Crist Rei. Any C. "Creu".

Paraules i Parauletes.    "Creu".

EVANGELI. (Lluc 23,35-43).

En aquell temps,

les autoritats es reien de Jesús clavat en creu i deien:

«Ell, que en salvava d’altres, que se salvi ell mateix,

si és el Messies de Déu, l’Elegit.»

Els soldats també se’n burlaven:

tot oferint-li vinagre, li deien:

«Si ets el rei dels jueus, salva’t tu mateix.»

Sobre d’ell hi havia un rètol que deia:

«El rei dels jueus.»

Un dels criminals penjats a la creu

també li deia insultant-lo:

«No ets el Messies?

Salva’t a tu mateix i a nosaltres.»

Però l’altre, renyant-lo, li respongué:

«Tu, que estàs sofrint la mateixa pena,

tampoc no tens temor de Déu?

I nosaltres ens ho mereixíem,

perquè estem sofrint el càstig

que ens correspon pel que hem fet,

però aquest no ha fet res de mal.»

I deia: «Jesús, recordeu-vos de mi,

quan arribeu al vostre Regne.»

Jesús li respongué:

«T’ho dic amb tota veritat:

Avui seràs amb mi al paradís.»

Creu. (...les autoritats es reien de Jesús clavat en creu.).

És propi de l’ésser humà de fer-se preguntes. Preguntes sobre si mateix, sobre l’univers i sobre la seva relació amb el món que l’envolta.
I també és propi de l'ésser humà donar-se les respostes.
Així neixen les Filosofies, diverses segons la diversitat de respostes a les diferents preguntes.

Algunes Filosofies, per explicar el nostre món, incorporen alguna forma de transcendència: Déu, un altre món, el cel, l’etern retorn, la casualitat, el destí, la sort, els astres...
L’opció per la transcendència ha donat lloc a les Religions.

Els Evangelis van per un altre camí.
Alguns comentaristes diuen que els Evangelis són el relat de la "Passió, Mort i Resurrecció de Jesús", amb una llarga Introducció. És a dir: tot allò que cada Evangeli ha dit abans del Relat de la Passió-Resurrecció fa només de "Introducció" per ajudar a entendre aquest relat extraordinari i extraordinàriament sorprenent.

Es tracta d’un relat "històric", però no "biogràfic", perquè, a partir dels fets ocorreguts en Jesús de Natzaret, se’ns presenta tota la realitat humana. És a dir: la Passió-Mort-Resurrecció de Jesús  "visualitza" la Passió, Mort i Resurrecció de l’Home.

 
Els Evangelis no intenten oferir-nos dades biogràfiques sobre Jesús de Natzaret sinó una "radiografia de la Humanitat" en la persona concreta de Jesús de Natzaret.

L’Evangeli de Lluc ens ho adverteix ja des del començament amb paraules posades en boca del vell Simeó quan pren en braços l'Infant Jesús: Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa (la seva mare) una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts (Lluc 2:34s).

En els quatre Evangelis, Jesús és l’home-senyera, enlairat i exhibit al Calvari. Que l’escena del Calvari no és un relat purament biogràfic sinó una radiografia de la Humanitat, els Evangelis ho deixen clar quan assenyalen els actors que hi intervenen: tothom.
Cadascú amb el seu paper. Al centre, Jesús a la Creu amb tots els "crucificats" de la Història Humana. Al voltant, el Poble mirant-s’ho, amb autoritats i soldats "burlant-se’n" (Lluc 23:32ss).

L’escena del Calvari és contradictòria: meravellosa i terrible. La persona de Jesús hi encarna la plena realització del projecte de Déu. “Tot s’ha complert”, diu Jesús mateix (Joan 19:30). Però, a la vegada, la crucifixió, amb les burles que l'acompanyen, constitueix la més gran i cruel deshumanització intentada pels "Poderosos".

La intenció dels Evangelis és clara: davant els crucificats convertits en senyera de contradicció, no és possible la neutralitat. Cada “espectador” ha de prendre-hi partit. (→ Espectacle).

Els Evangelis ens presenten tres respostes negatives i tres de positives.

Les Respostes negatives expressen “fe en Jesús de Natzaret” (en l’Home) però per burlant-se’n. Són:

- Les autoritats, que reconeixen que Jesús va salvar-ne d’altres, i se’n burlen perquè no pot salvar-se a si mateix (Lluc 23,35).

- Els soldats, que hi veuen “el rei dels Jueus”, i se’n burlen perquè l’Imperi que ells serveixen l’ha vençut sense "lluita" (23,36).

- Un dels crucificats increpa Jesús perquè, "essent el Messies", no fa la seva feina d’alliberar-los, alliberant-se a si mateix (23,39).

La burla davant uns homes crucificats i nus porta la seva inhumanitat a la màxima expressió.

 

Les respostes positives expressen la “fe en Jesús de Natzaret” (en l’Home) "acollint" la seva vida donada.
El relat ens ofereix tres exemples de conversió:

- L’altre dels lladres crucificats, que diu: Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne (LLuc 23,42).

- El centurió, que ha presidit l’execució, i declara: Realment, aquest home era innocent (Lluc 23:47).

- Finalment, tota la gent que era present en aquell espectacle, que després de veure el que havia passat, se'n tornaven donant-se cops al pit (Lluc 23:48).

 

En els Relats de la Passió hi té un significat especial la  → nuesa de Jesús. Un significat doble:

a) Ens posa davant per davant de l’home home, sense "disfresses". I és aquí on cadascú ha de prendre partit. És aquí, davant l’home en cru, que cadascú decideix ser humà o inhumà. És davant l’home en cru que cada ésser humà es juga la seva pròpia humanitat.
Davant els nus crucificats, totes les Filosofies, Teologies, Religions, Espiritualitats, Místiques o maneres de pensar troben la seva "pedra de toc" per comprovar si són vàlides o no; si "humanitzen" o "deshumanitzen".

b) Els "nus" del Calvari evoquen els nus del Paradís Original. És a dir: Adam i Eva, abans del pecat; abans de menjar el "fruit" de l'Arbre del  “coneixement del Bé i del Mal” (Gènesi 2:25ss). El dia que en mengeu, morireu, els havia advertit Déu (Gènesi 3:3ss).

La condemna i mort dels milers i milions de "crucificats" visualitza el resultat de pretendre "decidir" sobre el Bé i el Mal. "Jesús" (l’Home) ha estat condemnat perquè uns humans inhumans han sentenciat: Nosaltres tenim una Llei i, segons aquesta Llei, aquest home ha de morir (Joan 19:7).

"L’espectacle" dels Crucificats visualitza les conseqüències de voler ser “com déus”, decidint sobre el Bé o el Mal.

No obstant, l’espectacle, terrible, és converteix en una crida a la conversió, i a retornar al Paradís Original.
 

33è diumenge. Any C. "Temple".

Paraules i Parauletes.   Temple.

EVANGELI. (Lluc 21,5-19).

En aquell temps, alguns parlaven del temple,

fent notar les seves pedres magnífiques

i les ofrenes que el decoraven.

Jesús digué:

«Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït:

no quedarà pedra sobre pedra.»

Llavors li preguntaren:

«Mestre, quan serà tot això

i quin senyal anunciarà que està a punt de succeir?»

Jesús respongué:

«Estigueu alerta, no us deixeu enganyar,

perquè vindran molts que s’apropiaran el meu nom.

Diran: «Sóc jo»,

i també: «Ja arriba el moment.»

Deixeu-los estar; no hi aneu, amb ells.

I quan sentireu parlar de guerres i de revoltes,

no us alarmeu.

Això ha de succeir primer, però la fi no vindrà de seguida.»

Després els deia:

«Una nació prendrà les armes contra una altra,

i un regne contra un altre regne.

Hi haurà grans terratrèmols,

fams i pestes pertot arreu,

passaran fets espantosos

i apareixeran al cel grans senyals d’amenaça.

Però abans de tot això se us enduran detinguts,

us perseguiran,

us conduiran a les sinagogues o a les presons,

us presentaran als tribunals dels reis o als governadors,

acusats de portar el meu nom.

Serà una ocasió de donar testimoni.

Feu el propòsit des d’ara de no preparar-vos la defensa:

jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa,

i cap dels vostres acusadors

no serà capaç de resistir-la o de contradir-la.

Sereu traïts fins i tot pels pares,

pels germans, parents i amics,

en mataran alguns de vosaltres,

i sereu odiats de tothom pel fet de portar el meu nom.

Però no es perdrà ni un dels vostres cabells.

Sofrint amb constància

us guanyareu per sempre la vostra vida.»

124. Temple. (...alguns parlaven del temple ... No quedarà pedra sobre pedra.)

Parlant del temple, Jesús diu: tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra.
No és una maledicció. Tampoc vol ser una profecia en sentit propi, doncs el temple de Jerusalem ja havia estat destruït quan els Evangelis Sinòptics posen aquestes paraules en boca de Jesús.

El que fan els evangelistes és simplement utilitzar el fet històric com a llenguatge inapel·lable per dir-nos allò mateix que l’evangelista Joan posa en boca de Jesús responent a la Samaritana quan aquesta li pregunta "a on cal adorar Déu". Jesús li respon: Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. ...  Arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare (Joan 4:20).

En el camí de la fe, tots comencem "necessitant" alguna classe de  “temple”. Però, si creixem i anem madurant, arriba l’hora en què ens cal "superar" la nostra "necessitat" de "temples" i "santuaris".
Aquests poden servir-nos de "crossa" mentre la nostra fe és immadura. Però la fe és un do de Déu que va creixent, si el deixem créixer. Tots som cridats a una fe adulta que ens porta a ser adoradors en Esperit i veritat.
Què vol dir, això?

Jesús porta a plenitud allò que havia començat en temples de pedra, amb sacerdots i holocaustos. Ell és la plena realització del Projecte-Home. En ell, els Humans esdevenim definitivament a imatge i semblança de Déu, i adoradors en Esperit.

Jesús, condemnat i crucificat, i també elevat (Joan 3,14), fa visible el pas des de la deshumanització més absoluta, assumida en solidaritat amb tots els Humans, a la Humanització plena. L’Home és el nou "temple" a “construir” (Joan 2,21).

Davant l’Home encara deshumanitzat, que pateix i és menyspreat, l'única manera vertadera d’adorar Déu és participar en la seva humanització. “Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure;... (Mateu 25:34ss).

Segons el missatge dels Evangelis, Jesús marca el final de la funció "mitjancera" dels "temples". Els tres Evangelis Sinòptics ho expressen d’una manera molt gràfica: en el moment de la mort de Jesús, la cortina del santuari s’esquinçà pel mig (Lluc 23:45; Mateu 27:51; Marc 15,38).

El Temple de Jerusalem no era "residència" de Déu. Era només el "signe" d’una presència protectora (humanitzadora). Més concretament, era el signe d’una primera aliança de Déu amb un Poble. Per això inicialment l’espai més sagrat del Temple, anomenat "Santíssim", era on s’hi guardaven l’Arca de l’Aliança amb les Taules de la Llei.

Però el Poble no va ser fidel a l’Aliança, i el Temple va ser destruït, i el Poble va ser deportat a Babilònia. La reconstrucció del Temple era un intent de reconstruir el Poble. Però la deportació a Babilònia havia fet madurar el Poble d'Israel, i l'anava preparant per a una Nova classe  d'Aliança.

Aquesta ja no tindria forma de "Llei", impresa en taules de pedra, sinó impresa en el cor mateix dels "Elegits", que ara serien tots els Humans (Ezequiel 11:19). El “Poble” de la Nova Aliança és la Humanitat (Lluc 2:31).

Aquest procés en la Història de la Humanitat es dóna també en la nostra historia personal. Tots "comencem" necessitant alguna classe de “temples”: "valors absoluts de suplència" que ens serveixin de crossa per començar a caminar. Però aviat els nostres valors absoluts es converteixen en "obstacles" per a la maduresa. Si no els "superem", impedeixen de FER HUMANITAT.

Aquest procés il·lumina el moment que estem vivint avui en l’Església. Hereva d’uns temps de fe immadura, avui l’Església es troba gestionant grans temples, però també amb una profunda "crisi d'identitat".
Aquesta crisi,  en molts casos, pot ser interpretada com una crisi de creixement. Una invitació a superar una "Religió" encara basada en temples, ritus, sacerdots i altars.

Els Evangelis ens inviten a fer un "pas endavant. Passar 

de la "Llei" a "l'Evangeli";

del "temple" a la "comunitat"; 

de "l’altar" a la "taula" de la vida compartida,

del "sacerdot" al "germà",

del "ritus" al "servei" lliure i amorós.

És a dir: de la "religió" a la "construcció d'Humanitat".

També cal prendre consciència que els (nostres) grans temples van lligats, pels seus orígens i pel seu funcionament, a situacions de "Poder". Per això, en el món actual, els grans temples fàcilment esdevenen una provocació.    

“Superar” els grans temples no vol pas dir deixar-los abandonats. Són edificis nobles i carregats d’història. Molts han adquirit també un significat entranyable per al poble, ciutat o país on estan ubicats. Cal respectar i valorar aquest seu "significat afegit".

Donat que estem en una societat religiosament plural i d’estructura laica, seria raonable pensar en una gestió dels grans temples més directament en mans del Poble, i no exclusivament al servei d’una comunitat concreta, sobretot quan aquesta ha esdevingut incapaç fins i tot de "mantenir-los".
De fet, en la majoria de casos, el Poble podria ser-ne considerat "l’hereu" més legítim.

32è Diumenge. Any C. "Esposa de...".

Paraules i Parauletes.

EVANGELI. (Lluc 20,27-38).

En blau, allò que correspon a la versió llarga

En aquell temps,

uns saduceus anaren a trobar Jesús.

Els saduceus neguen que els homes hagin de ressuscitar.

Per això li proposaren aquesta qüestió:

«Mestre, Moisès ens va prescriure

que si un home casat mor sense fills,

el seu germà es casi amb la dona del difunt,

per donar descendència al seu germà.

Doncs bé:

hi havia set germans.

El primer, que era casat, morí sense fills.

El segon, el tercer, i així fins al setè

es van casar amb la dona del difunt

i moriren sense deixar fills.

Finalment ella també morí.

Aquesta dona, per tant, en la resurrecció,

de quin dels set serà l’esposa?

Perquè tots set s’hi havien casat.»

Jesús els respongué:

«En el món present els homes i les dones es casen,

però els qui Déu considerarà dignes

de tenir un lloc en el món que vindrà

i en la resurrecció dels morts

no es casaran,

perquè ja no podran morir mai més.

Pel fet de tenir part en la resurrecció

són iguals que els àngels

i són fills de Déu.

I que els morts han de ressuscitar,

Moisès mateix ho deixa entendre

en el passatge de la Bardissa que no es consumia,

quan diu que el Senyor

és el Déu d’Abraham, Déu d’Isahac i Déu de Jacob.

Déu no és Déu de morts, sinó de vius,

perquè, per a ell tots viuen.»

123. Esposa de... (...de quin dels set serà l’esposa?)

En la Bíblia, en el primer relat de la Creació, llegim: “Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona” (Gènesi 1:27).
Difícilment es poden dir més coses amb tan poques paraules: l’home i la dona, junts, en absoluta igualtat i complementarietat, i formant una única imatge de Déu.
Resulta sorprenent que en un text de fa més de 3000 anys, en plena societat masclista, es parli tan equànimement de l’home i la dona.

El segon relat de la Creació, on es parla de la presència del mal en el món, ja canvia una mica. En aquest segon relat ja es parla de la dona en referència a l’home baró. Amb tot, s’hi continua afirmant, i amb llenguatge poètic, la total igualtat de la dona amb l’home.
Davant la dona, Adam exclamà: “Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn!” (Gènesi 2:23). Amb tot, no es pot negar que el punt de vista des del qual es parla de la "dona" és plenament "masculí".

En la majoria de Cultures, aquest punt de vista masculí es mostra plenament masclista. En aquestes societats masclistes la dona, d’una manera més o menys explícita, és entesa com a "propietat privada" del "seu" baró.

Dintre d’aquesta mentalitat, la pregunta capciosa que els Saduceus fan a Jesús és ben lògica. Per raonar la seva negativa a acceptar la resurrecció, presenten a Jesús un cas que, si hi hagués "resurrecció" (tal com ho entenen ells), resultaria insoluble.
D’acord amb la Llei donada per Moisès, si un home moria sense descendència, el seu germà (o el baró de la família més indicat) havia de donar-li descendència casant-se amb la viuda. El primer fill que en naixés havia de ser considerat fill del "germà" difunt. (Deuteronomi 25:5).

Allò més important era tenir descendència, perquè, segons els Saduceus, era l’única manera de donar "continuïtat" a la pròpia vida; a la vida del baró, s'entén, que era la "única" que comptava.

La pregunta dels Saduceus és ben trobada: En la suposada resurrecció, a quin baró pertanyeria una dona que en aquesta vida havia tingut diversos "propietaris"?

La qüestió que s’hi discutia era la resurrecció, però la resposta de Jesús, tot i parlar de la resurrecció, diu també dues coses "interessants" sobre la relació home–dona.

1ª. S’aparta de la idea de propietat privada en relació a la dona.
I aquí cal reconèixer una desviació molt lamentable en l’Església, i sobretot en l’Església Catòlica, que sovint ha entès el matrimoni com un “contracte” de propietat privada.
És cert que s’hi entén per a les dues parts, però, en les societats masclistes en què ha viscut l’Església, aquesta Doctrina i el Dret matrimonial que ha inspirat, han reforçat, de fet, la visió masclista.

2ª. “Són iguals que els àngels i són fills de Déu”.
Cada Cultura té la seva literatura sobre Els Àngels. Però sempre s’hi expressa la idea d’uns personatges a través dels quals ens arriba la voluntat de Déu, els seus projectes sobre els Humans, els seus missatges,... De fet la paraula original grega aggelos significa missatger.

Que els Humans, homes i dones, esdevinguin com àngels (i que no s’hagin de "reproduir" perquè ja no moriran) il·lumina en gran manera la relació home-dona.
Encara que en aquesta vida la trobada dona-home “serveixi” per perpetuar-se en els fills, allò important i definitiu és l’aprenentatge de la comunió, que permet als Humans anar esdevenint com els àngels i ser fills de Déu“ participant en la seva mateixa Vida.

Per això, ja en el món present, per al creient, el matrimoni és un sagrament; és a dir: un signe real i eficaç de la Vida de Déu en nosaltres.

Déu és Comunió, i la unió home-dona també és comunió, sempre que s'hi superi del tot qualsevol vestigi de "propietat privada".

 

31è diumenge. Any C. "Zaqueu".

Zaqueu

EVANGELI. (Lluc 19,1-10).

En aquell temps, Jesús anà de pas a Jericó.

Un home que es deia Zaqueu,

cap de cobradors d’impostos i ric,

intentava de veure qui era Jesús,

però la gentada li privava la vista perquè era petit d’estatura.

Llavors, per poder-lo veure,

corregué endavant i s’enfilà en un arbre

al lloc on Jesús havia de passar.

Quan Jesús arribà en aquell indret alçà els ulls i li digué:

«Zaqueu, baixa de pressa,

que avui m’he de quedar a casa teva.»

Zaqueu baixà de seguida i el rebé tot content.

Tothom qui ho veié criticava Jesús

i comentava el fet que s’hagués quedat a casa d’un pecador.

Però Zaqueu es posà dret i digué al Senyor:

«Senyor,

ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns,

i a tots els qui he defraudat

els restitueixo quatre vegades més.»

Jesús li digué:

«Avui s’ha salvat aquesta casa,

ja que aquest home també és un fill d’Abraham.

És que el Fill de l’home ha vingut a buscar i a salvar

allò que s’havia perdut.»

122. Zaqueu. (“Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva.”).

Només l’Evangeli de Lluc conté aquest relat sobre Zaqueu. La insistència en el nom (tres vegades, i la central en boca del mateix Jesús) indica que es tracta d’un nom significatiu.

Però els comentaristes no estan tots d’acord en el seu significat. Hi ha sobretot dues interpretacions:
-per uns, “Zaqueu”  significaria “pur”, sobretot en el sentit de “autèntic”.
-per altres, Zaqueu seria la "versió grega i abreujada" de Zacaries. “Zacaries”, un nom molt freqüent a Israel, i que significa “Déu es recorda”.

Cal reconèixer que aquesta segona interpretació combina molt bé amb l’escena descrita, especialment amb les paraules finals de Jesús: “... aquest home també és un fill d’Abraham.”

Que Lluc prefereixi la forma grega a la més habitual hebrea (Zacaries) vol dir que li dóna un significat afegit. Déu es recorda també d’aquells que són marginats dintre el Poble escollit.
En aquest cas, la figura de Zaqueu serviria per mostrar la bondat de Déu que es recorda fins i tot d’aquells que l’han abandonat.
Aquest relat, doncs, estaria en la línia de les paràboles que Lluc ha posat en el Camí de Jesús, que busca l’ovella perduda (Lluc 15:4ss ) o el fill que havia marxat de casa i hi torna (Lluc 15:12ss).

En el relat que hem llegit hi té un paper important la multitud. Cal notar que no es diu que Zaqueu volia veure Jesús sinó que volia veure qui era Jesús. Aquest detall és important per entendre el paper que hi juga la multitud. Zaqueu no pot veure qui és Jesús a causa de la multitud.

La multitud de seguidors que acompanya Jesús el fan ben visible, però de fet impedeixen de veure qui és realment.
Quan arribin a la vista de Jerusalem, aquesta multitud aclamarà Jesús com el rei que havia de venir (Lluc 19:37). Però Jesús no és exactament el “rei” que ells aclamen i volen. Per això aquesta mateixa multitud, al divendres següent, preferirà Barrabàs i demanarà que crucifiquin Jesús (Lluc 23:18).

L’estratègia d’enfilar-se a una figuera també és significativa: la figuera era símbol d’Israel com a poble elegit. Zaqueu s’hi enfila perquè era per on Jesús havia de passar. Jesús pertany al poble Jueu, i és a partir d’aquest Poble (i de tots els Pobles oprimits) que es pot saber qui és realment. Però Jesús no és només un personatge jueu. Per conèixer la seva autèntica "identitat" cal baixar de la figuera i acollir-lo a casa. “Avui m’he de quedar a casa teva”.

Jesús és l’Home. Només se’l pot conèixer des de la Humanitat que tots compartim. Jesús passa pel lloc on hi ha la figuera, però no s’hi para. El seu camí avança més enllà d’aquell “lloc” (expressió que designava el Temple), i el porta “a casa” (expressió que en els Evangelis designa allà on resideix la "comunitat fraternal").

Tothom critica Jesús per allotjar-se a casa d’un pecador. El Publicans eren considerats pecadors i impurs pel contacte permanent que tenien amb el món pagà i per gestionar els impostos, sovint abusius, de l’Imperi Romà.
El relat ens avança la realitat més profunda de Jesús: ell és el Fill de l’home que ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut.

Zaqueu representa tots aquells per als quals la multitud es converteix en un obstacle per veure qui és Jesús; per veure qui és l’Home. Ni la multitud que busca rei, ni la multitud que exhibeix líders poderosos permeten veure l’Home realment.

Allà on hi ha Poder o es confia en el Poder, no es pot veure realment l’Home. En canvi els oprimits, per reacció, estan preparats per veure l’Home que volen ser, però en queden privats "per la multitud".

L’Home el descobrim només en la vivència de la germanor. A casa, partint el pa, compartint el poc o el molt que tinguem. “Dono als pobres la meitat dels meus béns, i a tots els qui he defraudat els
 restitueixo quatre vegades més”.

“Avui s’ha salvat aquesta casa”.
Segons els Evangelis, Jesús, com a “rei dels jueus” queda clavat a la creu (Lluc 23:46). En el llenguatge de Lluc, els deixebles el “recuperen”, a casa, compartint l’aliment al voltant d’una taula (Lluc 24:30ss  També: 24:41).

 

30è diumenge. Any C. "Justos".

Paraules i Parauletes.     "Justos" ("fariseus").

EVANGELI. (Lluc 18,9-14).

En aquell temps,

Jesús digué aquesta paràbola

a uns que es refiaven que eren justos

i tenien per no res a tots els altres:

«Dos homes pujaren al temple a pregar:

un era fariseu i l’altre cobrador d’impostos.

El fariseu, dret, pregava així en el seu interior:

«Déu meu, us dono gràcies

perquè no sóc com els altres homes:

lladres, injustos, adúlters,

ni sóc tampoc com aquest cobrador d’impostos.

Dejuno dos dies cada setmana

i us dono la desena part de tots els meus ingressos.»

Però el cobrador d’impostos,

que s’havia quedat un tros lluny,

ni gosava aixecar els ulls al cel,

sinó que es donava cops al pit i deia:

«Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador.»

Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva

i l’altre no;

perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat,

però el qui s’humilia serà enaltit.»

121. Justos. ("... a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres...").

En totes les Religions, els fidels “compleixen” les seves obligacions amb diferent intensitat: des d’aquells que "practiquen" només d’una manera passiva i ocasional fins a aquells que fan de la Religió la "professió" a què dediquen la pròpia vida.

Aquest diferent grau d’implicació porta fàcilment les persones més practicants a creure’s "millors" que la resta. També pot passar que entre els mateixos fidels sorgeixi la idea de que com més "practicant" és una persona més a la vora de Déu està, i més participa de la bondat divina.

El relat que hem llegit intenta corregir aquesta manera de pensar. En realitat, la paràbola de Jesús ens invita a donar valor a tothom, sense entrar en cap forma de judici sobre la seva vida. El judici queda reservat a Déu en exclusiva.
I, donat que el judici se’l reserva Déu en exclusiva, quan algú pretén jutjar els altres, això mateix ja el fa "injust" davant Déu.

Les normes religioses sovint han nascut de l’experiència acumulada pel propi Poble al llarg de la seva Història. Per això poden atribuir-se, directament o indirecta, a Déu mateix. Un exemple d’això serien els famosos 10 Manaments de la Bíblia. I semblantment passa en les altres Religions, en el marc de les seves respectives Cultures.

Podria ser que, objectivament, les normes religioses, nascudes de l'experiència de la la convivència, fossin sàvies i justes. Però una cosa són les normes en si mateixes i una altra cosa és l’ús que se’n fa, sobretot quan són utilitzades per condemnar els altres o per justificar-se un mateix.

El relat llegit ens parla d’un fariseu. Però, si Lluc posa aquesta paràbola al seu Evangeli, és perquè l’error de considerar-se "més just que els altres" també deuria afectar ja les primeres Comunitats cristianes.

El llenguatge, com tantes vegades en l’Evangeli de Lluc, és radical: el qui se sent "pecador", surt del temple justificat; en canvi el que es considerava "més just que els altres", no.
La raó que Jesús dóna d’aquest resultat diferent sembla una mica capciosa: Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.

Per què?
¿Per què, si una persona  s’esforça realment per ser bona i complir amb les seves obligacions, no pot considerar-se "millor" que qui se’n despreocupa? ¿Per què no podem agrair a Déu el fet de no ser com determinades persones de "vida sospitosa"? ¿Davant Déu, no hi ha cap diferència entre complir o no complir, ser bo o no ser-ne?

Ben cert: hi ha diferència, i molta!
I, no obstant, aquesta diferència no permet a ningú de creure’s millor que els altres. Cal deixar el judici exclusivament a Déu, acceptant que només Ell coneix realment què hi ha en el cor de cada persona.

La vida de cada persona és a la vegada "producte" i "resposta". Cadascú va construint lliurement la seva vida personal, però ho fa amb el “material" que ha anat rebent i continua rebent en cada moment. Destriar allò que forma part del material rebut i allò que és fruit de la nostra pròpia llibertat és impossible.

Potser podem “jugar” a jutjar-nos en relació a normes i lleis (correctes o no; justes o no) que nosaltres mateixos ens donem per a la convivència; però sense descuidar que la majoria de les lleis neixen sobretot del "sospitós" desig de Poder que sol haver-hi en el cor humà. Jesús mateix va ser "condemnat" en nom d’unes lleis divines! (Joan 19:7). I innumerables éssers humans continuen essent jutjats i condemnats per lleis pretesament “sagrades” imposades des del Poder.

Qui és just? Qui és pecador?
Només Déu ho sap; i ningú es pot arrogar el dret de jutjar els altres, i, sobretot, de fer-ho en nom de Déu.

 

29è diumenge. Any C. "Esperança".

Paraules i Parauletes.           "Esperança".

EVANGELI. (Lluc 18,1-8).

En aquell temps,

Jesús deia als deixebles aquesta paràbola,

per ensenyar que hem de pregar sempre,

sense perdre mai l’esperança:

«En una ciutat hi havia un jutge

que desconeixia tot temor de Déu

i tota consideració als homes.

A la mateixa ciutat hi havia una viuda

que l’anava a trobar sovint i li deia:

“Feu-me justícia

contra aquest home que pledeja contra mi.”

El jutge durant molts dies no li’n feia cas,

però a la fi pensà:

“A mi no em diu res el temor de Déu

ni la consideració als homes,

però aquesta viuda és tan pesada

que li hauré de fer justícia;

si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més”.»

I el Senyor digué:

«Fixeu-vos què diu aquest jutge sense entranyes.

¿I vosaltres creieu que Déu,

ni que esperi pacientment,

no farà justícia als seus elegits

que li reclamen de nit i de dia?

Us asseguro que els farà justícia molt aviat.

Però quan el Fill de l’home vindrà,

creieu que trobarà fe a la terra?»

120. Esperança. (... sense perdre mai l’esperança...).

Sembla que no sigui bon temps per parlar d’esperança. Els coneixements actuals fan preveure un important retrocés en aspectes tan bàsics com l’ecologia o la convivència entre diferents Pobles o dintre un mateix Poble. Cada dia comprovem la nostra creixent incapacitat davant situacions inhumanes. Les noves tecnologies, que tant podrien ajudar a fer una societat més justa, són utilitzades freqüentment contra la vida i la seguretat de les persones; contra la seva intimitat i dignitat. La violència més extrema està a l’abast de qualsevol que vulgui utilitzar-la. D’una manera global, podríem dir que estem creant una societat de “embolica que fa fort” en la qual tots ens trobem cada dia més asfixiats.

La paràbola que hem llegit ha deixat de ser aplicable entre nosaltres: un jutge pervers que, ni que sigui per "cansament", al final acaba "fent justícia" a una pobra viuda.
Aquest exemple avui no val, perquè la Justícia funciona com una màquina, sense "cansament" ni sentiments, activada per un “anguilós” principi de legalitat. Només el Poder pot fer lleis. I el resultat és que els rics són cada vegada més legalment rics, mentre creix el número de pobres, cada dia més legalment pobres.
En l’actualitat, la pobra viuda de qui parla la paràbola possiblement seria una desnonada legalment; això sí: “mantinguda” per la beneficència. Disposem de grans principis sobre la Justícia (com Els Drets Humans), tan solemnement proclamats com no aplicats.

Però en l’evangeli que hem llegit, el cas de la viuda pobra vol ser només una manera de presentar-nos una altra font de Justícia. Ens ve a dir: Faci justícia o no, aquest jutge sense entranyes, Déu sí que farà justícia, encara que sembli que se’n descuida.
És per això que cal no perdre mai l’esperança.

Cal reconèixer que aquesta afirmació és tan optimista com sospitosa. Esperança en la Justícia de Déu? Ho contradiu la nostra experiència de cada dia! ¿Va fer justícia, Déu, en la mort de Jesús a la creu? ¿Va fer justícia, Déu, en el conegut Holocaust nazi o en els milers d’altres holocaustos que hi ha hagut, hi ha i, dissortadament, hi haurà? ¿Fa justícia, Déu, en els innumerables actes de terrorisme d’Estat o de grups incontrolats? ¿Fa justícia, Déu, a favor de les infinites víctimes de la violència de gènere o a favor dels innumerables infants destinats a la guerra, a matar, a proporcionar òrgans humans per a ser venuts?
¿Ens pot donar Esperança una justícia de Déu que no es veu per enlloc?

Ben cert: la justícia de Déu no es veu per enlloc.
Pot ser que la justícia de Déu no es vegi perquè no existeix. Però també podria ser que no la veiéssim perquè la seva justícia és absolutament diferent a la nostra. De fet, si Déu no l’ha vist mai ningú, també podem suposar que tampoc la seva Justícia pot ser mai vista per ningú.

La nostra Esperança no es basa en la Justícia comprovada, sinó en la Fe. L’Esperança és una dimensió de la Fe. (→ Fe). I així com la Fe no pot objectivar Déu sinó que es dirigeix a Ell només a través de l’acolliment d’un germà, tampoc l’Esperança pot objectivar la Justícia de Déu sinó que es dirigeix a Ell només a través de la solidaritat vers un germà injustament tractat.

Davant la injustícia no hem de preguntar-nos “on està Déu?”, perquè Déu ens espera precisament en aquell germà que ha patit o pateix la injustícia; i des d’ell ens suggereix i demana la nostra resposta: col·laborar a construir una Humanitat cada dia més justa.

La Fe ens descobreix que participem en un projecte diví del qual en som a la vegada fruit i autors. L’Esperança ens assegura que aquest projecte diví no fallarà, i per això val la pena col·laborar-hi.

28è diumenge. Any C. "Leprosos"..

Paraules i Parauletes.    "Leprosos".

EVANGELI. (Lluc 17,11-19).

Un dia, Jesús, tot anant a Jerusalem,

passava entre Samaria i Galilea.

Al moment que entrava en un poblet

li sortiren deu leprosos,

que s’aturaren un tros lluny i cridaren:

«Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!»

En veure’ls Jesús els digué:

«Aneu a presentar-vos als sacerdots.»

Mentre hi anaven, quedaren purs de la lepra.

Un d’ells, quan s’adonà que estava bo,

tornà enrere donant glòria a Déu amb grans crits,

es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra

i li donava gràcies.

Era un samarità.

Jesús digué: «No eren deu els qui han estat purificats?

On són els altres nou?

Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?»

Llavors li digué:

«Aixeca’t i vés-te’n. La teva fe t’ha salvat.»

119. Leprosos. (li sortiren deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny...).

En els Evangelis, els leprosos constitueixen un col·lectiu carregat de significat. No es tracta necessàriament de lepra estricta. Pot incloure casos de simple alteració de la pell.
D’un leprós no es diu mai que sigui “curat” sinó “purificat”. “Pur” o “impur” no eren conceptes mèdics sinó religiosos. Per això tenien relació directa amb els sacerdots, el Temple i el culte.

Els sacerdots gestionaven les situacions de pur o impur en referència a objectes, animals i persones. Els animals impurs no servien per al culte. Els objectes, abans havien de ser purificats. Igualment les persones.

El leprós era el paradigma de la persona "impura".
Es considerava que el seu mal era conseqüència de la presència de "pecat" en ella. També podia ser que algú carregués amb el pecat d’un altre, per amor o per herència. En tot cas, la lepra es veia com un "càstig" de Déu.

El leprós havia de viure separat de la gent. Quan algú s’acostava, ell havia de cridar, per advertir de la seva presència.
Qui el tocava, encara que fos inadvertidament, es contaminava i quedava també ritualment impur, fins que el sacerdot no el purificava.

El relat que hem llegit parla de 10 leprosos. El número 10 no s’ha d’entendre en sentit aritmètic sinó que té un significat determinatiu. Significa “els leprosos” com a col·lectiu, com a categoria socio-religiosa. Constitueixen una espècie de poble virtual entre Galilea i Samaria. El relat parla de Jesús encaminant-se cap a “Jerusalem” (en sentit religiós) per enfrontar-se a la Institució que, en nom de Déu!, posava separació entre purs i impurs. També el "camí" de Jesús és un camí virtual. Geogràficament parlant, el camí entre Samaria i Galilea no porta a Jerusalem. Però aquí no es tracta de geografia sinó del camí que segueix l’Home (Jesús) per passar de l’Esclavitud (aquí representada per la situació dels leprosos) a la Llibertat (representada més tard pel Ressuscitat).

Els leprosos, en veure Jesús, criden: Jesús, mestre: apiadeu-vos de nosaltres!  “Mestre”. Aquesta traducció del Missal queda un xic ambivalent. La paraula original grega (epistata) pot significar mestre, però també cabdill, capitost, guia,... És una paraula que només fa servir Lluc, i és la manera més habitual com els Dotze anomenen Jesús. Els leprosos, com Els Dotze, veuen en Jesús un capitost que va a Jerusalem per canviar el Sistema que els ha declarat impurs. Es reconeixen "víctimes" del Sistema, i esperen de Jesús una reforma del Sistema.

És sorprenent la resposta de Jesús: "Aneu a presentar-vos als sacerdots". Més sorprenent encara: “Mentre hi anaven, quedaren purs”. No es tracta de cap miracle. És el resultat "d’obeir" Jesús (l’Home) més que al Sistema.

Però la majoria, veient-se ja purs, torna al Sistema. Només un s’adona del que ha passat realment, i torna a Jesús. Era un samarità. Aquest, tant si tenia lepra com si no, estava exclòs del Poble i del Temple per ser el que era. Per als sacerdots i el Poble, ser samarità significava ser pecador i impur. Ell no podia anar als sacerdots.

Això li facilita veure en Jesús l’alternativa al Sistema, i torna per "postrar-se" als seus peus.
Però Jesús no representa un “sistema alternatiu” sinó la superació de tot Sistema que s’imposi a l’Home. “Aixeca’t i vés-te’n. La teva fe t’ha salvat”.
Els altres 9, reincorporats a Jerusalem (al Sistema), potser quan Jesús hi farà la seva entrada el dia del Ram, l’aclamaran com a "rei" (Lluc19:35ss); i després el divendres de Passió, demanaran la seva mort per no "fer de rei" com ells imaginaven i volien (Lluc23:18ss).         

En els Evangelis de Mateu i Marc hi ha un relat curiós. Jesús és el Messies. “Messies” significa “ungit”. Però l’única unció de què ens parlen aquests Evangelis és la unció de Betània, feta per una dona, a casa d’un tal Simó, el Leprós (Mateu26:6ss. Marc14:3ss).

El mateix relat es troba també en l’Evangeli de Joan, però amb els personatges més identificats (Joan12:1ss). La unció no té lloc a casa d’un leprós desconegut sinó a casa de Llàtzer, el mort ressuscitat, germà de les germanes Marta i Maria. I qui ungeix Jesús és concretament Maria. (→ Maria).

Aquests tres relats ens presenten la mateixa escena, amb àpat inclòs, com es pot deduir per la reacció contrària que aquesta unció provoca, i per la interpretació que Jesús mateix en fa.
En l’Evangeli de Marc, els qui critiquen la "unció" són “alguns”.
En el de Mateu, són “els deixebles”.
En el de Joan, és “Judes, un dels seus deixebles”.
La interpretació que en fa Jesús és que aquesta "unció" avança la de la seva sepultura.

De la comparació dels tres relats fàcilment se’n pot deduir que la Comunitat dels germans (Comunitats cristianes) integra aquells que la Societat exclou com a impurs (leprosos, morts, samaritans, pagans...). I, per això mateix, es tracta d'una COMUNITAT que, en aquest món, mai no assoleix la situació de "perfecta". Sempre està en un procés de conversió.