Pasqua. Any B

Paraules i Parauletes.

EVANGELI. (Joan 20, 1-9).

Nota:

La visita al sepulcre, de Pere i de l’altre deixeble, forma part d’un relat més llarg centrat en la figura de Maria Magdalena, i és molt difícil entendre el seu significat si se separa d’aquest relat més ampli. Per això aquí hi afegeixo en vermell el tros del relat que no es troba en el Missal.

El diumenge Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí,

quan encara era fosc,

i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre.

Ella se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble,

aquell que Jesús estimava tant, i els diu:

«S’han endut el Senyor fora del sepulcre

i no sabem on l’han posat.»

Llavors, Pere, amb l’altre deixeble, sortí cap al sepulcre.

Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà

i arribà primer al sepulcre,

s’ajupí per mirar dintre

i veié aplanat el llençol d’amortallar,

però no hi entrà.

Darrera d’ell arribà Simó Pere,

entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d’amortallar,

però el mocador que li havien posat al cap

no estava aplanat com el llençol,

sinó lligat encara al mateix lloc.

Llavors entrà també l’altre deixeble

que havia arribat primer al sepulcre,

ho veié i cregué.

Fins aquell moment encara no havien entès que,

segons les Escriptures,

Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.

I els dos deixebles se'n tornaren a casa.

Maria es va quedar plorant a fora, a la vora del sepulcre.

Mentre plorava, s'ajupí per mirar dins el sepulcre

i veié dos àngels vestits de blanc,

asseguts al lloc on havia estat posat el cos de Jesús,

l'un al cap i l'altre als peus.

Ells li diuen:

-Dona, per què plores?

Ella els respon:

-S'han endut el meu Senyor i no sé on l'han posat.

Així que acabà de dir aquestes paraules,

es girà enrere i veié Jesús allà dret,

però no s'adonava que fos ell.

Jesús li diu:

-Dona, per què plores? Qui busques?

Ella, pensant-se que era l'hortolà, li respon:

-Si te l'has emportat tu, digues-me on l'has posat,

i jo mateixa me l'enduré.

Li diu Jesús:

-Maria!

Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus:

-Rabuni -que vol dir «mestre».

Jesús li diu:

-Deixa'm anar, que encara no he pujat al Pare.

Vés a trobar els meus germans i digues-los:

"Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare,

al meu Déu, que és el vostre Déu."

Maria Magdalena anà a trobar els deixebles

i els anunciava: «He vist el Senyor.»

També els va contar el que ell li havia dit.

33. “Maria”.  (Li diu Jesús: Maria!).

El nom “Maria” era freqüent en temps de Jesús. Però, quan els Evangelis fan servir aquest nom, li donen un significat molt profund. En realitat, en els Evangelis, el nom “Maria” substitueix “Eva”, d’una manera semblant a com “Jesús” substitueix “Adam”. “Jesús i Maria” serien els nous “Adam i Eva”, ara ja sense el "pecat".

Nous, no pas perquè invalidin o prescindeixin dels nostres (en el llenguatge mític) Primers Pares, sinó perquè porten la vida humana a la seva Plenitud superant el "pecat" que es present ja en els Inicis.
Això no s’oposa al fet que, sovint, tant els noms de “Adam” i “Jesús”, com els de “Eva” i “Maria” puguin significar també tota la Humanitat, feta d’homes i dones (Gènesi 1:27).

En els Evangelis, "Maria", és un personatge desdoblat. Ens presenten dues "Maria": Maria, la mare de Jesús, i Maria Magdalena. No són "dues" Maria independents entre si, sinó que assenyalen una seqüència: Maria, la mare de Jesús, encarna la força generadora de Humanitat fins a Jesús. Maria, la Magdalena, representa la nova Humanitat, fidel a Jesús, fidel al projecte de Déu fins a la Plenitud total (Carta als Efesis 1:9ss. 4:10ss. També Carta als Colossencs 1:15ss).

Aquest simbolisme profund s’explicita sobretot en l’Evangeli de Joan. Aquest Evangeli fa començar la missió de Jesús amb el famós relat de les Noces de Canà de Galilea, que és "l’escenificació" de l’Aliança de Déu amb Israel, expressada amb llenguatge matrimonial i simbòlic: Déu és l’Espòs; Israel és l’Esposa elegida i estimada. En l’escenificació que fa l’Evangeli de Joan, Maria, la mare de Jesús, hi personifica l’Esposa. Per això Jesús l’anomena “dona”, i no “mare”.
Com a esposa atenta, comunica al seu Fill que, en aquelles Noces, “no tenen vi”. En realitat, no és que “no tinguin vi” sinó que Maria ja coneix el “vi” que ofereix el seu fill, en comparació amb el qual cap altre vi mereix aquest nom. La resposta de Jesús és que aquella "Aliança" no és encara la "seva". Ell n'inaugurarà una de nova, que serà la definitiva. Però, “encara no ha arribat l’hora” (Joan 2:1ss).

L’hora de Jesús és al Calvari. Aquest és el gran moment; l’hora en què el Fill de l’Home, enlairat, atraurà tothom cap a Ell (Joan 19:18ss). La Nova Aliança serà amb la HUMANITAT.

L’evangelista dóna una gran solemnitat a aquest moment. En l’Evangeli de Joan torna a ser-hi present Maria, mare de Jesús. Però no està sola: ara hi ha també l'altra Maria, de la qual, sorprenentment, s’afirma que és “germana" de la seva mare.

(Aquí segueixo la interpretació, fonamentada en el context, que fan alguns estudiosos d’aquesta escena. En concret m’he basat en el comentari de Juan Mateos en "El Evangelio de Juan", que tradueix així aquest verset 19,25: "Estaban presentes junto a la cruz de Jesús su madre y la hermana de su madre: Maria la de Cleofás y Maria Magdalena).

Al peu de la Creu es troben dues Maria: la mare de Jesús (anomenada de Cleofàs) i Maria "germana de la seva mare" (anomenada Magdalena).

Si a Maria-mare ja l’hem trobada al començament de la missió de Jesús (Noces de Canà), a Maria Magdalena la retrobarem al començament de la Nova Humanitat (Resurrecció), al “Nou Jardí” on, com esposa fidel, busca i troba el Ressuscitat, constituït "Nou Adam" o Cap de la Nova Humanitat.

Al Primer Jardí, Adam havia dit el "nom" de la seva dona: “Eva” (Gènesi 3,20).
Al Jardí retrobat, Jesús diu el "nom" a la Magdalena: “Maria”.
Ella representa la Humanitat fidel i “agermanada”, nascuda del costat obert del Crucificat (Joan 19:34), com Eva (en el mite dels Orígens) va ser treta del costat obert d’Adam (Gènesi 2:21).

Al peu de la Creu les dues Maria són anomenades “germanes”, una expressió que en l’Evangeli de Joan, serveix per a identificar els qui acullen Jesús com a “Fill de l’Home”.

En parlar de les persones que estan al peu de la Creu, només són nomenades les "dues" Maria, germanes (Joan 19:25). Amb tot, després es diu que Jesús, “veient, al costat de la seva mare, el deixeble que ell estimava, va dir a la mare: dona, aquí tens el teu fill".
El llenguatge està construït de tal manera que suggereix la identificació de “el deixeble que Jesús estimava” amb Maria Magdalena, encara que en versió "masculina" pel rol que se li assigna.

En el seu conjunt, amb les "ambivalències buscades", l’escena del Calvari expressa tota la riquesa de missatge i de bona noticia continguda en el Quart Evangeli. La Creu de Jesús hi apareix com el centre de la Història humana, retrobant el Paradís perdut pel pecat, amb el mític Arbre de la Vida, que ara ha pres forma de Creu (Gènesi 2,9).

"Maria-mare" i "Maria-esposa" representen una única i mateixa Humanitat, abans de Jesús i amb Jesús: el Primogènit. En ell, la Humanitat estrena plenitud. A partir d’ell, tots els Humans som invitats a participar-hi fins a la Plenitud total (Joan 1,16).

Des del punt de vista dels Evangelis, la Història humana no es divideix en abans de Crist i després de Crist sinó en Preparació de l’Home i Plenitud de l’Home, inaugurada en Jesús, el Primogènit (Lluc 2:7) que va continuant.
Cada ésser humà comença en la infantesa humana, però està cridat a la seva plenitud col·laborant i participant de la Plenitud de la Humanitat.

 

Ressuscitar

Paraules i Parauletes.   Ressuscitar.

EVANGELI (Marc 16:1-8).
 

Acabat el repòs del dissabte,

Maria Magdalena, Maria, la mare de Jaume, i Salomé

compraren espècies aromàtiques

per anar a ungir el cos de Jesús.

El diumenge, molt de matí,

arribaren al sepulcre a la sortida del sol.

Entre elles preguntaven:

«¿Qui ens farà rodolar la pedra que tanca l’entrada del sepulcre?» Llavors alçaren els ulls

i s’adonaren que la pedra ja havia estat apartada.

Era una pedra realment molt grossa.

Entraren al sepulcre,

veieren, assegut a la dreta, un jove vestit de blanc,

i s’esglaiaren.

Ell els diu:

«No tingueu por. Busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat.

Ha ressuscitat, no hi és, aquí.

Mireu el lloc on l’havien posat.

I ara aneu a dir als deixebles i a Pere

que anirà davant vostre a Galilea;

allà el veureu, tal com ell us ho havia dit.»

Elles sortiren del sepulcre i fugiren.

Tremolaven d’esglai i, de por que tenien,

no s’atreviren a dir res a ningú.

32. “Ressuscitar”.     (Ha ressuscitat, no hi és aquí).

Tenim un problema d’imaginació quan fem servir la paraula “resurrecció”. Solem imaginar la resurrecció per contrast amb la mort. Imaginem que ressuscitar significa sortir de la mort per retornar a la vida.

Imaginem la "mort" com el contrari de la "vida", i la "resurrecció" com el contrari de la "mort". D’aquesta manera, la imaginació ens és un obstacle per entendre allò que volen dir els Evangelis quan ens parlen de resurrecció.

En part, els Evangelis s’acomoden a la nostra manera habitual d’imaginar la resurrecció, però també la desborden anant molt més enllà.
És cert que també els Evangelis relacionen la resurrecció amb la mort biològica, però després d’oferir-nos una visió "canviada" d'aquesta mort. Per als Evangelis, la mort no és necessàriament el "contrari" de la vida; ni la resurrecció és el "contrari" de la mort. “Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà”. (Mateu 16,25).

Els Evangelis ens diuen que la nostra mort pot ser com la “mort” de la llavor sembrada (Joan 12,24). La seva “mort” és el pas (Pasqua) a una nova forma de "vida", exuberant.

En el llenguatge evangèlic, la mort pot no quedar-se en un simple col·lapse biològic, sinó que també, i això ja "depèn de la persona, pot posar de manifest la donació total de la nostra vida.
La mort té la magnífica capacitat de fer que la nostra, aparentment, "vida perduda" sigui, en realitat, l'expressió d'una "vida plenament donada". 

I aquí és on ens fem la gran pregunta, i els Evangelis ens donen la gran resposta.
La pregunta és: ¿La nostra "vida donada" és "acollida" per algú?

La resposta dels Evangelis és clara i contundent:
Tota "vida donada per amor" és rebuda i sostinguda per les mans "vivificadores" de Déu, el Pare.
I això és el que ens volen dir amb la paraula resurrecció.

Aquesta interacció entre la nostra vida donada i l’acolliment de Déu ens bé visualitzada en la persona de Jesús. “Jesús va cridar amb tota la força: «Pare, confio el meu alè a les teves mans.» I havent dit això, va expirar” (Lluc 23,46).

És sorprenent el diàleg que l’evangelista Lluc posa entre Jesús i un dels "Lladres" crucificats amb ell:
−«Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne».

−Jesús li digué: «T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís» (Lluc 23,43).

És una manera d'indicar que la "resurrecció" no és una cosa individual i exclusiva de Jesús. La paraula "paradís" evoca la "situació" que inicialment Déu havia preparat per a la "Humanitat" (Gènesi 2,7ss), abans que aquesta decidís "anar per les seves"... (Menjar del fruit de l'Arbre del Bé i del Mal. Gènesi 3,1ss).

Els Evangelis expressen tota la experiència humana enfront de la mort. I és cert que, sovint, aquesta experiència està envoltada de "foscor". Si l’Evangeli de Lluc manifesta l’absoluta confiança de Jesús en el Pare, els Evangelis de Mateu i de Marc expressen més directament el sentiment de "sentir-se abandonat". Una experiència que Jesús, cent per cent humà, va voler "tastar".
“Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?” (Marc 15:34).

Els dos sentiments pertanyen a l’experiència humana: el sentiment de "ser acollit" i el sentiment de "ser abandonat". Els dos sentiments formen part de l’experiència de Jesús, l’Home.

Però els quatre Evangelis testifiquen que la vida donada de Jesús és acollida pel Pare; i la "resurrecció" n’és l'experiència clara i decisiva que en fan els deixebles.

L’acolliment del Pare es fa també visible en l’acolliment que en fa la "COMUNITAT", representada pel grup de “les Dones”. I, en l'Evangeli de Joan, sobretot per Maria Magdalena, que personifica la "Nova Eva", amb Jesús, com a Nou Adam.

La Nova Humanitat, nascuda dels vincles de comunió fraternal (“Església”) fa "visible" la resurrecció, entesa com a vivència d’una vida donada i rebuda. La VIDA PLENA té forma de VIDA COMPARTIDA.

Amb la Resurrecció es completa el circuit de la VIDA (que resta sempre obert a qui vulgui entrar-hi): “Jesús, sabent que el Pare li ho havia posat tot a les mans, i que havia vingut de Déu i a Déu tornava,...” (Joan 13:3).

La fe en la Resurrecció ens porta a superar la idea d’una vida merament individual. No hi ha "vida" si no és en forma compartida. La que puc considerar “la meva vida" no comença ni acaba en mi, perquè ja existia abans que jo, i continua després de mi.
Tots som invitats a "passar" de la vida "tinguda" a la vida "compartida".

Però també ens hi podem negar.
En aquest cas, les paraules de Jesús són dures, per invitar-nos a reflexionar-hi: “El Fill de l'home se'n va, tal com l'Escriptura ha dit d'ell, però ai de l'home que el traeix! Més li valdria no haver nascut”. (Mateu 26,24).
No és una amenaça sinó una constatació: Els Humans, o existim formant la Humanitat (compartint), o no existim.

La COMUNITAT és la "manifestació" ("sagrament" en llenguatge tradicional) de la RESURRECCIÓ.

Això ens ensenya també una altra cosa: les relacions de domini són el "sagrament" de una vida frustrada.

 

Diumenge del Ram

Paraules i Parauletes.   Pollí.

EVANGELI. Marc 11,1-10

Nota.

L’evangeli propi de la missa d’avui és la Passió segons St. Marc. És un relat llarg. La “paraula” per comentar correspon al fragment de l’evangeli de Marc que es llegeix per a la processó que avui pot precedit la missa pròpiament dita.

Quan s'acostaven a Jerusalem,

vora Bet-Fagué i Bet-Hània, cap a la muntanya de les Oliveres,

Jesús envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec:

«Aneu al poble d'aquí al davant,

i així que hi entrareu trobareu un pollí fermat,

que ningú no ha muntat encara.

Deslligueu-lo i porteu-lo.

Si algú us preguntava: ¿Per què ho feu?,

digueu-li que el Senyor l'ha de menester,

i de seguida el tornarà aquí.»

Ells se n'anaren i trobaren un pollí fermat,

fora, al portal d'una casa, i el deslligaren.

Alguns dels qui eren allà els deien:

«¿Què feu, que deslligueu el pollí?»

Ells respongueren tal com els havia dit Jesús,

i els deixaren fer.

Porten a Jesús el pollí,

el guarneixen amb els seus mantells i ell hi puja.

Molts estenien els mantells pel camí,

i d'altres, ramatge que collien dels camps,

i els qui el precedien o el seguien cridaven:

«Hosanna.

Beneït el qui ve en nom del Senyor.

Beneït el regne del nostre pare David,

que està a punt d'arribar.

Hosanna a dalt del cel.»

29. “Pollí”. (...trobareu un pollí fermat,...).

Els Evangelis ens presenten l’escena de l’Entrada de Jesús-Messies a Jerusalem.
Si imaginem aquesta escena en la vida real, haurem de reconèixer que és ben ridícula. Sembla una “entrada” de per riure. Dóna la impressió que el protagonista central és precisament el pollí fermat, que cal desfermar.

Un pollí de burret era sobretot un animal amb què hi jugava la mainada. Que tot un home adult com Jesús hi muntés per entrar com a "rei" a la Capital, no passa de ser un divertimento.

Però el relat no pretén ser cap diversió, sinó que és la primera escena d’una tragèdia que acabarà amb la crucifixió de Jesús abans d’acabar la setmana. És per això que cal preguntar-se: ¿Què ens vol dir aquest relat, amb una escena tan ridícula?

El relat destaca que el pollí està fermat, i que, abans que res, cal desfermar-lo. Es dóna per suposat que això provocarà la reacció dels qui el tenen fermat. Però ha de prevaldre una raó superior: “El Senyor el necessita”. Continua el llenguatge del ridícul, perquè és ben ridícul que el Senyor “necessiti” precisament un "pollí de burret" que només té ganes de saltar i jugar.

L’Evangeli de Mateu dissimula una mica la ridiculesa de l’escena fent-hi intervenir la mare del pollí. Se suposa que Jesús "va assegut" sobre la somera i no sobre el pollí. Però també aquí es fa notar que no es tracta d’un prepotent cavall per fer una entrada triomfal, sinó d'un animal de càrrega. I la “càrrega” serà precisament Jesús, aclamat com a rei. Per tant: continua el llenguatge del ridícul!

El mateix Evangeli de Mateu ens dóna la clau per interpretar aquesta escena: Això va succeir perquè es complís allò que havia anunciat el profeta: Digueu a la ciutat de Sió: Mira el teu rei que ve cap a tu; arriba humilment, muntat en una somera i en un pollí, fill d'un animal de càrrega (Mateu 21:4).

El conjunt de l’escena és a la vegada una paròdia i una denúncia. Una paròdia dels Poderosos que entren a les ciutats muntant “animals” que, en realitat, representen el poble humil que ha d’aguantar-los com una càrrega. És el Poble qui està fermat i controlat; és el Poble que, momentàniament és deslligat per ser utilitzat pels “senyors”, però que “de seguida el tornarà aquí”, per continuar-hi fermat.

I la denúncia no és només contra els Poderosos sinó també contra el Poble quan, d’alguna manera, "accepta" suportar la càrrega dels seus Poderosos.

El relat ens prepara per a la gran claudicació que es farà visible el Divendres Sant, quan Pilat preguntarà al Poble: ¿Què en faré del qui anomeneu rei dels Jueus? I la multitud respondrà: Crucifica’l! (Marc 15:12).

L’Evangeli de Joan explicita aquesta opció per la servitud posant en boca dels grans sacerdots: “No tenim altre rei que el Cèsar” (Joan 19:15). Abans, Pilat ja els havia presentat Jesús: “Aquí teniu l’Home”. Però ells, ja aleshores, respongueren: Crucifica’l. Crucifica’l! (19,6)

Jesús, el Senyor, “necessita” el Poble per portar a terme la seva missió; però el necessita amb voluntat de ser deslligat i lliure. No es pot alliberar un poble que prefereix ser esclau. “Jerusalem, Jerusalem... Quantes vegades he volgut aplegar els teus fills com una lloca aplega els seus pollets sota les ales, però no ho heu volgut!” (Mateu 23:37).

Diumenge 5è. de Quaresma. B.

Paraules i Parauletes.        "Veure"

EVANGELI. (Joan 12, 20-33).

En aquell temps,

alguns d’entre els Grecs

que havien pujat a Jerusalem

per adorar Déu en ocasió de la festa,

anaren a trobar Felip,

que era de Bet-Saida de Galilea i li pregaven:

«Senyor, voldríem veure Jesús».

Felip anà a dir-ho a Andreu

i tots dos ho digueren a Jesús.

Jesús els respongué:

«Ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat.

Us ho dic amb tota veritat:

si el gra de blat, quan cau a terra, no mor,

queda sol,

però si mor,

dóna molt de fruit.

Els qui estimen la seva pròpia vida la perden;

els qui no l’estimen en aquest món,

la guarden per a la vida eterna.

Si algú es vol fer servidor meu,

que em segueixi,

i s’estarà on jo m’estic.

El Pare honorarà els qui es fan servidors meus.

En aquests moments em sento torbat.

¿Què he de dir? ¿Pare salveu-me d’aquesta hora?

No, és per arribar en aquesta hora que jo he vingut.

Pare, glorifiqueu el vostre nom».

Una veu va dir del cel estant:

«Ja l’he glorificat, però encara el glorificaré».

La gent que ho sentí deia que havia estat un tro;

d’altres deien que un àngel li havia parlat.

Jesús els digué:

«No és per mi que s’ha sentit aquesta veu,

és per vosaltres.

Ara és el moment que aquest món serà condemnat.

Ara el sobirà d’aquest món serà expulsat,

i jo, quan seré enlairat damunt la terra,

atrauré tothom cap a mi».

Deia això indicant com havia de ser la seva mort.

28. “Veure”. (Senyor, voldríem veure Jesús).

Per als Jueus del temps de Jesús, el món es dividia en dues parts: els Jueus (com a Poble elegit i "privilegiat") i els Pagans (tota la resta). Els pagans també eren anomenats “grecs” pel fet que la llengua més parlada al voltant d’Israel era el grec, que s’havia imposat com a llengua oficial i d’intercanvi a partir de les conquestes d’Alexandre Magne. Se’n deia “koiné”, que significa llengua comú.

Sorprèn la "dificultat" d’aquests grecs per “veure” Jesús. Tots els Evangelis donen a entendre que Jesús es movia en públic, voltat de multituds. ¿Com és que aquests grecs tinguessin dificultats per "veure’l", i haguessin de recórrer a intermediaris "influents"?!

En l’Evangeli de Joan, “veure” té un significat profund. Veure Jesús no significa simplement contemplar la seva figura física, o poder entrevistar-se amb ell de tu a tu.

¿Què significa aquí “veure Jesús”?
La resposta la dóna Jesús mateix amb la paràbola del gra de blat.
Els ulls poden veure el gra de blat, però no poden veure la vida que porta dintre com a llavor. Per veure la vida-llavor, és necessari que el gra de blat sigui enterrat i mori. A partir d’aquí, treu brotada. És aleshores que la seva "vida amagada" es fa visible en forma de bri d’herba, que va creixent fins a fer-se una "espiga" que fa "visible" la vida que porta dintre.

De manera semblant, “veure Jesús”, o “veure l’Home en plenitud”, no consisteix en veure la seva figura sinó veure’l com a llavor; és a dir: com a “vida que es dóna”.

Aquesta “visió”, els deixebles la podran tenir en l’Últim Sopar: “El meu cos és pa; la meva sang és beguda...”. Però, de fet, tampoc ells, de moment, no van "veure" la "realitat més real" de Jesús...

Per a tothom qui vulgui “veure Jesús”, la seva vida serà exhibida públicament a la Creu com a vida que es dóna. Abans de la Creu, ningú "veu" realment Jesús: ni els deixebles, ni els "grecs", ni els soldats que el van crucificar.

Sense entendre el que feia, Pilat havia mostrat Jesús a la multitud, vestit de rei i coronat: “Aquí teniu l’Home” (Joan 19,5). Però encara ningú no era capaç de veure-hi ni l’home ni el "rei". Tots estaven encara totalment "cecs".
Pensaven que només era un escarni. I ho era; però, sota aquell escarni, fruit de la ceguesa de tots, s’hi mostrava l’Home Rei inaugurant el nou regne de comunió o de vida que es dóna.

Serà a la Creu on, segons els Evangelis sinòptics, el Centurió que havia presidit la Crucifixió, veient com havia mort Jesús, hi "veu" l’Home, i Fill de Déu (Marc 15:39).

En l’Evangeli de Joan, no va ser el Centurió sinó “el deixeble que Jesús estimava” (símbol de cada un dels creients futurs) qui veu i creu, i dóna testimoni de l’autèntica realitat d’aquell home enlairat a la Creu (Joan 19:35).
Quan es tracta de persones, no hi veiem amb els ulls sinó amb el cor.

Aquesta situació d'invidència, en els Evangelis ve representada pels cecs. Sobretot pel "Cec de naixement" de l'Evangeli de Joan 9,1-41. Tots comencem essent  "cecs de naixement" quan es tracta de "veure" l'home real.
Una ceguesa no culpable al principi (Joan 9,2ss); però que esdevé culpable quan, veient la llum, es prefereix la foscor a la la llum (Joan 9,39-41).

En els Evangelis, els cecs serveixen per mostrar el contrast entre
- els qui no hi veuen però hi volen veure (Marc 10,51), i
- els qui tenen ulls però no hi volen veure (Joan 9,27ss).

Diumenge 4rt. de Quarema. B

Paraules i Parauletes.    Nicodem.

EVANGELI. (Joan 3, 14-21).

NOTA.

La litúrgia ens proposa per avui la Lectura de la 2ª part del diàleg de Nicodem amb Jesús. Per poder entendre aquesta 2ª part és molt convenient llegir tot el diàleg. Per això escric aquí, en vermell, la 1ª part d’aquest episodi, que no està recollida en la Lectura del Missal.

Hi havia un dels fariseus que es deia Nicodem.

Era dirigent dels jueus.

Aquest home va anar de nit a trobar Jesús i li digué:

-Rabí, sabem que ets un mestre enviat per Déu,

perquè ningú no podria fer

aquests senyals prodigiosos que tu fas

si Déu no estigués amb ell.

Jesús li respongué:

-T'ho ben asseguro:

ningú no pot veure el Regne de Déu

si no neix de dalt.

Li diu Nicodem:

-Com pot néixer un home que ja és vell?

És que pot entrar altra vegada a les entranyes de la mare

i tornar a néixer?

Jesús respongué:

-T'ho ben asseguro:

ningú no pot entrar al Regne de Déu

si no neix de l'aigua i de l'Esperit.

De la carn en neix carn,

de l'Esperit en neix Esperit.

No t'estranyis que t'hagi dit:

"Cal que nasqueu de dalt."

El vent bufa allà on vol;

en sents la remor, però no saps d'on ve ni on va.

Així mateix passa amb el qui neix de l'Esperit.

Nicodem li replicà:

-Com pot ser tot això?

Jesús li respongué:

-I tu, que ets mestre d'Israel, no ho comprens?

Et ben asseguro que parlem d'allò que sabem

i donem testimoni d'allò que hem vist,

però vosaltres no admeteu el nostre testimoni. 

Si no em creieu

quan us parlo de les coses terrenals,

com podreu creure’m

quan us parli de les celestials?

Ningú no ha pujat mai al cel,

fora d'aquell qui n'ha baixat, el Fill de l'home.

(En aquell temps Jesús digué a Nicodem:)

«Com Moisès, en el desert, enlairà la serp,

també el Fill de l’home ha de ser enlairat,

perquè tots els qui creuen en ell tinguin vida eterna.
Déu estima tant el món,

que ha donat el seu Fill únic,

perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell,

sinó que tinguin vida eterna.

Déu envià el seu Fill al món

no perquè el condemnés,

sinó per salvar el món gràcies a ell.

Els qui creuen en ell,

no seran condemnats.

Els qui no creuen, ja han estat condemnats,

per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu.

Déu els ha condemnat perquè,

quan la llum ha vingut al món,

s’han estimat més la foscor que la llum.

És que no es comportaven com cal.

Tothom qui obra malament

té odi a la llum i es vol quedar en la foscor,

perquè la llum descobriria com són les seves obres.

Però els qui viuen d’acord amb la veritat,

sí que busquen la plena llum,

i que tothom vegi què fan,

ja que ho fan segons Déu».

 27. “Nicodem” (En aquell temps Jesús digué a Nicodem...)

“Nicodem” significa literalment “vencedor del poble” en el sentit d’algú que es posa per davant o per damunt del poble. Té un significat semblant al de tirà o dictador. El mateix relat (en un fragment no llegit) destaca aquest significat presentant-lo com a “dirigent dels Jueus” (Joan 3:1).

Jesús es troba en una societat dividida: hi ha el poble, format per la gran majoria de la gent, i els dirigents, que formaven una classe social a part i actuaven com a vertaders amos de la resta de persones. En societats religioses, els dirigents es basaven en la religió per exercir i mantenir el seu domini sobre els altres.

Els quatre Evangelis ens presenten Jesús, ja des dels inicis de la seva vida pública, directament enfrontat als Poderosos. En els tres Evangelis Sinòptics, aquests poderosos venen personificats en Satanàs. “Et donaré tota l'autoritat i la glòria d'aquests reialmes: me l'han confiada a mi, i jo la dono a qui vull. Adora'm i tot serà teu”, diu Satanàs a Jesús (Lluc 4:6). 

L’Evangeli de Joan concreta més: l’excusa i l’àmbit del Poder és el Temple de Jerusalem. Per això, per comptes de l’escena de les Temptacions, el quart Evangeli crea l’escena de la Purificació del Temple en què Jesús fa sortir (allibera) els animals destinats als sacrificis. Aquests animals (bous, ovelles, coloms) representen el Poble i la seva victimació en mans dels Grans Sacerdots.

L'enfrontament de Jesús amb els Poderosos serà total. “Destruïu aquest Temple i en tres dies l’edificaré... Ell es referia al temple del seu cos” (Joan 2:19)

Però, no tots els que, de fet, formen part dels Poderosos són necessàriament “durs de cor”. N’hi ha que s’hi troben per herència social, per carambola d’estructures o com a producte d’aquells (i són molts) que “necessiten” tenir líders a qui sotmetre’s. Per això pot haver-hi entre els Poderosos qui conservi la seva capacitat de veure la realitat humana i adonar-se dels signes que Jesús fa. 

En l'Evangeli de Joan, Nicodem representa aquestes persones.
Ell ha vist els signes que ha fet Jesús (Purificació del Temple, que era un signe messiànic) i se sent mogut a anar a dialogar amb el nou "mestre" enviat per Déu.

El missatge de Jesús és totalment nou per a Nicodem, i incomprensible. “I tu, que ets mestre d'Israel, no ho comprens?”!
La funció originària del Temple era bona i humanitzadora. La missió del Temple consistia en ser el signe de la presència alliberadora de Déu. Però el Temple s’havia pervertir per culpa dels que se n’havien "apoderat", posant-lo al servei de les seves ànsies de domini.

Amb Jesús, la presència alliberadora de Déu es farà visible en "l’Home aixecat enlaire".
Això marcarà "el final" de la missió del Temple (Mateu 27,51).

El relat no diu si Nicodem es va convertir. Però al final de l’Evangeli de Joan tornem a trobar-lo acompanyant un altre “home important”, també deixeble de Jesús, d’amagat per por dels jueus: Josep d’Arimatea (Joan 19,38).
D’ells es diu que van recollir el "cadàver" de Jesús, el "natzarè" (el "rebrot"), i van enterrar-lo en un hort (Joan 19:38ss).
Tothom sap que allò que s’enterra en un hort és perquè neixi amb vida nova.

Nicodem representa la capacitat de conversió que els Poderosos poden mantenir i desenrotllar.

Però, en això cal ser molt clarividents i honrats!
És evident: el món es divideix en Poderosos i Oprimits. ¿Però quants dels oprimits no desitgen ser com els poderosos o, almenys, identificar-se amb ells d’alguna manera?!

Nicodem és una figura representativa. Ens representa a tots en les nostres inicials ganes de domini. I, a la vegada, ens ofereix un exemple de conversió a l’Home, ni que sigui recollint les despulles dels Deshumanitzats i “sembrant-les” en un "hort" perquè rebrotin.

3er. de Quaresma. B.

Paraules i Parauletes.    "Conèixer".

EVANGELI. (Joan 2, 13-25).

Quan s’acostava la Pasqua dels jueus,

Jesús pujà a Jerusalem,

i trobà al temple els venedors de vedells,

moltons i coloms i els canvistes asseguts.

Llavors es va fer un fuet de cordes,

i els tragué tots, moltons i vedells, fora del temple,

escampà la moneda dels canvistes

i els bolcà les taules,

i digué als venedors de coloms:

«Traieu això d’aquí;

no convertiu en mercat la casa del meu Pare».

Els deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura:

«El zel del vostre temple em consumia».

Llavors els jueus el van interrogar:

«¿Quin senyal ens dónes que t’autoritzi a fer això?»

Jesús els contestà:

«Destruïu aquest santuari

i jo el reconstruiré en tres dies».

Els jueus respongueren:

«Fa quaranta-sis anys que treballen en la seva construcció,

¿i tu el vols reconstruir en tres dies?»

Però ell es referia al santuari del seu cos.

Quan Jesús ressuscità d’entre els morts,

els deixebles recordaren que ell deia això,

i cregueren en l’escriptura

i en aquesta paraula de Jesús.

Durant la seva estada a Jerusalem

en ocasió de la peregrinació de Pasqua,

molts, veient els miracles que feia,

cregueren en el seu nom.

Però Jesús no hi confiava,

perquè els coneixia tots;

no tenia cap necessitat que li revelessin

el que són els homes;
ell sabia prou què hi ha a l’interior de cada home.

26. “Conèixer”.  (Però Jesús no hi confiava, perquè els coneixia tots...)

Quan es tracta de conèixer la persona humana, cal distingir, com a mínim, dos nivells: un coneixement superficial i un coneixement profund.

El coneixement superficial s’obté gracies a paraules que diu la persona o al seu llenguatge corporal, o a les seves reaccions espontànies o a allò que d’altres diuen d’ella... Pot ser un coneixement correcte, encara que no arribi a la dimensió més profunda de la persona. És el coneixement que solem tenir els uns dels altres, i també el coneixement que tenim de nosaltres mateixos.

El coneixement profund és una altra cosa.
Imaginem-nos un ordinador: és una màquina que coneixen bé tant els usuaris com els informàtics. Però el seu maquinari (hardware) funciona amb uns programes (software) el teixit dels quals només coneixen bé els respectius programadors. Una cosa és conèixer com funciona un ordinador, i una altra ben diferent és conèixer el programa amb el qual l’ordinador funciona.

D’una manera semblant, podríem dir que l’ésser humà funciona d’acord amb un programa que només coneix bé el seu Programador. Només Déu coneix el cor humà. Només Ell sap què hi ha a l’interior de cada home (1Samuel 16:7.  1Reis 8:39.  Jeremies 17:9).

Aquesta programació no exclou la llibertat.
És cert: per a nosaltres, ser lliures i ser programats s’exclouen entre si. Per això, donat que som lliures, cap home coneix del tot un altre home; i ni tan sols a si mateix. Cada ésser humà és per a si mateix i per als altres un misteri.
   
En canvi, Déu coneix perfectament la llibertat humana perquè forma part del seu programa humanitzador. Un programa que “s’activa” a partir de la resposta generosa i lliure de cadascú (com també passa una mica amb els ordinadors actuals).

¿Només Déu coneix la profunditat de l’ésser humà? L’evangeli d’avui ens diu que Jesús no es confiava perquè els coneixia tots. Així, doncs, també Jesús coneix els Humans en profunditat.

Algú pensarà: això és normal perquè Jesús és Déu.
D’acord; però aquesta resposta queda curta i no expressa el que vol dir-nos el relat que hem llegit.
Jesús coneix a fons el cor humà perquè ell és la plenitud humana. I és des d’aquesta plenitud que "coneix" allò el que hi ha en l’interior de cada home, i allò que hi podria haver.

I passa una cosa semblant en cada ésser humà: la dosi d’humanitat de cadascú ofereix la dosi de coneixement dels altres. Dit d’una altra manera: coneixem els altres (i a nosaltres mateixos) en la mesura que estimem la Humanitat i som Humanitat.
Canviant una mica la famosa frase de St. Agustí, podríem dir:
“Ens heu fet, Senyor, per a ser germans,
i el nostre cor resta ignorant mentre no vivim en germanor”.

En l’Evangeli de Lluc s’afirma això mateix amb un llenguatge diferent. El vell Simeó parla de Jesús (de l’Home) com una senyera combatuda. I diu: Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts.
Per "amagats" que estiguin els sentiments del cor humà, davant l’Home convertit en senyera, queden de manifest (es coneixen). D'una manera o altra s'hi "descobreix" si són sentiments d’humanitat o d’inhumanitat (Lluc 2:34).

L’afirmació que hem llegit en l’evangeli d’avui resulta molt sorprenent. Parla dels molts que, veient els miracles que havia fet Jesús, van creure en ell. Però Jesús no hi confiava. 

No hi confiava perquè es pot creure en Jesús com a líder, messies, mestre, miracler, profeta,... Totes aquestes maneres de creure en Jesús són imperfectes i provisionals. Només qui creu en Jesús-home està en el camí correcte. Creure en Jesús és creure en l’Home. O més exactament: és creure en l’Home creat i estimat per Déu, sobretot quan és un dels condemnats pels Poders d’aquest món.
Els mateixos deixebles no creuran plenament en Jesús fins després de la seva resurrecció, quan ell se’ls aparegui vivent, mostrant-los les seves marques d’humanitat (les seves llagues. Joan 20,20).

“Creure en Déu” ens fa religiosos. “Creure en l’Home” ens fa humans (que és com Déu ens ha “pensat”, i ens vol).