17è. Diumenge C. "Pregar".

Paraules i Parauletes.

EVANGELI. (Lluc 11,1-13).

Un dia Jesús pregava en un indret.

Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà:

«Senyor, ensenyeu-nos una pregària

com la que Joan ensenyà als seus deixebles».

Jesús els digué:

«Quan pregueu digueu:

Pare, que sigui honorat el vostre nom,

que vingui el vostre Regne,

doneu-nos cada dia el nostre pa,

i perdoneu-nos els pecats,

que nosaltres mateixos també perdonem

tots els qui ens han ofès,

i no permeteu que caiguem en la temptació».

Després els deia:

«Si algú té un amic,

i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu:

Amic, deixa’m tres pans,

que acaba d’arribar de viatge un amic meu

i no tinc res per donar-li.

¿Qui de vosaltres li respondria de dins estant:

No m’amoïnis;

la porta ja és tancada i jo i els meus fills ja som al llit;

no em puc aixecar a donar-te’ls?

Us asseguro que,

si no us aixecàveu per fer un favor a l’amic,

la mateixa impertinència us obligaria a aixecar-vos

per donar-li tots els pans que necessita.

I jo us dic: demaneu, i Déu us donarà,

cerqueu, i trobareu,

truqueu, i Déu us obrirà,

perquè tothom qui demana obté,

tothom qui cerca troba,

a tothom qui truca, li obren.

Si un fill demana un peix al seu pare,

¿qui de vosaltres li donaria una serp en lloc del peix?

O bé, si li demana un ou,

¿qui de vosaltres li donaria un escorpí?

Penseu, doncs, que si vosaltres que sou dolents

sabeu donar coses bones als vostres fills,

molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen.»

107. Pregar. (Un dia Jesús pregava en un indret.).

Als Evangelis trobem dues classes de pregària.
Una seria la pregària contínua.
El creient viu sentint-se sustentat per una Presència benèvola i amorosa. No necessita expressar-se amb fórmules apreses ni amb paraules explícites. És un sentiment.

L’altra seria la pregària ocasional.
Són moments en què la persona es fa explícitament conscient de la presencia de Déu, i busca la connexió amb Ell parlant-li i, sobretot, escoltant-lo. En aquest cas poden ser útils fórmules i oracions apreses, especialment les que ens han deixat els mestres de pregària (que en realitat són mestres en humanitat). En les pregàries apreses parlem i escoltem a la vegada. Sobretot si es tracta dels salms. 

Els Evangelis ens ofereixen moments explícits de Jesús pregant. Solen indicar situacions intenses en la seva missió. Són especialment la pregària a Getsemaní (Mateu 26,39. i paral·lels), a la Creu (Marc 15,34. Salm 22. I paral·lels) i "l'explosió de goig" en l'Evangeli de Lluc (Lluc 10,21) o en la resurrecció de Llàtzer (Joan 11,41).

El relat llegit fa notar que els deixebles, veient Jesús pregar, quan hagué acabat, li demanen que els ensenyi una pregària.
Jesús els ensenya el Parenostre.
El Parenostre ens ha arribat en una doble versió: la de l’Evangeli de Mateu (Mateu 6:9) i la de Lluc, que tenim aquí (Lluc 11,2ss).

Quan pregueu digueu: Pare,...
Aquesta "introducció" resulta fonamental per entendre les moltes coses que els Evangelis ensenyen sobre la pregària. Potser la més "sorprenent" és allò que ens diu sobre la seva eficàcia.
Diu: Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà...(Lluc 11,9).
L’Evangeli de Marc encara és més incisiu: Per això jo us dic: tot allò que demaneu en la pregària, creieu que ja ho teniu concedit, i ho rebreu. (Marc 11:24). Vegeu també Joan 15,7.

Els psicoanalistes parlen de la força de l’autosuggestió, que a vegades funciona. Però Jesús no ens proposa cap exercici d’autosuggestió sinó de confiança filial.
La seva pregària a Getsemaní n’és el paradigma: “...s’agenollà i pregava dient: Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva”. (Lluc 22:41).

No és que hi hagi dues voluntats: la de Jesús i la del Pare. Hi ha només la voluntat del Pare que Jesús fa seva confiant-s'hi del tot, encara que inclogui la seva passió i mort.

Això no significa que la passió i mort siguin voluntat del Pare. Al contrari: la seva confiança filial porta Jesús a creure que la voluntat del Pare és el millor do que pot rebre: la plenitud de comunió amb Ell.

La passió i mort no són voluntat de Déu sinó mala voluntat d’aquells que han optat pel Poder i no per la Comunió.
Però la passió i mort de Jesús (i de tot home just) es converteixen en una nova i definitiva crida a la conversió.  I, aquesta és la voluntat del Pare.

De fet, el Centurió que va dirigir la passió i mort de Jesús, va respondre a aquesta la crida (Lluc 23:47); també el Bon Lladre (Lluc 23:42). D’altres, potser, no hi responguin. Depèn de cadascú.
L’acceptació, per part de Jesús, de la seva passió i mort significa la seva plena comunió amb el Pare (Resurrecció).

Tothom qui demana, rep.
Aquestes paraules que l’experiència sembla negar tan clarament, són acceptades com a verdaderes des d’una confiança filial en el Pare. Pregar no significa creure en la "força" de formules màgiques per canviar la successió dels fets. Tampoc no significa invocar influències dels sants més sants perquè posin les coses "a favor nostre". Tampoc no es tracta d’aconseguir que Déu faci la "nostra" voluntat.
Pregar és anar acreixent la confiança en l’amor del Pare que crida tots els homes a participar de la seva Vida-Comunió. Fins arribar a la plenitud de Jesús: Pare: a les teves mans confio el meu esperit (Lluc 23:46).

 

16è. Diumenge.C. "Marta i Maria".

Paraules i Parauletes.        "Marta i Maria".

EVANGELI. (Lluc 10,38-42).

En aquell temps,

Jesús entrà en un poblet, i l’acollí una dona que es deia Marta.

Una germana d’ella que es deia Maria,

asseguda als peus del Senyor, escoltava la seva paraula,

mentre Marta estava molt atrafegada per obsequiar-lo.

Marta, doncs, vingué i digué:

«Senyor, no us fa res que la meva germana

m’hagi deixat sola a servir?

Digueu-li, si us plau, que m’ajudi.»

El Senyor li respongué:

«Marta, Marta,

estàs preocupada i neguitosa per moltes coses,

quan només n’hi ha una de necessària.

La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa.»

106. Marta i Maria. (...l’acollí una dona que es deia Marta. Una germana d’ella que es deia Maria...).

El nom “Marta” només apareix, en la Bíblia, en aquest episodi de Lluc i en dos episodis de Joan (11:1  i  12:2). Sempre acompanyada de “Maria”, aquestes dues germanes tenen un significat una mica diferent en els dos Evangelis. En l’Evangeli de Lluc es contraposen; en canvi en l’Evangeli de Joan, juntament amb el germà difunt ressuscitat Llàtzer, es complementen.
Aquí em refereixo només al significat de les dues germanes en aquest episodi de Lluc. És a dir: contraposades.

La trobada de Jesús amb Marta i Maria expressa vivències de la comunitat cristiana, entesa com a comunitat de germans. En aquest punt coincideixen els dos Evangelis.
En el relat de Lluc s’hi escenifica un problema que segurament, en un moment o altre, experimenten tots aquells que intenten donar forma comunitària a la vivència de l’Evangeli.

És difícil determinar si Marta i Maria eren dues persones individuals reals. El fet que tinguin nom propi ho suggereix. Però també és possible que allò que amb el nom propi es vulgui ressaltar sigui, per una part, el significat dels mateixos noms, i per una altra, evocar situacions reals i concretes en el procés de fer comunitat.
 

Marta significa “senyora” en arameu; Maria té un significat que, tot i no poder-lo assenyalar com una etimologia científica, popularment s’entén com a companya femenina de l’home. En aquest sentit pot ser aplicat a l’esposa, a una amiga, a una germana que conviu amb un germà,... Per això és tan freqüent en la Bíblia (>Maria).

En l’episodi que hem llegit, Marta pretén fer realment de "senyora", tant en relació a la casa on és acollit Jesús, com en relació a la seva germana Maria, com, fins i tot, en relació a Jesús. En canvi Maria fa de companya, tant en relació a la seva germana com, sobretot, en relació a Jesús.

Reals o només figuratives, les dues germanes representen dos moments de l’experiència comunitària.
En un primer moment, s’intenta fer comunitat sobretot amb "serveis concrets", activitats programades, coses que “s’han de fer”... descuidant força la vivència directa de la comunió.
Serà en un segon moment, potser després de constatar les limitacions i defectes del primer moment, que s’intentarà fer "comunitat" fent comunió.
Des de la vivència de la comunió es veurà millor quines són les activitats, serveis i renúncies que permetran créixer en comunió i en vida comunitària.

Marta, en el relat d’avui, visualitza el primer moment, i Jesús l’adverteix del perill que comporta no superar-lo. Maria visualitza el segon moment: aquell en què la comunitat és viscuda com a espai de comunió, de gaudi i de festa. Maria i Jesús “festegen”. Aquest és l’aspecte primordial que expressarà l’Evangeli de Joan, posant la resurrecció de Jesús en un hort-jardí, evocació explícita del Jardí terrenal “perdut” pels primers pares. (Joan 20:11ss).

 

15è. Diumenge. C. "Pròxim".

Paraules i Parauletes.   (Pròxim).

EVANGELI. (Lluc 10,25-37).

En aquell temps,

un mestre de la Llei, per provar Jesús s’alçà

i li va fer aquesta pregunta:

«Mestre, què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?»

Jesús li digué: «Què hi ha escrit a la Llei? Què hi llegeixes?»

Ell contestà:

«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,

amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament,

i estima els altres com a tu mateix.»

Jesús li diu: «Has respost bé: fes-ho així i viuràs.»

Ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús:

«I per a mi, qui són aquests altres?»

Jesús prosseguí:

«Un home baixava de Jerusalem a Jericó

i caigué en mans de lladres, que el despullaren,

l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort.

Casualment baixava pel mateix camí un sacerdot que el veié,

però passà de llarg per l’altra banda.

Igualment un levita, quan arribà al lloc,

passà de llarg per l’altra banda.

Però un samarità que viatjava per aquell indret,

quan arribà i el veié se’n compadí, s’hi acostà,

li embenà les ferides, després d’amorosir-les amb oli i vi,

el pujà a la seva pròpia cavalcadura,

el dugué a l’hostal i se n’ocupà.

L’endemà, quan se n’anava,

donà dues monedes de plata a l’hostaler dient-li:

Ocupa’t d’ell i, quan jo torni,

et pagaré les despeses que hagis fet de més.

Quin d’aquests tres

et sembla que va veure l’altre que hem d’estimar,

en l’home que havia caigut en mans de lladres?»

Ell respongué: «El qui es va compadir d’ell.»

Jesús li digué: «Doncs tu fes igual.»

105. Els altres  (→Pròxim). («I per a mi, qui són aquests altres?»).

El Missal tradueix la paraula original grega “plesion” per “els altres”. Encara que la traducció resulta correcta, hi queda "trencada" la "lògica" de la pregunta del mestre de la Llei.
No té gaire sentit preguntar qui són “els altres”. En canvi, sí que té sentit preguntar qui és "el pròxim" que he d’estimar, perquè tots tenim diferents "proximitats" en relació a les persones del nostre entorn: família, familiars, conciutadans, paisans, germans d’una mateixa religió, d’un mateix partit, immigrants,... De fet, aquest era un "punt discutit" entre els mestres de la Llei.
La pregunta feta a Jesús era realment sobre una "qüestió discutida".

Ben entesa la pregunta, es veu més clarament la novetat que aporta la paràbola, que servirà perquè el mateix mestre de la Llei es doni a si mateix la "resposta" que demanava a Jesús. La paràbola no pretén “solucionar” el punt discutit sinó que invita a entendre diferentment la pregunta.

Cal fixar-se en la singularitat dels quatre protagonistes de la paràbola: un home mig-mort, un sacerdot, un levita i un samarità.
El camí del "sacerdot" el porta directament a l’home "mig-mort". Com que la "puresa ritual" dels sacerdots els exigia no tocar cap cadàver, el sacerdot evita contaminar-se passant per l’altra banda (Levític 21:1.11. També Nombres 5:2).

Una cosa semblant succeeix amb el "levita" que, al Temple, ajudava els sacerdots. Però aquí la paràbola introdueix un detall significatiu: del levita no es diu que "passi per aquell camí" sinó que, "quan arribà al lloc", passà per l’altra banda. Possiblement aquí la paraula “lloc” vulgui evocar el Temple. En el parlar habitual dels jueus, hom es referia al Temple com “el Lloc”. Aquí s’insinuaria que el levita no compleix el seu deure de servir el Lloc, perquè, en aquest cas, "el Lloc" era precisament l’home mig-mort.

El relat vol posar de relleu el "contrast" entre els servidors del Temple o "del Lloc", i el samarità.

Els "samaritans" eren tinguts per pecadors i incrèduls. El samarità fa aquell camí no pas per anar al Temple (de fet, li estava "prohibit" anar-hi) sinó als seus negocis. El sacerdot i el levita han vist el mig-mort i s’han apartat per no contaminar-se. En canvi el samarità no té problemes “religiosos” que l’impedeixin “tocar” un mig-mort. Diferents verbs descriuen la seva acció progressivament humana i humanitzadora: el veié, se’n compadí, s’hi acostà, li embenà les ferides, el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal, se’n ocupà, pagà l’hostaler, i (quan torna) acabarà de pagar el que hi hagi de més. Evidentment, la paràbola vol ser una crítica directa a una "religió" que "serveix d’excusa" per a no atendre una urgència humanitzadora.

La paràbola és d’una claredat que no permet dubtes. I també la conseqüència és clara: Doncs tu fes igual.

El  tingut per "pecador" és presentat com a “model” per al mestre de la Llei. No es tracta de veure fins a quin nivell de proximitat obliga la Llei de "estimar el pròxim" sinó de “fer-nos llei” de la necessitat i del bé de l’home concret amb qui ens trobem, sigui qui sigui.

Estimar el pròxim no significa estimar qui està a la vora, sinó acostar-se a qui et trobes pel camí i et necessita.

= = = = = = = = 

Escric aquestes paraules quan a les fronteres dels legalistes Estats Europeus s’amunteguen milers i milers de refugiats i immigrants, refusats amb tota mena de mètodes humans i inhumans, i el Mare Nostrum s'està convertint en un fossar per a milers d’éssers humans. No sé fer-hi cap comentari. Només un crit: Europeus, tornem en si!!! Per dignitat! Per amor al Pròxim!

Diumenge 14è. C. "Casa".

Paraules i Parauletes.    "Casa".

EVANGELI. (Lluc 10,1-12.17-29).

NOTA.

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,

el Senyor en designà encara setanta-dos,

i els envià que s’avancessin de dos en dos cap

a cada poble i a cada lloc on ell mateix havia d’anar.

Els deia: «Hi ha molt a segar i pocs segadors:

demaneu a l’amo dels sembrats que enviï homes a segar-los.

Aneu.

Us envio com anyells enmig de llops.

No porteu bossa, ni sarró, ni calçat,

no us atureu a saludar ningú pel camí.

Quan entreu en una casa digueu primer:

Pau en aquesta casa.

Si hi viu un home de pau,

la pau que li desitgeu reposarà en ell;

si no, retornarà a vosaltres.

Quedeu-vos en aquella casa

i compartiu allò que tinguin per menjar i beure:

els treballadors bé es mereixen el seu jornal.

No aneu de casa en casa.

Si en un poble us reben bé,

mengeu el que us posin a taula,

cureu els malalts que hi hagi

i digueu a la gent d’aquell lloc:

El regne de Déu és a prop vostre.
Però si en un poble no us volen rebre,

sortiu als carrers i digueu:

Fins la pols d’aquest poble que se’ns ha posat als peus,

us la deixem.

Però sapigueu això: El regne de Déu és a prop.

Us asseguro que quan vingui el gran dia,

la sort de Sodoma serà més suportable que la d’aquell poble.»

...

Els setanta-dos tornaren tots contents i deien:

«Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom.»

Jesús els digué:

«Sí, jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp.

Us he donat poder de trepitjar les serps i els escorpins

i totes les forces de l’enemic:

res no us podrà fer mal.

Però no us alegreu que els esperits se sotmetin a vosaltres;

alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel.»

104. Casa. (Quedeu-vos en aquella casa i compartiu allò que tinguin per menjar i beure).

La paraula “casa” és molt freqüent en la Bíblia, i amb significats variats.
En els Evangelis és freqüent l’ús de casa per indicar la forma de vida que resulta d'acollir el missatge de Jesús.
Els Evangelis, tenint en compte la sentència “Vae soli” (Ai! del que està sol. Eclesiastès 4:10), proposen com a model de vida plenament humana la vida en comunitat.

El primer i més profund nivell de comunitat és la casa o la llar. És a dir: l’àmbit dels qui conviuen formant una família.
De Jesús es diu sovint que està a casa. Aquesta expressió vol significar la seva presència activa i reconfortant en la comunitat dels deixebles.
“A casa” no és tant un lloc o un edifici com un àmbit de comunió.

Però la comunió té molts nivells. Pot passar que, amb les persones concretes amb qui es conviu, no es doni aquell nivell de comunió que permeti sentir-se realment a casa. Jesús va experimentar fortament aquesta insuficiència de comunió amb els deixebles que estaven amb ell. 
Per això els Evangelis ens presenten la seva vida també com un camí. «Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap.» (Lluc 9:58).

Però, en els Evangelis, “fer camí” i “a casa” no s’oposen. El camí de Jesús posa de manifest l’encara no de la comunió a què ha d’arribar amb els seus deixebles. De moment Jesús només gaudeix plenament de la "comunió" en les trobades amb el seu Pare, a la muntanya (Lluc 6:12. També 21:37 ó 22:39).

En l’evangeli d’avui, la paraula “casa” hi surt "cinc" vegades formant un esquema (2+1+2) que li dóna relleu. El relat en si mateix és sorprenent. Jesús envia “72” deixebles als llocs on ell mateix havia d’anar. ¿Què han de fer? Primer de tot, participar en la taula de la casa. Diríem que són enviats a “fer família”. Han de començar per oferir la pau. Jesús és conscient que no en totes les cases hi ha la pau de la comunió. Hi ha cases que, de fet, són àmbits de domini-servitud. Fins i tot pot ser que “els enemics de l’home siguin els de casa seva” (Mateu 10:36. També 26:23).
Els 72 són enviats a “fer família en comunió”. (👉 Nombres).

 

Seran rebuts en les famílies on hi hagi “homes de pau” (literalment “fills de pau”). Només en aquestes "cases" hi seran "acollits" i podran “fer-hi família” compartint allò que tinguin per menjar i beure.

També, curant els malalts.
¿Són metges? No; però la família és el primer àmbit on s’experimenta la comunió com a font de salut.
Una vegada més, no es tracta de “fer miracles” sinó d’activar l’experiència salutífera de la comunió.

Aquesta és la “feina” dels 72.
Tots els comentaristes estan d’acord que aquí el número “72” indica la dimensió "universal" de la missió de Jesús (→ Apunts d’homilia).

Jesús actua com a amo de la collita que està a punt, i envia els treballadors necessaris per recollir-la. D’una manera molt gràfica, aquest relat posa davant els nostres ulls la realitat de la Humanitat.

La Humanitat ja està a punt per viure la comunió formant comunitats. Això no vol dir que tothom hi estigui disposat. Als que no hi estan disposats, els 72 han d’indicar-los clarament el "moment" que estan vivint, i que no aprofitar-lo pot significar perdre l'ocasió de la seva pròpia realització.

El Regne de Déu arriba. O se l’acull, o se’l perd. La referència a Sodoma és un avís seriós (Gènesi 19,24ss).

En coherència amb aquest relat, és bo notar que els Evangelis substitueixen el “temple” per la “casa”; “l’altar” per la “taula”; els “sacrificis oferts a Déu” pel “compartir amb els germans”.

 
Els 72 (també Els 12 un cop convertits) no són enviats a fer Religió sinó a fer Humanitat; una Humanitat que es va realitzant per la comunió, i genera "Comunitats".

13è. diumenge.C. "Camí".

Paraules i Parauletes.

EVANGELI. (Lluc 9,51-62).

Quan s’acostaven els dies

en què Jesús havia de ser endut al cel,

també ell resolgué decididament d’encaminar-se a Jerusalem.

Envià alguns que s’avancessin, i ells, tot fent camí,

entraren en un poblet de samaritans per buscar-hi allotjament.

Però la gent no el volgué rebre,

perquè s’encaminava a Jerusalem.

En veure això, els seus deixebles Jaume i Joan li digueren:

«Senyor, voleu que manem que baixi foc del cel i els consumeixi?»

Però Jesús es girà i els renyà.

I se n’anaren a un altre poblet.

Mentre feien camí algú li digué:

«Us seguiré pertot arreu on anireu.»

Jesús li respongué:

«Les guineus tenen caus, i els ocells, nius,

però el Fill de l’home no té on reposar el cap.»

A un altre, Jesús li digué: «Vine amb mi.»

Ell li contestà:

«Senyor, permeteu-me primer d’anar-me’n a casa,

fins que hauré enterrat el meu pare.»

Jesús li diu: «Deixa que els morts enterrin els seus morts,

i tu vés a anunciar el regne de Déu.»

Un altre digué a Jesús: «Vinc amb vós, Senyor,

però permeteu-me primer que digui adéu als de casa meva.»

Jesús li respongué:

«Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada

no és apte per al regne de Déu.»

103. Camí. (..., tot fent camí, entraren en un poblet,...).

La idea del camí és fonamental per entendre els Evangelis. De fet, els tres Sinòptics exposen tota l’obra de Jesús situant-la en un "camí" que va de Galilea a Jerusalem (i més enllà: fins a la "Resurrecció"). L’Evangeli de Joan no utilitza aquesta imatge del camí sinó que parla directament de la "pasqua". 
"Pasqua" significa “pas”. Camí i pas, evidentment, es complementen. De fet, en els Sinòptics, el camí de Jesús porta a la Pasqua, i, en l’Evangeli de Joan, la Pasqua concreta el significat del seu camí. (Joan 14,6).

El camí de Galilea a Jerusalem és com una paràbola de la vida de Jesús i de la vida de la Humanitat. En aquest camí, allò significatiu no és el desplaçament geogràfic sinó la transformació que el camí provoca en el caminant. No es tracta de passar d’un "lloc" a un altre sinó de passar d’una "forma d’existència" a una altra. Es com el "camí" d’un nen, que el porta de la infantesa a la vida adulta. El camí de Galilea a Jerusalem és una paràbola per expressar la transformació interior per la qual l’Home passa de la Vida tinguda (individual) a la Vida (donada i) compartida.

El camí de Jesús i els seus deixebles evoca el camí de l’antic Israel des del País on eren esclaus a la Terra Promesa (Èxode). Segons els relats de la mateixa Bíblia, aquest èxode no va ser del tot reeixit. Cap dels qui van sortir del País d’esclavitud no va entrar a la Terra Promesa; ni tan sols Moisès, el seu guia (Nombres 20,12,  Deuteronomi 3,27).
Per això l’Èxode va durar "quaranta anys": és a dir: tota una generació (Psalm 95:11). I és que el pas de l’Esclavitud a la Llibertat no es fa simplement anant d’un lloc a un altre sinó transformant qualitativament la pròpia vida.

Jesús, amb el seu camí de Galilea a Jerusalem, realitza aquesta transformació. Com a jueu, ell realitza amb èxit "l’Èxode" que el "Poble Jueu" encara no havia fet realment. Amb tot, "Jerusalem" no significarà l'arribada a la Terra promesa de la Llibertat, ja que s'havia pervertit, convertint-se per als Jueus en un nou "País d'Esclavitud". A Jerusalem, Jesús hi serà pres, condemnat i mort.

La Llibertat estarà en la seva resurrecció, ja "fora de Jerusalem" (Joan 19,20). Hi arribarà pel "camí" de la "vida donada" que, donant-se del tot, esdevé compartida.

En el nucli mateix on es concentren els diferents "Poders" que generen esclavitud, Jesús, excloent tota forma de Poder i assumint la forma de servidor, mostra a tothom el camí que ens fa capaços d’entrar realment a la Terra Promesa de la Llibertat (Joan 13, 1-17) .

Tot fent camí, Jesús es troba amb diferents "caminants" que volen acompanyar-lo. Les respostes que aquests van rebent fan entendre les "característiques" del camí de la Humanització. No es tracta d’aconseguir un terme com a "premi final" després de l’esforç, sinó de permetre que el camí vagi transformant la nostra vida fins a la Pasqua; fins a la vida donada. Vida donada i acollida per les mans paternals de Déu i amb tots els germans.
«Pare, confio el meu alè a les teves mans.» Lluc 23:46.
«T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís.» Lluc 23:43.

 

 

Diumenge 12. C. "Messies".

Paraules i Parauletes.

EVANGELI. (Lluc 9,18-24).

Una vegada que Jesús es trobava pregant en un lloc apartat,

se li acostaren els deixebles, i els preguntà:

«Qui diu la gent que sóc, jo?»

Ells li respongueren:

«Uns diuen que sou Joan Baptista,

altres que sou Elies,

altres que ha ressuscitat un dels profetes antics.»

Llavors els preguntà:

«I vosaltres, qui dieu que sóc?»

Pere li respongué: «El Messies, l’Ungit de Déu.»

Però ell els prohibí severament que diguessin això a ningú,

i els deia:

«El Fill de l’home ha de patir molt:

els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei

l’han de rebutjar, ha de ser mort,

i ressuscitarà el tercer dia.»
I deia a tothom:

«Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix,

que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi.

Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà,

però el qui la perdi per mi, la salvarà.»

Messies. (Pere li respongué: «El Messies, l’Ungit de Déu.»).

La paraula “messies” és d’origen hebreu i significa “ungit”. (Veure també Messies, al Glossari).
Els Evangelis, escrits en grec, tradueixen "messies" per "crist", amb el mateix significat.

En la Bíblia, la unció amb oli perfumat servia per indicar que una persona era escollida per a una missió o servei al Poble. Habitualment s’ungien els reis i els summes sacerdots.
Així doncs, diferents persones eren "ungides" ("messies" o "crists").

Però, principalment després de l’Exili a Babilònia (final de l'Exili: any 538 abans de Crist), es distingia entre “els messies”, ("ungits" per a algun "servei"), i “El Messies”.
El Messies era un personatge de futur en el qual havia estat posada tota l’esperança d’Israel com a Poble.

Els Evangelis apliquen la figura de "el Messies esperat" unànimement  a Jesús de Natzaret (d’una manera semblant a com també unànimement prendran la festa jueva de la "Pasqua" per posar marc i significat a la seva "Mort resurrecciosa").

En els Evangelis, ja des del principi, Jesús és El Messies que havia de venir. L’Evangeli de Marc expressa aquesta idea en el mateix títol del seu llibre: Evangeli de Jesús el Messies, fill de Déu (Marc 1,1).
Per això són “evangeli”, és a dir, “bona notícia”.

¿Com és, doncs, que Jesús prohibeix severament als deixebles que diguin que ell és El Messies? (Lluc 9,21)

La resposta sembla clara: la idea que els deixebles i l’altra gent s'havien fet del futur Messies era del tot oposada a l’obra de Jesús.
És cert: en Ell es "compleixen" les esperances d’Israel. Però la manera de realitzar aquestes esperances estava a les antípodes de com ho entenien els deixebles i la gran majoria de la gent.
Calia, doncs, corregir aquesta idea, i la equivocada "esperança" que podia generar.

Més encara. Els Evangelis parlen de Jesús personificant en ell tota la nostra "experiència d'humanitat". Jesús s’hi anomena a si mateix l’Home (el “fill de l’Home”, en expressió hebrea). Només pot ser anomenat “El Messies” en l'horitzó d'una Humanitat que s'està fent. Però la majoria de Jueus ho entenien això amb "categories de Poder" en un "promès" Imperi Israelita, que substituiria  els diferents "Imperis" que els havien dominat fins abans.
Això sol passar en altres casos, perquè impossible entendre correctament la Llibertat quan encara s'està en l'Esclavitud.

El "Messies" per antonomàsia és la mateixa Humanitat. És a dir: L’ungit de Déu és l’Home, creat des del principi per esdevenir a imatge i semblança de Déu (Gènesi 1:27).

L’Home es va realitzant a través dels temps. En Jesús de Natzaret hi tenim una “pre-visualització” (“Primogènit”). Ell fa visible el fill estimat, en qui el Pare s’ha complagut, com es fa palès en el seu Baptisme (Lluc 3:22), concretant allò que ja s’havia indicat al moment de la Creació: Déu veié que tot el que havia fet era molt bo (Gènesi 1:31).

Però els evangelistes són tremendament realistes, i saben que les coses, en la pràctica, no semblen tan "boniques"...
La realitat és que no tots els humans acceptem ser a imatge i semblança de Déu. A vegades, abusant de la mateixa llibertat rebuda, decidim convertir-nos en “déus”, per a nosaltres mateixos i per als altres. Humans "autodivinitzats", que generem relacions de domini i de servitud deshumanitzadores.

La pregunta de Jesús als deixebles “Qui dieu que sóc, jo?” se la fa i se la respon, d’una manera o altra, cada ésser humà a mesura que pren consciència de la seva relació amb els altres. Si s’autoproclama “déu” per sobre dels altres, o per sobre d’algú altre, erra el camí.
L’únic camí és ser imatge de Déu dedicant la pròpia vida als altres i, en comunió amb tots, col·laborar fraternalment a la gran aventura de la Humanització.

Qui diuen la gent que sóc, Jo?
La Vida mateixa de Jesús dóna la resposta: Jo sóc l'home, ungit per Déu per a fer Humanitat. I, formant Humanitat, ser, viure i gaudir de la Vida-Comunió.

És la "resposta" que se'ns demana a cada un dels Humans.

 

11è. diumenge.C. "Pecadora".

Paraules i Parauletes.

EVANGELI. (Lluc 7,36-8,3).

Nota:

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,

un fariseu invità Jesús a menjar amb ell.

Jesús, doncs, anà a casa del fariseu i es posà a taula.

Hi havia al poble una dona que portava una vida pecadora.

Quan sabé que Jesús era a taula a casa del fariseu,

hi anà amb un gerret d’alabastre ple de perfum,

i es quedà enrere plorant als peus de Jesús.

Amb les llàgrimes començà de mullar-li els peus,

i els hi eixugava amb els cabells;

després li besava els peus i els hi ungia amb perfum.

El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà:

«Aquesta dona que el toca és una pecadora.

Si ell fos profeta, sabria qui és i quina vida porta.»

Jesús li digué:

«Simó, t’he de dir una cosa.»

Ell li contestà: «Mestre, digueu.»

Jesús continuà:

«Dos homes devien diners a un prestador:

l’un li devia cinc-centes monedes de plata, i l’altre, cinquanta.

Cap d’ells no tenia res per pagar,

i el prestador els perdonà el deute.

¿Quin d’aquests et sembla que l’estimarà més?»

Simó li respongué:

«Jo diria que aquell a qui ha perdonat el deute més gran.»

Jesús li diu: «És així mateix.»
Llavors Jesús es girà cap a la dona i digué a Simó:

«¿Veus aquesta dona?

Quan he entrat a casa teva,

tu no m’has donat aigua per rentar-me els peus,

però ella me’ls ha rentat amb les llàgrimes

i me’ls ha eixugat amb els cabells;

tu no m’has rebut amb un bes,

però ella, d’ençà que he entrat, no para de besar-me els peus;

tu no m’has ungit el cap,

però ella m’ha ungit els peus amb perfum.

Per això et dic:

Has vist que aquesta dona estima molt

i és que eren molts els pecats que li han estat perdonats,

però quan no hi ha tant a perdonar, no hi ha tant amor.»

Després digué a la dona:

«Els teus pecats et són perdonats.»

Els altres que eren a taula començaren a pensar:

«¿Qui és aquest, que fins i tot perdona els pecats?»

Digué encara a la dona:

«La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau.»

Després d’això

Jesús passava per cada vila i per cada poble,

predicant i anunciant la bona nova del regne de Déu.

Anaven amb ell els dotze

i algunes dones que havien tingut malalties i esperits malignes

i s’havien posat bé.

Maria, coneguda amb el nom de Magdalena,

de la qual havien sortit set dimonis;

Joana, la dona de Cuzà, administrador d’Herodes;

Susanna i moltes altres, que el mantenien amb els seus béns.

101. Pecadora. (Hi havia al poble una dona que portava una vida pecadora.).

En l’àmbit de les religions bíbliques, la idea de pecat ocupa un lloc important. D’entrada, s’entén el pecat com una ofensa a Déu.

Però, “a Déu no l’ha vist mai, ningú” (Joan1:18). Per això, alguns cauen en la temptació de fer-lo “visible” presentant-se ells mateixos com a encarnacions, manifestacions, representants, enviats, portantveus, oracles,... de la divinitat.
Quan això es fa des del Poder o per a legitimar el Poder, s’ha caigut en la idolatria. Faraons, emperadors, reis, cabdills, líders religiosos... i els seus devots, en serien l’exemple més sovintejat.

Una conseqüència lamentable d’aquesta situació és que, de maneres variades, s’hi qualifica la gent de bons i dolents, de purs i impurs, de justos i pecadors. S’estableix un codi ètic pel qual determinades persones o formes de vida queden culpabilitzades i marginades dintre una societat normal.

L’evangelista Lluc ens obsequia amb un magnífic relat sobre el pecat. Però no ho fa teòricament sinó situant-nos davant per davant d’una persona “tinguda per pecadora”.
Però, abans de fer cap comentari sobre la pecadora, Lluc posa en boca de Jesús una paràbola amb una pregunta.

L’escenificació és senzilla: Jesús queda posat entre el fariseu (que significa pur) i la pecadora (impura). I ve la pregunta de la paràbola: Qui estima més?

“Veus aquesta dona?” La descripció tan detallada del comportament de la dona la posa davant els nostres ulls amb un gran realisme. El fariseu l’ha vista, però només l’ha vista com a pecadora. Jesús vol ajudar-lo a fixar-se millor en aquesta dona. Pel seu comportament queda clar que estima molt. Jesús fa notar que això és perquè se li ha perdonat molt.

La ironia de Jesús és fina, però terrible. No diu que la dona estima molt i que per això se li perdona molt, sinó al revés: se li ha perdonat molt i per això estima tant.
El fariseu coneix i compleix els preceptes de la Llei. No se li podia perdonar gaire res. Conseqüència: no estima ni el mínim necessari com per a ser "ben educat" amb Jesús.

La comparació que Jesús fa entre el fariseu o la pecadora és una autèntica revolució en la manera d’entendre el pecat.
El fariseu posa el pecat en relació a la Llei. Qui “compleix” les lleis no té pecat; i no li cal que ningú el perdoni.

Jesús, en canvi, posa el pecat en relació a l’amor. Qui estima pot arribar a sentir-se molt pecador per la sensibilitat que dóna l’amor, i per la culpabilització que pot venir de la societat. Però també creu que és perdonat, com declara explícitament Jesús. «Els teus pecats et són perdonats... La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau.»

El fariseu i els altres convidats (i potser també nosaltres) no entenen res de res. «¿Qui és aquest, que fins i tot perdona els pecats?»
Si el pecat és ofensa a Déu, només Ell pot perdonar-lo. Però si el pecat és una insuficient presència d’amor envers l’Home, els humans ens perdonem mútuament en la mesura que ens deixem estimar i estimem.
La consciència de ser estimats ens fa sentir “en deute” envers qui ens estima, i a la vegada ens fa sentir perdonats pel seu amor, que desperta el nostre amor. Ho saben bé tots els enamorats.