Diumenge 27. B. "Moisès"

27è. diumenge de durant l’any B.

Paraules i Parauletes.

EVANGELI. (Marc  10,2-16).

(Nota. En blau allò que correspon a la versió llarga)

En aquell temps,

els fariseus anaren a trobar Jesús per provar-lo,

i li preguntaren si el marit

es podia divorciar de la seva dona.

Ell els preguntà: «Què us va ordenar Moisès?»

Li respongueren:

«Moisès permet de donar a l’esposa

un document de divorci i separar-se.»

Jesús els digué:

«Moisès va escriure aquesta prescripció

perquè sou tan durs de cor.

Però al principi, Déu creà l’home i la dona.

Per això deixa el pare i la mare,

per unir-se a la seva esposa,

i ells dos formen una sola família.

Per tant, ja no són dos, sinó una sola família.

Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar.»

Un cop a casa, els deixebles

tornaren a preguntar-lo sobre això mateix.

Jesús els digué:

«Aquell qui es divorcia de la seva dona

i es casa amb una altra

comet adulteri contra la primera,

i si la dona es divorcia del seu marit

i es casa amb un altre, comet adulteri.»

La gent portava a Jesús uns nens

perquè els imposés les mans,

però els deixebles renyaven els qui els havien portat.

A Jesús li sabé greu que els renyessin,

i els digué:

«Deixeu venir els nens, no els exclogueu,

el regne de Déu és per als qui són com ells.

Us ho dic amb tota veritat:

Qui no rebi el regne de Déu com el rep un nen,

no hi entrarà pas.»

I els prenia als braços i els beneïa imposant-los les mans.

60. Moisès. (Jesús els preguntà: «Què us va ordenar Moisès?»).

Els Evangelis ens parlen vàries vegades de Moisès. És cert que allò que intenten els Evangelis és presentar-nos Jesús. O millor: intenten presentar-nos la realitat de l’Home adult, "previsualitzada" en la persona de Jesús. 
No ho fan de manera teòrica sinó en la persona concreta de Jesús de Natzaret.

Per presentar-nos la "realitat total de l'Home adult", en la persona concreta de Jesús de Natzaret, evoquen també altres personatges significatius en la Història de la Humanitat o del Poble d’Israel. Un d’aquests personatges, de gran significat, és Moisès.

D’alguna manera, els Evangelis ens presenten Jesús com un Nou Moisès. Allò que va significar Moisès per al Poble elegit, ho representa Jesús per a tota la Humanitat.
Com Moisès va guiar el seu Poble d'Israel per passar des d’una "determinada" Esclavitud a una "determinada" Llibertat, també Jesús guia la Humanitat entera per superar "tota forma d'esclavitud" vers la Plenitud de la Llibertat.

Moisès va transmetre a la "multitud" (Dotze Tribus) la Llei, que els convertia en Poble; el "Poble de Déu". També Jesús transmet a la Humanitat el seu Esperit, que ens converteix en Comunitat, fills de Déu.

La figura coneguda i mitificada de Moisès serveix als evangelistes per dibuixar-nos la figura de Jesús com a primogènit d'una Humanitat ja adulta.

Hi ha moltíssims paral·lelismes entre "Moisès" i "Jesús". Però també hi ha importantíssimes diferències. Llegim en l’Evangeli de Joan: “La Llei fou donada per Moisès, però la Gràcia i la Veritat han vingut per Jesucrist” (Joan 1:17).

Moisès i Jesús són un regal de Déu a la Humanitat. Però responen a situacions i nivells diferents:
- Moisès representa la Llei en la situació de “minoria d’edat”.
- Jesús representa “la Gràcia i la Veritat”. És a dir: el Do de Déu als Homes oferint-los la plena Filiació. “A Déu, ningú no l’ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat” (Joan 1:18).

En "Jesús", podem visualitzar el Projecte Home en la seva plenitud. Una plenitud que es va escampant a tots els Humans a mesura que n'esdevenen conscients i l'accepten. “De la seva plenitud, tots nosaltres n’hem rebut gràcia rere gràcia”. També: “A tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni per desig carnal, ni per voler humà, sinó de Déu mateix”. (Joan 1:12s).

Cal no "contraposar" Moisès i Jesús. Moisès respon a la infantesa de la Humanitat. Jesús, a la seva Adultesa o Plenitud. Són dues etapes molt diferents, però no es dóna la Plenitud sense haver passat per la Infantesa.

Tant és que s’hagi nascut "abans" de Crist com “després”. 
Tots els humans naixem en la Infantesa, sota la Llei (Lluc 2:39; Gàlates 4:4).
Però la Llei (tota Llei) és només un "educador" (Gàlates3:24). No és un fi en si mateixa sinó que tendeix a fer créixer el fill petit perquè es faci adult. Un cop adult, ja no li "serveix" la Llei.

Jesús és i visualitza el Fill ja adult. "L’Hereu" en qui el Pare vessa totalment la seva Vida. I els "Humans" som convidats a ser "fills" en el Fill. No és que Déu tingui molts "fills", sinó que ens crida a participar en el filiació del seu FILL ÚNIC.

Jesús no nega ni desautoritza la Llei de Moisès (Mateu 5:18); però la situa al seu "moment".
“El dissabte (la Llei) ha estat fet per a l’home, i no l’home per al dissabte. Per això el Fill de l’home és senyor fins i tot del dissabte” (de la Llei). (Marc2:27).

Els qui hem nascut “després de Crist”, comencem entenent Jesús com el nostre "Moisès"; és dir: com a "legislador". Però la mateixa Llei ens impulsa a descobrir-hi el Fill. Després, la trobada amb "l'Home-Jesús" (és a dir, la trobada amb els homes reals) va esdevenint una invitació constant a "convertir-nos", fins a sentir-nos fills en el Fill, i progressivament germans de "tots" els "germans".

Amb tot, sempre haurem d’estar atents per superar la temptació de “matar el fill” (sempre,  encara més o menys “desconegut”) moguts per una pretesa "fidelitat a la Llei". (Joan19:7 i Lluc 23:34).

 

Diumenge 26. B. "Nom"

26è. diumenge de durant l’any B.

Paraules i Parauletes.

"Nom"

EVANGELI. (Marc 9,38-43.45.47-48).

En aquell temps, Joan digué a Jesús:

«Mestre, n’hem vist un que es valia del vostre nom

per treure dimonis,

i li dèiem que no ho fes més,

perquè no és dels qui vénen amb nosaltres.»

Jesús respongué:

«Deixeu-lo fer.

Ningú que en nom meu faci miracles

no podrà després malparlar de mi.

Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres.

Tothom qui us doni un vas d’aigua pel meu nom,

perquè sou de Crist,

us dic amb tota veritat

que no quedarà sense recompensa.

Però a aquell que allunya de mi

un d’aquests petits que tenen fe,

valdria més que el tiressin al mar

amb una mola d’ase lligada al coll.

Si la teva mà et fa caure en pecat,

talla-te-la.

Val més que entris a la vida sense mà,

i no que vagis amb totes dues mans a l’infern,

al foc que no s’apaga.

Si el teu peu et fa caure en pecat,

talla-te’l.

Val més que entris a la vida sense peu,

i no que siguis llençat amb tots dos peus a l’infern.

I si el teu ull et fa caure en pecat,

treu-te’l.

Val més que entris al regne de Déu amb un sol ull,

i no que siguis llençat amb tots dos ulls a l’infern,

on el corc no mor mai i el foc no s’apaga.»

59. “Nom”. (...n’hem vist un que es valia del vostre nom per treure dimonis...).

En la cultura hebrea el nom fa la cosa. Per això quan algú rep una missió que canviarà la seva vida en relació als altres, se li dóna un nom adequat. També és veritat que, en la Bíblia, donat que Déu ja "coneix" la vocació de cada persona, sovint no caldrà canviar-li el nom perquè ja porta el que pertoca. Fins i tot Déu mateix se'ns presenta a través del "nom adequat" a com Ell vol fer-se "present" en un moment determinat o en un Poble concret. Així, per a Israel, el nom de Déu és "Jahvé", que significa: "Jo sóc el que hi sóc".
Evidentment, això comporta que l'home no pot usar falsament el nom de Déu (Èxode 20,7).

En els Evangelis veiem que Jesús té diferents noms. En primer lloc el mateix nom de “Jesús”, que vol dir “salvador”, perquè salvarà dels pecats el seu poble (Mateu 1:21).

També és diu “Emmanuel” perquè significa “Déu amb nosaltres” (Mateu 1:23).

També és anomenat “Messies”, que significa “Ungit”, i, en grec, "Crist", perquè és "l’Ungit" amb Esperit Sant.

Com que el nom fa la cosa, fàcilment podem pensar que, utilitzant el nom d’una persona important, podrem fer també les "coses importants" que ella fa. Però aquí pot aparèixer un "conflicte de competències".
El relat que hem llegit és ben curiós: Joan, un dels dotze deixebles, explica a Jesús que algú està usant el seu "nom" per treure dimonis, i que li ho han prohibit "perquè no és dels qui vénen amb nosaltres".

Sorprenent! Els Apòstols es senten propietaris "en exclusiva" del nom de Jesús (tot i que acabaven d’experimentar que eren incapaços de saber “utilitzar” aquest nom. Marc 9:18). La resposta de Jesús és clara i concisa: Deixeu-lo fer.

Quin és aquest “nom” que permet treure dimonis?
Evidentment, estem parlant del nom de “Jesús”. Però, quan Jesús parla de si mateix, sol fer servir l’expressió “el fill de l’home”. I quan Jesús s’anomena el fill de l’home, no parla en primera persona sinó en tercera persona. No diu, per exemple, el fill de l’home seré entregat... sinó el fill de l’home serà entregat... 

Jesús, parlant de si mateix en tercera persona, vol indicar que la seva realitat desborda la seva "individualitat" concreta i experimentable. Jesús, el fill de l’home, es va realitzant en tota la Història humana, i inclou tots els Humans. No és un personatge al·legòric; és una persona cent per cent real. Però els Evangelis parlen d’ell per mostrar-nos els horitzons de vida que s’obren davant cada ésser humà que els accepta. Dit d’una altra manera: Jesús, home real i concret, és "també" l’home-mostra per a tots els qui busquin ser plenament humans.

És per això que tot aquell que fa humanitat, sigui adscrit o no al grup dels seguidors de Jesús, pot treure dimonis. (Aquí “dimonis” vol dir tot allò que ens impedeix ser realment humans: manies, complexos, alienacions,...).

L’autèntic nom que ens permet treure dimonis (fer humanitat) és Home. Aquest és el "nom" que, alçat com a senyera que trobarà contradicció (Lluc 2:34), indica en quin costat estem situats: si a favor de l’Home, o en contra.

La tràgica situació actual de la Humanitat posa davant els nostres ulls, amb gran força, la radicalitat d’aquest dilema. I cadascú, des de la seva situació personal i col·lectiva, ha d’escollir: o humanitzar-se fent humanitat, o deshumanitzar-se desfent humanitat.

Més enllà de les etiquetes nacionals o internacionals; més enllà de les diferents Religions o Cultures; més enllà de solemnes proclames de Drets humans o de Deures, avui, com sempre, cadascú ha de decidir si es posa a favor o en contra de l’Home. A favor o en contra de l’home concret, pròxim; aquell que trobem en el "nostre camí" en la vida de cada dia (Lluc 10,30ss.  Mateu 25,31ss).

Avui el repte dels "deixebles de Jesús" no és pas fer una societat més "cristiana", o més "religiosa", o més "espiritual",... El repte de tots és fer una societat més humana. Créixer en humanitat fent Humanitat, amb tothom qui s’hi apunti, "vingui o no amb nosaltres".

La Humanitat.
Aquesta és "l’Obra de Déu", que Ell ha decidit no fer tot sol. “Fem l’Home”, va dir-se (Gènesi 1:26). Fem l’Home: Déu i els Humans. Perquè els Humans només podem ser a imatge i semblança de Déu si som coautors de nosaltres mateixos.

 
Per això, en el Parenostre, Jesús vol que demanem la vinguda del "Regne de Déu" col·laborant a santificar el seu Nom (Lluc 11,2ss).
També els deixebles són enviats al món a batejar en nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant (Mateu 28,19); és a dir: a fer Humanitat introduint cada persona en l'àmbit de l'acció "humanitzadora" de Déu.

 

Diumenge 25. B. "Tres dies"

25è. diumenge de durant l’any B.

Paraules i Parauletes.   "Tres dies".

 EVANGELI. (Marc 9,30-37).

En aquell temps,

Jesús i els deixebles passaven per Galilea,

però Jesús no volia que ho sabés ningú.

Instruïa els seus deixebles dient-los:

«El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes,

el mataran i,

un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies.»

Ells no entenien què volia dir,

però no gosaven fer-li preguntes.

Arribaren a Cafar-Naüm.

Un cop a casa, els preguntà: «Què discutíeu pel camí?»

Però ells callaven,

perquè pel camí havien discutit

quin d’ells seria el més important.

Aleshores s’assegué, cridà els dotze i els digué:

«Si algú vol ser el primer,

ha de ser el darrer i el servidor de tots.»

Després féu venir un noi,

el posà al mig,

el prengué als braços i els digué:

«Qui acull un d’aquests nois

perquè porta el meu nom,

m’acull a mi,

i qui m’acull a mi,

no m’acull a mi, sinó al qui m’ha enviat.»

58. Tres dies. (...un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies.)

Pot resultar sorprenent l’expressió tan repetida en els Evangelis en referència a la resurrecció de Jesús. Algú podria preguntar: per què això dels "tres dies"? Què passa amb Jesús des del moment de la seva mort fins que ressuscita al tercer dia?

Cal dir en primer lloc que, amb la mort, s’acaba el "temps" de cadascú. Després de la mort, el factor temps (per al difunt) ja no té aplicació. Amb la mort entrem en una altra dimensió que no és "temporal". Als Evangelis, a vegades, d’aquesta nova dimensió se’n diu “vida eterna”. I la "eternitat" no s'ha d'entendre com un "temps que no s’acaba mai".

Mentre vivim en el temps no sabem què pot voler dir "eternitat", però podem intuir que s'aplica a una "realitat" que ja no es mou entre un abans i un després; ni inclou la successió de dies i hores.
Podem imaginar-la com una presència en Plenitud o una plenitud de Presència. Un “ara” que no "se'n va" perquè ja ho conté Tot.

Quan els Evangelis ens parlen de la resurrecció de Jesús al cap de tres dies, volen dir-nos que la seva "mort" va ser real. Jesús va morir, i va morir de debò, al cent per cent. És una manera d'assenyalar el significat de la mort real.

En la mentalitat jueva, es considera que una persona no mor "del tot" fins al tercer dia. La "mort" no és un "fet instantani". Això encara s’aplica, d’alguna manera, entre nosaltres: quan mor algú, no se l’enterra fins passades 24 hores. És a dir, fins al tercer dia. Hi ha el dia de la mort, les 24 hores següents, i, al tercer dia, se sol fer l’enterrament.

Això respon a allò que ens diu l'experiència: no es passa de vida a mort instantàniament. És un procés. Encara que actualment es pot detectar amb precisió l’instant en què s’interromp l’activitat cerebral, la mort d’una persona no és només un fet cerebral.

Els Evangelis, dient que Jesús va ressuscitar al tercer dia, volen indicar que va morir realment i del tot. I aquesta afirmació és important precisament per entendre la resurrecció. No hi ha resurrecció sense mort. No hi ha resurrecció real sense mort real.

Per què?
Perquè la "resurrecció" és la vivència de la mort com a vida plenament donada.

La resurrecció no s’ha d’entendre com un “tornar a la vida” després de morir, sinó com el “pas” a una nova forma de vida que segueix a la donació total de la vida rebuda.
La mort és el pas de la vida tinguda a la vida donada; de la singularitat i individualitat marcades per un cos físic, a la situació de comunió. I la "resurrecció" ens diu que la "vida plenament donada" esdevé "vida plenament compartida".

Mentre la nostra vida és corporal, el cos és el suport i l’expressió de la nostra individualitat. En morir, la nostra individualitat té com a “suport” (és una manera de dir-ho o d’imaginar-ho) els vincles de comunió que hem anat creant i acollint en la nostra vida.
Gràcies al cos, podem tenir vida i aprendre a donar-la. Donant-la, entrem en la vida de comunió, que és plenitud de Presència o presència en Plenitud.

Per això seria un error entendre la resurrecció de Jesús com una experiència purament individual. Els Evangelis expressen aquesta dimensió “meta-individual” amb els relats de les aparicions de Jesús. L’Evangeli de Mateu connecta explícitament la mort de Jesús amb la  seva resurrecció i la dels "cossos dels sants": "Llavors, la cortina del santuari s’esquinçà en dos trossos de dalt a baix, la terra tremolà, les roques s’esberlaren, els sepulcres s’obriren, i molts cossos dels sants que hi reposaven van ressuscitar; sortiren dels sepulcres i, després de la resurrecció de Jesús, van entrar a la ciutat santa i s’aparegueren a molts" (Mateu 27:51).

La mort resurrecciosa de Jesús hi és descrita com un fet "còsmic", que afecta a tots els difunts.

En el Crec en un Déu del Catecisme es diu això mateix amb la frase “davallà als inferns”. És un llenguatge ben poc adequat per a la mentalitat d’avui, però indica d’una manera ben gràfica que la resurrecció de Jesús "connecta" directament amb la resurrecció de tots els humans, i la Plenitud de la Creació. (Joan 1:12ss; 3:14. Veure també Carta als Efesis, o Colossencs 1:12ss).

Diumenge 24 B. "Pere".

Paraules i Parauletes.   "Pere".

EVANGELI. (Marc 8,27-35).

En aquell temps,

Jesús, amb els seus deixebles,

se n’anà als poblets de Cesarea de Felip,

i pel camí preguntava als seus deixebles:

«Qui diuen la gent, que sóc jo?»

Ells li respongueren:

«Uns diuen que sou Joan Baptista,

d’altres, que sou Elies,

d’altres, que sou algun dels profetes.»

Llavors els preguntà:

«I vosaltres, qui dieu que sóc?»

Pere li respon: «Vós sou el Messies.»

Ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú.

I començà a instruir-los dient:

«El Fill de l’home ha de patir molt:

els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei

l’han de rebutjar,

ha de ser mort,

i al cap de tres dies ressuscitarà.»

I els ho deia amb tota claredat.

Pere, pensant fer-li un favor,

es posà a contradir-lo.

Però Jesús es girà,

renyà Pere davant els deixebles i li digué:

«Fuig d’aquí, Satanàs!

No penses com Déu, sinó com els homes.»

Després cridà la gent i els seus deixebles i els digué:

«Si algú vol venir amb mi,

que es negui ell mateix,

que prengui la seva creu i m’acompanyi.

Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà,

però el qui la perdi per mi i per l’evangeli,

la salvarà.»

57. Pere. ( Jesús... renyà Pere davant els deixebles...).

La Història de l’Església, sobretot a partir de l’any 380 en què l’emperador Teodosi I va imposar el "Cristianisme" com a Religió d’Estat, la figura de Pere s'ha envoltat de polèmica .

El fet que una part important de l’Església consideri els "bisbes de Roma" com a successors de Pere, amb "autoritat" sobre tots els cristians, i que una altra gran part de l’Església no ho cregui així, ha estat causa de grans polèmiques i, fins i tot, de guerres.

Per als qui defensen la primacia dels "successors de Pere", la "divisió" de l’Església és el seu major escàndol. En canvi, per als qui neguen que el bisbe de Roma ostenti una "autoritat suprema" sobre tota l'Església, el major escàndol és precisament aquesta pretensió que s’arroguen els Papes de Roma.

Després del concili Vaticà II, les ganes d’entendre's i un més gran coneixement dels Evangelis sembla que estan ajudant a desfer errors i malentesos passats.

Els Evangelis ens presenten "Pere" sobretot com a portaveu dels Dotze. Però el mateix "Grup dels Dotze" serveix, en els Evangelis, de contrapunt a la figura de Jesús.

Els Evangelis volen dibuixar-nos ben nítida la figura de Jesús. Però això no és fàcil a causa de les nostres idees preconcebudes i dels nostres sentiments desajustats. Per això es serveixen de la presència de "Els Dotze" com a contrapunt. Ells fan de "marc" per enquadrar millor la imatge de Jesús. Són com el color fosc de la pissarra que ajuda a fer més visible la ratlla blanca del guix.

Les intervencions, paraules, reaccions  o actituds de Pere amb els Dotze són utilitzades per a mostrar la "correcció" que hi ha de fer Jesús.

Els tres Evangelis Sinòptics ens donen la llista completa dels Dotze. El més significatiu és el número. Són dotze, per "actualitzar" d'alguna manera les Dotze Tribus del Poble elegit. Un cop establert el número, hi ha noms que prenen un significat especial segons l’ocasió.

“Pere” és el sobrenom que es dóna a Simó. “Pere” significa “pedra”.
Unes vegades (la majoria) evocarà la duresa de cor (“cor de pedra”) del Poble escollit, que els profetes tan sovint havien blasmat (Ezequiel 11,19;   Siràcida 17,16).

Altres vegades servirà per indicar la "roca" que ha de servir de "fonament" de la nova Humanitat inaugurada en Jesús i el seu Missatge. Una "roca" ben "especial", perquè haurà de "ablanir-se" i "convertir-se". La "conversió" forma part integral de la "missió" de la Roca (Lluc 22,31).

Humanitat serà "nova" no pas perquè es postergui la "antiga". No. La "nova" Humanitat es construeix sobre el fonament de l’antiga, com l’edat adulta es construeix sobre l’adolescència i la infantesa. El Poble de les Dotze Tribus no queda pas "postergat". Al contrari: serveix de roca sobre la qual s’assenta la Humanitat adulta. Perquè Déu és fidel a les seves promeses.
Però serà necessària la "conversió": el "pas", conscient i lliurement decidit, cap a la "Humanitat adulta". I això no és "fàcil" (Lluc 5,35ss)

Una bona part del "Poble Elegit" posa resistència seguint uns “pastors” que confonen elecció amb privilegi; missió amb superioritat.

En els Evangelis, Pere amb els Dotze són l’expressió vivent d’aquest error, i la seva "presència" en els Evangelis servirà per posar de relleu el missatge i l’obra de Jesús, però per contrast.

En les llistes de Els Dotze, Pere, que nega Jesús, sempre és el primer, i Judes, que trairà Jesús, sempre és l’últim. Així formen una "sèrie" que agafa tot el Grup.

Pere, dur com la pedra, negarà tres vegades Jesús (l’Home). “Jo no conec "aquest home” (Mateu 26,72).
Judes (el nom evoca els Poderosos de Judea perquè "tenia la "bossa". Joan 13,29) "l’entregarà als homes”, però "venent-lo per trenta monedes de plata" (Mateu 26,15). (>“Trair”).

Però, en els Dotze, no tot és “contrapunt”: Ells són “deixebles”.

Pere té un germà que es diu "Andreu", que significa home "adult" o "madur", i com a tal, capaç d’intuir la novetat de Jesús (Joan 6:9).

També, en els Evangelis de Lluc i de Joan, hi ha un altre “Judes”, que evoca i personifica els "Jueus fidels" a la Alianza (fidels a l’Home).

El mateix Pere, que negarà tres vegades l’Home, plorarà amargament la seva infidelitat (Mateu 26:75), i es convertirà. 
Aquesta seva "conversió" serà declarada per Jesús el "fonament estructural" de la seva "Església" (Mateu 16,18, únic lloc dels Evangelis, juntament amb Mateu 18,17, on apareix la paraula grega "església").
   

En realitat, la "infidelitat - conversió" de Pere", en l'Evangeli de Mateu, és el "punt de partida" per a tot aquell qui vulgui formar part de la "Església de Jesús".
Dit d'una altra manera: passar d'una "fe religiosa i infantil" a una "fe adulta, comporta per a tothom i permanentment de disponibilitat al canvi constant de valors ("convertir-se") passant de "veure les coses com els homes" a "veure les coses com Déu" (Mateu 16,23).

En els Evangelis, "Pere" és una figura ambivalent, però essencial:
-Jesús el declara "sortós" perquè ha acollit la "paraula de Déu" (Mateu 16,18). I la vegada, en el mateix relat, Jesús el "corregeix" dient-li: aparta't de mi Satanàs! No penses "com Déu" sinó "com els homes" Mateu 16,23).

És "natural" que Pere pensés "com els homes", perquè és "humà". Però, per esdevenir "seguidor de Jesús", cal acceptar d'anar "més enllà", i convertir-se, acceptant de pensar "com Déu".

"Convertir-se", com actitud permanent, forma part del seguiment de Jesús.
Jesús personifica l'Home. Cada "trobada amb l'home" és sempre nova. Per això cal una actitud "permanent" de conversió (Lluc 22,31: Simó, Simó, mira que Satanàs us ha reclamat per sacsejar-vos com qui garbella blat, però jo he pregat per tu, perquè no defalleixi la teva fe. I tu, quan t’hauràs penedit, enforteix els teus germans).  

 

Nota.

Cal tenir en compte que els Evangelis ens parlen també d'altres significats de la paraula “pedra”. Per exemple la pedra-roca sobre la qual s’alça una "bona" construcció (Mateu 7,24), o la pedra-clau de volta, aquella que han anat refusant contínuament els constructors, i que acaba essent la pedra que corona l’edifici (Mateu 21:42).

Tornant a la Història de l’Església, cal reconèixer que és impossible, a partir del que trobem en els Evangelis, entendre i acceptar tot el muntatge social i "teològic" que s’ha fet amb l’excusa de Simó, l'anomenat "Pere".
Sobre aquest punt, sembla indispensable i urgent "revisar" la "doctrina" de l'Església Catòlica.

Diumenge 23 B. "Efatà". Obre't.

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Marc 7,31-37).

En aquell temps,

Jesús tornà del territori de Tir pel camí de Sidó,

i se n’anà cap al llac de Galilea,

passant pel territori de la Decàpolis.

Li portaren un sord, que a penes sabia parlar,

i li demanaren que li imposés les mans.

Jesús se l’endugué tot sol, lluny de la gent,

li posà els dits a les orelles,

escopí i li tocà la llengua,

aixecà els ulls al cel,

sospirà i (li) digué: «Efatà», que vol dir, «obre’t».

A l’instant se li obriren les orelles,

la llengua se li deslligà

i parlava perfectament.

Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú,

però com més els ho prohibia,

més ho explicaven a tothom,

i no se’n sabien avenir.

Deien: «Tot ho ha fet bé:

fa que els sords hi sentin

i que els muts parlin.»

56. “Efatà”. (... sospirà i li digué: “Efatà”, que vol dir, “obre’t”).

L’evangeli de Marc (el primer dels Evangelis, segons els estudiosos, i que inaugura el gènere literari “evangeli”) ens ofereix tres “crits” de Jesús en la seva llengua aramea (o en hebreu, segons alguns). Tenen la mateixa estructura literària: crit + traducció.
Sembla clar que es tracta d’un recurs literari amb el qual l’evangelista vol cridar l’atenció del lector.

Aquests crits són:

- «Talita, cum», que vol dir: «Noia, aixeca't.» (Marc 5:41).

- «Efatà!», que vol dir: «Obre't!» (Marc 7:34).

- «Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani?», que vol dir: «Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?» (Marc 15:34).

D’aquestes tres expressions “efatà” és la central, i es troba també, més o menys, al centre de tot l’Evangeli de Marc.

Amb aquestes tres expressions així destacades, sembla que l’evangelista ens vol mostrar un procés. “Talita cum” marcaria l’inici del procés. Són paraules dites a la filleta d’un Cap de sinagoga, morta segons els presents, però que Jesús diu que dorm. Jesús la desperta donant-li la ma. La noia s’aixeca i es posa a caminar.

Cap a on va? No es diu; només es diu que es posa a caminar. (Això em recorda el títol d’un petit i preciós llibre de Teodor Suau: Més important que la meta és el camí. Publicacions de l’Abadia de Montserrat). Caminar té sentit per si mateix; caminar, com a forma de vida; com a maduració i creixement per entrar més plenament en la Vida.

La Vida com a Camí. Aquí entra el segon crit de Jesús: Efatà. El relat ens parla de foradar les orelles i destravar la llengua. Ser capaços d’escoltar i parlar. Comunicar-se. La vida com a comunicació. L’oïda i la parla ofereixen la matèria prima per a la comunicació, que pot esdevenir comunió. La vida humana està cridada a esdevenir Comunió.

“Obre’t”. Els especialistes fan notar que el verb no es refereix a les orelles sinó a la persona. Mirant la traducció grega que en fa el mateix evangelista, el verb està en passiva (dianoichthēti). Literalment: sigues obert. Alguns tradueixen: sigues obert del tot, o bé: sigues obert fins al final.

Fins al final. Això ens porta al tercer crit de Jesús: «Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani?» Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat? És l’experiència de qui s’ha obert del tot, sense arrapar-se a res que tanqui la seva obertura.

Alguns estudiosos de la Religió parlen de la tendència dels humans a fer-se un “Déu tapaforats”. L’autèntica fe ha d’anar superant constantment la temptació "d’apoderar-se" de Déu per convertir-lo en tapadora de la nostra obertura. Jesús a la Creu, braços oberts, experimenta l’absència del “seu” Déu. Déu meu; Déu meu.
El seu Déu és "el Déu d’Israel". Al final de procés, el Déu propietat privada esdevé absent. Cap tapadora per a la pròpia obertura. Només obertura; només Llibertat.

En Jesús, l’home esdevé “semblant a Déu” (Gènesi 1:26); pura Obertura; pur Amor al cent per cent, sense res de possessiu. Tot ell "Paraula"; tot ell "Creador".

Déu no abandona l’home obert. Però l’experiència de ser abandonat permet a l’home entrar en l’àmbit de la Llibertat i de l’Amor absoluts. La seva obertura no tapada li permet lliurar l’esperit (Marc 15:37). A partir d’aquí, tot es renova, i queda superada tota forma de tancament (“Llavors la cortina del santuari s'esquinçà en dos trossos de dalt a baix”. Marc 15:38. Veieu també Mateu 27:51).

No és que el procés porti cap a la mort. És el pas d’una vida tancada a una vida oberta; d’una vida tinguda a una vida donada. Ho proclamarà solemnement el mateix Centurió que ha presidit l’escena de la crucifixió: “El centurió, que estava enfront d'ell, quan veié la manera com havia expirat, digué: «És veritat: aquest home era Fill de Déu.» ( Marc 15:39).
És veient la manera com Jesús mor que el Centurió descobreix la seva identitat; la identitat de l’Home madur. Ell, i les dones. Només elles han acompanyat Jesús en tot el seu procés d’obertura. Per això elles seran les primeres a fer l’experiència de a on porta aquest procés: a la resurrecció.

 

 

Diumenge 22. B. "Banyar-se"

22è. diumenge de durant l’any B.

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Marc 7,1-8a.14-15.21-23).

En aquell temps,

els fariseus i alguns mestres de la Llei

que venien de Jerusalem

es reuniren entorn de Jesús

i s’adonaren que alguns dels seus deixebles

menjaven amb les mans impures,

és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les.

Cal saber que els fariseus, i en general tots els jueus,

seguint la tradició que han rebut dels ancians,

no mengen mai sense haver-se rentat les mans ritualment,

i quan tornen del mercat

no mengen sense haver-se banyat;

i observen per tradició moltes pràctiques semblants,

com és fer passar per l’aigua,

vasos i gerros i atuells d’aram.

Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei

preguntaren a Jesús:

«Per què els vostres deixebles

no segueixen la tradició dels ancians

i mengen amb les mans impures?»

Jesús els respongué:

«Isaïes tenia tota la raó

quan va profetitzar de vosaltres, hipòcrites,

tal com diu l’Escriptura:

“Aquest poble m’honora amb els llavis,

però el seu cor es manté lluny de mi.

El culte que em dóna és en va,

les doctrines que ensenyen són preceptes humans.”

Vosaltres abandoneu els manaments de Déu

per mantenir les tradicions dels homes.»

Després cridà la gent i els deia:

«Escolteu-me tots i enteneu bé això que us dic:

Res del que entra dintre de l’home des de fora

no el pot contaminar;

només allò que surt de l’home, el pot contaminar,

perquè de dins de l’home, és a dir, del seu cor,

en surten els pensaments dolents

que el porten a cometre fornicacions,

robatoris, assassinats, adulteris, estafes, maldats, enganys,

indecències, enveges, insults, arrogància, ximpleria:

tot això dolent surt de dintre

i és el que contamina l’home.»

55. Banyar-se. (...no mengen sense haver-se banyat...).

Ens els Evangelis hi ha dues classes de bany.
Hi ha persones que es banyen per purificar-se de les contaminacions rebudes en la relació amb persones impures, pecadores, incrèduls, malaltes, infectades,... Es un "bany ritual" pel que s’alliberen de les "energies negatives" rebudes, i retroben la "puresa original" o reconquerida de les seves vides.

Però hi ha una altra classe de bany que significa exactament el contrari. Hi ha persones per a les quals banyar-se significa immergir-se en la realitat humana, sentint-se solidaris de les seves virtuts i dels seus pecats, de les seves perfeccions i de les seves impureses. És el bany de Jesús en el Jordà; és el bany del fill de l’home que es barreja amb els humans, encara que siguin tinguts per pecadors o impurs.
Sorprenentment, aquest bany de Jesús en el Jordà, aquesta immersió en la realitat humana, esquinça el cel i restableix a unitat entre el suposats "món de Déu" i "món dels Humans" (Marc 1:10).

Tenim tendència a separar aquests dos "mons": el món de Déu, perfecte; i el món dels humans, imperfecte. Davant aquests dos mons, sentim la temptació d’allunyar-nos del món dels humans (a pesar de ser el nostre) i apropar-nos al món de Déu (que imaginem).

Els Evangelis ens fan veure que aquesta pretensió és equivocada. No és possible acostar-se a Déu trencant la solidaritat amb els humans. Separant-nos dels Humans (de la gent, de la multitud,...), deixem de ser humans.

Per contra: la solidaritat amb els Humans (i amb la resta de vivents) “esquinça el cel”. És a dir: ens permet descobrir que no hi ha dos mons sinó un sol i únic món, creat i estimat per Déu; i cridat a transformar-se des de dintre per l’aprenentatge i la pràctica de la solidaritat.
Perquè Déu és amor, i no tenim cap altra manera d’aprendre a estimar si no és per la solidaritat amb els Humans i amb els vivents que ens trobem en el nostre camí de la vida.

En el llenguatge actual, d’aquesta manera de "banyar-se" en solem dir també “mullar-se”. És un llenguatge ben gràfic. En tot cas, sembla evident i raonable que el nostre món no l’arreglaran els qui s’hi situen per sobre o per sota, sinó aquells que assumeixen la missió de fer, des de dintre, un món cada dia millor, amb llibertat i generositat.