El Ram. C.

Nota.

Sobre la festa del Ram en general i els diferents  relats de la passió podeu llegir els APUNTS corresponents a l’ANY B.

A. LECTURES.

Evangeli de la Processó-benedicció dels Rams.

(Lluc 19,28-40).

En aquell temps,

Jesús anava al davant pujant a Jerusalem.

Quan era a prop de Bet-Fagué i de Bet-Hània,

a la muntanya de les Oliveres,

envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec:

«Aneu al poble d’aquí al davant

i, entrant, hi trobareu un pollí fermat,

que ningú no ha muntat mai.

Deslligueu-lo i porteu-lo.

Si algú us preguntava per què el deslligueu,

respondreu que el Senyor l’ha de menester.»

Els dos que Jesús enviava se n’anaren

i ho trobaren tot tal com Jesús els ho havia dit.

Mentre deslligaven el pollí, els amos els digueren:

«Per què el deslligueu?»

Ells respongueren: «El Senyor l’ha de menester.»

Portaren el pollí a Jesús,

el guarniren tirant-li els mantells a sobre

i hi feren pujar Jesús.
A mesura que Jesús avançava

estenien els mantells pel camí.

Quan s’acostava a la baixada de la muntanya de les Oliveres,

tota la multitud dels seus addictes, plena d’alegria,

començà de lloar Déu a grans crits

per tots els prodigis que havien vist, i deien:

«Beneït sigui el rei, el qui ve en nom del Senyor.

Pau al cel, i glòria allà dalt.»

Alguns fariseus que anaven amb la multitud li digueren:

«Mestre, renya els teus seguidors.»

Ell respongué:

«Us asseguro que si aquests callessin, cridarien les pedres.»

= = = = = = = = = =

MISSA.

1ª LECTURA.  (Isaïes 50,4-7).

El Senyor Déu m’ha donat una llengua de mestre

perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats.

Un matí i un altre em desvetlla l’orella

perquè escolti com un deixeble.

El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella

i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere:

he parat l’esquena als qui m’assotaven

i les galtes als qui m’arrancaven la barba;

no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades.

El Senyor Déu m’ajuda:

per això no em dono per vençut;

per això paro com una roca la cara

i sé que no quedaré avergonyit.

2ª LECTURA (Filipencs 2,6-11).

Jesucrist,

que era de condició divina,

no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu,

sinó que es va fer no-res,

fins a prendre la condició d’esclau.

Havent-se fet semblant als homes

i començant de captenir-se com un home qualsevol,

s’abaixà i es féu obedient fins a acceptar la mort,

i una mort de creu.

Per això Déu l’ha exalçat

i li ha concedit aquell nom

que està per damunt de tot altre nom,

perquè tothom, al cel, a la terra i sota la terra,

doblegui el genoll al nom de Jesús,

i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor,

a glòria de Déu Pare.

EVANGELI.

L’evangeli propi de la missa d’avui és la Passió segons St. LluC. És un relat molt llarg. Per això en comentaré només alguns aspectes.

Passió de Jesús de Natzaret. (Lluc 22,14-23.56)

Notes.

- En blau, la part corresponent a la versió llarga.

- Per a facilitar la lectura en públic, el Missal suggereix de fer-ho entre tres lectors.

+ = Jesús

C. =  "Cronista"

S. = Altres personatges.

 C. Arribada l’hora, Jesús es posà a taula, i els apòstols s’hi posaren amb ell. Jesús els digué:

+ «Com desitjava menjar amb vosaltres aquest sopar pasqual abans de la meva passió! Perquè us asseguro que ja no el menjaré més fins que la Pasqua s’haurà complert en el Regne de Déu.»

C. Després prengué un calze, pronuncià l’acció de gràcies i digué:

+ «Preneu això i repartiu-vos-ho, perquè us asseguro que des d’ara ja no beuré més d’aquest fruit de la vinya fins que haurà arribat el Regne de Déu.»

C. Llavors prengué el pa, digué l’acció de gràcies, el partí i els el donà tot dient:

+ «Això és el meu cos, entregat per vosaltres. Feu això que és el meu memorial.»

C. I féu igualment amb el calze, havent sopat, tot dient:

+ «Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang, vessada per vosaltres. Però mireu, la mà del qui em traeix és aquí, juntament amb la meva, sobre aquesta taula, perquè el fill de l’home fa el seu camí, com havia estat decidit per endavant. Però ai de l’home que el traeix.»

C. Ells començaren a discutir quin d’ells seria capaç de fer una cosa com aquesta. Després hi hagué una disputa entre ells sobre quin havia de ser considerat el més important. Jesús els digué:

+ «Els reis de totes les nacions disposen com a amos dels seus súbdits, i els qui tenen autoritat es donen el títol de “benefactors”. Entre vosaltres no ha de ser pas així: el més important d’entre vosaltres s’ha de comportar com si fos el més jove, i el qui mana s’ha de comportar com el criat que serveix. ¿Qui és més important, el qui seu a taula o el criat que el serveix? ¿Oi que ho és el qui seu a taula? Doncs jo em comporto entre vosaltres com el qui serveix. Vosaltres sou els qui heu perseverat amb mi en els moments de prova, i jo us dono la investidura reial que el meu Pare m’ha donat a mi: vosaltres menjareu i beureu a taula amb mi en el meu Regne, i us asseureu en trons per governar les dotze tribus d’Israel.

+ Simó, Simó, Satanàs us ha reclamat a tots per garbellar-vos com el blat, però jo he pregat per tu perquè no defalleixi la teva fidelitat. I tu, quan sigui fora, conforta els teus germans.»

C. Pere li digué:

S. «Senyor, estic disposat a anar amb vós a la presó i a la mort.»

C. Jesús li respon:

+ «T’ho asseguro, Pere: Avui, abans no canti el gall, hauràs negat tres vegades que em coneixes.»

C. I els digué:

+ Quan us vaig enviar sense bossa, ni sarró ni calçat, ¿us va faltar mai res?»

C. Li respongueren:

S. «No ens va faltar res.»

C. Ell els digué:

+ «Doncs ara, si teniu bossa emporteu-vos-la, amb el sarró i tot, i si no teniu espasa, veneu-vos el mantell per comprar-vos-la; perquè allò que diu l’Escriptura: “El van comptar entre els delinqüents”, us asseguro que s’ha de complir en mi; tot el que es refereix a mi s’està complint.»

C. Ells li digueren:

S. «Senyor, aquí hi ha dues espases.»

C. Els respongué:

+ «N’hi ha de sobres.»

C. Llavors sortí i se n’anà com de costum, a la muntanya de les Oliveres. El seguiren també els seus deixebles. Arribat al lloc els digué:

+ «Pregueu Déu que no us deixi caure en la temptació.»

C. Ell s’allunyà a una distància com la d’un tir de pedra, s’agenollà i pregava amb aquestes paraules:

+ «Pare, si vós ho voleu, allunyeu de mi aquest calze; però que no es faci la meva voluntat sinó la vostra.»

C. Se li aparegué un àngel del cel que el confortava. En ple combat interior, pregava més intensament, i la seva suor semblava com gotes de sang que queien fins a terra. Quan s’aixecà de la pregària, se n’anà cap als deixebles i els trobà adormits de tristor; i els digué:

S. «¿Per què dormiu? Aixequeu-vos i pregueu, que no caigueu en la temptació.»

C. Encara parlava Jesús quan arribà gent; el qui es deia Judes, un dels dotze, els anava al davant i s’acostà a Jesús per besar-lo. Jesús li digué:

+ «Judes, amb un bes traeixes el Fill de l’home?»

C. Els qui anaven amb Jesús quan veieren el que passava digueren:

S. «Senyor, ¿ataquem amb l’espasa?»

C. I un d’ells donà un cop d’espasa al criat del gran sacerdot i li tallà l’orella dreta. Però Jesús digué:

+ «Deixeu-los estar.»

C. I li tocà l’orella i el curà. Llavors Jesús digué als grans sacerdots, als oficials de la guàrdia del temple i als notables que havien vingut allà per detenir-lo:

+ «Heu vingut armats amb espases i garrots, com si jo fos un bandoler. Mentre estava amb vosaltres al temple cada dia, no em vau tocar mai. Però ara és la vostra hora, ara les tenebres tenen el poder.»

C. Ells se l’endugueren pres i el portaren al palau del gran sacerdot. Pere el seguia de lluny. Encengueren foc al mig del pati, s’assegueren al voltant i Pere s’assegué amb ells. Una criada que el veié assegut vora el foc, se’l mirà i digué:

S. Aquest home també anava amb ell.»

C. Ell ho negà:

S. «No, dona; no el conec de res.»

C. Poc després un altre que el veié li deia:

S. «Tu també ets ells.»

C. Pere li contestà:

S. «No, home; no ho sóc pas.»

C. Cosa d’una hora més tard, un altre s’hi entossudí:

S. «Segur que aquest era d’ells: fins se li coneix que és galileu.»

C. Pere respongué:

S. «No, home; no sé de què em parles.»

C. En aquell moment, mentre el gall cantava, el Senyor es girà i mirà Pere; Pere es recordà de les paraules que el Senyor li havia dit: «Avui, abans no canti el gall, m’hauràs negat tres vegades.» I així que va ser fora, va plorar amargament.

C. Els homes que guardaven Jesús, per burlar-se’n, li tapaven la cara, li pegaven i li deien:

S. «Prova de profetitzar: endevina qui t’ha pegat.»

C. I deien moltes més coses per injuriar-lo.
Quan es va fer de dia es van reunir tots els notables del poble, els grans sacerdots i els mestres de la Llei i portaren Jesús al sanedrí. Allà li demanaven:

S. «Si ets tu el Messies, digue’ns-ho.»

C. Ell els contestà:

+ «Si us dic que sí, no em creureu. Si us faig preguntes, no em respondreu. Però des d’ara el Fill de l’home estarà assegut a la dreta del Poder de Déu.»

C. Tots li digueren:

S. «Per tant, ¿ets el Fill de Déu?»

C. Ell els respongué:

+ «Sí que ho sóc, teniu raó.»

C. Ells digueren:

S. «¿Quina falta ens fan els testimonis? Nosaltres mateixos ho hem sentit dels seus propis llavis.»]

C. Llavors (els notables del poble, els grans sacerdots i els mestres de la Llei) s’alçaren tots i el dugueren a Pilat. I començaren així la seva acusació:

S. «Hem trobat aquest home que revolta el nostre poble, prohibeix de pagar tribut al Cèsar i pretén que és el Messies, el rei.»

C. Pilat l’interrogà:

S. «¿Ets tu el rei dels jueus?»

C. Ell li respongué:

+ «Sí, teniu raó.»

C. Pilat digué als grans sacerdots i a la gent:

S. «No trobo res en aquest home per a poder-lo inculpar.»

C. Ells insistien:

S. «Somou el poble, escampant les seves doctrines per tot el país dels jueus. Havia començat a Galilea i no ha parat fins aquí.»

C. Quan Pilat sentí això, preguntà si aquell home era galileu. En saber que pertanyia a la jurisdicció d’Herodes, l’hi envià. Precisament aquells dies Herodes es trobava a Jerusalem.

Herodes s’alegrà molt de veure Jesús: feia temps que ho desitjava, perquè en sentia parlar i confiava veure-li fer algun miracle. Li feia moltes preguntes, però Jesús no li contestà res. Els grans sacerdots i els mestres de la Llei hi eren presents i l’acusaven amb força. Però Herodes amb seva tropa, el menyspreà i, per riure’s d'ell, li posà un vestit sumptuós i l’envià altre cop a Pilat. Aquell dia Herodes i Pilat, que havien estat enemistats, es reconciliaren.

Pilat cridà els grans sacerdots, les autoritats i la gent, i els digué:

S. «M’heu portat aquest home com si revoltés el poble, però jo, que l’he interrogat davant vostre, no trobo que hagi comès cap dels delictes de què l’acuseu. Ni tampoc Herodes, que ens l’ha tornat a enviar. Ningú no ha trobat res que mereixi la pena de mort. Per tant, li donaré un càstig per escarmentar-lo, i el deixaré anar.»

C. Però tota la multitud cridà:

S. «Mateu-lo, aquest; indulteu-nos Bar-Abàs.»

C. Bar-Abàs havia estat empresonat amb motiu d’una revolta i d’un assassinat que hi havia hagut a la ciutat. Pilat tornà a parlar-los amb el desig de deixar lliure Jesús. Però ells cridaren:

S. «Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo.»

C. Pilat respongué per tercera vegada:

S. «¿Per què? ¿Quin mal ha fet? Jo no trobo que hagi comès res que pugui merèixer pena de mort; li donaré un càstig per escarmentar-lo i el deixaré anar.»

C. Però ells insistien demanant amb grans crits que el crucifiquessin. I s’imposaven a força de cridar. Llavors Pilat es decidí a concedir-los allò que demanaven: indultà aquell que era a la presó per revolta i assassinat, i entregà Jesús a la pena que ells volien.

Quan se l’enduien, agafaren un tal Simó de Cirena, que venia del camp, i li carregaren la creu perquè la portés darrere Jesús. El seguia una gran gentada del poble, i també moltes dones endolades, que el planyien. Jesús es girà cap a elles i els digué:

+ «Dones de Jerusalem, no ploreu per mi: ploreu per vosaltres i pels vostres fills. Perquè vindran dies que la gent dirà: “Felices les que no tenen fills, les entranyes que no han posat ningú al món i els pits que no han criat.” Llavors diran a les muntanyes: “Caieu damunt nostre”, i als turons: “Cobriu-nos.” Perquè si a un arbre verd fan això, ¿què serà de l’arbre sec?»

C. En portaven dos més: uns criminals que havien de ser executats amb ell. Quan arribaren a l’indret anomenat Gólgota, el crucificaren juntament amb els criminals, un a la dreta i un altre a l’esquerra. Jesús deia:

+ «Pare, perdoneu-los, que no saben el que fan.»

C. Es repartiren els seus vestits i se’ls jugaren als daus. La gent s’ho estava mirant. Les autoritats deien, rient-se’n:

S. «Ell, que en salvava d’altres, que se salvi ell mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit.»

C. Els soldats també se’n burlaven: tot oferint-li vinagre, li deien:

S. «Si ets el rei dels jueus, salva’t tu mateix.»

C. Sobre d’ell hi havia un rètol que deia: «El rei dels jueus.»

Un dels criminals penjats a la creu, també li deia insultant-lo:

S. «¿No ets el Messies? Salva’t a tu mateix i a nosaltres.»

C. Però l’altre, renyant-lo, li respongué:

S. «¿Tu que estàs sofrint la mateixa pena, tampoc no tens temor de Déu? I nosaltres ens ho mereixíem, perquè estem sofrint el càstig que ens correspon pel que hem fet, però aquest no ha fet res de mal.»

C. I deia:

S. «Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne.»

C. Jesús li respongué:

+ «T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís.»

C. Ja era cap al migdia quan s’estengué per tota la terra una foscor fins a mitja tarda: el sol s’havia eclipsat. La cortina que tancava el santuari, s’esquinçà per la meitat, i Jesús cridà amb tota la força: + «Pare, confio el meu alè a les vostres mans.»

C. I havent dit això, expirà.

Aquí tothom s’agenolla, i fa una pausa.

C. El centurió, després de veure el que havia passat, en donava glòria a Déu i deia:

S. «És veritat: aquest home era innocent.»

C. I tota la gent que era present en aquell espectacle, després de contemplar tot el que havia passat se’n tornava donant-se cops al pit. Tots els seus coneguts i les dones que l’havien seguit des de Galilea es mantenien a distància mirant-s’ho.

Hi havia un home que es deia Josep, membre del sanedrí, home noble i bo, natural d’Arimatea, població dels jueus, que esperava el regne de Déu i no estava d’acord amb tot allò que el sanedrí havia decidit i havia fet. Aquest home anà a trobar Pilat per demanar-li el cos de Jesús, el desclavà, l’amortallà amb un llençol i el posà en un sepulcre tallat a la roca, on encara no havia estat posat ningú. Era el divendres, quan ja començava el capvespre del dissabte. Les dones que havien vingut amb Jesús des de Galilea seguiren fins allà, veieren el sepulcre i com havia estat enterrat el seu cos, i se n’anaren a comprar perfums i ungüents. I durant el dissabte guardaren el repòs que la llei prescrivia.

B. LLENGUATGE.

1. El relat de la passió segons st. lluc segueix molt de prop el de l’Evangeli de Marc. No obstant, hi trobem tota una colla de pinzellades pròpies i plenes de significat.

2. D’entrada, cal destacar la forta presència del Poble en tot el camí de Jesús, fins a Jerusalem primer, i fins al Calvari després. La presència del Poble vol posar de relleu Jesús com a guia d’un nou èxode. No obstant, hi ha un gran punt d’inflexió: fins a Pilat, el Poble acompanya Jesús i, fins i tot el “protegeix” dels poderosos que ja han decidit matar-lo. En vàries ocasions s’afirma que els grans sacerdots i notables no s’apoderen de Jesús per por a la reacció del Poble que l’escoltava amb gust (Lluc 19,48).

Sorprenentment, quan els grans sacerdots i notables del Poble, de nit i amb traïdoria, ja s’han apoderat de Jesús, l’han condemnat, i l’han portat al Poder romà per fer-lo executar, també el Poble demana la seva mort. I, a pesar de la sorprenent insistència de Pilat en declarar-lo innocent, el Poble crida: “Mata'l, aquest! Deixa'ns lliure Barrabàs!” (Lluc 23,18). A partir d’aquí, el Poble continua acompanyant Jesús, però ara per portar-lo al Calvari, a la mort.

3. Aquesta sorprenent proclama del Poble té un gran significat. Israel és el Poble elegit per mantenir en la Humanitat el desig i l’esperança de la llibertat. Aquest projecte de Llibertat fa “diferent” Israel entre els altres Pobles. En fa un “Poble únic”.
Però molts israelites confonien allò que era una missió amb un privilegi. Per això, la proclama solemne davant Pilat de no voler el Messies com a rei, “provoca” que l’elecció, fins ara centrada en Israel, s’universalitzi.

4. Déu ha estat fidel a les promeses fetes a Israel d’enviar-los el llibertador vertader i definitiu. Però el Poble l’ha negat “com a rei propi” i l’ha lliurat als pagans, és a dir: a tothom.

A la Creu, Jesús mor com a “rei dels jueus” i comença a regnar com a “primogènit de la Nova Humanitat”. A la Creu, Jesús és humiliat com a “messies sense Poder”  i és exaltat com a “Home-mostra”, “Home-vida-que-es-dóna”, “Home-fill de Déu”.

5. El relat de la Passió de Lluc exposa amb força la contradicció entre Poder que mata i Amor que vivifica. Ja des del començament, l’acció d’Amor que fa Jesús envers els seus deixebles és corresposta per aquests amb una discussió sobre quin d’ells seria el més important o poderós. Ells continuen veient Jesús com el seu capitost amb Poder. Ara que diu que serà traït, es pregunten qui d’entre ells vol i pot “substituir-lo” en el Poder. No hi surt el nom de “Judes” perquè, de fet, és cosa de tots.

En el relat de Lluc hi ha com un “joc de paraules” entre l’home que es lliura per Amor (Jesús), i l’home que el lliura per Poder (el traïdor). Per això Lluc trasllada aquí l’ensenyament de Jesús sobre “els qui dominen les nacions, i que es fan anomenar benefactors...”, i diu clarament als seus deixebles: “Entre vosaltres no ha pas de ser així”. 

6. És ben comprensible que Lluc, com passa també en l’Evangeli de Joan, ens presenti l’esdeveniment del Calvari com un gran “espectacle” que tothom contempla. És l’espectacle de l’home nou que emergeix com a superació del Poder d’una manera semblant a com la llum, en la Creació inicial, va emergir de les Tenebres. Aquest és el simbolisme de la foscor que s’estén per tota la terra. “Cap al migdia s’estengué per tota la terra una foscor fins a mitja tarda: el sol s’havia eclipsat” (Lluc 23,44ss). Aquesta “foscor” evoca les tenebres inicials, quan encara la paraula de Déu no havia dit “Que existeixi la Llum” (Gènesi 1,1). Ara, el gran crit de Jesús és la paraula que “crida” i manifesta l’home nou. “Jesús cridà amb tota la força: «Pare, confio el meu alè a les vostres mans.»”. En Lluc, diferentment que en Marc, aquest “gran crit” de Jesús són unes paraules que corregeixen la gran equivocació d’Adam i Eva (és a dir, de la Humanitat) que van pretendre ser com déus, en competència amb Déu malentès com a Poder. (Gènesi 3,22).

7. Però, al Calvari, les tenebres prenen un nou significat. Les Tenebres inicials eren per manca de llum, la qual encara no havia estat creada. En canvi, les tenebres del Calvari són la conseqüència del refús dels Humans a la Vida-que-es-dóna.
Però, com s’afirma explícitament en l’Evangeli de Joan, així com “les Tenebres no han pogut ofegar la Llum” (Joan 1,5), de manera semblant l’home-Poder no ha pogut ofegar l’home-Amor. Serà precisament en plena “hora de les tenebres” que apareixerà l’espectacle de l’Home-Amor.

8. Al Calvari, amb Jesús, rei dels jueus, Israel acompleix la seva missió de fer brotar la Llibertat en el Món. Ara l’elecció d’israel esdevé elecció universal. La cortina del Temple propi i exclusiu d’Israel, s’esquinça pel mig. L’accés a Déu queda obert a tothom qui segueixi el camí de la vida-que-es dóna.

9. En l’espectacle del calvari, uns es burlen de l’Home sense Poder. D’altres l’increpen perquè no fa ús del seu “Poder” per salvar-se ell mateix i salvar la resta dels crucificats. Però d’altres entenen la Nova Creació, i l’acullen. La petició del Bon Lladre i la resposta que rep de Jesús posa de manifest el gran dilema davant el qual cadascú s’haurà de decidir.

L’espectacle del Calvari escenifica els infinits “calvaris” de tots els temps arreu de la humanitat. S’hi exhibeix la força homicida del Poder i la força humanitzadora de l’Amor (Vida-que-es-dóna). Tothom el veu, i tothom ha d’escollir.

El Bon Lladre i el Centurió ja han escollit. Els altres, de moment, s’ho miren... (Lluc 23,42.47.49).

10. La decisió que prengui cadascú no és pas neutra. En el camí de Jerusalem al Calvari, hi ha una escena solemne i tràgica a la vegada. “Seguia una gran gentada del poble, i també moltes dones endolades, que el planyien. Jesús es girà cap a elles i els digué: «Dones de Jerusalem, no ploreu per mi: ploreu per vosaltres i pels vostres fills. Perquè vindran dies que la gent dirà: “Felices les que no tenen fills, les entranyes que no han posat ningú al món i els pits que no han criat.” Llavors diran a les muntanyes: “Caieu damunt nostre”, i als turons: “Cobriu-nos.” Perquè si a un arbre verd fan això, ¿què serà de l’arbre sec?»(Lluc 23,27).

Les dones són aquella part de la Humanitat més directament activa en la gènesi i creixement de la Vida. Són les “servidores de Vida” per excel·lència. Per contrast, els homes, amb la nostra dèria de buscar el Poder, massa sovint hem sigut “servidors de Mort”.

11. Camí del Calvari, Jesús es para i es gira cap a les dones per dir-los: «No ploreu per mi: ploreu per vosaltres i pels vostres fills. ... Perquè si a un arbre verd fan això, ¿què serà de l’arbre sec?».

Aquesta sentència possiblement fa referència a allò que passa amb el foc: les branques verdes no cremen; en canvi les branques seques cremen ràpidament i acreixen el foc. Jesús, és l’arbre verd (literalment la branca verda). El seu pas pel foc (la mort) no comportarà la seva destrucció. Jerusalem és l’arbre vell (soca vella) que “rebatran per terra, a tu i als teus fills, i no hi deixaran pedra sobre pedra, perquè no has sabut reconèixer el moment en què Déu et visitava” (Lluc 19,44).

12. Trist destí el de les dones que donen al Poble fills destinats, de fet, a matar i a ser morts! St. Lluc evoca aquí amb llenguatge profètic la tragèdia de Jerusalem i de tot Palestina l’any 70, quan va ser arrasada per les tropes romanes. Jerusalem evoca els horrors i la destrucció de tantíssimes ciutats del món enter i de tots els temps. És el “fruit natural” de l’opció per “Barrabàs, un homicida”.

C. MISSATGE.

13. Tot el relat de la Passió respira “pas” (pasqua) des d’una Humanitat vella presidida pel Poder que jutja, condemna, humilia i mata, a una Humanitat nova presidida per l’Amor que vivifica, exalta i “entronitza”. “T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís” (Lluc 23,43).

L’espectacle del Calvari, dels innumerables calvaris d’arreu del món, es fa davant tothom, i mou tothom, sigui del Poble o de la Religió que sigui, a convertir-se. “Tota la gent que era present en aquell espectacle, després de contemplar tot el que havia passat, se’n tornava donant-se cops al pit”. Donar-se cops al pit no és encara la conversió, però ja manifesta penediment.

D: RESPOSTA.

14. Comencem la setmana santa. Fa un temps, quan estàvem en situació de cristiandat, tot ens invitava a “celebrar-la”. Ara vivim una situació socialment laica, i allò que queda de la “Setmana Santa” sol tenir un significat sobretot folklòric. Però tot ens va recordant que sempre tenim un pas a fer, una conversió a realitzar, sigui o no “Setmana Santa”.

És possible dedicar la Setmana Santa a fer vacances. Convivim amb altres persones i no cal ser impertinents a causa de les nostres pràctiques religioses. La resposta que se’ns demana és per anar-la fent realitat cada dia i en cada situació: passar d’una “vida-mantinguda” (fruit fal·laç del Poder) a una “vida-que-es-dóna” (Amor), i experimentar així, en la pròpia carn, la resurrecció ja inaugurada en Jesús de Natzaret.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Estem en un món en el qual som a la vegada espectadors i actors. Hi ha “Sants Sopars” (actors) i hi ha “Calvaris” (espectadors). Com ens hi situem? 

2. Poder i Amor són totalment contraris, però tenen en comú una cosa: es poden exercir de cent mil formes diferents. Això fa que els puguem confondre. ¿Examineu de tant en tant els vostres comportaments per veure si són d’Amor o de Poder?

VOCABULARI.

Betània / Bet-Ània.    Jerusalem.  Multitud.  Muntanya.   Pollí.  Somera (Ase).

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional: Jerusalem.

3 Pasqua. C.

"El deixeble que Jesús estimava"

EVANGELI. (Joan 21,1-19).

NOTA.

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,

Jesús encara s’aparegué als deixebles vora el llac de Tiberíades.

L’aparició fou així.

Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs el Bessó,

Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més.

Simó Pere els digué; «Me’n vaig a pescar.»

Els altres li respongueren: «Nosaltres també hi venim.»

Sortiren tots i pujaren a la barca,

però aquella nit no pescaren res.

Quan ja clarejava,

Jesús s’aturà vora l’aigua,

però els deixebles no el reconegueren.

Ell els digué: «Nois, no teniu res per a menjar?»

Li contestaren: «No.»

Els digué: «Tireu la xarxa a la dreta de la barca i pescareu.»

Ho feren així i ja no la podien treure

de tant de peix com hi havia.

Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere:

«És el Senyor.»

Així que Simó Pere sentí aquestes paraules,

es posà la roba que s’havia tret i es llançà a l’aigua.

Els altres deixebles,

que eren només a uns noranta metres de terra,

vingueren amb la barca, estirant la xarxa plena de peix.

Quan baixaren a terra veieren un foc,

amb peix i pa coent-se sobre les brases.

Jesús els diu:

«Porteu peixos dels que acabeu de pescar.»

Simó Pere pujà a la barca i estirà cap a terra la xarxa:

hi havia cent cinquanta-tres peixos grossos.

Tot i haver-hi tant de peix, la xarxa no s’esquinçà.

Jesús els digué: «Veniu a esmorzar.»

Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era;

ja ho sabien, que era el Senyor.

Jesús s’acostà, prengué el pa i els el donava.

Igual va fer amb el peix.

Era la tercera vegada que Jesús s’apareixia als deixebles

després de ressuscitar d’entre els morts.

Després d’esmorzar, Jesús diu a Simó Pere:

«Simó, fill de Joan, m’estimes més que aquests?»

Ell li contesta: «Sí, Senyor; ja ho sabeu que us estimo.»

Jesús li diu: «Pastura els meus anyells.»

Per segona vegada li diu Jesús: «Simó, fill de Joan, m’estimes?»

Ell li contesta: «Sí, Senyor, ja ho sabeu que us estimo.»

Jesús li diu: «Pastura les meves ovelles.»

Per tercera vegada li diu Jesús: «Simó, fill de Joan, m’estimes?»

Pere s’entristí que Jesús li preguntés

per tercera vegada si l’estimava, i li contestà:

«Senyor, vós ho sabeu tot, ja ho sabeu que us estimo.»

Li diu Jesús: «Pastura les meves ovelles.

T’ho dic amb tota veritat:

Quan eres jove, et cenyies tu mateix i anaves on volies,

però a les teves velleses, obriràs les mans

i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.»

Jesús li deia això per indicar com seria la mort

amb què Pere havia de donar glòria a Déu.

Després d’aquestes paraules, Jesús afegí:

«Vine amb mi.»

“El Deixeble que Jesús estimava”.

(Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere: «És el Senyor.»). 

En l’Evangeli de Joan, i només en aquest Evangeli, apareix un "deixeble" molt especial: “El deixeble que Jesús estimava” (Joan 13,23).
En companyia de Pere se l’assenyala com “l’altre deixeble” (Joan 18,16).
En companyia de la Mare de Jesús ell és simplement “el deixeble” (19,27).
No es diu que sigui un dels Dotze, però en el Sopar de comiat, està al costat de Jesús, i reclina el seu cap sobre el seu pit per preguntar-li qui és el "traïdor". Aquesta acció servirà, al final de l'Evangeli de Joan, per identificar-lo (Joan 21,20).

Apareix per primer cop quan Pere li demana que pregunti a Jesús qui és el traïdor (Joan 13,23). Ell serà l’únic, segons el relat de l'Evangeli de Joan, a qui Jesús confia la identitat del traïdor (Joan 13,28). També serà l’únic que acompanyarà Jesús al Calvari amb la seva Mare (i ￫Maria Magdalena, en el supòsit que se'l consideri un "deixeble" diferent) (Joan 19,26). Igualment serà el "primer" a “creure” en el Ressuscitat (Joan 20,8).

Es presenta a si mateix com l’autor de l’Escrit que nosaltres coneixem com “Evangeli de Joan” (Joan 19,35 i Joan 21,24), i ens diu que la finalitat d’aquest "Escrit" és “perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom”.

 

Qui és, aquest deixeble?
Donat que "l’Escrit" d’aquest deixeble és conegut com “Evangeli de Joan”, des dels inicis s'ha pensat que “el deixeble estimat” era el propi ￫Joan apòstol. I si, en tot el Quart Evangeli, no surt mai explícitament el seu "nom", podria ser per simple "modèstia" del seu "autor".

Avui força Estudiosos consideren difícil que l’apòstol Joan pugui ser realment l’autor del Quart Evangeli, i, per tant, el deixeble estimat.
Queda, doncs, la pregunta: ¿Qui és? O millor: ¿Què se’ns vol dir, en el Relat Evangèlic, amb la "presència sobtada" d'aquest “Deixeble que Jesús estimava”?

Pot ser que vulgui dir diferents coses. Però, ara i aquí, jo m’atreveixo només a suggerir alguns punts:

-Amb la presència de "el deixeble que Jesús estimava", l’Evangelista vol suavitzar la tremenda tragèdia de la traïció de Judes i de la Passió i Mort de Jesús (de l’Home). Encara que no es parli d’ell fins al Sopar de comiat, se’ns diu que, en l'últim sopar, aquest "deixeble" està al costat de Jesús amb el cap reclinat sobre el seu pit (Joan 13,23), i, d'alguna manera, farà també "presents" els altres deixebles al Calvari (Joan 19,26) i a la tomba de Jesús (Joan 20,8)

-L’escena del Calvari, sobretot en l'Evangeli de Joan, és molt sorprenent. Primer s’hi diu que, al peu de la creu, només hi havia la "Mare de Jesús" i la "germana” de la seva Mare, anomenades respectivament: "Maria de Cleofàs" i "Maria Magdalena". (￫“Maria”). Però de seguida s’hi diu també que Jesús veié al costat de la seva Mare “el deixeble que Ell estimava”.
D’on surt, aquest deixeble? La resposta més lògica ens portaria a identificar-lo, ara i aquí, amb Maria Magdalena.

-En l’Evangeli de Joan, Maria Magdalena apareix com a companya de Jesús i continuadora de la “missió” de la Mare de Jesús. La identitat de noms i la seva “germanor” ajuden a entendre aquesta continuïtat. Maria, la Mare de Jesús, representa la força generadora de la Humanitat que, a través del Poble Elegit (Israel) i amb la força de l’Esperit Sant, fa néixer Jesús, l’Home adult.
Maria Magdalena, deixebla plenament alliberada per Jesús (Lluc 8,2), representa la nova força generadora de la nova Humanitat Adulta, de la qual Jesús n’és el Primogènit (Lluc 2,7. Joan 1,16ss).

-Tot això ens porta a pensar que, en l’Evangeli de Joan, el deixeble que Jesús estimava representa en format masculí la presència anticipada de la futura Comunitat Cristiana, paral·lelament amb Maria Magdalena, que la representa en format femení. Ells “acompanyen i guien” els altres i successius "deixebles" en el pas des la primera Humanitat, encara "infantil" a la Nova Humanitat, ja "adulta". 


Aquesta "presència anticipada" de la futura Comunitat ja ve preparada en el relat anterior de la Mort de Llàtzer, "germà" de les "germanes" Marta i Maria, on es fa notar que "Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer" (Joan 11,5. Veure també Joan 12,1ss).
És significativa la manera com les "germanes" comuniquen a Jesús la situació del germà: "Senyor, aquell que estimes està malalt" (Joan 11,3).
 
La condemna i mort de Jesús (de l’Home) havia trencat tots els esquemes mentals i totes les esperances dels "deixebles". Amb la anticipada presència del deixeble que Jesús estimava (la futura Comunitat) es suavitza el relat d’aquest fracàs total.

En l’Evangeli de Lluc, aquesta suavització vindrà expressada per la presència del "bon" Lladre (Lluc 23,40).
En els Evangelis de Mateu i Marc, el relat del "fracàs total" serà suavitzat posant-lo en boca del propi Jesús: “Déu meu, Déu meu: per què m’heu abandonat” (Mateu 27,46.  Marc 15,34).

-D’aquí podem treure’n una altra conclusió: Els relats de la captura, condemna i crucifixió de Jesús (de l’Home) s’entenen millor des de dintre la Comunitat. O, més exactament, des de la comunió amb la Humanitat sofrent.
El deixeble que Jesús estimava ens situa a cada un de nosaltres (a cada un dels lectors) dintre el drama de Jesús; o millor: dintre el drama de cada ésser humà sofrent, i ens ajuda a solidaritzar-nos amb ell.

-La captura, judici i mort de l’Home, en els Evangelis, són presentats en forma d’un gran espectacle. Són l’exhibició que en fa el Poder. En canvi la Resurrecció no és visible per ningú. Només és possible "veure el Ressuscitat" en els que ens mostren les seves mans (foradades) i el seu costat (obert).

Aquest és també el missatge de l’absència-presència de Tomàs, "el (nostre) bessó".
Tomàs, quan no és a la Comunitat, no "veu el Ressuscitat", ni pot creure-hi. Quan està en la Comunitat, el veu i hi creu (Joan 20,28).

-Això ens ajuda a entendre l’estrany final de l’Evangeli de Joan. Pere, tot i estar sol amb Jesús, després de ser advertit de com seria la seva mort i rebre de Jesús la invitació a seguir-lo, veu que “darrere seu” el segueix el deixeble que Jesús estimava. Per això pregunta:
«Senyor, i d'aquest, què en serà?»
La "resposta" de Jesús és molt sorprenent: «Si vull que es quedi fins que jo vingui, què hi tens a dir? Tu segueix-me.» (Joan 21, 21).

“Si vull que es quedi fins que jo vingui...”. Aquesta és la “missió” del deixeble estimat; és a dir: de la Comunitat de Jesús. La missió de la "Comunitat" ("Església") és acompanyar els deixebles en el seu camí cap a la plena comunió amb la HUMANITAT.

En l’Evangeli de Lluc, aquesta “feina” la comença el mateix Ressuscitat (Lluc 24,15), i el seu Esperit la porta a terme per a tothom (Actes 2,1).

QUARESMA (Introducció).

QUARESMA. (Introducció).

1. Quaresma ve de “quaranta”.

“Quaranta anys” correspon a la durada d’una generació. D’aquí que el número “quaranta” en si mateix també serveixi per expressar la idea d’una “acció completa” o d'una “l’obra de tota una vida”.

2. La Quaresma fa referència als quaranta dies que, segons els relats dels tres Evangelis Sinòptics, Jesús va passar al desert, superant les temptacions de Satanàs (que significa “enemic”, “temptador”, “acusador”, fiscal...).
Aquests "quaranta dies de desert", viscuts en plena fidelitat a Déu, “corregien” la infidelitat dels Israelites per culpa de la qual cap dels que van "sortir" del País d’Esclavitud no va poder "entrar" a la Terra Promesa de la Llibertat (Nombres32,13). Per això es diu que el seu Èxode va durar “quaranta anys”; és a dir: tota una generació.

Jesús, ciutadà del Poble Elegit, realitza amb èxit aquest pas pel desert. Això li permet “entrar realment” a la Terra Promesa i inaugurar-hi el “Regne de Déu” com a Regne de Llibertat.

3. Així els Evangelis ens presenten Jesús com la personificació de l’Israel Fidel. La fidelitat de Jesús permet que es compleixin les Promeses de Déu fetes a la Humanitat a través del Poble Elegit. Per això Jesús pot ser anomenat “el Messies” ("l'Ungit" per significar  l’Elegit).

Nota.

“Messies” pròpiament vol dir “ungit”. La “unció” amb oli perfumat era el ritus pel qual una persona, elegida per Déu per portar a terme una missió important, era presentada al Poble. S’ungien especialment els Grans Sacerdots i els Reis.

4. En l’Església, la Quaresma són quaranta dies de conversió com a preparació de la gran festa de la Pasqua. Va des del 1er. diumenge de Quaresma a l'inici del Tridu Pasqual (Dijous, Divendres i Dissabte sants).

Incoherentment, durant un temps, es va confondre “conversió” amb “penitència”. I com que, en l'Església, tots els diumenges són "festius", es van treure del còmput dels quaranta avançant el començament de la Quaresma al dimecres anterior, que va convertir-se en el Dimecres de Cendra.

El Concili Vaticà II va recuperar l’autèntic significat de la conversió quaresmal i es va entendre que els "diumenges" eren precisament els millors dies per a la conversió, perquè, evangèlicament parlant, "convertir-se" sempre inclou la idea de trobar la pròpia llibertat en la comunió amb els altres, que és allò que se celebra els diumenges. Amb tot, per raons de "gran tradició" en alguns països, es va mantenir el Dimecres de Cendra.

5. Dintre el calendari, el temps de quaresma varia degut a la seva vinculació amb la Pasqua. La Pasqua és una festa mòbil ja que no depèn només del Sol (calendari solar) sinó també de la Lluna (calendari lunar).

No totes les Esglésies celebren la Pasqua als mateixos dies. Depèn de la tradició de cadascuna. A l’Església Catòlica d’Occident se celebra el primer diumenge després de la primera lluna plena de primavera (en l’hemisferi nord). Per tant, hi ha un marge de variació d’unes cinc setmanes, podent anar des del 21 de març al 27 d’abril.

A partir del moment en què el Cristianisme es va estendre a països de l’hemisferi sud, seria convenient repensar tot això del Calendari litúrgic ja que, a l’hemisferi sud comença la tardor precisament quan al nord comença la primavera.

 

Diumenge 8 C. 2019. "Deixebles".

Evangeli (Lluc 6,39-45).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles aquest proverbi: 

«¿Un cec seria capaç de guiar un altre cec?

¿No caurien tots dos dins un clot?

No hi ha cap deixeble més instruït que el mestre;

només un cop formats,

els deixebles arriben a ser com el seu mestre.

»¿Per què, doncs, veus l’estella dintre l’ull del teu germà,

i no t’adones de la biga que tens dintre el teu ull?

¿Com li pots dir:

“Germà, deixa’m, que et trauré aquesta estella de l’ull”,

si tu no veus la biga en el teu?

Hipòcrita, treu-te primer la biga del teu ull,

i llavors t’hi veuràs per poder treure l’estella de l’ull del teu germà.

»No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents,

ni cap arbre dolent que doni fruits bons.

Cada arbre es coneix pels seus fruits:

ningú no cull figues dels cards

ni raïms de les bardisses.

L’home bo, del tresor de bondat que guarda en el cor,

en treu a fora la bondat;

però l’home dolent, del seu tresor de maldat,

en treu el mal.

Perquè la seva boca parla d’allò que es desborda del seu cor.»

Deixebles (Jesús digué als seus deixebles...).

En els Evangelis, la paraula deixeble o deixebles té un significat molt variat.
Pot referir-se simplement a persones que accepten el mestratge d’una altra. Així s’hi parla vàries vegades dels deixebles de Joan Baptista (Mateu 9,14).

Però la gran majoria de vegades es refereix als deixebles de Jesús. I, dintre els deixebles de Jesús, moltíssimes vegades vol significar concretament “els Dotze”.

Els Evangelis Sinòptics (Mateu, Marc i Lluc) donen la llista completa amb els seus noms (Mateu 10,2.  Marc 3,16.  Lluc 6,14). Hi ha alguna diferència entre les tres llistes, però bàsicament coincideixen, i totes comencen per Simó, anomenat Pere, que va negar "l'Home", i acaben amb Judes Iscariot, que el va "entregar".

En la "llista" de Lluc hi ha "dos" Simó i dos  Judes. Són els dos únics noms  que es corresponen amb noms dels "dotze fills" de Jacob (Gènesi 35,23). Expressen una especial referència a les "Dotze Tribus"; expressió que, en els Evangelis, vol indicar la "missió del Messies" de "reconstituir" el Regne d'Israel.
Repetint aquests "noms", quan "fallen" el "Simó" que nega Jesús o el "Judes" Iscariot que l'entrega, queden els dos "homònims" com a representants "fidels" del Poble Jueu (Fets dels Apòstols 1,13).

Aquests "començament" i aquest "final" també són significatius en si mateixos perquè, entre els dos extrems, s’hi inclou, d’alguna manera, tota la resta.

A més dels noms, és també molt significatiu (sobretot quan es diu explícitament) el número “dotze”, que serveix per relacionar directament el Grup dels Dotze Deixebles amb el Poble de les Dotze Tribus (Israel).
Convocant Els Dotze, Jesús connecta amb tota la Història d’Israel com a Poble elegit. Jesús no institueix un altre "Poble elegit", sinó que porta a terme allò que, ja des del principi, estava inclòs en l’elecció d’Israel: l’obertura a tots els humans.

Jesús, presentat en els Evangelis com “hereu” de les promeses de Déu a Israel, torna a congregar el Poble elegit per fer visible el pas a la universalització, feta per i en ell mateix. Quan els deixebles deixin de ser "Els Dotze" voldrà dir que l’objectiu ja s’ha acomplert. I "l'Israel" de la Primera Aliança quedarà "incorporat" a la Nova Aliança, universal i definitiva (Joan 19,27).

De fet, després de la Pasqua de Jesús, els “Dotze” passaran a ser “￫Els Onze” (Mateu 28,16) per la mort de  ￫Judes Iscariot (Mateu 27,5); o  “els Set”, segons la "nova llista" de Joan 21,2.
 

Nota.
Que els deixebles pretenguin “recuperar” el número “dotze” (Fets 1,26), mostra com els era de difícil assumir la novetat de la universalització. De fet, el recurs a la "sort", en l’elecció de Maties com a “apòstol substitut” (a pesar de la pregària a Déu), ja posa de manifest que, en aquest punt, no estan en "sintonia" amb el Pla de Déu.
   

Seria un error si, quan els Evangelis parlen dels (dotze) Deixebles de Jesús, no anéssim més enllà. Els “deixebles”, igual com passa amb tots els personatges dels Evangelis, tenen sobretot un significat representatiu. A través dels Dotze, se’ns presenta l’evolució de tot deixeble en la seva "conversió" a Jesús (o "conversió" a l'Home).
La conversió o la fe dels deixebles es va construint entre dubtes, fidelitats i desercions. Comença com una fe molt imperfecta en el "Déu d’Israel" que, a poc a poc, anirà madurant cap una fe en el "Pare" del Crucificat i Ressuscitat.

 
La fe va madurant entre avenços i retrocessos. Sovint els Evangelis fan notar que els deixebles, en un moment donat, “creuen en Jesús” (Joan 2,11;  6,66ss), però després l’abandonen (Marc 14,50), el venen per trenta monedes (Mateu 26,15) o el neguen rotundament (Mateu 26,69ss). A l’hora de la veritat, al Calvari, no n'hi havia cap dels Dotze.
Només l’Evangeli de Joan, quan Judes, "un dels Dotze", ja havia decidit entregar Jesús, “s’inventa” un "deixeble", identificat com “aquell que Jesús estimava”, que acompanyarà Maria al peu de la Creu (Joan 19,26). Prefigura les futures comunitats cristianes.

Amb la "presència" d'aquest deixeble estimat, l'Evangeli de Joan vol expressar el caràcter "permanent" de la "mort resurrecciosa" de Jesús. "Jesús" ("l'Home Adult") continua essent "crucificat" en cada ésser humà deshumanitzat pels "Poderosos", i hi  continua també "ressuscitant" en cada persona que "es deixa estimat" per Ell. 
_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ 

 

A través dels Dotze, i també a través d’altres “creients o no-creients”, els Evangelis descriuen el “procés” de tot ésser humà en la recerca de la pròpia humanització dintre el PROCÉS de tota la Humanitat.

Les situacions concretes dels diferents deixebles serveixen de paradigma per a la resta dels Humans.
Per això, la pregunta que s’ha de fer tot aquell qui vulgui “entendre” els Evangelis, no és “què diuen” sinó “què em diuen a mi, ara i aquí”.

I com que la nostra realitat canvia contínuament, també allò que els Evangelis ens diguin en un moment donat, podria ser "nou" en un altre moment. La situació personal i concreta de cadascú "forma part" del missatge que els Evangelis transmeten.

En aquest sentit, els Evangelis destaquen el significat essencial de "Simó", anomenat "Pere" ("pedra" = Cap dur).
"Pere" en tot moment apareix com el "primer dels deixebles". No obstant això, ell és qui negarà "Jesús" (el "fill de l'Home") del tot ("tres vegades") (Mateu 26,69-74)

El significat de "Pere" en els Evangelis posa en relleu el caràcter continuat i permanent de tota "conversió". 

"Pere" personifica el "procés" del "deixeble convertit", en contrast amb "Judes", que (de moment...) no es "converteix".

En l'Evangeli de Mateu això es mostra clarament donant un nou significat a la paraula "pedra" ("Pere"), entenent-la com "roca - fonament" de la Comunitat Cristiana organitzada ("Església") (Mateu 16,18). 

En un mateix relat, "Pere" hi és declarat "Fonament de l'Església" i també "Satanàs".

Jesús, amb severitat, li haurà de dir: "posa't al darrere". És a dir: fes-te "deixeble" i no "mestre" meu.
 
En la figura del deixeble "Pere", els Evangelis ens adverteixen que la "conversió" és l'actitud constitutiva i permanent de tot "deixeble".

Tot deixeble comença el seu "seguiment de Jesús" fent-se'n una idea "no del tot correcta". Només si continua "fidel" al mestre, gradualment anirà descobrint la plena  "realitat" de Jesús (de l'Home).

"Pere" es pensava ser el millor seguidor de Jesús ("Encara que tots t'abandonin, jo no". Mateu 26,33ss;   Marc 14,29;   Lluc 22,31ss;   Joan 13,36ss).
Però, de fet, no el "coneixia" perquè se n'havia fet una idea equivocada (com va dir i repetir ell mateix "No conec aquest home". Mateu 26,74).

Tot "deixeble de Jesús" ha d'anar "corregint" la seva "idea actual"  del "Mestre" fins arribar a identificar-lo amb "l'home concret" que ens trobem en el nostre viure de cada dia  (Mateu 25,34-40).

Com ens mostra Lluc en Fets dels Apòstols parlant de la "conversió" de St. Pau, tot aquell que desitgi "ser fidel" s'ha de fer contínuament la pregunta essencial: "Qui sou, Senyor?" (Fets 26,15).

En els quatre Evangelis es parla també d'un grup de "dones que acompanyen Jesús i el mantenen amb els seus bens" (Lluc 8,2ss).

Mai no són anomenades directament "deixebles", perquè hi tenen un significat molt més profund. Elles hi "apareixen" quan desapareixen els deixebles masculins. És perquè, en la nostra societat masclista, les dones ja hi són bàsicament "enteses" com "personificació" d'una actitud de servei des de l'amor.
D'aquí podríem deduir que, si pretenem superar l'absoluta injustícia del masclisme, no ens hauríem de preocupar de que les dones siguin com els homes, sinó de que els homes aprenguem i imitem els exemples realment "humanitzadors" de les dones. 
En la Història de la Humanitat, elles representen l'actitud i el comportament més humà.
Per això, en els quatre Evangelis, elles són els "primers testimonis" de la Resurrecció.
L'Evangeli de Joan "personifica" en "la Magdalena" (que significa "la torre" o "el far") el "servei de les dones a la Humanitat". Per això és presentada com la "Apòstol dels Apòstols" (Joan 20,15ss).