dimecres, 30 de desembre del 2015

Festa de Reis. C. "Mags".



Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Mateu 2,1-12).
Quan va néixer Jesús
a Bet-Lèhem de Judea, en temps del rei Herodes,
vingueren d’Orient uns mags i,
en arribar a Jerusalem, preguntaven:
«On és el rei dels jueus que acaba de néixer?
Hem vist com s’aixecava la seva estrella
i venim a presentar-li el nostre homenatge.»

El rei Herodes i tota la ciutat de Jerusalem
s’inquietaren en sentir aquestes noves.
Herodes convocà tots els grans sacerdots
amb els lletrats del poble
i els preguntava on havia de néixer el Messies.
Ells respongueren:
«A Bet-Lèhem de Judea.
Així ho escriu el profeta:
“Bet-Lèhem, terra de Judà,
no ets de cap manera la més petita
entre les famílies de Judà,
perquè de tu sortirà un príncep
que pasturarà Israel, el meu poble”.»

Llavors Herodes cridà secretament els mags
i s’informà ben bé del moment
en què s’havia aparegut l’estrella.
Després els encaminà a Bet-Lèhem
amb aquesta recomanació:
«Aneu, busqueu-lo ben bé, aquest nen,
i quan l’haureu trobat, feu-m’ho saber,
que jo també vull presentar-li el meu homenatge.»

Sortint de l’audiència del rei, es posaren en camí.
Llavors s’adonaren que l’estrella
que havien vist aixecar-se
anava davant d’ells
fins que s’aturà sobre el lloc on hi havia el nen.
La seva alegria en veure allà l’estrella va ser immensa.
Entraren tot seguit a la casa,
veieren el nen amb Maria, la seva mare i,
prostrats a terra, li prestaren el seu homenatge.
Van obrir llavors les seves arquetes
per oferir-li presents: or, encens i mirra.
Després, advertits en un somni
que no anessin pas a veure Herodes,
se’n tornaren al seu país per un altre camí.



76. Mags. (...vingueren d’Orient uns mags...).
L'expressió Els Mags surt diverses vegades a la Bíblia. Juntament amb els Endevins i els Experts en encanteris, eren consultats pels antics monarques d’Orient en moments especialment delicats.
En aquest punt, Israel era l’excepció. Com a Poble elegit, considerava un privilegi haver rebut la Llei de Moisès, que li permetia interpretar, en cada moment, quina era la voluntat de Déu, expressada a través dels diferents esdeveniments interpretats pels Profetes que Déu mateix li enviava.
En l’àmbit religiós d’Israel, la màgia era vista com idolatria; i practicar-la, constituïa una infidelitat a l’Aliança amb Déu.
Per això resulta extremadament sorprenent que l’Evangeli de Mateu parli dels Mags d’Orient en positiu, i com els únics que, interpretant els seus signes idolàtrics, van conèixer i reconèixer el naixement de Jesús. (Nota. Lluc 2,8 fa el mateix, però per comptes dels Mags hi posa els Pastors, que, com els mags, també eren, dintre d’Israel, religiosament "sospitosos").
El Relat dels Mags és un relat literari amb el qual se’ns vol advertir que, a l’hora d’acollir l’Infant que acaba de néixer, és a dir l’Home Nou, tots els Pobles tenen la seva oportunitat. Més encara: els qui es troben més “lluny” són els “primers”.

Els llenguatges dels Pobles són diferents, però la capacitat de respondre a la Bona Notícia no depèn del llenguatge sinó de l’actitud, oberta o no, de cadascú. Els grans sacerdots i els lletrats disposen del llenguatge explícit de les Escriptures. Saben llegir-la i entendre el que diu. Però només es van inquietar (Mateu 2,3) en sentir el que deien els Mags, sense donar-hi cap resposta adient. Tenien el cor tancat.
Sembla clar que l’Evangeli de Mateu, fent servir la paraula “mags”, vol evocar dos episodis de la Història d’Israel perquè serveixin de marc al relat del Naixement de Jesús, ajudant-nos a entendre tot el seu abast.
El primer és l’Oracle de Balaam. (Llibre dels Nombres 22,1ss). Balaam era un mag al servei del rei de Moab. Aquest rei tenia un greu problema: el seu país era envaït pel Poble Jueu, i temia ser engolit pels nous ocupants. El rei demana l’ajuda del mag Balaam, perquè maleeixi els campaments Israelites. Però les paraules que surten de Balaam no són cap maledicció sinó diferents benediccions. La quarta benedicció diu:
El veig venir, però no pas ara;
el contemplo, però no és a prop:
surt de Jacob una estrella,
s’aixeca un ceptre a Israel... (Nombres 24:17).
 
L’Evangeli de Mateu ens presenta el Naixement de Jesús com el compliment d’aquest oracle.
El segon episodi evocat es refereix als mags d’Egipte que, després d’intentar fer els mateixos miracles que Moisès davant el faraó, al final reconeixen que ells no poden igualar-los perquè en els miracles de Moisès hi actua la mà de Déu (Èxode 8:15).
A pesar d’aquest reconeixement dels seus mags, el faraó va endurir el seu cor, i no va deixar marxar el Poble Jueu.
Mateu estableix un paral·lelisme entre la duresa de cor del faraó, que va manar llançar al riu Nil els fills dels Hebreus (Èxode 1:22), i la duresa de cor d’Herodes que va fer matar els nens betlemites (Mateu 2:16).
Es vol fer entendre que la duresa de cor (la crueltat) no és ni pròpia ni exclusiva dels pobles pagans. Tots poden caure en la crueltat. Els Israelites van sortir d’Egipte fugint de la crueltat del faraó i van formar un regne a Palestina. Jesús ha de sortir de Palestina per la crueltat d’Herodes, i troba refugi a Egipte. “Egipte”, terra de crueltat i terra de refugi, com pot passar amb qualsevol altre Poble.
 
Seria bo de tenir-ho en compte, i corregir alguns cants litúrgics que encara parlen d’Egipte com a terra d’esclavitud. No és correcte continuar amb aquest llenguatge ofensiu i injust.
En llegir aquests relats ens adonarem de seguida que són tan "reals" que pertanyen a tots els temps i afecten tots els Pobles. Però no són explicats per a fer Història en el sentit científic actual. Són evocacions de tradicions populars que serveixen de llenguatge per explicar el significat de Jesús, i de la Història de la Humanització.

diumenge, 27 de desembre del 2015

2on. Diumenge de Nadal. C. "Llum".



Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Joan 1,1-18).
(En blau, allò que s’hi afegeix en la versió llarga).

Al principi ja existia el qui és la Paraula.
La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu.
Era, doncs, amb Déu al principi.

Per ell tot ha vingut a l’existència,
i res del que ha vingut a existir
no hi ha vingut sense ell.

Tenia en ell la Vida,
i la Vida era la Llum dels homes.
La Llum resplendeix en la foscor,
però la foscor no ha pogut ofegar-la.

Déu envià un home que es deia Joan.
Era un testimoni;
vingué a donar testimoni de la Llum,
perquè per ell tothom arribés a la fe.
Ell mateix no era la Llum;
venia només a donar-ne testimoni.

Existia el qui és la Llum veritable,
la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.
Era present al món,
al món que li deu l’existència,
però el món no l’ha reconegut.
Ha vingut a casa seva,
i els seus no l’han acollit.

Però a tots els qui l’han rebut,
als qui creuen en el seu nom,
els concedeix poder ser fills de Déu.
No són nascuts per descendència de sang,
ni per voler d’un pare o pel voler humà,
sinó de Déu mateix.

El qui és la Paraula es va fer home
i plantà entre nosaltres el seu tabernacle,
i hem contemplat la seva glòria,
que li pertoca com a Fill únic del Pare,
ple de gràcia i de veritat.

Donant testimoni d’ell, Joan cridava:
«És aquell de qui jo deia:
El qui ve després de mi m’ha passat davant,
perquè, abans que jo, ell ja existia.»
De l’abundància de la seva plenitud
tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia.
Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès,
però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.

Déu ningú no l’ha vist mai;
Déu Fill únic, que està en el si del Pare,
és qui l’ha revelat.



75. Llum. (Existia el qui és la Llum veritable...)
Estem acostumats a que, simplement prement un botó, encenem o apaguem un llum. Avui dominem la llum i la foscor. Això fa que hàgim perdut força el significat profund que aquestes realitats tenen per a l’ésser humà. Amb tot, llum i foscor estan tan lligades a la nostra vida, que no hem perdut del tot el seu simbolisme. Així encara avui, per exemple, quan es parla de la depressió, es sol parlar d’un pou fosc o d’un túnel obscur. I quan estem contents, diem que tot és clar.
Els humans no som simples màquines. Els humans ens fem preguntes. I ens fem preguntes perquè ens veiem capaços de construir respostes. No som simplement vivents, sinó vivents que, d’alguna manera, sentim la nostra vida posada a les nostres mans, i en som conscients.
I d’aquí venen les preguntes. Què decideixo fer-ne de la meva vida? I, donat que vivim convivint, ens preguntem: Quin sentit té, la vida humana? D’on ve i a on va, tot plegat? També, davant l’existència del mal i del dolor, ens preguntem: Val la pena, viure?
I tantes preguntes més!
En altres temps, l’entorn religiós en què cadascú es movia li oferia respostes (més o menys vàlides). Però avui estem en una societat laica i pluri-religiosa.

-Com a societat laica, s'ha renunciat a les respostes religioses, perquè són considerades irracionals.
-Com a societat pluri-religiosa, s'ofereixen tantes respostes diferents i contradictòries, que les considerem desencertades, falses o alienants.
I així continuem en la foscor, o en una “llum artificial” que només aconsegueix anestesiar el dolor de la manca de respostes.
L’Evangeli de Joan comença amb un extraordinari Himne a la Llum; o més ben dit, amb un Himne a la Paraula lluminosa.

Al Principi existia la Paraula...
Tenia en ell la Vida,
i la Vida era la Llum dels homes.
La Llum resplendeix en la foscor,
i la foscor no ha pogut ofegar-la (Joan 1, 1-5).
Diu també:
Existia el qui és la Llum veritable,
la que, en venir al món,
il·lumina tots els homes
(Joan 1,9).
 
Aquesta llum no ens és presentada com la resposta a les nostres preguntes, sinó com un ésser humà concret que neix, creix, i viu en maduresa entre nosaltres. I també que és jutjat, condemnat i mort per la foscor, que no aconseguirà "apagar-lo". Així arriba a la Plenitud.
I d’aquesta Plenitud tots n’anem rebent vida i més vida.
Els Evangelis, per comptes d’oferir respostes a les nostres preguntes, ens diuen: mira el món; mira l’home real i concret que trobes en el teu camí de cada dia. I, sobretot: mira els marginats, els qui pateixen. Aleshores, ells provocaran les teves preguntes, i ells mateixos et suggeriran també les respostes que poden il·luminar la teva vida.
“Existeix el qui és la llum veritable”.
Si abans no hem optat per la foscor, els altres éssers humans que anem trobant en el nostre caminar, esdevenen la nostra llum.
 

divendres, 25 de desembre del 2015

Solemnitat de la Mare de Déu



Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Lluc 2,16-21).

En aquell temps,
els pastors anaren a Bet-Lèhem
i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora.
Havent-ho vist amb els propis ulls,
van contar el que els havien dit d’aquell infant,
i tothom qui ho sentia
es meravellava del que deien els pastors.
Maria conservava aquests records en el seu cor
i els meditava.

Després els pastors se’n tornaren,
glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit;
tot van trobar-ho com els ho havien anunciat.

Passats vuit dies,
quan hagueren de circumcidar-lo,
li posaren el nom de Jesús;
era el nom que havia indicat l’àngel
abans que el concebés la seva mare.



( 14). Circumcisió. (...quan hagueren de circumcidar-lo, li posaren el nom de Jesús).

diumenge, 20 de desembre del 2015

Sotmès. Festa de la Sagrada Família. C.



Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

"Sotmès".
EVANGELI. (Lluc 2,41-52).
Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem
amb la peregrinació de Pasqua.
Quan ell tenia dotze anys
pujaren a celebrar les festes com era costum,
i passats els dies,
quan tothom se’n tornava,
el noi es quedà a Jerusalem
sense que els seus pares se n’adonessin.
Pensant que anava amb altres de la caravana,
feren la primera jornada de camí.
Al vespre el buscaren entre els parents i coneguts
i no el trobaren.
L’endemà se’n tornaren a Jerusalem a buscar-lo.
El tercer dia el trobaren al temple,
assegut entre els mestres de la Llei,
escoltant-los i fent-los preguntes.
Tots els qui el sentien
estaven meravellats de la seva intel·ligència
i de les seves respostes.
Els seus pares quedaren sorpresos de veure’l allà,
i la seva mare li digué:
«Fill, per què t’has portat així amb nosaltres?
El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia.»
Ell els digué:
«Per què em buscàveu?
No sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?»
Ells no comprengueren aquesta resposta.
Després baixà amb ells a Natzaret
i vivia sotmès a ells.
La seva mare conservava tots aquests records en el seu cor.
A mesura que Jesús creixia,
avançava en enteniment
i es guanyava el favor de Déu i dels homes.



74.  “Sotmès” (...i vivia sotmès a ells.).
Després de la exhibició d’independència que Jesús va fer quedant-se al temple sense ni tan sols avisar els seus pares, sorprèn molt l’afirmació de que vivia sotmès a ells. I això, pràcticament, durant tota la seva vida.
Potser la paraula més adient seria “submís” o “obedient”, com fan moltes traduccions. Encara que etimològicament sotmès i submís signifiquin el mateix, sembla que la primera paraula expressa més la idea d’estar sota el domini d’algú. En canvi la segona, no exclou que algú se sotmeti a una altra persona voluntàriament i per generositat. La paraula original grega hipotassomenos suggereix aquesta actitud activa.  
Sigui quina sigui la millor traducció, és evident la intenció de l’evangelista Lluc: Jesús és el nou Adam que corregeix la desobediència del primer Adam (en paral·lel amb la figura de Maria que corregeix l’actitud d’Eva.  “Creure”).
La desobediència d’Adam i Eva no va consistir en “menjar-se una poma”, com solen mostrar algunes pintures (Nota: la Tradició de la poma ve del fet que, a Occident, la difusió de la Bíblia es va fer en llatí; i en llatí “lignum pomiferum” (“arbre fruiter”) popularment es va entendre com a pomera. Mireu a Vulgata. Genesis 1:11.)
El mite del Pecat Original, amb un llenguatge molt gràfic i popular, expressa un dels sentiments més freqüents i profunds del cor humà: voler ser com déus, decidint què està bé i què està malament. Aquest és el pecat d’Adam i Eva. Un pecat que resulta mortal perquè introdueix la mort en el món, com es visualitza en el mite de Caín que mata el seu germà Abel (Gènesi 4:8), i com podem comprovar cada dia en la tràgica experiència d’innumerables sentències de mort que s’han fet, es fan i, dissortadament, es faran. Sempre en nom del “bé” o contra el “mal” que algun “poderós” s’ha inventat i imposa.
En directa contradicció amb això, els Evangelis i tot el Nou Testament presenten Jesús com l’Obedient. Tota la seva vida és presentada com un acte d’obediència al Pare (Filipencs 2:8).
Obediència al Pare. Però, en aquest relat d’avui, se’ns parla d’obediència o submissió a Josep i Maria.
Aquest canvi és important. L’evangelista ens vol dir una cosa nova i transcendental: L’obediència al Pare es practica amb l’obediència als altres. Una obediència fruit de la llibertat, de l’amor i de la generositat envers els altres, com es dóna en les famílies. La família, i més concretament la Família de Natzaret, ens és presentada com a model de Comunitat. La vida de les comunitats consisteix, com en les famílies, en el servei generós i lliure d’uns amb els altres.
La vertadera obediència no comporta inferioritat. És un obsequi fet des d’un amor generós i actiu.

La vertadera autoritat no comporta superioritat. És un servei fet des d’un amor generós i actiu.
En la vida familiar són els més forts els qui serveixen, donant la seva vida; i són els més febles els qui, rebent-la, creixen i s’enforteixen fins a fer-se capaços, ells també, de servir.
L’evangeli de Joan expressa això mateix, però amb un llenguatge diferent: Jesús, Mestre i Senyor, renta els peus als seus deixebles (Joan 13:12).
Avui assistim al macabre espectacle que pretén substituir les Comunitats per Estats entesos com àrees de Poder, on els “poderosos” imposen la seva idea de “bé” i condemnen des de la seva idea de “mal”. Es comporten com a déus per als altres.
El resultat és sempre el mateix: la mort. La mort de Pobles i persones. La mort dels anhels i de les esperances més profundes d’una infinitat d’éssers humans.
I compte!, perquè cada un de nosaltres porta dintre seu, amagat, un petit (o gran) dictador.

divendres, 18 de desembre del 2015

Nadal



Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Lluc 2,1-14).
Per aquells dies,
sortí un edicte de Cèsar August
ordenant que es fes el cens de tot el món romà. 
Era el primer cens de l’imperi,
abans del que es va fer
quan Quirini era governador de Síria.
Tothom anava a inscriure’s 
a la població d’on cadascú descendia.

També Josep,
que era de la casa i la família de David,
va pujar des de Natzaret de Galilea a Judea, 
al poble de David, anomenat  Bet-Lèhem, 
per inscriure’s amb Maria, la seva esposa, 
que esperava un fill. 

Mentre eren allà
es van complir els dies
i va néixer el seu fill, el primogènit.
Ella l’embolcallà i el posà en una menjadora,
perquè no havien trobat lloc a l’hostal.

A la mateixa contrada, vivint al ras,
hi havia uns pastors que vetllaven,
guardant de nit el seu ramat.
Els aparegué un àngel del Senyor;  
la glòria del Senyor els envoltà de llum,
i es van esglaiar.
Però l’àngel els va dir:
«No tingueu por:
us anuncio una nova
que portarà a tot el poble una gran alegria:
Avui, a la ciutat de David,
us ha nascut un salvador,
que és el Messies, el Senyor.
Les seves senyes són aquestes:
trobareu un nen en bolquers,
posat en una menjadora».

I una multitud dels exèrcits celestials
s’uní llavors mateix a l’àngel,
lloant Déu i cantant:
«Glòria a Déu a dalt del cel,
i a la terra
pau als homes que estima el Senyor».



73. Primogènit. (...i va néixer el seu fill, el primogènit.).
L’evangelista Lluc, dient que Jesús era el primogènit (amb article), insinua, sense afirmar-ho del tot, que de Maria van néixer altres fills. Segurament aquesta ambivalència és volguda. Lluc ens vol dir, ja des del principi, que Jesús és el primogènit entre molts germans (Lluc 8:21. Veure també Joan 20:17).
Lluc no vol fer una biografia ni de Jesús ni de Maria. En el seu Evangeli, tant Maria com Jesús són persones reals, però que desborden la seva realitat individual. Maria hi representa la força procreadora de la Humanitat, de manera que el seu primogènit és també, i sobretot, el primogènit de la Humanitat.
Com a primogènit, Jesús marca el moment en què la Humanitat passa de infantil a adulta. Jesús és el primogènit de la Humanitat adulta. Amb Jesús, d’alguna manera, la Història humana queda dividida en dues parts: preparació de l’Home i Home en plenitud. O dit amb altres paraules: Infantesa i Maduresa.

Els historiadors divideixen la Història en abans i després de Crist. D’acord; però des del punt de vista dels Evangelis, aquesta divisió no és correcta. No hi ha “després de Crist”; no hi ha “després de l’Home”. Simplement hi ha un període d’infantesa (amb tot el que això significa de subjecció i domini) i una entrada en la maduresa (amb tot el que això significa de llibertat, creativitat, generositat...). En Jesús, “primogènit” significa el primer dels germans en qui es fa visible la maduresa humana.

També en la història personal de fe de cada un de nosaltres poden haver-hi aquestes dues etapes de la vida. Però també poden no ser-hi. El pas d’una a l’altra no es fa per una evolució natural sinó per una decisió lliure i generosa.
Aquí no passa com en les diferents etapes del nostre cos, que es van succeint d’una manera natural: infantesa, adolescència, maduresa, declivi i mort. En el progrés espiritual només s’avança si decidim avançar. L’home pot decidir no superar el seu infantilisme espiritual, i no arribar mai a la maduresa. L’home que no opta per la maduresa espiritual es manté en un viure per tenir, mantenir, assegurar i imposar la pròpia vida. En canvi, l’home que avança espiritualment va superant aquesta forma de vida, i va descobrint que, en realitat, viure significa anar donant la vida. Això li permet també de fruir-la en forma de COMUNIÓ. Per això Jesús advertirà: Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà; però el qui la perdi per mi (la doni), la trobarà (Mateu 16:25).
Creure en Jesús com a Primogènit de la Humanitat no és simplement reconèixer-li un títol, sinó prendre’l com a model d’humanitat. Creure que som humans en la mesura que seguim el camí que ell va seguir: una vida “posada” en una menjadora (Lluc 22:19).
 

diumenge, 13 de desembre del 2015

4rt. diumenge d'Advent. C.



Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Lluc 1,39-45).

Per aquells dies,
Maria se n’anà decididament a la Muntanya,
a la província de Judà;
entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet.
Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria
el nen saltà dins les seves entranyes,
i Elisabet, plena de l’Esperit Sant,
cridà amb totes les seves forces:
«Ets beneïda entre totes les dones
i és beneït el fruit de les teves entranyes.
Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor
vingui a visitar-me?
Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació,
el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes.
Feliç tu que has cregut!
Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.»




72. Creure. (Feliç tu que has cregut!).
L’Evangeli de Lluc es serveix de les paraules d’Elisabet per posar de relleu la fe de Maria. “Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà”.
Amb aquestes paraules d’Elisabet es fa notar el contrast entre la fe de Maria o la no-fe de Zacaries. Zacaries no va creure la promesa de l’Àngel, tot i que es tractava de “Gabriel”, que significa “Déu és la meva força”. Elisabet felicita Maria perquè ella sí que ha cregut.
Ens podríem preguntar: què va creure, Maria?
En el cas de Zacaries, ell no volia creure que, amb la seva dona, que era vella com ell i estèril, poguessin tenir un fill. Però en el cas de Maria, què és el que va creure, ella?
Per molt lògica que sembli aquesta pregunta, no ens porta per bon camí. La resposta de Maria no és un “Sí” a una proposta concreta, sinó que va molt més enllà.
Maria respon dient: "Sóc l’esclava del Senyor. Que es compleixin en mi les teves paraules". (Lluc 1:38).
Dóna la impressió que Maria ni tan sols ha entès del tot el que li diu l’àngel. Per això la seva resposta no és un “Sí” sinó “Que es faci en mi això que m’has dit”. Com si digués a l’Àngel: "Mira: tot això que em dius em supera; però, davant el Senyor, jo sóc la seva esclava. Per tant: que sigui el que Ell vulgui. M'hi confio del tot".
Posant aquestes paraules en boca de Maria, Lluc ens vol indicar que la fe no és tant un assentiment de la ment com una actitud de tota la persona. No es tracta de "creure" o d'acceptar una proposició sinó de confiar-se a algú. Més important que el què és el qui.
"Fe" és una persona que es fia d'una altra.
Amb aquest relat tan original, Lluc evoca l’actitud de Eva, la mare de tots els vivents (Gènesi 3:20). I ens presenta Maria que, amb la seva resposta, capgira l’actitud d’Eva.
El pecat d’Adam i Eva va consistir en pretendre independitzar-se de Déu, que era precisament el fonament de la seva independència. És com si una bombeta volgués independitzar-se del corrent elèctric per mostrar que la llum que fa és només seva.
El famós i mític Arbre del coneixement del Bé i del Mal no era cap “pomera”, com se sol dir (Gènesi 2:9 i 17). Menjar del seu fruit significa voler decidir per un mateix què és bo i què es dolent. Així l’home pretén esdevenir el seu propi i primer "Déu".

Notem que, en el Relat bíblic, al centre del Paradís hi ha dos arbres: l’Arbre de la Vida i l’Arbre del coneixement (o decisió) del Bé i el Mal. Adam i Eva, personificacions de la Humanitat, decidint menjar del fruit de l’Arbre del Bé i del Mal, van perdre l’Arbre de la Vida. Dit amb paraules d’avui: la pretensió de decidir i imposar què és el Bé i què és el Mal introdueix en el món (les sentències de) la Mort.
La fe capgira aquesta situació. La fe de Maria permet que la Humanitat pugui engendrar, ara sí, el seu vertader primogènit (Lluc 2:7).
En canvi Caín, el “primogènit” d’Adam i Eva, era homicida, i va matar el seu germà (Gènesi 4,8).

El primogènit  de Maria, que representa la Humanitat fidel, es farà aliment que dóna Vida. Per això, ja des del primer moment, Maria el posa en una menjadora (de moment “embolicat”, fins que ell mateix decideixi el moment oportú. Lluc 22:14ss).
El primogènit de Maria, amb l'Arbre de la Creu, ens retorna l’Arbre de la Vida, corregint definitivament el pecat d’Adam i Eva. “Pare, a les teves mans confio el meu alè” (Lluc 23:46).


diumenge, 6 de desembre del 2015

Advent 3.C. "Poderós"



3er Diumenge d’Advent. Any C.
Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Lluc 3,10-18).

En aquell temps,
la gent preguntava a Joan:
«Així, doncs, què hem de fer?»
Ell els responia:
«Qui tingui dos vestits,
que en doni al qui no en té,
i qui tingui menjar,
que el comparteixi també amb els altres.»

Entre els qui anaven a fer-se batejar
hi havia també uns cobradors d’impostos que li deien:
«I nosaltres, mestre, què hem de fer?»
Ell els contestà:
«No exigiu més del que està establert.»

Igualment uns guardes li preguntaven:
«Què hem de fer també nosaltres?»
Ell els deia:
«No forceu ningú amenaçant de maltractar-lo
o de denunciar-lo;
acontenteu-vos de la vostra soldada.»

La gent, que vivia en l’expectació,
sospitava si Joan no fóra potser el Messies.
Ell respongué dient a tothom
«Jo us batejo només amb aigua,
però ve el qui és més poderós que jo,
tan poderós que no sóc digne ni de deslligar-li el calçat.
Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc.
Ja té la pala a les mans per ventar la seva era;
el blat, l’entrarà al seu graner,
però la palla, la cremarà en un foc que no s’apaga.»
Amb aquestes i moltes altres exhortacions,
Joan anunciava al poble la bona nova.



71. Poderós. (...però ve el qui és més poderós que jo,...).
Joan Baptista anuncia Jesús caracteritzant-lo de poderós. “...ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne ni de deslligar-li el calçat”.
Estem acostumats a anomenar “poderós” (totpoderós) a Déu; però a Jesús, el crucificat, ens costa d’aplicar-li aquest adjectiu. Per això podríem pensar que, quan Joan Baptista l’anuncia com a poderós, potser es deixa portar de la seva mentalitat pre-cristiana que imaginava un Messies revestit del Poder de Déu, vencent tots els enemics i imposant a tothom l’estricte compliment de la Llei de Déu.
Sabem que Jesús va reaccionar contra aquesta manera d’entendre el seu messianisme, i deia clarament que ell seria entregat, condemnat i mort. Res de “vencedor”. No exhibia Poder sinó Servei.
Per altra part, segons Lluc, Maria, la mare de Jesús, proclama que els Poderosos seran enderrocats (Lluc 1:52).
És cert que Mateu fa acabar el seu Evangeli posant en boca de Jesús paraules de Poder; però això és després de la seva mort, que, a més, va ser extremadament humiliant (Mateu 28:18).
És vàlid, presentar Jesús com a poderós?
Segons al Bíblia, només Déu és veritablement poderós. I exerceix el seu Poder creant. Especialment creant l’Home. I sobretot creant l’Home com a ésser lliure.
La llibertat humana és un dels misteris més grans. Per a molts, Llibertat humana i Déu s’exclouen mútuament. “Si Déu existeix, l’home no pot ser lliure. Si l’home és lliure, és que Déu no existeix”.
A pesar d’aquestes dificultats teòriques, la gran majoria dels humans experimentem vitalment que som lliures. No pas amb una llibertat absoluta, però sí amb una llibertat suficient per sentir-nos autors de la nostra vida, i responsables. I, sempre segons la Bíblia, precisament l’existència de l’home lliure mostra el gran Poder de Déu. Només perquè Déu és totpoderós podem “coexistir” Déu i l’Home lliure.
Amb la llibertat, ha entrat al món la possibilitat de dir No. Creant l’home lliure, Déu ha compartit el seu Poder i apareix l’home poderós, que pot col·laborar en l’Obra de Déu (humanització), o oposar-s’hi (deshumanització).
Però compte!, perquè aquí el perill d’equivocar-se és extrem. En la pràctica, ningú diu que vulgui “deshumanitzar” ningú. Al revés: tots els “poderosos” diuen que volen humanitzar. Fins i tot els que maten, diuen que ho fan per humanitzar la societat. Sovint hi ha pares que volen humanitzar els seus fills; governants que volen humanitzat els seus pobles; dictadors que pretenen humanitzar la Humanitat i fer-la nova. Però sovint es descuiden d’allò que pertany a l’essència de tot home: la seva llibertat.
Només es pot humanitzar a través de la llibertat de cadascú; perquè l’home només és lliure si és autor de si mateix al màxim possible. Tot Poder que exerceixi domini sobre una altra persona és deshumanitzador.
L’home no pot ser un simple producte sinó que, amb el mínim que ha rebut, i en comunió amb tots els vivents, s’ha de construir a si mateix.

Era poderós, Jesús?
Ben cert. Ell participa al cent per cent en el Poder de Déu generador de la Humanitat lliure. Ell exclou tota forma de domini (segona temptació. Lluc 4:6) i pren forma de servei.
Això va sobtar al propi Joan Baptista, que va enviar dos deixebles seus a preguntar al mateix Jesús si era o no aquell “poderós” que havia anunciat. La resposta de Jesús és clara: “Aneu a anunciar a Joan el que heu vist i sentit: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova. I feliç aquell qui no em rebutjarà!” (Lluc 7:22).

Humanització: aquest és el Poder de Jesús. La font de tot Poder humanitzador és el Pare (Marc 10,27). El Pare ho ha posat tot en mans de Jesús (Joan 14,10). I Jesús és l'Home, que es continua en cada ésser humà que "creu" en ell (Joan 14:12).


  

dimarts, 1 de desembre del 2015

La Paríssima. Any C.



La Puríssima. Any C.
Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Lluc 1, 26-38).
En aquell temps,
Déu envià l’àngel Gabriel
a un poble de la Galilea anomenat Natzaret,
per dur un missatge a una noia,
promesa amb un descendent de David,
que es deia Josep,
i el nom de la noia era Maria.
L’àngel entrà a casa d’ella i li digué:
«Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu.»
Ella es torbà en sentir aquestes paraules
i pensava per què la saludava així.
Però l’àngel li digué:
«No tinguis por, Maria;
Déu t’ha concedit el seu favor.
Tindràs un fill
i li posaràs el nom de Jesús.
Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim.
El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare,
serà rei del poble d’Israel per sempre,
i el seu regnat no tindrà fi.»

Maria preguntà a l’àngel:
«Com pot ser això, si jo no tinc marit?»
L’àngel li respongué:
«L’Esperit Sant vindrà sobre teu,
i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra;
per això el fruit sant que naixerà
l’anomenaran Fill de Déu.
També la teva parenta, Elisabet,
ha concebut un fill a la seva edat;
ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes,
perquè a Déu res no li és impossible.»
Maria va respondre:
«Sóc l’esclava del Senyor:
que es compleixin en mi les teves paraules.»
I l’àngel es va retirar.


70. Gabriel. (Déu envià l’àngel Gabriel...).
“Gabriel” significa Déu és la meva força.
Sovint, i sobretot en la cultura hebrea, el nom està lligat a l’ofici o a la missió d’una persona. Fent constar el nom se’ns indica la missió.
En la Bíblia, els àngels, vistos des de la nostra perspectiva, són personificacions d’una experiència puntual de la presència de Déu en la vida d’una persona o d’un poble. L’Evangeli de Lluc ens parla de Gabriel en dos moments en què es demana a unes persones determinades una “feina” que només podran fer “amb la força de Déu”.
El primer cas és Zacaries (Lluc 1:19). A Zacaries, ancià i espòs d’una dona també anciana i estèril, se li promet una cosa impossible: tenir un fill. Ell no es creu que aquesta promesa pugui complir-se. Per això l’àngel li comunica que ell és Gabriel, que significa Déu és la meva força. A pesar d’això, Zacaries no s’ho acaba de creure i demana proves.
El segon cas és Maria (Lluc 1:26). També a Maria se li demana de tenir un fill. Però no un fill de Josep amb qui està promesa, sinó un fill “que serà anomenat fill de Déu”. Evidentment Maria queda desconcertada i demana com ho pot fer, això. L’àngel li diu que no es preocupi perquè “Déu és la seva força”. Davant aquesta resposta, Maria, a pesar de que no ho acaba d’entendre, expressa la seva fe total responent: que es compleixin en mi les teves paraules. A Maria no li cal que l’àngel li recordi el seu nom. És l’evangelista qui ens ha fet saber que es tractava també de l’àngel “Gabriel”.  
Els dos relats de Lluc estan fets de manera que la identitat de l’àngel, serveixi per posar de relleu la diversitat de respostes i de situacions. Zacaries és sacerdot i, com a tal, fa arribar a Deu les paraules (desigs) dels homes, i fa arribar als homes els projectes de Déu. No obstant això, ell no es creu les paraules de l’Àngel, i aquest li ha de recordar que és Gabriel: “Déu és la meva força”. La prova que demana serà també un càstig per no haver cregut: quedar-se mut fins que la promesa es compleixi  (Lluc 1,20).
Maria no és sacerdot ni té cap relació pròxima amb el temple. Viu lluny del centre religiós, a Natzaret: un poble del que mai abans la Bíblia n’havia parlat. No obstant, a diferència del sacerdot, ella creu el que li diu l’Àngel i es posa totalment a disposició de les paraules que li són dites.
Cal destacar aquesta fe de Maria. Ho farà el mateix Lluc per boca d’Elizabet: Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà (Lluc 1:45).

Lluc aprofita aquesta fe de Maria per dir-nos allò que realment interessa a tots, i que podem resumir en les mateixes paraules de Maria: Déu... ha derrocat els Poderosos del soli i exaltat els humils. Aquesta és la fe que Lluc vol fer arribar als lectors, i que és l’essència de tot el missatge evangèlic. Es necessita fe per creure que uns ancians podran tenir un fill, o per creure que una noia de poble pugui engendrar un Fill de l’Altíssim. O per creure en el derrocament dels Poderosos i l’exaltació dels humils (Lluc 1:51ss).

Tot això, humanament impossible, ho podem creure perquè “Déu és la nostra força”.
El nom "Gabriel", doncs, no és pas una simple curiositat.