Diumenge 14. B. "Poble"

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Marc 6,1-6).

En aquell temps,

Jesús anà a Natzaret, el seu poble,

acompanyat dels seus deixebles.

El dissabte començà a ensenyar a la sinagoga.

Tothom, en sentir-lo, se n’estranyava i deia:

«D’on li ve tot això?

Què és aquest do de saviesa

i aquests miracles que es realitzen per les seves mans?

No és el fuster, el fill de Maria,

parent de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó?

I les seves parentes, no viuen aquí entre nosaltres?»

I se n’escandalitzaven.

Jesús els digué:

«Els profetes només són mal rebuts en el seu poble,

en la seva parentela i entre els de casa seva.»

I no hi pogué fer cap miracle;

només va imposar les mans a uns quants malalts,

que es van posar bé.

I el sorprenia que no volguessin creure.

Després recorria les viles i els pobles i ensenyava.

46. “Poble”. (Els profetes només són mal rebuts en el seu poble...).

En la Bíblia, “poble” és una paraula extraordinàriament present, i amb significats variats. També en els Evangelis. Aquí voldria posar en relleu el seu, podríem dir-ne, significat dinàmic.

El relat que hem llegit (Marc 6,1-6) resulta molt sorprenent: després de dir-nos que Jesús va al seu poble, explica com els seus conciutadans s’escandalitzen d’ell i el refusen precisament perquè, com que el coneixien prou bé, no poden acceptar-lo com a profeta. La frase final de Jesús resulta tan certa com trasbalsadora: «Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva.»
Els diaris van plens d’ídols aclamats per grans multituds quan arriben al seu poble. En canvi els profetes provoquen escàndol, i són refusats. Per què?

Tots som poble. Naixem en un poble, i del poble rebem la nostra primera i més forta identitat. Del poble on naixem i creixem en rebem la llengua, la cultura, els companys, les vivències que afaiçonaran el nostre caràcter, la manera de relacionar-nos,... Tots comencem essent poble i membres d’un poble.

Però això no és suficient per esdevenir "humans".
Allò que ens "humanitzarà" més pròpiament ha de néixer de la llibertat i de la generositat creativa.
Som fills d’un Poble que no "acaba" en nosaltres, sinó que es "continua" en nosaltres i amb nosaltres. Pel simple fet d’haver nascut en un poble, hem rebut un "testimoni" (com en les curses de relleus) que també traspassarem als qui ens seguiran.

Aclamem els “nostres” ídols per un mecanisme d’identificació que ens permet sentir com a propis els seus "triomfs". Un mecanisme que no ens compromet a res.
En canvi, res no ens impulsa a identificar-nos amb els “nostres” profetes.
Els profetes, “llegint el present", ens mostren horitzons de futur. I això ens compromet, perquè els horitzons de futur són una "crida" a construir-lo.
Els profetes, quan són “nostres”, mai no ens deixen “tranquils” perquè, des del nostre propi poble, ens mouen a fer poble, que és la manera de fer Humanitat en un lloc i moment determinats.

Tenim, doncs, que el “poble” està a l’origen de la nostra realitat, i també és un horitzó a anar construint.  

Pot passar que un poble no accepti els seus profetes perquè ja està satisfet de si mateix. És possible que hi hagi pobles tan satisfets i identificats amb els seus grans ídols, que això els serveixi d’excusa per no col·laborar en la construcció dels nous horitzons. O pitjor encara: pot passar que hi hagi pobles que “idolatrin” els conqueridors, colonitzadors o dominadors sortits del seu poble per compensar així el seu tancament als horitzons humanitzadors que els puguin oferir els seus profetes.

Els imperialismes (tan de moda avui!) són la perversió més cruel i destructiva del valor “Poble” ja que exclouen la llibertat i la generositat indispensables per esdevenir progressivament humans. 

 

Diumenge 13 B. "Jaire".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Marc 5,21-43).

(Nota. En blau, allò que correspon a la versió llarga)

En aquell temps,

Jesús arribà en barca de l’altra riba del llac,

molta gent es reuní al seu voltant,

i es quedà vora l’aigua.

Mentrestant, arriba un dels caps de sinagoga,

que es deia Jaire,

i, així que el veu, se li llença als peus i,

suplicant-lo amb tota l’ànima, li diu:

«La meva filleta s’està morint.

Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé i no es mori.»

Jesús se n’anà amb ell, i el seguia molta gent.

Hi havia una dona que patia pèrdues de sang

des de feia dotze anys.

Havia consultat molts metges,

que l’havien fet sofrir molt,

i s’hi havia gastat tot el que tenia.

No va millorar gens, sinó que anava de mal en pitjor.

Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús,

se li acostà per darrere enmig de la gent

i li tocà el mantell, perquè pensava:

«Encara que li toqui només la roba que porta,

ja em posaré bona.»

A l’instant se li estroncà l’hemorràgia

i sentí que el mal havia desaparegut.

Jesús, que sabia prou bé el poder que havia sortit d’ell,

es girà a l’instant i preguntava a la gent:

«Qui m’ha tocat la roba?»

Els deixebles li deien:

«La gent us empeny pertot arreu,

i pregunteu qui us ha tocat?»

Però Jesús anava mirant, per veure qui ho havia fet.

Llavors aquella dona,

que sabia prou què havia passat,

s’acostà tremolant de por,

es prosternà davant d’ell i li digué tota la veritat.

Jesús li respongué:

«Filla, la teva fe t’ha salvat.

Queda lliure de la teva malaltia

i vés-te’n en pau».

Encara parlava,

que arriben uns de casa del cap de sinagoga i li diuen:

«La teva filla és morta.

Què en trauràs d’amoïnar el mestre?».

Però Jesús, sense fer cas del que acabava de sentir,

diu al cap de sinagoga:

«Tingues fe i no tinguis por.»

I només va permetre que l’acompanyessin

Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume.

Quan arriben a la casa del cap de sinagoga,

veu l’aldarull de la gent,

que plorava i cridava fins a eixordar.

Ell entra a casa i els diu:

«Què són aquest aldarull i aquests plors?

La criatura no és morta, sinó que dorm.»

Ells se’n reien,

però Jesús els fa sortir tots,

pren només el pare i la mare de la nena

amb els qui l’acompanyaven,

entra a l’habitació,

li dóna la mà i li diu:

«Talita, cum», que vol dir: ‘Noia, aixeca’t.’

A l’instant la noia, que ja tenia dotze anys,

s’aixecà i es posà a caminar.

Ells no se’n sabien avenir.

Jesús els prohibí, de tota manera,

que fessin saber què havia passat.

I els digué que donessin menjar a la noia.

45. “Jaire”. (...arriba un dels caps de sinagoga, que es deia Jaire).

“Jaire” és, possiblement, un personatge representatiu dels problemes d’alguns Caps de sinagoga, sobretot després de la destrucció del Temple de Jerusalem. El seu nom (que només surt en aquest relat de Marc i en el seu paral·lel de Lluc 8,41) segurament té relació amb l’acció de Jesús de “despertar” (jair en hebreu) la filleta del Cap de sinagoga. Altres comentaristes el relacionen amb al verb yair, resplendir. En aquest cas podria indicar que l’acció de Jesús va ser com una llambregada, capaç d’il·luminar la Sinagoga en un moment de gran foscor per ella.

Per als Jueus, i sobretot per als seus responsables religiosos, la destrucció del Temple de Jerusalem, als anys 70, va ser un cop molt fort. Els va obligar a replantejar-se la manera d’entendre la "seva" Religió (que ells consideraven la única vertadera). Jerusalem, amb el seu Temple, era el signe més visible i comprovable de la presència protectora de Déu (Aliança). Que Déu hagués estat "infidel" al seu poble, deixant-lo sense protecció, era inconcebible. Era blasfem només de pensar-ho. Però la realitat s’imposava: els exèrcits romans havien destruït totalment el Temple amb Jerusalem, la Ciutat de Déu.

Aquesta trista situació havia de tenir algun significat. ¿Seria veritat que aquell Jesús de Natzaret que les autoritats havien fet crucificar, era realment el Messies? I el Regne de Déu que ell predicava, tan diferent de com se l’imaginaven ells, ¿seria de debò el nou “Regne” que Déu volia? Davant les ruïnes de Jerusalem, aquestes preguntes eren inevitables, sobretot per als responsables religiosos.

El relat de Jaire vol ser la resposta que els Evangelis donen a aquestes preguntes. Ho fan amb una escenificació d’un gran dramatisme.

La situació de Jaire es presenta desesperada: la seva filleta s’està morint. En canvi Jesús els diu que només dorm. Per la "recepta" que els dóna, s’entén que la noia "dorm" perquè li manca l’aliment necessari per mantenir-se en actiu. De fet, quan Jesús li dóna la mà, ella s’aixeca i camina. “I els digué que donessin menjar a la noia”.

En el llenguatge religiós de les sinagogues, l’ensenyament de la Torà (la Llei de Déu) és l’aliment que manté la fe dels Israelites. Per això sovint la Llei de Moisès és anomenada “pa del cel” (Joan 6,31).
També es fa notar que la noia tenia dotze anys. “Dotze” és la xifra que identifica Israel com a Poble elegit. Per altra part, i d’acord amb la Llei de Moisès, una nena esdevé dona (capaç d’engendrar nova vida) als dotze anys.

Tot això indica el sentit exacte (i revolucionari!) del relat d’avui: aquesta noia (“filleta” pel Cap de sinagoga) ha viscut durant la seva infantesa gràcies al “pa de vida” (la “Llei”) que Moisès va donar als Israelites. Però aquest “pa” ja no té capacitat per continuar alimentant-la quan ella esdevé adulta.

Aquesta nena representa, doncs, el Poble elegit. Fins ara, li ha estat suficient l’aliment de la Llei. Però, arribat el moment d’esdevenir adulta, necessita un nou aliment: el que donarà Jesús.

Encara que amb un llenguatge diferent, aquest relat ens diu el mateix que l’Evangeli de Joan en el seu capítol 6è (que llegirem a la missa d’aquí a quatre diumenges): “Llavors Jesús els respongué: Us ho ben asseguro: no és Moisès qui us ha donat el pa del cel; és el meu Pare qui us dóna l'autèntic pa del cel. El pa de Déu és el que baixa del cel i dóna vida al món.” (Joan 6,32). 

La figura de Jaire és de gran actualitat. Quants Caps de comunitats (bisbes, mossens...) veuen que les seves “filletes” (comunitats) estan "morint"! Potser el missatge de Jesús intenta dir que, per a ser "adults" cal un altre aliment.

Abans, Jesús havia dit a Jaire: «Tingues fe i no tinguis por.» Potser ens falta fe. Sembla que el que hi ha en molts Caps de comunitat és por. Molta por!
¿No serà "por" a que la filleta es faci adulta, i camini pel seu propi compte?

 

 

diumenge 12. "Dormir".

                    12è. diumenge de durant l’any B.

Paraules i Parauletes.    "Dormir".

 

EVANGELI. (Marc 4,35-41).

Un dia, cap al tard, Jesús diu als deixebles:

«Passem a l’altra riba.»

Deixaren, doncs, la gent,

i se l’endugueren en la mateixa barca on es trobava.

Vora d’ells seguien també altres barques.

Mentrestant s’aixecà un temporal de vent tan fort

que les onades queien sobre la barca

i s’anava omplint.

Jesús era a popa,

dormint amb el cap reclinat en un coixí.

Ells el criden i li diuen:

«Mestre, no veieu que ens enfonsem?»

Jesús es desvetllà,

renyà el vent i digué a l’aigua:

«Calla i estigues quieta.»

El vent amainà i seguí una gran bonança.

Després els digué:

«Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?»

Ells, plens de gran respecte, es preguntaven l’un a l’altre:

«Qui deu ser aquest,

que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?»

44. “Dormir”. (Jesús... dormint amb el cap reclinat en el coixí).

En el llenguatge que els evangelistes posen en boca de Jesús, el verb “dormir” sovint substitueix el verb “morir”. És una manera d’expressar que, per a Jesús, la mort és una situació temporal. Només quan algú no accepta la vida que Déu ofereix a tothom, la mort seria definitiva. “Deixa que els morts enterrin els seus morts”, respon Jesús a un possible deixeble (Mateu 8:22). Segons Jesús, l’horitzó final, per als Humans, no és la Mort sinó la Vida. “Déu vol que tothom visqui” (Joan 5:24ss. També Saviesa 1,13s).

Així doncs, per als qui accepten el do la vida, la mort no existeix. O millor: morir és adormir-se.
Dormint, la vida "descansa", i es desperta renovada després del descans. (Joan: 11:11ss).

El sorprenent relat que hem llegit avui ens presenta Jesús dormint amb el cap reclinat en un coixí (Marc 4:35ss). La menció del coixí és per donar més força a l’acció de posar-se a dormir. No és que Jesús s’adormi perquè el venç la son o perquè està cansat, o es desentengui de la situació, sinó que es posa a dormir com una acció volguda i conscient que servirà d’advertiment als deixebles.

Aquests, que "tenien" Jesús a la seva barca, se l’han endut (és a dir: l’han segrestat) perquè no estan disposats a complir l‘encàrrec de passar a l’altra riba. La dormició (mort) de Jesús provocarà en els deixebles segrestadors el trauma de sentir-se “del tot perduts”. Experimentaran la necessitat de despertar-lo reconeixent-lo com a “mestre”. Un cop despert, torna la calma, però també el temor: ¿Qui és aquest que fins el vent i l’aigua l’obeeixen (i que ells no han obeït sinó que pretenien apoderar-se’n)?

El relat d’avui s’inspira en el Relat de Jonàs. El Relat de Jonàs ens presenta un profeta imaginari que fuig per no complir l’encàrrec d’anar a predicar a Nínive, la capital pagana de l’Imperi Assiri, clàssic enemic d’Israel. Com Jonàs, algunes de les primeres comunitats judeo-cristianes es resistien a evangelitzar els pagans. Molts consideraven que, si els pagans volien convertir-se, primer havien de renunciar a la seva vida pagana, i fer-se "jueus" complint la Llei de Moisès.

“Passar a l’altra riba” té exactament el sentit contrari. Evangelitzar vol dir encarnar-se en la vida, en la cultura, en la realitat de l’altre, perquè l’altre és un germà estimat per Déu igual que nosaltres, i capaç de ser bo com nosaltres; i que estima la seva identitat com nosaltres la nostra. De fet, en el Relat de Jonàs, els ciutadans de Nínive es converteixen sense deixar de ser “pagans”.

Evangelitzar és el contrari de colonitzar. Evangelitzar és posar OBERTURA on hi ha tancament, començant pel propi evangelitzador. 

Aquí s’imposa una aplicació a la situació actual.
Passar a l’altra riba fa referència a l’Èxode d’Israel: el pas des del País on eren esclaus cap a la Terra Promesa travessant el Mar.
L’Èxode que proposa Jesús és el pas des de l’àmbit d’una Religió concreta i particular cap a l’altra riba: la Humanitat. La Humanitat com a única Terra Promesa definitiva. És l’únic lloc on és possible construir la vertadera Llibertat (El Regne de Déu, en el nostre llenguatge religiós).

Avui, en el marc d’una globalització creixent, l’altra riba és tenir la Humanitat com horitzó, superant les limitacions de cada Religió particular. No obeir la proposta de Jesús de passar a l’altra riba, comporta (també per als deixebles actuals) trobar-se amb tempestats mortals i amb Jesús (l’Home) dormint.

Arribat el temps de la Globalització, o ens salvem construint Humanitat, o ens perdem engolits per les grans onades dels fonamentalismes religiosos, dels nacionalismes estatals, dels imperialismes econòmics, dels colonialismes culturals... Qualsevol religió o espiritualitat no oberta a la Humanitat real es converteix en un nou espai d’esclavitud. 

L’opció per la Humanitat pot fer-se des de la pròpia religió, cultura o espiritualitat, però introduint-hi necessàriament l’obertura a la Humanitat real, anterior als Dogmes, Constitucions, Lleis,... o prejudicis de cadascú.

Diumenge 11 B. "Regne de Déu".

Paraules i Parauletes.    Regne de Déu.

EVANGELI. (Marc 4,26-34).

En aquell temps, Jesús deia a la gent:

«Amb el regne de Déu passa

com quan un home sembra el gra a la terra.

De nit i de dia,

mentre ell dorm o està llevat,

la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com.

La terra, tota sola, produeix primer els brins,

després les espigues

i finalment el blat granat dintre les espigues.

Llavors, quan el gra ja és a punt,

se’n va a segar-lo,

perquè ja ha arribat el temps de la sega.»

Deia també:

«A què podem comparar el regne de Déu?

Quina paràbola li escauria?

És com un gra de mostassa,

la més petita de les llavors, però un cop sembrada,

es posa a créixer

i acaba més gran que totes les hortalisses,

amb unes branques tan grosses

que els ocells es poden ajocar a la seva ombra.»
Jesús anunciava el regne de Déu

amb moltes paràboles semblants,

perquè la gent l’entengués

segons les seves disposicions;

no els deia res sense paràboles,

però en privat ho explicava tot als deixebles.

43. “Regne de Déu”. (A què podem comparar el Regne de Déu?).

En els Evangelis Sinòptics, el nucli de la predicació de Jesús és el Regne de Déu (o Regne del cel, més freqüent en l'Evangeli de Mateu). Amb nombroses paràboles s'hi va explicant en què consisteix, i s'hi va corregint la idea equivocada que en tenien els Dotze, els quals representen la mentalitat de la majoria del "Poble de les Dotze tribus", que se sent "Poble Elegit".

L’equivocació dels Dotze neix de la facilitat amb què una persona o un poble o un col·lectiu que se sap "elegit" es creu superior, millor o privilegiat en relació als altres.
Però, quan Israel (o qualsevol altre poble) és “elegit per Déu”, no és per a cap "privilegi" sinó per a una "missió".

El Projecte amorós de Déu mira tota la Humanitat. Dintre d'aquest Projecte, cada ésser humà i cada Poble hi té la seva missió. Una missió que va descobrint i decidint a partir de vivències, esperances, frustracions, èxits, derrotes,...

“Els Israelites” havien estat sempre un Poble "petit", sovint dominat i esclavitzat; sovint en perill imminent de ser engolit per Pobles més poderosos. Aquesta experiència l'ha portat a descobrir sobretot dues coses sobre si mateix:

a) Si s’ha pogut "mantenir", no ha estat tant per la seva pròpia vitalitat sinó sobretot per “l’acció mantenidora” de Déu. (Parlo de l'Israel bíblic; no de l'actual "Estat israelià", que sembla haver perdut aquesta "consciència).

b) Això li ha permès anar descobrint la seva “missió” (compartida amb tots els Pobles "oprimits"): mantenir en la Humanitat l’anhel de llibertat sembrat en el cor de cada Poble i de cada ésser humà.

És des de la seva pròpia experiència que Israel pot proclamar: Ha derrocat del soli els Poderosos i exaltat els Humils (Lluc 1:52).

És des de la seva pròpia experiència que pot anunciar: Feliços els Pobres: perquè és vostre és el Regne de Déu (Lluc 6:20).
   

El missatge de Jesús és extremadament realista: predica el Regne de Déu sabent que en el món ja hi ha "un altre regne”: el Regne del "Princep d'aquest món".

Tots comencem subjectes al "Regne del Poder", i rebem d'ell la tendència cap al "Poder". El mateix Jesús experimenta la temptació del Poder significada en les paraules que els evangelistes posen en boca de Satanàs: “Et donaré tota l'autoritat i la glòria d'aquests reialmes: me l'han confiada a mi, i jo la dono a qui vull. Adora'm i tot serà teu” (Lluc 4:7  Veieu també Mateu 16,23, on "Pere" és anomenat també "Satanàs").

El Poder és mentider per naturalesa; però, als inicis, aconsegueix enganyar gairebé tothom.

Jesús supera la temptació. Però el Regne de Déu que ell predica i fa visible trobarà l’oposició violenta i permanent dels diversos i successius "prínceps d’aquest món" (Joan 14:30). 

La missió de Jesús (del Poble Elegit) no és derrotar els "prínceps d’aquest món". Tots els Humans comencem buscant, d'una manera o altra, ser "poderosos", perquè tots partim de l'experiència inicial de ser absolutament "dèbils i dependents". Per això tots necessitem "convertir-nos".
 
També quan "sucumbim" a la temptació del "Poder" entrem en el Projecte amorós de Déu sobre la Humanitat, i continuem invitats a la conversió.
Aquest és el "paper" que tenen "els Dotze" en els Evangelis. La seva "conversió necessària" hi ve personalitzada en "la conversió de Pere" (Lluc 22,31s).

Però també és possible "no convertir-se", com "Judes".
El Regne de Jesús no és una superestructura que s’imposa, sinó una llavor minúscula que acaba fent-se un arbre acollidor per a tothom (Marc 4,30). És "llevat" que, desapareixent en la massa, la va transformant i humanitzant (Mateu 13,33). 
La "invitació del Pare" respecta sempre la nostra llibertat. Si ens ha "creat" sense nosaltres, ha decidit no "afiliar-nos" sense nosaltres.

El Regne de Déu és diferent dels regnes d’aquest món. Aquests intenten imposar-se dominant. El Regne de Déu no s'imposa sinó que es proposa, des de la llibertat i de l'amor (Mateu 20:25ss).

El Regne de Déu està en el cor mateix de cada persona i de cada Poble com una crida a ser i a fer Humanitat des de la generositat.

Ens fem humans fent Humanitat. En canvi: deshumanitzem i ens deshumanitzem sempre que cedim a la temptació del Domini en qualsevol de les seves formes. “Si ets fill de Déu...” (Mateu 4,4-6).

La conseqüència de ser fills de Déu no és el domini sobre algú altre sinó la germanor de tots amb tots.
Així és el Regne de Déu.

 

Corpus B. "Muntanya".

Paraules i Parauletes.   Muntanya.

EVANGELI. (Marc 14,12-16.22-26).

El primer dia dels Àzims,

quan la gent immolava l’anyell pasqual,

els deixebles digueren a Jesús:

«On voleu que anem a preparar-vos el lloc

perquè puguem menjar l’anyell pasqual?»

Ell envià dos dels seus deixebles amb aquesta consigna:

«Aneu a la ciutat

i us trobareu amb un home que duu una gerra d’aigua.

Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa:

El mestre pregunta on l’allotjareu

per poder menjar l’anyell pasqual amb els seus deixebles.

Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran,

arreglada amb estores i coixins.

Prepareu-nos allà el sopar.»

Els deixebles se n’anaren.

Arribant a la ciutat,

ho trobaren tot com Jesús els ho havia dit

i prepararen el sopar pasqual.

I mentre menjaven, Jesús prengué el pa,

digué la benedicció, el partí, els el donà i digué:

«Preneu-lo: això és el meu cos.»

Després prengué el calze,

digué l’acció de gràcies,

els el donà i en begueren tots.

I els digué:

«Això és la meva sang, la sang de l’aliança,

vessada per tots els homes.

Us ho dic amb tota veritat:

Ja no beuré més d’aquest fruit de la vinya

fins el dia que en beuré de novell en el regne de Déu.»

Després de cantar l’himne,

sortiren cap a la muntanya de les Oliveres.

42. “Muntanya”. (...sortiren cap a la muntanya de les Oliveres).

Com en la majoria de Cultures antigues, també a la Bíblia les muntanyes prenen un significat profund com a lloc on es troben Cel i Terra, l’àmbit dels déus i l’àmbit dels humans. A vegades aquest significat profund es concreta en una muntanya determinada. En el cas de la Bíblia es podria parlar del Sinaí, l'Oreb, el Garitzim, el Carmel, el Tabor, la Muntanya de les Benaurances, ...

Els Evangelis introdueixen una novetat important: la muntanya, com a lloc on Jesús es troba amb el Pare, deixa de ser un lloc reservat als “homes de Déu” i esdevé “obert” als deixebles i a tothom (Mateu 5,1; 28:16. Joan 6:3).

Els Evangelis parlen sobretot de la muntanya de les Oliveres. El significat especial d’aquesta muntanya segurament ve de la seva situació geogràfica i també del seu nom.

Situació geogràfica.
Per la situació, la muntanya de les Oliveres es "contraposa" a la muntanya de Sió. Pel fet d’estar una "enfront" de l’altra, separades pel torrent Cedró, hi tenen significats contraposats.

A la muntanya de Sió hi havia el Temple de Jerusalem. Els seus summes sacerdots i mestres de la Llei se n’havien apoderat convertint-lo en una cova de lladres (Mateu 21:13). Ells van ser els promotors de la condemna  de Jesús i de la seva mort.

Els Evangelis prendran aquest fet com a “explicació” de la seva ruïna: “No hi quedarà pedra sobre pedra” (Mateu 24,2. Lluc 13:34. També Lluc 20:14).
La muntanya de Sió representa la Religió pervertida per estructures de Poder. Caldrà “sortir-ne” (Èxode) per a retrobar la Llibertat.

Enfront hi ha la muntanya de les Oliveres. Al capdamunt hi ha Betània, el "lloc" dels "germans" Marta, Maria i Llàtzer.
“Germans” era el nom amb què s’anomenaven entre ells els deixebles de Jesús. Ell s’hi troba "a casa".

Els Evangelis estableixen un paral·lelisme entre el primer Èxode dels Israelites i el nou Èxode de Jesús i els Deixebles. Així com Moisès, després d'alimentar-se menjant l’anyell pasqual, va guiar els Israelites fent-los sortir del país on eren esclaus cap a la Terra Promesa, així també Jesús, després de menjar l’anyell pasqual (que prefigura a Ell mateix), fa sortir els seus deixebles del lloc d’esclavitud (Muntanya de Sió) cap a la nova Terra Promesa (Muntanya de les Oliveres). (Marc 14:22-26).

Nom.
En el significat de la Muntanya de les Oliveres segurament també hi va influir el seu mateix nom. “Oliveres” fa pensar en oli, i oli fa pensar en "ungit", que en arameu es diu “messies” i en grec es diu “crist”. També, al peu de la muntanya de les Oliveres hi havia “Getsemaní”, que significa trull d’oli. És a Betània on Jesús serà “ungit” per Maria, que representa la Nova Humanitat. (Marc 14:3 ó Joan 12:3). Vegeu també “Maria”.

Els Evangelis, contraposant les dues muntanyes, inviten a passar (=Pasqua) d’una Religió dogmàtica i jerarquitzada a la Convivència fraternal (Comunitat d’iguals). Dit amb paraules de St. Pau, som invitats a passar d’una fe infantil basada en la "obediència a la Llei" (qualsevol classe de llei) a una fe adulta basada en la "Llibertat", i en la "Fraternitat" que la llibertat fa possible (Carta als Gàlates 4,1ss).

Segons l'Evangeli de Mateu, el Ressuscitat convoca els "Onze" a la muntanya (Mateu 28,16). No és cap muntanya de Judea (presidida per la muntanya rebel del Temple) sinó de Galilea ("Galilea dels pagans". Mateu 4,15)). La muntanya és el lloc de la manifestació de Déu. Jesús s'hi fa present, revestit de l'autoritat de Déu mateix. Els deixebles hi han anat com Moisès havia anat al muntanya del Sinaí per rebre les Taules de la Llei (Èxode 19,1ss).
En aquesta ocasió es fa notar que els deixebles pugen també a la muntanya i Jesús se'ls acosta. La "missió" que reben és per a tota la Humanitat. Tothom està cridat a "batejar-se" (submergir-se) en la comunió del Pare, Fill i Esperit Sant.
La muntanya de Galilea simbolitza el trobament definitiu de Déu i la Humanitat en Jesús (l'Home). 

SS. Trinitat. B. "Convertir".

Paraules i Parauletes.   "Convertir"

EVANGELI. (Mateu 28,16-20).

En aquell temps,

els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea,

a la muntanya que Jesús els havia indicat.

En veure’l es prosternaren.

Alguns, però, dubtaren.

Jesús s’hi acostà i els digué:

«Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra.

Aneu a convertir tots els pobles,

bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant,

i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat.

Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»

41. “Convertir”. (Aneu a convertir tots els pobles...).

En els Evangelis, el verb “convertir” s’hi troba en forma transitiva i intransitiva, o reflexiva: "convertir" i "convertir-se".

Convertir-se, bàsicament, significa acceptar l’Evangeli; és a dir: creure en "l’Home" com a ésser creat i estimat per Déu.

Convertir, bàsicament, significa fer saber a algú que els "Humans", creats i estimats per Déu, som cridats a ser fills seus, i germans entre nosaltres.
És una “bona notícia” ("evangeli") que genera en qui l’escolta el desig de convertir-se o fer-se més humà.

Però, després que el Missatge evangèlic prengués forma d’una "Nova Religió", la paraula “convertir” s’ha tornat perillosa, perquè pot ser entesa en sentit proselitista.

El proselitisme és directament contrari a la idea de "encarnació", que és el “camí” que els Evangelis proposen per la conversió. “Convertir algú”, en sentit evangèlic, no és intentar que abandoni la seva religió per passar-se a una altra (la "nostra"), sinó ajudar-lo a entendre que Déu l’estima, i l’estima en la seva realitat pròpia.

Segons el llibre "Fets dels apòstols", el mateix apòstol Pere, al final ho va "descobrir": “Llavors Pere prengué la paraula i digué: "Ara veig de veritat que Déu no fa distinció de persones, sinó que es complau en els qui creuen en ell i obren amb rectitud, de qualsevol nació que siguin" (Actes10:35).

Les Religions, en si mateixes, no són ni bones ni dolentes; ni vertaderes ni falses. Són llenguatge. Pretendre que algú renunciï a la seva religió per "passar" a la nostra, és colonialisme religiós. Si això es fa des d’una posició de domini, constitueix també una perversitat.

En aquest sentit cal ser conscients que, quan l’any 381 l’emperador romà Teodosi I va declarar el Cristianisme "religió oficial" de l’Imperi, també va posar el missatge dels Evangelis en greu perill de corrupció. Dissortadament la història posterior mostra les massa freqüents caigudes en aquest perill.

Ha sigut sobretot gràcies a la progressiva pèrdua de Poder que l’Església ha anat retrobant el missatge evangèlic. En aquest procés destaca el moment i la figura de Joan XXIII. En la seva convocatòria del concili Vaticà II, el papa Joan va voler que la finalitat del Concili no fos convertir sinó convertir-se. L’Església Catòlica que, des de temps immemorial, pretenia convertir els altres, ara descobria la urgent necessitat de convertir-se ella mateixa.

La Reforma proposada pel Vaticà II es va fent. Però queda un escull que, de moment, sembla quasi insalvable: la permanència d'un "Poder Sagrat", unit a la idea d'un "sacerdoci" marcat d'un fort caràcter màgic.
Encara avui, molts pensen que, a l'Església, la "crida a la conversió" no li arriba pel camí de la seva encarnació en el món, sinó que depèn de ritus sagrats que connecten algunes persones directament amb un "Déu" que "pertany a un Món superior".

El Concili, en la seva Constitució dogmàtica sobre l’Església, no va superar del tot aquest "ritualisme". De totes maneres, en la Constitució Pastoral, recuperava molt del missatge d’encarnació: “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els qui sofreixen, són també les joies i esperances, les tristeses i angoixes dels deixebles de Crist,
i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors” (Començament).
 
El "problema" d’aquestes paraules és que hagi estat "necessari" dir-les!

Entre les dues Constitucions hi ha una incongruència de fons que sembla difícil de superar. És la mateixa "incongruència" que apareix ja en els Evangelis entre Jesús i els Dotze. Aquests no es "convertiran" plenament fins que no hagin passat per l’experiència de la mort del seu "Líder". Aquesta dura "experiència" va provocar en ells el "buit" necessari perquè l'Esperit de Jesús pogués entrar en les seves ments i permetre'ls "entendre" la realitat de l’home Jesús (Lluc 24:25ss).

Actualment, la progressiva "conversió" de l’Església es juga en la manera com cadascú va passant d’un “sacerdoci ritual i jeràrquic" a l’Encarnació o Comunió fraternal.

 

Pentecosta. Any B.

Paraules i Parauletes.    "Esperit".

EVANGELI. (Joan 15,26-27; 16,12-15).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Quan vindrà el Defensor

que jo us enviaré quan seré amb el Pare,

l’Esperit de la veritat que prové del Pare

donarà testimoni de mi.

I vosaltres, que sou amb mi des del principi,

també en donareu testimoni.

Encara tinc moltes coses per dir-vos,

però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada.

Quan vindrà el Defensor, l’Esperit de veritat,

us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera,

perquè ell no parlarà pel seu compte:

dirà tot el que sentirà dir i us anunciarà l’esdevenidor.

Ell em donarà glòria,

perquè tot allò que anunciarà ho haurà rebut d’allò que és meu.

Tot el que és del Pare és meu;

per això dic que tot allò que us anunciarà,

ho rep d’allò que és meu.»

40. “Esperit”. (...l’Esperit de veritat que prové del Pare...).

A la Bíblia, la paraula “esperit” és rica en significats, variables segons la situació concreta de cada persona o col·lectiu que experimenta els seus "efectes". Així, segons el cas, “esperit” pot significar força, alè, paraula, consol, defensor, impuls, desig, energia, ventada, oreig, foc,...

Tot ésser humà, en la mesura que va esdevenint conscient de la seva pròpia realitat, s’adona de que ell no és la causa de si mateix. Té vida, però no és la font de la seva vida. Existeix, però no és la causa de la seva existència. És, però podria no ser. Vol, pensa i desitja, però podria caure en l’abúlia més absoluta. Sentim en la pròpia carn la nostra radical contingència.

És una experiència de doble cara:
-per un cantó, notem que existim i que ens aguantem en l’existència; -per l'altre, donat que no ens aguantem per nosaltres mateixos, "sentim" que "algú" o "alguna cosa" ens aguanta.

De l’experiència de “ser aguantats” neix el sentiment religiós que, en la llarga Història dels Humans, ha anat prenent una infinitat de formes. Formes més o menys adequades, perquè s’hi solen barrejar altres sentiments, positius o negatius, com la generositat, la creativitat, o l’orgull, la por,...

Els Evangelis ens presenten Jesús de Natzaret com l’home ple de l’Esperit de Déu o Esperit Sant.
Sobretot en l'Evangeli de Lluc, l’Esperit Sant és el gran artífex d’allò que podríem dir-ne: procés d’humanització, fet visible en l’home Jesús. Per això s'hi diu que:
-Jesús és concebut i neix per obra de l’Esperit Sant (Lluc 1,35)
-En el Baptisme, rep la plenitud de l’Esperit, que el "conduirà" durant tota la vida (3,22ss).
-Aquesta plenitud de Jesús esclata en un devessall d’Esperit que va transformant radicalment tota la Humanitat (Pentecosta. Fets 2,1ss).

Els Evangelis també parlen d’esperits malignes o "dimonis".
Convé no caure en l’error de donar “realitat objectiva” a aquests esperits. No són "éssers" sinó "carències". És com quan parlem de "calor" i de "fred": la calor "existeix"; la fred, no. És només "carència" de calor.

Algú podria dir: la fred és tan real que fins i tot pot matar una persona.
Ben cert. Però això passa perquè els vivents necessitem d'un mínim de calor. Quan ens falta aquest mínim, la nostra vida es col·lapsa. Qui mor de fred, en realitat mor per carència de la calor que necessita.
La fred no és cap "realitat" en si mateixa ni es pot "fabricar". Els frigorífics no “fan” fred; simplement treuen la calor d’un lloc portant-la a un altre. Quan s’ha tret tota la calor d’un lloc, ja no es pot "refredar" més. Els Físics parlen del (teòric) zero absolut, que estaria situat a -273 graus de l’escala Celsius.

Semblantment, els esperits malignes no "existeixen".
Però una persona o col·lectiu pot refusar l’Esperit Sant fins a situar-se sota mínims en "Humanitat". Aquest refús d’Esperit Sant fa que aquella persona o col·lectiu aparegui com a “posseïda” d’un esperit maligne.

L’Esperit Sant ens humanitza. Refusar-lo, resistir-lo, oposar-s’hi,... comporta deshumanitzar-se. Es pot dir que quan una persona o un col·lectiu "perd humanitat" apareix com a posseïda d’un "esperit maligne".

També pot donar-se el cas de "persones posseïdes” no tant perquè conscientment refusin l’Esperit Sant sinó com a conseqüència de l’entorn en què es troben i que els “posseeix” o esclavitza.

Davant d’aquestes situacions, la vocació de qualsevol humà és humanitzar; és a dir: ajudar a canviar l'entorn o "treure" els esperits malignes.
Aquesta va ser la principal missió de l’home Jesús, i la missió que va encomanar directament a tots els seus deixebles (promotors d’humanitat) (Mateu 28,18,  o  Joan 20,22ss).