4rt. Diumenge d'Advent. B.

Paraules i Parauletes.

EVANGELI. (Lluc 1,26-38).

En aquell temps,

Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de la Galilea anomenat Natzaret,

per dur un missatge a una noia,

promesa amb un descendent de David, que es deia Josep,

i el nom de la noia era Maria.

L’àngel entrà a casa d’ella i li digué:

«Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu.»

Ella es torbà en sentir aquestes paraules,

i pensava per què la saludava així.

Però l’àngel li digué:

«No tinguis por, Maria;

Déu t’ha concedit el seu favor.

Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús.

Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim.

El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare,

serà rei del poble d’Israel per sempre,

i el seu regnat no tindrà fi.»

Maria preguntà a l’àngel:

«Com pot ser, això, si jo no tinc marit?»

L’àngel li respongué:

«L’Esperit Sant vindrà sobre teu,

i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra;

per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu.

També la teva parenta, Elisabet,

ha concebut un fill a la seva edat;

ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes,

perquè a Déu res no li és impossible.»

Maria va respondre:

«Sóc l’esclava del Senyor:

que es compleixin en mi les teves paraules.»

I l’àngel es va retirar.

Àngel. (L’àngel entrà a casa d’ella i li digué).

¿Existeixen, els àngels?
Com diu un adagi: qui tot no sap, res no sap. Els humans no coneixem tot el que existeix; per tant no podem afirmar ni negar la possible existència d’altres éssers intel·ligents.

Parlem dels àngels perquè la Bíblia (i molts d'altres Llibres) en parla. Però també cal dir de seguida que la Bíblia podria parlar dels “àngels” com a recurs literari; com a llenguatge simbòlic o mític per expressar experiències humanes profundes.

La paraula “àngel” ve del grec, i significa missatger. Sovint es fa servir per indicar que una persona o comunitat ha rebut de Déu un missatge per a "comunicar".

Déu no l’ha vist mai ningú. Per això, un perill dels humans quan volem parlar d’Ell és “humanitzar-lo” massa, perdent la seva transcendència. D’alguna manera, amb la “intervenció” dels àngels, s’harmonitza la transcendència de Déu i la seva humanització, inevitable per l’home, quan volem parlar d’experiències "divines" viscudes.

En la vida de les persones hi ha moments en què s’experimenta un sentiment profund de ser acompanyat, ajudat, il·luminat, cridat, empès,... per “algú” exterior a la "nostra" realitat. Deduir d’aquest sentiment que aquest “algú” és Déu, seria un atreviment excessiu. És més “honrat” imaginar un missatger seu (àngel).

Els àngels ens permeten “personalitzar” una experiència considerada sobrenatural sense ofendre la transcendència de Déu. En el llenguatge actual es podria dir que el recurs als àngels seria com un mecanisme de projecció que permet salvar la transcendència de Déu i, a la vegada, expressar-ne el "sentiment de presència" que "experimentem" en certes situacions de la nostra vida.

En la Bíblia, aquest mecanisme de projecció té també altres diferents expressions, com poden ser somnis, oracles, certes casualitats, vidents,... I sobretot, Profetes.

En el marc del Nou Testament, i atenent al significat de la paraula, cal dir que “l’àngel” per antonomàsia és Jesús de Natzaret, en qui s’identifiquen missatge i missatger.

La paraula “Evangeli” ve de dues paraules gregues: “eu” (bo) i “aggelion” (missatge). Els Evangelis (“eu-aggelion”) ens presenten Jesús com a fill de l’Home, que és el millor bon Missatge que pot rebre la Humanitat. Seria semblant a quan uns esposos reben el millor "bon missatge" de que han esdevingut pares. Per a ells, el seu fill és a la vegada missatge i missatger.

3er. d'Advent. Any B

Paraules i Parauletes.

"Betània".

EVANGELI. (Joan 1,6-8.19-28).

Déu envià un home que es deia Joan.

Era un testimoni;

vingué a donar testimoni de la Llum,

perquè per ell tothom arribés a la fe.

Ell mateix no era la Llum;

venia només a donar-ne testimoni.

Quan els jueus van enviar-li, des de Jerusalem,

sacerdots i levites per interrogar-lo,

el testimoni de Joan fou aquest.

Li preguntaren: «Qui ets, tu?»

Ell, sense cap reserva, confessà clarament:

«Jo no sóc el Messies.»

Li preguntaren: «Qui ets, doncs? Elies?»

Els diu: «No el sóc.»

«Ets el Profeta que esperem?»

Respongué: «No.»

Li digueren: «Doncs, qui ets?

Hem de donar una resposta als qui ens han enviat:

què dius de tu mateix?»

Digué: «Sóc una veu que crida en el desert:

“Aplaneu el camí del Senyor”, com diu el profeta Isaïes.»

Alguns dels enviats, que eren fariseus,

li preguntaren encara:

«Per què bateges, doncs,

si no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta?»

Joan els respongué:

«Jo batejo només amb aigua,

però, tot i que no el coneixeu,

ja teniu entre vosaltres el qui ve després de mi;

jo no sóc digne ni de deslligar-li la corretja del calçat.»

Això va passar a Bet-Ània,

a l’altra banda del Jordà, on Joan batejava.

“Betània” (Bet-Ània).

7. Betània. (Això va passar a Bet-Ània, a l’altra banda del Jordà).

Betània o Bet-Ània, és una vila a uns tres quilòmetres de Jerusalem. En parlen els quatre evangelis. Però el Quart Evangeli situa aquesta vila en dos llocs diferents:
- un, coincidint amb els altres Evangelis, al vessant oriental de la Muntanya de les Oliveres (Joan 11,1);
- l’altre lloc, ben diferent però explícitament indicat, és a l’altra banda del Jordà, on Joan batejava (Joan 1,28).

Alguns estudiosos han suposat que es tractaria de dues viles diferents, i que la “Betània” de l’altra banda del Jordà en realitat seria una altra ciutat que tindria un nom semblant.

No cal “solucionar” el problema d’aquesta manera. Sabem que els Evangelis no fan "Geografia" sinó que utilitzen la geografia com a llenguatge per dir coses que van molt més enllà del llenguatge utilitzat.
Un lloc geogràfic pot ser utilitzat com a llenguatge a partir del significat del seu nom, de la seva peculiar situació geogràfica, o de la seva significació sociològica,...

En el cas de "Betània", és important el nom i la seva significació religiosa.
Com a nom, Betània ve de “bet” que en arameu vol dir “casa”. Potser s’hi hauria afegit “Ània” (Anna o Ananias). Com que “Anna o Annanies” signifiquen “pietat”, Betània podria significar “casa de pietat”. O casa de repòs. Diferents autors investiguen en aquesta direcció.
   
Però també és possible que el quart Evangeli “utilitzi” la paraula "Betània" com un derivat de Bet, d’una manera semblant a com, en la nostra llengua, de “casa” en derivem “casal” o “casalici” per indicar una gran casa, un llinatge important,... És possible que els Evangelis, amb el nom de Betània, vulguin significar el "Casal" de la comunitat dels germans. De fet, a Betània són situats els tres germans Marta, Maria i Llàtzer, amics de Jesús. I Jesús s’hi troba "com a casa" (Mateu 21,17. Mateu 26,6). En aquest sentit, representaria anticipadament la presència de la "Comunitat cristiana" en l'Obra de Jesús.

A Betània els deixebles fan l’experiència de la mort "resurrecciosa" en un germà: Llàtzer (Joan 11,1ss).
Des de Betània, segons l’Evangeli de Lluc, Jesús “puja al cel” prometent el seu “retorn” (Lluc 24,50). La comunitat cristiana hi fa l'experiència de la "presència per absència" de Jesús.

Potser també es vol insinuar una certa "contraposició" amb el Temple de Jerusalem, considerat normalment com el “casal d’Israel”, però que hauria deixat de ser-ho perquè els sacerdots l’han convertit en un mercat (Joan 2:16) i cova de lladres (Mateu 21:13).

Significació religiosa.
Però, més enllà de la corrupció del temple, els Evangelis no volen establir cap contraposició entre la “família d’Israel” i la “família cristiana”. No hi ha contraposició sinó continuïtat. Joan Baptista era jueu, i preparava els camins de Jesús (“primogènit” de la nova família). En el quart Evangeli, la Betània “de l’altra banda del Jordà, on Joan batejava” (Joan 1,28) representaria la casa d’Israel que, passant el Jordà, entra a la Terra Promesa.

No hi ha rivalitat ni oposició entre la Betània del Jordà, casal d’Israel, i la Betània de la Muntanya de les Oliveres, casal dels Germans.
Aquesta no-rivalitat sinó imbricació del “casal d’Israel” i el “casal dels Germans” s’exposa encara més explícitament al començament i al final del Quart Evangeli. Jesús amb els seus deixebles és “invitat” a les Noces de Canà (que evoquen les noces de Déu amb Israel), si bé hi declara que “encara no ha arribat la meva hora” (Joan 2:1ss). Igualment a la Creu, Jesús veié la seva mare (que representa el "Israel fidel") i, al costat d'ella, el deixeble que ell estimava (que representa la nova comunitat o família), digué a la mare: «Dona, aquí tens el teu fill.»  Després digué al deixeble: «Aquí tens la teva mare.» I d'aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva (Joan 19:26).

Aquesta relació entre el “casal dels Germans” i el “casal d’Israel” expressats amb una mateixa paraula, “Betània”, era ben convenient i significativa en un moment en què els deixebles jueus de Jesús eren perseguits per la Sinagoga.

8 desembre. La Puríssima.

Paraules i Parauletes.   Natzaret.   "Estèril".

EVANGELI. (Lluc 1, 26-38).

En aquell temps,

Déu envià l’àngel Gabriel

a un poble de la Galilea anomenat Natzaret,

per dur un missatge a una noia,

promesa amb un descendent de David,

que es deia Josep,

i el nom de la noia era Maria.

L’àngel entrà a casa d’ella i li digué:

«Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu.»

Ella es torbà en sentir aquestes paraules

i pensava per què la saludava així.

Però l’àngel li digué:

«No tinguis por, Maria;

Déu t’ha concedit el seu favor.

Tindràs un fill

i li posaràs el nom de Jesús.

Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim.

El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare,

serà rei del poble d’Israel per sempre,

i el seu regnat no tindrà fi.»

Maria preguntà a l’àngel:

«Com pot ser això, si jo no tinc marit?»

L’àngel li respongué:

«L’Esperit Sant vindrà sobre teu,

i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra;

per això el fruit sant que naixerà

l’anomenaran Fill de Déu.

També la teva parenta, Elisabet,

ha concebut un fill a la seva edat;

ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes,

perquè a Déu res no li és impossible.»

Maria va respondre:

«Sóc l’esclava del Senyor:

que es compleixin en mi les teves paraules.»

I l’àngel es va retirar.

“Natzaret”. “Estèril”.

Natzaret  (...un poble de la Galilea anomenat Natzaret)

A pesar de que, segons els Evangelis de Mateu i Lluc, Jesús naixés a Betlem, mai no és anomenat betlemita, sinó "natzarè".
Tot i que Jesús algunes vegades és anomenat “fill de David” i que la ciutat de David sigui "Betlem", Jesús no té cap relació amb Betlem més enllà del "simbolisme del seu naixement" (Joan 7,42)

Natzaret, com a poble, no apareix mai en els Escrits de la Bíblia anteriors a Jesús. Però els Evangelis relacionen, a través de la paraula “rebrot”, Betlem i Natzaret. Betlem era la ciutat de David, i va ser a David a qui es va fer la promesa de que, gràcies a un descendent ("rebrot"), el seu Regne duraria "per sempre".

La paraula “natzarè” sona molt semblant (en hebreu) a una paraula que significa “rebrot”. Anomenant Jesús “el natzarè” es vol suggerir que en ell es compleix la promesa feta a David; promesa que ja havia estat feta a Israel en la persona de Jessè, el pare de David (2Samuel 7:12ss. Isaïes 6:13; Isaïes 11:1ss. Jereremies 23:5ss; Jeremies 33:15. Romans 15:12. Apocalipsi 5:5; 22:16).

Com a Poble oprimit, Israel havia estat estimat per Déu, i "elegit" per portar a tota la Humanitat la "Bona Nova" del Projecte alliberador de Déu.

En l’Evangeli de Joan aquesta connexió entre “rebrot” i “natzarè” es fa més evident relacionant-la amb "l'hort".
Els qui busquen Jesús per detenir-lo, entren a l’Hort de Getsemaní i pregunten on és el "rebrot":
−Qui busqueu?
−Jesús, "el natzarè".
−Sóc jo. (Joan 18:1ss).

També el rètol de la Creu recordarà que el sentenciat és Jesús "el natzarè", rei dels Jueus. (Joan 19:19).

I encara més: "Hi havia un hort a l’indret on havien crucificat Jesús" (Joan 19,41) on els deixebles van enterrar el “rebrot” que els homicides havien "tallat" (Lluc 20:14ss). El “rebrot” hi va "créixer" de tal manera que Maria Magdalena el va confondre amb "l’hortolà" (Joan 20:15).

Estèril. (...ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes).

El contrapunt de l’hort, lloc de gran fertilitat, és l’esterilitat.
Amb dos relats paral·lels, l’Evangeli de Lluc “contraposa” l'entrada en l’esterilitat d’una parella ja anciana, relacionada amb el temple de Jerusalem (Lluc 1:5ss), i la fertilitat d’una noia d’un poble anomenat Natzaret (Lluc 1,26). La intenció d’aquests relats paral·lels és mostrar la "entrada en l’esterilitat" de l'estructura religiosa (temple i sacerdots) i la "fecunditat" de la nova situació representada per Maria, a qui es diu: tindràs un fill i li posaràs el nom de "Jesús" (Lluc 1,30).

Amb tot, en aquest cas, l’esterilitat no es contraposa a la fertilitat sinó que les dues mostren el poder de Déu fent que la dona estèril pugui concebre, i que la que no coneixia baró infanti un fill que serà anomenat "Fill de l'Altíssim" (Lluc 1,35).

La capacitat generadora de Maria ve directament de Déu. Per jove que sigui, i casada, és incapaç d’infantar l’Home que Déu ha "projectat": Serà gran i l’anomenaran "Fill-de-l’Altíssim".

L’esterilitat, entesa sobretot en la dona, va ser, com a llenguatge, una constant en la Història del Poble Escollit. S’afirma de Sara, la dona d’Abraham, el "patriarca" de molts Pobles, i sobretot del Poble d’Israel (Gènesis 11:30).
De Rebeca, la dona del "patriarca" Isaac (Gènesi 25,21).
D’Anna, la mare del profeta Samuel, organitzador d’Israel com a Poble (1Samuel 1,5).
D’Elisabet, mare del Precursor.

L’esterilitat serveix de llenguatge per posar en evidència que la Humanitat, incapaç per si sola d’engendrar l’Home que Déu ha projectat (Fem l’Home a imatge i semblança nostra (Gènesi 1:26), és estimada per Déu, i assistida constantment per la "força" del seu Esperit (Lluc 1,35).
Podem dir que cada ésser humà "neix" dels seus pares. Però, perquè hi hagi Humanitat "imatge de Déu", és necessari "néixer" també de l'Esperit de Déu.

Maria està casada amb Josep. Ell podrà fer-la "mare" d’un "fill de Josep", o, fins i tot, d’un "fill de David", perquè n'és "descendent". Però no pot fer-la "mare" d’un fill que serà fill de l’Altíssim. I aquest és precisament el "projecte de Déu" sobre l'Home, que ja se'ns fa "visible" en Jesús de Natzaret.

Advent 2. Any B. Desert. Baptisme.

EVANGELI. (Marc 1,1-8).

Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu.

En el profeta Isaïes hi ha escrit això:

«Jo envio davant teu el profeta missatger

perquè et prepari el camí.

Una veu crida en el desert:

Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí.»

Complint això, Joan començà a batejar en el desert.
Predicava un baptisme de conversió,

per obtenir el perdó dels pecats,

i anaven a trobar-lo de tot arreu de Judea,

amb tota la gent de Jerusalem,

confessaven els seus pecats

i es feien batejar per ell al riu Jordà.

El vestit de Joan era de pèl de camell,

es cobria amb una pell a la cintura

i s’alimentava de llagostes i mel boscana.

I predicava així:

«Després de mi ve el qui és més poderós que jo,

tan poderós que no sóc digne ni d’ajupir-me

a deslligar-li la corretja del calçat.

Jo us he batejat només amb aigua;

ell us batejarà amb l’Esperit Sant.»

============================

“Desert”. “Baptisme”.

3. Desert.  (...una veu crida en el desert)

Per a l’antic poble d’Israel, el desert era el seu entorn. L’experiència de desert li era molt pròxima. Gestat en un país que per als israelites era un lloc d’esclavitud, anhelen la llibertat com una Terra Promesa “que raja llet i mel”.

Però, per arribar a la Terra Promesa han de travessar el desert. La travessa serà difícil sobretot perquè busquen la Llibertat quan encara tenen cor d’esclaus. Havent sortit de l’Esclavitud, quan es troben amb la primera dificultat, tornen a enyorar la "seguretat" del país on eren esclaus. Per això cap d’ells no entrarà a la Terra de Llibertat (Nombres 20,12. 32,13) El seu desert durarà "40 anys", és a dir: tota una generació.

El fragment d'evangeli llegit ens presenta Joan, el Baptista. Ell, en qui es fa present tota la història del profetisme anterior, està encara al desert. Però ja ha arribat al riu Jordà. Per passar-lo i entrar a la Terra Promesa, cal submergir-se en les seves aigües (“Baptisme” ↓ ).

Joan bateja amb aigua. Quan s’acaba el camí del desert, és necessari banyar-se per treure’s la pols i la suor, i recuperar-se del cansament. I, sortint de l’aigua refet i renovat, començar com a ciutadà d’un País de Llibertat.

Ningú no arriba a la Llibertat sense passar pel desert que ens "purifica" fent-nos prescindir de tot allò que no és essencial per a la vida. El desert posa a prova la validesa de l’objectiu buscat: si es busquen només aquelles “llibertats” compatibles amb un cor d’esclaus, o si es busca realment aquella Llibertat que ens fa lliures de debò.

Els Evangelis Sinòptics ens presenten Jesús "superant" el desert. Hi ha experimentat les TEMPTACIONS que experimenta tot ésser humà, i les ha superades. Per això, ara està a punt per a iniciar el REGNE DE DÉU i anunciar-lo a tothom.

Els Evangelis usen un llenguatge geogràfic (de la Terra d'esclavitud -Egipte- a la Terra Promesa -Canaan- passant pel "desert") com una al·legoria de tot el procés d'humanització.

Tots els Humans naixem petits i en total dependència (esclavitud). Però tots som cridats a créixer vers una Llibertat plena. El "desert" no és un "lloc" sinó una experiència. El desert desperta les nostres capacitats; sobretot les capacitats d'esdevenir "espirituals", permetent-nos d'anar superant les diferents temptacions que van apareixent al llarg de tota la vida.
Superant les temptacions, va apareixent en nosaltres la TERRA PROMESA, o en llenguatge evangèlic: el REGNE DE DÉU.

4. Baptisme. (...he batejat amb aigua; ell batejarà amb l’Esperit S.)

Joan es situa al riu Jordà, que marca el límit entre el Desert i la Terra Promesa. Bateja amb aigua. És el ritual de la superació del Desert i d’entrada a la Terra de Llibertat.

Però els Evangelis ens presenten un altre "baptisme": el baptisme amb l’Esperit. Jesús diu als deixebles: “Aneu a tots els pobles... batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant”.
Així acaba l’Evangeli de Mateu (Mateu 28,19).

“Bateig” significa “submergir”. Joan submergeix en l’aigua per sortir-ne nets i polits. Però el vertader “baptisme” és ser submergits en el Pare, Fill i Esperit; i no pas per "sortir-ne", sinó per participar de la seva mateixa Vida. És un ritual de plenitud. Per ell no s’entra a una “Terra Promesa” de privilegi sinó que hom s’incorpora al "Crist", a l’Home, a la Humanitat creada a imatge i semblança de Déu.
La Llibertat s’hi fa Comunió. La Terra Promesa es fa “Casa del Pare amb tots els germans”.

Amb ritus explícits o no, tothom ha de passar pel baptisme de Joan (baptisme de transició). Igualment, amb ritus o no, a tothom és ofert el baptisme en l’Esperit que ens submergeix en la VIDA del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant (Plenitud). 

 

Diumenge 1er. Advent. B

1er. Diumenge d'advent. Any B.

Paraules i Parauletes.

EVANGELI. (Marc 13,33-37).

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles:

«Estigueu atents, vetlleu.

No sabeu quan vindrà el temps decisiu.

L’home que se’n va a terres llunyanes,

sortint de casa deixa els seus criats responsables

de les tasques que confia a cadascun,

i al porter li recomana que vetlli.

Igual heu de vetllar vosaltres,

perquè no sabeu quan tornarà l’amo de casa;

no sabeu si vindrà al vespre,

a mitjanit, al cant del gall, a la matinada.

El tindreu aquí a l’hora menys pensada:

mireu que no us trobi dormint.

I això que us dic a vosaltres, ho dic a tothom:

Vetlleu.»

“Temps”. “Tornada”.

1. Temps. ("No sabeu quan vindrà el temps decisiu")

No estem en el temps com dintre d’una capseta amb cronòmetre incorporat. Creem el temps tot existint.
La realitat flueix.
Com el doll d’una font, la nostra vida flueix. Aquest fluir pressuposa un punt de sortida i un horitzó que es va obrint. El calendari és “l’eina” que ens hem creat per "situar" els canvis en la Realitat fluent.

¿En aquest fluir, hi ha un inici on tot ha començat i un terme on tot arriba?

La resposta a aquesta pregunta té un gran interès perquè indica si la nostra existència té alguna classe de sentit o no.

Més enllà de les possibles respostes que puguin donar la Filosofia o les Ciències, la Bíblia ens ofereix una resposta molt suggeridora. És una resposta que se'ns ofereix des de l’experiència viscuda.

Vivim convivint.
En la convivència humana experimentem, per activa i per passiva, que moltíssims comportaments humans neixen de la generositat.

Sí: de moltíssimes accions i coses de la nostra vida, no hi trobem cap altra causa ni cap altra explicació que la generositat d'algú.
En la mesura que som generosos, ens adonem que la generositat, la donada i la rebuda, és un dels grans motors de la vida humana. La mateixa existència dels humans (la gran majoria?) es deu a una decisió generosa dels seus progenitors.

Això suggereix una pregunta transcendental: ¿No serà que tot allò que existeix, existeix gràcies a una generositat inicial?

Aquesta pregunta no ve de cap conclusió científica ni filosòfica. És una conclusió que en ve de l'experiència de la vida.
En la mesura que un sigui "generós" no podrà evitar-la; fins a esdevenir, per a ell, una convicció. Això sí: en la mesura que ell mateix experimenti la generositat: la rebuda i sobretot la donada.

Si tot té inici en la Generositat, ha de tenir també un horitzó de Plenitud.
En el missatge bíblic, el temps és el flux d’allò que neix de la Generositat i flueix vers la Plenitud.

Hi ha dues escales de temps especialment significatives per als Humans: el temps de la Humanitat i el temps de cada persona singular.
Per a cada un de nosaltres, el nostre temps neix de la generositat de la Humanitat i ens porta a la "plenitud" en la Humanitat. De la Humanitat a la HUMANITAT.

No és un temps tancat, perquè sortim de la Humanitat com un producte biològic i rebem la possibilitat de retornar-hi com a persones lliures i generoses.

En el Missatge Bíblic, el temps implica la idea de tornada.

2. Tornada. (...no sabeu quan tornarà l’amo de casa.)

El flux de l’aigua neix de la generositat del mar, i va fluint fins que hi torna. Però el flux de l’aigua no és un bon exemple per entendre la vida humana, perquè l’aigua que surt del mar, quan hi torna, continua essent simplement aigua.

En canvi, la vida de cada ésser humà "surt" de la Humanitat com a "producte", però hi torna, si decideix tornar-hi, com a "do", com a "resposta" lliure i generosa.

Per entendre aquest flux de la vida humana fixem-nos en el desenvolupament d’un infant. Comença en profundíssima comunió amb la mare, però ell no n’és conscient. Ha rebut la pròpia vida com un do dels pares, però ell no n’és conscient. I va separant-se de la mare, construint i afirmant el seu propi Jo, fins a superar tota dependència biològica i efectiva. Iniciat com un “membre” de la mare, se n’ha separat del tot. Ell és "un altre".

Però quan l’infant ja és biològicament independent i capaç de viure sense lligams vitals amb la mare, i ha esdevingut adult i lliure, si ho vol i ho decideix, pot prendre consciència del que ha estat i és aquella dona, amb el pare,  per a ell. I pot generar envers ells un vincle d’amor, d’agraïment incondicional, de "comunió plena" lliurement decidida. S’adonarà que la seva mare i el seu pare han estat sempre allà amb ell, però ara els "redescobreix" des de la seva pròpia decisió de reconèixer-los i estimar-los.


En el flux vital de cada un de nosaltres, naixem de la Humanitat com a criatures; i, creixent, madurant i optant per la generositat, hi retornem, si ho decidim, com a persones lliures i creadores de més Humanitat.