diumenge, 25 de juny del 2017

13è diumenge.A. "Recompensa".




Evangeli (Mateu 10, 37-42)
En aquell temps Jesús digué als seus apòstols:
«Qui estima el pare o la mare més que a mi,
no és bo per venir amb mi.
Qui estima els fills o les filles més que a mi,
no és bo per venir amb mi.
Qui no pren la seva creu i m'acompanya,
no és bo per venir amb mi.
Els qui vulguin guardar la vida en poder seu,
la perdran,
però els qui per causa meva l'hauran perduda,
la retrobaran.
Qui us acull a vosaltres, m'acull a mi,
i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat.
Qui acull un profeta perquè és profeta,
tindrà la recompensa dels profetes,
qui acull un just perquè és just,
tindrà la recompensa dels justos,
i tothom qui doni un vas d'aigua fresca
a un d'aquests petits,
només perquè és el meu deixeble,
us dic amb tota veritat,
no quedarà sense recompensa.»


159. Recompensa. (Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes...).

La Bíblia, i concretament els Evangelis, parlen sovint de recompensa. La paraula original grega és “misthos”, que serveix per indicar la conseqüència d’una acció, comportament, servei, actitud,... en la persona que l’ha realitzada. En aquest sentit pot significar el salari o la paga per un treball, un premi merescut,...
Normalment es tracta de conseqüències bones o positives; però també pot significar un resultat negatiu. Així, per exemple, d’aquells que preguen o dejunen només per fer-se veure, Jesús diu que “ja tenen la recompensa” (ser "ben vistos"), indicant que es tracta d’una recompensa ben pobre, i que exclou la bona i autèntica (Mateu 6:2).
En l’evangeli d’avui es fa servir tres vegades la paraula recompensa (“misthos”). Aquesta insistència vol indicar la seguretat de la recompensa. Per altra part, amb els tres exemples, se’ns vol advertir que la classe de recompensa depèn també de nosaltres.
El context és l’acolliment. Qui us acull a vosaltres, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat. Les diferents maneres d’acollir tenen recompenses diferents. Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes; qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justos.

Però no sempre la recompensa depèn de nosaltres. En el cas dels treballadors llogats per anar a treballar a la vinya (Mateu 20:1ss), la recompensa és la mateixa per a tots els treballadors, tant si han treballat tot el dia o només l’última hora. En aquest cas, la recompensa serveix sobretot per posar en evidència la generositat i llibertat de l’Amo.

En el cas d'algú que acull algú altre donant-li un vas d’aigua fresca (el tercer exemple que ens presenta l’evangeli llegit) s’assegura la recompensa, però no es diu ni quina serà ni qui la dona. Tampoc cal, perquè, en l’acolliment, la recompensa és el mateix acolliment.

Acollir una persona
és, a la vegada, una bona acció envers la persona acollida i una recompensa per a qui acull.

Per entendre això cal tenir en compte que l'actitud acollidora converteix la presència de l’altre en un do per a l'acollidor.

Els Humans ens "humanitzem" fent humanitat.
El qui es fa
present a la nostra vida ens ofereix l’oportunitat de 
“humanitzar‑nos” acollint-lo, i activa la nostra capacitat humanitzadora envers ell.
Qui acull un profeta... tindrà la recompensa dels profetes.
I també: Qui acull un
ésser humà, per petit que sigui, simplement perquè és "humà", s’humanitza. És a dir: es compleix en ell el “Projecte humanitzador de Déu” (Gènesi 1:26), que és la millor recompensa.
El Projecte Home certament es realitzarà; però, per a cada un dels Humans només es realitza si, lliurement i generosa, acull l'altre que se li "fa present".
No podem humanitzar-nos sols. Ens humanitzem mútuament.

Déu, que ha iniciat el projecte "Home" sense nosaltres, només el porta a terme amb nosaltres i a través nostre, perquè no ens ha destinat a ser simplement “creatures” sinó “fills” seus i “germans
” entre nosaltres. I això demana la nostra resposta lliure.
El Projecte de Déu és una HUMANITAT que esdevingui a imatge i semblança seva (Gènesi 1,26). Ser part, i part activa, d’aquesta Humanitat és la recompensa.

diumenge, 18 de juny del 2017

Diumenge 12è. Any A. "Por".



Paraules i Parauletes.    "Por".



EVANGELI. (Mateu 10,26 - 33).

En aquell temps...
Jesús digué als seus apòstols:
“No tingueu por dels homes.
No hi ha cap secret que tard o d’hora no sigui revelat;
no hi ha res amagat que tard o d’hora no sigui conegut.
Allò que us dic a la fosca,
digueu-ho a plena llum;
allò que us he dit a cau d’orella,
proclameu-ho des dels terrats.

I no tingueu por dels qui maten només el cos,
però no poden matar l’ànima.
Tingueu por més aviat del qui pot perdre a l’infern
tant l’ànima com el cos.
¿No es venen dos pardals per pocs diners?
Doncs, ni un d’ells no cau a terra
si no ho permet el vostre Pare.
Però a vosaltres,
Déu us té comptats cada un dels cabells.
No tingueu por:
valeu molt més que tots els ocells plegats.

A tothom que em reconegui davant dels homes,
també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel;
però a tothom que em negui davant els homes,
també jo el negaré davant el Pare del cel.


158. Por. (...no tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar l’ànima...).
La por és un sentiment primari.
Tothom l’experimenta d’alguna manera i la coneix bé, encara que sigui difícil definir-la perquè és diferent en cada persona. I cada persona la viu diferentment en les canviants situacions de la vida. Per això en totes les llengües, la "por" té una gran varietat de noms que en destaquen diferents matisos: temor, espant, terror, paüra, basarda, pànic, paor, esglai, espavent, inseguretat,...
La por és utilitzada pels poderosos.
I, com que la base de la por són les necessitats, el primer que intenten els poderosos és fer-se necessaris ells mateixos. L’expressió més burda d’aquest engany la trobem actualment en els Estats. Els poderosos han organitzat de tal manera els seus Estats que ells hi han esdevingut absolutament "necessaris". Els mateixos Estats resulten també "necessaris", amb la teranyina sufocant de la seva "burocràcia", i les seves "lleis".

També en el camp religiós s’ha caigut en aquest parany. Els poders religiosos han “activat” la por religiosa per fer-se necessaris.
El Cristianisme va ser convertit molt aviat en religió. Però és evident que Jesús de Natzaret va oposar-se frontalment a tota religió legitimadora de Poder. D’aquí que una de les frases més repetides en els Evangelis sigui “No tinguis por” o “No tingueu por”.
No tingueu por de Déu perquè Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'ell (Joan 3:16s).
Que Déu ens doni el seu propi Fill significa que ens vol ser Pare, no espantaocells.
És cert que, sovint, la presència de Déu, quan experimentem que s’apropa o entra en la nostra vida, causa por i, fins i tot, terror. La seva absoluta grandesa posa en evidència, per contrast, la nostra petitesa. Més encara: davant Déu, la nostra petitesa pren la forma d’una "ombra" en la seva Llum; d’una indignitat que "taca" la seva Santedat. Recordem la reacció de Pere davant Jesús: Aparta't de mi, Senyor, que sóc un pecador! (Lluc 5:8).

És per això que, quan Déu ens fa experimentar la seva presència, d’una manera o altra sempre comença dient-nos: No tinguis por.
També és cert que la Bíblia afirma i repeteix que el “temor de Déu” és principi de saviesa (Proverbis 1:7). Però aquest temor no neix d’un sentiment d’inseguretat sinó d’un amor reverencial. També els enamorats tenen "por" d’ofendre’s sense voler; tenen "por" de no estar a l’altura de la bondat i de la generositat de l’altre. Per això es demanen perdó tantes vegades.

No tingueu por dels homes.
L’evangeli d’avui conté una frase sorprenent: "No tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar l’ànima".
Els humans som cent per cent "corporals". ¿Com se’ns pot demanar que no tinguem por dels qui ens poden matar el cos? ¿La mort corporal, no és el pitjor que ens pot passar?!

Aquí Jesús ens invita a fer un pas endavant en la nostra no-por.
És cert que som cent per cent "corporals". Però la nostra vida no roman subjecta per 
sempre a les condicions corporals. El cos també ens fa solidaris de tots els vivents, i progressivament aquesta solidaritat s'anirà convertint en allò que “aguanta" la nostra vida.

El nostre cos és el "suport" de la vida individual, però té una 
funció canviant: ens permet anar entrant progressivament en la dimensió solidària, i anar fent possible que la nostra "vida rebuda" vagi fent-se "vida donada", fins a esdevenir "vida plenament compartida".

El "suport" de la
vida donada i plenament compartida ja no és el cos individual sinó el cos espiritual (per fer servir l’expressió de St. Pau. 1Corintis 15:44) que “neix” de la solidaritat viscuda. És a dir: la vida compartida pren forma de "xarxa" que es converteix en el "nou suport" de les nostres vides.

Per imaginar aquesta “corporalitat canviant” ens pot ajudar allò que experimentem en les arts, com per exemple en la Música. Els instruments musicals provoquen vibracions de l’aire cent per cent "corporals". Però quan algú escolta i gaudeix d’aquestes "vibracions corporals", apareix la "música", amb capacitat per transformar les nostres vides. Les vibracions acaben "desapareixent". La música, no. Queda “incorporada” en la "corporalitat" de qui la gaudeix.

També la "xarxa d'internet" ens pot ajudar a imaginar la "vida compartida" com a "suport" de la vida de cada un dels seus membres.


 

diumenge, 11 de juny del 2017

Corpus. Any A. "Menjar ... Beguda".



Paraules i Parauletes.



EVANGELI. (Joan 6, 51-58).
En aquell temps Jesús digué als jueus:
”Jo sóc el pa viu baixat del cel.
Qui menja pa d’aquest viurà per sempre.
Més encara: el pa que jo donaré és la meva carn,
perquè doni vida al món”.
Els jueus es posaren a discutir.
Deien: “¿Com s’ho pot fer aquest,
per donar-nos la seva carn per menjar?”
Jesús els respongué:
“Us ho dic amb tota veritat:
si no mengeu la carn del Fill de l’home
i no beveu la seva sang,
no podeu tenir vida en vosaltres.
Qui menja la meva carn i beu la meva sang
té vida eterna,
i jo el ressuscitaré el darrer dia.
Ben cert:
la meva carn és un veritable menjar,
i la meva sang és una veritable beguda.
Qui menja la meva carn i beu la meva sang
està en mi i jo en ell.
A mi m’ha enviat el Pare que viu,
i jo visc gràcies al Pare;
igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi.
Aquest és el pa baixat del cel.
No és com el que van menjar els vostres pares.
Ells van morir.
Però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre”.


157. Menjar ... Beguda (... la meva carn és un veritable menjar, i la meva sang és una veritable beguda).
Ja estem acostumats al llenguatge de doble nivell en els Evangelis, i sobretot en el de Joan: un nivell superficial i un nivell profund.
En l’evangeli d’avui, el nivell superficial és "tan absurd" que de seguida som portats a preguntar-nos pel nivell profund que vol suggerir. Diríem que en l’evangeli d’avui hi ha com un desplaçament de nivells: el nivell superficial està posat tant fora de la racionalitat que aconsegueix que el nivell profund quedi situat en una certa normalitat.
Que Jesús digui i repeteixi que la seva carn és un veritable menjar, i la seva sang una veritable beguda és "inacceptable", com fa notar el mateix evangelista amb la reacció dels oients (Joan 6,52). Semblaria una invitació al canibalisme! I no obstant, amb aquestes paraules tan "escandaloses", Jesús ens mostra el sentit més humà i humanitzador de tota vida humana: fer-se "aliment" els uns dels altres.
Amb un llenguatge dur, Jesús ens porta a descobrir la més dolça i agraïda de les capacitats humanes, ja que els Humans "vivim" en la mesura que "rebem vida i la donem".
La gran majoria de mares i pares ho saben per experiència directa. La gran majoria d’ells, posats a taula, podrien agafar el "pa" i dir als seus fills: aquest pa és la meva (nostra) vida que es fa aliment per a vosaltres. Teniu: preneu i mengeu-ne.
I no solament amb els fills. L’amor vertader és això: fer-se pa, fer-se aliment per a la persona o persones estimades. I quan aquesta donació és mútuament compartida, apareix la gratificant  experiència de la comunió.
Ningú no s’ha donat a si mateix la pròpia vida. Tots l’hem rebuda gratuïtament. I en gaudim donant-la.

Acceptar la pròpia vida com un do rebut, i convertir-la en "aliment" per als altres, constitueix el moll de l’os de la VIDA. I la VIDA és precisament el nucli dels MISSATGE DE JESÚS.
Per això entre els humans la taula i l’aliment compartit han esdevingut el símbol més potent i real, viscut (i celebrat) diàriament en "l’àmbit d’amor" que és la família.
Però és  un símbol també exigent, perquè fer-se aliment demana generositat; i la generositat demana esperit de servei; i l’esperit de servei es contraposa directament a una altra "tendència" també profundament humana (més aviat "inhumana!"): la voluntat de domini.

D’aquí, la temptació permanent de fer trampa: pretendre “servir” des d’una suposada "superioritat"; donar la pròpia vida 
"imposant-la".
La família és certament l'àmbit d’amor; però l'experiència  ens mostra també quant fàcilment es perverteix esdevenint un àmbit de domini. 

En les celebracions catòliques sovint s’ha substituït la “normalitat” de la taula pel “misteri” de l’altar. Ja no s'hi tracta de “fer-se aliment els uns dels altres” sinó de “consagrar" el pa i el vi perquè es  "converteixin" en el cos i la sang de Crist per mitjà d'una acció  "reservada" als qui en tenen el "Poder sagrat".
Així la Vida es converteix en Religió. Després, des de la "Religió", es "dirigeix" la Vida.
La "trampa" és clara, però, en les societats religioses, queda molt ben dissimulada. 
Greu corrupció de l’Eucaristia!!!

No és estrany que, en la mesura que la Societat s’ha anat emancipant de l’Església, hagi anat també abandonant unes celebracions rituals incapaces de significar la Vida rebuda i donada.
No cal lamentar que la gent "no vagi a missa", perquè ja fa temps que, havent-ne perdut el seu sentit profund, "
ja no celebreu el sopar del Senyor" (1Corintis 11,20).

En canvi, sortosament no s’ha perdut fer de la pròpia vida un aliment per als altres, tant dintre com fora de l’àmbit "confessional" cristià.
La dialèctica Humanització – Deshumanització (Comunió – Poder) continua plenament vigent; i cadascú ha de veure a quin costat va decidint situar-se, més enllà dels "ritus" que faci servir.
“També vosaltres em voleu deixar?”, pregunta Jesús (l’Home) als seus deixebles (Joan 6:67).


 

diumenge, 4 de juny del 2017

SS. Trinitat. A. "Condemnar ... Salvar".

("Trinitat")

EVANGELI. (Joan 3, 16-18).
Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic,
perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell,
sinó que tinguin vida eterna.
Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés,
sinó per salvar el món gràcies a ell.
Els qui creuen en ell, no seran condemnats.
Els qui no creuen, ja han estat condemnats,
per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu.


156.  Condemnar ... salvar. (Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell.).

Condemnats... Salvats...
La litúrgia ens invita a llegir aquestes paraules de Jesús a Nicodem per celebrar la Festa de la Santíssima Trinitat. La paraula “Trinitat” no surt mai a la Bíblia. No ve dels Evangelis sinó de la reflexió teològica.


Les paraules llegides avui, tretes del diàleg entre Jesús i Nicodem, semblen, a primer cop d’ull, contradictòries. Primerament Jesús afirma que ha estat enviat no pas per condemnar sinó per salvar el món. Però de seguida diu també que qui no creu en ell ja està condemnat.
Per què? Qui el condemna?

Amb aquest llenguatge aparentment contradictori, l’Evangeli de Joan ens vol dir una cosa important: la vida humana no és una realitat "estàtica" sinó "dinàmica i en creixement".

Imaginem un professor. El primer dia de Curs diu als alumnes que la seva feina com a professor no és pas suspendre o aprovar, sinó ajudar a tots a aconseguir aquells coneixements que necessitaran per la carrera que han escollit. Qui estudiï i els assumeixi, aprovarà. Qui no estudiï, "ja està suspès". S'ha suspès a si mateix.

Semblantment podem dir: comencem la nostra vida amb el mínim necessari per créixer. Qui decideixi "no créixer", ell mateix es priva de la Vida (queda condemnat).
La vida humana no és una vida qualsevol, una mica més desenvolupada que altres formes de vida. La vida humana té capacitat per anar assumint noves dimensions. A mesura que va esdevenint "conscient de si mateixa", va entrant en el camp sorprenent de la llibertat.

La llibertat ja no és una dimensió purament "biològica", sinó que permet a l’home donar respostes conscients i voluntàries a altres presències.
Aquestes respostes poden ser negatives. Però quan són positives, generen una nova dimensió que porta més enllà d'allò simplement "humà", ja que ens connecta amb la VIDA mateixa (“Déu”, en llenguatge religiós).
Cap paraula humana pot expressar adequadament aquesta nova dimensió, però ens hi acostem una mica sempre que fem una experiència de comunió. Intuïm que la comunió és la forma de Vida més plena, creativa i joiosa que existeix.
La Teologia, per expressar aquesta aproximació a la Vida, ha creat la paraula “Trinitat” amb la qual s’intenta expressar conceptualment no tant “allò que és” com “allò que no és” la "Vida".
Com a concepte, “trinitat” ens invita a anar més enllà de qualsevol forma de Monisme o de Dualisme aplicats a la Vida.

Més enllà de tot monisme global o particular.
Tot ésser humà és un "individu", únic i irrepetible. Però no pot ser entès només com a individu. Fins i tot si decideix viure tancat en si mateix, aquest tancament ja constitueix una forma de relació amb els altres. Per això pot generar situacions de trencament, d’ofensa, d’injustícia,...

Tampoc el Dualisme estricte aconsegueix explicar del tot la Vida humana.
La Vida humana no és un conjunt format per dues realitats (cos-ànima; yin-yang; Jo-Tu; dolor-evasió; ... ). Per començar a "entendre-la", sempre cal introduir-hi el concepte "relació".
Podria servir d’exemple un "imant": hi ha un pol positiu i un pol negatiu; però és la relació entre ells allò que crea el camp magnètic.

Semblantment, no són possibles dos “Jo” isolats. Pel simple fet d'existir, coexistim. Cada “Jo” esdevé un “Tu” per a l’altre. I amb la possibilitat, si ens decidim per la generositat, de generar un “Nosaltres”.
Tant si s’aplica a Déu com a la Vida humana, "Trinitat" expressa "relació". Progressivament, per a cada un dels Humans, viure és conviure. I, obrir-se a la convivència generosa és salvació.
Tancar-s'hi, és autocondemna.

Aquí “convivència” no significa ser més o menys ben avinguts, sinó que defineix l’estructura mateixa de la vida humana. Pel simple fet d’existir, estem ficats en la vida dels altres i els altres estan ficats en la nostra. 


 

diumenge, 28 de maig del 2017

Pentecosta. A. "Pentecosta".



Paraules i Parauletes.     "Pentecosta".



1ª LECTURA. (Fets dels Apòstols 2,1-11).
Durant la celebració de la diada de la Pentecosta,
es trobaven tots junts en un mateix lloc,
quan, de sobte,  se sentí venir del cel un so
com si es girés una ventada violenta,
i omplí tota la casa on es trobaven asseguts.
Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc,
que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells.
Tots quedaren plens de l’Esperit Sant
i començaren a expressar-se en diversos llenguatges,
tal com l’Esperit els concedia de parlar.

Residien a Jerusalem jueus piadosos
provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel.
Quan se sentí aquell so, la gent hi anà i quedaren desconcertats,
perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua.
Estranyats i fora de si deien:
«No són galileus tots aquests que parlen?
Doncs, ¿com és que cadascú de nosaltres
els sentim en la nostra llengua materna?
Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites,
hi ha residents a Mesopotàmia, al país dels jueus i a Capadòcia,
al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a Pamfília,
a Egipte i a les regions de Líbia, tocant a Cirena,
hi ha forasters de Roma, hi ha jueus i prosèlits,
hi ha cretencs i àrabs,
però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu
en les nostres pròpies llengües.»

EVANGELI. (Joan 20, 19-23).
El vespre d’aquell mateix diumenge,
els deixebles eren a casa
amb les portes tancades per por dels jueus;
Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.»
Després els ensenyà les mans i el costat.
Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor.
Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres.
Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.»
Llavors alenà damunt d’ells i els digué:
«Rebeu l’Esperit Sant.
A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó (Versió alternativa: Als qui els hi reprimiu, els quedaran reprimits)».


155. Pentecosta. (Durant la celebració de la diada de la Pentecosta...). (De la 1ª Lectura).
Als Evangelis no surt cap vegada la paraula “Pentecosta”. En canvi sí que surt al llibre Fets dels Apòstols, que és com una segona part de l’Evangeli de Lluc. Encara que només hi surt dues vegades, hi té un significat molt destacat. Es podria dir que si, en els Evangelis, la Pasqua aporta l’horitzó per situar i entendre la figura de Jesús, en Fets dels Apòstols, la Pentecosta ofereix el marc per situar i entendre la Nova Humanitat (“Església”).
En la festa jueva de la Pentecosta s'hi celebra i s’hi agraeix l’Aliança de Déu (Jahvé) amb Israel. El Poble de les Dotze Tribus és el "poble elegit" per mantenir en el món la fe en un Déu proper i amorós, creador i impulsor d’una Humanitat a semblança i imatge seva (Gènesi 1:26), ja que la Humanitat real i històrica s’havia desviat del molt seu horitzó, i continua molt desviada.

Aquest desviament apareix vàries vegades, com en el relat del “Pecat Original” (Gènesi 3), o també en el famós mite de la Torre de Babel segons el qual els Humans van pretendre crear-se una torre "que arribés fins al cel" per estar al mateix nivell de Déu i "competir" amb Ell. (Gènesi 11:4ss). (Cal notar la “semblança” amb el mite grec de Prometeu).  
Lluc enriqueix la Pentecosta jueva presentant-la també com la correcció directa d’allò que significava la Torre de Babel. En la “torre”, la pretensió dels Humans d’autodivinització provoca que Déu “reaccioni” confonent les llengües d'ells perquè no podessin entendre's i es dispersessin.
En 
la Pentecosta de l'Evangeli de Lluc, Jerusalem hi és descrita com la ciutat on es trobava gent de tots els Pobles. I, encara que cadascú té la seva llengua pròpia i diferent, “tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengües”.
La Torre de Babel és una al·legoria explícita d’allò que passa als Humans quan fem del (nostre) Poder la manera de crear Humanitat. És una al·legoria que podem veure realitzada cada dia i a cada lloc. És la temptació permanent que, d’una manera o altra, experimentem tots i cada un dels Humans (Mateu 4:10).
En el relat de Lluc, la Pentecosta està protagonitzada per la vinguda i recepció de l’Esperit de Jesús. L’Esperit de Jesús és exactament el contrari de l’Esperit de Poder. Rebut l’Esperit de Jesús, tots s’entenen. Mantingut l’Esperit de Poder, ningú s’entén.
La Pentecosta marca l’inici d’una Nova Humanitat. Però St. Lluc és molt realista: el creixement d’aquesta Nova Humanitat es dóna paral·lelament amb la resistència dels Humans, fins i tot dels ja convertits mentre continuïn "creient" en el Poder (Fets 1,6)
El primer exemple de resistència que ens ofereix Lluc és el mateix apòstol Pere, representant dels “Dotze”. Així com, a l’inici del seu Evangeli, Lluc posa la figura del vell Zacaries que, a pesar de ser un home just, no es creu l’anunci de l’Àngel (Lluc 1:18ss), també a l’inici de Fets dels Apòstols posa la figura de Pere que, tot i haver rebut l’Esperit de Jesús, intenta reconstituir “els Dotze” amb els seus suposats privilegis (Fets 1:15ss). Per això donarà també a la vinguda de l’Esperit Sant una "interpretació" teològica i reductiva dins el marc del Poble Elegit (Fets 2:14ss).

Només lentament, i obligat per la força dels fets, Pere anirà descobrint i acceptant el significat universal de la Pentecosta.
Un cop convertit del tot, Pere podrà complir l’encàrrec de Jesús de “confirmar els seus germans” (Lluc 22:31).
El segon exemple ofert per Lluc serà el de l’apòstol Pau. Ell, com a mestre de la Llei, després de convertir-se, serà capaç d’elaborar una magnífica “Teologia de l’Església” com a Nova Humanitat. Però la seva conversió no serà plena fins que no decideixi “sortir” de debò de "l’àmbit religiós" que l’empresonava.

La conversió de Pere i Pau, en Fets dels Apòstols, serà descrita com una “sortida de presó”. Sortida "miraculosa" en el cas de Pere (Fets 12:3ss); “romana” en el cas de Pau, “ciutadà romà”: (Fets 22:25 i Fets 28:16ss).



diumenge, 21 de maig del 2017

Ascensió. A. "Els Onze".



"Els Onze".


EVANGELI. (Mateu 28,16-20).
Final de l’Evangeli segons sant Mateu.

En aquell temps,
els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea,
a la muntanya que Jesús els havia indicat.
En veure’l es prosternaren.
Alguns, però, dubtaren.
Jesús s’acostà i els digué:
«Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra.
Aneu a convertir tots els pobles,
bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant
i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat.
Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»


154. Els Onze. (...els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea,...).

“Els Onze”.
L’expressió que algunes vegades els Evangelis fan servir
per designar els deixebles de Jesús és “els Dotze”. Però quan Judes, un dels Dotze, mor després d’haver entregat Jesús, ja no són els Dotze sinó “els Onze” (Lluc, 24,33).

Però l'expressió “els Onze” ja no té el significat de "Els Dotze" menys un, sinó que vol indicar sobretot que ha perdut la vinculació simbòlica que el "Dotze" tenia amb les "Dotze Tribus" d'Israel.
Quan els Evangelis parlen de Els Onze volen dir sobretot que els Dotze, un cop acomplerta la seva "missió", ja no tenen continuïtat com a grup.
Cal tenir en compte que els Apòstols no eren Dotze perquè numèricament fossin "dotze", sinó perquè, amb la seva elecció, el Messies acomplia la "missió" de reconstituir el Poble de les 12 tribus.

El Poble de les 12 tribus havia estat elegit per a mantenir en el món la fe en Jahvé i l’esperança en la reconciliació de Déu viscuda en, amb i per tots els Pobles. I això és precisament el que va succeir amb Jesús. Jesús que, com a jueu, "pertany" al Poble Elegit, va ser “entregat” a tots els homes per Judes, un dels Dotze. ("Judes", també pel nom, representa (els Poderosos del) el Poble Jueu o "Judeu").

Potser es vegi més clar en forma d’esquema:

a) Jesús, fill de David i Messies, hereu de les promeses de Déu, reconstitueix el Poble de les Dotze Tribus instituint els Dotze Apòstols.
b) Judes, un dels Dotze, “entrega” Jesús a tots els Homes, acomplint així el designi de Déu. Aquest encàrrec està explícitament afirmat en tots els Evangelis, tant al moment de l’elecció com al moment de l’execució (Mateu 10:4 i 26:16. Marc 3:19 i 14:10. Lluc 6:16 i 22:6. Joan 6:71 i 18:3).

Els evangelistes juguen amb el doble significat del verb “entregar” (
en grec, paradidomi): “donar” i “entregar" o "trair”. (No es pot entendre Judes només com a "traïdor").
c) Amb l’entrega de Jesús als Pagans (a la resta de la Humanitat) queda acomplerta la “missió” del Poble de les Dotze tribus.  
d) Entregat a tots els Homes, Jesús apareix com a Primogènit de la Humanitat Adulta, en la qual s’integra (si ho vol) també Poble Elegit inicialment (Joan 19:27).
e) Així queda inaugurat el temps de “Tots”. (A vegades aquest temps també ve significat pel número “set” que indica totalitat. O per el número "cinc" -cinquanta-.Vegeu “Nombres”).

Aquest esquema seria rodó si no fos que Judes no va “entregar” Jesús directament als Homes sinó als Poderosos. De fet no el va “entregar” sinó “vendre”.
I els Poderosos no acullen "l’Home", sinó que el maten. Aquest va ser (i continua essent) el gravíssim pecat dels “Judes” de tots els temps, de tots els llocs i de tots els Pobles. Per això són també traïdors.

La universalització del Messies és part essencial del Projecte de Déu. En canvi, l’opció pel Poder s’hi oposa frontalment.
Al Calvari, el “rei dels jueus” és realment entregat als Homes, però també hi és “crucificat” perquè els Homes no l’han acollit (Joan 1:11 i Joan 19:5ss).
 

Però progressivament molts aniran reconeixent l’absoluta novetat del Crucificat. El Crucificat "s’apareix" també com el Ressuscitat.
Les primeres que es trobaran amb el Ressuscitat són les dones, ja que elles, en la convivència humana, són les que encarnen millor i més realment l’actitud de servei per Amor, oposada a l'actitud de Poder.

Segons els Evangelis de Mateu i Marc, els Onze, "masculins", per veure el Ressuscitat primer hauran de sortir de l’àmbit del Poder (Jerusalem). Només podran veure’l, seguint la indicació de les dones,  a Galilea; a la muntanya que Jesús ja els havia indicat (Mateu 28:7 i 16).
Lluc, en Fets dels Apòstols, usa un llenguatge diferent. Presenta els Onze a Jerusalem. Així vol significar que no han superat encara el seu propòsit de Poder (Fets 1:6). Per això no volen donar per acabada la missió dels Dotze, i pretenen “reconstituir” Els Dotze, elegint Maties com a substitut de Judes (Fets 1:21).

(En aquest punt m’atenc a interpretacions recollides per Rius-Camps, i defensades també per ell mateix en el seu extens Comentari als Fets dels Apòstols, vol. 1, cap.2).

La convicció que va aparèixer molt aviat en les Esglésies, i mantinguda sobretot en la Catòlica, de que Jesús va instituir un Col·legi jerarquitzat dels Dotze que s’havia de "continuar" en un suposat Col·legi episcopal jerarquitzat, sembla força incoherent amb el text dels Evangelis i Fets dels Apòstols.

L’Església no és un nou “Poble Elegit” entre la resta dels Pobles, sinó que és la 
mateixa Humanitat en la mesura que va prenent forma de Comunitat fraternal amb la participació activa de tots els Pobles.

Per això, quan els Evangelis i Fets dels Apòstols fan servir l'expressió "Els Onze" volen indicar també que la missió temporal dels "Dotze" ja ha estat acomplerta. Ara és l'hora de TOTS els Pobles (Mateu 28,19;  Actes 2,5-11).