Diumenge 15. Any A. "Paràboles".

"Paràboles".

EVANGELI. (Mateu 13,1-23).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

Aquell dia, Jesús sortí de casa

i s’assegué vora el llac.

Era tanta la gent que es reuní entorn d’ell,

que pujà a una barca i s’hi assegué.

Tota la gent es quedà vora l’aigua

i ell els parlà llargament en paràboles.

Digué:

“El sembrador va sortir a sembrar.

Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí;

vingueren els ocells i se la menjaren.

Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra;

de seguida va néixer,

ja que la terra era poc fonda,

però, com que no tenia arrels,

quan sortí el sol, amb la calor s’assecà.

Una part caigué entre els cards;

però els cards van créixer i l’ofegaren.

Una part caigué a la terra bona, i donà fruit:

o cent, o seixanta o trenta.

Qui tingui orelles, que ho senti”.

Els deixebles s’acostaren i li preguntaren:

¿Per què els parleu en paràboles?

Ell respongué:

“Déu us fa a vosaltres el do

de conèixer els secrets del Regne,

però a ells, no.

Als qui tenen,

Déu els donarà encara més i en tindran a vessar;

però als qui no tenen,

els prendrà fins allò que els queda.

Jo els parlo en paràboles perquè,

tot hi veure-hi, no veuen res;

tot i sentir-hi, no senten ni entenen res.

En el cas d’ells es compleix aquella profecia d’Isaïes que deia:

Per més que escolteu, no entendreu res;

per més que mireu no veureu res.

El cor d’aquest poble s’ha fet insensible;

s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls,

no fos cas que,

si els seus ulls hi veien,

les seves orelles hi sentien

i els seu cor arribava a entendre,

es convertissin, i jo els retornés la salut.

Però els vostres ulls i les vostres orelles

si que són feliços de poder veure i poder sentir.

Us ho dic amb tota veritat:

molts profetes i justos

desitjaven veure el que vosaltres veieu,

però no ho veieren;

desitjaven sentir el que vosaltres sentiu,

però no ho sentiren.

Escolteu, doncs, vosaltres

què vol dir la paràbola del sembrador.

La llavor sembrada arran del camí

vol dir que,

a tots aquells que escolten la predicació del Regne

però no l’entenen,

el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors.

La llavor sembrada en un terreny rocós

vol dir aquells que reben amb alegria

la predicació del Regne així que la senten,

però només per un moment.

No arrela dintre d’ells,

i tan bon punt es troben amb dificultats

o amb persecucions per la paraula que havien rebut,

sucumbeixen de seguida.

La llavor sembrada en mig dels cards

vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne,

però les preocupacions del món present

i la seducció de les riqueses

l’ofeguen i no dóna fruit.

La llavor sembrada en terra bona

vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne

i l’han entesa;

i per això dóna fruit: o cent, o seixanta, o trenta”.

161. Paràboles. (...i ell els parlà llargament en paràboles).

En la Bíblia, “paràbola” té un significat ampli. Consisteix en portar al coneixement o experimentació d’una realitat encara desconeguda, a partir d’una realitat ja coneguda.

En els tres Evangelis Sinòptics, les diferents i variades paràboles de Jesús estan orientades a descriure el regne de Déu. A partir d’escenes o experiències de la vida de cada dia, Jesús descriu amb detall el regne que proclama i inaugura, i al qual tothom és invitat.

Però la gent, i els mateixos deixebles, tenim una important dificultat per entendre la novetat del regne que Jesús proclama. Aquesta dificultat ve del fet que, immersos en els regnes d’aquest món, tendim a entendre el regne de Déu com a semblant als regnes d’aquest món, encara que "més fort" perquè "ve de Déu".

I per als Jueus hi ha una altra dificultat afegida. Com a Poble elegit, són com una anticipació del regne. Per això a molts d’ells els costarà d'entendre i acceptar que la universalització del regne vagi més enllà de la seva “Llei de Moisès”, entesa com a Llei de Déu.

Les Paràboles són presents sobretot en els Sinòptics. Però la Carta als Hebreus també en parla en dues ocasions, si bé amb un significat un xic diferent. I aquest significat de la Carta als Hebreus resulta molt suggeridor perquè es refereix a la relació de l’antic Poble d’Israel amb el Nou Poble (o Regne) al qual és cridada tota la Humanitat.
“El primer tabernacle és, doncs, un símbol (“paràbola” diu l’original grec) referit al temps present...”. (Hebreus 9:9 . Veure també 11:19).

Això ens ajuda a interpretar l’Evangeli de Joan.
L’Evangeli de Joan no presenta Jesús explicant “paràboles” sobre el regne de Déu. Però, sense fer servir la paraula, ens presenta la persona mateixa de Jesús com la gran paràbola de la futura humanitat adulta. I això en dos sentits:

- Jesús és per als Humans paràbola perfecta del Pare. Déu no l’ha vist mai ningú. Però, qui veu Jesús veu el Pare (Joan 14:9).

- Jesús és també paràbola perfecta de l’Home adult. Qui veu Jesús veu la totalitat del Projecte-Home. No pas com a "ja realitzat" sinó com a "el camí que hi porta".
Cada un dels Humans anem construint la nostra vida amb encerts i errades. En Jesús se’ns ofereix l’Home-mostra que va inspirant i certificant el nostre procés d’humanització (Joan 3:13. Vegeu també Joan 1:16 Veure també Efesis 1:23).

Amb tot, l’Evangeli de Joan no anomena mai Jesús “paràbola del Pare” o “paràbola de l’Home”. Això és perquè, tot i ser la realitat coneguda que ens porta al coneixement del Pare invisible i de l’Home adult encara futur, no està separat de les nostres vides.

Jesús ens és paràbola del Pare i de l’Home adult només si nosaltres acceptem associar-nos a la seva filiació envers Déu i a la seva germanor envers els Humans.
Quan Jesús diu “Jo sóc el bon Pastor” (Joan 10,14), no expressa una paràbola sinó una realitat directa. Quan diu “la meva carn és un veritable menjar” (Joan 6,35) no és una paràbola sinó la seva identitat més pròpia, que mostra la identitat de "l’Home".
Frases com “Jo sóc la llum del món” (Joan 8,12) o “Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida” (Joan 14,6), no són "paràboles" sinó que defineixen la seva realitat més profunda de tot ésser humà que accepta esdevenir plenament "humà".

No es tracta d’evocar el record del Jesús de fa dos mil anys. Jesús és l’Home, i se’ns fa present en cada ésser humà (“foraster”. Joan 21,4 i 12) que trobem en el nostre camí de la vida. En cada Nicodem (Joan 3,1) que busca llum; en cada Samaritana (Joan 4,7) que busca aigua; en cada cec (Joan 9,1) que accepta de veure-hi; en cada component de la multitud afamada (Joan 6,5); en cada crucificat “elevat” davant nostre (Joan 19,18) ; en cada "Llàtzer" tancat a la tomba (Joan 11,43); en cada Marta i Maria que ploren el germà "tancat al país dels morts" (Joan 12,1ss); ...

Sense aquesta sintonia, ni les paràboles de Jesús, ni l’elecció prèvia del Poble d’Israel, ni Jesús mateix ens serien paràbola de res. No solament no ens ajudarien a entendre el regne de Déu sinó que fins i tot podrien convertir-se en un entrebanc (Joan 13:21 i 38).

La iniciativa és de Déu. Però, si no hi segueix la nostra resposta generosa, significaria que hi hem reaccionat tancant els ulls per a no veure-hi i les oïdes per no sentir-hi. (Joan 9,40. També Mateu 13:13).

Així doncs, les paràboles ens ajuden a entendre, si acceptem d’entendre. Però també permeten tancar el nostre cor. (Mateu 13,9).
És el misteri de la nostra llibertat!

Diumenge 14è. Any A. "Jou".

"Jou".

EVANGELI. (Mateu 11,25-30).

En aquell temps Jesús digué:

“Us enalteixo, Pare, senyor del cel i de la terra,

perquè heu revelat als senzills

tot això que heu amagat als savis i entesos.

Sí, Pare: així us ha plagut a vós.

El Pare ho ha posat tot a les meves mans:

fora del Pare,

ningú no coneix veritablement el Fill;

igualment,

ningú no coneix veritablement el Pare

fora del Fill,

i d’aquells a qui el Fill el vol revelar.

Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats;

jo us faré reposar.

Accepteu el meu jou,

feu-vos deixebles meus,

que jo sóc benèvol i humil de cor,

i trobareu el repòs que tant desitjàveu,

perquè el meu jou és suau,

i la meva càrrega, lleugera.

160. Jou. (Accepteu el meu jou ... perquè el meu jou és suau...).

El jou és una peça que serveix per obligar una parella de bous a caminar junts estirant una arada o una carreta. Podríem dir que és un instrument per a treballs forçats. Per això poden resultar sorprenents i escandaloses les paraules que l’Evangeli de Mateu posa en boca del mateix Jesús invitant als seus deixebles a acceptar el seu jou.
I no serveix d’excusa dir que es tracta d’un jou suau i d’una càrrega lleugera. No hi ha jous suaus ni càrregues lleugeres quan es tracta de treballs forçats.
Jou i càrrega semblen, doncs, paraules inadequades per expressar el projecte humanitzador de Déu en nosaltres.

Cal reconèixer que el simbolisme del jou és freqüent en la Bíblia, sobretot quan es tracta de l’educació dels fills. Per als pares, mai no ha estat fàcil educar. Una bona educació comporta imposar normes i comportaments que, en el seu conjunt, poden ser sentits com un jou pesant per als fills.
Es dona per suposat que espontàniament un nen no creix seguint el camí recte. Per això, una bona educació comporta obligar-lo a anar pel bon camí, com fa el jou amb els bous. En bé del propi nen i de la comunitat que l’acollirà.

En la Bíblia, corregir i castigar no manifesten pas manca d’amor envers els fills sinó tot el contrari: 

“Qui plany el bastó no estima el seu fill; qui l’estima, de bona hora el corregeix” (Proverbis 13:24). 

Si corregeixes el teu fill, tu viuràs tranquil i ell t’omplirà de satisfaccions (Proverbis 29:17). 

“Quin pare hi ha que no corregeixi el seu fill?” (Hebreus 12:7).
 

Per això quan el poble d'Israel pateix algun mal, els profetes interpreten que Déu actua com a Pare que el corregeix per al seu bé (Deuteronomi 8:5).

Però, amb el simbolisme del "jou", els Evangelis no estan pas parlant simplement d’educació o de correcció. Sabem que els Evangelis tenen sempre dos nivells de llenguatge: des d'un nivell superficial volen portar-nos a un nivell profund, que constitueix el seu vertader missatge.

L’evangeli d’avui, abans de parlar-nos del jou de Jesús, parla de tots els qui esteu cansats i afeixugats...
Jesús no parla a unes persones que estan en una situació neutra. Al contrari: la gran majoria dels seus oients viuen oprimits sota un "jou" que els esclavitza de debò.

Jesús inaugura el regne de Déu (regne del cel, en Mateu) en un món que viu sotmès al Príncep d’aquest món.
Són els "prínceps d’aquest món" qui imposen a les multituds un jou opressor. Ho fan a través d’infinites formés de domini: domini religiós, militar, polític, econòmic, social,... És un jou pesadíssim, de tots els temps i de tots els llocs.

El "jou de Jesús" no és pas un “jou alternatiu”, més suau, ofert a uns deixebles privilegiats perquè puguin "substituir" el jou pesadíssim per un de suau...

 
Fer-se deixeble de Jesús no comporta pas ser alliberat del jou opressor i mortífer del príncep d’aquest món. Jesús mateix va haver-lo de suportar (Joan 19:7).
Però, amb la seva mort, Jesús posa en evidència la malícia i la caducitat del jou opressor. El deslegitima i el corregeix.
Amb la seva mort resurrecciosa, Jesús posa de manifest la mentida del Poder. “No tingueu por dels qui només poden matar el cos...” (Mateu 10:28).

El jou suau de Jesús és, en realitat, un suavitzant i un corrector de la duresa i de l’eficàcia del jou opressor que la gran majoria dels humans hem de suportar, i que, a la vegada, som obligats a mantenir.

Quan Jesús declara benaurats els pobres (Mateu 5,33), aquests no deixen pas de ser pobres. I quan diu benaurats els perseguits, aquests no deixen pas de ser perseguits. Però, per Jesús, poden saber i començar a experimentar que la seva pobresa imposada i la mort que els pugui venir de la persecució no són l’última paraula; i són benaurats perquè l’última paraula està només en Déu que ha decidit vivificar-los i enriquir-los.

La proposta de Jesús no és un canvi de jou sinó un canvi en la manera de sentir-se humans. No és el mateix viure els mals pensant que ens ha tocat la “mala sort”, o saber que formem una Humanitat encara molt inhumana, però cridada a fer-se progressivament a imatge i semblança de Déu (Gènesi 1:26).

 

13è diumenge.A. "Recompensa".

Evangeli (Mateu 10, 37-42)

En aquell temps Jesús digué als seus apòstols:

«Qui estima el pare o la mare més que a mi,

no és bo per venir amb mi.

Qui estima els fills o les filles més que a mi,

no és bo per venir amb mi.

Qui no pren la seva creu i m'acompanya,

no és bo per venir amb mi.

Els qui vulguin guardar la vida en poder seu,

la perdran,

però els qui per causa meva l'hauran perduda,

la retrobaran.

Qui us acull a vosaltres, m'acull a mi,

i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat.

Qui acull un profeta perquè és profeta,

tindrà la recompensa dels profetes,

qui acull un just perquè és just,

tindrà la recompensa dels justos,

i tothom qui doni un vas d'aigua fresca

a un d'aquests petits,

només perquè és el meu deixeble,

us dic amb tota veritat,

no quedarà sense recompensa.»

159. Recompensa. (Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes...).

La Bíblia, i concretament els Evangelis, parlen sovint de recompensa. La paraula original grega és “misthos”, que serveix per indicar la conseqüència d’una acció, comportament, servei, actitud,... en la persona que l’ha realitzada. En aquest sentit pot significar el salari o la paga per un treball, un premi merescut,...

Normalment es tracta de conseqüències bones o positives; però també pot significar un resultat negatiu. Així, per exemple, d’aquells que preguen o dejunen només per fer-se veure, Jesús diu que “ja tenen la recompensa” (ser "ben vistos"), indicant que es tracta d’una recompensa ben pobre, i que exclou la bona i autèntica (Mateu 6:2).

En l’evangeli d’avui es fa servir tres vegades la paraula recompensa (“misthos”). Aquesta insistència vol indicar la seguretat de la recompensa. Per altra part, amb els tres exemples, se’ns vol advertir que la classe de recompensa depèn també de nosaltres.

El context és l’acolliment. Qui us acull a vosaltres, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat. Les diferents maneres d’acollir tenen recompenses diferents. Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes; qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justos.

Però no sempre la recompensa depèn de nosaltres. En el cas dels treballadors llogats per anar a treballar a la vinya (Mateu 20:1ss), la recompensa és la mateixa per a tots els treballadors, tant si han treballat tot el dia o només l’última hora. En aquest cas, la recompensa serveix sobretot per posar en evidència la generositat i llibertat de l’Amo.

En el cas d'algú que acull algú altre donant-li un vas d’aigua fresca (el tercer exemple que ens presenta l’evangeli llegit) s’assegura la recompensa, però no es diu ni quina serà ni qui la dona. Tampoc cal, perquè, en l’acolliment, la recompensa és el mateix acolliment.
Acollir una persona és, a la vegada, una bona acció envers la persona acollida i una recompensa per a qui acull.

Per entendre això cal tenir en compte que l'actitud acollidora converteix la presència de l’altre en un do per a l'acollidor.

Els Humans ens "humanitzem" fent humanitat.
El qui es fa present a la nostra vida ens ofereix l’oportunitat de  “humanitzar‑nos” acollint-lo, i activa la nostra capacitat humanitzadora envers ell.
Qui acull un profeta... tindrà la recompensa dels profetes.
I també: Qui acull un ésser humà, per petit que sigui, simplement perquè és "humà", s’humanitza. És a dir: es compleix en ell el “Projecte humanitzador de Déu” (Gènesi 1:26), que és la millor recompensa.

El Projecte Home certament es realitzarà; però, per a cada un dels Humans només es realitza si, lliurement i generosa, acull l'altre que se li "fa present".
No podem humanitzar-nos sols. Ens humanitzem mútuament.

Déu, que ha iniciat el projecte "Home" sense nosaltres, només el porta a terme amb nosaltres i a través nostre, perquè no ens ha destinat a ser simplement “creatures” sinó “fills” seus i “germans” entre nosaltres. I això demana la nostra resposta lliure.

El Projecte de Déu és una HUMANITAT que esdevingui a imatge i semblança seva (Gènesi 1,26). Ser part, i part activa, d’aquesta Humanitat és la recompensa.

Diumenge 12è. Any A. "Por".

Paraules i Parauletes.    "Por".

EVANGELI. (Mateu 10,26 - 33).

En aquell temps...

Jesús digué als seus apòstols:

“No tingueu por dels homes.

No hi ha cap secret que tard o d’hora no sigui revelat;

no hi ha res amagat que tard o d’hora no sigui conegut.

Allò que us dic a la fosca,

digueu-ho a plena llum;

allò que us he dit a cau d’orella,

proclameu-ho des dels terrats.

I no tingueu por dels qui maten només el cos,

però no poden matar l’ànima.

Tingueu por més aviat del qui pot perdre a l’infern

tant l’ànima com el cos.

¿No es venen dos pardals per pocs diners?

Doncs, ni un d’ells no cau a terra

si no ho permet el vostre Pare.

Però a vosaltres,

Déu us té comptats cada un dels cabells.

No tingueu por:

valeu molt més que tots els ocells plegats.

A tothom que em reconegui davant dels homes,

també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel;

però a tothom que em negui davant els homes,

també jo el negaré davant el Pare del cel.

158. Por. (...no tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar l’ànima...).

La por és un sentiment primari.
Tothom l’experimenta d’alguna manera i la coneix bé, encara que sigui difícil definir-la perquè és diferent en cada persona. I cada persona la viu diferentment en les canviants situacions de la vida. Per això en totes les llengües, la "por" té una gran varietat de noms que en destaquen diferents matisos: temor, espant, terror, paüra, basarda, pànic, paor, esglai, espavent, inseguretat,...

La por és utilitzada pels poderosos.
I, com que la base de la por són les necessitats, el primer que intenten els poderosos és fer-se necessaris ells mateixos. L’expressió més burda d’aquest engany la trobem actualment en els Estats. Els poderosos han organitzat de tal manera els seus Estats que ells hi han esdevingut absolutament "necessaris". Els mateixos Estats resulten també "necessaris", amb la teranyina sufocant de la seva "burocràcia", i les seves "lleis".

També en el camp religiós s’ha caigut en aquest parany. Els poders religiosos han “activat” la por religiosa per fer-se necessaris.
El Cristianisme va ser convertit molt aviat en religió. Però és evident que Jesús de Natzaret va oposar-se frontalment a tota religió legitimadora de Poder. D’aquí que una de les frases més repetides en els Evangelis sigui “No tinguis por” o “No tingueu por”.

No tingueu por de Déu perquè Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'ell (Joan 3:16s).
Que Déu ens doni el seu propi Fill significa que ens vol ser Pare, no espantaocells.

És cert que, sovint, la presència de Déu, quan experimentem que s’apropa o entra en la nostra vida, causa por i, fins i tot, terror. La seva absoluta grandesa posa en evidència, per contrast, la nostra petitesa. Més encara: davant Déu, la nostra petitesa pren la forma d’una "ombra" en la seva Llum; d’una indignitat que "taca" la seva Santedat. Recordem la reacció de Pere davant Jesús: Aparta't de mi, Senyor, que sóc un pecador! (Lluc 5:8).

És per això que, quan Déu ens fa experimentar la seva presència, d’una manera o altra sempre comença dient-nos: No tinguis por.

També és cert que la Bíblia afirma i repeteix que el “temor de Déu” és principi de saviesa (Proverbis 1:7). Però aquest temor no neix d’un sentiment d’inseguretat sinó d’un amor reverencial. També els enamorats tenen "por" d’ofendre’s sense voler; tenen "por" de no estar a l’altura de la bondat i de la generositat de l’altre. Per això es demanen perdó tantes vegades.

No tingueu por dels homes.
L’evangeli d’avui conté una frase sorprenent: "No tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar l’ànima".
Els humans som cent per cent "corporals". ¿Com se’ns pot demanar que no tinguem por dels qui ens poden matar el cos? ¿La mort corporal, no és el pitjor que ens pot passar?!

Aquí Jesús ens invita a fer un pas endavant en la nostra no-por.
És cert que som cent per cent "corporals". Però la nostra vida no roman subjecta per sempre a les condicions corporals. El cos també ens fa solidaris de tots els vivents, i progressivament aquesta solidaritat s'anirà convertint en allò que “aguanta" la nostra vida.

El nostre cos és el "suport" de la vida individual, però té una funció canviant: ens permet anar entrant progressivament en la dimensió solidària, i anar fent possible que la nostra "vida rebuda" vagi fent-se "vida donada", fins a esdevenir "vida plenament compartida".

El "suport" de la vida donada i plenament compartida ja no és el cos individual sinó el cos espiritual (per fer servir l’expressió de St. Pau. 1Corintis 15:44) que “neix” de la solidaritat viscuda. És a dir: la vida compartida pren forma de "xarxa" que es converteix en el "nou suport" de les nostres vides.

Per imaginar aquesta “corporalitat canviant” ens pot ajudar allò que experimentem en les arts, com per exemple en la Música. Els instruments musicals provoquen vibracions de l’aire cent per cent "corporals". Però quan algú escolta i gaudeix d’aquestes "vibracions corporals", apareix la "música", amb capacitat per transformar les nostres vides. Les vibracions acaben "desapareixent". La música, no. Queda “incorporada” en la "corporalitat" de qui la gaudeix.

També la "xarxa d'internet" ens pot ajudar a imaginar la "vida compartida" com a "suport" de la vida de cada un dels seus membres.

 

Corpus. Any A. "Menjar ... Beguda".

Paraules i Parauletes.

EVANGELI. (Joan 6, 51-58).

En aquell temps Jesús digué als jueus:

”Jo sóc el pa viu baixat del cel.

Qui menja pa d’aquest viurà per sempre.

Més encara: el pa que jo donaré és la meva carn,

perquè doni vida al món”.
Els jueus es posaren a discutir.

Deien: “¿Com s’ho pot fer aquest,

per donar-nos la seva carn per menjar?”

Jesús els respongué:

“Us ho dic amb tota veritat:

si no mengeu la carn del Fill de l’home

i no beveu la seva sang,

no podeu tenir vida en vosaltres.

Qui menja la meva carn i beu la meva sang

té vida eterna,

i jo el ressuscitaré el darrer dia.

Ben cert:

la meva carn és un veritable menjar,

i la meva sang és una veritable beguda.

Qui menja la meva carn i beu la meva sang

està en mi i jo en ell.

A mi m’ha enviat el Pare que viu,

i jo visc gràcies al Pare;

igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi.

Aquest és el pa baixat del cel.

No és com el que van menjar els vostres pares.

Ells van morir.

Però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre”.

157. Menjar ... Beguda (... la meva carn és un veritable menjar, i la meva sang és una veritable beguda).

Ja estem acostumats al llenguatge de doble nivell en els Evangelis, i sobretot en el de Joan: un nivell superficial i un nivell profund.

En l’evangeli d’avui, el nivell superficial és "tan absurd" que de seguida som portats a preguntar-nos pel nivell profund que vol suggerir. Diríem que en l’evangeli d’avui hi ha com un desplaçament de nivells: el nivell superficial està posat tant fora de la racionalitat que aconsegueix que el nivell profund quedi situat en una certa normalitat.

Que Jesús digui i repeteixi que la seva carn és un veritable menjar, i la seva sang una veritable beguda és "inacceptable", com fa notar el mateix evangelista amb la reacció dels oients (Joan 6,52). Semblaria una invitació al canibalisme! I no obstant, amb aquestes paraules tan "escandaloses", Jesús ens mostra el sentit més humà i humanitzador de tota vida humana: fer-se "aliment" els uns dels altres.

Amb un llenguatge dur, Jesús ens porta a descobrir la més dolça i agraïda de les capacitats humanes, ja que els Humans "vivim" en la mesura que "rebem vida i la donem".

La gran majoria de mares i pares ho saben per experiència directa. La gran majoria d’ells, posats a taula, podrien agafar el "pa" i dir als seus fills: aquest pa és la meva (nostra) vida que es fa aliment per a vosaltres. Teniu: preneu i mengeu-ne.

I no solament amb els fills. L’amor vertader és això: fer-se pa, fer-se aliment per a la persona o persones estimades. I quan aquesta donació és mútuament compartida, apareix la gratificant  experiència de la comunió.

Ningú no s’ha donat a si mateix la pròpia vida. Tots l’hem rebuda gratuïtament. I en gaudim donant-la.

Acceptar la pròpia vida com un do rebut, i convertir-la en "aliment" per als altres, constitueix el moll de l’os de la VIDA. I la VIDA és precisament el nucli dels MISSATGE DE JESÚS.
Per això entre els humans la taula i l’aliment compartit han esdevingut el símbol més potent i real, viscut (i celebrat) diàriament en "l’àmbit d’amor" que és la família.

Però és  un símbol també exigent, perquè fer-se aliment demana generositat; i la generositat demana esperit de servei; i l’esperit de servei es contraposa directament a una altra "tendència" també profundament humana (més aviat "inhumana!"): la voluntat de domini.

D’aquí, la temptació permanent de fer trampa: pretendre “servir” des d’una suposada "superioritat"; donar la pròpia vida  "imposant-la".

La família és certament l'àmbit d’amor; però l'experiència  ens mostra també quant fàcilment es perverteix esdevenint un àmbit de domini. 

En les celebracions catòliques sovint s’ha substituït la “normalitat” de la taula pel “misteri” de l’altar. Ja no s'hi tracta de “fer-se aliment els uns dels altres” sinó de “consagrar" el pa i el vi perquè es  "converteixin" en el cos i la sang de Crist per mitjà d'una acció  "reservada" als qui en tenen el "Poder sagrat".
Així la Vida es converteix en Religió. Després, des de la "Religió", es "dirigeix" la Vida.
La "trampa" és clara, però, en les societats religioses, queda molt ben dissimulada. 
Greu corrupció de l’Eucaristia!!!

No és estrany que, en la mesura que la Societat s’ha anat emancipant de l’Església, hagi anat també abandonant unes celebracions rituals incapaces de significar la Vida rebuda i donada.
No cal lamentar que la gent "no vagi a missa", perquè ja fa temps que, havent-ne perdut el seu sentit profund, "ja no celebreu el sopar del Senyor" (1Corintis 11,20).

En canvi, sortosament no s’ha perdut fer de la pròpia vida un aliment per als altres, tant dintre com fora de l’àmbit "confessional" cristià.

La dialèctica Humanització – Deshumanització (Comunió – Poder) continua plenament vigent; i cadascú ha de veure a quin costat va decidint situar-se, més enllà dels "ritus" que faci servir.
“També vosaltres em voleu deixar?”, pregunta Jesús (l’Home) als seus deixebles (Joan 6:67).

 

SS. Trinitat. A. "Condemnar ... Salvar".

("Trinitat")

EVANGELI. (Joan 3, 16-18).

Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic,

perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell,

sinó que tinguin vida eterna.

Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés,

sinó per salvar el món gràcies a ell.

Els qui creuen en ell, no seran condemnats.

Els qui no creuen, ja han estat condemnats,

per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu.

156.  Condemnar ... salvar. (Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell.).

Condemnats... Salvats...
La litúrgia ens invita a llegir aquestes paraules de Jesús a Nicodem per celebrar la Festa de la Santíssima Trinitat. La paraula “Trinitat” no surt mai a la Bíblia. No ve dels Evangelis sinó de la reflexió teològica.

Les paraules llegides avui, tretes del diàleg entre Jesús i Nicodem, semblen, a primer cop d’ull, contradictòries. Primerament Jesús afirma que ha estat enviat no pas per condemnar sinó per salvar el món. Però de seguida diu també que qui no creu en ell ja està condemnat.
Per què? Qui el condemna?

Amb aquest llenguatge aparentment contradictori, l’Evangeli de Joan ens vol dir una cosa important: la vida humana no és una realitat "estàtica" sinó "dinàmica i en creixement".

Imaginem un professor. El primer dia de Curs diu als alumnes que la seva feina com a professor no és pas suspendre o aprovar, sinó ajudar a tots a aconseguir aquells coneixements que necessitaran per la carrera que han escollit. Qui estudiï i els assumeixi, aprovarà. Qui no estudiï, "ja està suspès". S'ha suspès a si mateix.

Semblantment podem dir: comencem la nostra vida amb el mínim necessari per créixer. Qui decideixi "no créixer", ell mateix es priva de la Vida (queda condemnat).

La vida humana no és una vida qualsevol, una mica més desenvolupada que altres formes de vida. La vida humana té capacitat per anar assumint noves dimensions. A mesura que va esdevenint "conscient de si mateixa", va entrant en el camp sorprenent de la llibertat.

La llibertat ja no és una dimensió purament "biològica", sinó que permet a l’home donar respostes conscients i voluntàries a altres presències.
Aquestes respostes poden ser negatives. Però quan són positives, generen una nova dimensió que porta més enllà d'allò simplement "humà", ja que ens connecta amb la VIDA mateixa (“Déu”, en llenguatge religiós).

Cap paraula humana pot expressar adequadament aquesta nova dimensió, però ens hi acostem una mica sempre que fem una experiència de comunió. Intuïm que la comunió és la forma de Vida més plena, creativa i joiosa que existeix.

La Teologia, per expressar aquesta aproximació a la Vida, ha creat la paraula “Trinitat” amb la qual s’intenta expressar conceptualment no tant “allò que és” com “allò que no és” la "Vida".
Com a concepte, “trinitat” ens invita a anar més enllà de qualsevol forma de Monisme o de Dualisme aplicats a la Vida.

Més enllà de tot monisme global o particular.
Tot ésser humà és un "individu", únic i irrepetible. Però no pot ser entès només com a individu. Fins i tot si decideix viure tancat en si mateix, aquest tancament ja constitueix una forma de relació amb els altres. Per això pot generar situacions de trencament, d’ofensa, d’injustícia,...

Tampoc el Dualisme estricte aconsegueix explicar del tot la Vida humana.
La Vida humana no és un conjunt format per dues realitats (cos-ànima; yin-yang; Jo-Tu; dolor-evasió; ... ). Per començar a "entendre-la", sempre cal introduir-hi el concepte "relació".
Podria servir d’exemple un "imant": hi ha un pol positiu i un pol negatiu; però és la relació entre ells allò que crea el camp magnètic.

Semblantment, no són possibles dos “Jo” isolats. Pel simple fet d'existir, coexistim. Cada “Jo” esdevé un “Tu” per a l’altre. I amb la possibilitat, si ens decidim per la generositat, de generar un “Nosaltres”.

Tant si s’aplica a Déu com a la Vida humana, "Trinitat" expressa "relació". Progressivament, per a cada un dels Humans, viure és conviure. I, obrir-se a la convivència generosa és salvació.
Tancar-s'hi, és autocondemna.

Aquí “convivència” no significa ser més o menys ben avinguts, sinó que defineix l’estructura mateixa de la vida humana. Pel simple fet d’existir, estem ficats en la vida dels altres i els altres estan ficats en la nostra.