Diumenge 12. C. "Messies".

Paraules i Parauletes.

EVANGELI. (Lluc 9,18-24).

Una vegada que Jesús es trobava pregant en un lloc apartat,

se li acostaren els deixebles, i els preguntà:

«Qui diu la gent que sóc, jo?»

Ells li respongueren:

«Uns diuen que sou Joan Baptista,

altres que sou Elies,

altres que ha ressuscitat un dels profetes antics.»

Llavors els preguntà:

«I vosaltres, qui dieu que sóc?»

Pere li respongué: «El Messies, l’Ungit de Déu.»

Però ell els prohibí severament que diguessin això a ningú,

i els deia:

«El Fill de l’home ha de patir molt:

els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei

l’han de rebutjar, ha de ser mort,

i ressuscitarà el tercer dia.»
I deia a tothom:

«Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix,

que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi.

Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà,

però el qui la perdi per mi, la salvarà.»

Messies. (Pere li respongué: «El Messies, l’Ungit de Déu.»).

La paraula “messies” és d’origen hebreu i significa “ungit”. (Veure també Messies, al Glossari).
Els Evangelis, escrits en grec, tradueixen "messies" per "crist", amb el mateix significat.

En la Bíblia, la unció amb oli perfumat servia per indicar que una persona era escollida per a una missió o servei al Poble. Habitualment s’ungien els reis i els summes sacerdots.
Així doncs, diferents persones eren "ungides" ("messies" o "crists").

Però, principalment després de l’Exili a Babilònia (final de l'Exili: any 538 abans de Crist), es distingia entre “els messies”, ("ungits" per a algun "servei"), i “El Messies”.
El Messies era un personatge de futur en el qual havia estat posada tota l’esperança d’Israel com a Poble.

Els Evangelis apliquen la figura de "el Messies esperat" unànimement  a Jesús de Natzaret (d’una manera semblant a com també unànimement prendran la festa jueva de la "Pasqua" per posar marc i significat a la seva "Mort resurrecciosa").

En els Evangelis, ja des del principi, Jesús és El Messies que havia de venir. L’Evangeli de Marc expressa aquesta idea en el mateix títol del seu llibre: Evangeli de Jesús el Messies, fill de Déu (Marc 1,1).
Per això són “evangeli”, és a dir, “bona notícia”.

¿Com és, doncs, que Jesús prohibeix severament als deixebles que diguin que ell és El Messies? (Lluc 9,21)

La resposta sembla clara: la idea que els deixebles i l’altra gent s'havien fet del futur Messies era del tot oposada a l’obra de Jesús.
És cert: en Ell es "compleixen" les esperances d’Israel. Però la manera de realitzar aquestes esperances estava a les antípodes de com ho entenien els deixebles i la gran majoria de la gent.
Calia, doncs, corregir aquesta idea, i la equivocada "esperança" que podia generar.

Més encara. Els Evangelis parlen de Jesús personificant en ell tota la nostra "experiència d'humanitat". Jesús s’hi anomena a si mateix l’Home (el “fill de l’Home”, en expressió hebrea). Només pot ser anomenat “El Messies” en l'horitzó d'una Humanitat que s'està fent. Però la majoria de Jueus ho entenien això amb "categories de Poder" en un "promès" Imperi Israelita, que substituiria  els diferents "Imperis" que els havien dominat fins abans.
Això sol passar en altres casos, perquè impossible entendre correctament la Llibertat quan encara s'està en l'Esclavitud.

El "Messies" per antonomàsia és la mateixa Humanitat. És a dir: L’ungit de Déu és l’Home, creat des del principi per esdevenir a imatge i semblança de Déu (Gènesi 1:27).

L’Home es va realitzant a través dels temps. En Jesús de Natzaret hi tenim una “pre-visualització” (“Primogènit”). Ell fa visible el fill estimat, en qui el Pare s’ha complagut, com es fa palès en el seu Baptisme (Lluc 3:22), concretant allò que ja s’havia indicat al moment de la Creació: Déu veié que tot el que havia fet era molt bo (Gènesi 1:31).

Però els evangelistes són tremendament realistes, i saben que les coses, en la pràctica, no semblen tan "boniques"...
La realitat és que no tots els humans acceptem ser a imatge i semblança de Déu. A vegades, abusant de la mateixa llibertat rebuda, decidim convertir-nos en “déus”, per a nosaltres mateixos i per als altres. Humans "autodivinitzats", que generem relacions de domini i de servitud deshumanitzadores.

La pregunta de Jesús als deixebles “Qui dieu que sóc, jo?” se la fa i se la respon, d’una manera o altra, cada ésser humà a mesura que pren consciència de la seva relació amb els altres. Si s’autoproclama “déu” per sobre dels altres, o per sobre d’algú altre, erra el camí.
L’únic camí és ser imatge de Déu dedicant la pròpia vida als altres i, en comunió amb tots, col·laborar fraternalment a la gran aventura de la Humanització.

Qui diuen la gent que sóc, Jo?
La Vida mateixa de Jesús dóna la resposta: Jo sóc l'home, ungit per Déu per a fer Humanitat. I, formant Humanitat, ser, viure i gaudir de la Vida-Comunió.

És la "resposta" que se'ns demana a cada un dels Humans.

 

11è. diumenge.C. "Pecadora".

Paraules i Parauletes.

EVANGELI. (Lluc 7,36-8,3).

Nota:

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,

un fariseu invità Jesús a menjar amb ell.

Jesús, doncs, anà a casa del fariseu i es posà a taula.

Hi havia al poble una dona que portava una vida pecadora.

Quan sabé que Jesús era a taula a casa del fariseu,

hi anà amb un gerret d’alabastre ple de perfum,

i es quedà enrere plorant als peus de Jesús.

Amb les llàgrimes començà de mullar-li els peus,

i els hi eixugava amb els cabells;

després li besava els peus i els hi ungia amb perfum.

El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà:

«Aquesta dona que el toca és una pecadora.

Si ell fos profeta, sabria qui és i quina vida porta.»

Jesús li digué:

«Simó, t’he de dir una cosa.»

Ell li contestà: «Mestre, digueu.»

Jesús continuà:

«Dos homes devien diners a un prestador:

l’un li devia cinc-centes monedes de plata, i l’altre, cinquanta.

Cap d’ells no tenia res per pagar,

i el prestador els perdonà el deute.

¿Quin d’aquests et sembla que l’estimarà més?»

Simó li respongué:

«Jo diria que aquell a qui ha perdonat el deute més gran.»

Jesús li diu: «És així mateix.»
Llavors Jesús es girà cap a la dona i digué a Simó:

«¿Veus aquesta dona?

Quan he entrat a casa teva,

tu no m’has donat aigua per rentar-me els peus,

però ella me’ls ha rentat amb les llàgrimes

i me’ls ha eixugat amb els cabells;

tu no m’has rebut amb un bes,

però ella, d’ençà que he entrat, no para de besar-me els peus;

tu no m’has ungit el cap,

però ella m’ha ungit els peus amb perfum.

Per això et dic:

Has vist que aquesta dona estima molt

i és que eren molts els pecats que li han estat perdonats,

però quan no hi ha tant a perdonar, no hi ha tant amor.»

Després digué a la dona:

«Els teus pecats et són perdonats.»

Els altres que eren a taula començaren a pensar:

«¿Qui és aquest, que fins i tot perdona els pecats?»

Digué encara a la dona:

«La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau.»

Després d’això

Jesús passava per cada vila i per cada poble,

predicant i anunciant la bona nova del regne de Déu.

Anaven amb ell els dotze

i algunes dones que havien tingut malalties i esperits malignes

i s’havien posat bé.

Maria, coneguda amb el nom de Magdalena,

de la qual havien sortit set dimonis;

Joana, la dona de Cuzà, administrador d’Herodes;

Susanna i moltes altres, que el mantenien amb els seus béns.

101. Pecadora. (Hi havia al poble una dona que portava una vida pecadora.).

En l’àmbit de les religions bíbliques, la idea de pecat ocupa un lloc important. D’entrada, s’entén el pecat com una ofensa a Déu.

Però, “a Déu no l’ha vist mai, ningú” (Joan1:18). Per això, alguns cauen en la temptació de fer-lo “visible” presentant-se ells mateixos com a encarnacions, manifestacions, representants, enviats, portantveus, oracles,... de la divinitat.
Quan això es fa des del Poder o per a legitimar el Poder, s’ha caigut en la idolatria. Faraons, emperadors, reis, cabdills, líders religiosos... i els seus devots, en serien l’exemple més sovintejat.

Una conseqüència lamentable d’aquesta situació és que, de maneres variades, s’hi qualifica la gent de bons i dolents, de purs i impurs, de justos i pecadors. S’estableix un codi ètic pel qual determinades persones o formes de vida queden culpabilitzades i marginades dintre una societat normal.

L’evangelista Lluc ens obsequia amb un magnífic relat sobre el pecat. Però no ho fa teòricament sinó situant-nos davant per davant d’una persona “tinguda per pecadora”.
Però, abans de fer cap comentari sobre la pecadora, Lluc posa en boca de Jesús una paràbola amb una pregunta.

L’escenificació és senzilla: Jesús queda posat entre el fariseu (que significa pur) i la pecadora (impura). I ve la pregunta de la paràbola: Qui estima més?

“Veus aquesta dona?” La descripció tan detallada del comportament de la dona la posa davant els nostres ulls amb un gran realisme. El fariseu l’ha vista, però només l’ha vista com a pecadora. Jesús vol ajudar-lo a fixar-se millor en aquesta dona. Pel seu comportament queda clar que estima molt. Jesús fa notar que això és perquè se li ha perdonat molt.

La ironia de Jesús és fina, però terrible. No diu que la dona estima molt i que per això se li perdona molt, sinó al revés: se li ha perdonat molt i per això estima tant.
El fariseu coneix i compleix els preceptes de la Llei. No se li podia perdonar gaire res. Conseqüència: no estima ni el mínim necessari com per a ser "ben educat" amb Jesús.

La comparació que Jesús fa entre el fariseu o la pecadora és una autèntica revolució en la manera d’entendre el pecat.
El fariseu posa el pecat en relació a la Llei. Qui “compleix” les lleis no té pecat; i no li cal que ningú el perdoni.

Jesús, en canvi, posa el pecat en relació a l’amor. Qui estima pot arribar a sentir-se molt pecador per la sensibilitat que dóna l’amor, i per la culpabilització que pot venir de la societat. Però també creu que és perdonat, com declara explícitament Jesús. «Els teus pecats et són perdonats... La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau.»

El fariseu i els altres convidats (i potser també nosaltres) no entenen res de res. «¿Qui és aquest, que fins i tot perdona els pecats?»
Si el pecat és ofensa a Déu, només Ell pot perdonar-lo. Però si el pecat és una insuficient presència d’amor envers l’Home, els humans ens perdonem mútuament en la mesura que ens deixem estimar i estimem.
La consciència de ser estimats ens fa sentir “en deute” envers qui ens estima, i a la vegada ens fa sentir perdonats pel seu amor, que desperta el nostre amor. Ho saben bé tots els enamorats.

 

10è. diumenge de durant l'anyC. "Naïm"

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Evangeli (Lluc 7,11-17)

En aquell temps

Jesús se n'anà a un poblet anomenat Naïm.

L'acompanyaven els deixebles i molta gent.

Quan s'acostaven a l'entrada del poble

es trobà que duien a enterrar un mort,

fill únic d'una mare viuda.

Molta gent del poble acompanyava la mare.

Així que el Senyor la veié, se'n compadí i li digué:

«No ploris».

El Senyor s'acostà al fèretre i li posà la mà al damunt.

Els qui el portaven s'aturaren,

i ell digué: «Jove, aixeca't».

El mort es posà assegut i començà a parlar.

I el Senyor el donà a la seva mare.

Tots quedaren esglaiats i glorificaven Déu.

La gent deia:

«Ha aparegut entre nosaltres un gran profeta».

Deien també: «Déu ha visitat el seu poble».

Per tot el país dels jueus i per tota la rodalia

s'escampà aquesta anomenada de Jesús.

100. Naïm. (Jesús se n'anà a un poblet anomenat Naïm.).

A part de “Jesús”, “Naïm” és l’únic nom propi que surt en l’evangeli d’avui. Naïm significa amable; és a dir: capaç de ser estimat. Jesús s’hi acosta. L’escena amb què es troba reclama la seva amabilitat. A l’entrada del poble (literalment a la porta del poble) es troba amb molta gent que acompanyen una dona viuda que duu a enterrar el seu fill únic. Aquesta dona sense nom, visualitza la situa en què es troba aquell poble, que aquí representa tants i tants pobles on es podria veure una escena semblant.
Naïm, a pesar del seu nom, viu sotmès a Poderosos (la “porta” significa que es tracta d’una població “controlada”). Com a poble, pot engendrar, però no pot portar els seus fills a la maduresa. Una dona viuda, en les societats masclistes, és la imatge viva de la impotència i de la vulnerabilitat. La dona plora la mort del seu únic fill, que era també la seva única esperança. Molta gent l’acompanya. El seu plor és el plor del poble; i d’una infinitat de pobles.

Jesús la veu, se’n compadeix i li diu: no ploris.
¡Com pot dir, Jesús, a una pobre dona viuda que acaba de perdre el seu únic fill, que no plori!

Si la dona representa la impotència i la vulnerabilitat de tants “Naïm” (pobles capaços de ser estimats), Jesús representa l’Home. La trobada de Jesús i la dona és la trobada de l’Home i la Humanitat que plora. I aquesta trobada fa canviar radicalment el desenllaç de l’escena. “Jove, aixeca’t”. Literalment: Noi: a tu t’ho dic: aixeca’t.

La tendència a veure Jesús com un miracler, ens fa perdre el significat de la presència del Fill de l’home. Lluc ja l’havia destacat en un relat anterior. “Ara sabreu que el Fill de l'home té poder aquí a la terra de perdonar els pecats”. (Lluc 5:24). No es tracta d’un poder personal i exclusiu d’un Jesús miracler, sinó de la capacitat de l’Home per fer Humanitat. Per això, és quan hom surt de l’àmbit dels Poderosos (“porta”) que pot dir i escoltar: Aixeca’t.

“Tota la gent intentava tocar Jesús perquè sortia d’ell una força que guaria tothom” (Lluc 6:19). No es tracta de miracles deguts als poders especials d’una persona extra, sinó de l’acció de “tocar”, com expressió de la solidaritat humana. Jesús toca el fèretre, i els portadors a enterrar es paren. És a dir: el camí deshumanitzador s’interromp.

Per altra part, tocar un mort (en aquest cas tocar el fèretre) comportava quedar legalment impur. Amb aquesta acció, Jesús es posa (es manté) fora la Llei. Cal saber prescindir de la Llei per poder fer Humanitat (→ Tocar).

Naïm encarna la situació de tants i tants pobles del món amb capacitat d’engendrar però no de créixer, com a poble, fins a la maduresa (Llibertat), ofegats per la “muralla” o “frontera” que els Poderosos de torn els han imposat, sovint amb l’excusa de “protegir el poble”. Les portes els serveixen per sortir a enterrar, no pas per sortir a la Llibertat (Èxode).
No obstant, tot ésser humà, en el seu procés de fer-se adult, en un moment o altre sent el crit de l’Home: Aixeca’t!

El relat que hem llegit acaba mostrant l’ambivalència de la reacció de la gent:
- uns hi veuen (només) l’acció personal d’un gran profeta;
- altres hi descobreixen la presència de Déu, que crida a la Vida.

 

Corpus. C. "Números".

Paraules i Parauletes.        Números.

(També VOCABULARI de la BCI: "Nombres")

EVANGELI. (Lluc 9,11b-17).

Un dia Jesús parlava del regne de Déu a la gent

i curava els qui en tenien necessitat.

Veient que començava a fer-se tard,

els dotze anaren a dir-li:

«Acomiadeu la gent.

Que vagin a passar la nit als pobles o a les masies del voltant,

i puguin trobar-hi queviures;

aquí és un lloc despoblat.»

Jesús els digué:

«Doneu-los menjar vosaltres mateixos.»

Ells respongueren:

«Només tenim cinc pans i dos peixos.

¿Hem d’anar nosaltres mateixos a comprar menjar

per tota aquesta gentada?»

Tots plegats eren uns cinc mil homes.

Ell digué als deixebles:

«Feu-los seure en grups de cinquanta.»

Els deixebles ho feren i tothom s’assegué.

Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos,

alçà els ulls al cel,

els beneí,

els partí

i els donava als deixebles perquè els servissin a la gent.

Tothom en menjà tant com volgué

i recolliren dotze coves de les sobres.

99.  Números. (Només tenim cinc pans i dos peixos).  

Números.
Per la seva relació amb la realitat més pròxima, determinats números adquireixen un significat més enllà del seu valor matemàtic.
Altres vegades, donat que el números s'escrivien amb lletres de l'alfabet, es "juga" entre els significats "numèric" i el "literal". Per exemple  en l'Evangeli de Mateu es parla de "14 generacions". Però el número "catorze" escrit amb les lletres hebrees, són la lletra "D" i la "V" (DaViD. En hebreu clàssic no s'hi escrivien les vocals), que corresponen a la 4ª lletra i a la 6ª. Per tant DVD dóna 4+6+4 =14) (Mateu 1,17). Per tant, parlant de les "14 generacions", Mateu fa ressaltar la figura de "David" com a "protagonista" i "centre" en la genealogia de Jesús ("Fill de David") (Mateu 1,1; 1,17; 1,20 [Josep, fill de David]; 2,6 [Betlem és la "ciutat de David"] 9,27; 12,23; 20,30; 21,15; 22,42;  )

El número “2”, com a alternativa a la unitat, a vegades pot significar "diversos". I també una determinada comunitat. 

El “4” pot indicar universalitat, per allò dels quatre punts cardinals o els quatre vents (Mateu24,31. Apocalipsi7,1), o els quatre rius (Gènesi2,10ss).

El “5”, per correspondre als dits que formen la mà, que és la part més activa i operant del cos, pot significar la capacitat creativa. Segurament per això mateix, en els Evangelis, pot significar l'Esperit Sant; és a dir, la força creativa de Déu, sobretot quan es multiplica per 10, 100 o 1000.
La Bíblia parla sovint de la "dreta de Déu" com a visualització de Déu Creador. Jesús (L'Home), "assegut a la dreta de Déu", és el "continuador", de la seva Obra. Amb la "resurrecció de Jesús" comença una nova setmana creativa (Joan 20,19).

També dona significat als “10” dits, útils per a recordar o repetir llistes curtes, com els famosos 10 Manaments.

El "7", en tota la Bíblia, sol indicar "plenitud", "cosa acabada",...
En la Bíblia, el "dia 7è, Déu, acaba la Creació, descansa...

A la Bíblia, el “12” serveix per identificar l'antic Poble d'Israel, el Poble de les Dotze Tribus. També indica l'edat que, en Israel, un noi assumia ja les obligacions dels adults (Lluc 2,42) o una nena  esdevenia dona (Marc 5,42).

El "40" també està carregat de significat.
“Quaranta anys” correspon a la durada d’una generació. D’aquí que el número “quaranta” serveixi per expressar la idea d’una “acció del tot  acomplerta” o de “tota una vida”. Un regnat de quaranta anys, com el del rei David (2Samuel5,4), significa que ha tingut temps de fer tot el que calia fer.
L'Èxode va durar 40 anys, indicant així que passar de l'esclavitud a la llibertat dura tota una vida. 
Jesús es prepara per presentar el Regne de Déu passant 40 dies al desert i superant totes les temptacions del Príncep d’aquest món (Satanàs) (Marc1,12).
Igualment completa la formació dels seus deixebles per a rebre l’Esperit Sant amb 40 dies de “classes particulars” (Actes 1,3).

Els números alts poden significar una multitud o un gran quantitat d’objectes o persones, com el número “12000” resultant de multiplicar 12 x 1000 (Apocalipsi 7:4).

En l’evangeli d’avui, els números hi tenen una presència destacada. En poques ratlles trobem “5” i “2”, “5000”, “50”, i “12”. També hi destaca, no explícitament però sí suggerit, el “7”. Sumant els 5 pans i els 2 peixos tenim el “7”, número que significa plenitud, per allò dels 7 dies de la setmana o dels 7 planetes amb el Sol. En aquest cas, significa "tot el que tenen". L'eficàcia del compartir està en compartir la pròpia vida.

Els “5 pans” són una al·lusió directa als 5 llibres de la Torà o de la Llei de Déu anomenats Pentateuc (Penta significa 5). En l’espiritualitat del Poble Elegit és freqüent parlar de la Torà com a pa o aliment per a la vida d'un israelita (Siràcida15:1ss. També Deuteronomi8:3)). Jesús s’hi refereix en la discussió amb el Diable quan aquest li proposa, per a satisfer la fam, convertir les pedres en pans. (Mateu4:4). D’aquí el significat dels 5 pans: quan no són “posseïts” sinó “compartits” i entesos com a do de Déu, alimenten 5000 comensals (tota la multitud) formant grups de “50”.

El simbolisme de “50” és doble: per un cantó és un múltiple de “5”, amb tot allò que aquest número simbolitza. Per l’altre, segueix a la plenitud del “49” (7 x 7). D’aquí que “50” pugui significar un nou començament des de la plenitud. Els grups de “50” representen, doncs, la multitud quan ha esdevingut comunitat per l’acció de compartir tot el que tenien (5+2=7).

També els 12 coves de les sobres tenen un significat important. En un primer moment, les 12 Tribus no participen, com a Poble, en el nou àpat. Però l’aliment compartit és abundant i n’hi ha per a tothom; també per a aquells que, de fet, havien estat els primers invitats, però que de moment "refusen" la invitació.
De fet, els Evangelis de Mateu i de Marc repeteixen l’escena del Pa compartit, però canviant els números. En la segona narració, el pa sobrant no són “12” coves sinó “7”. Pels números sabem que el primer àpat representa els membres del Poble elegit que han acceptat la invitació, i les sobres són per als que hi puguin respondre més tard. Els números del segon àpat ja assenyalen una invitació universal (Mateu: primer relat: 14,17; segon relat: 15:37. Marc: primer relat: 6,38; segon relat: 8:8).

Com ja he comentat, a vegades els números adquireixen un significat més críptic pel fet d'escriure's amb lletres. Això permetia suggerir noms de persona o de ciutat que no es podien dir obertament. Així ho fa l'Apocalipsi escrit en temps de persecucions. Per exemple, quan diu: “Aquí cal la saviesa! Qui sigui intel·ligent, que calculi la xifra de la bèstia, que és una xifra referida a una persona: 666” (Apocalipsi13:18).

Pel “666”, alguns proposen llegir “Lateinos” (Els Llatins = Imperi Romà)  (30 + 1 + 300 + 5 + 10 + 50 + 70 + 200), mentre altres proposen llegir el nom hebreu de l’emperador Neró Cèsar (50 + 200 + 6 + 50 + 100 + 60 + 200).

Abans de l’arribada del llenguatge científic, era habitual “jugar” amb determinats números de significat simbòlic, no sempre fàcil d’interpretar dos mil anys després.

La SS. Trinitat. C. "Veritat"

Paraules i Parauletes.    "Veritat".

EVANGELI. (Joan 16,12-15).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:

«Encara tinc moltes coses per dir-vos,

però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada.

Quan vindrà el Defensor, l’Esperit de veritat,

us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera,

perquè ell no parlarà pel seu compte:

dirà tot el que sentirà dir

i us anunciarà l’esdevenidor.

Ell em donarà glòria,

perquè tot allò que anunciarà

ho haurà rebut d’allò que és meu.

Tot el que és del Pare és meu;

per això dic que tot allò que us anunciarà,

ho rep d’allò que és meu.»

98. Veritat. (...l’Esperit de veritat us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera...).

La paraula veritat té molts i diversos significats, segons el registre en què és utilitzada. Per exemple:

a) Si dic “un gat està creuant el carrer”, dic una "veritat" si realment hi ha un gat que creui el carrer. Si no és així, estic mentint.
Però també podria passar que jo no tingués bona vista i em confongués pensant que és un gat quan realment és un gosset. En aquest cas no mentiria sinó que simplement m’equivocaria.

El contrari de la veritat, doncs, pot ser tant l’error com la mentida.
Un gat creuant el carrer és una situació objectiva. És o no és. Però, quan jo en parlo, hi aporto la meva subjectivitat. I això ja és tota una altra cosa.

b) Si dic a una companya “t’estimo”, dic veritat si realment l’estimo. Però també pot passar que jo consideri amor un sentiment que sigui una barreja de sentiments diferents de l’amor, o contraris. L’amor és una realitat subjectiva i és difícil definir-lo. Per això és possible que la companya a qui he dit “t’estimo” no hi vegi amor en les meves paraules sinó un simple intent de ficar-me en la seva vida.

c) Si un mestre d’obres construeix un edifici dissenyat per un arquitecte, serà "veritat" si respecta els plànols, tot i que el constructor haurà hagut d’interpretar-los, i això comporta cert marge de variació. Per al constructor, els plànols són "la veritat"; per a la resta, la "veritat" és la fidelitat del constructor als plànols rebuts.

d) En la Bíblia, sobretot en el Vell Testament, la "veritat" és viure d’acord amb els “plànols” de Déu sobre la Humanitat. Aquests plànols han estat “suggerits” al Poble Elegit en forma de Llei. Així, doncs, per al Poble Elegit, la "Veritat" és la Llei donada per Moisès. Ser fidels a la Llei rebuda significa “viure en la veritat”.

e) Continuant amb la Bíblia, el pla de Déu sobre la Humanitat inclou que els Humans esdevinguem persones, a imatge i semblança de Déu (Gènesi 1:27). Això comporta que l’Home es vagi fent lliure i generós, i, per tant, que vagi més enllà de la Llei. Encara que sembli sorprenent, tenim que, segons la mateixa "Llei", per complir bé la Llei, cal anar més enllà de la Llei.

En aquesta situació, què és "la veritat"?
El pla de Déu sobre l’Home no consisteix en un disseny fet i definit prèviament sinó en un horitzó obert que els mateixos Humans anem concretant, decidint i realitzant des d’una resposta lliure, generosa i creativa. En la mesura que l’Home esdevé adult (Jesús), la "veritat" continua estant en la Llei, però interpretada des d’una llibertat creativa i generosa.

És una situació semblant a la dels pares amb els seus fills. El “projecte” dels pares quan han decidit tenir un fill no inclou un disseny sobre el futur del fill, sinó oferir-li un horitzó obert que li permeti anar dissenyant el seu propi futur a partir de les capacitats (i limitacions) que ha rebut dels pares, infantant-lo, i de la societat, educant-lo, o que ha generat amb el seu propi esforç.

El fill, a mesura que creix, es va fent conscient que la seva vida ha començat com a vida rebuda. Tot el que és i pot, ho ha rebut. En realitat, la seva vida és la mateixa vida dels pares i de la societat que es continua en ell a través de la seva llibertat creativa.
Si és generós, s’adonarà que és just i lloable respondre-hi amb agraïment, i desenvolupar al màxim les capacitats rebudes. Aquesta és la seva veritat més radical.

Per als Evangelis, i sobretot l’Evangeli de Joan, la "veritat" és el pla de Déu sobre els Humans, invitats a esdevenir fills en el Fill. Aquesta "veritat" es va realitzant amb una "resposta" progressiva, lliure i generosa de cada ésser humà.

Pentecosta. C. "Defensor".

Paraules i Parauletes.    "Defensor".

EVANGELI. (Joan 14,15-16.23b-26).

En aquell temps Jesús digué als seus deixebles:

«Si m’estimeu, guardareu els meus manaments;

jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor,

l’Esperit de la veritat,

perquè es quedi amb vosaltres per sempre.
»Qui m’estima farà cas del que jo dic;

el meu Pare l’estimarà

i vindrem a viure amb ell.

Els qui no m’estimen no fan cas de les meves paraules,

que no són meves, sinó del Pare que m’ha enviat.

Us he dit tot això mentre era amb vosaltres,

però el Defensor,

l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu,

us farà recordar tot el que us he dit

i us ho farà entendre.»

97. Defensor (Jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor).

“Defensor”, en el Missal, tradueix la paraula grega “paracletos”. La paraula grega té un significat més ampli que defensor. Literalment significa “cridat a fer costat a algú”. És el mateix significat etimològic de la paraula llatina “advocatus”.
De totes maneres la traducció del Missal és ben correcta sobretot si es té en compte tot el que implica.

¿A qui “defensa” aquest Advocat?
− A Jesús. Ens convenç de la seva innocència.
Per més que hagi estat "condemnat" pel Sanedrí i tots els Poders, el Defensor ens fa entendre que és innocent. 
Però recordem-ho: Jesús és l’Home. Per això l'Esperit també defensa

− a tots aquells que són "acusats" de ser humans i de fer humanitat. I aquesta "defensa" no la senten com "venint de fora" sinó sorgint de dintre d’ells mateixos.

El Poder, per a exercir el seu domini, ha de condemnar. Per això fa les lleis. Les lleis són la seva "legitimació".
Seria massa lleig manar per manar. Seria massa impresentable voler imposar-se perquè ets més fort o perquè et sents superior.
Amb les "lleis" es pretén convertir el pecat de la prepotència en "virtut".

En una societat religiosa, les lleis s’imposen, en últim terme, “en nom de Déu”. Aquí hi ha hagut el gravíssim pecat de les religions dogmàtiques i jerarquitzades; com la Catòlica durant molt temps. Cal reconèixer-ho i, sobretot, corregir-ho.

En una societat democràtica les lleis s’imposen, en últim terme, “en nom del Poble”. Aquí es troba el gran pecat de la majoria de Democràcies existents. Caldria reconèixer-ho i, sobretot, corregir-ho. (Evidentment, parlo de les lleis polítiques; no pas de les normes per a la convivència, com, per exemple, les normes de circulació).

És cert: qui es considera superior també diu que vol "fer Humanitat"; però imposant el seu projecte d’Humanitat.
Els Poderosos pequen de "massa savis". Per a ells, l'única Humanitat legítima o legal és la que ells han dissenyat. Això els porta a condemnar les diferents, múltiples i variades formes d’Humanitat (de País, de Poble, de Nació,...) que van naixent de la "creativitat" i de la "generositat" de cada un dels humans.

És injust i empobridor prendre el monopoli de la Humanització. I això s'ha de dir de qualsevol forma de Poder: polític, militar, religiós, cultural, econòmic, familiar, acadèmic,...

Jesús: l’home condemnat per tots els Poders, però ressuscitat per Déu, ens mostra i demostra l’error de les condemnes.
La seva vida de ressuscitat esdevé així força i certesa per a tot ésser humà que vol ser humà i fer Humanitat. És l’Esperit de Veritat; el "Defensor" enfront de tota condemna. Ell ens convenç que ser humà i fer Humanitat no és "il·legal" sinó la Veritat.

Qui m’estima compleix els meus manaments. Qui estima els Humans és qui fa Humanitat en comunió amb tothom. I experimenta que està en la Veritat; que està sintonitzant amb un Projecte que ni el Pare s’ha reservat en exclusiva. La Humanitat ha de ser obra de tots els humans. I els condemnats pel Poder esdevenen, per contrast, el primer criteri de Veritat. 

L'Ascensió. C. "Cel".

Paraules i Parauletes.      "Cel".

EVANGELI. (Lluc 24,46-53).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:

«Així ho diuen les Escriptures:

El Messies havia de patir i de ressuscitar el tercer dia,

i calia predicar en nom d’ell a tots els pobles,

començant per Jerusalem,

la conversió i el perdó dels pecats.

Vosaltres en sou testimonis.

Ara, jo us enviaré el do que el Pare ha promès,

i vindrà sobre vosaltres;

no us mogueu de la ciutat

fins que haureu estat revestits del poder que us vindrà de dalt.»

Després se’ls endugué fora, fins a prop de Bet-Hània,

alçà les mans i els beneí.

Mentre els beneïa, s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel;

ells es prosternaren adorant-lo.

Després, plens d’una alegria immensa,

se’n tornaren a Jerusalem.

I contínuament eren al temple donant gràcies a Déu.

96. Cel. (...s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel.).

La paraula “cel” és riquíssima en significats que li donen una gran capacitat simbòlica. Designa una realitat plurivalent, connectada a múltiples experiències humanes que ens arriben a través de tots cinc sentits. En certa manera el cel el veiem, l’escoltem i el toquem; fins i tot es pot dir que l’olorem i el gustem. A vegades tan pròxim i a vegades tan llunyà; tan lluminós i tan fosc; tan transparent i tan opac; tan manyac i tan amenaçador; tan buit i tan ple; tan nostre i tan inassequible. A vegades càlid, a vegades gèlid. A vegades amic, a vegades hostil. A vegades pacificador, a vegades terrorífic.
Totes les religions, d’una manera o altra, el consideren l’espai propi dels "déus"; font de benediccions i de malediccions.

En el Evangelis Sinòptics, el cel s'esquinça (Marc1,9) o "s'obre" (Mateu 3,16. Lluc 3,21) per anular la distància que els humans tendim a posar entre el "Món de Déu" i el "Món dels Humans".

Avui "el cel" podria perdre molta de la seva capacitat simbòlica. En la nostra Cultura tan cientifitzada, el cel ha esdevingut sobretot un espai en expansió, ple de forats negres, de galàxies que es col·lapsen o de matèria fosca que uns savis molt savis intenten estudiar, mentre la resta dels humans ens admirem de la seva ciència i de la nostra absoluta ignorància. Però sense gaire lloc per al simbolisme. Amb el coneixement científic, el cel s’ha “allunyat” tant, que se’ns torna no-significatiu.

Avui, expressions abans tan humanes i suggeridores com “Jesús s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel” poden no suscitar cap forma de sintonia ni comunicar cap classe de missatge.

Fins fa poc, la natura, i en concret el cel, es prestaven al llenguatge simbòlic.
Ara ens toca trobar-hi nous simbolismes.
Els humans necessitem poder construir llenguatges simbòlics per parlar d'aquelles vivències tan profundament humanes que no es poden expressar amb llenguatge directe o científic.

“Jesús portat amunt cap al cel”. Quina quantitat de suggeriments no podria despertar aquesta expressió! Però escoltades en una "mentalitat purament científica", no diuen res, suposant que no provoquin hilaritat o rebuig.

¿Com es podria dir, amb símbols actuals, tot allò que SUGGERIEN les antigues paraules?
Si el cel era l’espai dels déus, potser es podria dir “Jesús portat amb Déu”. Significaria el mateix, però seria una expressió encara menys suggeridora perquè “a Déu no l’ha vist mai ningú” (Joan 1:18), ni tampoc podem imaginar-lo (Èxode 20:4).

Potser podríem dir: “Jesús ha arribat a la plenitud humana”. La “Plenitud” la podríem entendre, sobretot per contrast amb les limitacions que experimentem per tots cantons.

En realitat, són moltes les paraules que, a partir d’una determinada experiència compartida, podrien convertir-se en llenguatge simbòlic. Paraules com Comunió, Pau, Felicitat, Harmonia, Culminació,... L’actual pluralisme cultural ens és ben útil en aquests moments.

Necessitem redescobrir el llenguatge simbòlic.
El llenguatge simbòlic només “funciona” si l’interlocutor ha fet també una certa experiència d’allò que se li vol comunicar. El llenguatge simbòlic no diu sinó que suggereix; i ho fa a partir d’una experiència compartida. Qui escolta, ha de "completar", des de la pròpia experiència, allò que l’altre li diu. Així es genera un diàleg que pot arribar a ser extraordinàriament creatiu i enriquidor; però no és mai exacte, com es reclama per a la Ciència.

Jesús portat amunt cap al cel. El missatge que es vol transmetre és important. És com si se’ns digués: La Humanitat ha reeixit.
Per això podem confiar-hi, i col·laborar en la seva "construcció".