La SS. Trinitat. C. "Veritat"

Paraules i Parauletes.    "Veritat".

EVANGELI. (Joan 16,12-15).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:

«Encara tinc moltes coses per dir-vos,

però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada.

Quan vindrà el Defensor, l’Esperit de veritat,

us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera,

perquè ell no parlarà pel seu compte:

dirà tot el que sentirà dir

i us anunciarà l’esdevenidor.

Ell em donarà glòria,

perquè tot allò que anunciarà

ho haurà rebut d’allò que és meu.

Tot el que és del Pare és meu;

per això dic que tot allò que us anunciarà,

ho rep d’allò que és meu.»

98. Veritat. (...l’Esperit de veritat us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera...).

La paraula veritat té molts i diversos significats, segons el registre en què és utilitzada. Per exemple:

a) Si dic “un gat està creuant el carrer”, dic una "veritat" si realment hi ha un gat que creui el carrer. Si no és així, estic mentint.
Però també podria passar que jo no tingués bona vista i em confongués pensant que és un gat quan realment és un gosset. En aquest cas no mentiria sinó que simplement m’equivocaria.

El contrari de la veritat, doncs, pot ser tant l’error com la mentida.
Un gat creuant el carrer és una situació objectiva. És o no és. Però, quan jo en parlo, hi aporto la meva subjectivitat. I això ja és tota una altra cosa.

b) Si dic a una companya “t’estimo”, dic veritat si realment l’estimo. Però també pot passar que jo consideri amor un sentiment que sigui una barreja de sentiments diferents de l’amor, o contraris. L’amor és una realitat subjectiva i és difícil definir-lo. Per això és possible que la companya a qui he dit “t’estimo” no hi vegi amor en les meves paraules sinó un simple intent de ficar-me en la seva vida.

c) Si un mestre d’obres construeix un edifici dissenyat per un arquitecte, serà "veritat" si respecta els plànols, tot i que el constructor haurà hagut d’interpretar-los, i això comporta cert marge de variació. Per al constructor, els plànols són "la veritat"; per a la resta, la "veritat" és la fidelitat del constructor als plànols rebuts.

d) En la Bíblia, sobretot en el Vell Testament, la "veritat" és viure d’acord amb els “plànols” de Déu sobre la Humanitat. Aquests plànols han estat “suggerits” al Poble Elegit en forma de Llei. Així, doncs, per al Poble Elegit, la "Veritat" és la Llei donada per Moisès. Ser fidels a la Llei rebuda significa “viure en la veritat”.

e) Continuant amb la Bíblia, el pla de Déu sobre la Humanitat inclou que els Humans esdevinguem persones, a imatge i semblança de Déu (Gènesi 1:27). Això comporta que l’Home es vagi fent lliure i generós, i, per tant, que vagi més enllà de la Llei. Encara que sembli sorprenent, tenim que, segons la mateixa "Llei", per complir bé la Llei, cal anar més enllà de la Llei.

En aquesta situació, què és "la veritat"?
El pla de Déu sobre l’Home no consisteix en un disseny fet i definit prèviament sinó en un horitzó obert que els mateixos Humans anem concretant, decidint i realitzant des d’una resposta lliure, generosa i creativa. En la mesura que l’Home esdevé adult (Jesús), la "veritat" continua estant en la Llei, però interpretada des d’una llibertat creativa i generosa.

És una situació semblant a la dels pares amb els seus fills. El “projecte” dels pares quan han decidit tenir un fill no inclou un disseny sobre el futur del fill, sinó oferir-li un horitzó obert que li permeti anar dissenyant el seu propi futur a partir de les capacitats (i limitacions) que ha rebut dels pares, infantant-lo, i de la societat, educant-lo, o que ha generat amb el seu propi esforç.

El fill, a mesura que creix, es va fent conscient que la seva vida ha començat com a vida rebuda. Tot el que és i pot, ho ha rebut. En realitat, la seva vida és la mateixa vida dels pares i de la societat que es continua en ell a través de la seva llibertat creativa.
Si és generós, s’adonarà que és just i lloable respondre-hi amb agraïment, i desenvolupar al màxim les capacitats rebudes. Aquesta és la seva veritat més radical.

Per als Evangelis, i sobretot l’Evangeli de Joan, la "veritat" és el pla de Déu sobre els Humans, invitats a esdevenir fills en el Fill. Aquesta "veritat" es va realitzant amb una "resposta" progressiva, lliure i generosa de cada ésser humà.

Pentecosta. C. "Defensor".

Paraules i Parauletes.    "Defensor".

EVANGELI. (Joan 14,15-16.23b-26).

En aquell temps Jesús digué als seus deixebles:

«Si m’estimeu, guardareu els meus manaments;

jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor,

l’Esperit de la veritat,

perquè es quedi amb vosaltres per sempre.
»Qui m’estima farà cas del que jo dic;

el meu Pare l’estimarà

i vindrem a viure amb ell.

Els qui no m’estimen no fan cas de les meves paraules,

que no són meves, sinó del Pare que m’ha enviat.

Us he dit tot això mentre era amb vosaltres,

però el Defensor,

l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu,

us farà recordar tot el que us he dit

i us ho farà entendre.»

97. Defensor (Jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor).

“Defensor”, en el Missal, tradueix la paraula grega “paracletos”. La paraula grega té un significat més ampli que defensor. Literalment significa “cridat a fer costat a algú”. És el mateix significat etimològic de la paraula llatina “advocatus”.
De totes maneres la traducció del Missal és ben correcta sobretot si es té en compte tot el que implica.

¿A qui “defensa” aquest Advocat?
− A Jesús. Ens convenç de la seva innocència.
Per més que hagi estat "condemnat" pel Sanedrí i tots els Poders, el Defensor ens fa entendre que és innocent. 
Però recordem-ho: Jesús és l’Home. Per això l'Esperit també defensa

− a tots aquells que són "acusats" de ser humans i de fer humanitat. I aquesta "defensa" no la senten com "venint de fora" sinó sorgint de dintre d’ells mateixos.

El Poder, per a exercir el seu domini, ha de condemnar. Per això fa les lleis. Les lleis són la seva "legitimació".
Seria massa lleig manar per manar. Seria massa impresentable voler imposar-se perquè ets més fort o perquè et sents superior.
Amb les "lleis" es pretén convertir el pecat de la prepotència en "virtut".

En una societat religiosa, les lleis s’imposen, en últim terme, “en nom de Déu”. Aquí hi ha hagut el gravíssim pecat de les religions dogmàtiques i jerarquitzades; com la Catòlica durant molt temps. Cal reconèixer-ho i, sobretot, corregir-ho.

En una societat democràtica les lleis s’imposen, en últim terme, “en nom del Poble”. Aquí es troba el gran pecat de la majoria de Democràcies existents. Caldria reconèixer-ho i, sobretot, corregir-ho. (Evidentment, parlo de les lleis polítiques; no pas de les normes per a la convivència, com, per exemple, les normes de circulació).

És cert: qui es considera superior també diu que vol "fer Humanitat"; però imposant el seu projecte d’Humanitat.
Els Poderosos pequen de "massa savis". Per a ells, l'única Humanitat legítima o legal és la que ells han dissenyat. Això els porta a condemnar les diferents, múltiples i variades formes d’Humanitat (de País, de Poble, de Nació,...) que van naixent de la "creativitat" i de la "generositat" de cada un dels humans.

És injust i empobridor prendre el monopoli de la Humanització. I això s'ha de dir de qualsevol forma de Poder: polític, militar, religiós, cultural, econòmic, familiar, acadèmic,...

Jesús: l’home condemnat per tots els Poders, però ressuscitat per Déu, ens mostra i demostra l’error de les condemnes.
La seva vida de ressuscitat esdevé així força i certesa per a tot ésser humà que vol ser humà i fer Humanitat. És l’Esperit de Veritat; el "Defensor" enfront de tota condemna. Ell ens convenç que ser humà i fer Humanitat no és "il·legal" sinó la Veritat.

Qui m’estima compleix els meus manaments. Qui estima els Humans és qui fa Humanitat en comunió amb tothom. I experimenta que està en la Veritat; que està sintonitzant amb un Projecte que ni el Pare s’ha reservat en exclusiva. La Humanitat ha de ser obra de tots els humans. I els condemnats pel Poder esdevenen, per contrast, el primer criteri de Veritat. 

L'Ascensió. C. "Cel".

Paraules i Parauletes.      "Cel".

EVANGELI. (Lluc 24,46-53).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:

«Així ho diuen les Escriptures:

El Messies havia de patir i de ressuscitar el tercer dia,

i calia predicar en nom d’ell a tots els pobles,

començant per Jerusalem,

la conversió i el perdó dels pecats.

Vosaltres en sou testimonis.

Ara, jo us enviaré el do que el Pare ha promès,

i vindrà sobre vosaltres;

no us mogueu de la ciutat

fins que haureu estat revestits del poder que us vindrà de dalt.»

Després se’ls endugué fora, fins a prop de Bet-Hània,

alçà les mans i els beneí.

Mentre els beneïa, s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel;

ells es prosternaren adorant-lo.

Després, plens d’una alegria immensa,

se’n tornaren a Jerusalem.

I contínuament eren al temple donant gràcies a Déu.

96. Cel. (...s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel.).

La paraula “cel” és riquíssima en significats que li donen una gran capacitat simbòlica. Designa una realitat plurivalent, connectada a múltiples experiències humanes que ens arriben a través de tots cinc sentits. En certa manera el cel el veiem, l’escoltem i el toquem; fins i tot es pot dir que l’olorem i el gustem. A vegades tan pròxim i a vegades tan llunyà; tan lluminós i tan fosc; tan transparent i tan opac; tan manyac i tan amenaçador; tan buit i tan ple; tan nostre i tan inassequible. A vegades càlid, a vegades gèlid. A vegades amic, a vegades hostil. A vegades pacificador, a vegades terrorífic.
Totes les religions, d’una manera o altra, el consideren l’espai propi dels "déus"; font de benediccions i de malediccions.

En el Evangelis Sinòptics, el cel s'esquinça (Marc1,9) o "s'obre" (Mateu 3,16. Lluc 3,21) per anular la distància que els humans tendim a posar entre el "Món de Déu" i el "Món dels Humans".

Avui "el cel" podria perdre molta de la seva capacitat simbòlica. En la nostra Cultura tan cientifitzada, el cel ha esdevingut sobretot un espai en expansió, ple de forats negres, de galàxies que es col·lapsen o de matèria fosca que uns savis molt savis intenten estudiar, mentre la resta dels humans ens admirem de la seva ciència i de la nostra absoluta ignorància. Però sense gaire lloc per al simbolisme. Amb el coneixement científic, el cel s’ha “allunyat” tant, que se’ns torna no-significatiu.

Avui, expressions abans tan humanes i suggeridores com “Jesús s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel” poden no suscitar cap forma de sintonia ni comunicar cap classe de missatge.

Fins fa poc, la natura, i en concret el cel, es prestaven al llenguatge simbòlic.
Ara ens toca trobar-hi nous simbolismes.
Els humans necessitem poder construir llenguatges simbòlics per parlar d'aquelles vivències tan profundament humanes que no es poden expressar amb llenguatge directe o científic.

“Jesús portat amunt cap al cel”. Quina quantitat de suggeriments no podria despertar aquesta expressió! Però escoltades en una "mentalitat purament científica", no diuen res, suposant que no provoquin hilaritat o rebuig.

¿Com es podria dir, amb símbols actuals, tot allò que SUGGERIEN les antigues paraules?
Si el cel era l’espai dels déus, potser es podria dir “Jesús portat amb Déu”. Significaria el mateix, però seria una expressió encara menys suggeridora perquè “a Déu no l’ha vist mai ningú” (Joan 1:18), ni tampoc podem imaginar-lo (Èxode 20:4).

Potser podríem dir: “Jesús ha arribat a la plenitud humana”. La “Plenitud” la podríem entendre, sobretot per contrast amb les limitacions que experimentem per tots cantons.

En realitat, són moltes les paraules que, a partir d’una determinada experiència compartida, podrien convertir-se en llenguatge simbòlic. Paraules com Comunió, Pau, Felicitat, Harmonia, Culminació,... L’actual pluralisme cultural ens és ben útil en aquests moments.

Necessitem redescobrir el llenguatge simbòlic.
El llenguatge simbòlic només “funciona” si l’interlocutor ha fet també una certa experiència d’allò que se li vol comunicar. El llenguatge simbòlic no diu sinó que suggereix; i ho fa a partir d’una experiència compartida. Qui escolta, ha de "completar", des de la pròpia experiència, allò que l’altre li diu. Així es genera un diàleg que pot arribar a ser extraordinàriament creatiu i enriquidor; però no és mai exacte, com es reclama per a la Ciència.

Jesús portat amunt cap al cel. El missatge que es vol transmetre és important. És com si se’ns digués: La Humanitat ha reeixit.
Per això podem confiar-hi, i col·laborar en la seva "construcció".

6è. de Pasqua. C. "Pau".

Paraules i Parauletes.   "Pau".

EVANGELI. (Joan 14,23-29).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles :

«Qui m’estima farà cas del que jo dic;

el meu Pare l’estimarà

i vindrem a viure amb ell.

Els qui no m’estimen no fan cas de les meves paraules,

que no són meves, sinó del Pare que m’ha enviat.

Us he dit tot això mentre era amb vosaltres,

però el Defensor,

l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu,

us farà recordar tot el que us he dit

i us ho farà entendre.

Us deixo la pau,

us dono la meva pau.

No una pau com la que dóna el món.

Que s’asserenin els vostres cors, no us acovardiu!

Heu sentit que us deia: Me’n vaig, però tornaré.

Si m’estimeu, us alegrareu de saber que me’n vaig al Pare,

perquè el Pare és més gran que jo.

Us ho dic per endavant perquè cregueu quan ho veureu.»

95. Pau  (Us deixo la pau, us dono la meva pau. No una pau com la que dóna el món.).

Com ens dóna la pau, Jesús?
La pau és sobretot una situació interior que sovint altres persones ajuden a generar en nosaltres. Una bona notícia, un bon diagnòstic, un bon acompanyament, una mà estesa, un somriure oportú, una presència joiosa... La pau és fruit d’un cúmul de circumstàncies, sovint vinculades a altres persones.

Què significa que Jesús ens dóna la pau? Quina pau?
En les paraules que hem llegit es distingeix entre la manera com Jesús dóna la pau i la manera com la dóna el món.

Diríem que, d’entrada, no sembla massa important "la manera". L’important és la pau en si mateixa. Però, donat que la "pau" és el bé més preuat del cor humà, la manera com ens arriba també és important perquè indica si es tracta o no d’una pau profunda i segura.

La pau que ve del món sol arribar-nos barrejada d’inseguretat. És tan fàcil perdre-la!
També pot passar que la pau que ve del món no sigui sempre realment "pau". Després d’una guerra sol imposar-se la "pau" dels vencedors, que és derrota per als vençuts. En un món tan marcat per relacions de domini, la pau d’uns significa temor i inseguretat dels altres. Tant és així que els Evangelis de Mateu i Lluc posen en boca de Jesús unes paraules que semblen exactament el contrari de les que hem llegit avui: No us penseu que hagi vingut a portar la pau a la terra. No he vingut a portar la pau, sinó l'espasa (Mateu 10:34, Lluc 12:51).

És que en un món injust, buscar la justícia és vist per a molts com una acció contra la "pau social”. Així, entre nosaltres, en una molt "proclamada" democràcia, podem veure com homes de pau són humiliats i empresonats acusats de rebel·lió, tot i haver estat elegits democràticament pel Poble!

Jesús dóna la pau d’una manera diferent a com el món la dóna. Com és la pau de Jesús?
Jesús és l’Home. Creure en ell vol dir: seguir-lo (Mateu 8:22), menjar el seu pa (Joan 6:50), deixar que ens renti els peus (Joan 13:5), estimar-lo (Joan 14:21),... Significa fer-nos humans i dedicar la pròpia vida a fer Humanitat.

Déu, que ha creat l’Home, l’estima tant que li ha donat el seu propi Fill (Joan 3:16). És a dir: ofereix als Humans esdevenir fills; fills en el Fill.

Jesús ens dóna la seva pau precisament així: provocant en nosaltres la certesa de ser fills estimats de Déu. Aquesta certesa ens permet mirar pacíficament el nostre món, la nostra història i els successos de cada dia.
Tant els nostres encerts com desencerts, fins i tot el nostre pecat, tot queda ordenat a la filiació amorosa de la Humanitat, i de cada un de nosaltres en la Humanitat.
Som beneficiaris i agents d’una gran "aventura d’amor" que no pot fracassar (encara que sovint ens ho sembli).
Allò que cal és assegurar la nostra solidaritat amb la Humanitat. S’hi pot apuntar tothom que accepti ser humà.

També cal dir que no hi ha “alternativa” per als descendents d’Adam i Eva: o som humans, o no som. (Mateu 22:13).
La "exclusió" no forma part del Projecte Home, de Déu.
Els Evangelis ens en parlen com un "risc possible" de la nostra llibertat. Amb tot, de ningú no es pot dir amb certesa que ha optat per l’exclusió. La mateixa figura de Judes té sobretot un significat pedagògic per advertir-nos del perill d’inhumanitat en què podrien caure. Per això, i sorprenentment, cada un dels deixebles pregunta a Jesús si és "ell" qui el "trairà" (Mateu 26,22).

El comentari "negatiu" de Jesús sobre el traïdor no és tant per condemnar la persona concreta com per advertir del "perill" de l’actitud que representa (Mateu 26,24). 

5è. de Pasqua. C. "Judes".

Paraules i Parauletes.   Judes.

EVANGELI. (Joan 13,31-33a.34-35).

Nota: Hi he posat en vermell el verset 33b que el Missal no recull.

Quan Judes va ser fora del cenacle, Jesús digué:

«Ara el Fill de l’home és glorificat,

i Déu és glorificat en ell.

Si Déu és glorificat en ell,

és que també Déu el glorificarà en Déu mateix,

i el glorificarà ben aviat.

Fillets,

és per poc temps que encara estic amb vosaltres.

Vosaltres em buscareu,

però ara us dic allò que vaig dir als jueus:

Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir.

Us dono un manament nou:

que us estimeu els uns als altres.

Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres.

Per l’estimació que us tindreu entre vosaltres

tothom coneixerà si sou deixebles meus.»

94. Judes. (Quan Judes va ser fora del cenacle,...).

Com tots els personatges dels Evangelis, Judes hi té una significació que va més enllà d’ell mateix.
“Judes” era un nom freqüent. Per distingir-lo d’altres "Judes", els Evangelis solen anomenar-lo Judes Iscariot. (Sobre el significat d’Iscariot els estudiosos no estan d’acord. Per això, aquí, no hi entraré).

Pel nom, es podria pensar que representa els Jueus. Judes > Judeus > Jueus. Però, en els Evangelis, els Jueus, com a Poble, estan representats sobretot pel número “dotze” ("Els Dotze"), relacionat amb les Dotze Tribus d’Israel.

Per altra banda, encara que Judes participa d’aquesta representació de "Els Dotze", com fan notar explícitament els Evangelis (Mateu 26:14), és evident que la seva representativitat va més enllà.

Quan els Evangelis parlen de Judes solen afegir-hi, com atribut, “el qui el va trair” (a Jesús) (Mateu 10:4). A més, en els relats de la captura de Jesús, s’hi diu explícitament que els qui el detenen són conduïts i guiats per Judes, "un dels Dotze" (Mateu 26:14. Lluc 22:47. Joan 18:2).

Aquest detall és significatiu. Judes no representa el “Poble” dels Jueus sinó els seus “guies”, els "Poderosos", es tracti del poble jueu o no. L'Evangeli de Joan també destaca aquest punt dient que Judes tenia la bossa dels diners (Joan 12,6). 

A pesar del seu nom, en l’acció de Judes no s’hi ha de veure una acció dels "Jueus" contra "Jesús" sinó dels "Poderosos" contra "l’Home".

Perquè quedi clara aquesta diferenciació, els Evangelis de Lluc i de Joan posen, entre "Els Dotze", un altre Judes, fill de Jaume (Lluc 6:16), distingint-lo directament de Judes Iscariot (Joan 14:22). Igualment fa Lluc a Fets dels Apòstols, on torna a incloure-hi "Judes, fill de Jaume" (Fets 1,13).

En canvi els Evangelis de Mateu i de Marc no posen un altre apòstol amb el nom de "Judes" sinó que anomenen directament amb aquest nom un "germà de Jesús" (Mateu 13:55 i Marc 6:3).
= = = = = = = = = 

Però el "significat" de Judes Iscariot no acaba en la representació dels Poderosos. El raonament dels Evangelis pot resumir-se així: Judes (els Poderosos) s’apodera de Jesús (de l’Home) i l’entrega al Poder superior (Pilat, que aquí representa l’Imperi Romà i tots els Imperis) perquè el condemnin a mort.

Fent això, Judes (els Poderosos) "acompleix" el pla de Déu segons el qual "Jesús" (que per genealogia pertany al Poble d’Israel) és entregat a tots els homes, esdevenint així el Primogènit de la "Nova" Humanitat (de la Humanitat "adulta").

Jesús, jueu de Natzaret, per pròpia iniciativa, s’entrega per amor a tots els homes. I els Poderosos que s’han “apoderat d’ell”, sense adonar-se’n (Lluc 22,34), refusant-lo com a "rei d’Israel" i entregant-lo als Romans, han realitzat aquesta "entrega de Jesús", segons el pla de Déu.
Per això els Evangelis, quan parlen de la traïció de Judes, diuen que s’havia de complir allò que estava escrit  (Joan 13:18).

La traïció de Judes (i la de tots els Poderosos que condemnen i maten l’Home) és un pecat terrible, denunciat per Jesús mateix. “El Fill de l'home se'n va, tal com l'Escriptura ha dit d'ell, però ai de l'home que el traeix! Més li valdria no haver nascut” (Mateu 26:24).

Però els Evangelis volen també deixar ben clar que el pecat de l’home no anul·la el projecte amorós de Déu, que es realitza fins i tot “a través” dels pecadors. Déu va creant la Humanitat per l’entrega lliure i generosa que cada ésser humà fa de si mateix. I per més "inhumanitzants" que siguin les accions dels Poderosos, mai no "anul·len" el pla de Déu.
Però això no els excusa.

Cal, doncs, tenir en compte aquest doble significat de l’acció de Judes:
- és una "traïció" a l’Home.
- és un "lliurement" de l’home.
Cada ésser humà "s'humanitza" per la seva "donació" als altres. És així com la Humanitat va caminant cap a la seva PLENITUD, segons el pla de Déu.

Aquest és també el significat de la presència de Maria, la mare de Jesús, al peu de la Creu. (Joan 19:25); o la seva acció de posar-lo en una "menjadora", quan va néixer (Lluc 2,6).

4rt. de Pasqua C. "Vida eterna".

Paraules i Parauletes.

EVANGELI. (Joan 10,27-30).

En aquell temps, digué Jesús:

«Les meves ovelles reconeixen la meva veu.

També jo les reconec i elles em segueixen.

Jo els dono (la) vida eterna:

no es perdran mai

ni me les prendrà ningú de les mans.

Allò que el Pare m’ha donat val més que tot,

i ningú no ho podrà arrencar de les mans del Pare.

Jo i el Pare som u.»

93. Vida eterna. (Jo els dono vida eterna...).

Avui dia, la paraula eternitat fa por. Per bona que sigui una situació, si dura massa temps es fa inaguantable.
La por a l’eternitat ve del fet que solem "imaginar-la" com un "temps" que no s’acaba mai...

És normal que pensem així perquè som "temporals", i només podem imaginar les coses i les situacions com a “posades” en un temps i en un espai limitats.

Però, sobretot en l’Evangeli de Joan, l’expressió “vida eterna” no significa pas un “temps que no s’acaba”.

Ho entendrem millor si tenim en compte dues característiques de la vida:

A) La vida no “és” sinó que “flueix” (o “existeix”, per dir-ho amb el llenguatge d’algunes Filosofies).
Com en una font d’aigua, la vida la rebem i la donem sempre nova. Amb tot, hi ha una diferència important entre la font i nosaltres: una font dóna la mateixa aigua que rep; en canvi nosaltres, amb el temps, adquirim una certa capacitat de seleccionar la vida que rebem i donar-la "millorada" o "empitjorada". Una mica, com fan els aparells descalcificadors, avui tan de moda a moltes cuines.

També podem pretendre no donar-la del tot, i “retenir-ne una part” per crear-nos "cisternes" (que sempre resulten "foradades").
   

B) L’altra característica de la vida està més directament lligada a la "Llibertat" i a la "Generositat".
Es tracta de la Comunió. La vida és per donar-la. La rebem ja com un do, i la vivim fent-ne un do.
I els qui accepten la nostra "vida donada", "rebent-la", també ens fan un do.

En realitat no “vivim” sinó que “convivim”. Cada un de nosaltres és fill de tota la Humanitat i de tots els vivents anteriors. I, donant la pròpia vida, fem Humanitat i acreixem la Vida.

Quan Jesús parla de vida eterna vol significar aquesta comunió. Així la nostra vida es va fent semblant a la Vida de Déu (Gènesi 1:27).
No es tracta d’una vida sobrevinguda o complementària, com si ens arribés de fora. Jesús és "l’Home". Obrir-nos a l’Home transforma interiorment la nostra vida "alliberant-la" de la temptació de tancament o d’imposició.

Vida eterna significa haver superat tota forma de desconnexió en el flux vital dintre el qual naixem, existim i ens perfeccionem.

Avui, també la Ciència ens ajuda a entendre millor el “miracle de la Vida”. La Ciència ens assegura que sobre el planeta Terra no hi ha "moltes" vides sinó una única i mateixa vida, que va esdevenint com un gran arbre a partir d’una primera i minúscula (i encara "desconeguda") "llavor inicial".

La Ciència actual comprova l’Evolució a partir d’unes primeres cèl·lules inicials.
I la Fe ens invita a interpretar aquesta "evolució" com a "fruit" d'un Projecte d’amor.

Aquí, la paraula “projecte” pot resultar "conflictiva".
Segons alguns científics, les "característiques de l’Evolució" exclouen tot projecte previ. Segons diuen, s'hi detecten tants "errors" i "inutilitats" que cal "descartar" qualsevol disseny previ mínimament "racional".

Segurament es tracta d'una deducció "correcta", científicament parlant. Per això seria equivocat, a partir de les característiques de l’Evolució, pretendre deduir-ne la existència d’un "Dissenyador". A Déu no s'hi arriba per deducció racional.

Però un "projecte d'amor" no comporta cap "disseny previ". És un acte d'amor i de confiança envers el "fruit" que en resultarà.
Quan uns pares "projecten" tenir un fill, no solament no fan cap "disseny previ" de la futura vida del fill sinó que ho exclouen positivament. El "projecte" dels pares (si es pot parlar així) és ajudar el fill a que ell mateix vagi fent i construint el "projecte" de si mateix. Inclou la confiança en el fill i el propòsit d'ajudar-lo a adquirir una completa llibertat per decidir ell mateix sobre la seva vida. I ho anirà fent ajudat dels pares, però aprenent dels seus propis errors i contradiccions. Com se sol dir: Fent i desfent es fa l'aprenent.

En relació al "Projecte de Déu", només la fe ens el fa accessible. Només la fe, entesa com a obertura a la Realitat que anem descobrint, ens porta més enllà de la Ciència i ens invita a entrar en una experiència de Comunió. I és des d’aquesta "experiència de comunió" que el Món i la seva Evolució se’ns tornen llenguatge del "projecte amorós" de Déu.

Captar i interpretar aquest llenguatge no es fa des de la Ciència. Depèn del nivell de comunió que cadascú vagi assolint. 

(Vegeu també Temps i Tornada).

3er. diumenge de Pasqua C. "Dreta".

Paraules i Parauletes.   "Dreta"

EVANGELI. (Joan 21,1-19).

NOTA.

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,

Jesús encara s’aparegué als deixebles vora el llac de Tiberíades.

L’aparició fou així.

Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs el Bessó,

Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més.

Simó Pere els digué; «Me’n vaig a pescar.»

Els altres li respongueren: «Nosaltres també hi venim.»

Sortiren tots i pujaren a la barca,

però aquella nit no pescaren res.

Quan ja clarejava,

Jesús s’aturà vora l’aigua,

però els deixebles no el reconegueren.

Ell els digué: «Nois, no teniu res per a menjar?»

Li contestaren: «No.»

Els digué: «Tireu la xarxa a la dreta de la barca i pescareu.»

Ho feren així i ja no la podien treure

de tant de peix com hi havia.

Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere:

«És el Senyor.»

Així que Simó Pere sentí aquestes paraules,

es posà la roba que s’havia tret i es llançà a l’aigua.

Els altres deixebles,

que eren només a uns noranta metres de terra,

vingueren amb la barca, estirant la xarxa plena de peix.

Quan baixaren a terra veieren un foc,

amb peix i pa coent-se sobre les brases.

Jesús els diu:

«Porteu peixos dels que acabeu de pescar.»

Simó Pere pujà a la barca i estirà cap a terra la xarxa:

hi havia cent cinquanta-tres peixos grossos.

Tot i haver-hi tant de peix, la xarxa no s’esquinçà.

Jesús els digué: «Veniu a esmorzar.»

Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era;

ja ho sabien, que era el Senyor.

Jesús s’acostà, prengué el pa i els el donava.

Igual va fer amb el peix.

Era la tercera vegada que Jesús s’apareixia als deixebles

després de ressuscitar d’entre els morts.

Després d’esmorzar, Jesús diu a Simó Pere:

«Simó, fill de Joan, m’estimes més que aquests?»

Ell li contesta: «Sí, Senyor; ja ho sabeu que us estimo.»

Jesús li diu: «Pastura els meus anyells.»

Per segona vegada li diu Jesús: «Simó, fill de Joan, m’estimes?»

Ell li contesta: «Sí, Senyor, ja ho sabeu que us estimo.»

Jesús li diu: «Pastura les meves ovelles.»

Per tercera vegada li diu Jesús: «Simó, fill de Joan, m’estimes?»

Pere s’entristí que Jesús li preguntés

per tercera vegada si l’estimava, i li contestà:

«Senyor, vós ho sabeu tot, ja ho sabeu que us estimo.»

Li diu Jesús: «Pastura les meves ovelles.

T’ho dic amb tota veritat:

Quan eres jove, et cenyies tu mateix i anaves on volies,

però a les teves velleses, obriràs les mans

i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.»

Jesús li deia això per indicar com seria la mort

amb què Pere havia de donar glòria a Déu.

Després d’aquestes paraules, Jesús afegí:

«Vine amb mi.»

92. Dreta. («Tireu la xarxa a la dreta de la barca i pescareu.»).

Resulta sorprenent que, essent Pere i els seus companys pescadors d'ofici, acceptin tan fàcilment les indicacions d’un Desconegut que els diu que, si volen pescar, han de tirar les xarxes a la dreta de la barca. ¿I què més té la dreta que l’esquerra?!

No obstant, ja sabem que els relats evangèlics, i sobretot l’Evangeli de Joan, solen donar un doble sentit a les paraules més senzilles. Són relats per a suggerir actituds profundes, més que per a descriure situacions objectives.

¿Què vol significar tirar les xarxes a la dreta de la barca?

Si mirem el conjunt del relat, hi veiem una figura central: Pere. Ja sabem que aquest apòstol es diu Simó, però quan en l’Evangeli de Joan se li afegeix el sobrenom de Pere, és per indicar que li cal corregir alguna forma de duresa (Pere = Pedra) que l’impedeix sintonitzar amb Jesús.

El Desconegut de la platja (Jesús, que ells no reconeixen) els pregunta si tenen res per a menjar. Literalment els demana si tenen res “per acompanyar el pa”.
Quin pa?
Tota aquesta escena, situada a la riba del mar de Tiberíades, i que parla de pans i peixos, vol evocar aquella altra escena, central en l’Evangeli de Joan, on la multitud va compartir set pans i dos peixos (Joan 6:1ss).
Aquella escena va provocar la més gran crisi entre Jesús i els seus seguidors, descrita en el famós discurs sobre el pa de vida (Joan 6:32. 41. 60. 71).

En l’esmorzar d'aquest relat el Desconegut hi aporta el pa; però ells no hi aporten res, perquè no han pescat res. Per pescar, hauran de tirar les xarxes a la dreta de la barca.

Aquí, la dreta és la mà que representa el servei. Pere ha decidit anar a pescar. S’hi ajunten els companys. Com que, seguint Jesús, han estat cridats a ser pescadors d’homes (Mateu 4:19), se suposa que han sortit a pescar homes. És dir: intenten començar a construir la gran Comunitat (com en l’anterior àpat compartit: “Eren uns cinc mil homes”. Joan 6:10).
Però no han pescat res, perquè els manca l’actitud de servei adequada.

“A la dreta de la barca” no indica un lloc (contraposat a l’esquerra) sinó una actitud: la pesca com a servei a l’home; no com a conquesta.

Aquesta era la qüestió pendent entre Jesús i Pere.
Pere acceptava servir Jesús perquè el veia com a mestre i líder. Però ara el seu líder és mort. Pere reprèn la "pesca" per pròpia iniciativa, però fracassa estrepitosament. Aquest fracàs, juntament amb la presència del Desconegut, li permetran adonar-se d’allò que encara li manca: l’actitud de servei a l’home. 

El servei al “Desconegut”, (a l’home només perquè és home), permetrà al deixeble que Jesús estimava reconèixer-hi la nova presència a la que poden servir.
Alliçonats per ell, Simó i els altres descobreixen Jesús en el Desconegut. Es deixen servir, i el serveixen. “Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era; ja ho sabien, que era el Senyor”.

Finalment Pere està preparat per a superar l’examen: “Simó, fill de Joan, m’estimes més que aquests?”...
Ara Jesús ja podrà dir-li: Segueix-me.

En la Comunitat de Jesús no és tracta de fer clients, ni de pescar nous socis, ni d’augmentar el nombre dels adscrits. La Comunitat de Jesús neix de la mútua decisió de servir-se els uns als altres. Cada germà hi participa com a servit i servidor. Com passa en les famílies.

En aquest relat, “dreta” no es contraposa a “esquerra” sinó que indica la mà del servei. El model està en Jesús, assegut a la dreta de Déu (Marc 16:19. Actes 2:33; 7:55). A través de Jesús i dels seus seguidors, Déu continua servint (creant) l’Home, vessant sobre nosaltres el seu Esperit creador (Joan 20:22).

L’Evangeli de Mateu expressarà això mateix amb un llenguatge diferent i incisiu: “El Rei dirà als de la seva dreta...  perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m... (Mateu 25:35).
L’actitud de servei converteix el desconegut en germà.