diumenge, 26 d’abril del 2015

5è. Diumenge de Pasqua. B.



Paraules i Parauletes.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.



EVANGELI. (Joan 15:1-8).

En aquell temps,
Jesús digué als seus deixebles:
«Jo sóc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater.
La sarment que no dóna fruit en mi, el Pare la talla,
i la que dóna fruit, l’esporga i la neteja
perquè encara en doni més.
Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat.

Estigueu en mi i jo en vosaltres.
Així com la sarment, si no està en el cep,
no pot donar fruit,
tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi.
Jo sóc el cep i vosaltres les sarments.
Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit,
perquè sense mi, no podríeu fer res.
Si algú se separa de mi, és llançat fora,
com ho fan amb les sarments,
i s’asseca.
Les sarments, un cop seques,
les recullen, les tiren al foc i cremen.
Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres,
podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu.
La glòria del meu Pare és
que vosaltres doneu molt de fruit
i sigueu deixebles meus»




37. Sarment. (... la sarment, si no està en el cep, no pot donar fruit).
Vinyater, vinya, cep, sarment, vi,... Aquí tenim una colla de paraules relacionades entre si. He escollit “sarment” com a paraula–clau perquè és la paraula més repetida en l’evangeli d’avui. També és la que més directament ens afecta com a deixebles de Jesús. “Jo sóc el cep i vosaltres les sarments”.
En la literatura d’Israel la vinya és una realitat amb un gran simbolisme. Aquest simbolisme li ve tant de l’amor i atencions amb què el vinyater cuida els ceps com dels fruits exquisits que aquests donen, i molt especialment del vi.
El vi és símbol de les alegries de l’amistat. En la Bíblia, el vi ( o si voleu l’esperit o efectes del vi) és un símbol de l’Esperit Sant: l’Esperit de Déu creador-humanitzador.

En la vinguda de l’Esperit Sant segons el relat de Lluc, els presents confonen els efectes del vi amb els de l’Esperit Sant. Sant Pere els haurà d’aclarir la situació: “No és pas que aquests hagin begut massa, com vosaltres sospiteu: tot just són les nou del matí. Això que ara succeeix, ja ho havia anunciat el profeta Joel: Els darrers dies abocaré el meu Esperit sobre tothom...” (Actes 2:15-17).
Parlar dels deixebles com a sarments del Cep que és Jesús (l’Home), és una invitació directa a donar fruits d’Humanitat.
Som "fruit" i "constructors" de la Humanitat, responent a la magnífica vocació de Déu, que és el Vinyater.
Els ceps s’han de cuidar un per un. Cada un està pensat per donar fruit. No tenen altres finalitats: ni per fusta, ni per fer ombra, ni per les fulles,... El que s'espera dels ceps són raïms. Per això cal podar-los cada any. Això els permet donar més fruit.
El missatge de Jesús “neteja” les sarments perquè el creixement de la Humanitat no és sempre absolutament net. La vida humana va avançant entre molts defectes, amb sarments que xuclen molta saba sense donar fruit. La poda a vegades entristeix; però, gràcies a ella, és possible l’objectiu final: Fer Humanitat. I una Humanitat plenament alegre: “... mentre encara sóc al món dic tot això, perquè ells tinguin també la meva joia, una joia completa” (Joan 17:13).
És clara la distinció entre vinyater i ceps; però ja costa més diferenciar entre "cep" i "sarments", perquè les sarments formen el cep. En els ceps vells podem distingir entre soca i sarments, però soca i sarments constitueixen un mateix i únic cep.
Aquesta profunda unitat entre ceps i sarments és la que vol posar en relleu aquesta paràbola. Jesús és el cep i nosaltres les sarments; però no existiria el cep sense les sarments, ni servirien per res les sarments si no estan unides al cep. Cep i sarments formen una única vida: la VIDA que cultiva amorosament el Vinyater. Hi ha moltes classes de ceps perquè el fruit sigui variat i generós, i així gaudir dels diferents i exquisits plaers que ofereixen els seus fruits.
Les paraules plaer, alegria, festa,... són importants quan es parla dels fruits de la vinya. La Vida (la Vinya) “dissenyada” per Déu és perquè esdevingui Festa: la festa del compartir. El vi és perillós quan no és compartit, perquè ens aliena i emborratxa. En canvi, la festa agermana.
És quan som germans que esdevenim més humans. Però la germanor no ve del vi sinó de la voluntat de compartir. El borratxo es torna agressiu, destructor, i es destrueix a si mateix. És el contrari de la festa.
A les Noces de Canà, la mare de Jesús fa notar que “no tenen vi” (Joan 2,3).  Jesús replica que “encara no ha arribat la meva hora”. La seva hora és quan, al Calvari, lliura l’Esperit: el nou “vi” que fa possible una Nova Aliança. En aquesta Nova Aliança, Déu i la Humanitat viuen conjuntament l’alegria del Compartir.

Jesús exposa la paràbola del Cep i les sarments just després de fer-se aliment, caminant cap a Getsemaní i el Calvari on serà “podat”. La poda, assumida per amor, ajuda a
donar fruit. L’Evangeli de Joan situa tant Getsemaní (Joan 18,1) com el Calvari (Joan 19,41) en un “hort”, potenciant així la idea del “fruit”. Jesús, podat al Calvari, hi donarà tot el seu fruit: l’Esperit. “Tot s'ha complert. Llavors inclinà el cap i va lliurar l'esperit” (Joan 19:30).
Aquest “esperit lliurat” convertirà la (presumpta) tomba en alcova nupcial, inici de la Nova Aliança per formar una Nova Humanitat (Joan 20:5ss. Noteu el simbolisme del llençol aplanat). 

Parlant del Cep i les sarments, els Evangelis volen insistir en la “intenció” del Vinyater: cridar-nos a l’alegria del compartir.
Tant les sarments noves com les podades serveixen per a la
festa del compartir, d’una manera semblant a com, en la taula de la comunió, hi participen tant els qui encara només mengen com els qui ja són sobretot aliment dels altres. Aquests últims són l’essència de la festa.
 
 

diumenge, 19 d’abril del 2015

Diumenge 4rt. de Pasqua. B.



Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Joan 10:11-18).
En aquell temps, Jesús parlà així:
«Jo sóc el bon pastor.
El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles.
El qui no és pastor, sinó que treballa només a jornal,
quan veu venir el llop,
fuig i abandona les ovelles, perquè no són seves.
És que ell només treballa pel jornal,
i tant se li’n dóna de les ovelles.
Llavors el llop les destrossa o les dispersa.

Jo sóc el bon pastor.
Tal com el Pare em coneix i jo conec el Pare,
jo reconec les meves ovelles,
i elles em reconeixem a mi,
i dono la vida per elles.

Encara tinc altres ovelles, que no són d’aquest ramat.
També les he de conduir jo,
i faran cas de la meva veu.
Llavors hi haurà un sol ramat amb un sol pastor.

El Pare m’estima perquè dono la vida
i després la recobro.
Ningú no me la pren.
Sóc jo qui la dono lliurement.
Tinc poder de donar-la i de recobrar-la.
Aquesta és la missió que he rebut del Pare.»


36. “Pastor i ovelles”. (El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles).
En moltes Cultures la figura del pastor amb les ovelles és ben pròxima i quotidiana. També en la majoria de Cultures la figura del pastor genera escrits literaris que s’apliquen a les relacions entre dirigents i Poble. Els dirigents poden ser anomenats “pastors del Poble”.
Un exemple d’aquesta classe de literatura és la Bíblia.
Però en la Bíblia hi apareixen també els Profetes. I els profetes solen ser especialment durs amb els “pastors” que s’aprofiten del Poble abusant de la seva autoritat (Jeremies 23:1ss. Ezequiel 34:2ss). Com que aquest abús dels pastors era freqüent, els profetes anunciaven també un temps en què hi hauria per fi un “Bon Pastor” que regiria el Poble amb justícia, i segons els plans de Déu.  
Els Evangelis, i sobretot l’Evangeli de Joan, recullen aquest llenguatge, però introduint-hi importants modificacions.
En l’imaginari popular, un pastor s’ha de preocupar del bé de les ovelles i defensar-les dels llops que intenten devorar-les; però també viu de les ovelles: de la seva llet, de la seva llana i de la seva carn. Els pastors cuiden les ovelles, però per poder viure d’elles. I això passa igualment entre Dirigents i Poble.
I és aquí on l’Evangeli de Joan introdueix una gran novetat amb paraules del mateix Jesús: “El Bon Pastor dóna la seva vida per les Ovelles”. No solament es preocupa de que trobin bones pastures sinó que ell mateix es fa aliment de les ovelles.

Cal dir de seguida que si el Bon Pastor pot donar la vida per les ovelles és perquè la seva vida no s’esgota donant-la. Al contrari: per al Bon Pastor “donar la vida” és la seva manera de viure. Igualment, la vida que les ovelles reben del Bon Pastor és una vida que “viu” donant-se. El “ramat” congregat pel Bon Pastor és ben especial: les ovelles no estan destinades a ser rendibles per al pastor i acabar sacrificades (en el temple) sinó que són cridades a viure la llibertat de la comunió, i a gaudir d’una vida que no s’esgota perquè és compartida. En aquest “ramat” cada ovella rep vida i la dona lliurement i amb generositat.
Sorprèn la duresa de les paraules que l’Evangeli posa en boca de Jesús. Abans de dir que és el Bon Pastor, ha dit que ell és la porta de les ovelles, i que tots els qui han anat al ramat abans d’ell eren lladres i bandolers (Joan 10:7). Sembla evident que aquí hi ha una referència directa al rei-pastor per antonomàsia: David. David era pastor; però, esdevingut rei d’Israel, va fer matar un dels seus generals (una de les seves “ovelles”) per apropiar-se de la seva dona (2 deSamuel, 11:1ss).
Encara que David va fer penitència, aquest crim va quedar com a mostra de la destrossa causada per un “mal pastor”.

Però no solament David. L’Evangeli de Joan en aquest punt és radical: Tots els qui van al ramat sense passar per la porta són lladres i bandolers. Jesús és la porta. És a dir: L’Home és la porta. Tot aquell que va als altres sense sentir-se humà, és un bandoler. “Sentir-se humà” significa dedicar i donar la pròpia vida per a les ovelles. Tota relació d’autoritat que prengui forma de Domini perquè es fa des d'una suposada superioritat pel fet de ser rei, o fill del rei, o guanyador d’una guerra, o triomfador d’unes eleccions, o patró d’un contracte de treball, o treballador indispensable, o professional insubstituïble, ... que no passi per la “porta” del fer Humanitat, és injusta i destructiva. Encara que sigui pactada, si és “pactada” des de la necessitat. Dit d’una altra manera: tota relació entre humans que no sigui fraternal, és INHUMANA (Mateu 5:22. 1ª de Joan 3:15).
L’Evangeli de Joan acaba amb una trobada de Jesús amb Pere. Una trobada realment estranya: Jesús ja viu la seva vida donada; Pere és el deixeble “dur” (Pere = Pedra), incapaç d’acceptar que la vida pugui ser vida donada. Ell, a Getsemaní, va intentar defensar Jesús, però amb l’espasa. En canvi, a casa de Caifàs, va negar-lo tres vegades dient que “no coneixia "aquell home” (Joan 18,17).
Pere vol ser deixeble de Jesús, però sense passar per la porta. Al final Pere cedeix i accepta “passar per la porta”; és a dir: fer-se aliment de les ovelles seguint el "manament" que, finalment, podrà donar-li Jesús: Apeixa les meves ovelles. Ara Jesús ja pot dir-li també: Segueix-me (Joan 21:19).
Sorprèn molt que precisament aquesta escena de Jesús amb Pere hagi servit per “defensar” l’autoritat del Papa en l’Església, donant als dos verbs “péixer” i “pasturar” un contingut d’autoritat que no solament no tenen sinó que exclouen. En l’Evangeli de Joan “pasturar” no significa governar sinó servir donant la vida. I “ser ovella” no significa “obeir” sinó “rebre vida” fent també de la pròpia una vida donada.
Si en l’Església es vol mantenir el llenguatge de pastors i ovelles, cal entendre’l de manera que tots som ovelles del Pastor primigeni (Jesús) que continua donant-nos la seva vida, i tots som també pastors perquè la vida que rebem és vida de pastor.
La Pastoral, en l’Església, no ha de tenir forma vertical sinó plenament horitzontal. El flux vital de l’Església no va de dalt a baix sinó que, encarnat en cada humà que l’acull, s’escampa en forma de comunió, i genera comunitats (ramats) que ajuden a fer Humanitat.
Aquesta és la conseqüència més directa de la ENCARNACIÓ. Déu s'ha fet "Déu amb nosaltres" (Emmanuel).
 

dijous, 16 d’abril del 2015

3er. de Pasqua. B



Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.



EVANGELI. (Lluc 24,35-48).
En aquell temps,
els deixebles contaven el que els havia passat pel camí,
i com l'havien reconegut quan partia el pa.

Mentre parlaven d'això,
Jesús mateix es presentà enmig d'ells i els digué:
«La pau sigui amb vosaltres.»
Ells, esglaiats, van creure que veien un esperit.
Jesús els digué: «¿Per què us alarmeu?
¿Per què us vénen al cor aquests dubtes?
Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix.
Palpeu-me i mireu bé;
els esperits no tenen carn i ossos com veieu que jo en tinc.»
I mentre deia això, els ensenyava les mans i els peus.
Veient-los sorpresos,
i que de tanta alegria encara no acabaven de creure-ho,
els digué: «¿No teniu aquí res per a menjar?»
Ells li donaren un tall de peix a la brasa,
i se'l menjà davant d'ells.

Després els digué:
«Quan encara era amb vosaltres,
us havia dit que s'havia de complir
tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de la Llei de Moisès,
i en els dels Profetes i dels Salms.»
Llavors els obrí els ulls
perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures,
i els digué: «Així ho diuen les Escriptures:
El Messies havia de patir
i de ressuscitar d'entre els morts el tercer dia,
i calia predicar en nom d'ell a tots els pobles,
començant per Jerusalem,
la conversió i el perdó dels pecats.
Vosaltres en sou testimonis.»




35. “Escriptures”.  (...perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures).

Els Evangelis, de moltíssimes i variades maneres, fan referència a les Escriptures: “Està escrit”, “Tal com està escrit”, “Això va succeir perquè es complís allò que està escrit”,...
En el relat de Lluc de les Aparicions del Ressuscitat als deixebles, Jesús es dedica sobretot a obrir-los els ulls perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures (Lluc 24,45). Aquest és el seu primer gran regal. El segon i definitiu serà l’Esperit Sant, que els ho farà entendre tot (Joan 14:26).
¿D’on surten, les Escriptures? ¿Per què tot ha de succeir segons diuen les Escriptures? ¿Per què Jesús, segons sembla, està sotmès a les Escriptures, com ell mateix afirma: “...s'havia de complir tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de la Llei de Moisès, i en els dels Profetes i dels Salms” (les Escriptures)? (Lluc 24,46)
La fe d’Israel es basa en una convicció profunda: tot existeix perquè Déu ha decidit que existeixi. A l’inici de tot hi ha una Paraula de Déu, un Projecte diví. Així comença la Bíblia (Gènesi 1:1ss). Així comença també l’Evangeli de Joan (1,1).

Aquest Projecte diví porta a l’Home. Però no a un Home “producte”, fruit només de l’acció creadora de Déu, sinó a un Home a
imatge i semblança de Déu (Gènesi 1,26). Per això el Projecte no pot ser un simple dit i fet, sinó que pren forma d’Història.
Déu no ha creat un robot. Per a ser imatge i semblança de Déu, és indispensable la llibertat i la generositat humanes. L’Home s’ha de poder també auto-realitzar des de la pròpia llibertat. Això inclou que cada ésser humà tingui la possibilitat real de refusar l’oferta de Déu.
De fet, es donaran moltes situacions de refús. Per què? En la Humanitat passa com en cada un dels éssers humans. Per auto-construir-se des de la pròpia llibertat cal que, per començar, es rebi només el mínim indispensable, a fi de que el màxim depengui de nosaltres. És allò que coneixem com a infantesa. L’infant, tot i ser fill, no sap encara ser fill. Ho anirà aprenent progressivament, si vol. La infantesa se supera a través de molts errors. És l’única manera de fer-se adult i bo des de la pròpia llibertat.  
És per això que sovint el Projecte de Déu ens queda amagat. Però no per sempre ni per a tothom. El Projecte possibilita el creixement real i efectiu. I amb el creixement arriba, si hom vol, la descoberta del Projecte.
En mig d’una Humanitat que podríem anomenar infantil, hi ha hagut sempre “profetes” que, de moltes i variades maneres, han captat i entès que estem dintre d’un Projecte d’amor.
Així han nascut les Escriptures. Les Escriptures són el
relat del Projecte humanitzador de Déu que, en cada moment i parcialment, han anat fent els profetes, parlant o escrivint. El Projecte complet se’ns ha manifestat en Jesús de Natzaret.
Potser algú, una mica escandalitzat, preguntarà: ¿Com és possible que la Passió i Mort de Jesús formessin part del Projecte de Déu?!
Cal dir de seguida i ben clarament:
No! No són part de cap Projecte de Déu! Al contrari: el Projecte de Déu és un projecte de Vida, i d’una Vida que participi de la seva mateixa Plenitud i Felicitat. El Projecte de Déu és la Plenitud Humana.
Però aquesta plenitud ha de ser fruit
també de la llibertat i generositat dels humans; i no hi hauria llibertat sense la possibilitat d’optar per a l’esclavitud i la mesquinesa.

La Passió i Mort de Jesús, i la de qualsevol altre ésser humà, no ve del Projecte de Déu sinó de l’esclavitud i mesquinesa humanes. Però el Projecte de Déu tira endavant precisament amb la resposta lliure i generosa, també dels qui pateixen els efectes de la dolenteria. No és fàcil ser generós en un clima de gasiveria. No és fàcil ser lliure enmig dels qui “accepten” l’esclavitud. Però aquest és el “servei d’amor” que es demana als qui “veuen” i acullen el Projecte humanitzador de Déu. Perquè el
Projecte de Déu sobre l'Home no es pot fer sense els humans.
Això és el que ens volen dir els Evangelis quan posen en boca de Jesús que ell havia de patir i morir tal com estava escrit. En Jesús es compleixen les Escriptures. En ell es fa visible per a tothom el Projecte-Home de Déu. En Jesús, l’amor de Déu deixa de ser un simple Projecte, i se’ns manifesta com a realitat visible i experimentable. Totes les Escriptures ens orienten cap a Ell.
Per als qui el
veuen a Ell, les Escriptures queden enteses i acomplides. Com en un puzle ben acabat, la figura resultant és la prova de que tot lliga, i es comprèn la manera com cada peça encaixa amb les altres. “Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare” (Joan 14:9ss). 
Però, atenció!!! Quan se’ns ha fet visible la figura del Crucificat-Ressuscitat, quedar-se tancat en les Escriptures indicaria una actitud fonamentalista, com la dels Fariseus i els Summes Sacerdots del temps de Jesús. El fonamentalisme inverteix el flux de la Història: no és humanitzador sinó deshumanitzador. Davant Jesús, els fonamentalistes van esdevenir homicides. “Nosaltres tenim una Llei (unes Escriptures) i, segons aquesta Llei, aquest home ha de morir” (Joan 19:7 També 12:10). És l’anti-projecte! És el “pecat contra l’Esperit Sant” (Mateu 12:32. Lluc 12:10.).
 

diumenge, 5 d’abril del 2015

2 de Pasqua. B.



Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Joan 20:19-31).
El vespre d’aquell mateix diumenge,
els deixebles eren a casa amb les portes tancades
per por dels jueus.
Jesús entrà, es posà al mig i els digué:
«Pau a vosaltres.»
Després els ensenyà les mans i el costat.
Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor.

Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres.
Com el Pare m’ha enviat a mi,
també jo us envio a vosaltres.»
Llavors alenà damunt d’ells i els digué:
«Rebeu l’Esperit Sant.
A tots aquells a qui perdonareu els pecats,
els quedaran perdonats,
però mentre no els perdonareu,
quedaran sense perdó.»

Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze,
no era allà amb els altres.
Ells li digueren: «Hem vist el Senyor.»
Ell els contestà:
«Si no li veig a les mans la marca dels claus,
si no li fico el dit dins la ferida dels claus,
i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas.»

Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada
i Tomàs també hi era.
Estant tancades les portes, Jesús entrà,
es posà al mig, i els digué: «Pau a vosaltres.»
Després digué a Tomàs:
«Porta el dit aquí i mira’m les mans;
porta la mà i posa-me-la dins el costat.
No siguis tan incrèdul. Sigues creient.»
Tomàs li respongué:
«Senyor meu i Déu meu!»
Jesús li diu: «Perquè m’has vist has cregut?
Feliços els qui creuran sense haver vist.»

Jesús va fer en presència dels deixebles
molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre.
Els que heu llegit aquí han estat escrits
perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu,
i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.



34. “Ferides”. (...si no li fico el dit dins la ferida dels claus...).
Resulta sorprenent el protagonisme que, en l’Evangeli de Joan, prenen les ferides produïdes per la crucifixió, i sobretot la ferida del costat, oberta per la llançada d’un soldat. El primer que fa Jesús quan es presenta ressuscitat als deixebles −després de saludar-los donant-los pau− és mostrar-los (les ferides de) les mans i el costat. L’evangelista vol que ens fixem bé en aquestes ferides, i ho aconsegueix amb l’incident de Tomàs. “...si no li veig a les mans la marca dels claus; si no li fico el dit dins la ferida dels claus...”. És una manera quasi truculenta de fer-nos fixar en aquestes ferides i comprovar que continuen obertes. Diríem que aquestes ferides obertes constitueixen la identitat del Ressuscitat. “Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient”, replica Jesús a l’incrèdul Tomàs.
Les ferides de Jesús continuen obertes. A través d’elles ens va donant la seva sang; és a dir: la seva vida. Però la vida no s’esgota donant-se perquè Jesús (l’Home) viu; i viu connectat a la font de tota Vida: el Pare.
Les ferides obertes reclamen que acollim la vida que per elles ens és contínuament donada.
Els quatre Evangelis coincideixen en dir-nos que Jesús va ser crucificat amb dos homes més, un a cada costat. La crucifixió de Jesús i les seves ferides obertes ens posen davant els ulls les infinites crucifixions i ferides que han existit, existeixen i existiran. “Un home mor en mi sempre que un home mor en algun lloc del món assassinat per l’odi”, diu la cançó.
Les ferides del Fill de l’Home continuen obertes en cada humà turmentat, menyspreat, venut, assassinat,... “Porta el dit aquí i mira’m les mans” continua dient-nos el Ressuscitat per boca de totes i cada una de les víctimes que pateixen injustícia. No hi ha fe en el Ressuscitat sense solidaritat amb els crucificats. Ara podem entendre per què l’evangeli de Joan fa notar que “Tomàs” significa “bessó”. Cada un de nosaltres és un seu bessó (Joan 20:24).
Si ens quedem en una comprensió purament individual de la Passió de Jesús, correm el perill de que el llenguatge de les ferides es converteixi en un obstacle per creure realment en la Resurrecció. Entendre les ferides de Jesús com una cosa només d’ell, ens portaria a entendre la seva resurrecció com una simple “reanimació” del seu cadàver. Com si el seu cos hagués recuperat la sang vessada, o hagués reprès la vida donada. En aquest cas, ens perdríem del tot el significat de la seva resurrecció.
La resurrecció de Jesús no és un pas enrere. Inclou la seva mort com a ”vida del tot donada”. Més encara: la resurrecció és la vivència de la vida donada. És el que vol significar el llenguatge “dur” de les ferides obertes.
Aquestes ferides, per a cada un dels creients, són absolutament reals no pas en el cadàver reanimat de Jesús sinó en les ferides reals de tants germans torturats. Les paraules de Jesús a Tomàs es podríen traduir així: “Tu has cregut perquè has
vist. Benaurats els qui veuran perquè han cregut”. La fe permet veure en cada turmentat les ferides del Ressuscitat, i respondre-hi amb solidaritat. És el mateix que diu l’Evangeli de Mateu en la famosa escena del Judici Final: “Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi” (Mateu 25:45).
La
fe en la resurrecció no és creure en la reanimació dels cadàvers sinó creure que una vida donada no és una vida perduda sinó l’autèntica i definitiva VIDA a què som convidats els humans, en comunió entre nosaltres i en Déu. Per això no tothom pot “veure” el Ressuscitat sinó només “aquells que han menjat i begut amb ell després de ressuscitar” (Fets 10:41). És a dir: “veuen” la resurrecció només els qui són solidaris amb els crucificats amb qui es troben.