Diumenge 4rt. B

EVANGELI. (Marc 1,21-28).

A Cafar-Naüm

Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava.

La gent s’estranyava de la seva manera d’ensenyar,

perquè no ho feia com els mestres de la llei,

sinó amb autoritat.

En aquella sinagoga hi havia

un home posseït d’un esperit maligne

que es posà a cridar:

«Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret?

Has vingut a destruir-nos?

Ja sé prou qui ets: ets el Sant de Déu.»

Però Jesús el reprengué i li digué:

«Calla i surt d’aquest home.»

Llavors l’esperit maligne sacsejà violentament el posseït,

llançà un gran xiscle i en va sortir.

Tots quedaren intrigats

i es preguntaven entre ells:

Què vol dir això?

Ensenya amb autoritat una doctrina nova,

fins i tot mana els esperits malignes,

i l’obeeixen.»

I aviat la seva anomenada s’estengué per tota la regió de Galilea.

21. Posseït. (...hi havia un home posseït d’un esperit maligne...)

Com Moisès, rebuda la missió d’alliberar el seu Poble, va presentar-se al poderós faraó per comunicar-li el projecte alliberador de Déu, també Jesús es presenta a la Sinagoga de Cafarnaüm, la més poderosa de la regió. I, així com Moisès va topar amb la reacció contrària del faraó, també Jesús topa amb la reacció contrària de la Sinagoga, que replica per boca de l’home posseït d’un esperit maligne: “Has vingut a destruir-nos?” (Marc 1,24). El xoc és directe. Però, com ja havia anunciat Joan Baptista, Jesús és el més fort (Marc 1,7), com també ho era Moisès en relació al faraó. El Poble d’Israel, gràcies a la “força” de Moisès (la Paraula de Déu), va sortir efectivament del País on era esclau; i l'home posseït és alliberat per Jesús.

¿Què significa “estar posseït d’un esperit maligne”?
No hem d’imaginar com si pul·lulessin per l’espai esperits o fantasmes que es poden ficar dintre nostre quan respirem o obrim la boca... Es tracta de l’escenificació d’una situació en què la persona no és ben bé ella mateixa, sinó que està dominada per una força interioritzada que no sap controlar, o per alguna debilitat acceptada que no sap o no vol superar.
Ho explicaré amb un exemple (que és només aproximat):
Amb motiu de la concessió de la pilota d’or a un jugador del Barça, un company em va comentar: "Això és molt perillós, perquè pot enfonsar a aquest jugador". I em va confiar una vivència seva. Em digué: Jo de petit, al pati de l’escola, jugava molt a futbol. Els equips es feien indicant als dos més bons que estriessin alternativament els jugadors que volien. Així sortien dos equips força equilibrats. Un dia em van dir que estriés jo, perquè era el millor. Ho vaig fer, és clar. Però aquell dia no vaig fer cap gol. Al pati de l’escola, amb pilota petita de goma, podia fer 3 ó 4 gols cada cop que jugàvem!... Doncs aquell dia no en vaig fer cap. Recordo la meva incomoditat: era com si no fos jo que jugava... Quan tenia la pilota la passava de seguida perquè no estava segur de jugar-la “com el millor”. Vaig perdre l’espontaneïtat del joc. Es veu que no tinc fusta de líder... No suportava el “pes” que m’havien posat a sobre.
Per això trobo perillós això de donar pilotes d’or, sobretot si es tracta de jugadors tan joves...

L’esperit possessiu és una cosa semblant a això que li va passar al meu amic. Els seus companys, sense voler i sense ser-ne conscients, havien activat en ell unes limitacions que “dormien” dintre seu: inseguretat; por a decebre; timidesa...

¿En el relat que hem llegit, què és allò que “posseeix” a l’home de la Sinagoga?
La contraposició entre la manera d’ensenyar dels mestres de la Llei i la de Jesús, suggereix que es tracta de la Llei. Una Llei que havia de ser humanitzadora, però que havia esdevingut possessiva, activant la por i la inseguretat dels fidels. Per això el Posseït no suporta l’acció alliberadora de Jesús (de l’Home).

La solució que “imposa” Jesús és ben simple: Surt!
Aquesta paraula va dirigida al posseïdor, però és per a l’home posseït. És a ell que es diu: Surt! Surt de l’àmbit de la Llei.

Com n’és d’actual, aquest relat! Quanta Llei posseïdora! Quant d’esperit maligne generat en nosaltres per assumir tantes lleis de tota classe: religioses, polítiques, econòmiques, culturals, identitàries, ideològiques,...! Quanta “possessió” està sofrint la Humanitat, aquí, allà i més enllà!
En la Història humana, la nostra progressiva Humanització està essent retardada per excessives obediències i per massa poques desobediències.

 

Diumenge 3er. B.

Paraules i Parauletes.    "Mar".

EVANGELI. (Marc 1,14-20).

Després d’haver estat empresonat Joan,

Jesús es presentà a Galilea

predicant la bona nova de Déu;

deia: «Ha arribat l’hora

i el regne de Déu és a prop.

Convertiu-vos i creieu en la bona nova.»

Tot passant vora el llac de Galilea,

veié Simó i el seu germà Andreu.

Estaven tirant el filat a l’aigua,

perquè eren pescadors.

Jesús els digué:

«Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes.»

Immediatament abandonaren les xarxes

i se n’anaren amb ell.

Poc més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu,

i el seu germà Joan.

Eren a la barca repassant les xarxes.

Els cridà immediatament,

i ells deixaren el seu pare Zebedeu

amb els jornalers a la barca,
i se n’anaren amb Jesús.

 “Mar”

20. Mar.  (Tot passant vora el llac (mar) de Galilea...)

Quan els evangelistes Mateu, Marc i Joan parlen del llac de Galilea (o de Tiberíades o de Genesaret), fan servir la paraula “mar”, tot i que es tracta d’un estany força petit, donat que, des de qualsevol de les seves ribes, es pot veure l’altre costat.

El Missal, i també la BCI −Bíblia Catalana Interconfessional− fan bé de traduir l’original grec “thalassa” (mar) per “llac” perquè, en aquest cas, es tracta realment d’un llac.
Però diria que tradueixen massa bé. Si els evangelistes escriuen “thalassa” (mar) per comptes de “limne” (llac) no és perquè s’equivoquin o no usin correctament les paraules, sinó perquè volen dir alguna cosa amb això. Recordem que els Evangelis no fan "geografia", sinó que utilitzen (també) la geografia com a llenguatge per parlar de la vida humana.

“Mar” és una paraula que forma part de la mitologia dels orígens del Poble d’Israel. Aquí entenc per mitologia dels orígens aquell conjunt d’imatges i relats amb els quals un Poble expressa, comunica i celebra els seus Inicis com a Poble, amb personalitat pròpia, diferenciada i sovint contraposada a la d’altres Pobles.

Quan els Evangelis presenten Jesús passant per la riba del mar de Galilea volen connectar amb l’experiència fundant d’Israel: l’Èxode. Israel, com a Poble, es va organitzar a partir de l’experiència de l’Èxode, amb Moisès reunint la multitud a les ribes del "Mar" Roig (Èxode 14,2ss). Tampoc el lloc per on els Israelites van "passar" (“pasqua”) el Mar Roig era realment “mar”. En aquell temps el Mar Roig no connectava amb la Mediterrània com actualment gràcies al canal de Suez, construït a finals del s. XIX. En temps de Moisès s tractava d'aiguamolls. Molts fugitius se’n servien per escapar-se. Calia conèixer les passeres o disposar d’algun guia experimentat.

Però el “Pas del Mar Roig” va quedar en l’imaginari del Poble com un relat èpic protagonitzat per Moisès, possible gràcies a una protecció especial de Déu. En aquest sentit, el “mar” és allò que ofereix camins per a la Llibertat.

Sobretot els Evangelis de Mateu i Marc, presenten Jesús com el nou i definitiu Moisès. I és que, a pesar d’haver sortit del País on eren esclaus, els Israelites no van trobar la Llibertat plena. Per això cal "continuar" l'èxode. Ara ja no es tracta de sortir d’un altre País dominador sinó del propi País en què les "Poderosos" esclavitzen els altres. 

Els Israelites van sortir d'Egipte on eren esclaus, però van continuar esclaus de si mateixos a través del seu Temple, la seva Llei, els seus Grans Sacerdots, els seus Governants, els seus Poderosos... Com passa a tots els Pobles de la Terra.

L’activitat de Jesús a Galilea, en els Evangelis Sinòptics, està centrada en el "mar" de Galilea. Aquí reunirà els deixebles i les multituds per invitar-les a un nou èxode: "sortir" del "domini religiós" que els esclavitzava "en nom de Déu". Per això, en els Evangelis, el “mar” té un simbolisme important.

Els primers deixebles que reuneix Jesús són “pescadors”. Jesús els crida per fer-ne “pescadors d’homes” perquè el mar representa també les dificultats de la vida. És el gran monstre que pot engolir-nos; és perill, amenaça, tempesta, naufragi, mort,... Quantes esclavituds en el “mar de la vida”! Només van poder passar pel "Mar Roig" gràcies a una "protecció" de Javé (de "Jo sóc el qui hi sóc"). Quan els poderosos perseguidors van intentar "detenir-los", tots van sucumbir als "perills de la mar" (Èxode 14,24ss).

Tots hem experimentat que la vida humana, deixada a les seves soles possibilitats, pot naufragar. És difícil superar tots els esculls. Els Evangelis ens presenten Jesús com el timoner expert que ens acompanya per "passar a l’altra riba". Més encara: ens ofereix el coneixement i la valentia per convertir-nos en navegants experts. El secret és ben simple: acceptar de ser “pescadors d’homes”. Dit amb llenguatge d’avui: viure dedicant-se a fer Humanitat.
El coneixement, l’impuls, l’encert per arribar a l’altra riba és la solidaritat total amb la Humanitat.
Aconseguim fer-nos humans fent Humanitat. Així de senzill.

Això comporta fer un èxode també de nosaltres mateixos. Sortir del nostre món tancat ( el nostre “País d’esclavitud”) seguint els infinits camins que el mar obert ens suggereix.

L’evangelista Lluc, a diferència dels altres evangelistes, no anomena “mar” el llac de Galilea. Reserva aquesta paraula per a la segona part del seu Llibre: Els Fets dels Apòstols.
Aquí sí que parlarà de “mar”, presentant-nos els viatges marítims, sobretot de St. Pau, per tota la Mediterrània.
Però, ja no es tracta de "sortir del mar" o de la Mediterrània. "L'Èxode" hi esdevé "símbol" de tot allò que ens esclavitza, començant per les "servituds" que en nosaltres hi genera el propi egoisme. 

Diumenge 2on. Any B.

Paraules i Parauletes.    (Joan).

EVANGELI. (Joan 1,35-42).

En aquell temps

Joan estava amb dos dels seus deixebles i,

fixant-se en Jesús que passava, digué:

«Mireu l’anyell de Déu.»

Quan els dos deixebles van sentir

que Joan deia això, van seguir Jesús.

Ell es girà i, en veure que el seguien,

els preguntà: «Què voleu?»

Ells li digueren: «Rabí», que vol dir ‘mestre’,

«on us allotgeu?»

Jesús els respon:

«Veniu i ho veureu.»

Ells hi anaren, veieren on s’allotjava

i es quedaren amb ell aquell dia.

Eren vora les quatre de la tarda.

Un dels dos que havien sentit

el que deia Joan i havia seguit Jesús,

era Andreu, el germà de Simó Pere.

El primer amb qui Andreu es trobà

fou el seu germà Simó, i li digué:

«Hem trobat el Messies», que vol dir “l’Ungit”.

I l’acompanyà on era Jesús.

Jesús se’l mirà i li digué:

«Tu ets Simó, fill de Joan.

Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra.»

“Joan”.   (Joan estava amb dos dels seus deixebles).

Hi ha persones que es fan un embolic a l’hora d’identificar, dintre els Evangelis, el nom de Joan. Això és degut a que hi ha dues persones principals amb aquest mateix nom. I també es degut a una "suposició desafortunada" que acaba de complicar la cosa.

El nom "Joan" és molt habitual a la Bíblia. Pot traduir-se per “Déu ha donat”, o “Déu és propici”, o “Déu ha escoltat” o “Déu s’ha compadit”,... 

A pesar de ser un nom molt habitual, quan els Evangelis insisteixen en el nom, és perquè volen fer atenció a allò que significa.

1) Aquest és el cas de Joan Baptista.

Tant l’Evangeli de Lluc com el Quart Evangeli insisteixen en el seu "nom".
En Lluc, s’insisteix que el fill de Zacaries i Elisabet “s’ha de dir Joan” (Lluc 1:13 i 1:59).
El Quart Evangeli el fa intervenir directament en el projecte de Déu sobre la Humanitat. “Déu envià un home que es deia Joan...” (Joan 1:6).

Joan Baptista és la primera persona "important" amb aquest nom de què parlen els Evangelis. Se l’anomena Baptista perquè batejava, i sobretot perquè va batejar Jesús. També se l’anomena El Precursor, ja que la seva missió era precedir Jesús (el Messies) i assenyalar la seva arribada.

D’ell diu Jesús: ...d'entre els nascuts de dona no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell (Mateu 11:11).

En els Evangelis Sinòptics, Joan Baptista personifica tots els profetes d’Israel que havien anunciat l’obra del "futur Messies". En el Quart Evangeli, Joan Baptista encarna l’esforç de tota la Humanitat  d'abans de Jesús per trobar el sentit de la Vida. Dient que va ser enviat per Déu (Joan 1,6), reconeix i dóna valor a l’esforç de totes les religions, filosofies o humanismes que han buscat de comprendre l’Home, i la crida-missió que rep de Déu.
Tota aquesta "recerca humana" forma part del Projecte de Déu, perquè “Déu és propici” (significat de “Joan”).

Com a precursor de Jesús, encarna, en el procés cap a la Plenitud, un estadi a "superar":
- cal passar de Joan a Jesús;
- cal superar l'adolescència per arribar a la maduresa;
- cal anar més enllà de la Llei per assolir la plenitud de la Comunió (Marc 1,7). 

"Ell (Jesús) ha de créixer, i jo (Joan) he de minvar", diu Joan (Joan 3,30).

2) Joan Apòstol o Evangelista.

L'altre "Joan" és un dels Dotze Apòstols cridats per Jesús.
No he trobat cap comentarista que el relacioni, pel fet de tenir el mateix nom, amb Joan Baptista. És cert que el nom "Joan" era molt comú. Amb tot, donat que els relats evangèlics no fan biografia sinó que, amb cada detall, volen suggerir alguna cosa significativa, no és difícil d’imaginar que, amb la coincidència de noms, es volgués insinuar alguna classe de "coincidència". Per exemple, una coincidència d'actituds.

De fet, els Evangelis narren de manera ben clara la dificultat dels Dotze per entendre i acceptar el missatge de Jesús. I això podria ser degut al fet de restar "ancorats" en la mentalitat representada per Joan Baptista "el precursor".
En el Quart Evangeli (on no apareix mai el nom de "Joan" referint-se a l'Apòstol), aquest ancoratge s’insinua sobretot en la figura de l'apòstol Simó, anomenat Pere (pedra), i anomenat també "fill de Joan" (Joan 1,42).
Alguna vegada és anomenat "fill de Jonàs", un profeta "rebel", però que al final va obeir Déu (Mateu 16,17). (Jonàs 1,3 i també 2,3ss)
 
El Quart Evangeli, que no fa servir mai el nom de "Joan" per referir-se a aquest apòstol, es refereix a ell, juntament amb el seu germà Jaume, que tampoc no hi és mai anomenat, amb l'expressió de "els fills de Zebedeu" (Joan 21,2).

Dintre els Dotze, aquests dos germans sembla que representin una actitud de "duresa", en la mateixa línia de la predicació de Joan Baptista. "Fills del tro" (Marc 3,17), o volen ser "els primers " (10,35 ), o pretenen "fer baixar foc del cel" (Lluc 9,54) contra els samaritans.

I és referent a aquest "Joan apòstol" que, suposicions sense cap fonament bíblic, han complicat molt la seva identitat.
Per entendre-ho, cal diferenciar els tres Evangelis Sinòptics (Mateu, Marc i Lluc) del Quart Evangeli. És aquí on s'ha creat la confusió.

El Quart Evangeli, anomenat habitualment "Evangeli de Joan", en cap moment no dóna la llista completa dels Dotze Apòstols. Parla de "Els Dotze", però només cita el nom de set: Andreu, Simó (Pere) Felip, Natanael, Tomàs i els dos "Judes": el no-traïdor i el traïdor. No parla mai de Joan fent servir aquest nom. Com ja s'he dit, en parla fent servir l’expressió “els fills de Zebedeo” (que, segons els Evangelis Sinòptics, eren "Jaume i el seu germà Joan". Mateu 4,21).

Com que resulta sorprenent que un Evangeli no parli directament d'un "apòstol com Joan", es va suposar que era "perquè ell mateix n'era l’autor", i que, "per modèstia", no hi posava el seu nom. Així, ja des de molt antic, el Quart Evangeli va ser anomenat "Evangeli de Joan".

Aquesta suposició avui és considerada equivocada, ja que el Quart Evangeli és un text molt elaborat, que demana un procés de formació més llarg que la vida dels Apòstols.
Amb tot, com ja he dit, des dels inicis de la Església, el Quart Evangeli és conegut com a Evangeli de Joan. Per això, Joan Apòstol és conegut també com a Joan Evangelista.
Per tant, "Joan Apòstol" i "Joan Evangelista" serien la mateixa persona.

3) Però encara hi ha més "complicació"...
En el Quart Evangeli (o Evangeli de Joan) apareix un deixeble molt especial, sense nom propi, identificat només com “el deixeble que Jesús estimava”, el qual sí que afirma que és ell qui ha escrit allò que el lector està llegint (el Quart Evangeli). Fins i tot diu per què l'ha escrit. (Joan 19,35): El qui ho veié en dona testimoni, i el seu testimoni és digne de fe. Ell mateix sap que diu la veritat, perquè també vosaltres cregueu.

I insisteix (Joan 20,30s): Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom. 

D'aquest "deixeble que Jesús estimava" només en parla l'Evangeli de Joan, i apareix per primera vegada durant l'Últim Sopar quan Jesús diu als deixebles que un d'ells "el trairà". Aquest deixeble i Judes coincideixen un moment en l’Últim Sopar quan Jesús li confia la "identitat" del traïdor (Joan 13,23).

Serà l’únic "deixeble" que acompanyarà Jesús al Calvari, i amb un paper destacat (Joan 19,26s). També serà el primer a “creure” en "El ressuscitat" (Joan 20,8).

Com que aquest deixeble confessa que és "ell" qui ha escrit allò que trobem en el Quart Evangeli, i que ho ha fet per donar testimoni del que ha vist (Joan 19:35), s’ha identificat, potser equivocadament, aquest "deixeble que Jesús estimava" amb l'apòstol Joan.

Alguns comentaristes consideren possible que realment fos l'apòstol Joan l'autor del Quart Evangeli, suposant que va començar a seguir Jesús de molt jove, al voltant del 16-18 anys. Podria haver "inspirat" el redactat de l'Evangeli després d'un llarg període de reflexió, meditació i maduració, al voltant dels seus 80 anys.

Altres comentaristes troben més raonable pensar que "el deixeble que Jesús estimava" prefigura la futura "Comunitat cristiana", madura i plenament conscient del que suposava el "missatge de Jesús", tant per a Israel com per a la Humanitat entera.
La "profunditat" del Quart Evangeli és tant forta i destaca tant en relació als altres, que exigeix un llarg procés de "reflexió i maduració cristiana", difícilment compatible en la vida personal d'un dels 12 Apòstols que van viure i caminar amb Jesús.

En tot cas, el "pes de la tradició" no ha permès de poder-ho canviar...
==============
 

Algú dirà: ¿Comporta algun "problema" aquesta possiblement equivocada identificació?

Normalment es creu que no.
Però també és possible que, amb una identificació incorrecta, ens perdem el "missatge" que "l’autor real" volgués donar-nos quan introdueix la figura sorprenent de “el deixeble que Jesús estimava” (Joan 20,2).

Perquè, si aquest deixeble fos l’apòstol Joan, ja no cal buscar-hi més significats...
Però és molt possible que, introduint aquest "nou deixeble” anomenat explícitament "l'altre deixeble" en relació a Pere, es vulgui dir alguna cosa important al "lector mateix" (com passa amb la resta de personatges que apareixen en els Evangelis).

¿Què es podria voler dir al lector, al final de la vida visible de Jesús, amb la presència sobtada de “el deixeble que Jesús estimava”?
Possiblement, moltes coses...
Ara i aquí voldria suggerir-ne dues:

- 1ª. La presència de "el deixeble que Jesús estimava" humanitza extraordinàriament la tragèdia de la traïció de Judes ("un dels Dotze") i del relat de la Passió i Mort de Jesús (de l’Home).
Segons el Quart Evangeli, al Calvari, tot i que no hi havia cap dels seus deixebles (Marc 14,50), hi era "simbòlicament" tota la Humanitat anterior, representada en la figura de "Maria, la mare de Jesús" (Joan 19,25), i tota la Humanitat posterior, representada "pel deixeble que Jesús estimava", amb Maria Magdalena (Joan 19,26).
Podríem dir que, en relació als "Dotze", el "lector" és invitat a sentir-se "l'altre deixeble", el deixeble creient (Joan 20,8).

Per això la segona cosa que suggereixo és:

- 2ª. (Suggeriment per a tu mateix que ara llegeixes aquest comentari). 
Llegeix el final de la "vida" de Jesús en el Quart Evangeli (pots començar per l’Últim Sopar, al capítol 13) imaginant que tu ets “el deixeble que Jesús estimava”.

Prova-ho, i observa quins sentiments afloren en tu.

I és que les escenes de la Passió, Mort i Resurrecció de Jesús (de l’Home), "presents permanentment" en la Humanitat, només es poden “entendre” des de dintre, situant-nos com un dels "personatges" que formen part del relat.

Baptisme del Senyor. B

EVANGELI. (Marc 1,7-11).

En aquell temps, Joan predicava així:

«Després de mi ve

el qui és més poderós que jo,

tan poderós que no sóc digne

ni d’ajupir-me a deslligar-li la corretja del calçat.

Jo us he batejat només amb aigua;

ell us batejarà amb l’Esperit Sant.»

Per aquells dies Jesús vingué des de Natzaret de Galilea,

i Joan el batejà en el Jordà.

A l’instant, quan sortia de l’aigua,

veié que el cel s’esquinçava

i que l’Esperit, com un colom,

baixava cap a ell,

i es va sentir una veu des del cel:

«Ets el meu Fill, el meu estimat,

en tu m’he complagut.»

“Batejar” (Baptisme).

18.  Batejar.  (Jo us he batejat només amb aigua).

“Batejar” és la traducció d’una paraula grega que significa submergir. Normalment submergir en l’aigua. D’aquí que també signifiqui banyar o banyar-se.
Quan ens banyem al mar, al riu o a la piscina, quedem colgats per l’aigua. Per això el simbolisme del baptisme inclou la idea de ser "absorbits" o "sepultats” per l’aigua, i sortir-ne "nous", “ressuscitats”. Submergint-nos en l’aigua “morim” a una manera de ser, i "sortim" (“ressuscitem”) a una nova manera de "viure".

El baptisme de Joan expressava la moguda de molta gent que, no contenta de com anaven les coses, volien un canvi de vida i de societat. Denunciaven una societat que produïa servitud, i no llibertat. Es feien batejar al Jordà en contra de les fonts i piscines sagrades que hi havia al Temple, destinades a les purificacions legals gestionades pels sacerdots, i que mai no acabaven de purificar del tot. Al contrari: es feien servir per mantenir unes lleis que feien que la gent es sentís cada dia més impura, i més esclava.

El moviment baptismal de Joan deuria ser una cosa semblant al moviment dels Indignats del 2011. Els Indignats d’aquells temps van veure en "Joan" un possible líder que els donés cohesió i força.

Però Joan, com a bon profeta, veu més enllà.
És conscient de tota l’energia emergent que amaga aquell moviment de protesta. També és conscient de la seva incapacitat per donar-hi sortida. Ell veu que no es tracta de trobar un líder sinó de que cada indignat maduri personalment i ajudi a crear una societat nova, sense necessitat de líders, cabdills o herois que, després, podrien esdevenir nous dominadors. El problema no se soluciona amb líders, sinó amb persones lliures que visquin activament la solidaritat. Una solidaritat oberta a tothom.

 
Per això Joan fa una cosa estranya: bateja, però simultàniament diu a tothom que aquell bateig serveix de ben poca cosa. Jo us batejo només amb aigua, però entre vosaltres ja està aquell “que batejarà amb Esperit Sant”. Només el qui bateja amb Esperit Sant és l’autènticament capaç (prou "poderós") per donar sortida als anhels humans.

"Entre vosaltres ja està..."  No es tracta de cap nou líder. Joan parla de l'home Jesús , el “poder” del qual no s’imposa sinó que es comunica, perquè "ja està entre nosaltres". És ofert a tothom qui accepti sentir-se germà de tots els Humans, i escoltar com a dites també a ell les paraules: “Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut” (Marc 1,11). Res tan alliberador ni tan humanitzant.

El baptisme amb aigua és només un ritu: entres al riu per tornar-ne a sortir. Neteja i refresca per fora; per dintre, res no canvia. En canvi el baptisme amb Esperit significa que l’Esperit fa niu dintre nostre, com els coloms fan niu "entre nosaltres". Entra per quedar-s’hi i transformar-nos des de dintre.

El baptisme amb Esperit és la crida i l'oferta de Déu a una actitud de solidaritat total amb la Humanitat. Joan "bateja" Jesús; però el vertader baptisme és l'Esperit que davalla cap a ell per fer-hi estada. En Jesús, aquest baptisme és la conseqüència d'haver-se barrejat amb la gent, fent-se seus, per solidaritat, l’esclavitud i el pecat de tots. Aquesta solidaritat total fa que el cel "s’esquinci". El cel, entès com a "sostre simbòlic" que separava el món de Déu i món dels homes. S’esquinça perquè l'Esperit de Déu davalli sobre aquells que es fan solidaris de la Humanitat. Aquesta solidaritat és la condició indispensable per rebre el bateig de l'Esperit (Marc 10,38).

La solidaritat humana posa de manifest la solidaritat del cel que "s'esquinça" perquè l'Esperit de Déu davalli sobre la terra (Marc 1,10). "Esquinçar-se" és més que "obrir-se" (com diu Mateu 3,16), perquè comporta que no es pot "tornar a tancar".

 

Epifania (Reis)

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

EVANGELI. ( Mateu 2,1-12).

Quan va néixer Jesús a Bet-Lèhem de Judea,

en temps del rei Herodes,

vingueren d’Orient uns mags i,

en arribar a Jerusalem, preguntaven:

«On és el rei dels jueus que acaba de néixer?

Hem vist com s’aixecava la seva estrella

i venim a presentar-li el nostre homenatge.»

El rei Herodes i tota la ciutat de Jerusalem

s’inquietaren en sentir aquestes noves.

Herodes convocà tots els grans sacerdots

amb els lletrats del poble

i els preguntava on havia de néixer el Messies.

Ells respongueren:

«A Bet-Lèhem de Judea.

Així ho escriu el profeta:

“Bet-Lèhem, terra de Judà,

no ets de cap manera la més petita

entre les famílies de Judà,

perquè de tu sortirà un príncep

que pasturarà Israel, el meu poble”.»

Llavors Herodes cridà secretament els mags

i s’informà ben bé del moment

en què s’havia aparegut l’estrella.

Després els encaminà a Bet-Lèhem

amb aquesta recomanació:

«Aneu, busqueu-lo ben bé, aquest nen,

i quan l’haureu trobat,

feu-m’ho saber,

que jo també vull presentar-li el meu homenatge.»

Sortint de l’audiència del rei,

es posaren en camí.
Llavors s’adonaren

que l’estrella que havien vist aixecar-se

anava davant d’ells

fins que s’aturà sobre el lloc on hi havia el nen.

La seva alegria en veure allà l’estrella va ser immensa.

Entraren tot seguit a la casa,

veieren el nen amb Maria, la seva mare i,

prostrats a terra,

li prestaren el seu homenatge.

Van obrir llavors les seves arquetes

per oferir-li presents: or, encens i mirra.

Després, advertits en un somni

que no anessin pas a veure Herodes,

se’n tornaren al seu país
per un altre camí.

“Estrella”.

17. Estrella. (Hem vist com s’aixecava la seva estrella...)

Només els evangelistes Mateu i Lluc construeixen relats de naixement en relació a Jesús. Encara que són dos relats amb personatges totalment diferents, ens comuniquen un missatge semblant. En Lluc, els receptors del missatge són uns Pastors que vetllaven el ramat. No s’hi parla de cap “estrella” sinó d’un àngel i de la glòria del Senyor que els envoltà de llum (Lluc 2,8). En canvi en Mateu, els receptors són uns Mags que han vist una estrella. Només Mateu ens parla d’una estrella (Mateu 2,1).

Com els pastors, també els mags eren gent menyspreada per les elits religioses d’Israel (no tant per la gent senzilla). Els mags, que eren astròlegs, eren considerats idòlatres per la seva dedicació als astres, tinguts per divinitats pels no jueus.

Com Lluc, també Mateu posa el naixement de Jesús enmig de dues categories humanes contraposades. Lluc contraposa l’orgull dels Poderosos (Emperador i governador romans) a la simplicitat dels Pastors; Mateu contraposa el “coneixement” d’Herodes i els seus Savis a la “falsa religió” dels Mags. Però la veritat és que Herodes i els Mestres de la Llei, a pesar de disposar de les Profecies, no “veuen res de res”. Només els Mags, perquè saben llegir les estrelles, s’assabenten del naixement de Jesús i el seu significat.

Mateu es val de una creença popular segons la qual cada persona té la seva estrella. És una manera poètica i ben gràfica d’expressar el sentiment que ens envaeix quan contemplem de nit la immensitat de l’Univers. Un sentiment contradictori: de petitesa i de grandesa. De petitesa perquè som realment molt petits sota un cel estrellat. De grandesa perquè som part de la Immensitat contemplada. Les nostres vides no pul·lulen en el buit, sinó que acompanyen i són acompanyades per tota la varietat, misteri, ordre, claror, bellesa, imprevisió, sorpresa,... de l’Univers. Qui sap contemplar l’embolcall d’una nit estrellada, queda envaït d’un sentiment de pertinença còsmica.  

Cada persona i cada Poble tenen la seva estrella. Però no som una estrella perduda en el mar de les estrelles. Hi ha una Estrella-Guia: l’estrella de la Humanitat. Seguir-la, permet ser actors en el gran teatre del nostre Univers.

L’Estrella de Betlem és una estrella que desapareix quan ens acostem a la Capital, als savis i poderosos que pretenen dirigir les nostres vides. Però reapareix quan busquem amb insistència l’Infant que ha nascut (i que va naixent) per fer-li obsequi dels nostres “tresors” (les nostres capacitats).
Als habitants de la Capital els intriga l’estrella de Betlem, perquè han decidit que només la Capital ha de ser l’estrella. Herodes s’inquieta en escoltar els Mags, perquè ell vol ser l’única estrella!
Però els Mags no tornen a Jerusalem un cop trobat l’Infant amb Maria, la seva mare.  
No cal tornar als savis i poderosos un cop trobat el lloc on neix i creix la nova Humanitat, i els qui la van engendrant

 

2on. Diumenge de Nadal. B.

EVANGELI. (Joan 1:18).

(NOTA: En blau, allò que correspon a la versió llarga).

Al principi ja existia el qui és la Paraula.

La Paraula era amb Déu

i la Paraula era Déu.

Era, doncs, amb Déu al principi.

Per ell tot ha vingut a l’existència,

i res del que ha vingut a existir

no hi ha vingut sense ell.

Tenia en ell la Vida,

i la Vida era la Llum dels homes.

La Llum resplendeix en la foscor,

però la foscor no ha pogut ofegar-la.

Déu envià un home que es deia Joan.

Era un testimoni;

vingué a donar testimoni de la Llum,

perquè per ell tothom arribés a la fe.

Ell mateix no era la Llum;

venia només a donar-ne testimoni.

Existia el qui és la Llum veritable,

la que, en venir al món,

il·lumina tots els homes.

Era present al món,

al món que li deu l’existència,

però el món no l’ha reconegut.

Ha vingut a casa seva,

i els seus no l’han acollit.

Però a tots els qui l’han rebut,

als qui creuen en el seu nom,

els concedeix poder de ser fills de Déu.

No són nascuts per descendència de sang,

ni per voler d’un pare

o pel voler humà,

sinó de Déu mateix.

El qui és la Paraula es va fer home

i plantà entre nosaltres el seu tabernacle,

i hem contemplat la seva glòria,

que li pertoca com a Fill únic del Pare,

ple de gràcia i de veritat.

Donant testimoni d’ell, Joan cridava:

«És aquell de qui jo deia:

El qui ve després de mi

m’ha passat davant,

perquè, abans que jo, ell ja existia.»

De l’abundància de la seva plenitud

tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia.

Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès,

però la gràcia i la veritat

ens ha vingut per Jesucrist.

Déu, ningú no l’ha vist mai;

Déu Fill únic,

que està en el si del Pare,

és qui l’ha revelat.

“Déu”.  “Paraula”.

 

“Déu”. (La Paraula era amb Déu, i la Paraula era Déu).

Quan els Humans fem servir la paraula “Déu”, no parlem “de Déu” sinó “de nosaltres mateixos”.
Els Humans, al mateix temps que ens sentim existents, sentim també que no som la font de la nostra existència. Experimentem que som, però que podríem no ser. Dit d’una manera gràfica: la nostra realitat conté "buits" o "forats". I el concepte "Déu" és d’alguna manera el contrapunt d’aquests nostres buits existencials. (El “Déu tapaforats” és una creació nostra, però això no vol dir que els “forats” no siguin "reals").

Com que cada un de nosaltres experimenta diferentment els seus "buits", també la paraula “Déu” té un significat diferent en cada persona que la fa "servir". Més encara: experimentem els nostres "buits" diferentment segons les circumstàncies de la vida. Això fa que, per a cada persona concreta, la paraula “Déu” tingui significats diferents segons el moment en què viu.

No ens ha d’estranyar, doncs, que unes vegades sentim “Déu” com el gran present i d’altres com el gran absent; unes vegades com l’amic, i d’altres com l’enemic. Unes vegades ens és resposta i d’altres ens és pregunta. A vegades és problema i d’altres és solució...

Els que afirmen que “creuen en Déu” poden voler dir que experimenten la (seva) "vida" com una realitat oberta, no absoluta en si mateixa.
Els qui afirmen que “no creuen en Déu”, segurament no volen dir que entenguin la vida com una realitat tancada. El més probable és que simplement refusin les “concrecions” que "veuen" en els que es diuen "creients".
(Segurament hi ha "ateus" amb una fe més profunda i autèntica que la molts "creients", com segurament manifesta el magnífic Cant Espiritual, de Josep Palau i Fabre. Veieu també les paraules de Jesús al Centurió romà, en l'Evangeli de Lluc 7,7ss).

Allò que diferencia de debò les persones no és el seu llenguatge “sobre Déu” (si "hi creuen" o "no") sinó la seva actitud oberta o tancada davant la Realitat.
Per a cada un de nosaltres, aquesta obertura o tancament "s’activen" quan ens trobem davant d’una altra PERSONA, sigui gran o petita, important o insignificant. Si davant d’una altra persona deixo de ser un absolut i em sento relatiu a ella; si no la sotmeto a la meva realitat sinó que li respecto la seva; si no la jutjo sinó que l’acullo tal com és, aleshores manifesto una actitud oberta.

La Bíblia ens ofereix diferents paraules per parlar “de Déu”, segons la consciència que, en cada moment, Israel tenia de si mateix com a Poble "escollit".
Jesús de Natzaret, que en els Evangelis encarna la plenitud de la vocació d’Israel i de la Humanitat, experimenta “Déu” com a Pare.

Abans de Jesús, Déu era sobretot “Jahvé” (“el qui hi és”). També a vegades és anomenat “Elohim”, que significa, més o menys “Les forces primigènies que es fan presents” o les “Energies originàries experimentables”. Un concepte que avui torna, possiblement com a reacció a l’excessiva “objectivació” en què han caigut sovint les grans Religions "teistes".

La objectivació de Déu és el gran perill dels creients. En aquest punt, cal admirar la saviesa dels tres primers dels famosos 10 Manaments (Èxode 20:1ss i Deuteronomi 5:5ss)  El primer i el segon prohibeixen estrictament que cap "cosa" pugui ser tinguda o venerada com a "Déu", sigui llunyana com els astres, o pròxima com la fecunditat de la Terra. "Cap cosa" és “Déu”.
I, en relació al concepte “Déu” que els Humans necessàriament ens fem quan en parlem, es prohibeix fer-se’n cap "imatge", o "utilitzar-lo" en les nostres relacions amb els altres.
Per això, en una societat, ningú pot considerar-se o ser considerat “diví”, "representant de Déu" o "encarnació de Déu"; ni fer-se respectar, obeir, témer o venerar com a tal.

Com a concreció pràctica d’això, el Tercer manament mana que, almenys un dia a la setmana, sigui de "descans" per a tothom ("sàbat"). En "dissabte", cap "amo" pot fer treballar els seus esclaus (ni els seus bous ni els seus ases!); ni cap criat pot "servir" els (seus?) amos.
Almenys un dia a la setmana s’ha de viure la llibertat, perquè el “Déu únic”, invisible i inefable, només pot ser conegut i servit en la llibertat.

 

“Paraula”. (Al principi ja existia el qui és la Paraula).

Però el Déu invisible s’ha fet Paraula. “Paraula” tradueix l’original grec “Logos”.  Logos té un significat més ric que paraula. Per traduir-ho bé s’hi hauria d’afegir la idea de “projecte”. Logos significaria un “projecte dit” o un “projecte fet paraula”. És a dir: un projecte pronunciat, decidit, ja iniciat. (Joan 1,1ss).

El començament del Quart Evangeli es podria traduir així: A l’inici de tot hi ha el Projecte que està en marxa. També es podria dir invertint la frase: Tot allò que existeix ve del Projecte iniciat.

Els humans experimentem la nostra vida com un fluir. Si fóssim riu, diríem: A l’inici de tot hi ha la Font que raja.

Però això és només la meitat del que diu l’expressió solemne i sorprenent amb què comença el Quart Evangeli. L’altra meitat resulta quasi escandalosa: la Paraula era Déu.

És a dir: el Projecte pronunciat era Déu. Ajuntant les dues parts tindríem: Tot comença amb un Projecte de Déu, i Déu era el Projecte. Tot comença en Déu (Pare) que projecta "Déu engendrat" (Fill).

Al principi existia el qui és la Paraula.
La Paraula era amb Déu
i la Paraula era Déu.

Tornant al simbolisme del riu, diríem:

A l’inici de tot existia la Font.
Fluïm de la Font,
i som cridats a convertir-nos en Font.

Així s’expressa la gran meravella de la Vida humana. I aquí està també el seu perill més gran. Som fruit de la Paraula i estem cridats a fer-nos també paraula.
Però cada un de nosaltres haurà de vèncer la "temptació" de pretendre dir la paraula inicial per als altres.
És a dir: cal vèncer la temptació de substituir el Projecte de Déu per un "Projecte nostre" sobre persones que, d’una manera o altra, legítima o no, puguin "dependre" de nosaltres:
- els pares, en relació als seus fills petits;
- els mestres, en relació als seus alumnes;
- els patrons, en relació als treballadors;
- els superiors en relació als subordinats;
- els vencedors, en relació als vençuts;
- els "rics" en relació als "pobres";
- ...

Com ens adverteix el llibre del Gènesi, experimentem la temptació de voler ser “com déus” per als altres. Caiem en aquesta temptació cada vegada que mengem del fruit de l’Arbre del "coneixement" del Be i del Mal (Gènesi 2:17ss); és a dir: cada vegada que pretenem ser la norma (la paraula) que decideix per als altres què està bé i què està malament".
I "l’advertiment" que se'ns fa és seriós: “El dia que mengis del fruit d’aquest "arbre", moriràs”.

 
La Història de la Humanitat corrobora tràgicament la realitat d’aquest advertiment! Quan un home es fa paraula que s’imposa, de seguida apareix l’esclavitud i la mort. Quanta mort no han generat les paraules (sentències) humanes! Quanta mort no ha generat l’obediència a paraules (lleis) humanes!

Som paraula. Però som paraula per fer comunió.
La comunió fa Humanitat. Una Humanitat “projectada” a esdevenir "Déu engendrat" ("fills" en el Fill).