"Dona".
EVANGELI. (Joan 4,5-42).
Nota: En blau allò que correspon a la
versió llarga.
En aquell
temps,
Jesús
arribà a una població samaritana
que
s’anomena Sicar,
prop dels
terrenys que Jacob havia donat al seu fill Josep.
Allà hi
ha el pou de Jacob.
Era cap
al migdia quan Jesús, cansat de caminar,
s’estava
assegut bonament a la vora del pou.
Els
deixebles havien anat al poble
a comprar
provisions.
Arribà una
dona samaritana,
que venia
a treure aigua.
Jesús li
diu: «Dóna’m aigua.»
Li diu la
samaritana:
«Com?
Vós, un jueu, em demaneu aigua a mi,
que sóc
una dona samaritana?»
Cal saber
que els jueus no es fan amb els samaritans.
Jesús li
respongué:
«Si sabessis
què vol donar-te Déu
i qui és
el qui et demana que li donis aigua,
ets tu
qui li hauries demanat aigua viva,
i ell te
l’hauria donada.»
Ella li
diu:
«Senyor,
aquest pou és fondo
i no
teniu res per treure aigua.
D’on la
traieu, l’aigua viva?
Jacob, el
nostre pare, ens va donar aquest pou
i en
bevia tant ell,
com els
seus fills, com el seu bestiar.
Sou més
gran vós que no pas ell?»
Jesús li
respongué:
«Els qui
beuen aigua d’aquesta
tornen a
tenir set,
però el
qui begui de la que jo li donaré,
mai més
no tindrà set;
l’aigua
que jo li donaré es convertirà en una font
que
brollarà sempre dintre d’ell
per
donar-li vida eterna.»
Li diu la
dona:
«Senyor,
doneu-me aigua d’aquesta:
que no
tingui mai més set
ni hagi
de tornar mai més aquí
a treure
aigua del pou.»
Ell li diu:
«Vés a cridar el teu marit i torna.»
La dona li contesta: «No en tinc, de marit.»
Li diu Jesús:
«Tens raó: n’has tingut cinc,
i l’home que ara tens no és el teu marit.
Això que has dit: “No en tinc, de marit”, és veritat.»
Ella li diu:
«Senyor,
veig que sou un profeta.
Els
nostres pares adoraren Déu en aquesta muntanya,
però
vosaltres, els jueus,
dieu que
el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem.»
Jesús li
respongué:
«Creu-me,
dona:
s’acosta
l’hora que el lloc on adorareu el Pare
no serà
ni aquesta muntanya ni Jerusalem.
Vosaltres
no sabeu qui adoreu;
nosaltres
sí que ho sabem,
perquè la
salvació ve dels jueus.
Però
s’acosta l’hora,
més ben
dit, és ara mateix,
que els
bons adoradors adoraran el Pare
en
esperit i en veritat.
Aquests
són els adoradors que vol el Pare.
Déu és
esperit.
Per això
els qui l’adoren
han de
fer-ho en esperit i en veritat.»
Li diu la
dona:
«Sé que
ha de venir el Messies, és a dir, l’Ungit.
Quan ell
vingui, ens ho explicarà tot.»
Ell li
respon:
«El
Messies sóc jo, que parlo amb tu.»
Llavors mateix arribaren els deixebles.
S’estranyaren que parlés amb una dona,
però cap d’ells no gosà preguntar-li
què volia o de què parlava amb ella.
La dona deixà estar la gerra
i se n’anà al poble a dir a la gent:
«Veniu a veure un home
que m’ha dit tot el que he fet.
No serà el Messies?»
La gent sortí del poble i anà a trobar-lo.
Mentrestant els deixebles li deien invitant-lo:
«Mengeu, rabí.»
Però ell els contestà:
«Jo, per menjar, tinc un altre aliment
que vosaltres no sabeu.»
Els deixebles es preguntaven entre ells:
«És que algú li ha portat menjar?»
Jesús els diu:
«El meu aliment és
fer la voluntat del qui m’ha enviat
i acomplir la seva obra.
Vosaltres dieu:
“Quatre mesos més i ja serem a la sega.”
Doncs jo us dic:
Alceu els ulls i mireu els camps:
ja són rossos, a punt de segar.
El segador ja rep la part que li toca
i recull el gra per a la vida eterna,
perquè s’alegrin plegats el sembrador i el segador.
En aquest cas té raó la dita
«un és el qui sembra i un altre el qui sega».
Jo us he enviat a segar
on vosaltres no havíeu treballat.
Són altres, que van treballar-hi;
vosaltres sou sobrevinguts,
en el treball que ells havien fet.»
Molts
samaritans d’aquell poble
van
creure en ell
per la paraula de la dona que assegurava:
«M’ha dit tot el que he fet.»
Per això,
quan els samaritans anaren a trobar-lo,
li
pregaven que es quedés amb ells.
I s’hi va
quedar dos dies.
Després
de sentir-lo parlar a ell mateix,
encara
molts més van creure,
i deien a
la dona:
«Ara ja
no creiem només pel que tu deies;
nosaltres
mateixos l’hem sentit,
i sabem
que aquest és de debò el Salvador del món.»
Dona. (Creu-me, dona: s’acosta l’hora...).
En l’Evangeli de Joan, en quatre ocasions, Jesús fa servir
la paraula “dona” per dirigir-se a una persona femenina.
(Nota. També en el relat de la Dona adúltera.
Però la majoria d’especialistes considera que aquest relat (llegit el 5è. diumenge de Quaresma de l’any C)- no pertany
a l’Evangeli de Joan. Seria un relat independent, molt antic, que al final va
“aterrar” al capítol 8:1-11 del Quart Evangeli. Però tant el llenguatge, com
els conceptes, com la coherència amb el context indiquen que no hi pertany realment).
En dues d’aquestes ocasions Jesús es dirigeix així a la seva
mare. Tot i que el context deixa ben clar que Jesús es dirigeix a la
seva mare, mai no li diu “mare” sinó “dona”. L’explicació d’aquest llenguatge
sorprenent sembla fàcil de deduir. L’evangelista fa començar l’Obra de Jesús
amb el relat de les Noces de Cana de Galilea (Joan 2:1ss). Aquestes Noces —on Maria hi és per si mateixa, mentre que Jesús hi és només com a
convidat— evoquen l’Aliança de Déu amb el Poble d’Israel: Déu com
Espòs, Israel com Esposa. Però “no tenen vi”. A pesar del "llenguatge" matrimonial, aquesta Aliança es fonamenta en la Llei,
i la Llei no es simbolitza amb l’alegria del bon vi sinó amb la necessitat de les Purificacions. (Joan 2:6).
En les Noces de Canà, Maria hi representa la Comunitat del Poble Elegit; és a dir: l’Esposa. Arribat Jesús, ella veu que és possible fer un pas més en la qualitat d’aquesta Aliança donat que l’Espòs (Déu) s’ha aproximat fent-se “Déu amb nosaltres”. Per això la indicació al seu fill, i la resposta d’aquest dient-li “dona”.
“Dona” (en grec “gynai”) pot significar tant dona com esposa. De moment Jesús li respon: "Encara no ha arribat la meva hora".
En les Noces de Canà, Maria hi representa la Comunitat del Poble Elegit; és a dir: l’Esposa. Arribat Jesús, ella veu que és possible fer un pas més en la qualitat d’aquesta Aliança donat que l’Espòs (Déu) s’ha aproximat fent-se “Déu amb nosaltres”. Per això la indicació al seu fill, i la resposta d’aquest dient-li “dona”.
“Dona” (en grec “gynai”) pot significar tant dona com esposa. De moment Jesús li respon: "Encara no ha arribat la meva hora".
Arribada "l’hora de Jesús", serà la segona ocasió en
què Jesús anomena “dona” a la seva mare. Estant a la creu, Jesús veu la seva mare i
el deixeble que ell estimava, i diu a la mare: “Dona: aquí tens el teu
fill” (Joan 19,25). És l’hora en què la vella Aliança (que aquí torna a estar
representada per Maria) s’acompleix en la Nova Aliança (que aquí ja fa
present el Deixeble que Jesús estimava) a punt de ser inaugurada.
La Nova Aliança es visualitza sobretot en Maria
Magdalena que també estava al peu de la Creu. (→ Vegeu “Maria”)
Maria Magdalena busca el seu Senyor ("espòs") al "sepulcre", que ella “veu” obert, i on havien posat el "cos de Jesús". El sepulcre està en un “jardí” o “hort”, que evoca el jardí o paradís original d’Adam i Eva (Gènesi 2:8). Maria busca el seu Senyor en forma de cadàver; per això no el troba, i pensa que l’hortolà se l’ha emportat; i li reclama "un cos que li pertany" com a "esposa". Però "l’Hortolà" li diu: “Dona: per què plores? Qui busques?” A la resposta de la dona (esposa) Jesús diu el seu nom: “Maria” (com Adam havia dit el nom de Eva Gènesi 2:23).
Maria Magdalena busca el seu Senyor ("espòs") al "sepulcre", que ella “veu” obert, i on havien posat el "cos de Jesús". El sepulcre està en un “jardí” o “hort”, que evoca el jardí o paradís original d’Adam i Eva (Gènesi 2:8). Maria busca el seu Senyor en forma de cadàver; per això no el troba, i pensa que l’hortolà se l’ha emportat; i li reclama "un cos que li pertany" com a "esposa". Però "l’Hortolà" li diu: “Dona: per què plores? Qui busques?” A la resposta de la dona (esposa) Jesús diu el seu nom: “Maria” (com Adam havia dit el nom de Eva Gènesi 2:23).
Maria Magdalena representa aquí la Comunitat de la Nova Humanitat, la nova Esposa del
nou Espòs que inauguren la Nova Aliança, la definitiva.
Aquest significat de la paraula “dona” en boca de Jesús, ens ajuda a veure tota la profunditat del meravellós i sorprenent relat de la Dona
Samaritana.
També a ella Jesús s’hi dirigeix dient-li “dona” (Joan 4:21).
La Samaritana representa la comunitat o comunitats "excloses" pels que consideraven l’Aliança com un privilegi exclusiu d’ells.
Amb el relat de la Samaritana que ens presenta Jesús "festejant" amb ella, l’evangelista indica el retrobament de “l’espòs” amb la esposa fluctuant “que ha tingut cinc marits” (Joan 4,18). La Nova Aliança no és exclusiva de cap poble. Abraça tots els pobles que hi vulguin participar.
Com Maria Magdalena per als Deixebles, també la Samaritana per als Samaritans serà la “apòstol” (la “enviada”) que els portarà al coneixement de l’Espòs retrobat.
Veient la missió de la dona
en l’Evangeli de Joan (i en els altres Evangelis, amb llenguatges diferents)
resulta sorprenent, i també injust i escandalós, el masclisme que apareix en la
història de la nostra Església des de fa massa temps. S’ha legitimat
aquest masclisme amb arguments “teològics”, i això ha fet que penetrés tan
profundament en l’estructura eclesiàstica que ha estat vist com a "normal",
fins i tot per les mateixes dones. També a ella Jesús s’hi dirigeix dient-li “dona” (Joan 4:21).
La Samaritana representa la comunitat o comunitats "excloses" pels que consideraven l’Aliança com un privilegi exclusiu d’ells.
Amb el relat de la Samaritana que ens presenta Jesús "festejant" amb ella, l’evangelista indica el retrobament de “l’espòs” amb la esposa fluctuant “que ha tingut cinc marits” (Joan 4,18). La Nova Aliança no és exclusiva de cap poble. Abraça tots els pobles que hi vulguin participar.
Com Maria Magdalena per als Deixebles, també la Samaritana per als Samaritans serà la “apòstol” (la “enviada”) que els portarà al coneixement de l’Espòs retrobat.
Però està en contradicció directa i explícita amb el missatge dels Evangelis.
