Diumenge 8 C. 2019. "Deixebles".

Evangeli (Lluc 6,39-45).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles aquest proverbi: 

«¿Un cec seria capaç de guiar un altre cec?

¿No caurien tots dos dins un clot?

No hi ha cap deixeble més instruït que el mestre;

només un cop formats,

els deixebles arriben a ser com el seu mestre.

»¿Per què, doncs, veus l’estella dintre l’ull del teu germà,

i no t’adones de la biga que tens dintre el teu ull?

¿Com li pots dir:

“Germà, deixa’m, que et trauré aquesta estella de l’ull”,

si tu no veus la biga en el teu?

Hipòcrita, treu-te primer la biga del teu ull,

i llavors t’hi veuràs per poder treure l’estella de l’ull del teu germà.

»No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents,

ni cap arbre dolent que doni fruits bons.

Cada arbre es coneix pels seus fruits:

ningú no cull figues dels cards

ni raïms de les bardisses.

L’home bo, del tresor de bondat que guarda en el cor,

en treu a fora la bondat;

però l’home dolent, del seu tresor de maldat,

en treu el mal.

Perquè la seva boca parla d’allò que es desborda del seu cor.»

Deixebles (Jesús digué als seus deixebles...).

En els Evangelis, la paraula deixeble o deixebles té un significat molt variat.
Pot referir-se simplement a persones que accepten el mestratge d’una altra. Així s’hi parla vàries vegades dels deixebles de Joan Baptista (Mateu 9,14).

Però la gran majoria de vegades es refereix als deixebles de Jesús. I, dintre els deixebles de Jesús, moltíssimes vegades vol significar concretament “els Dotze”.

Els Evangelis Sinòptics (Mateu, Marc i Lluc) donen la llista completa amb els seus noms (Mateu 10,2.  Marc 3,16.  Lluc 6,14). Hi ha alguna diferència entre les tres llistes, però bàsicament coincideixen, i totes comencen per Simó, anomenat Pere, que va negar "l'Home", i acaben amb Judes Iscariot, que el va "entregar".

En la "llista" de Lluc hi ha "dos" Simó i dos  Judes. Són els dos únics noms  que es corresponen amb noms dels "dotze fills" de Jacob (Gènesi 35,23). Expressen una especial referència a les "Dotze Tribus"; expressió que, en els Evangelis, vol indicar la "missió del Messies" de "reconstituir" el Regne d'Israel.
Repetint aquests "noms", quan "fallen" el "Simó" que nega Jesús o el "Judes" Iscariot que l'entrega, queden els dos "homònims" com a representants "fidels" del Poble Jueu (Fets dels Apòstols 1,13).

Aquests "començament" i aquest "final" també són significatius en si mateixos perquè, entre els dos extrems, s’hi inclou, d’alguna manera, tota la resta.

A més dels noms, és també molt significatiu (sobretot quan es diu explícitament) el número “dotze”, que serveix per relacionar directament el Grup dels Dotze Deixebles amb el Poble de les Dotze Tribus (Israel).
Convocant Els Dotze, Jesús connecta amb tota la Història d’Israel com a Poble elegit. Jesús no institueix un altre "Poble elegit", sinó que porta a terme allò que, ja des del principi, estava inclòs en l’elecció d’Israel: l’obertura a tots els humans.

Jesús, presentat en els Evangelis com “hereu” de les promeses de Déu a Israel, torna a congregar el Poble elegit per fer visible el pas a la universalització, feta per i en ell mateix. Quan els deixebles deixin de ser "Els Dotze" voldrà dir que l’objectiu ja s’ha acomplert. I "l'Israel" de la Primera Aliança quedarà "incorporat" a la Nova Aliança, universal i definitiva (Joan 19,27).

De fet, després de la Pasqua de Jesús, els “Dotze” passaran a ser “￫Els Onze” (Mateu 28,16) per la mort de  ￫Judes Iscariot (Mateu 27,5); o  “els Set”, segons la "nova llista" de Joan 21,2.
 

Nota.
Que els deixebles pretenguin “recuperar” el número “dotze” (Fets 1,26), mostra com els era de difícil assumir la novetat de la universalització. De fet, el recurs a la "sort", en l’elecció de Maties com a “apòstol substitut” (a pesar de la pregària a Déu), ja posa de manifest que, en aquest punt, no estan en "sintonia" amb el Pla de Déu.
   

Seria un error si, quan els Evangelis parlen dels (dotze) Deixebles de Jesús, no anéssim més enllà. Els “deixebles”, igual com passa amb tots els personatges dels Evangelis, tenen sobretot un significat representatiu. A través dels Dotze, se’ns presenta l’evolució de tot deixeble en la seva "conversió" a Jesús (o "conversió" a l'Home).
La conversió o la fe dels deixebles es va construint entre dubtes, fidelitats i desercions. Comença com una fe molt imperfecta en el "Déu d’Israel" que, a poc a poc, anirà madurant cap una fe en el "Pare" del Crucificat i Ressuscitat.

 
La fe va madurant entre avenços i retrocessos. Sovint els Evangelis fan notar que els deixebles, en un moment donat, “creuen en Jesús” (Joan 2,11;  6,66ss), però després l’abandonen (Marc 14,50), el venen per trenta monedes (Mateu 26,15) o el neguen rotundament (Mateu 26,69ss). A l’hora de la veritat, al Calvari, no n'hi havia cap dels Dotze.
Només l’Evangeli de Joan, quan Judes, "un dels Dotze", ja havia decidit entregar Jesús, “s’inventa” un "deixeble", identificat com “aquell que Jesús estimava”, que acompanyarà Maria al peu de la Creu (Joan 19,26). Prefigura les futures comunitats cristianes.

Amb la "presència" d'aquest deixeble estimat, l'Evangeli de Joan vol expressar el caràcter "permanent" de la "mort resurrecciosa" de Jesús. "Jesús" ("l'Home Adult") continua essent "crucificat" en cada ésser humà deshumanitzat pels "Poderosos", i hi  continua també "ressuscitant" en cada persona que "es deixa estimat" per Ell. 
_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ 

 

A través dels Dotze, i també a través d’altres “creients o no-creients”, els Evangelis descriuen el “procés” de tot ésser humà en la recerca de la pròpia humanització dintre el PROCÉS de tota la Humanitat.

Les situacions concretes dels diferents deixebles serveixen de paradigma per a la resta dels Humans.
Per això, la pregunta que s’ha de fer tot aquell qui vulgui “entendre” els Evangelis, no és “què diuen” sinó “què em diuen a mi, ara i aquí”.

I com que la nostra realitat canvia contínuament, també allò que els Evangelis ens diguin en un moment donat, podria ser "nou" en un altre moment. La situació personal i concreta de cadascú "forma part" del missatge que els Evangelis transmeten.

En aquest sentit, els Evangelis destaquen el significat essencial de "Simó", anomenat "Pere" ("pedra" = Cap dur).
"Pere" en tot moment apareix com el "primer dels deixebles". No obstant això, ell és qui negarà "Jesús" (el "fill de l'Home") del tot ("tres vegades") (Mateu 26,69-74)

El significat de "Pere" en els Evangelis posa en relleu el caràcter continuat i permanent de tota "conversió". 

"Pere" personifica el "procés" del "deixeble convertit", en contrast amb "Judes", que (de moment...) no es "converteix".

En l'Evangeli de Mateu això es mostra clarament donant un nou significat a la paraula "pedra" ("Pere"), entenent-la com "roca - fonament" de la Comunitat Cristiana organitzada ("Església") (Mateu 16,18). 

En un mateix relat, "Pere" hi és declarat "Fonament de l'Església" i també "Satanàs".

Jesús, amb severitat, li haurà de dir: "posa't al darrere". És a dir: fes-te "deixeble" i no "mestre" meu.
 
En la figura del deixeble "Pere", els Evangelis ens adverteixen que la "conversió" és l'actitud constitutiva i permanent de tot "deixeble".

Tot deixeble comença el seu "seguiment de Jesús" fent-se'n una idea "no del tot correcta". Només si continua "fidel" al mestre, gradualment anirà descobrint la plena  "realitat" de Jesús (de l'Home).

"Pere" es pensava ser el millor seguidor de Jesús ("Encara que tots t'abandonin, jo no". Mateu 26,33ss;   Marc 14,29;   Lluc 22,31ss;   Joan 13,36ss).
Però, de fet, no el "coneixia" perquè se n'havia fet una idea equivocada (com va dir i repetir ell mateix "No conec aquest home". Mateu 26,74).

Tot "deixeble de Jesús" ha d'anar "corregint" la seva "idea actual"  del "Mestre" fins arribar a identificar-lo amb "l'home concret" que ens trobem en el nostre viure de cada dia  (Mateu 25,34-40).

Com ens mostra Lluc en Fets dels Apòstols parlant de la "conversió" de St. Pau, tot aquell que desitgi "ser fidel" s'ha de fer contínuament la pregunta essencial: "Qui sou, Senyor?" (Fets 26,15).

En els quatre Evangelis es parla també d'un grup de "dones que acompanyen Jesús i el mantenen amb els seus bens" (Lluc 8,2ss).

Mai no són anomenades directament "deixebles", perquè hi tenen un significat molt més profund. Elles hi "apareixen" quan desapareixen els deixebles masculins. És perquè, en la nostra societat masclista, les dones ja hi són bàsicament "enteses" com "personificació" d'una actitud de servei des de l'amor.
D'aquí podríem deduir que, si pretenem superar l'absoluta injustícia del masclisme, no ens hauríem de preocupar de que les dones siguin com els homes, sinó de que els homes aprenguem i imitem els exemples realment "humanitzadors" de les dones. 
En la Història de la Humanitat, elles representen l'actitud i el comportament més humà.
Per això, en els quatre Evangelis, elles són els "primers testimonis" de la Resurrecció.
L'Evangeli de Joan "personifica" en "la Magdalena" (que significa "la torre" o "el far") el "servei de les dones a la Humanitat". Per això és presentada com la "Apòstol dels Apòstols" (Joan 20,15ss).

  

El Ram. Any B. "Abandonat".

Diumenge del Ram. Lectura de la Passió de N.S. Jesucrist. 
(Marc 14,1 - 15,47)

193. Abandonat. (Déu meu, Déu meu, per què m’haveu abandonat?).

En el Relat de la Passió, els Evangelis de Mateu i de Marc posen en boca de Jesús una expressió realment sorprenent: Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat. (Mateu 27,46 i Marc 15,34).
La frase original de Jesús és en arameu; però els mateixos Mateu i Marc ens ofereixen la traducció en grec.

Aquí ens fixarem només en la traducció grega ja que és a través d’ella que Mateu i Marc ens diuen el que ens volen dir.

La paraula “problemàtica” és “egkatelipes”, que sol ser traduïda per “abandonat”. La frase completa és, en Marc, — Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani? —que traduït vol dir: « Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?».

Donada la situació vital de Jesús a la creu, aquesta traducció sembla la més "normal". Però els Evangelis, globalment, ens fan arribar un missatge que no té res de “normal”. 

Com diuen molts comentaristes, cada Evangeli és un Relat de la Passió de Jesús amb una llarga Introducció.

Aquest Relat es podria resumir així:

La mort de Jesús és una mort resurrecciosa.

I, com que Jesús, en els Evangelis, personifica l’Home, la seva mort resurrecciosa prefigura la mort resurrecciosa de tot home que “mori” com Jesús va morir.

És, evidentment, un missatge difícil d’entendre i, sobretot, d’acceptar perquè sembla que contradigui la nostra experiència de cada dia. Per això el mateix Relat vol confirmar-lo a través de la reacció del Centurió romà que havia presidit la crucifixió: Veient la manera com Jesús havia expirat, digué: És veritat: aquest home era Fill de Déu (Mateu 27,54 i Marc 15,39).

En els Evangelis, la "mort de Jesús" és el cimal de tota la narració. Tot el que es diu abans i tot el que segueix després és per ajudar-nos a entendre aquesta “mort resurrecciosa”.

Evidentment, una mort resurrecciosa és una novetat absoluta. Jesús no hi té un paper passiu sinó extraordinàriament actiu. Per això, els Evangelis, referint-se a Jesús, no diuen mai que “morí” sinó que “expirà”. Expirar és l’acció de donar o comunicar la pròpia vida, el propi esperit, la pròpia força. Expirant sobre el món, Jesús continua i acaba aquella acció inicial de Déu quan va crear l’Home. "Llavors el Senyor-Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de vida, i l’home es convertí en un ésser viu" (Gènesi 2,7).

Als Inicis, en la creació d’Adam, l’alenada de Déu sobre un ninot de fang va convertir-lo en un ésser vivent.
Arribat el temps de plenitud, la "expiració" de Jesús sobre els presents ("inclinant el cap". Joan 19,30), converteix l’Home en “imatge perfecta” del Pare (Gènesi 1, 26ss); en “Fill estimat” Marc 1,11).

Si el Pare és Vida que es dóna, el Fill es fa com el Pare "expirant", "donant el seu esperit". Aquí esperit significa vida. En el Crucificat descobrim que la vida no es perd quan passem de "vida-tinguda" a "vida-que-es-dona".     

La paraula grega que fan servir els Evangelis de Mateu i Marc, “egkatelipes”, significa pròpiament “deixar estar”.
Aquesta paraula té un doble significat: negatiu o positiu, segons la situació de què es tracti.

Si un pare “deixa estar” un fill petit, és que l’ha abandonat. Però si un pare “deixa estar” el seu primogènit adult, vol dir que li ha confiat del tot la seva herència.

"Deixar estar" l’hereu adult no significa pas "abandonar-lo" sinó fer-lo continuador en tot de l'herència.

En l’expressió de Jesús a la Creu, cal mantenir aquest doble significat:

- Significat negatiu.
Jesús assumeix en si mateix l’experiència d’abandó de tots els justos acusats i condemnats injustament. És una experiència terrible que Jesús, cent per cent solidari amb els Humans, ha assumit plenament.
Per això els Evangelis posen la seva mort sempre enmig d’altres "condemnats" (Marc 15,27).
Per això, també, s'hi parla del “vinagre” que li ofereixen, burlant-se'n, els presents (Marc 15,36). És el "vi" (bo) que s'ha "corromput". És l'amargor de l'amor corromput, que ha esdevingut odi i incomprensió.

- Significat positiu.
Sobre aquesta experiència d’abandó, Jesús sent i ens fa descobrir la presència del Pare que "proclama el Fill" hereu absolut. És el que vol significar la “veu forta” ("Jesús llançà un gran crit i va expirar" Marc 15,37). Per això les paraules de Jesús es podrien traduir més o menys així: “Déu meu, Déu meu, per què m’hi deixes sol?”.

És el crit-pregunta que ve de la sorpresa i admiració de qui, estant a punt de donar del tot la seva vida, pren consciència de ser Fill i Hereu de tota l’Obra del Pare.
Una altra manera de expressar això mateix és quan Jesús diu que el veuran assegut a la dreta del Pare (Mateu 26,64.  Marc 14,62).

El "gran crit" coincideix amb la seva “expiració”. Aquesta expiració continua l’alenada de Déu sobre Adam (l’Home) que el va convertir en ésser vivent, i que ara, en Jesús, esdevé alenada del "Primogènit", ja adult, sobre les resta de la Humanitat.

El gran crit és l'alè de Déu, plenament rebut per Jesús com a Fill, i plenament donat com a Primogènit de la Humanitat. En Jesús, cada ésser "humà que ho accepti " esdevé fill de la Humanitat, i generador d'Humanitat.

Aquest és el "projecte" de Déu sobre els Humans (Gènesi 1,26). No quedem en "simples creatures" d'un Creador, sinó que se'ns ofereix, si ho acceptem, de ser "fills" del Pare.
Fills en el FILL, i cohereus amb, en i per Ell.

Entre el primer i segon gran crit de Jesús, hi ha la sorprenent referència al popular profeta "Elies" segons la "interpretació" que en fan els presents. És una manera ben original de suggerir la “successió” del Pare en el Fill, a través d'un episodi ben conegut. Així com el potent esperit d’Elies va passar al seu “fill” Eliseu (2on.Llibre dels Reis 2,9ss), així també l'alè creador del Pare, passa a Jesús, el qual, expirant, l'ofereix a tota la Humanitat que, en l'home Jesús, va esdevenint Humanitat ADULTA (Joan 1,16).

 

Festa de la Santíssima Trinitat. B. "Galilea".

EVANGELI. (Mateu 28,16-20).      "Galilea".

En aquell temps,

els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea,

a la muntanya que Jesús els havia indicat.

En veure’l es prosternaren.

Alguns, però, dubtaren.

Jesús s’hi acostà i els digué:

«Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra.

Aneu a convertir tots els pobles,

bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant,

i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat.

Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»

192. Galilea. (2018) (...els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea).

Els Evangelis parlen de Jesús, però no són ni volen ser cap Biografia seva. Els Evangelis parlen de Jesús per parlar-nos de l’Home.

Podríem dir que, en la persona de Jesús, els Evangelis ens ofereixen una radiografia de l’Home i del seu procés d’Humanització. Per això, les diferents afirmacions sobre Jesús, o les seves mateixes paraules, sempre han de ser llegides tot preguntant-nos què ens volen dir sobre l’Home (i, per tant, també sobre nosaltres mateixos).

Els Humans estem marcats pel temps i l’espai. Quan els Evangelis parlen de dies i festes, no volen fer “Història” (en sentit científic) sinó “Humanitat”. Igualment quan parlen de pobles i llocs, no fan “Geografia” sinó “Humanitat”.

Per això, en els Evangelis, “Galilea” sol tenir un significat afegit. L’Evangeli de Mateu, citant Isaïes, l’anomena directament “Galilea dels pagans” (Mateu 4,15). La seva situació geogràfica, lluny de la capital Jerusalem, li permetia tenir una identitat pròpia dintre la comunitat jueva. Centrada en el llac de Galilea (sovint anomenat “mar” per evocar el Mar Roig que els antics Israelites havien travessat per "sortir" ("Èxode") del País on eren esclaus), era habitada per gent molt diversa.
Limitant al Nord i Est amb Pobles no jueus, representava un espai obert al món. Un món de Cultures i Religions diverses entre si.

Per això, en els Evangelis, Galilea serveix de contrapunt en relació a Judea (i sobretot en relació a ↦Jerusalem) que, centrada en el seu Temple, representava una societat monolítica, amb el monopoli del Poder religiós i social.

Per això es creia que el futur Messies havia de ser de "Judea" (concretament de Betlem, la ciutat de David), i no de Galilea (Joan 7:41 i 52). Mateu i Lluc, responen a aquesta "exigència", "posen" el naixement de Jesús a Betlem de Judea (Mateu 2,1 i Lluc 2.4).

Però, a pesar del "naixement", Jesús mai no és anomenat “betlemita” sinó “galileu” (Mateu 21,11; 26,69. Lluc 23,6.  ) o “natzarè” (Natzaret de Galilea) (Mateu 2,23; 26,71. Marc 1,24; 16,6).

 
Galileus eren els seus pares (Lluc 1,26; 2,4 i 2,39).
Galileus eren els Dotze apòstols.
De Galilea era la "Magdalena" (↦Maria de Magdala, ciutat de la riba occidental del Llac de Galilea) (Mateu 27,55).

La ↦Muntanya sovint significa el lloc on Déu se’ns fa present. Si el temple de Jerusalem estava a la muntanya de Sió, els Evangelis parlaran també de la muntanya de Galilea, on Jesús "puja" per pregar, elegir els deixebles o atendre la multitud (Joan 6,15. Lluc 6,12ss.  Mateu 5,1ss.  15,29).

En l’Evangeli de Mateu, el Ressuscitat es troba amb els Onze només a la muntanya de Galilea, amb una missió per a tot el món (Mateu 28,7.16 i 19). És una manera d’indicar que han de restar "lluny" de tota forma de "Poder religiós".

Lluc, a Fets dels Apòstols (la 2ª part del seu Evangeli), tot i posar l’Ascensió de Jesús a Betània (Judea) i la Pentecosta a Jerusalem, anomena “galileus” als "protagonistes" d’aquests relats. És realment molt difícil pensar que tots ells fossin “de Galilea”; més aviat se sol pensar que, en algun moment, els deixebles de Jesús van ser anomenats “galileus” (seguidors de "El Galileu"), fossin o no de Galilea (Fets 1,11 i 2,7).

És possible que el mateix relleu físic fos utilitzat com a llenguatge per expressar aquest contrapunt entre Judea i Galilea. Judea fa pensar en una piràmide de Poder, coronada per la muntanya de Sió i el seu Temple. En canvi Galilea està centrada en un llac que, de fet, està a 212m. sota el nivell del mar. És com una gran plaça quasi rodona (“Galilea”, significa cercle), cruïlla de molts camins; i fa pensar en una societat variada, cosmopolita, horitzontal.

També és veritat que aquesta “Galilea dels pagans” era el lloc on més fàcilment apareixien, per reacció al seu propi "pluralisme", moviments identitaris extremistes. És possible que, per a alguna gent de Judea, “ser galileu” fos quasi sinònim de terrorista o zelota (Lluc 13,1).

Així, doncs, en els Evangelis Sinòptics (diferentment de l’Evangeli de Joan), l’àmbit d’acció habitual de Jesús és Galilea (el Món obert); però inclou un “viatge a Jerusalem" per denunciar el Poder que esclavitza el Poble en nom de Déu (Mateu 16,21). Aquí serà condemnat i crucificat pels Poderosos. Però la seva resurrecció desautoritza els Poderosos, el Temple dels quals acabarà "destruït" (Mateu 24,2).

En el relat de Mateu, el Ressuscitat retorna a Galilea (al Món) per acompanyar els qui continuen la seva missió (Mateu 28,16).

 

Festa de la SS. Trinitat. B. "Autoritat" (de Jesús).

"Autoritat de Jesús".

EVANGELI. (Mateu 28,16-20).

En aquell temps,

els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea,

a la muntanya que Jesús els havia indicat.

En veure’l es prosternaren.

Alguns, però, dubtaren.

Jesús s’hi acostà i els digué:

«Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra.

Aneu a convertir tots els pobles,

bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant,

i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat.

Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»

191. Autoritat (de Jesús). (2018). (“Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra...”).

Sorprenents, aquestes paraules de Jesús que Mateu posa el final del seu Evangeli. Els Evangelis relaten la mort de Jesús com la mort més inhumana i humiliant que pot sofrir un ésser humà: despullat, clavat de mans i peus en una creu i envoltat de burles i menyspreus (Mateu 27,28 i 40). ¿Com és possible que es digui d’un “crucificat” que ha rebut plena autoritat al cel i a la terra?!

Evidentment, en el cas de Jesús, hi ha la resurrecció. Amb tot, la resurrecció de Jesús no és un fet experimentable per a tothom. Per altra part, Jesús no es va aparèixer mai als qui l’havien crucificat per fer-los avinent la seva resurrecció i denunciar la injustícia que havien comès. De fet, només els seus seguidors “veuen” el Ressuscitat, i encara amb dificultats.
¿Quina autoritat se’n pot seguir d’això?

En la nostra manera habitual de pensar, associem “autoritat” amb la capacitat per imposar-la. Però, seguint els Relats evangèlics, sembla clar que Jesús no pretén imposar la seva autoritat. L’afirma i prou.

¿Quina mena d’autoritat és la de Jesús?
D’entrada, Jesús exclou explícitament el domini sobre els altres. Al moment de ser detingut, replica a Pere disposat a fer servir l’espasa: “Torna l’espasa a la beina. ¿Et penses que no puc demanar ajut al meu Pare? Ara mateix m'enviaria més de dotze legions d'àngels” (Mateu 26,53).

També, als inicis de la seva vida pública, refusa qualsevol “pacte” amb l’Amo d’aquest món, que li oferia Poder (Lluc 4,5).

Quan les autoritats del temple li pregunten amb quina autoritat havia tret del temple els mercaders, Jesús no vol donar-los cap resposta (resposta que no haurien ni entès ni acceptat) (Mateu 21,23ss).

També nosaltres podem preguntar-nos: Quina és i d’on li ve, a Jesús, la plena autoritat al cel i a la terra? (Mateu 28,18).

Evidentment, si el “Crucificat” és vivent; si parla als seus deixebles en una ↦Muntanya; si la seva autoritat és plena al cel i a la terra,... tot això vol dir que la seva autoritat ve de Déu. Així ho interpreta explícitament la traducció que ens ofereix el Missal, tot i que el text original només diu “m’ha estat donada tota autoritat al cel i a la terra”.
   
És cert: aquestes paraules volen significar que és la mateixa autoritat de Déu la que es fa explícita en el Crucificat-ressuscitat; volen dir que la mort resurrecciosa de Jesús esdevé la visualització perfecta de la Vida humana, que sempre és vida rebuda i vida donada.
Aquesta és l’autoritat de Jesús.

Jesús, amb la seva vida donada, que inclou la mort resurrecciosa, manifesta el Projecte de Déu plenament realitzat.
Jesús és l’home-mostra en qui tots els Humans podem anar descobrint l’autèntic camí de la nostra plena humanització. Per a tots els Humans, seguir el camí de Jesús significa humanitzar-se; no seguir-lo significa refusar la crida a ser plenament Humans. Jesús és el “Criteri d’Humanització” (Joan 14,6).

Però no ens podem quedar en el Jesús de fa dos mil anys. Jesús personifica l’Home. Ell fa presents i visibles tots i cada un dels “crucificats” (empresonats, torturats, perseguits, ningunejats,...) de tots els temps. L’autoritat de Jesús no comença en la Resurrecció sinó a la Creu. És l’autoritat de tot crucificat, de tot empresonat, de tot marginat, de tot afamat,... davant de qui “hi pot fer alguna cosa” (Mateu 25,31ss). Perquè la "autoritat" dels "necessitats" ve de "l'obligació" que té tot humà d'ajudar-los. 

Només els crucificats i els qui es solidaritzen amb ells poden veure el Ressuscitat i ser alliberats per la seva plena autoritat. I saber que, davant Déu, queden anul·lades les sentències condemnatòries dictades per (pervertides) autoritats d’aquest món (Mateu 10,28.  Joan 16,8ss).

 

Pentecosta.B. "Tots".

Pentecosta.  Any B.    "Tots".

1ª LECTURA.  (Fets dels Apòstols 2,1-11).

Durant la celebració de la diada de la Pentecosta,

es trobaven tots junts en un mateix lloc

quan, de sobte, se sentí venir del cel un so

com si es girés una ventada violenta,

i omplí tota la casa on es trobaven asseguts.

Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc,

que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells.

Tots quedaren plens de l’Esperit Sant

i començaren a expressar-se en diversos llenguatges,

tal com l’Esperit els concedia de parlar.

Residien a Jerusalem jueus piadosos

provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel.

Quan se sentí aquell so,

la gent hi anà i quedaren desconcertats,

perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua.

Estranyats i fora de si, deien:

«No són galileus, tots aquests que parlen?

Doncs, com és que cadascun de nosaltres

els sentim en la nostra llengua materna?

Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites,

hi ha residents a Mesopotàmia,

al país dels jueus i a Capadòcia, al Pont i a l’Àsia,

a Frígia i a Pamfília,

a Egipte i a les regions de Líbia, tocant a Cirena,

hi ha forasters de Roma,

hi ha jueus i prosèlits,

hi ha cretencs i àrabs,

però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu

en les nostres pròpies llengües.»

Tots.    (Tots quedaren plens de l’Esperit Sant...).

Sant Lluc, en el relat de la Vinguda de l’Esperit Sant el dia de la Pentecosta (Fets 2,1-12), fa servir diverses vegades la paraula “tots”. Ho fa en una doble direcció:

a). Primer parla dels deixebles de Jesús. Diu que, després de la seva Ascensió, s’entornen a Jerusalem i estaven tots junts i reunits. I que una remor com d’un vent violent va omplir tota la casa on estaven asseguts, i unes llengües com de foc es van posar sobre cada un dels reunits, i tots van quedar plens de l’Esperit Sant.

b). Després parla dels qui residien a Jerusalem aquella diada: jueus (o homes) piadosos provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel. Aquests, concentrats per veure què passava, tots estaven meravellats i sorpresos perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua.

En aquest segon cas, l’ús de “tots” posa en relleu la dimensió universal del relat de la Pentecosta. Aquesta universalitat sol ser acceptada sense cap problema. En canvi el “tots” del primer punt resulta més conflictiu i, en la pràctica, no es té gaire en compte.

Qui són aquests “tots” que estaven reunits quan van ser omplerts d’Esperit Sant i es van posar a parlar?

Els text parla dels “deixebles de Jesús”. Aquí aquesta expressió inclou els onze apòstols (restants), juntament amb algunes dones, amb Maria, la mare de Jesús, i amb els germans d’ell (Fets 1,14). En total: “unes 120 persones” (Fets 1,15).

Encara que aquest número sigui per expressar el propòsit dels reunits de “restaurar” el Poble de les 12 Tribus (120 = 12 x 10), també queda clar que els qui van quedar plens de l’Esperit Sant i van començar a parlar “tal com l’Esperit els concedia d’expressar-se”, no van ser només els Onze, sinó tots (Fets 2,4).

Tots quedaren plens de l’Esperit Sant i parlaven. Però Pere s’aixecà per parlar només ell, i que tothom l’escolti a ell (Fets 2,14).

En la Bíblia, l’Esperit Sant realitza el projecte creador i humanitzador de Déu. L’Home no hi és només com a “producte” de l’acció creadora de Déu sinó que està cridat a esdevenir a imatge i semblança seves (Gènesi 1,27).

En el llenguatge del Nou Testament, l’Home està cridat a ser “fill”. Com a fill, ja no és només "creatura" de Déu sinó que ha d’anar desenvolupant la “vida” (l’Esperit) que va rebent de Déu.

Que “tots” quedin plens de l’Esperit Sant significa que, en el procés d’humanització, tots hi tenen veu i vot. Tots són cridats a participar-hi segons el que l’Esperit suggereix a cadascú.

Aquesta és la gran revolució que expressa la Pentecosta!
Normalment, per a la tasca de fer Humanitat, només comptava la “gent important”. Important perquè es consideraven representants de Déu, o perquè eren tinguts per grans savis, o grans polítics, o grans cabdills, o grans sants,... Es deixava per a ells la responsabilitat d’anar dissenyant la Humanitat i el Futur. La resta hi col·laborava simplement obeint...

Però les llengües de foc es posen sobre tots i cada un dels reunits. Això comporta una responsabilitat "compartida per tots" (Lluc 10,21).
   

Si tots som constructors d’Humanitat, ningú està legitimat a atribuir-se el monopoli de la iniciativa humanitzadora. Ningú no pot fer projectes d’Humanització prescindit dels altres. Fins i tot, pensant en la iniciativa dels que vindran, caldrà excloure les formes de "permanència".

La gran injustícia dels Poderosos està en imposar els seus propis projectes d’Humanitat (de Poble, de País...). Ni que fossin bons o molt bons, els "projectes d’Humanitat" han de ser fruit de la "creativitat" de tots.

Des de “tots” (o des de la majoria) es pot pactar un servei d’autoritat. Aquest no comporta cap mena superioritat. (Joan 13,13). El servei d’autoritat ha d'assegurar que tothom tingui veu i vot en la generació continuada d’Humanitat.

Avui tenim interrogants profunds sobre el futur de les Esglésies i la seva missió. Però cada dia sembla més clar que la missió de les Esglésies no serà tant “fer Religió” o “fer Església” com col·laborar a fer Humanitat, amb tothom i per a tothom.

 
Centrant-nos en l’Església Catòlica, potser els nous temps ens demanen, sobretot als "investits" d’alguna classe de "missió de servei", ajudar a superar la "no-evangèlica" estructura piramidal i recuperar el “tots”.
 

“Tots i totes”, i a tots els nivells!
-S’alçaran les fondalades, s’abaixaran les muntanyes i els turons (Lluc 3,5).

-Vosaltres no us feu dir "mestre", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans (Mateu 23,8ss).

 

Diumenge 5è. de Pasqua.B. "Jo sóc".

Paraules i Parauletes.       "Jo sóc".

EVANGELI. (Joan 15:1-8).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Jo sóc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater.

La sarment que no dóna fruit en mi, el Pare la talla,

i la que dóna fruit, l’esporga i la neteja

perquè encara en doni més.

Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat.

Estigueu en mi i jo en vosaltres.

Així com la sarment, si no està en el cep,

no pot donar fruit,

tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi.

Jo sóc el cep i vosaltres les sarments.

Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit,

perquè sense mi, no podríeu fer res.

Si algú se separa de mi, és llançat fora,

com ho fan amb les sarments,

i s’asseca.

Les sarments, un cop seques,

les recullen, les tiren al foc i cremen.

Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres,

podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu.

La glòria del meu Pare és

que vosaltres doneu molt de fruit

i sigueu deixebles meus»

 

Jo sóc. (Jo sóc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater....).

1. En la Bíblia, el nom més freqüent de Déu és “Jahvè”, que significa “Jo sóc” (Èxode 3,14). En català potser seria millor traduir-lo per “Jo hi sóc”, perquè amb aquest nom es vol indicar més la presència de Déu en la vida del Poble que no pas la essència (que sempre queda més enllà de la nostra capacitat de comprensió).

2. En l’Evangeli de Joan, Jesús s’aplica a si mateix aquest nom. Ho fa de dues maneres:

a) Amb el nom tot sol: Joan 4:26.  6:20.  18:5,6,8 (aquí tres vegades seguides).
Aplicant-se a si mateix el nom de Déu, Jesús indica que, en ell, s’acompleix la plena realització del projecte diví: Déu digué: fem l’Home a imatge i semblança nostra (Gènesi 1,26).

b) Afegint-hi diferents atributs:
“Jo sóc el pa de vida” (Joan 6,35).
“Jo sóc la llum del món” (8,12).
“Jo sóc d’allà dalt” (8,23).
“Jo sóc la porta de les ovelles” (10,7).
“Jo sóc el bon pastor” (10,11).
“Jo sóc la resurrecció i la vida (11,25).
"Jo sóc el camí, la veritat i la vida” (14,6).
“Jo sóc el cep veritable” (15,1).
“Jo sóc rei” (18,37).

Si preguntéssim Qui és Jesús?, amb l’Evangeli de Joan podríem respondre: Jesús és “tot allò que "necessitem" per ser humans”.

3. Jesús és l’home per als altres. També es pot dir al revés: els qui viuen “per als altres” estan “personificats” en Jesús. Per això no és possible de fer una “Biografia” del Jesús individual a partir dels Evangelis. Aquests parlen de Jesús per parlar-nos dels Humans.

4. Què som els humans?
Ser “humà” és tot un procés.
Ens fem “humans” en la mesura que anem incorporant els atributs de Jesús (de l’Home) en la nostra convivència amb els altres.

En el Vell Testament, “Jo sóc” expressa la presència humanitzadora de Déu. És aquesta presència allò que determina què és humà i què és inhumà.
És una presència que pren forma de Llei i Judici. “He vist l’opressió del meu poble i he sentit com clama per culpa dels seus explotadors. Conec els seus sofriments; per això he baixat a alliberar-lo” (Èxode 3,7).

El Nou Testament dona un pas més i és Jesús qui encarna la presència de “Jo Sóc”.
Jesús és “Déu amb nosaltres” (Mateu 1,23).
Ell és l’Home, i criteri d’humanitat (Joan 19,5.  Mateu 25,40).
És senyera que posa de manifest els sentiments humans més amagats (Lluc 2,34).
Qui segueix Jesús, s’humanitza. Qui s’aparta d’Ell, es deshumanitza. Qui contradiu el seu camí, resta no-humà, “cau per terra” (Joan 18,6.  Mateu 25,41ss.  Lluc 6,24ss).

5. A Jesús, el seu camí el porta a la “taula” per fer-se aliment (Lluc 22,19).
A causa de l’acció perversa dels Poderosos, també el portarà al Calvari, per “recuperar”, en l’arbre de la Creu, el mític Arbre de la Vida perdut en el pecat d’Adam i Eva quan van optar pel Poder (Ser com déus. Gènesi 3,22).

6. Els Poderosos també s’apliquen a si mateixos el nom de “Jo sóc”, però d’una manera pervertida, ja que el seu “Jo sóc” inclou, per als seus dominats, un “Tu no ets”, o un “El que tu ets, ho decideixo jo”.

És l’actitud directament contrària a la presència de Déu que ens humanitza donant-nos la capacitat de humanitzar-nos nosaltres mateixos.

Els qui opten pel Poder afirmen la seva identitat per oposició a la identitat dels altres. És el pecat d’Adam i Eva, quan decideixen menjar del fruit de l’Arbre que determina el Bé i el Mal, i ser “com déus” (Gènesi 3,5).

És també el pecat de Judes, quan converteix Jesús (l’Home) en mercaderia que "ven per trenta monedes".

És el pecat dels summes sacerdots i principals del poble quan diuen a Pilat que, en relació a Jesús, no escrigui “El Rei dels Jueus” sinó “Ell deia que és el rei dels Jueus” (Joan 19,21).

És el pecat dels falsos profetes (Lluc 21,8).

És el pecat de la Multitud quan Pilat els presenta Jesús i els diu “Aquí teniu l’Home” i “Aquí teniu el vostre rei”, i responen: “Fora, fora; crucifica’l” (Joan 19,5 i 15).

És el pecat de Pere quan, abans de la seva conversió, preguntat sobre Jesús, respon per tres vegades: "Jo no conec aquest home". (Mateu 26,69ss).

Segons els Evangelis, Jesús és l'Home plenament realitzat. L'home adult. O també: el primogènit de la Humanitat adulta.

En llenguatge més actual, podríem dir que Jesús és l'Home mostra.
Model d'humanització per a cada un dels que accepten humanitzar-se.
Això no significa que hàgim d'imitar la seva manera concreta de viure (suposant que algú s'ho pogués imaginar) sinó, com ell, fer-nos "resposta", des de la pròpia generositat, llibertat i creativitat, a la presència de cada persona.

Per als Humans (amb la resta dels Vivents) "viure" és "conviure".
En Jesús aprenem que ens fem adults fent-nos "resposta" i "presència" els uns dels altres.