2on. de Quaresma. Any B

Paraules i Parauletes.   "Dir".

EVANGELI. (Marc 9, 2-10).

En aquell temps,

Jesús prengué Pere, Jaume i Joan,

els dugué tots sols dalt d’una muntanya alta

i es transfigurà davant d’ells:

els seus vestits es tornaren fulgurants,

i eren tan blancs que cap tintorer del món

no hauria pogut blanquejar-los així.

Se’ls aparegué Elies amb Moisès,

i conversaven amb Jesús.

Llavors Pere diu a Jesús:

«Rabí, que n’estem de bé aquí dalt!

Hi farem tres cabanes,

una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies».

No sabia pas què dir, d’esglaiats que estaven.

Llavors es formà un núvol que els cobria,

i del núvol estant va sortir una veu:

«Aquest és el meu Fill, el meu estimat;

escolteu-lo».

Immediatament, mirant al seu voltant,

ja no veieren ningú més,

sinó Jesús tot sol amb ells.

Mentre baixaven de la muntanya,

Jesús els manà que no referissin a ningú

allò que havien vist,

fins després que el Fill de l’home

hagués ressuscitat d’entre els morts.

Ells retingueren aquestes paraules

i discutien entre ells què volia dir

això de «ressuscitar d’entre els morts».

25. “Dir”. (Pere... no sabia pas què dir, d’esglaiats que estaven).

El verb “dir” és extraordinàriament present en la Bíblia.

“Dir”, en boca de Déu, manifesta el seu designi creador i humanitzador. És una acció sempre eficaç. Déu diu, i queda fet allò que diu. “Déu digué: «Que existeixi la llum.» I la llum va existir” (Gènesi 1:3).
O bé: Déu digué: «Que hi hagi un firmament enmig de les aigües, per a separar unes aigües de les altres». I va ser així. (Gènesi 1:6).

El Quart Evangeli ens presenta Deu com a Paraula. I afirma: “Per ella tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense ella” (Joan 1:1).

Déu no solament és Paraula sinó que també ha fet l’Home com a fruit i continuador de la seva Paraula. “Déu digué: «Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres” (Gènesi 1:26).
El Quart Evangeli explicita aquest punt: “La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu” (Joan 1:1). Per tant: hi ha la Paraula que diu, i la Paraula dita.

Expressat d’una altra manera: hi ha la Paraula engendradora (Déu-Pare) i la Paraula engendrada (Home-Fill). Però la Paraula engendrada no queda feta pel sol fet de ser dita; cal que accepti lliurement d'haver estat  engendrada i esdevenir, ella també, engendradora.

“Dir”, en boca de Jesús, posa de manifest la seva vinculació amb l’obra de Déu. Per això la paraula de Jesús també és sempre eficaç: allò que diu, es fa.
“Un leprós el vingué a trobar i, agenollat, li suplicava: «Si vols, em pots purificar.» Jesús digué: «Ho vull, queda pur.» I a l'instant li desaparegué la lepra i quedà pur” (Marc 1:40).

També ho expressa el centurió romà que demanava la curació del seu criat: “Digues-ho només de paraula i el meu criat es posarà bo” (Mateu 8:8).

Com a Paraula engendrada, Jesús escolta el Pare, i ha de ser escoltat per tots aquells que assumeixin el designi humanitzador de Déu. “Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo” (Marc 9:7).

La Temptació.
L’Home, com a "paraula" fill de la Paraula, experimentarà la temptació de voler parlar pel seu compte, amb independència de la Paraula Inicial. “Si ets fill de Déu... digues que aquestes pedres es tornin pans” (Mateu 4:3). És a dir: Si ets paraula eficaç, fes servir aquesta força per fer la teva pròpia obra. Si tens la capacitat de dir, digues que ets déu i seràs “déu”, decidint sobre el bé i el mal (Gènesi 3:5).

Els Evangelis, d’alguna manera, són el relat d’aquesta temptació i de la seva superació. Exposen els entrebancs que Jesús, Paraula fidel a la Paraula (“està escrit”), troba en una Societat posseïda per l’Anti-home (el Poder).

“Dir”, en boca de Pere (que, en els Evangelis, és el portaveu de Els Dotze) expressa la paraula humana equivocada, que Jesús haurà d’anar corregint pacientment. “No sabia pas què dir (no sabia el que es deia), d’esglaiats que estaven”, hem llegit en el relat de la Transfiguració (Marc 9,6).

En els Evangelis, Els Dotze fan de "pantalla de contrast" perquè sigui més visible la resposta fidel de Jesús (de l’Home). Pere diu, i Jesús ha de corregir. És una manera molt directa d’advertir-nos del perill de tergiversar la persona de Jesús i el seu missatge. És un toc d’atenció a fi de no caure en la temptació (com hi caigueren Els Dotze).

 
En els Evangelis, Pere és el deixeble de Jesús més "sòlid"  (“Ni que tots fallin, jo no”. Marc 14:29); i no obstant, serà precisament qui negarà Jesús de manera explícita i total: tres vegades seguides! “Jo no conec aquest home”. És a dir: jo no conec l’Home (Marc 14:66ss).

El gran perill dels deixebles de Jesús és negar l’Home, tot pretenent seguir Jesús com a “mestre”, “líder, “rei”, “fundador d’una religió”, “fill de Déu”, “messies”, “salvador”...
Jesús és l’Home, "visible" en cada un dels humans. Només se’l pot seguir fent humanitat, sobretot amb els més deshumanitzats del nostre món.    

“Dir”, en boca de l’Anti-home (del Poder), expressa mentida, i és una paraula deshumanitzadora (homicida. Joan 8:44).
Amb tot, els Evangelis exposen una cosa molt interessant sobre la paraula dels Poderosos: per "deshumanitzadora" que sigui, queda “absorbida” en el Projecte més ampli de Déu. Déu escriu recte també amb les ratlles tortes dels Poderosos.
Els Evangelis ho fan notar amb expressions com Així es va complir el que estava escrit, o anunciat pels profetes,...

Alguns exemples entre moltíssims d’altres possibles:

-  Davant el decret d’Herodes de matar Jesús, "Josep es llevà, prengué de nit el nen i la seva mare, se'n va anar cap a Egipte... Així es va complir allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: D'Egipte he cridat el meu fill" (Mateu 2:15).

- "Heu sortit a agafar-me armats amb espases i garrots...  Però tot això ha passat perquè es complís el que hi ha escrit en els llibres dels Profetes" (Mateu 26:57).

- "Perquè us asseguro que s'ha de complir en mi allò que està escrit: Ha estat comptat entre els malfactors" Lluc 22:37).

- "S'havien de complir les paraules escrites en els llibres de la seva Llei: M'odien sense motiu" (Joan 15:25).

- Un cas especialment significatiu és el diàleg amb Pilat sobre el rètol de la Creu: ...Els grans sacerdots digueren a Pilat: «No hi escriguis: "El rei dels jueus". Posa-hi: "Aquest va dir: Jo sóc el rei dels jueus". Però Pilat va contestar: «El que he escrit, ja està escrit.» (Joan 19:22), indicant, en aquest cas, sense ser-ne ell mateix conscient, que la "paraula" de l’autoritat imperial "complia" allò que “ja està escrit”.
A partir d’aquest moment el Crucificat esdevé la "Escriptura" per a tothom ("escrita en hebreu, llatí, i grec". Joan 19,20).

- En el cas de Caifàs, és diu que va “profetitzar” quan va dir: "¿No us adoneu que val més que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi tot el poble?" (Joan 15:50). La eficàcia deshumanitzadora de la paraula dita pels Poderosos queda corregida en el Projecte global de Déu que, més enllà de la mort física, porta a la Vida Plena (Resurrecció).
“A vosaltres, amics meus, us dic que no tingueu por dels qui maten el cos i després ja no poden fer res més” (Lluc 12:4).

1er. de Quaresma. B

Paraules i Parauletes.     "Satanàs".

EVANGELI. (Marc 1:12-15).

En aquell temps,

l’Esperit empenyé Jesús cap al desert,

on passà quaranta dies, temptat per Satanàs.

Vivia entre els animals feréstecs

i l’alimentaven els àngels.

Després d’haver estat empresonat Joan,

Jesús es presentà a Galilea

predicant la Bona Nova de Déu;

deia:

«Ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop.
Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova.»

24. “Satanàs”.  (... passà quaranta dies temptat per Satanàs).

¿D’on surt, aquesta figura?

Si els humans no tinguéssim ulls, per a nosaltres no existiria la llum. Tampoc hauríem de patir per la foscor. Però, com que de fet tenim ulls, podem veure les coses il·luminades, i, per contrast, percebem també la foscor.

Parlant amb propietat, la foscor no té realitat pròpia; és només la manera com nosaltres percebem la manca de claror. I, com que hem construït la nostra vida en llum, pot passar que "patim" intensament la "foscor", tot i ser només una mancança.

Satanàs és una figura freqüent en la literatura oriental; i també en la Bíblia. Des de la Bíblia ha passat a l’imaginari de la cultura occidental.
La paraula “satanàs” en si mateixa significa “acusador”. D’aquí que pugui significar també adversari, enemic o fiscal. És la versió grega de l’hebreu "satan". La Traducció grega de la Bíblia sol traduir "satan" també per "diable" ("diàbolos", amb el mateix significat). 

En els Evangelis, representa l’Antihome, en contrast amb l’Home. Els tres Evangelis Sinòptics manifesten aquest contrast entre Satanàs i l’Home sobretot després de l'escena del Baptisme de Jesús. Jesús, ple de l’Esperit Sant, és portat al desert per a confrontar-se amb l’esperit maligne (Satanàs) (Marc 1,13).

L’Evangeli de Marc no explica (com fan Mateu i Lluc) aquesta confrontació. O millor: no construeix cap escena especial per representar-la, sinó que serà durant tot el relat evangèlic que s'anirà escenificant aquesta "confrontació" entre Home i Antihome.

Al Final de l’Evangeli, el "desenllaç" és sorprenent: la victòria de l’Home no comporta la derrota de l’Antihome. És perquè l’Antihome realment  no és ningú. És "només" la personificació de l’experiència de sentir la pròpia vida com una lluita. La lluita contra les pròpies limitacions.

No naixem plenament humans. Ens humanitzem progressivament reconeixent i acceptant el do de la vida, i col·laborant activament en la seva progressiva eclosió o plenitud.

Com que aquesta Plenitud és sobretot do de Déu, "l’Enemic" dels Humans ho serà igualment del projecte humà de Déu.
En el llenguatge actual, la figura de Satanàs potser es podria assemblar una mica a la “Thanatos” ("Impuls de mort") de què parla la Psicoanàlisi.

Sigmund Freud va “deduir” la existència de Thanatos per la necessitat d'explicar determinats "comportaments humans" que no podia explicar a partir només de “Eros” ("Impuls de vida").

La Psicologia actual no ha aconseguit encara un coneixement clar de la "entitat" d'aquests dos impulsos, i de la relació entre ells.
Per contra, el missatge bíblic afirma ben clarament que tot allò que existeix és bo, i fruit d’un designi bondadós de Déu. “Déu veié que tot el que havia fet era molt bo” (Gènesi 1:31). (Traduint exactament, molt bonic)

L’Evangeli de Joan torna a fer explícita aquesta afirmació: “Per ell (pel designi de Déu) tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense ell” (Joan 1:3).

Per a la Bíblia, doncs, ni Satanàs ni la Mort tenen "realitat" en si mateixos. Només expressen el "encara no" de la "Vida en creixement".

Els Evangelis ens presenten Satanàs com "l’Amo" (Lluc 4:6) o "el Príncep d’aquest món" (Joan 12:31).

És molt convenient que aquesta figura mitològica no ens enganyi a l'hora d’identificar les "forces deshumanitzadores" de cada moment, nascudes de la "manca d’humanitat", i que prenen forma de "domini" o de "possessió" d'uns sobre d'altres.

L’Evangeli de Joan ens ho adverteix d’una manera quasi tràgica: Després que Jesús (l’Home) "s'entrega" a Judes en forma d'un tros de pa sucat, l'evangelista comenta: “En aquell moment, darrere el tros de pa, Satanàs va entrar dintre d'ell” (Joan 13:27). Seguidament, Judes sortí per anar a "vendre l’Home" per trenta monedes de plata.

També l'apòstol Pere és titllat per Jesús de "Satanàs" quan pretén apartar-lo de la Creu. Tot i que Pere acabava d'expressar la "identitat" de Jesús (Mateu 16,16), no havia entès encara quin camí porta a l'autèntica HUMANITZACIÓ (Mateu16,23). 

 

6è diumenge de durant l'any B

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Marc 1,40-45).

En aquell temps,

es presentà a Jesús un leprós,

s’agenollà i li digué, suplicant-lo:

«Si voleu, em podeu purificar.»

Jesús, compadit, el tocà amb la mà i digué:

«Sí que ho vull: queda pur.»

A l’instant la lepra desaparegué i quedà pur.

Tot seguit Jesús el va fer marxar,

després de recomanar-li seriosament

de no dir-ho a ningú,

sinó d’anar a fer-se examinar pel sacerdot,

oferir per la seva purificació

el que Moisès havia ordenat

i certificar que ja era pur.

Però ell, així que se n’anà,

començà de proclamar-ho davant la gent

i de fer-ho conèixer pertot arreu,

tant, que Jesús ja no podia

entrar manifestament als pobles

i havia de quedar-se a fora,

en llocs despoblats.

Però la gent venia a trobar-lo de tot arreu.

23. “Tocar”. (Jesús, compadit, el tocà amb la mà...).

El tacte és el sentit de la comunicació personal més directa. El contacte entre persones posa, d’alguna manera en comú les seves vides. Si hi ha bondat, el contacte comunica bondat. Si hi ha malícia, el contacte comunica malícia.
Amb el tacte transmetem l’amor o l’odi, la valoració de l’altre o el menyspreu per a ell. Amb el tacte estimem o violem.

En la Llei jueva, si hi ha contacte amb una persona legalment impura, l’altra persona queda també contagiada. La impuresa guanya. Les lleis sobre la impuresa trencaven la convivència. Només els sacerdots podien alliberar de la impuresa legal. Mentre una persona era legalment impura, se la considerava subjecta a l’esperit impur.

Els Evangelis ens presenten una gran i alliberadora novetat: l’home Jesús, no sacerdot, és ple d’Esperit Sant. L’Esperit Sant és més fort que l’esperit impur. Quan Jesús “toca” un impur, “guanya” l’Esperit Sant. Només cal una cosa: creure. Creure que l’Home ha rebut l’Esperit Sant, la plenitud del qual veiem manifestada en l’home Jesús. La impuresa del leprós no contagia Jesús sinó que “guanya” la força salvadora de Jesús i passa al leprós, que es posa immediatament bo.

La Llei sobre la impuresa és fruit de manca de fe. “Déu veié que tot el que havia creat era bo” es diu ja en el primer capítol de la Bíblia (Gènesi 1:31). La impuresa, feta Llei, neix de la por als altres, d’un pervers sentiment de superioritat, de voler decidir per als altres què està bé i què està malament.

Tocant el leprós amb la mà, Jesús el torna a connectar amb la Humanitat. L’humanitza.
L’Home ha nascut de l’alè de vida de Déu mateix. Després de ser modelat amb pols de la terra, “li va infondre l'alè de vida, i l'home es convertí en un ésser viu” (Gènesi 2:7). Això no s’ha d’entendre com un llenguatge científic, sinó com un relat literari per expressar l’experiència humana des de la fe. 
I des de la justícia: perquè tots els homes tenim la mateixa dignitat. La divisió entre purs i impurs és una injustícia feta des de situacions de privilegi.

En la cultura occidental el sentit del tacte sovint és vist amb malfiança. Als inicis del Cristianisme, el missatge de Jesús va prendre, com a llenguatge, la Cultura del moment, marcada pel Neoplatonisme. El Neoplatonisme té una arrel dualista: contraposa “esperit” i “matèria”. L’esperit seria bo i noble; la matèria seria corruptible i innoble. I la vocació de cadascú seria dominar la matèria per alliberar l’esperit.
Aquesta mentalitat dualista, encara que mai acceptada oficialment, es va infiltrar fortament en l’espiritualitat occidental vehiculada pel Cristianisme. El Tacte hi era considerat massa lligat a la matèria. No ha tingut la sort de la Vista i de l’Oïda, més “espirituals” per la seva capacitat de captar la bellesa.

En canvi en els Evangelis, el sentit del Tacte és fonamental. “Li van portar tots els malalts i li demanaven que els deixés tocar ni que fos tan sols la borla del seu mantell. I tots els qui el van tocar quedaren curats” (Mateu 14:36.  Marc 3:10; 6:56.  Lluc 6:19. Fins i tot els difunts, tocats per Jesús, recobren la vida (Lluc 7:14).

Un gest especialment significatiu és imposar les mans per transmetre a una altra persona la pròpia “força”. Jesús imposa les mans als nens i als malalts (Mateu 19:13; Marc 6:5; Lluc 4:40). Un gest màgic? No. És llenguatge de comunió.

A través del tacte s’expressa l’amor humanitzador, però també l’odi deshumanitzador. Jesús rep el petó de Judes, tràgica al·legoria de tota la traïdoria de què és capaç l’ésser humà. “¿Amb un bes traeixes el Fill de l'home?”
En Jesús, els Evangelis ens presenten l’Home escopit, bufetejat, assotat, torturat fins a la aniquilació, si fos possible. Però l’esperit maligne, nascut d’una perversió de l’esperit que Déu ha alenat en l’Home, de cap manera pot acabar vencent. “Sí que ho vull: queda pur. A l’instant la lepra desaparegué i quedà pur”.

Diumenge 5. Any B

Paraules i Parauletes.    "Sortir".

EVANGELI. (Marc 1,29-39).

En aquell temps,

Jesús, sortint de la sinagoga,

se n’anà amb Jaume i Joan a casa de Simó i Andreu.

La sogra de Simó era al llit amb febre,

i llavors mateix ho digueren a Jesús.

Ell li va donar la mà i la va fer llevar,

la febre li desaparegué

i ella mateixa els serví a taula.

Al vespre, quan el sol s’havia post,

li portaren tots els malalts i els endimoniats.

Tota la ciutat s’havia aplegat davant la porta

i ell va curar molts malalts de diverses malalties;

va treure molts dimonis,

i no els deixava parlar, perquè sabien qui era.

De bon matí, quan encara era fosc,

es llevà, se n’anà a un lloc solitari

i s’hi quedà pregant.

Simó, amb els seus companys, sortí a buscar-lo.

Quan el trobaren li digueren:

«Tothom us està buscant.»

Ell els digué:

«Anem a d’altres llocs, als pobles veïns,

i també hi predicaré,

que aquesta és la meva missió.»

I anà per tot Galilea,

predicant a les sinagogues de cada lloc

i traient els dimonis.

22. "Sortir".  (Jesús, sortint de la sinagoga...)

El verb “sortir”, en les seves diferents formes, té una gran presència en els Evangelis. En moltíssims casos vol ser com un eco de l’Èxode (Sortida).
El relat que es llegeix aquest diumenge comença amb la “sortida” de la Sinagoga. Sorprenentment, els manuscrits antics divergeixen en la forma que hi té el verb sortir: uns el posen en singular (Qui "surt" és Jesús, amb els deixebles), altres el posen en plural (Qui "surten" són els deixebles, seguint Jesús). Jo no puc tenir opinió pròpia sobre aquest punt perquè em falten els coneixements necessaris. No obstant −tot i la diferència de significat segons sigui en singular o plural− penso que, tenint en compte tot l’Evangeli de Marc, el missatge que es vol donar és clar: la Sinagoga, com institució, ha estat convertida pels seus responsables (Grans Sacerdots i Mestres de la Llei) en un àmbit d’esclavitud; és a dir: en una institució “possessiva” de la qual convé sortir-ne per assolir la Llibertat. Aquest és el manament explícit que Jesús dóna a l’esperit maligne: “Calla, i surt d’aquest home” (Lluc 4,35 i Marc 1,25).

Que, gramaticalment, el manament no vagi dirigit a l’home posseït sinó a l’esperit maligne, és per simple coherència conceptual. La “sortida” té per destí la Llibertat; però no es pot “manar” a algú de ser lliure, perquè la Llibertat neix només de la llibertat. No s’és lliure “per obediència”! Així, doncs, el manament és donat directament a l’esperit maligne, però per indicar al “posseït” que, per “des-posseir-se”, ha de sortir de l’àmbit possessiu en què ha acceptat d’estar.

Quan l’evangeli diu “sortint de la sinagoga” es refereix a que, amb Jesús com un nou Moisès, els deixebles, inclòs el nou “desposseït”, surten de la Sinagoga per anar a casa dels "germans" Simó i Andreu.

Aquesta “casa” dels germans Simó i Andreu és ben singular. Tot i ser “de Simó i Andreu”, en els Evangelis representa la casa de la Comunitat de Jesús on l’activitat normal és el servei mutu, i on Jesús es troba “a casa”. Serà una casa oberta per a tothom: “Tota la ciutat s’havia aplegat davant la porta...”. El nou Moisès va congregant-hi la multitud per al nou Èxode, que ja no consistirà en sortir d’un país sinó en alliberar-se de les servituds ("ser posseït" i les malalties) de cadascú, començant per la febre que impedia a la sogra de Simó servir a la Comunitat.

Però la Comunitat alternativa a la Sinagoga no és pas encara del tot lliure. A part de la febre, encara no ha superat del tot la inclinació a ser “possessiva”: “Tothom us està buscant...”. Però Jesús replica: Anem a d’altres llocs, als pobles veïns, i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió.

Segons els Evangelis, es podria dir que "viure" és "sortir". Tota vida comença dintre, posseïda; i "créixer" consistirà en sortir, desposseir-se, avançar cap a la llibertat. Després, des de la llibertat, la vida ens porta altra vegada cap als altres per ser-hi fent comunitat.
El recorregut és clar; fer-lo, ja és més complicat. Perquè l’experiència ensenya que també la "Comunitat" té tendència a tornar-se "possessiva". Quan això passa, cal rectificar, o recobrar l’actitud d’èxode.

Tot èxode, vist des de la mentalitat possessiva, serà jutjat com una "infidelitat". Però no ho és en absolut, perquè tota Comunitat autèntica té com horitzó la Comunitat universal en la qual no hi quedi ni rastre de “complex possessiu”.

El gran Èxode que avui està experimentant l’Església en els països de tradició cristiana potser sigui una reacció a l’actitud possessiva que s’hi havia instal·lat. Molts, segons diuen ells mateixos, han sortit de l’Església per a ser més lliures.
Enhorabona, si ho han aconseguit.
Amb el seu èxode ajuden la resta a retrobar el missatge de l’Evangeli. Les Esglésies cristianes, o som llavor de llibertat, o fem més nosa que servei en aquest nostre món, ja prou "complicat" per la gran quantitat d'estructures socials amb què els "poderosos de torn" pretenen "posseir" el control de tot plegat. En aquest sentit, resulta especialment perversa la sufocant "burocràcia".

 

Diumenge 4rt. B

EVANGELI. (Marc 1,21-28).

A Cafar-Naüm

Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava.

La gent s’estranyava de la seva manera d’ensenyar,

perquè no ho feia com els mestres de la llei,

sinó amb autoritat.

En aquella sinagoga hi havia

un home posseït d’un esperit maligne

que es posà a cridar:

«Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret?

Has vingut a destruir-nos?

Ja sé prou qui ets: ets el Sant de Déu.»

Però Jesús el reprengué i li digué:

«Calla i surt d’aquest home.»

Llavors l’esperit maligne sacsejà violentament el posseït,

llançà un gran xiscle i en va sortir.

Tots quedaren intrigats

i es preguntaven entre ells:

Què vol dir això?

Ensenya amb autoritat una doctrina nova,

fins i tot mana els esperits malignes,

i l’obeeixen.»

I aviat la seva anomenada s’estengué per tota la regió de Galilea.

21. Posseït. (...hi havia un home posseït d’un esperit maligne...)

Com Moisès, rebuda la missió d’alliberar el seu Poble, va presentar-se al poderós faraó per comunicar-li el projecte alliberador de Déu, també Jesús es presenta a la Sinagoga de Cafarnaüm, la més poderosa de la regió. I, així com Moisès va topar amb la reacció contrària del faraó, també Jesús topa amb la reacció contrària de la Sinagoga, que replica per boca de l’home posseït d’un esperit maligne: “Has vingut a destruir-nos?” (Marc 1,24). El xoc és directe. Però, com ja havia anunciat Joan Baptista, Jesús és el més fort (Marc 1,7), com també ho era Moisès en relació al faraó. El Poble d’Israel, gràcies a la “força” de Moisès (la Paraula de Déu), va sortir efectivament del País on era esclau; i l'home posseït és alliberat per Jesús.

¿Què significa “estar posseït d’un esperit maligne”?
No hem d’imaginar com si pul·lulessin per l’espai esperits o fantasmes que es poden ficar dintre nostre quan respirem o obrim la boca... Es tracta de l’escenificació d’una situació en què la persona no és ben bé ella mateixa, sinó que està dominada per una força interioritzada que no sap controlar, o per alguna debilitat acceptada que no sap o no vol superar.
Ho explicaré amb un exemple (que és només aproximat):
Amb motiu de la concessió de la pilota d’or a un jugador del Barça, un company em va comentar: "Això és molt perillós, perquè pot enfonsar a aquest jugador". I em va confiar una vivència seva. Em digué: Jo de petit, al pati de l’escola, jugava molt a futbol. Els equips es feien indicant als dos més bons que estriessin alternativament els jugadors que volien. Així sortien dos equips força equilibrats. Un dia em van dir que estriés jo, perquè era el millor. Ho vaig fer, és clar. Però aquell dia no vaig fer cap gol. Al pati de l’escola, amb pilota petita de goma, podia fer 3 ó 4 gols cada cop que jugàvem!... Doncs aquell dia no en vaig fer cap. Recordo la meva incomoditat: era com si no fos jo que jugava... Quan tenia la pilota la passava de seguida perquè no estava segur de jugar-la “com el millor”. Vaig perdre l’espontaneïtat del joc. Es veu que no tinc fusta de líder... No suportava el “pes” que m’havien posat a sobre.
Per això trobo perillós això de donar pilotes d’or, sobretot si es tracta de jugadors tan joves...

L’esperit possessiu és una cosa semblant a això que li va passar al meu amic. Els seus companys, sense voler i sense ser-ne conscients, havien activat en ell unes limitacions que “dormien” dintre seu: inseguretat; por a decebre; timidesa...

¿En el relat que hem llegit, què és allò que “posseeix” a l’home de la Sinagoga?
La contraposició entre la manera d’ensenyar dels mestres de la Llei i la de Jesús, suggereix que es tracta de la Llei. Una Llei que havia de ser humanitzadora, però que havia esdevingut possessiva, activant la por i la inseguretat dels fidels. Per això el Posseït no suporta l’acció alliberadora de Jesús (de l’Home).

La solució que “imposa” Jesús és ben simple: Surt!
Aquesta paraula va dirigida al posseïdor, però és per a l’home posseït. És a ell que es diu: Surt! Surt de l’àmbit de la Llei.

Com n’és d’actual, aquest relat! Quanta Llei posseïdora! Quant d’esperit maligne generat en nosaltres per assumir tantes lleis de tota classe: religioses, polítiques, econòmiques, culturals, identitàries, ideològiques,...! Quanta “possessió” està sofrint la Humanitat, aquí, allà i més enllà!
En la Història humana, la nostra progressiva Humanització està essent retardada per excessives obediències i per massa poques desobediències.

 

Diumenge 3er. B.

Paraules i Parauletes.    "Mar".

EVANGELI. (Marc 1,14-20).

Després d’haver estat empresonat Joan,

Jesús es presentà a Galilea

predicant la bona nova de Déu;

deia: «Ha arribat l’hora

i el regne de Déu és a prop.

Convertiu-vos i creieu en la bona nova.»

Tot passant vora el llac de Galilea,

veié Simó i el seu germà Andreu.

Estaven tirant el filat a l’aigua,

perquè eren pescadors.

Jesús els digué:

«Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes.»

Immediatament abandonaren les xarxes

i se n’anaren amb ell.

Poc més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu,

i el seu germà Joan.

Eren a la barca repassant les xarxes.

Els cridà immediatament,

i ells deixaren el seu pare Zebedeu

amb els jornalers a la barca,
i se n’anaren amb Jesús.

 “Mar”

20. Mar.  (Tot passant vora el llac (mar) de Galilea...)

Quan els evangelistes Mateu, Marc i Joan parlen del llac de Galilea (o de Tiberíades o de Genesaret), fan servir la paraula “mar”, tot i que es tracta d’un estany força petit, donat que, des de qualsevol de les seves ribes, es pot veure l’altre costat.

El Missal, i també la BCI −Bíblia Catalana Interconfessional− fan bé de traduir l’original grec “thalassa” (mar) per “llac” perquè, en aquest cas, es tracta realment d’un llac.
Però diria que tradueixen massa bé. Si els evangelistes escriuen “thalassa” (mar) per comptes de “limne” (llac) no és perquè s’equivoquin o no usin correctament les paraules, sinó perquè volen dir alguna cosa amb això. Recordem que els Evangelis no fan "geografia", sinó que utilitzen (també) la geografia com a llenguatge per parlar de la vida humana.

“Mar” és una paraula que forma part de la mitologia dels orígens del Poble d’Israel. Aquí entenc per mitologia dels orígens aquell conjunt d’imatges i relats amb els quals un Poble expressa, comunica i celebra els seus Inicis com a Poble, amb personalitat pròpia, diferenciada i sovint contraposada a la d’altres Pobles.

Quan els Evangelis presenten Jesús passant per la riba del mar de Galilea volen connectar amb l’experiència fundant d’Israel: l’Èxode. Israel, com a Poble, es va organitzar a partir de l’experiència de l’Èxode, amb Moisès reunint la multitud a les ribes del "Mar" Roig (Èxode 14,2ss). Tampoc el lloc per on els Israelites van "passar" (“pasqua”) el Mar Roig era realment “mar”. En aquell temps el Mar Roig no connectava amb la Mediterrània com actualment gràcies al canal de Suez, construït a finals del s. XIX. En temps de Moisès s tractava d'aiguamolls. Molts fugitius se’n servien per escapar-se. Calia conèixer les passeres o disposar d’algun guia experimentat.

Però el “Pas del Mar Roig” va quedar en l’imaginari del Poble com un relat èpic protagonitzat per Moisès, possible gràcies a una protecció especial de Déu. En aquest sentit, el “mar” és allò que ofereix camins per a la Llibertat.

Sobretot els Evangelis de Mateu i Marc, presenten Jesús com el nou i definitiu Moisès. I és que, a pesar d’haver sortit del País on eren esclaus, els Israelites no van trobar la Llibertat plena. Per això cal "continuar" l'èxode. Ara ja no es tracta de sortir d’un altre País dominador sinó del propi País en què les "Poderosos" esclavitzen els altres. 

Els Israelites van sortir d'Egipte on eren esclaus, però van continuar esclaus de si mateixos a través del seu Temple, la seva Llei, els seus Grans Sacerdots, els seus Governants, els seus Poderosos... Com passa a tots els Pobles de la Terra.

L’activitat de Jesús a Galilea, en els Evangelis Sinòptics, està centrada en el "mar" de Galilea. Aquí reunirà els deixebles i les multituds per invitar-les a un nou èxode: "sortir" del "domini religiós" que els esclavitzava "en nom de Déu". Per això, en els Evangelis, el “mar” té un simbolisme important.

Els primers deixebles que reuneix Jesús són “pescadors”. Jesús els crida per fer-ne “pescadors d’homes” perquè el mar representa també les dificultats de la vida. És el gran monstre que pot engolir-nos; és perill, amenaça, tempesta, naufragi, mort,... Quantes esclavituds en el “mar de la vida”! Només van poder passar pel "Mar Roig" gràcies a una "protecció" de Javé (de "Jo sóc el qui hi sóc"). Quan els poderosos perseguidors van intentar "detenir-los", tots van sucumbir als "perills de la mar" (Èxode 14,24ss).

Tots hem experimentat que la vida humana, deixada a les seves soles possibilitats, pot naufragar. És difícil superar tots els esculls. Els Evangelis ens presenten Jesús com el timoner expert que ens acompanya per "passar a l’altra riba". Més encara: ens ofereix el coneixement i la valentia per convertir-nos en navegants experts. El secret és ben simple: acceptar de ser “pescadors d’homes”. Dit amb llenguatge d’avui: viure dedicant-se a fer Humanitat.
El coneixement, l’impuls, l’encert per arribar a l’altra riba és la solidaritat total amb la Humanitat.
Aconseguim fer-nos humans fent Humanitat. Així de senzill.

Això comporta fer un èxode també de nosaltres mateixos. Sortir del nostre món tancat ( el nostre “País d’esclavitud”) seguint els infinits camins que el mar obert ens suggereix.

L’evangelista Lluc, a diferència dels altres evangelistes, no anomena “mar” el llac de Galilea. Reserva aquesta paraula per a la segona part del seu Llibre: Els Fets dels Apòstols.
Aquí sí que parlarà de “mar”, presentant-nos els viatges marítims, sobretot de St. Pau, per tota la Mediterrània.
Però, ja no es tracta de "sortir del mar" o de la Mediterrània. "L'Èxode" hi esdevé "símbol" de tot allò que ens esclavitza, començant per les "servituds" que en nosaltres hi genera el propi egoisme. 

Diumenge 2on. Any B.

Paraules i Parauletes.    (Joan).

EVANGELI. (Joan 1,35-42).

En aquell temps

Joan estava amb dos dels seus deixebles i,

fixant-se en Jesús que passava, digué:

«Mireu l’anyell de Déu.»

Quan els dos deixebles van sentir

que Joan deia això, van seguir Jesús.

Ell es girà i, en veure que el seguien,

els preguntà: «Què voleu?»

Ells li digueren: «Rabí», que vol dir ‘mestre’,

«on us allotgeu?»

Jesús els respon:

«Veniu i ho veureu.»

Ells hi anaren, veieren on s’allotjava

i es quedaren amb ell aquell dia.

Eren vora les quatre de la tarda.

Un dels dos que havien sentit

el que deia Joan i havia seguit Jesús,

era Andreu, el germà de Simó Pere.

El primer amb qui Andreu es trobà

fou el seu germà Simó, i li digué:

«Hem trobat el Messies», que vol dir “l’Ungit”.

I l’acompanyà on era Jesús.

Jesús se’l mirà i li digué:

«Tu ets Simó, fill de Joan.

Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra.»

“Joan”.   (Joan estava amb dos dels seus deixebles).

Hi ha persones que es fan un embolic a l’hora d’identificar, dintre els Evangelis, el nom de Joan. Això és degut a que hi ha dues persones principals amb aquest mateix nom. I també es degut a una "suposició desafortunada" que acaba de complicar la cosa.

El nom "Joan" és molt habitual a la Bíblia. Pot traduir-se per “Déu ha donat”, o “Déu és propici”, o “Déu ha escoltat” o “Déu s’ha compadit”,... 

A pesar de ser un nom molt habitual, quan els Evangelis insisteixen en el nom, és perquè volen fer atenció a allò que significa.

1) Aquest és el cas de Joan Baptista.

Tant l’Evangeli de Lluc com el Quart Evangeli insisteixen en el seu "nom".
En Lluc, s’insisteix que el fill de Zacaries i Elisabet “s’ha de dir Joan” (Lluc 1:13 i 1:59).
El Quart Evangeli el fa intervenir directament en el projecte de Déu sobre la Humanitat. “Déu envià un home que es deia Joan...” (Joan 1:6).

Joan Baptista és la primera persona "important" amb aquest nom de què parlen els Evangelis. Se l’anomena Baptista perquè batejava, i sobretot perquè va batejar Jesús. També se l’anomena El Precursor, ja que la seva missió era precedir Jesús (el Messies) i assenyalar la seva arribada.

D’ell diu Jesús: ...d'entre els nascuts de dona no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell (Mateu 11:11).

En els Evangelis Sinòptics, Joan Baptista personifica tots els profetes d’Israel que havien anunciat l’obra del "futur Messies". En el Quart Evangeli, Joan Baptista encarna l’esforç de tota la Humanitat  d'abans de Jesús per trobar el sentit de la Vida. Dient que va ser enviat per Déu (Joan 1,6), reconeix i dóna valor a l’esforç de totes les religions, filosofies o humanismes que han buscat de comprendre l’Home, i la crida-missió que rep de Déu.
Tota aquesta "recerca humana" forma part del Projecte de Déu, perquè “Déu és propici” (significat de “Joan”).

Com a precursor de Jesús, encarna, en el procés cap a la Plenitud, un estadi a "superar":
- cal passar de Joan a Jesús;
- cal superar l'adolescència per arribar a la maduresa;
- cal anar més enllà de la Llei per assolir la plenitud de la Comunió (Marc 1,7). 

"Ell (Jesús) ha de créixer, i jo (Joan) he de minvar", diu Joan (Joan 3,30).

2) Joan Apòstol o Evangelista.

L'altre "Joan" és un dels Dotze Apòstols cridats per Jesús.
No he trobat cap comentarista que el relacioni, pel fet de tenir el mateix nom, amb Joan Baptista. És cert que el nom "Joan" era molt comú. Amb tot, donat que els relats evangèlics no fan biografia sinó que, amb cada detall, volen suggerir alguna cosa significativa, no és difícil d’imaginar que, amb la coincidència de noms, es volgués insinuar alguna classe de "coincidència". Per exemple, una coincidència d'actituds.

De fet, els Evangelis narren de manera ben clara la dificultat dels Dotze per entendre i acceptar el missatge de Jesús. I això podria ser degut al fet de restar "ancorats" en la mentalitat representada per Joan Baptista "el precursor".
En el Quart Evangeli (on no apareix mai el nom de "Joan" referint-se a l'Apòstol), aquest ancoratge s’insinua sobretot en la figura de l'apòstol Simó, anomenat Pere (pedra), i anomenat també "fill de Joan" (Joan 1,42).
Alguna vegada és anomenat "fill de Jonàs", un profeta "rebel", però que al final va obeir Déu (Mateu 16,17). (Jonàs 1,3 i també 2,3ss)
 
El Quart Evangeli, que no fa servir mai el nom de "Joan" per referir-se a aquest apòstol, es refereix a ell, juntament amb el seu germà Jaume, que tampoc no hi és mai anomenat, amb l'expressió de "els fills de Zebedeu" (Joan 21,2).

Dintre els Dotze, aquests dos germans sembla que representin una actitud de "duresa", en la mateixa línia de la predicació de Joan Baptista. "Fills del tro" (Marc 3,17), o volen ser "els primers " (10,35 ), o pretenen "fer baixar foc del cel" (Lluc 9,54) contra els samaritans.

I és referent a aquest "Joan apòstol" que, suposicions sense cap fonament bíblic, han complicat molt la seva identitat.
Per entendre-ho, cal diferenciar els tres Evangelis Sinòptics (Mateu, Marc i Lluc) del Quart Evangeli. És aquí on s'ha creat la confusió.

El Quart Evangeli, anomenat habitualment "Evangeli de Joan", en cap moment no dóna la llista completa dels Dotze Apòstols. Parla de "Els Dotze", però només cita el nom de set: Andreu, Simó (Pere) Felip, Natanael, Tomàs i els dos "Judes": el no-traïdor i el traïdor. No parla mai de Joan fent servir aquest nom. Com ja s'he dit, en parla fent servir l’expressió “els fills de Zebedeo” (que, segons els Evangelis Sinòptics, eren "Jaume i el seu germà Joan". Mateu 4,21).

Com que resulta sorprenent que un Evangeli no parli directament d'un "apòstol com Joan", es va suposar que era "perquè ell mateix n'era l’autor", i que, "per modèstia", no hi posava el seu nom. Així, ja des de molt antic, el Quart Evangeli va ser anomenat "Evangeli de Joan".

Aquesta suposició avui és considerada equivocada, ja que el Quart Evangeli és un text molt elaborat, que demana un procés de formació més llarg que la vida dels Apòstols.
Amb tot, com ja he dit, des dels inicis de la Església, el Quart Evangeli és conegut com a Evangeli de Joan. Per això, Joan Apòstol és conegut també com a Joan Evangelista.
Per tant, "Joan Apòstol" i "Joan Evangelista" serien la mateixa persona.

3) Però encara hi ha més "complicació"...
En el Quart Evangeli (o Evangeli de Joan) apareix un deixeble molt especial, sense nom propi, identificat només com “el deixeble que Jesús estimava”, el qual sí que afirma que és ell qui ha escrit allò que el lector està llegint (el Quart Evangeli). Fins i tot diu per què l'ha escrit. (Joan 19,35): El qui ho veié en dona testimoni, i el seu testimoni és digne de fe. Ell mateix sap que diu la veritat, perquè també vosaltres cregueu.

I insisteix (Joan 20,30s): Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom. 

D'aquest "deixeble que Jesús estimava" només en parla l'Evangeli de Joan, i apareix per primera vegada durant l'Últim Sopar quan Jesús diu als deixebles que un d'ells "el trairà". Aquest deixeble i Judes coincideixen un moment en l’Últim Sopar quan Jesús li confia la "identitat" del traïdor (Joan 13,23).

Serà l’únic "deixeble" que acompanyarà Jesús al Calvari, i amb un paper destacat (Joan 19,26s). També serà el primer a “creure” en "El ressuscitat" (Joan 20,8).

Com que aquest deixeble confessa que és "ell" qui ha escrit allò que trobem en el Quart Evangeli, i que ho ha fet per donar testimoni del que ha vist (Joan 19:35), s’ha identificat, potser equivocadament, aquest "deixeble que Jesús estimava" amb l'apòstol Joan.

Alguns comentaristes consideren possible que realment fos l'apòstol Joan l'autor del Quart Evangeli, suposant que va començar a seguir Jesús de molt jove, al voltant del 16-18 anys. Podria haver "inspirat" el redactat de l'Evangeli després d'un llarg període de reflexió, meditació i maduració, al voltant dels seus 80 anys.

Altres comentaristes troben més raonable pensar que "el deixeble que Jesús estimava" prefigura la futura "Comunitat cristiana", madura i plenament conscient del que suposava el "missatge de Jesús", tant per a Israel com per a la Humanitat entera.
La "profunditat" del Quart Evangeli és tant forta i destaca tant en relació als altres, que exigeix un llarg procés de "reflexió i maduració cristiana", difícilment compatible en la vida personal d'un dels 12 Apòstols que van viure i caminar amb Jesús.

En tot cas, el "pes de la tradició" no ha permès de poder-ho canviar...
==============
 

Algú dirà: ¿Comporta algun "problema" aquesta possiblement equivocada identificació?

Normalment es creu que no.
Però també és possible que, amb una identificació incorrecta, ens perdem el "missatge" que "l’autor real" volgués donar-nos quan introdueix la figura sorprenent de “el deixeble que Jesús estimava” (Joan 20,2).

Perquè, si aquest deixeble fos l’apòstol Joan, ja no cal buscar-hi més significats...
Però és molt possible que, introduint aquest "nou deixeble” anomenat explícitament "l'altre deixeble" en relació a Pere, es vulgui dir alguna cosa important al "lector mateix" (com passa amb la resta de personatges que apareixen en els Evangelis).

¿Què es podria voler dir al lector, al final de la vida visible de Jesús, amb la presència sobtada de “el deixeble que Jesús estimava”?
Possiblement, moltes coses...
Ara i aquí voldria suggerir-ne dues:

- 1ª. La presència de "el deixeble que Jesús estimava" humanitza extraordinàriament la tragèdia de la traïció de Judes ("un dels Dotze") i del relat de la Passió i Mort de Jesús (de l’Home).
Segons el Quart Evangeli, al Calvari, tot i que no hi havia cap dels seus deixebles (Marc 14,50), hi era "simbòlicament" tota la Humanitat anterior, representada en la figura de "Maria, la mare de Jesús" (Joan 19,25), i tota la Humanitat posterior, representada "pel deixeble que Jesús estimava", amb Maria Magdalena (Joan 19,26).
Podríem dir que, en relació als "Dotze", el "lector" és invitat a sentir-se "l'altre deixeble", el deixeble creient (Joan 20,8).

Per això la segona cosa que suggereixo és:

- 2ª. (Suggeriment per a tu mateix que ara llegeixes aquest comentari). 
Llegeix el final de la "vida" de Jesús en el Quart Evangeli (pots començar per l’Últim Sopar, al capítol 13) imaginant que tu ets “el deixeble que Jesús estimava”.

Prova-ho, i observa quins sentiments afloren en tu.

I és que les escenes de la Passió, Mort i Resurrecció de Jesús (de l’Home), "presents permanentment" en la Humanitat, només es poden “entendre” des de dintre, situant-nos com un dels "personatges" que formen part del relat.