diumenge, 12 de febrer del 2017

7è. Diumenge. Any A. "Bons".



Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Mateu 5,38-48).
En aquell temps,
Jesús digué als seus deixebles:
«Ja sabeu que, als antics, els van dir:
“Ull per ull, dent per dent.”
Doncs jo us dic:
No us hi torneu, contra els qui us fan mal.
Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra.
»Si algú et vol posar un plet per quedar-se el teu vestit,
dóna-li també el mantell.
Si algú t’obliga a portar una càrrega
un quart d’hora de camí,
porta-li mitja hora.
Dóna a tothom qui et demani,
no et desentenguis del qui et vol manllevar.

»Ja sabeu que van dir:
“Estima els altres”, però no els enemics.
Doncs jo us dic:
Estimeu els enemics,
pregueu per aquells que us persegueixen.
Així sereu fills del vostre Pare del cel:
ell fa sortir el sol sobre bons i dolents,
i fa ploure sobre justos i injustos.
Perquè si estimeu només els qui us estimen,
quina recompensa mereixeu?
Els publicans, no fan també el mateix?
I si només saludeu els germans,
què feu d’extraordinari?
Els pagans, no fan també el mateix?
Sigueu bons del tot,
com ho és el vostre Pare celestial.»


140. Bo. (Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial.).
La traducció catalana del Missal fa servir l’expressió “bons del tot” per traduir la paraula original grega “teleioi” (plural de teleiós) que l’evangelista Mateu posa en boca del mateix Jesús. Cal dir que, en llengua grega, la bondat ve indicada per la paraula “agathós” (que també es troba en aquest relat quan Jesús parla de Déu que fa sortir el sol sobre bons i dolents).
Literalment l’evangeli diu: Sigueu teleioi com el vostre Pare celestial és teleiós. La repetició de la paraula és una invitació a fer-hi una especial atenció.
Què significa teleiós? És de la mateixa rel que paraules tan conegudes com “telèfon” o “televisió”, provinents també del grec. El prefix “tele” expressa una realitat que, després d’un procés o d’un camí, arriba al seu objectiu. Així, en el cas del tele-fon o de la tele-visio, indica que uns sons o unes imatges arriben fins a nosaltres després de recórrer una distància o un camí. Sentim o veiem quelcom que, venint de lluny, arriba fins a nosaltres.
Què vol dir-nos Mateu quan posa en boca de Jesús “Sigueu teleioi com el vostre Pare celestial és teleiós”?
La majoria de les llengües derivades del llatí (i també l’anglès) solen traduir teleioi per “perfectes”. La frase seria: Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte.
La paraula “perfecte” incorpora la idea d’una cosa que arriba a quedar feta del tot. “Perfecte” ve del verb “fer” (del llatí facere) i indica que una cosa ha estat acabada, feta del tot. Per exemple: un estudiant, quan acaba la carrera, la seva carrera és perfecta. O quan un pintor dóna a un quadre la última pinzellada, és que el dóna per fet o acabat.
L’evangeli de Joan posa també en boca de Jesús la paraula “tetelestai” (perfecte d’indicatiu, passiva del verb teleo): “tot s’ha acomplert” (Joan 19:30). És l’última paraula que pronuncia Jesús, i té un significat profundíssim. L’Home, creat per Déu a imatge i semblança seva (Gènesi1:27) no esdevé fet del tot fins que Jesús no dóna del tot la seva vida. Déu és vida que es dóna (per això li diem Pare), i Jesús, donant del tot la seva vida, esdevé imatge perfecta de Déu, el Pare. Per això, a la Creu, Jesús pot dir: tot s’ha acomplert, parlant de si mateix i com a primogènit de la Humanitat. La Creació de l’Home, en Jesús, se’ns mostra acabada o perfecta. Jesús és l’home mostra en qui es poden fixar tots els qui vulguin “humanitzar-se” d’acord amb el projecte de Déu.
Així, doncs: quan Jesús, en l’Evangeli de Mateu, diu als seus seguidors: Sigueu teleioi com el vostre Pare celestial és teleiós, vol dir: en el procés humanitzador avanceu fins a fer real tot el projecte del Pare, com també el Pare manté tot el seu projecte.
Els Evangelis ens presenten el Projecte Home plenament revelat en Jesús de Natzaret. I cada un dels humans és invitat a completar en si mateix el projecte que ja veiem iniciat i realitzat en Jesús.
No es tracta només de ser bones persones sinó més concretament de col·laborar a que el Projecte Home esdevingui acomplert del tot. Ens humanitzem fent Humanitat.
 

diumenge, 5 de febrer del 2017

6è. Diumenge. Any A. "Llei".



Paraules i Parauletes.

"Llei".

EVANGELI. (Mateu 5,17-37).
En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,
Jesús digué als seus deixebles:
«No us penseu que jo vinc a desautoritzar
els llibres de la Llei i dels Profetes.
No vinc a desautoritzar-los sinó a completar-los.
Us ho dic amb tota veritat:
Mentre durin el cel i la terra,
no passarà per alt ni la lletra més menuda,
ni el tret més insignificant dels llibres de la Llei.
Tot es complirà.
Per tant,
aquell que deixi de complir
un dels manaments més petits,
i ensenyi els altres a fer el mateix,
serà tingut pel més petit en el Regne del cel;
però aquell que els compleixi
i ensenyi a fer-ho,
serà tingut per gran en el Regne del cel.

Jo us dic que si no sou més justos
del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus,
no entrareu pas al Regne del cel.

»Ja sabeu que als antics els van manar:
“No matis”,
i tothom que mati, serà reu davant el tribunal.
Doncs jo us dic:
El qui s’enfadi amb el seu germà,
serà reu davant el tribunal.
El qui digui al seu germà una paraula de menyspreu,
serà reu davant el Sanedrí,
i el qui l’insulti, acabarà al foc de l’infern.
Per això, ni que et trobis ja a l’altar,
a punt de presentar l’ofrena,
si allà et recordes
que un teu germà té alguna cosa contra tu,
deixa allà mateix la teva ofrena,
i vés primer a fer les paus amb ell.
Ja tornaràs després, a presentar la teva ofrena.
Si algú et portar al jutjat,
mentre hi aneu, enteneu-vos de seguida,
abans no et posi en mans del jutge,
i el jutge en mans dels guardes,
i et tanquin a la presó.
T’ho dic amb tota veritat:
Un cop allà, no en sortiries
que no haguessis pagat fins l’últim cèntim.

»Ja sabeu que està manat: “No cometis adulteri.”
Doncs jo us dic:
Tothom que mira una dona amb mal desig,
en el fons del cor ja ha comès adulteri.
Per això,
si el teu ull dret et fa caure en pecat,
arrenca-te’l i llença’l;
val més que es perdi un dels teus membres,
i que no sigui llençat a l’infern tot el teu cos.
I si la teva mà dreta et fa caure en pecat,
talla-te-la i llença-la;
val més que es perdi un dels teus membres,
i que no sigui llençat a l’infern tot el teu cos.

»També està manat:
“Si algú es divorcia de la seva dona,
que li doni un document on consti el divorci.”
Doncs jo us dic:
Tothom qui es divorcia de la seva dona,
fora del cas d’una unió il·legal,
en fa una adúltera,
i el qui es casa amb una repudiada, comet adulteri.

»També sabeu que als antics els van manar:
“No trenquis els juraments.”
I també:
“Compleix tot allò que has jurat en nom del Senyor.”
Doncs jo et dic: No juris mai:
ni pel cel, que és el tron de Déu,
ni per la terra, que és l’escambell dels seus peus,
ni per Jerusalem, que és la ciutat del gran Rei,
ni pel teu cap,
ja que tu no pots ni fer tornar blanc o negre un sol cabell.
Digueu senzillament sí quan és sí,
i no quan és no.
Tot allò que dieu de més, ve del Maligne.»



139. Llei.  (... no vinc a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes. No vinc a desautoritzar-los sinó a completar-los.).
Déu mira els oprimits i fa aliança amb ells. Els dóna una Llei que els converteix en Poble. La Llei rebuda esdevé així l’expressió de la identitat del Poble i la garantia de la seva continuïtat. 


Els descendents de Jacob vivien a Egipte com a forasters. No hi eren com un Poble sinó com un conjunt de tribus progressivament esclavitzades (
Èxode 1:8).
Davant l’opressió, Déu intervé. “Jo sóc el que hi sóc” (
Èxode 3:14). Déu digué a Moisès: He vist l’opressió del meu poble i he sentit com clama per culpa dels seus explotadors (Èxode 3:7).
L’opressió que sofreix l’ha convertit en "Poble Elegit" per part del "Déu dels pobres i oprimits" (Salm 72, 12ss).
Tots els oprimits esdevenen “elegits”. La mateixa opressió els situa davant per davant de la injustícia que pateixen i desperta en ells el sentiment de Justícia. Saben que la Justícia (de Déu) està a favor d'ells.
Quan les tribus són fidels a la Llei, subsisteixen com a Poble i prosperen.
Quan abandonen la Llei, desapareixen com a Poble, i retorna la servitud.
Així ho ensenya la "història" ("l'experiència") d'Israel segons la Bíblia.

La Llei queda resumida en els famosos 10 Manaments. Naturalment, el primer de tots és la prohibició absoluta de tenir altres déus; és a dir: de tenir altres "Senyors" (Èxode 20:3), ja que la finalitat de la Llei és preparar el Poble per a la Llibertat. Per això la seva primera exigència és "excloure" qualsevol altra forma de "servitud".
Els déus egipcis no eren “alliberadors” per a Israel. Per esdevenir Poble lliure caldria sortir de la "Terra d'esclavitud", i anar cap a la "Terra Promesa" (→Èxode, des del Glossari).
No solament no poden fer-se servents "d’altres déus" sinó que tampoc no poden fer-se ni acceptar "imatges de Déu". Els Poderosos (els de fora i els de dintre), en les Societats religioses, s’imposen presentant-se com a "representants" (imatges) de Déu, o "enviats" seus, o "encarnacions" divines.
En canvi, als Israelites, la Llei els diu: “No prendràs el nom de Déu en va”. És a dir: no utilitzaràs el nom de Déu ni per imposar-te ni per ser servent.
La Llei “imposa” optar per la Llibertat per a TOTS (Segon manament. Èxode 20:4ss).
El 3er. manament obliga a una vivència directa de la Llibertat prohibint "treballar" o "fer treballar" en dia de repòs. El “repòs” ha de ser viscut com a temps de llibertat. Encara que es consideri consagrat a Déu, en realitat és un dia consagrat a "ser lliures" (Èxode 20:8ss).

Els altres Manaments regulen la convivència com a Poble:
-Respectar els pares en la seva ancianitat
-No robar, abans que tot, el preuat bé de la vida (No matar).
-No robar l’esposa (o l'espòs) d’altri (No adulterar).
-No robar els béns que pertanyen a un altre.
-No robar la bona fama (no calumniar o testificar en fals).
-Els dos últims manaments (en la nostra manera de comptar-los) prohibeixen fins i tot "desitjar" allò que està prohibit (Èxode 20:17).

En l’evangeli d’avui Jesús declara: No he vingut a abolir la Llei sinó a completar-la.
La Llei és bona, però sempre cal completar-la.
La Llei no és un fi; és un mitjà. L’objectiu ha de ser la Llibertat.
Cap Llei no pot ser vàlida si no apunta a la Llibertat.
El gran “problema” de la Llei és que queda exterior a nosaltres. Mana la Llibertat però no ens pot fer lliures, ja que s’imposa per via de submissió. La Llibertat només pot néixer de la Llibertat. Per això la Llei ha de ser completada apuntant més enllà d’ella mateixa.
“No és l’home per a la Llei sinó la Llei per a l’home” (Marc 2,27). Aquest és el "complement" que introdueix Jesús. Sense aquest complement, la Llei, útil en un primer moment, es perverteix progressivament.
És la gran temptació que sovint no superen els qui fan les lleis o les interpreten.

Quan “l’home és per a la Llei”, es pot caure en els crims més grans. Per exemple, quan Pilat presenta Jesús a la multitud i diu “Aquí teniu l’home”, la resposta del Poble provocada pels Poderosos és: Crucifica’l; crucifica’l! (
Joan 19:5), i afegeixen: Nosaltres tenim una Llei, i segons aquesta Llei aquest home ha de morir.
La Llei és per a l’home; per a la seva Llibertat. En la mesura que s’arriba a la Llibertat la "funció" de la Llei va quedant "completada".

St. Pau, que en un primer moment va caure en la idolatria de la Llei (Fets dels apòstols Fets 8:3; 26:9), un cop convertit, compara la Llei amb allò que passa quan el fill-hereu és petit: tot i ser amo de tot, està sotmès a tutors i educadors que l’imposen lleis per ajudar-lo a ser adult. (Gàlates 4.1). La Llei fa de tutor durant la infantesa. Tota la seva acció està orientada a la Llibertat de l'home adult.
 

diumenge, 29 de gener del 2017

Diumenge 5è. A. "Sal".



Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Mateu 5,13-16).
En aquell temps,
Jesús digué als seus deixebles:
«Vosaltres sou la sal de la terra.
Si la sal ha perdut el gust,
amb què la tornarien salada?
No serà bona per a res.
La llençaran al carrer i que la gent la trepitgi.
»Vosaltres sou la llum del món.
Un poble dalt d’una muntanya no es pot amagar.
Tampoc, quan algú encén un llum,
no el posa sota una mesura, sinó en un lloc alt,
i fa llum a tots els qui són a casa.
Igualment ha de resplendir la vostra llum
davant la gent.
Llavors, en veure el bé que heu obrat,
glorificaran el vostre Pare del cel.»


138. Sal. (Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal ha perdut el gust, amb què la tornarien salada?).
La sal és una cosa tan casolana i freqüent que es presta a un llenguatge simbòlic fàcil d’entendre. “Vosaltres sou la sal de la terra” tothom entén què vol dir. Tothom sap com és un menjar sense sal, i que per a conservar segons quins aliments primer cal “salar-los”.
També tothom sap que, en això de la sal, cal el punt just. Una menja sense sal o amb poca és insípida; però amb massa sal és incomestible. Igualment, la sal conserva allò que es pot salar bé i al seu punt; però salar segons què ho malmena.
Al Pròxim Orient tothom coneix la Mar de la Sal, anomenada també Mar Morta, precisament perquè l’excés de sal hi fa impossible la vida.

“Vosaltres sou la sal de la terra”, diu Jesús. Aquestes paraules van dirigides “a les multituds”, és a dir, a tothom (Mateu 5:1).
Però, què passa si la sal no sala? És a dir: què passa si no som sal?
Les paraules de Jesús, que d’entrada semblen boniques, es tornen un advertiment extremadament sever. Perquè, si la sal no sala, no serveix per a res, i cal llençar-la perquè ho faria malbé tot.

No vivim sinó que convivim. Conviure és una sort, però també és un repte. La convivència només és gustosa i constructiva si ens fem sal els uns per als altres.
Cadascú té les seves qualitats que pot posar al servei d’una bona convivència. Però tenim també els nostres defectes que, si els portem a la convivència, la poden fer malbé. Seríem sal que no sala.
Hi ha defectes molt perillosos per a la convivència. Potser el més perillós és la prepotència. La vida de cada dia ensenya que hi ha persones que es consideren a si mateixes norma i criteri de convivència, i apliquen als altres uns suggeriments de Jesús que ell dona perquè cadascú se’ls apliqui només a si mateix.
Les indicacions de Jesús no serveixen per a jutjar els altres (Mateu 7:1). Són perquè cadascú s’examini a si mateix i vegi si és “sal” que fa gustosa la convivència, o si és “àcid” que neutralitza la sal que hi poden posar els altres
Cal reconèixer que aquest defecte de la prepotència ha estat freqüent en l’Església, sobretot quan les jerarquies han anat de bracet amb el Poder. La pretensió de dirigir la vida dels altres!!!

Però avui, en la nostra Societat nord-occidental, ara que la Religió comença a ser entesa d’una manera menys dogmàtica, la prepotència reapareix sobretot en el camp de la Política. És conseqüència d’entendre la Política com a Poder i no com a Servei. I la grandíssima capacitat de Poder que s’arroga avui la Política l’està convertint en la principal causa de destrucció de la convivència, com tristament posen en evidència les notícies de cada dia.
Massa polítics s’han tornat dogmàtics, i pretenen decidir sobre la “sal” dels altres. És cert que la sal que no sala no serveix per a res, però ningú no pot dictaminar sobre la “sal” dels altres; sobre si serveix o no serveix.
“Vosaltres sou la sal de la terra”. Jesús diu aquestes paraules a les multituds, formades sobretot per aquelles persones que la societat benestant considerava inútils o que no servien per a res (Mateu 4:24). Doncs bé: són precisament aquestes les persones a qui es diu: “Vosaltres sou la sal de terra”. I també: “Vosaltres sou la llum del món".
 

diumenge, 22 de gener del 2017

Diumenge 4 A. "Multitud".



4rt. Diumenge. Any A.

Paraules i Parauletes.  Multitud.


EVANGELI. (Mateu 5,1-12).
En aquell temps,
en veure Jesús les multituds,
pujà a la muntanya,
s’assegué
i els deixebles se li acostaren.
Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:
«Feliços els pobres en l’esperit:
el Regne del cel és per a ells.
Feliços els qui estan de dol:
vindrà el dia que seran consolats.
Feliços els humils:
són ells els qui posseiran el país.
Feliços els qui tenen fam i set de ser justos:
vindrà el dia que seran saciats.
Feliços els compassius:
Déu els compadirà.
Feliços els nets de cor:
són ells els qui veuran Déu.
Feliços els qui posen pau:
Déu els reconeixerà com a fills.
Feliços els perseguits pel fet de ser justos:
el Regne del cel és per a ells.
Feliços vosaltres
quan, per causa meva, us ofendran,
us perseguiran
i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies:
alegreu-vos-en i feu festa,
perquè la vostra recompensa és gran en el cel



137. Multitud. (... en veure Jesús les multituds...).
La multitud (multituds, gent, gentada,...) està molt present en els Relats evangèlics.
S
obretot quan tradueix la paraula grega “ochlos”, sol tenir-hi un significat de molta gent més o menys necessitada. (Els Evangelis fan servir també la paraula “plethos”, que significa també multitud, sense connotacions migrades).
La multitud (ochlos en singular o en plural) és l’horitzó vers on es projecta l’acció de Jesús:
- En veure les multituds, se'n compadí, perquè estaven malmenades i abatudes, com ovelles sense pastor (Mateu 9,36). 
- Quan desembarcà, veié una gran gentada, se'n compadí i va curar els seus malalts (Mateu 14,14). 
- "Sento una gran compassió per aquesta gent (ochlos), perquè ja fa tres dies que no es mouen d'aquí amb mi i no tenen res per a menjar". (Marc 8,2). ...
Els Evangelis ens presenten Jesús davant per davant les multituds, “responent” a la seva situació precària (Lluc 6,18s).
La multitud, tan poderosa pel número, però tan manipulable per les "necessitats" que li provoquen els "dirigents"...
La multitud envolta Jesús amb una presència aclaparadora (Mateu 13:1 Marc 3:9) perquè busca líders o “pastors” que l’organitzin, la guiïn i solucionin els seus problemes. Però Jesús afirma: tots els qui han vingut abans de mi eren lladres i bandolers (Joan 10,8).
Jesús no accepta ser el "líder" d’una multitud (Joan 6:15) sinó que la seva missió consisteix en fer que la multitud esdevingui "comunitat" o "poble". Poble lliure, creatiu, unit per vincles de germanor, sense poderosos que l’explotin i sense esclaus que els mantinguin,…
Ell s’anomena “pastor bo” no pas per dirigir el ramat com un líder sinó perquè "dóna la vida per les ovelles" (Joan 10,11).
Però, davant Pilat, quedarà clar que Jesús “fracassa” en l’intent de convertir la multitud en poble. Quan Pilat proposa a la multitud l’alternativa: Qui voleu: Jesús o Barrabàs?, la multitud escull clarament Barrabàs, i demana que Jesús sigui crucificat (Mateu 27:17ss).
Sembla impossible, però va així.
I, sovint continua anant així.
La gran tragèdia de la "multitud" és que confia en el Poder. Esclava dels Poderosos, busca el seu alliberament a través de nous poderosos més poderosos que els primers. I així perpetua l’espiral d'una violència de la qual n’és la primera víctima.
En canvi Jesús no cedeix mai a la temptació del Poder (Mateu 4:8). Amb tots els qui moren a la Creu, Jesús mostra a tothom a on porta “creure en el Poder” (Joan 19:5).
És al Calvari, quan es fan "visibles" els resultats de les estructures de Poder, que molts de la multitud reaccionaran i s’adonaran del seu error (Lluc 23:48).

En el relat de la Festa de la Pentecosta, l'evangelista Lluc ens descriu anticipadament i de manera simbòlica què passa quan persones provinents de "totes les nacions del món" fan l’experiència de l’Esperit de Jesús. Diu: Residien a Jerusalem homes piadosos provinents de totes les nacions que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquella remor, la gent (plethos, multitud) s'aplegà i van quedar desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Sorpresos i meravellats, deien: «¿No són galileus, tots aquests que parlen?  Doncs com és que cada un de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna?... Tots els sentim proclamar en les nostres pròpies llengües les grandeses de Déu.» (Actes 2,5ss).
Davant Pilat (davant el Poder), la multitud renuncia a ser Poble lliure (Lluc 23,13ss). Al Calvari, davant el Crucificat (icona avançada del Ressuscitat), cada ésser humà sent la invitació a convertir-se, i a passar de ser "multitud" a ser COMUNITAT. A ser Poble i a fer Poble amb tots els germans que s’hi ajuntin (Lluc 23,47s).

La conversió ha de ser de cadascú.
El resultat, és la progressiva construcció d’una Humanitat Nova, en la qual també cadascú troba el seu àmbit vital (Resurrecció).




diumenge, 15 de gener del 2017

3er. Diumenge A. "Guarir".



Paraules i Parauletes.      "Guarir".


EVANGELI. (Mateu 4,12-23).
(En blau allò que correspon a la Versió Llarga)

Quan Jesús sentí a dir que Joan havia estat empresonat,
se’n tornà a Galilea,
però no anà a viure a Natzaret, sinó a Cafar-Naüm,
vora el llac, a la regió de Zabuló i de Neftalí,
perquè s’havia de complir
allò que anunciava el profeta Isaïes:
«País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar,
l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans:
El poble que vivia a les fosques
ha vist una gran llum,
una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós.»

Des d’aquell temps Jesús començà a predicar així:
«Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop.»

Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans,
Simó, l’anomenat Pere, i Andreu.
Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors,
i els digué:
«Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes.»
Immediatament abandonaren les xarxes
i se n’anaren amb ell.
Més enllà veié altres dos germans,
Jaume i Joan, fills de Zebedeu.
Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes,
i Jesús els cridà.
Ells abandonaren immediatament la barca i el pare,
i se n’anaren amb ell.
I anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues,
predicant la bona nova del Regne
i guarint entre la gent tota malaltia.



136. Guarir. (... guarint entre la gent tota malaltia.).
Si hi ha una acció que identifiqui Jesús és guarir. Com llegim avui (en la versió llarga), els Evangelis diuen i repeteixen de vàries maneres que Jesús guaria tota malaltia.
És que Jesús era metge? Ben cert que no.
Avui tenim un coneixement científic de les malalties; en coneixem les causes, i això permet evitar-les o aplicar-hi, si els tenim, els correctius pertinents. Aquesta és la feina dels metges.
Però Jesús no era metge. Com "guaria", doncs?
En temps de Jesús, en la mentalitat de la gran majoria, les malalties sempre eren provocades per “algú”. Podien ser un càstig o una prova de Déu, o podien ser directament obra d’algun esperit maligne. Per això el tractament dels malalts solia ser cosa més de sacerdots que de metges (a qui sovint s’atribuïen també trets sacerdotals o màgics).
Però Jesús tampoc no era sacerdot.

És cert que els Evangelis també ajunten sovint les curacions amb l’expulsió d’esperits malignes o amb el perdó dels pecats. És un punt que avui descuidem massa. La medicina actual mira sobretot les causes immediates i directes d’una malaltia. Però molts mals venen de més enllà. Venen "d’esperits malignes" que ens posseeixen. Parlo de la Societat que entre tots estem creant, fortament marcada per la por, la inseguretat, la manca objectius engrescadors, amb relacions de domini i de servitud, amb “valors” alienants...: autèntics esperits malignes que generen en les persones individuals malalties de tota classe que els metges no poden "curar"...
Com alliberar-nos de tanta possessió maligna i de tant pecat estructural!?
Per altra banda, Jesús és el Crucificat. Els quatre Evangelis coincideixen en posar de relleu les burles de molts, amb les autoritats i soldats, que deien: Va salvar-ne d’altres però no es pot salvar a si mateix! Que baixi de la creu, i creurem en ell (Mateu 27,41).
També cal tenir en compte que els Evangelis són uns Escrits de creients per a creients. Per als creients, Jesús va “salvar-se” precisament morint a la creu i no pas baixant-ne. Els Evangelis ens presenten la Crucifixió com un espectacle grandíssim i contradictori: els qui no creien en Jesús hi van veure el seu fracàs total. En canvi els qui creien en Ell (començant pel centurió que va dirigir l’execució i, progressivament, més gent) hi van veure el seu triomf total i definitiu (Resurrecció) (Mateu 27:54).
Tenint en compte tot això, es pot dir que la guarició que ofereix Jesús és una qüestió de fe. Jesús mateix lliga les (seves) curacions a la fe del malalt o de qui el presenta. “La teva fe t’ha salvat”, diu sovint (Mateu 9:22;  15:28;  Marc 10:52;  Lluc 7:50;  17:19).

Nota. Salvar té un significat més totalitzant que guarir. Es guareixen les malalties; en canvi es salven les persones.

Jesús guareix per la fe. Quan es parla de fe cal no pensar en cap mecanisme d’autosuggestió (com es fa sovint) sinó creure en l’essència del missatge de Jesús: la vida es realitza donant-la.
Com salva, Jesús?
Responem-ho amb un exemple que els mateixos Evangelis suggereixen en la figura de Pere (Mateu 14:28).

Imaginem un pescador que no sap nedar. Pel seu ofici, l’aigua del mar és el seu medi de subsistència, però també el seu perill més gran. La barca el protegeix del perill de l’aigua, però a vegades aquesta protecció resulta molt insegura. Si cau a l’aigua, haurà de ser rescatat o podria negar-s’hi.

Imaginem, però, que el nostre pescador aprèn a nedar.
Aleshores la seva situació ha canviat del tot: l’aigua enemiga passa a ser amiga, refrescant, acollidora, salvadora. L’aigua és la mateixa, però ha canviat la relació que hi té el pescador.

La mort i les malalties són el que són i ens afecten com ens afecten... Però el seu significat és del tot diferent segons es tracti d’una persona que “sap nedar” o que “encara no en sap”.

L’autoritat de Jesús és que “sap nedar” i ensenya a nedar. La fe en Jesús és fe en l’home. I la fe en l’home porta a saber que la vida es "viu" donant-la.
Mentre volem mantenir i assegurar (i potser imposar) la pròpia vida, la malaltia és un greu contratemps; i la mort, el fracàs final. Però si el nostre objectiu és viure la vida donant-la, la malaltia deixa de ser un perill, i la mort significa assolir el nostre "objectiu" de compartir-la.
No es tracta de “miracles”. Es tracta d’humanització.
 

diumenge, 8 de gener del 2017

2on. diumenge A. "Anyell de Déu".



Paraules i Parauletes.   "Anyell de Déu".


EVANGELI. (Joan 1,29-34).
En aquell temps,
Joan veié que Jesús venia i digué:
«Mireu l’anyell de Déu,
que pren damunt seu el pecat del món.
És aquell de qui jo deia:
Després de mi ve un home que m’ha passat davant,
perquè, abans que jo, ell ja existia.
Jo no sabia qui era,
però vaig venir a batejar amb aigua
perquè ell es manifestés a Israel.»

Després Joan testificà:
«He vist que l’Esperit baixava del cel com un colom
i es posava damunt d’ell.
Jo no sabia qui era,
però el qui m’envià a batejar amb aigua em digué:
«Aquell sobre el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa
és el qui bateja amb l’Esperit Sant.»
Jo ho he vist,
i dono testimoniatge que aquest és el Fill de Déu.»


135. Anyell de Déu. (Mireu l’anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món).
Per diverses raons, i sobretot quan una persona o un col·lectiu fan l’experiència del mal i del dolor, pot aparèixer un sentiment de culpa, i la necessitat de fer alguna cosa per expiar-la.
Els sacrificis d’expiació van ser freqüents en altres temps i, encara que de maneres diferents (sovint no religioses), també avui.
L’expiació pot ser directa o projectada, segons que la culpa sigui assumida directament o s’intenti projectar-la sobre altres persones o animals. En diverses Religions fins i tot existeixen figures com el boc expiatori, o semblants que, "ritualment", són “carregades” amb els pecats d’una persona o d’un col·lectiu, i són sacrificats o enviats a morir al desert,... (Levític 16:7ss).
Dintre el Cristianisme no ha estat pas infreqüent entendre la mort de Jesús com un "sacrifici expiatori". Jesús hauria carregat amb els pecats del món i els hauria expiat "en lloc" dels pecadors humans.

Aquesta manera d’entendre la mort de Jesús, no solament contradiu directament el missatge dels Evangelis sinó que manté aquella pervertida imatge de Déu que Jesús va voler corregir.
Darrere aquest sentiment d’expiació hi roman la idea d’un Déu justicier i sever que exigeix “revenja” per les "ofenses" rebudes.
 
En canvi, Jesús parla de Déu com a Pare (Mateu 9:13), font de tot allò de bo que ja hi ha en nosaltres, i que contínuament envia el seu Esperit perquè puguem assolir "allò que encara ens falta" per a ser a imatge seva o fills (Gènesi 1:27).
Déu "perdona" el pecat del món no pas exigint "expiació" sinó amb més abundància del seu Esperit creador i santificador (Joan 1,16).

Una de les expressions que solen ser més utilitzades per a aquella falsa idea de Déu és la que es llegeix en l’evangeli d’avui posada en boca del Baptista: “Mireu l’anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món”.

Certament, la traducció del Missal “que pren damunt seu el pecat del món” és molt ambigua, donant al verb grec original “airon” (“treure”) un significat forçat, degut segurament al "prejudici" descrit abans.
Jesús es “carrega” les nostres culpes no pas per un mecanisme de projecció nostre sinó perquè es fa del tot solidari amb els Humans. Ell és cent per cent humà, i sent com a propi allò que hi ha en els Humans, el pecat inclòs.

El nostre pecat és la insolidaritat. Amb la seva solidaritat total, Jesús trenca el regne de la insolidaritat humana. Per això treu el pecat del món.
Aquesta solidaritat total la mostra fent-se aliment per als altres. L’expressió “Anyell de Déu” evoca l’anyell pasqual. La mort de l’anyell pasqual no era expiatòria. L’anyell pasqual es convertia en aliment del Poble per al seu llarg èxode cap a la Llibertat.

L’anyell pasqual ens descobreix el significat de la mort de Jesús (i de la nostra).
De diverses maneres els Evangelis presenten Jesús com l’autèntic i definiu anyell pasqual perquè dóna la vida per al Poble.
Perquè “donar la vida pels altres” és l’essència mateixa de tota vida humana. Vivim en la mesura que donem la vida pels altres. Per això Jesús es converteix en model d’Humanitat. Per això ell esdevé primogènit de la (nova) Humanitat adulta. Per això amb ell es treu el pecat d’aquest nostre món tan marcat per estructures de domini i d’afirmació enfront dels altres.
En Jesús, viure significa estimar. Només l’amor treu el pecat del món; no els sacrificis d’expiació. (Marc 12:33. Hebreus 10:5).

Jesús "salva" la Humanitat.
Posem un exemple: un hortolà planta un plançó d’olivera al seu jardí. El primer any no fa res. El segon any tampoc no produeix fruit; només algunes fulles. Al tercer, encara no hi ha cap oliva; només uns minúsculs secalls desaprofitables. L’hortolà comença a tenir dubtes raonables sobre si el plançó que ha plantat no serà una olivera borda.
Però heus aquí que un bon dia l’olivera produeix olives: poques, però magnífiques. Aquelles olives “salven” l’olivera posant en evidència que l’arbre és de molt bona qualitat.

Jesús és la "prova" de la bona qualitat de la Humanitat. En ell, humà al cent per cent, es realitza plenament el projecte de Déu: fem l’Home a imatge i semblança nostra (Gènesi 1:26).

Jesús treu el pecat del món perquè, com a home, ens permet creure en la Humanitat. Com a vida que es dóna, Jesús redimeix la Humanitat introduint-hi l’amor total com a forma de vida.

Com a "anyell pasqual", ell ens mostra que la vida esdevé plenament humana quan ens fem aliment els uns per als altres. La seva resurrecció ens assegura que la vida donada no és una vida perduda, sinó l’autèntica Vida. (Mateu 10:39. Lluc 17:33). Ens n'adonem quan acollint aquesta seva "vida donada" fem l'experiència de la vida compartida (o resurrecció).