El Ram. Any B. Espectacle. (Resurrecció)

186. (2018) Espectacle. (Tota la gent que era present en aquell espectacle...).

Els quatre Evangelis presenten la crucifixió de Jesús en format de gran espectacle. L’Evangeli de Lluc fa servir directament aquesta paraula (Lluc 23,48). Els altres tres no fan servir la paraula, però posen trets espectaculars en el relat de la mort de Jesús (Mateu 27,31ss.  Marc 15,20.  Joan 19,16ss).

Fan notar que, a l’espectacle, hi és tothom: Autoritats i Poble (Lluc 23,35). També hi són les Dones, habitualment poc admeses en espectacles d’aquesta classe (Lluc 23,48). Fins i tot els Transeünts. Per això el rètol de la Creu que indicava el motiu de la condemna estava escrit en hebreu, llatí i grec (Joan 19,20), perquè tothom qui passava el pogués llegir.

Presentant la Crucifixió com un espectacle, els Evangelis volen evocar una de les situacions més tràgiques i pertorbadores de la convivència humana:

jutjar - ser jutjat.

Condemnar - ser condemnat.

 

Els Humans vivim convivint. Ens hem donat unes lleis destinades a fer més justa i creativa la nostra convivència.
Però moltes vegades això és pura teoria. En la pràctica, la convivència ve pertorbada per Poderosos de tota mena. Aquests, sovint pretenen imposar-se als altres tergiversant les lleis del Poble i fent condemnar “legalment” els qui s’oposen al seu domini.

Per als Poderosos, els crucificats del Calvari van ser-ho "legalment". “Nosaltres tenim una Llei i, segons aquesta Llei, aquest home ha de morir perquè s’ha fet Fill de Déu” (Joan 19,7).

Els Evangelis, convertint la Crucifixió en Espectacle, ens fan mirar més enllà dels fets concrets del Calvari.

Amb els crucificats del Calvari, els Evangelis evoquen tots els "crucificats" de tots els temps i de tots els llocs. Evoquen els innumerables éssers humans deshumanitzats a través de les nostres lleis, o de la "Llei de Déu" perversament interpretada.
L’escena del Calvari evoca les infinites formes de deshumanització que els Humans hem practicat i continuem practicant.

 

“La deshumanització d’éssers humans”. Heus aquí l’espectacle que els Evangelis volen evocar. Un espectacle que tothom contempla, i davant el qual ningú pot restar indiferent. Davant cada crucificat; davant cada condemnat per les (nostres) lleis, sorgeix sempre el dilema: ¿L’Home o la Llei? ¿El condemnat o la llei que serveix d'excusa per condemnar-lo?
¿És l’home per a la Llei, o és la Llei per a l’Home? (Marc 2,27).

La resposta a aquest dilema situa cada un dels Humans davant per davant de la seva pròpia humanització. El cruel relat del Calvari no és una concessió literària al nostre “morbo” sinó una interpel·lació directa a la nostra consciència:
- Si preferim l’Home, ens humanitzem i fem Humanitat.
- Si preferim la Llei, ens deshumanitzem i desfem Humanitat. Aleshores esdevenim culpables i desgraciats, en paraules del mateix Jesús: “El Fill de l’home se’n va, tal com l’Escriptura ha dit d’ell, però ai de l’home que el traeix! A aquest home, més li valdria no haver nascut” (Mateu 26,24).

Deshumanitzant-nos, ens situem fora del projecte de Déu (Mateu 25,31ss.  Mateu 22,13). I fora d’aquest Projecte hi ha el buit més absolut (Joan 1,1ss).

Els Evangelis no acaben en la Crucifixió. Al Calvari només acaba  "l’espectacle". Però no és cap "final".

Segons l’Evangeli de Joan, és precisament al Calvari on el procés de creació de l’Home arriba a la seva plenitud: l’Home adult, imatge de Déu (Joan 19,30).
Amb l'Home adult comença una nova setmana en què ell, l’Home, ja posseïdor d’Esperit creador, esdevé coprotagonista del procés d'humanització, que continua (Joan 20,1ss. 20,22).

Els Evangelis han estat escrits precisament per descobrir-nos aquesta capacitat també autocreadora de l’Home (Resurrecció).

Diferentment de la Crucifixió, la Resurrecció no té res "d’espectacle". Ningú no la veu (Actes 10,41). Només podran "trobar-se amb el Ressuscitat" aquells que en el dilema Home - Poder, han optat decididament per l’Home. Per a tot Home. Només ells poden "veure" el "Ressuscitat" en cada "crucificat".

 
El Ressuscitat només se’ns fa "reconegut" a través de les mans i els peus foradats (Lluc 24,39. Joan 20,20-29). La Resurrecció neix de la solidaritat amb tots els Humans, inclosos abans de tots, els crucificats. La Nova Humanitat és "obra de Déu" i "obra nostra".

Per això, en nosaltres, la Resurrecció pren forma de conversió. Conversió a l’home concret que ens trobem en el nostre camí de cada dia (Lluc 10,29.  24,13ss. Mateu 25,31ss).

Sorprèn la primera "conversió-model" que els Evangelis Sinòptics ens mostren: “El centurió, que estava enfront d’ell (de Jesús), quan veié la manera com havia expirat, digué: És veritat: aquest home era Fill de Déu.” (Marc 15,39).

Ressuscitar

Paraules i Parauletes.   Ressuscitar.

EVANGELI (Marc 16:1-8).
 

Acabat el repòs del dissabte,

Maria Magdalena, Maria, la mare de Jaume, i Salomé

compraren espècies aromàtiques

per anar a ungir el cos de Jesús.

El diumenge, molt de matí,

arribaren al sepulcre a la sortida del sol.

Entre elles preguntaven:

«¿Qui ens farà rodolar la pedra que tanca l’entrada del sepulcre?» Llavors alçaren els ulls

i s’adonaren que la pedra ja havia estat apartada.

Era una pedra realment molt grossa.

Entraren al sepulcre,

veieren, assegut a la dreta, un jove vestit de blanc,

i s’esglaiaren.

Ell els diu:

«No tingueu por. Busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat.

Ha ressuscitat, no hi és, aquí.

Mireu el lloc on l’havien posat.

I ara aneu a dir als deixebles i a Pere

que anirà davant vostre a Galilea;

allà el veureu, tal com ell us ho havia dit.»

Elles sortiren del sepulcre i fugiren.

Tremolaven d’esglai i, de por que tenien,

no s’atreviren a dir res a ningú.

32. “Ressuscitar”.     (Ha ressuscitat, no hi és aquí).

Tenim un problema d’imaginació quan fem servir la paraula “resurrecció”. Solem imaginar la resurrecció per contrast amb la mort. Imaginem que ressuscitar significa sortir de la mort per retornar a la vida.

Imaginem la "mort" com el contrari de la "vida", i la "resurrecció" com el contrari de la "mort". D’aquesta manera, la imaginació ens és un obstacle per entendre allò que volen dir els Evangelis quan ens parlen de resurrecció.

En part, els Evangelis s’acomoden a la nostra manera habitual d’imaginar la resurrecció, però també la desborden anant molt més enllà.
És cert que també els Evangelis relacionen la resurrecció amb la mort biològica, però després d’oferir-nos una visió "canviada" d'aquesta mort. Per als Evangelis, la mort no és necessàriament el "contrari" de la vida; ni la resurrecció és el "contrari" de la mort. “Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà”. (Mateu 16,25).

Els Evangelis ens diuen que la nostra mort pot ser com la “mort” de la llavor sembrada (Joan 12,24). La seva “mort” és el pas (Pasqua) a una nova forma de "vida", exuberant.

En el llenguatge evangèlic, la mort pot no quedar-se en un simple col·lapse biològic, sinó que també, i això ja "depèn de la persona, pot posar de manifest la donació total de la nostra vida.
La mort té la magnífica capacitat de fer que la nostra, aparentment, "vida perduda" sigui, en realitat, l'expressió d'una "vida plenament donada". 

I aquí és on ens fem la gran pregunta, i els Evangelis ens donen la gran resposta.
La pregunta és: ¿La nostra "vida donada" és "acollida" per algú?

La resposta dels Evangelis és clara i contundent:
Tota "vida donada per amor" és rebuda i sostinguda per les mans "vivificadores" de Déu, el Pare.
I això és el que ens volen dir amb la paraula resurrecció.

Aquesta interacció entre la nostra vida donada i l’acolliment de Déu ens bé visualitzada en la persona de Jesús. “Jesús va cridar amb tota la força: «Pare, confio el meu alè a les teves mans.» I havent dit això, va expirar” (Lluc 23,46).

És sorprenent el diàleg que l’evangelista Lluc posa entre Jesús i un dels "Lladres" crucificats amb ell:
−«Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne».

−Jesús li digué: «T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís» (Lluc 23,43).

És una manera d'indicar que la "resurrecció" no és una cosa individual i exclusiva de Jesús. La paraula "paradís" evoca la "situació" que inicialment Déu havia preparat per a la "Humanitat" (Gènesi 2,7ss), abans que aquesta decidís "anar per les seves"... (Menjar del fruit de l'Arbre del Bé i del Mal. Gènesi 3,1ss).

Els Evangelis expressen tota la experiència humana enfront de la mort. I és cert que, sovint, aquesta experiència està envoltada de "foscor". Si l’Evangeli de Lluc manifesta l’absoluta confiança de Jesús en el Pare, els Evangelis de Mateu i de Marc expressen més directament el sentiment de "sentir-se abandonat". Una experiència que Jesús, cent per cent humà, va voler "tastar".
“Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?” (Marc 15:34).

Els dos sentiments pertanyen a l’experiència humana: el sentiment de "ser acollit" i el sentiment de "ser abandonat". Els dos sentiments formen part de l’experiència de Jesús, l’Home.

Però els quatre Evangelis testifiquen que la vida donada de Jesús és acollida pel Pare; i la "resurrecció" n’és l'experiència clara i decisiva que en fan els deixebles.

L’acolliment del Pare es fa també visible en l’acolliment que en fa la "COMUNITAT", representada pel grup de “les Dones”. I, en l'Evangeli de Joan, sobretot per Maria Magdalena, que personifica la "Nova Eva", amb Jesús, com a Nou Adam.

La Nova Humanitat, nascuda dels vincles de comunió fraternal (“Església”) fa "visible" la resurrecció, entesa com a vivència d’una vida donada i rebuda. La VIDA PLENA té forma de VIDA COMPARTIDA.

Amb la Resurrecció es completa el circuit de la VIDA (que resta sempre obert a qui vulgui entrar-hi): “Jesús, sabent que el Pare li ho havia posat tot a les mans, i que havia vingut de Déu i a Déu tornava,...” (Joan 13:3).

La fe en la Resurrecció ens porta a superar la idea d’una vida merament individual. No hi ha "vida" si no és en forma compartida. La que puc considerar “la meva vida" no comença ni acaba en mi, perquè ja existia abans que jo, i continua després de mi.
Tots som invitats a "passar" de la vida "tinguda" a la vida "compartida".

Però també ens hi podem negar.
En aquest cas, les paraules de Jesús són dures, per invitar-nos a reflexionar-hi: “El Fill de l'home se'n va, tal com l'Escriptura ha dit d'ell, però ai de l'home que el traeix! Més li valdria no haver nascut”. (Mateu 26,24).
No és una amenaça sinó una constatació: Els Humans, o existim formant la Humanitat (compartint), o no existim.

La COMUNITAT és la "manifestació" ("sagrament" en llenguatge tradicional) de la RESURRECCIÓ.

Això ens ensenya també una altra cosa: les relacions de domini són el "sagrament" de una vida frustrada.