25è diumenge. C. "Riqueses"

Paraules i Parauletes.

EVANGELI. (Lluc 16,1-13).

Nota.

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles:

«A un home ric li van denunciar

que el seu administrador malversava els seus béns.

Ell el cridà i li digué:

“Què és això que sento dir de tu?

Dóna’m comptes de la teva administració:

d’ara endavant ja no podràs administrar els meus béns.”

L’administrador va pensar:

“Què podré fer,

ara que el meu amo em despatxa de l’administració?

Per cavar, no tinc prou força;

anar a captar em fa vergonya.

Ja sé què he de fer per trobar qui em vulgui a casa seva

quan perdré l’administració.”
»I cridà un per un els qui tenien deutes amb el seu amo.

Al primer li digué:

“Quant deus al meu amo?”

Ell li contestà: “Cent bidons d’oli.”

Li digué: “Aquí tens el teu rebut.

Seu de pressa i escriu-ne un que digui cinquanta.”

A un altre li digué: “I tu, quant deus?”

Li contestà: “Cent sacs de blat.”

Li diu: “Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta”.»

I aquest administrador de riquesa enganyosa,

el Senyor el lloà així:

«Ha estat prudent,

perquè, en el tracte amb els homes de la seva mena,

els homes del món són més prudents que els fills de la llum.
»I jo us dic:

Guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa,

perquè quan desaparegui,

trobeu qui us rebi eternament a casa seva.

»L’home que és fidel en els béns que valen poc

també ho serà en els de més valor,

i l’home infidel en els béns que valen poc,

també ho serà en els de més valor.

Per això,

si no fóssiu fidels en l’administració de les riqueses enganyoses,

qui us confiaria les riqueses veritables?

Si no fóssiu fidels en les riqueses que són d’un altre,

qui us confiaria les que de dret us corresponen?

Ningú no pot servir dos amos:

si estima l’un, no estimarà l’altre,

si fa cas de l’un, no en farà de l’altre.

No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses.»

116. Riqueses. (No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses).

Sobre les Riqueses, a la Bíblia hi trobem una certa evolució. Simplificant molt –i, per tant, amb poca exactitud– podríem dir que l’Antic Testament veu les riqueses preferentment com un do de Déu.

L’horitzó dels Escrits que formen l’Antic Testament és Israel com a Poble elegit. Ell es veu a si mateix com a Poble de Déu. La "riquesa", com la "pau", o la "victòria" en temps de guerra, són per a ell signes de la presència protectora del seu Déu. Semblantment, la derrota, la guerra o la misèria -i sobretot la deportació- són interpretades com a conseqüències de la infidelitat envers el seu Déu, que així els crida a la conversió.

Amb Jesús, l’horitzó s’eixampla.
L’elecció d’Israel pre-anunciava l’elecció de tota la Humanitat.
En Jesús (el Fill de l’Home), tots els Humans hi podem veure el Primogènit de la Nova Humanitat, o de la Humanitat adulta o del Regne de Déu (Lluc 2,7.  Colossencs 1,18. Hebreus 1,6. Apocalipsi 1,5).

Però la Nova Humanitat no apareix en el marc d'una "situació neutra" sinó que s’ha "d’obrir pas" en un món ja ocupat pel Príncep d’aquest món (Mateu 11:12).

En aquesta perspectiva, les Riqueses esdevenen enganyoses perquè ofereixen una seguretat falsa: falsa en si mateixa, i falsa perquè no és per a tothom sinó només per als qui s’aprofiten de la pobresa dels altres.
En el nostre món de cada dia, les relacions de domini, les riqueses, les lleis, fins i tot el temple, han esdevingut les columnes que aguanten i sostenen els "regnes d’aquest món", oposats al Regne de Déu.

Jesús denuncia aquesta situació, i la corregeix.
L’Evangeli de Mateu centra el missatge de Jesús en les Benaurances, que són com la Constitució del (nou) Regne de Déu. Benaurats els pobres: no pas perquè es convertiran en rics, sinó perquè “d’ells és el Regne de Déu” (Mateu 5:1ss).

L’Evangeli de Lluc, en aquest punt, resulta encara més radical. A les Benaurances hi afegeix les Lamentacions: Ai de vosaltres, els rics, perquè ja heu rebut el vostre consol! (Lluc 6:24ss).
El "consol" de les riqueses pot resultar més o menys "satisfactori"... però queda "tan lluny" de les promeses de Déu!

Ja des del seu començament, l’Evangeli de Lluc posa en boca de Maria unes paraules clarificadores de la nova situació: (Déu) derroca els poderosos del soli i exalta els humils; omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res (Lluc 1:52ss).

"Pobresa" i "riquesa", vistes des de la perspectiva de Déu, queden simplement invertides. Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. No es tracta d’una inversió social en què "els pobres" passen a ser "els rics", i "els rics" es tornen "els pobres", sinó d’una inversió de valoració: la riquesa dels rics és valorada com a no-res; en canvi la pobresa dels pobres permet que Déu hi faci meravelles (Lluc 1:49).

El relat llegit contraposa explícitament Riqueses i Déu.
El llenguatge resulta sorprenent: No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses.
¿“Servidors” de les riqueses? Semblaria que més aviat seria al revés: els rics es “serveixen" de les riqueses. Però la realitat, com podem experimentar cada dia, és una altra: les riqueses dominen la vida dels seus posseïdors i, a través d’ells, la vida de tots.

Aquest domini, avui i entre nosaltres, està arribant al seu paroxisme. En la nostra "economia de consum" les “riqueses” no es destinen a satisfer necessitats humanes sinó a crear-ne noves contínuament. 

Fins a on?
Hi ha dos límits inqüestionables:
-Els recursos disponibles del Planeta. En aquest punt, sembla clar que el "desbaratament" dels Humans està arribant a límits "insostenibles". I

-L’índex de deshumanització socialment sostenible. També en aquest punt s'ha arribat a una "situació" en què la capacitat dels Humans per a una "deshumanització programada i progressiva" està arribant a una situació límit que ja està generant "comportaments autodestructius" cada dia més sovintejats...  
Sabrem reaccionar a temps?...

L’alternativa és “servir Déu”.
Però, això què significa, en la pràctica? 

Déu no necessita "servidors". És Ell qui ha ofert als Humans la capacitat d'humanitzar-nos, obrint-nos als seus "dons". Podem "servir Déu" fent Humanitat.

"Fent Humanitat" ens realitzem "personalment" com a humans.
Només així les nostres "riqueses" deixen de ser enganyoses.  

24è diumenge. Any C. "Pare".

Paraules i Parauletes.   "Pare".

EVANGELI. (Lluc 15,1-32).

NOTA.

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,

veient que tots els cobradors d’impostos

i els altres pecadors

s’acostaven a Jesús per escoltar-lo,

els fariseus i els mestres de la Llei

murmuraven entre ells i deien:

«Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.»

Jesús els proposà aquesta paràbola:

«¿Qui de vosaltres, si tenia cent ovelles i en perdia una,

no deixaria en el desert les noranta-nou

i aniria a buscar la perduda fins que la trobés?

I quan l’hagués trobada,

¿oi que se la posaria tot content a les espatlles

i, arribant a casa, convidaria els amics i els veïns dient-los:

“Veniu a celebrar-ho: he trobat l’ovella que havia perdut”?

Us asseguro que al cel hi haurà també

més alegria per un sol pecador convertit

que no pas per noranta-nou justos

que no necessiten convertir-se.

»I si una dona tenia deu monedes de plata i en perdia una,

¿no encendria el llum i escombraria la casa

i la buscaria amb tot l’interès fins que la trobés?

I quan l’hagués trobada,

oi que convidaria les amigues i les veïnes dient-los:

“Veniu a celebrar-ho: he trobat la moneda que havia perdut”?

Us asseguro que hi ha una alegria semblant

entre els àngels de Déu

per un sol pecador convertit.»

I també els digué:

«Un home tenia dos fills.

Un dia el més jove digué al pare:

“Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.”

Ell els repartí els seus béns.

Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia,

se n’anà cap a un país llunyà

i, un cop allà, dilapidà els seus béns

portant una vida dissoluta.

Quan ho hagué malgastat tot

vingué una gran fam en aquell país

i començà a passar necessitat.

Llavors es llogà a un propietari d’aquell país,

que l’envià als seus camps a pasturar porcs.

Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs,

però ningú no li’n donava.

Llavors reflexionà dintre seu:

“Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres,

i aquí jo m’estic morint de fam!

Aniré a trobar el meu pare i li diré:

Pare, he pecat contra el cel i contra tu;

ja no mereixo que em diguin fill teu;

pren-me entre els teus treballadors.”

I se n’anà a trobar el seu pare.

»Encara era lluny,

que el seu pare el veié i es commogué,

corregué a tirar-se-li al coll i el besà.

El seu fill li digué:

“Pare, he pecat contra el cel i contra tu;

ja no mereixo que em diguin fill teu.”

Però el pare digué als criats:

“Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo,

poseu-li un anell i calçat,

porteu el vedell gras per celebrar-ho,

mateu-lo i mengem,

perquè aquest fill meu, que ja donava per mort,

ha tornat viu;

ja el donava per perdut i l’hem retrobat.”

I es posaren a celebrar-ho.

»Mentrestant el fill gran tornà del camp.

Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls

i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò.

Ell li digué:

“Ha tornat el teu germà.

El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut,

ha fet matar el vedell gras.”

El germà gran s’indignà i no volia entrar.

Llavors sortí el pare i el pregava.

Però ell li respongué:

“He passat tants anys al teu servei,

sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments,

i no m’has donat mai un cabrit

per fer festa amb els meus amics;

i ara que torna aquest fill teu

després de consumir els teus béns amb dones públiques,

fas matar el vedell gras?”

El pare li contestà:

“Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu.

Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa,

perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort,

ha tornat viu;

ja el donàvem per perdut

i l’hem retrobat”.»

115. Pare.
("Pare, he pecat contra el cel i contra tu;

ja no mereixo que em diguin fill teu").

Nota.
Per simplificar, aquí parlo de “paternitat” entenent pare i mare, i de "filiació" entenent fill o filla.

No hi ha "pare" si no hi ha "fill". Igualment, no hi ha "fill" sense "pare".
Pare i Fill són els dos termes d’una relació. Algú no és pare en si mateix, ni és fill en si mateix. Només s’és pare per relació al fill, i només s’és fill per relació als pares.

La relació pare-fill és profunda i única. Hi ha tantes classes de paternitat i de filiació com pares i fills existeixen. Més hi tot, perquè la relació "pare-fill" va canviant contínuament passant per estadis molt diferents, i fins i tot contraposats.

Quan l’Evangeli de Mateu diu que ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar (Mateu 11:27), expressa aquesta profunditat, exclusivitat i "diversitat canviant" de la relació pare-fill  i  fill-pare. No hi ha dues paternitats iguals, com tampoc no hi ha dues filiacions iguals.

En el Humans, la relació pare-fill comença com una relació de dependència total del fill envers els pares. No obstant, la vida que els pares generen en el fill porta inclosa la "progressiva independència" del fill o filla.
La filiació "s’acompleix" en l’acolliment que el fill o filla fa lliurement de la "vida per a la independència" rebuda dels pares. Sense la independència del fill, assumida com un do dels pares, no hi hauria plena filiació. Només des de la seva independència efectiva, el fill, ja adult, pot mostrar als pares una "dependència" afectiva i d’agraïment. “El meu Pare ho ha posat tot a les meves mans” (Mateu 11:27).

La paràbola que hem llegit ens presenta un pare amb dos fills.
Aquí apareix una nova forma de relació, també contínuament variant: germà - germà. 

L'Evangeli vol que ens fixem en aquesta nova relació.
I quan el "pare" és El Pare ( el Déu "invisible"), aquesta relació de germà-germà condiciona radicalment la relació amb El Pare.

L’explicació és ben senzilla: sentim la nostra pròpia vida com una vida rebuda (fills), però no "experimentem" directament aquesta situació; no experimentem objectivament El Pare. En canvi, sí que experimentem objectivament la proximitat dels germans.

En la nostra relació amb Déu, la filiació s’alimenta de dos sentiments potents:
- la pròpia contingència (Vida rebuda: Som, però podríem no ser)
- i la presència directa de la resta d’Humans (i de vivents) com a coparticipants d'aquesta "Vida rebuda" (germanor).

Només amb la contingència, no arribaríem al sentiment de filiació.
Sense la germanor, la simple "realitat humana" podria generar, fins i tot, un sentiment d'absurditat.
L’autoconsciència, característica dels Humans, podria condemnar-nos a una desagradable experiència "d'absurditat" si no hi han relacions de germanor". La possibilitat de la "soledat" és ben real, tot i estar, potser, "envoltats" de gent.

Només la presència dels altres, acceptats com a posseïdors d’una independència com la nostra, ens permet “sentir” que hi ha alguna cosa més. La presència dels altres ens fa com de “pantalla” on veure que el nostre JO, "rebut" i "compartit", és "real"

No hi ha JO sense TU.
No co-existim els uns "davant" o "en front" dels altres.
"Convivim". Les nostres "vides" estan imbricades entre si, formant la "LA VIDA". Possiblement única.

En la Cultura Occidental actual hi ha un esclat de "cientisme" que fa difícil l’experiència de la germanor. Se’ns ofereix un coneixement de la VIDA tan "detallat" que podem caure en la trampa de pensar que "tot queda explicat" per partícules subatòmiques o per impulsos quàntics o per secrecions hormonals... Ens podria passar com a aquells que, analitzant profundament els pigments d’una pintura, no "veuen" ni "admiren" l’obra d’art que tenen entre mans.

En aquesta paràbola, el "pare" representa Déu-Pare.

-El Fill petit, quan està lluny, "l'enyora" per reacció als altres humans que abusen d’ell.

-El Fill gran encara no ha "descobert" el seu Pare. I el "censura" pel seu comportament envers “aquest fill teu” que havia marxat de casa.

El Pare invita al germà gran a fixar-se en el "germà recobrat", i l’invita a entrar a la festa de la germanor.

El relat no diu si el germà gran va entrar o no, a la festa...
No té importància perquè es tracta d’una "paràbola".

Però és una paràbola dita per a tots i cada un dels Humans.
-Només la germanor ens porta a "descobrir" el Pare.
-Només la filiació ens fa germans amb tots els Humans (i amb tots els vivents).
-Només podem "gaudir" de la paternitat del Pare del Cel vivint la germanor aquí a la terra (Mateu 6,9s).

23è diumenge. Any C. "Creu".

Paraules i Parauletes.          "Creu".

EVANGELI. (Lluc 14,25-33).

En aquell temps, Jesús anava amb molta gent.

Ell es girà i els digué:

«Si algú vol venir amb mi

i no m’estima més que el pare i la mare,

que l’esposa i els fills,

que els germans i les germanes,

i fins i tot que la pròpia vida,

no pot ser deixeble meu.

Qui no porta la seva creu per venir amb mi,

no pot ser deixeble meu.

»Suposem que algú de vosaltres vol construir una torre.

¿No us asseureu primer a calcular-ne les despeses

per veure si teniu recursos per acabar-la?

Perquè, si després de posar els fonaments,

no podíeu acabar l’obra,

tots els qui ho veurien començarien a burlar-se’n i dirien:

“Aquest home havia començat a construir,

però no pot acabar.”

Si un rei vol anar a combatre amb un altre,

¿no s’asseurà primer a deliberar si amb deu mil homes

podrà fer front al qui ve contra ell amb vint mil?

I si veia que no pot,

quan l’altre encara és lluny

li enviarà delegats a negociar la pau.

Així també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu

si no renuncia a tot el que té.»

114. Creu. (Qui no porta la seva creu per venir amb mi,

no pot ser deixeble meu).

Sembla clar que les paraules que els evangelistes posen en boca de Jesús sobre “portar la creu” no podien ser dites directament per ell mateix. No va ser fins després de l’experiència de la resurrecció per les comunitats cristianes que la creu va adquirir un nou significat.

Les comunitats cristianes se senten a si mateixes com a “cos visible del Ressuscitat”. Per això no tenen cap inconvenient a posar en boca del Jesús històric aquelles paraules que els ajuden a expressar i celebrar la seva fe. (Podeu veure a Glossari →Paraules de Jesús).

Per a ser deixeble de Jesús cal portar la pròpia creu. Aquestes paraules no han de ser enteses com una opció per al sofriment sinó com una opció per a la vida que es dóna.
La fe en la resurrecció de Jesús ens posa davant els ulls la dimensió resurreccional de la mort, quan "morir" significa "donar" la pròpia vida pels altres.
Sense resurrecció, la mort faria "absurda" la vida humana.
"Viure per morir" no té cap sentit. Però donar la vida sí que té sentit, sobretot quan podem experimentar que algú “acull” la nostra "vida donada".

A imatge de Déu, els Humans estem cridats a viure donant vida, d’una manera semblant a com una font "viu" donant aigua.
A la creu, Jesús és vida totalment donada.
La resurrecció ens permet “veure” la vida en forma de plenament donada, i per això mateix, plenament compartida.

Quan pensem en la creu de Jesús, hem d’evitar entendre-la d’una manera purament individual. La crucifixió era una pràctica real; terriblement real. Pretenia exhibir tota la capacitat d'anorreament i de deshumanització exhibida pel "Poder" enfront de qualsevol oponent, real o suposat. És pràcticament segur que Jesús va ser crucificat; però entendríem malament el missatge que els Evangelis ens volen transmetre si ens quedàvem en els horrors de la seva crucifixió sense estendre-la a tots els crucificats; és a dir: a tots els "condemnats" a la deshumanització.

Aquesta "dimensió expandida" de la crucifixió de Jesús (de l’Home), els Evangelis l’expliciten presentant-nos Jesús entre dos altres crucificats (Mateu 27:38. Marc 15:27. Lluc 23:33. Joan 19:18). Es fa notar que aquests altres crucificats eren malfactors i que també ells es burlen de Jesús. Una manera d’assenyalar amb cruesa com n’és de profunda la deshumanització que pot provocar el Poder.

Lluc "humanitza" el relat de la crucifixió amb el sorprenent "diàleg" dels lladres amb Jesús. L'un, l'insulta; l'altre, l'invoca. 
Els malfactors associats a Jesús en la seva deshumanització, tenen i mantenen la capacitat d’apuntar-se o no a la humanització que ofereix el Regne de Déu. Per això un pot escoltar les sorprenents paraules de Jesús: Avui estaràs amb mi al Paradís (Lluc 23:43).

L’Evangeli de Joan suggereix el significat profund dels "crucificats" a través de la presència, al peu de la creu, de Maria, la mare de Jesús, que representa la Humanitat anterior, i de Maria Magdalena, que anticipa la nova Humanitat (Joan 19:25). (Mireu la interpretació d’aquesta escena a “Maria”).

En els Evangelis, la Creu representa l’instrument pervers amb què els Poderosos volen exhibir la seva capacitat d’aniquilar una vida. A la vegada, com afirma el cartell posat al capdamunt de la Creu, representa la mort del Poder, el “Rei” (Joan 19:19). El Poder mata, i és matat per altres Poders.

Amb la seva mort resurrecciosa Jesús “atura” l’espiral de la mort. Ell converteix la seva "mort" en el punt àlgid de la seva humanització. “Tot s’ha acomplert” (Joan 19:30). (➝ Divendres Sant. Llenguatge 3e)

Davant els "crucificats", cada ésser humà ha de decidir a quina banda es posa. No hi ha terme mig. No hi ha zona neutra. Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu (Lluc 14:27)

22è diumenge.C. "Festa".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Lluc 14,1a.7-14).

Un dissabte,

Jesús entrà a menjar a casa d’un dels principals fariseus.

Ells l’estaven observant.

Jesús notà que els convidats escollien els primers llocs

i els proposà aquesta paràbola:

«Quan algú et convida a un dinar de casament,

no et posis al primer lloc:

si hi hagués un altre convidat més honorable que tu,

vindria el qui us ha convidat a tots dos i et diria:

“Cedeix-li el lloc”,

i tu hauries d’ocupar el lloc darrer, tot avergonyit.

Més aviat quan et conviden vés a ocupar el lloc darrer,

i quan entrarà el qui t’ha convidat et dirà:

“Amic, puja més amunt.”

Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula,

perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat,

però el qui s’humilia serà enaltit.»

Després digué al qui l’havia convidat:

«Quan facis un dinar o un sopar,

no hi cridis els teus amics, ni els teus germans,

ni altres parents teus, ni veïns rics.

Potser ells també et convidarien,

i ja tindries la recompensa.

Més aviat, quan facis una festa,

convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs.

Feliç de tu, llavors:

ells no tenen res per recompensar-t’ho,

i Déu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos.»

113. Festa. (...quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs ).

En les religions més o menys connectades amb la Bíblia, les festes són un element important de la seva estructura.
Els Evangelis introdueixen un canvi en el significat i en la funció de les festes religioses. Simplificant molt, podríem dir que el missatge evangèlic canvia altars per taules, temples per esglésies (comunitats), sacerdots per germans, sacrificis a la divinitat per béns compartits.

Normalment, les festes venen marcades per temps, llocs o persones sagrades a través de les quals connectar amb la divinitat i demanar favors o expiar culpes. La novetat del missatge cristià parteix de la convicció que Déu se’ns fa present en cada ésser humà. Cada humà és vist com imatge de Déu: l’única imatge vàlida, donada per Déu mateix. (Compareu Gènesi 1:26 amb Èxode 20:4)

En les festes cristianes, l’experiència de Déu es fa a través de la vivència de la germanor. Per això prenen forma d’àpat de família al voltant d’una taula.
A la taula cristiana no s’hi mengen víctimes prèviament sacrificades a Déu, sinó que s’hi comparteix la pròpia vida en forma de servei mutu de germanor.

A la festa cristiana hi són presents especialment tots aquells la vida dels quals ja ha pres forma de plenament donada. No és tracta simplement d’un record. La seva vida donada, sentida com a "aliment" de la vida que es comparteix, és present i visible en la comunió real i efectiva dels participants. Cada participant hi és amb tota la seva història; és a dir: amb tots aquells amb els quals s’ha anat teixint la seva vida (Joan 12:2). L’àpat de família és el model de tota festa cristiana.

El relat que hem llegit pot resultar sorprenent pel que Jesús diu: Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni altres parents teus, ni veïns rics. Són paraules sorprenents, perquè els familiars i amics són part essencial de tota festa. ¿És possible una festa amb desconeguts?

Les paraules de Jesús volen fer-nos arribar al fons del seu missatge. La festa que proposa Jesús no és mai amb desconeguts, precisament perquè la festa ens fa coneguts, i ens agermana els uns amb els altres. Com en les festes de noces.
Per a Jesús, no hi ha "festes" (en plural) sinó una única i gran Festa, que el Pare va preparant per a tots. Les festes que neixen de la nostra iniciativa, si són autèntiques, són com un eco i un avenç de la única gran Festa de tota la Família Humana ja iniciada.

En l’Evangeli de Joan, Jesús comença la seva obra assistint a una festa de noces (Joan 2,1-11). Aquella festa tenia encara un problema: “no tenien vi”. Només tenien aigua per a les purificacions rituals. Jesús canvia l’aigua de les purificacions en vi per a la festa, pre-anunciant així la Festa definitiva. No és un “miracle”. És un anunci. Arribada la seva "hora" (Joan 13:1), Jesús prendrà l’aigua de les purificacions i canvia el seu significat: ara és signe de l’amor total (vi), que es fa servei i vida donada. No acceptar aquest canvi significaria excloure’s de la Festa (Joan 13:8).

A l’hort-jardí, el Nou Adam es trobarà amb la Nova Eva (la Humanitat "primitiva" arribada ja a la maduresa) per a celebrar la nova i definitiva FESTA DE NOCES entre Déu humanitzat i la Humanitat divinitzada (Joan 20:1ss).
  

21è. Diumenge. C. "Salvar-se".

Diumenge 21 C.       "Salvar-se".

EVANGELI. (Lluc 13,22-30).

En aquell temps,

Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem,

passava per viles i pobles i ensenyava.

Algú li preguntà:

«Senyor, són pocs els qui se salven?»

Ell contestà:

«Correu,

mireu d’entrar per la porta estreta,

perquè us asseguro que molts voldran entrar-hi

i no podran.
Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta,

de fora estant començareu a trucar i direu:

“Senyor obriu-nos.”

Ell us respondrà: “No sé d’on sou.”

Llavors començareu a dir-li:

“Menjàvem i bevíem amb vós

i ensenyàveu pels nostres carrers.”

Ell us respondrà: “No sé d’on sou.

Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal.”

»Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents

quan veureu Abraham, Isahac i Jacob

amb tots els profetes en el regne de Déu,

mentre que a vosaltres us hauran tret fora.

I vindrà gent d’orient i d’occident,

del nord i del sud

i s’asseuran a taula en el regne de Déu.

Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers,

i són primers els qui llavors seran darrers.»

112. Salvar-se. (Senyor, són pocs els qui se salven?).

Salvar-se significa sortir d’una situació dolenta o de perill.
En la doctrina cristiana clàssica és freqüent dir que tots necessitem "ser salvats" perquè naixem afectats del "pecat original".
Però l’expressió “pecat original” sembla contradictòria en si mateixa ja que, en origen, no pot haver-hi encara la responsabilitat personal indispensable perquè hi hagi cap forma de culpa o pecat. També contradiu directament la Bíblia que, en el Relat de la Creació, diu explícitament: “Déu veié que tot el que havia fet era molt bo” (Gènesi 1:31), inclòs l’Home, creat a imatge i semblança seva.

Si, ja des de l'inici, tots necessitéssim ser salvats, això significaria que Déu ens ha creat “perduts”. I Ell en seria el “responsable”.

Possiblement la paraula “salvació” no sigui actualment la més adequada per expressar la situació dels Humans. Potser resultarien més suggeridores, i més justes, paraules com reeixir, triomfar, arribar a la fita, plenitud,...

La vida de cada ésser humà té forma d'història. Som engendrats petits, dèbils i dependents, i ens anem fent adults, lliures i responsables. Un infant acabat de néixer és l’expressió màxima de debilitat. Però no podem pas acusar els pares d’haver posat al món un ésser tan indefens. Ell ha rebut el mínim necessari i indispensable perquè la vida que ha rebut vagi esdevenint progressivament la seva vida. La dignitat de l’ésser humà consisteix precisament en això: que no som un simple "producte". Som persones.

Com a productes, hem rebut el mínim indispensable per començar a créixer. Com a persones, a partir d’aquest mínim, podem anar esdevenint autors de nosaltres mateixos.
Si els pares haguessin engendrat un fill gran i amb les capacitats ja desenvolupades, no seria una persona sinó un robot.

Per als humans, “salvar-se” significa reeixir en el procés de fer-se a si mateixos. Fer-se persona entre persones.
És cert: no vivim com a persones des del primer moment. Comencem essent no gaire res més que un tub digestiu. Però un tub digestiu capaç de créixer, fer-se conscient de si mateix, adquirir la capacitat de dirigir la pròpia vida, sentir la crida de la llibertat i decidir com serà la nostra resposta davant els altres: ser generós o gasiu, humà o inhumà, germà o dominador.
Cadascú esdevé el protagonista de la "seva" història, i co-protagonista de la Història gran de la Humanitat.

Amb tot, no decidim des d’una situació neutra. La total pobresa inicial ens mou a ser gasius. Però podem anar canviant la gasiveria per generositat.
D'entrada, la total inseguretat i dependència dels inicis ens mou a buscar formes de domini sobre tot allò que ens envolta, incloses les altres persones. Però podem canviar domini per germanor en la mesura que anem descobrint la injustícia dels comportaments de domini.

Les limitacions de la infantesa no s’han de veure com un "pecat" sinó com la condició que fa possible esdevenir persones. El pecat està en l’opció per al Poder si intentem ser més que els altres. 

En aquest sentit, l’exercici del Poder posa de manifest que, en els "dominadors", no ha estat superat l'infantilisme inicial. Però, a la vegada, és difícil la seva exculpació, perquè la mateixa convivència ens fa experimentar cada dia, per activa i per passiva, la inhumanitat de totes les formes de domini sobre els altres. És aquí on apareix la “temptació” i l’ocasió de pecat.

L’espectacle de la deshumanització provocada pel Poder és una crida inapel·lable a la conversió. Tota la gent que s’havia aplegat per a aquell espectacle, després de veure el que havia passat, se’n tornaven donant-se cops al pit, diu l'Evangeli de Lluc en el relat de la Crucifixió (Lluc 23:48).

 

Assumció de Maria. C. "Petitesa".

Paraules i Parauletes.

EVANGELI. (Lluc 1,39-56).

Per aquells dies,

Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà.

Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet.

Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria,

el nen saltà dins les seves entranyes,

i Elisabet, plena de l’Esperit Sant,

cridà amb totes les seves forces:

«Ets beneïda entre totes les dones

i és beneït el fruit de les teves entranyes.

Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?

Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació,

el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes.

Feliç tu que has cregut!

Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.»

Maria digué:

«La meva ànima magnifica el Senyor,

el meu esperit celebra Déu que em salva,

perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.

Des d’ara totes les generacions em diran benaurada,

perquè el Totpoderós obra en mi meravelles.

El seu nom és sant,

i l’amor que té als qui creuen en ell

s’estén de generació en generació.

Les obres del seu braç són potents:

dispersa els homes de cor altiu,

derroca els poderosos del soli

i exalça els humils.

Omple de béns els pobres,

i els rics se’n tornen sense res.

Ha protegit Israel, el seu servent,

com ho havia promès als nostres pares;

s’ha recordat del seu amor a Abraham

i a la seva descendència per sempre.»

Maria es quedà tres mesos amb ella,

i després se’n tornà a casa seva.

111. Petitesa. (...perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.).

Maria és celebrada en el món catòlic com la persona més important de la Història de la Humanitat, després de Jesús. En canvi ella proclama la seva petitesa. Per als Evangelis, aquestes dues apreciacions no són incompatibles sinó que estan íntimament relacionades. Déu ha mirat la petitesa de Maria, i ha decidit fer-hi meravelles.

Quan valorem algú considerant-lo petit o gran, seria un error descuidar l’acció de Déu. Segons els Evangelis, Déu actua en els petits perquè només ells li "permeten" de fer-hi "meravelles". Déu es mostra extraordinàriament "respectuós" amb nosaltres.
Els "grans" consideren que les "meravelles" ja se les poden fer ells mateixos...
Això comporta que, en la pràctica, “els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers”. (Mateu 20,16).

Només la petitesa ens manté dúctils perquè les mans humanitzadores de Déu ens puguin anar modelant. “Llavors el Senyor-Déu va modelar l'home amb pols de la terra. Li va infondre l'alè de vida, i l'home es convertí en un ésser viu” (Gènesi 2:7).

Els Evangelis narren una escena sorprenent i trista que posa de manifest què hi ha en el cor de l’home: quan els deixebles entenen que Jesús, el “seu líder" natural, ja no continuarà amb ells, comencen de seguida a discutir sobre quin d’ells havia de ser tingut pel més important. (Lluc 22:24).

Tots som importants. El problema està en voler ser més important que els altres.
Maria és conscient de la seva petitesa i la vol. La petitesa és la situació real de tota vida individual. Naixem petits, i creixem per anar-nos integrant al gran Cos que tots plegats formem, i en el qual ens realitzem també cada un de nosaltres. En relació a la totalitat del Cos, tots som petits. En relació a la vida del Cos, tots som importants i necessaris.

St. Pau, en la seva 1ª carta als Corintis, fa servir explícitament aquesta imatge del cos humà com expressió de la vida de la Humanitat. El Crist (L’Home) és com el cos humà (1Corintis 12:12ss). També l’Evangeli de Joan diu el mateix fent servir la imatge del Cep i les Sarments (Joan 15:1ss).

Sembla com si el nostre món actual hagués optat, encara més, per la "grandesa". Una grandesa cada dia més dura i perversa. El virus del Poder s’està convertint en una epidèmia. A tots nivells.

El prototipus del Poder són els Estats, que van envaint totes les àrees de la vida humana.
La "lluita pel Poder" està a l’ordre del dia: en nom de l’Estat, contra l’Estat i entre els Estats.

La denúncia de Jesús continua essent del tot actual: Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així (Mateu 20,25ss). 

A pesar del manament explícit de Jesús, la nostra Església s’ha anat fent a imatge i semblança dels Estats, caient a vegades en autèntiques aberracions.
També la nostra Europa. L'Europa de la "fraternitat, de la igualtat i de la llibertat" que volíem construir, ha acabat essent una Europa dels Estats. Mentre sigui així, la buscada fraternitat serà inviable.
Avui la complexitat del món i les noves tecnologies fan que els Estats vagin esdevenint incapaços de mantenir el seu monopoli de la violència. Sense aquest monopoli, els Estats entren en una situació de col·lapse. Cal que en siguem conscients.

La situació actual comporta un perill extrem, però també una grandíssima oportunitat. Ens posa davant la urgència de buscar noves formes de convivència no fonamentades en el Poder.
En els Evangelis, Maria és figura d’una Humanitat generadora d’Humanitat. Cal retrobar la seva petitesa. A la millor, encara som a temps a que "s’hi puguin fer meravelles".

20è. diumenge C. "Divisió".

Paraules i Parauletes.      "Divisió".

EVANGELI. (Lluc 12, 49-53).

En aquell temps Jesús deia als seus deixebles:

«He vingut a calar foc a la terra.

Com voldria ja veure-la cremar!

He de passar la prova d’un baptisme.

Com em sent el cor oprimit fins que no l’hauré passada!

¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra?

Us asseguro que no.

És la divisió, el que he vingut a portar.

Des d’ara dins una mateixa casa n’hi haurà cinc de dividits:

Tres contra dos, i dos contra tres.

El pare renyirà amb el fill i el fill amb el pare;

la mare renyirà amb la filla i la filla amb la mare;

la sogra renyirà amb la nora i la nora amb la sogra.»

Deia també a la gent:

«Quan veieu sortir un núvol a ponent,

dieu tot seguit: “ja ve la pluja”.

I efectivament, la pluja arriba.

I quan el vent bufa del sud, dieu: “Farà calor”. I en fa.

Hipòcrites!

Vosaltres sabeu endevinar el temps

per l’aspecte de la terra i el cel,

¿i ara no endevineu quins moments esteu vivint?

¿Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?»

110. Divisió. (És la divisió, el que he vingut a portar.).

Si busquéssim una paraula que resumís tot el missatge de Jesús, segurament trobaríem “comunió”. Jesús ens invita a viure en comunió, i així fer-nos capaços de participar en la VIDA DE DÉU que és COMUNIÓ.
¿Com és, doncs, que aquí Jesús diu que ha vingut a portar divisió?

A més: ¿Podríem acceptar un Jesús que pretengués posar divisió en la família, que és com el santuari de la comunió entre nosaltres?
I no obstant, les paraules de Jesús són clares, i es troben també en l’Evangeli de Mateu (Mateu 10:34ss. Veure també comentari).

Estem en un món profundament unit i organitzat. Però “unit i organitzat” no pas amb vincles de Comunió sinó amb estructures de Domini-Servitud.
Certament Jesús ens proposa la comunió. Però per entrar en la comunió primer és necessari sentir la crida de la Llibertat i seguir-la. És impossible la comunió si no neix de la llibertat; d’una llibertat creativa perquè comunió és creació.

La "unitat" que el Poder imposa és perversa. El Poder crea la seva pròpia ideologia segons la qual l’obediència esdevindria “font d’Unitat”. Fins i tot, segons el Poder, l’obediència seria necessària per a “fer Humanitat”: una ”Humanitat” projectada des del mateix Poder, deshumanitzada i deshumanitzadora. El Poder no fa homes; fa súbdits.

En la seva proposta de Regne de Déu, Jesús no es troba amb un terreny neutre. Es troba en un terreny ja ocupat per un altre “Regne”. Un Regne que ho domina tot i ho reglamenta tot.
Jesús troba l’oposició directa del Regne d’aquest món, format no solament pels dominants-dominats sinó també per tot un sistema de valors massa assumits.
Per això la proposta de Jesús inclou necessàriament trencar els vincles que subjecten les persones, unes a les altres, i al Sistema.

Aquesta és la "divisió" que Jesús ve a provocar.
Avui, tots els Humans estem inclosos en algun Estat; i els Estats sempre són obra d’uns vencedors. Són l’expressió màxima de les estructures de Poder. S’hi parla d’Unitat, de Llibertat, de Democràcia,... enteses des del Poder, que sempre les corromp.

Els "vincles" del Sistema no es trenquen creant un contrapoder més fort. No és venç el Poder amb més Poder. No es treu la violència amb més violència. No es supera l’esclavitud convertint en nous esclaus els antics dominadors. No es tracta de "dividir per vèncer", com passa amb els regnes d’aquest món.

La divisió que Jesús provoca consisteix en desfer-nos de les nanses que els diversos Poders han creat i continuen creant en nosaltres, sovint amb l’excusa d’ajudar-nos. La divisió que Jesús provoca vol alliberar-nos dels "punts de presa" que permeten als Poderosos dominar les nostres vides. No s’agafa una pilota grossa amb una sola mà; però si li poseu una nansa, podreu dominar-la amb un sol dit. Les necessitats (les reals i les "provocades") i els interessos són allò que els Poders converteixen en nanses per poder-nos agafar. No és possible la comunió sense, simultàniament, alliberar-se de les nanses.

Mirant la nostra Església, és convenient adonar-se que ha arribat fins a nosaltres contaminada de Poder. Amb el temps ha anat incorporant molts dels mals dels quals ens hauria d’ajudar a alliberar-nos. Fins i tot ha caigut en la divisió dels poderosos (jerarquia i laics). No és aquesta la divisió alliberadora que Jesús genera.

L’Església necessita convertir-se. Fa un temps, va ser la Reforma Protestant; més recentment, ha estat el Concili Vaticà II: han buscat i promogut la conversió.
Hi ha hagut molts resultats, però queda moltíssima conversió per fer. I és que la conversió és una tasca permanent que cada ésser humà ha d’anar actualitzant en si mateix quan opta per al Regne de Déu. És a dir: quan opta per humanitzar-se fent Humanitat, trencant amb el Regne del Poder.