17è. Diumenge. B "Apoderar-se".

Paraules i Parauletes.

Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Joan 6,1-15).

En aquell temps,

Jesús se n’anà a l’altra riba

del llac de Galilea, el llac de Tiberíades.

El seguia molta gent,

perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts.

Jesús pujà a la muntanya

i s’hi assegué amb els deixebles.

S’acostava la Pasqua, la festa dels jueus.

Jesús alçà els ulls,

veié la gentada que anava arribant

i preguntà a Felip:

«On comprarem pa perquè puguin menjar tots?»

Ho preguntava per veure què hi deia Felip.

Jesús ja sabia què volia fer.

Felip li respongué:

«Necessitaríem molts diners

per poder donar només un tros de pa a cadascú.»

Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere,

diu a Jesús:

«Aquí hi ha un noi que té cinc pans d’ordi i dos peixos,

però, què és això per a tanta gent?»

Jesús digué que fessin seure tothom.

En aquell indret hi havia molta herba, i s’hi assegueren.

Eren uns cinc mil homes.

Jesús prengué els pans,

digué l’acció de gràcies

i els repartí entre tota la gent asseguda.

El mateix va fer amb els peixos.

I en repartia tant com en volien.

Quan tothom quedà satisfet digué als deixebles:

«Recolliu el que ha sobrat, que no es faci malbé.»

Ho recolliren,

i de les sobres d’aquells cinc pans d’ordi

ompliren dotze coves.

Quan la gent s’adonà del prodigi que Jesús havia fet,

començà a dir:

«Segur que aquest home

és el profeta que havia de venir al món.»

Jesús, sabent que anaven a apoderar-se d’ell per fer-lo rei,

es retirà tot sol a la muntanya.

49. “Apoderar-se”. (Jesús, sabent que anaven a apoderar-se d’ell per fer-lo rei...).

La frase en què es troba la paraula “apoderar-se” és realment sorprenent. Es podria parlar d’apoderar-se d’algú per fer-ne un esclau, un servent, un treballador, un captiu, un ostatge per intercanviar... Però apoderar-se d’algú per fer-lo rei sembla intrínsecament contradictori. ¿Com convertir en rei algú de qui prèviament ens hem apoderat?! I, no obstant, aquesta és l’afirmació que fa l’Evangeli de Joan en relació a Jesús.

“En relació a Jesús”. Aquesta referència és important. Sobretot per dos motius:

-A) Ja sabem que, en l’Evangeli de Joan, Jesús encarna l’Home. “Aquí teniu l’Home”, declara Pilat davant el Poble (Joan 19:5).

-B) En Jesús descobrim que allò més propi i característic de l’Home és que la seva vida pren forma de vida-que-es-dóna.
Com a vida-que-es-dóna corre el risc de que algú se n’apoderi no pas per compartir-la sinó per a finalitats impròpies. Judes la va "prendre" per anar a vendre-la (Joan 13:2.26ss).

¿Què passa quan algú se n’apodera per fer-lo rei?

Els Evangelis són precisament això: relats del procés pel qual els Summes Sacerdots (amb el Poble) exhibeixen Jesús, a la Creu, com a rei. “Aquest és Jesús, el rei dels Jueus” (Mateu 27:37). És cert que, segons l’Evangeli de Joan, els Summes Sacerdots van demanar de canviar aquest "cartell de la Creu" (Joan 19:21). Però la resposta del representant de l’autoritat imperial va ser categòrica: “El que he escrit, ja està escrit”. I per als Jueus “allò que està escrit” significa quelcom irrevocable i indiscutible perquè expressa la voluntat de Déu.

Tenim, doncs, que, apoderant-se de Jesús per fer-lo rei, els Jueus acomplien allò que està escrit; és a dir: acomplien el projecte de Déu sobre Jesús. Més encara: acomplien el projecte de Déu sobre l’Home.
¿Com és, doncs, que Jesús refusi ser proclamat rei per la multitud?
Si els Evangelis, de variades maneres, ens diuen que Jesús és rei, com s’entén que ell "s’escapi", anant-se’n tot sol a la muntanya? (Joan 6,15).

Evidentment la clau per a entendre tot això està en la paraula apoderar-se. El mateix Jesús ja havia advertit, quan Pilat li va preguntar si era rei, que el seu regne “no és com els d’aquest món” (Joan 18:36).

Els regnes d’aquest món neixen proclamats des del Poder i funcionen amb Poder. En el relat llegit avui, la multitud i els deixebles interpreten amb categories de Poder l’acció de Jesús de compartir els cinc pans i els dos peixos: tot el que tenien (5+2 = 7. Número que significa totalitat). L’evangelista ho deixarà clar en la continuació del llarg relat (que llegirem, fragmentàriament, els quatre diumenges vinents).

La multitud, amb els deixebles, veu en Jesús algú que pot solucionar les seves necessitats. Per això intenten apoderar-se d’ell. En canvi el que Jesús vol és que descobreixin que allò que "satisfà" realment les "necessitats" dels Humans no és aprofitar-se de la vida-donada dels altres sinó compartir tot el que es té.
Jesús s’exhibirà com a rei i atraurà tothom cap a ell (Joan 3:14 i 12:32 ) només al Calvari, en forma de vida-del-tot-donada.

Aquest relat ens posa en guàrdia contra una temptació que tenim tots els Humans, ens diguem o no "deixebles" de Jesús. La temptació d’apoderar-nos de l’Home. “Apoderar-se” significa posar algú sota el propi domini; i això es pot intentar amb formes clares i directes o en formes subtils i dissimulades. Podem apoderar-nos d’algú amb l’excusa de fer-lo rei, o servir-lo, promocionar-lo, ajudar-lo, evangelitzar-lo, educar-lo...

L’Evangeli de Marc expressa també aquesta idea, encara que en un context diferent: “Se’l van endur en la mateixa barca on es trobava” (Marc 4, 36).

Els “deixebles” de Jesús tenen el perill de tenir el mateix comportament del Temptador: “...el diable se l’endugué enlaire, li va mostrar en un instant tots els reialmes del món...” (Lluc 4,5. Mateu 4,5).
   
Encara que es pretengui “enaltir” algú, les relacions de Poder sempre tenen només un resultat: la deshumanització, buscada o no.

Diumenge 16è. B. "Despoblat".

EVANGELI. (Marc 6,30 - 34).

En aquell temps,

els apòstols es reuniren amb Jesús

i li parlaren de tot el que havien fet i ensenyat.

Ell els diu:

«Veniu ara tots sols a un lloc despoblat

i reposeu una mica.»

Perquè molta gent anava i venia

i no els deixava temps ni per menjar.

Se n’anaren, doncs, tots sols amb la barca

cap a un lloc despoblat.

Però algú els veié quan marxaven;

molts ho van saber,

van córrer a peu de tots els pobles

i arribaren primer que ells.

Quan Jesús desembarcà veié una gran gentada

i se’n compadí,

perquè eren com ovelles sense pastor.

I es posà a instruir-los llargament.

48. “Despoblat” (lloc). (Veniu ara tots sols a un lloc despoblat...).

Dues vegades surt aquesta paraula en el relat que hem llegit avui: una, en la intenció de Jesús, i l’altra com indicació de l’evangelista. A més, si continuéssim llegint aquest relat de Marc, veuríem que també els apòstols parlen de “despoblat”. (En el Missal no apareix aquesta tercera referència perquè, en aquest punt, s’abandona la lectura de l’Evangeli de Marc substituint-lo per l’Evangeli de Joan durant cinc diumenges).

Si Jesús vol portar els deixebles a un lloc despoblat, no és tant "perquè hi reposin"... La lectura del Missal diu “despoblat” traduint una paraula que en la Bíblia està molt més carregada de significat: "desert".
La traducció que fa el missal és correcta en relació al significat immediat de l’acció de Jesús, però ens priva del significat profund que suggereix la paraula "desert" en la "Història" d’Israel i de la Humanitat.

Jesús porta els apòstols a un lloc despoblat. És a dir: els fa iniciar un veritable èxode. Èxode vol dir sortir. Sortir d’una situació d’esclavitud per, a través del desert, arribar a la Terra Promesa de la Llibertat.
Jesús prepara un èxode per als Dotze, però quan desembarquen en el lloc despoblat (desert), es troben amb una gran multitud que eren com ovelles sense pastor. ¿Per què, aquesta multitud? D’on ha sortit? 

És la conseqüència de la “predicació” dels Dotze, que han actuat més de provocadors socials que de alliberadors.

Què fer, ara, amb aquesta multitud? Els Dotze suggereixen que se'ls enviï a casa seva a buscar-se aliment, perquè allà és un lloc despoblat. La resposta de Jesús és ben diferent (La veurem diumenge que ve, però en la versió de l’Evangeli de Joan, diferent, i més explícita, que la que ofereix Marc. Marc 6,37ss).

En tot cas, convé prendre nota del doble significat que aquí pren la paraula “despoblat” (desert, en el text original grec):

A). Per a Jesús és un lloc de repòs, apte per alimentar-se, amb sobrietat però amb eficàcia, després de sortir o d’alliberar-se d’una situació alienant i alienadora. Jesús hi acull la multitud, i l’alimenta amb la paraula i amb els cinc pans i dos peixos compartits.

B). En canvi, per als Dotze és un lloc inhòspit on no es pot viure, i del qual convé fer marxar (èxode a l'inrevés) la multitud perquè se’n vagin a les masies i als pobles del voltant a "comprar-se alguna cosa" per a menjar (Marc 6:36).

La recomanació que Jesús fa als seus apòstols sembla també ben oportuna avui dia, sobretot per aquells que desenvolupem les nostres activitats en els anomenats antics països cristians. També entre nosaltres apareix contínuament una multitud, com ovelles sense pastor, a pesar de tantes activitats, sagraments, caritats, predicacions, classes de religió, programes radiofònics, webs, youtubes,... Fins i tot algú pot pensar que és precisament tanta abundància de pastors i activitats allò que provoca tanta desorientació.

Jesús crida els seus apòstols a un lloc despoblat; al desert; a un nou èxode; sortir de tanta moguda, i reposar una mica.
No es tracta de “reposar” perquè estiguem molt cansats, sinó per entrar en aquella situació de repòs que permet veure camins i encertar respostes. El repòs ens posa en sintonia amb la manera d’obrar de Déu que va reposar al setè dia (Gènesi 2,2).

“Quan es va a 100 per hora, no es veuen les flors del camí”. I es tracta d’això: de poder veure les flors de camí!
Ajudar a viure des de la vivència de la vida, i no des de programes per "ensenyar a viure".

Diumenge 15. B. "Bastó".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Marc 6,7-13).

En aquell temps,

Jesús cridà els dotze

i començà d’enviar-los de dos en dos.

Els donà poder sobre els esperits malignes

i els recomanà que, fora del bastó,

no prenguessin res per al camí:

ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit,

i només les sandàlies per calçat.

I els deia:

«A la primera casa on us allotgeu,

quedeu-vos-hi fins que marxeu d’aquell lloc.

Si en un lloc no us volen rebre ni escoltar,

a l’hora de sortir-ne,

espolseu-vos la terra de sota els peus,

com una acusació contra ells.»

Els dotze se’n van anar

i predicaven a la gent que es convertissin.

Treien molts dimonis

i ungien amb oli molts malalts, que es posaven bons.

47. “Bastó”. (... els recomanà que, fora del bastó, no prenguessin res per al camí).

Bastó és una paraula freqüent en la Bíblia, tant en l’Antic com en el Nou testament; encara que usada amb significacions molt diferents. Precisament aquesta diversitat de significats explica el seu ús abundant.

Sobretot abans de l’actual proliferació de cotxes, el bastó era un objecte molt més comú. Podia fer de cama per ajudar a caminar; posat a l’espatlla, servia per penjar-hi els farcells; era una arma per defensar-se de les bestioles del camí. També és símbol d’autoritat usat pels reis, governadors, alcaldes... És necessari als pastors per defensar i dirigir el ramat. El bastó dels pastors té una forma especial que permet agafar les ovelles. D’aquí n’ha sortit el bastó del bisbes (anomenat normalment bàcul, d’una paraula llatina amb el mateix significat) que posa de relleu la seva funció pastoral.

Però, si aquí parlem de “bastó”, és perquè en el relat d’avui (Evangeli de Marc 6,7-13) Jesús, quan envia els seus apòstols, els diu explícitament que no prenguin res per al camí fora del bastó i unes sandàlies. El bastó i les sandàlies eren indispensables per als caminants.
Però resulta que els evangelis de Mateu 10,10 i de Lluc 9,3  diuen exactament el contrari.

Es podria pensar que es tracta d’un simple detall sense importància. Però ja sabem que, en els Evangelis, els detalls solen ser molt significatius. A més, si tenim en compte que segurament tant Mateu com Lluc coneixien bé l’Evangeli de Marc, podem pensar que alguna "cosa interessant" ens volen dir quan explícitament el corregeixen.

L’explicació podria ser aquesta. Segons el entesos, l’Evangeli de Marc seria el més antic, de voltants dels anys 70. Els evangelis de Mateu i de Lluc serien posteriors als anys 80. En aquest interval algunes coses havien canviat en les comunitats cristianes. Sobretot les comunitats d’origen jueu s’anaven organitzant amb un cert mimetisme amb l’organització de les Sinagogues; és a dir: amb una creixent autoritat dels responsables més directes.

Potser va ser aquest punt el que hauria portat els evangelistes posteriors a tallar d’arrel aquells brots de jerarquisme, tan contraris al missatge de Jesús. Possiblement per això, Mateu i Lluc prohibeixen explícitament portar bastó, tot i ser un objecte molt indispensable per a llargs camins. Suggeria massa un comportament “amb autoritat”.
També prohibeixen portar dos vestits: segurament una referència explícita a les vestidures sagrades dels sacerdots, dels mestres de la Llei i dels Fariseus.
Fins i tot prohibeixen portar sandàlies, donat que també tenien un important simbolisme: els càrrecs públics anaven amb sandàlies; per contra: els servents anaven descalços.

El fet de que es començava a atribuir "perfils d'autoritat" als servidors de les comunitats, mostrava una tendència que Jesús havia volgut explícitament corregir (Mateu 23,9s).

Quan avui ens trobem amb l’espectacle de bisbes abillats amb bàculs, mitres i sorprenents vestidures sagrades, i amb tot el cerimonial que hi acompanya, podem pensar que Mateu i Lluc no van reeixir del tot en el seu propòsit.

Diumenge 14. B. "Poble"

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Marc 6,1-6).

En aquell temps,

Jesús anà a Natzaret, el seu poble,

acompanyat dels seus deixebles.

El dissabte començà a ensenyar a la sinagoga.

Tothom, en sentir-lo, se n’estranyava i deia:

«D’on li ve tot això?

Què és aquest do de saviesa

i aquests miracles que es realitzen per les seves mans?

No és el fuster, el fill de Maria,

parent de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó?

I les seves parentes, no viuen aquí entre nosaltres?»

I se n’escandalitzaven.

Jesús els digué:

«Els profetes només són mal rebuts en el seu poble,

en la seva parentela i entre els de casa seva.»

I no hi pogué fer cap miracle;

només va imposar les mans a uns quants malalts,

que es van posar bé.

I el sorprenia que no volguessin creure.

Després recorria les viles i els pobles i ensenyava.

46. “Poble”. (Els profetes només són mal rebuts en el seu poble...).

En la Bíblia, “poble” és una paraula extraordinàriament present, i amb significats variats. També en els Evangelis. Aquí voldria posar en relleu el seu, podríem dir-ne, significat dinàmic.

El relat que hem llegit (Marc 6,1-6) resulta molt sorprenent: després de dir-nos que Jesús va al seu poble, explica com els seus conciutadans s’escandalitzen d’ell i el refusen precisament perquè, com que el coneixien prou bé, no poden acceptar-lo com a profeta. La frase final de Jesús resulta tan certa com trasbalsadora: «Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva.»
Els diaris van plens d’ídols aclamats per grans multituds quan arriben al seu poble. En canvi els profetes provoquen escàndol, i són refusats. Per què?

Tots som poble. Naixem en un poble, i del poble rebem la nostra primera i més forta identitat. Del poble on naixem i creixem en rebem la llengua, la cultura, els companys, les vivències que afaiçonaran el nostre caràcter, la manera de relacionar-nos,... Tots comencem essent poble i membres d’un poble.

Però això no és suficient per esdevenir "humans".
Allò que ens "humanitzarà" més pròpiament ha de néixer de la llibertat i de la generositat creativa.
Som fills d’un Poble que no "acaba" en nosaltres, sinó que es "continua" en nosaltres i amb nosaltres. Pel simple fet d’haver nascut en un poble, hem rebut un "testimoni" (com en les curses de relleus) que també traspassarem als qui ens seguiran.

Aclamem els “nostres” ídols per un mecanisme d’identificació que ens permet sentir com a propis els seus "triomfs". Un mecanisme que no ens compromet a res.
En canvi, res no ens impulsa a identificar-nos amb els “nostres” profetes.
Els profetes, “llegint el present", ens mostren horitzons de futur. I això ens compromet, perquè els horitzons de futur són una "crida" a construir-lo.
Els profetes, quan són “nostres”, mai no ens deixen “tranquils” perquè, des del nostre propi poble, ens mouen a fer poble, que és la manera de fer Humanitat en un lloc i moment determinats.

Tenim, doncs, que el “poble” està a l’origen de la nostra realitat, i també és un horitzó a anar construint.  

Pot passar que un poble no accepti els seus profetes perquè ja està satisfet de si mateix. És possible que hi hagi pobles tan satisfets i identificats amb els seus grans ídols, que això els serveixi d’excusa per no col·laborar en la construcció dels nous horitzons. O pitjor encara: pot passar que hi hagi pobles que “idolatrin” els conqueridors, colonitzadors o dominadors sortits del seu poble per compensar així el seu tancament als horitzons humanitzadors que els puguin oferir els seus profetes.

Els imperialismes (tan de moda avui!) són la perversió més cruel i destructiva del valor “Poble” ja que exclouen la llibertat i la generositat indispensables per esdevenir progressivament humans. 

 

Diumenge 13 B. "Jaire".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Marc 5,21-43).

(Nota. En blau, allò que correspon a la versió llarga)

En aquell temps,

Jesús arribà en barca de l’altra riba del llac,

molta gent es reuní al seu voltant,

i es quedà vora l’aigua.

Mentrestant, arriba un dels caps de sinagoga,

que es deia Jaire,

i, així que el veu, se li llença als peus i,

suplicant-lo amb tota l’ànima, li diu:

«La meva filleta s’està morint.

Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé i no es mori.»

Jesús se n’anà amb ell, i el seguia molta gent.

Hi havia una dona que patia pèrdues de sang

des de feia dotze anys.

Havia consultat molts metges,

que l’havien fet sofrir molt,

i s’hi havia gastat tot el que tenia.

No va millorar gens, sinó que anava de mal en pitjor.

Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús,

se li acostà per darrere enmig de la gent

i li tocà el mantell, perquè pensava:

«Encara que li toqui només la roba que porta,

ja em posaré bona.»

A l’instant se li estroncà l’hemorràgia

i sentí que el mal havia desaparegut.

Jesús, que sabia prou bé el poder que havia sortit d’ell,

es girà a l’instant i preguntava a la gent:

«Qui m’ha tocat la roba?»

Els deixebles li deien:

«La gent us empeny pertot arreu,

i pregunteu qui us ha tocat?»

Però Jesús anava mirant, per veure qui ho havia fet.

Llavors aquella dona,

que sabia prou què havia passat,

s’acostà tremolant de por,

es prosternà davant d’ell i li digué tota la veritat.

Jesús li respongué:

«Filla, la teva fe t’ha salvat.

Queda lliure de la teva malaltia

i vés-te’n en pau».

Encara parlava,

que arriben uns de casa del cap de sinagoga i li diuen:

«La teva filla és morta.

Què en trauràs d’amoïnar el mestre?».

Però Jesús, sense fer cas del que acabava de sentir,

diu al cap de sinagoga:

«Tingues fe i no tinguis por.»

I només va permetre que l’acompanyessin

Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume.

Quan arriben a la casa del cap de sinagoga,

veu l’aldarull de la gent,

que plorava i cridava fins a eixordar.

Ell entra a casa i els diu:

«Què són aquest aldarull i aquests plors?

La criatura no és morta, sinó que dorm.»

Ells se’n reien,

però Jesús els fa sortir tots,

pren només el pare i la mare de la nena

amb els qui l’acompanyaven,

entra a l’habitació,

li dóna la mà i li diu:

«Talita, cum», que vol dir: ‘Noia, aixeca’t.’

A l’instant la noia, que ja tenia dotze anys,

s’aixecà i es posà a caminar.

Ells no se’n sabien avenir.

Jesús els prohibí, de tota manera,

que fessin saber què havia passat.

I els digué que donessin menjar a la noia.

45. “Jaire”. (...arriba un dels caps de sinagoga, que es deia Jaire).

“Jaire” és, possiblement, un personatge representatiu dels problemes d’alguns Caps de sinagoga, sobretot després de la destrucció del Temple de Jerusalem. El seu nom (que només surt en aquest relat de Marc i en el seu paral·lel de Lluc 8,41) segurament té relació amb l’acció de Jesús de “despertar” (jair en hebreu) la filleta del Cap de sinagoga. Altres comentaristes el relacionen amb al verb yair, resplendir. En aquest cas podria indicar que l’acció de Jesús va ser com una llambregada, capaç d’il·luminar la Sinagoga en un moment de gran foscor per ella.

Per als Jueus, i sobretot per als seus responsables religiosos, la destrucció del Temple de Jerusalem, als anys 70, va ser un cop molt fort. Els va obligar a replantejar-se la manera d’entendre la "seva" Religió (que ells consideraven la única vertadera). Jerusalem, amb el seu Temple, era el signe més visible i comprovable de la presència protectora de Déu (Aliança). Que Déu hagués estat "infidel" al seu poble, deixant-lo sense protecció, era inconcebible. Era blasfem només de pensar-ho. Però la realitat s’imposava: els exèrcits romans havien destruït totalment el Temple amb Jerusalem, la Ciutat de Déu.

Aquesta trista situació havia de tenir algun significat. ¿Seria veritat que aquell Jesús de Natzaret que les autoritats havien fet crucificar, era realment el Messies? I el Regne de Déu que ell predicava, tan diferent de com se l’imaginaven ells, ¿seria de debò el nou “Regne” que Déu volia? Davant les ruïnes de Jerusalem, aquestes preguntes eren inevitables, sobretot per als responsables religiosos.

El relat de Jaire vol ser la resposta que els Evangelis donen a aquestes preguntes. Ho fan amb una escenificació d’un gran dramatisme.

La situació de Jaire es presenta desesperada: la seva filleta s’està morint. En canvi Jesús els diu que només dorm. Per la "recepta" que els dóna, s’entén que la noia "dorm" perquè li manca l’aliment necessari per mantenir-se en actiu. De fet, quan Jesús li dóna la mà, ella s’aixeca i camina. “I els digué que donessin menjar a la noia”.

En el llenguatge religiós de les sinagogues, l’ensenyament de la Torà (la Llei de Déu) és l’aliment que manté la fe dels Israelites. Per això sovint la Llei de Moisès és anomenada “pa del cel” (Joan 6,31).
També es fa notar que la noia tenia dotze anys. “Dotze” és la xifra que identifica Israel com a Poble elegit. Per altra part, i d’acord amb la Llei de Moisès, una nena esdevé dona (capaç d’engendrar nova vida) als dotze anys.

Tot això indica el sentit exacte (i revolucionari!) del relat d’avui: aquesta noia (“filleta” pel Cap de sinagoga) ha viscut durant la seva infantesa gràcies al “pa de vida” (la “Llei”) que Moisès va donar als Israelites. Però aquest “pa” ja no té capacitat per continuar alimentant-la quan ella esdevé adulta.

Aquesta nena representa, doncs, el Poble elegit. Fins ara, li ha estat suficient l’aliment de la Llei. Però, arribat el moment d’esdevenir adulta, necessita un nou aliment: el que donarà Jesús.

Encara que amb un llenguatge diferent, aquest relat ens diu el mateix que l’Evangeli de Joan en el seu capítol 6è (que llegirem a la missa d’aquí a quatre diumenges): “Llavors Jesús els respongué: Us ho ben asseguro: no és Moisès qui us ha donat el pa del cel; és el meu Pare qui us dóna l'autèntic pa del cel. El pa de Déu és el que baixa del cel i dóna vida al món.” (Joan 6,32). 

La figura de Jaire és de gran actualitat. Quants Caps de comunitats (bisbes, mossens...) veuen que les seves “filletes” (comunitats) estan "morint"! Potser el missatge de Jesús intenta dir que, per a ser "adults" cal un altre aliment.

Abans, Jesús havia dit a Jaire: «Tingues fe i no tinguis por.» Potser ens falta fe. Sembla que el que hi ha en molts Caps de comunitat és por. Molta por!
¿No serà "por" a que la filleta es faci adulta, i camini pel seu propi compte?

 

 

diumenge 12. "Dormir".

                    12è. diumenge de durant l’any B.

Paraules i Parauletes.    "Dormir".

 

EVANGELI. (Marc 4,35-41).

Un dia, cap al tard, Jesús diu als deixebles:

«Passem a l’altra riba.»

Deixaren, doncs, la gent,

i se l’endugueren en la mateixa barca on es trobava.

Vora d’ells seguien també altres barques.

Mentrestant s’aixecà un temporal de vent tan fort

que les onades queien sobre la barca

i s’anava omplint.

Jesús era a popa,

dormint amb el cap reclinat en un coixí.

Ells el criden i li diuen:

«Mestre, no veieu que ens enfonsem?»

Jesús es desvetllà,

renyà el vent i digué a l’aigua:

«Calla i estigues quieta.»

El vent amainà i seguí una gran bonança.

Després els digué:

«Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?»

Ells, plens de gran respecte, es preguntaven l’un a l’altre:

«Qui deu ser aquest,

que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?»

44. “Dormir”. (Jesús... dormint amb el cap reclinat en el coixí).

En el llenguatge que els evangelistes posen en boca de Jesús, el verb “dormir” sovint substitueix el verb “morir”. És una manera d’expressar que, per a Jesús, la mort és una situació temporal. Només quan algú no accepta la vida que Déu ofereix a tothom, la mort seria definitiva. “Deixa que els morts enterrin els seus morts”, respon Jesús a un possible deixeble (Mateu 8:22). Segons Jesús, l’horitzó final, per als Humans, no és la Mort sinó la Vida. “Déu vol que tothom visqui” (Joan 5:24ss. També Saviesa 1,13s).

Així doncs, per als qui accepten el do la vida, la mort no existeix. O millor: morir és adormir-se.
Dormint, la vida "descansa", i es desperta renovada després del descans. (Joan: 11:11ss).

El sorprenent relat que hem llegit avui ens presenta Jesús dormint amb el cap reclinat en un coixí (Marc 4:35ss). La menció del coixí és per donar més força a l’acció de posar-se a dormir. No és que Jesús s’adormi perquè el venç la son o perquè està cansat, o es desentengui de la situació, sinó que es posa a dormir com una acció volguda i conscient que servirà d’advertiment als deixebles.

Aquests, que "tenien" Jesús a la seva barca, se l’han endut (és a dir: l’han segrestat) perquè no estan disposats a complir l‘encàrrec de passar a l’altra riba. La dormició (mort) de Jesús provocarà en els deixebles segrestadors el trauma de sentir-se “del tot perduts”. Experimentaran la necessitat de despertar-lo reconeixent-lo com a “mestre”. Un cop despert, torna la calma, però també el temor: ¿Qui és aquest que fins el vent i l’aigua l’obeeixen (i que ells no han obeït sinó que pretenien apoderar-se’n)?

El relat d’avui s’inspira en el Relat de Jonàs. El Relat de Jonàs ens presenta un profeta imaginari que fuig per no complir l’encàrrec d’anar a predicar a Nínive, la capital pagana de l’Imperi Assiri, clàssic enemic d’Israel. Com Jonàs, algunes de les primeres comunitats judeo-cristianes es resistien a evangelitzar els pagans. Molts consideraven que, si els pagans volien convertir-se, primer havien de renunciar a la seva vida pagana, i fer-se "jueus" complint la Llei de Moisès.

“Passar a l’altra riba” té exactament el sentit contrari. Evangelitzar vol dir encarnar-se en la vida, en la cultura, en la realitat de l’altre, perquè l’altre és un germà estimat per Déu igual que nosaltres, i capaç de ser bo com nosaltres; i que estima la seva identitat com nosaltres la nostra. De fet, en el Relat de Jonàs, els ciutadans de Nínive es converteixen sense deixar de ser “pagans”.

Evangelitzar és el contrari de colonitzar. Evangelitzar és posar OBERTURA on hi ha tancament, començant pel propi evangelitzador. 

Aquí s’imposa una aplicació a la situació actual.
Passar a l’altra riba fa referència a l’Èxode d’Israel: el pas des del País on eren esclaus cap a la Terra Promesa travessant el Mar.
L’Èxode que proposa Jesús és el pas des de l’àmbit d’una Religió concreta i particular cap a l’altra riba: la Humanitat. La Humanitat com a única Terra Promesa definitiva. És l’únic lloc on és possible construir la vertadera Llibertat (El Regne de Déu, en el nostre llenguatge religiós).

Avui, en el marc d’una globalització creixent, l’altra riba és tenir la Humanitat com horitzó, superant les limitacions de cada Religió particular. No obeir la proposta de Jesús de passar a l’altra riba, comporta (també per als deixebles actuals) trobar-se amb tempestats mortals i amb Jesús (l’Home) dormint.

Arribat el temps de la Globalització, o ens salvem construint Humanitat, o ens perdem engolits per les grans onades dels fonamentalismes religiosos, dels nacionalismes estatals, dels imperialismes econòmics, dels colonialismes culturals... Qualsevol religió o espiritualitat no oberta a la Humanitat real es converteix en un nou espai d’esclavitud. 

L’opció per la Humanitat pot fer-se des de la pròpia religió, cultura o espiritualitat, però introduint-hi necessàriament l’obertura a la Humanitat real, anterior als Dogmes, Constitucions, Lleis,... o prejudicis de cadascú.

Diumenge 11 B. "Regne de Déu".

Paraules i Parauletes.    Regne de Déu.

EVANGELI. (Marc 4,26-34).

En aquell temps, Jesús deia a la gent:

«Amb el regne de Déu passa

com quan un home sembra el gra a la terra.

De nit i de dia,

mentre ell dorm o està llevat,

la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com.

La terra, tota sola, produeix primer els brins,

després les espigues

i finalment el blat granat dintre les espigues.

Llavors, quan el gra ja és a punt,

se’n va a segar-lo,

perquè ja ha arribat el temps de la sega.»

Deia també:

«A què podem comparar el regne de Déu?

Quina paràbola li escauria?

És com un gra de mostassa,

la més petita de les llavors, però un cop sembrada,

es posa a créixer

i acaba més gran que totes les hortalisses,

amb unes branques tan grosses

que els ocells es poden ajocar a la seva ombra.»
Jesús anunciava el regne de Déu

amb moltes paràboles semblants,

perquè la gent l’entengués

segons les seves disposicions;

no els deia res sense paràboles,

però en privat ho explicava tot als deixebles.

43. “Regne de Déu”. (A què podem comparar el Regne de Déu?).

En els Evangelis Sinòptics, el nucli de la predicació de Jesús és el Regne de Déu (o Regne del cel, més freqüent en l'Evangeli de Mateu). Amb nombroses paràboles s'hi va explicant en què consisteix, i s'hi va corregint la idea equivocada que en tenien els Dotze, els quals representen la mentalitat de la majoria del "Poble de les Dotze tribus", que se sent "Poble Elegit".

L’equivocació dels Dotze neix de la facilitat amb què una persona o un poble o un col·lectiu que se sap "elegit" es creu superior, millor o privilegiat en relació als altres.
Però, quan Israel (o qualsevol altre poble) és “elegit per Déu”, no és per a cap "privilegi" sinó per a una "missió".

El Projecte amorós de Déu mira tota la Humanitat. Dintre d'aquest Projecte, cada ésser humà i cada Poble hi té la seva missió. Una missió que va descobrint i decidint a partir de vivències, esperances, frustracions, èxits, derrotes,...

“Els Israelites” havien estat sempre un Poble "petit", sovint dominat i esclavitzat; sovint en perill imminent de ser engolit per Pobles més poderosos. Aquesta experiència l'ha portat a descobrir sobretot dues coses sobre si mateix:

a) Si s’ha pogut "mantenir", no ha estat tant per la seva pròpia vitalitat sinó sobretot per “l’acció mantenidora” de Déu. (Parlo de l'Israel bíblic; no de l'actual "Estat israelià", que sembla haver perdut aquesta "consciència).

b) Això li ha permès anar descobrint la seva “missió” (compartida amb tots els Pobles "oprimits"): mantenir en la Humanitat l’anhel de llibertat sembrat en el cor de cada Poble i de cada ésser humà.

És des de la seva pròpia experiència que Israel pot proclamar: Ha derrocat del soli els Poderosos i exaltat els Humils (Lluc 1:52).

És des de la seva pròpia experiència que pot anunciar: Feliços els Pobres: perquè és vostre és el Regne de Déu (Lluc 6:20).
   

El missatge de Jesús és extremadament realista: predica el Regne de Déu sabent que en el món ja hi ha "un altre regne”: el Regne del "Princep d'aquest món".

Tots comencem subjectes al "Regne del Poder", i rebem d'ell la tendència cap al "Poder". El mateix Jesús experimenta la temptació del Poder significada en les paraules que els evangelistes posen en boca de Satanàs: “Et donaré tota l'autoritat i la glòria d'aquests reialmes: me l'han confiada a mi, i jo la dono a qui vull. Adora'm i tot serà teu” (Lluc 4:7  Veieu també Mateu 16,23, on "Pere" és anomenat també "Satanàs").

El Poder és mentider per naturalesa; però, als inicis, aconsegueix enganyar gairebé tothom.

Jesús supera la temptació. Però el Regne de Déu que ell predica i fa visible trobarà l’oposició violenta i permanent dels diversos i successius "prínceps d’aquest món" (Joan 14:30). 

La missió de Jesús (del Poble Elegit) no és derrotar els "prínceps d’aquest món". Tots els Humans comencem buscant, d'una manera o altra, ser "poderosos", perquè tots partim de l'experiència inicial de ser absolutament "dèbils i dependents". Per això tots necessitem "convertir-nos".
 
També quan "sucumbim" a la temptació del "Poder" entrem en el Projecte amorós de Déu sobre la Humanitat, i continuem invitats a la conversió.
Aquest és el "paper" que tenen "els Dotze" en els Evangelis. La seva "conversió necessària" hi ve personalitzada en "la conversió de Pere" (Lluc 22,31s).

Però també és possible "no convertir-se", com "Judes".
El Regne de Jesús no és una superestructura que s’imposa, sinó una llavor minúscula que acaba fent-se un arbre acollidor per a tothom (Marc 4,30). És "llevat" que, desapareixent en la massa, la va transformant i humanitzant (Mateu 13,33). 
La "invitació del Pare" respecta sempre la nostra llibertat. Si ens ha "creat" sense nosaltres, ha decidit no "afiliar-nos" sense nosaltres.

El Regne de Déu és diferent dels regnes d’aquest món. Aquests intenten imposar-se dominant. El Regne de Déu no s'imposa sinó que es proposa, des de la llibertat i de l'amor (Mateu 20:25ss).

El Regne de Déu està en el cor mateix de cada persona i de cada Poble com una crida a ser i a fer Humanitat des de la generositat.

Ens fem humans fent Humanitat. En canvi: deshumanitzem i ens deshumanitzem sempre que cedim a la temptació del Domini en qualsevol de les seves formes. “Si ets fill de Déu...” (Mateu 4,4-6).

La conseqüència de ser fills de Déu no és el domini sobre algú altre sinó la germanor de tots amb tots.
Així és el Regne de Déu.