3 Pasqua. C.

"El deixeble que Jesús estimava"

EVANGELI. (Joan 21,1-19).

NOTA.

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,

Jesús encara s’aparegué als deixebles vora el llac de Tiberíades.

L’aparició fou així.

Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs el Bessó,

Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més.

Simó Pere els digué; «Me’n vaig a pescar.»

Els altres li respongueren: «Nosaltres també hi venim.»

Sortiren tots i pujaren a la barca,

però aquella nit no pescaren res.

Quan ja clarejava,

Jesús s’aturà vora l’aigua,

però els deixebles no el reconegueren.

Ell els digué: «Nois, no teniu res per a menjar?»

Li contestaren: «No.»

Els digué: «Tireu la xarxa a la dreta de la barca i pescareu.»

Ho feren així i ja no la podien treure

de tant de peix com hi havia.

Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere:

«És el Senyor.»

Així que Simó Pere sentí aquestes paraules,

es posà la roba que s’havia tret i es llançà a l’aigua.

Els altres deixebles,

que eren només a uns noranta metres de terra,

vingueren amb la barca, estirant la xarxa plena de peix.

Quan baixaren a terra veieren un foc,

amb peix i pa coent-se sobre les brases.

Jesús els diu:

«Porteu peixos dels que acabeu de pescar.»

Simó Pere pujà a la barca i estirà cap a terra la xarxa:

hi havia cent cinquanta-tres peixos grossos.

Tot i haver-hi tant de peix, la xarxa no s’esquinçà.

Jesús els digué: «Veniu a esmorzar.»

Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era;

ja ho sabien, que era el Senyor.

Jesús s’acostà, prengué el pa i els el donava.

Igual va fer amb el peix.

Era la tercera vegada que Jesús s’apareixia als deixebles

després de ressuscitar d’entre els morts.

Després d’esmorzar, Jesús diu a Simó Pere:

«Simó, fill de Joan, m’estimes més que aquests?»

Ell li contesta: «Sí, Senyor; ja ho sabeu que us estimo.»

Jesús li diu: «Pastura els meus anyells.»

Per segona vegada li diu Jesús: «Simó, fill de Joan, m’estimes?»

Ell li contesta: «Sí, Senyor, ja ho sabeu que us estimo.»

Jesús li diu: «Pastura les meves ovelles.»

Per tercera vegada li diu Jesús: «Simó, fill de Joan, m’estimes?»

Pere s’entristí que Jesús li preguntés

per tercera vegada si l’estimava, i li contestà:

«Senyor, vós ho sabeu tot, ja ho sabeu que us estimo.»

Li diu Jesús: «Pastura les meves ovelles.

T’ho dic amb tota veritat:

Quan eres jove, et cenyies tu mateix i anaves on volies,

però a les teves velleses, obriràs les mans

i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.»

Jesús li deia això per indicar com seria la mort

amb què Pere havia de donar glòria a Déu.

Després d’aquestes paraules, Jesús afegí:

«Vine amb mi.»

“El Deixeble que Jesús estimava”.

(Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere: «És el Senyor.»). 

En l’Evangeli de Joan, i només en aquest Evangeli, apareix un "deixeble" molt especial: “El deixeble que Jesús estimava” (Joan 13,23).
En companyia de Pere se l’assenyala com “l’altre deixeble” (Joan 18,16).
En companyia de la Mare de Jesús ell és simplement “el deixeble” (19,27).
No es diu que sigui un dels Dotze, però en el Sopar de comiat, està al costat de Jesús, i reclina el seu cap sobre el seu pit per preguntar-li qui és el "traïdor". Aquesta acció servirà, al final de l'Evangeli de Joan, per identificar-lo (Joan 21,20).

Apareix per primer cop quan Pere li demana que pregunti a Jesús qui és el traïdor (Joan 13,23). Ell serà l’únic, segons el relat de l'Evangeli de Joan, a qui Jesús confia la identitat del traïdor (Joan 13,28). També serà l’únic que acompanyarà Jesús al Calvari amb la seva Mare (i ￫Maria Magdalena, en el supòsit que se'l consideri un "deixeble" diferent) (Joan 19,26). Igualment serà el "primer" a “creure” en el Ressuscitat (Joan 20,8).

Es presenta a si mateix com l’autor de l’Escrit que nosaltres coneixem com “Evangeli de Joan” (Joan 19,35 i Joan 21,24), i ens diu que la finalitat d’aquest "Escrit" és “perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom”.

 

Qui és, aquest deixeble?
Donat que "l’Escrit" d’aquest deixeble és conegut com “Evangeli de Joan”, des dels inicis s'ha pensat que “el deixeble estimat” era el propi ￫Joan apòstol. I si, en tot el Quart Evangeli, no surt mai explícitament el seu "nom", podria ser per simple "modèstia" del seu "autor".

Avui força Estudiosos consideren difícil que l’apòstol Joan pugui ser realment l’autor del Quart Evangeli, i, per tant, el deixeble estimat.
Queda, doncs, la pregunta: ¿Qui és? O millor: ¿Què se’ns vol dir, en el Relat Evangèlic, amb la "presència sobtada" d'aquest “Deixeble que Jesús estimava”?

Pot ser que vulgui dir diferents coses. Però, ara i aquí, jo m’atreveixo només a suggerir alguns punts:

-Amb la presència de "el deixeble que Jesús estimava", l’Evangelista vol suavitzar la tremenda tragèdia de la traïció de Judes i de la Passió i Mort de Jesús (de l’Home). Encara que no es parli d’ell fins al Sopar de comiat, se’ns diu que, en l'últim sopar, aquest "deixeble" està al costat de Jesús amb el cap reclinat sobre el seu pit (Joan 13,23), i, d'alguna manera, farà també "presents" els altres deixebles al Calvari (Joan 19,26) i a la tomba de Jesús (Joan 20,8)

-L’escena del Calvari, sobretot en l'Evangeli de Joan, és molt sorprenent. Primer s’hi diu que, al peu de la creu, només hi havia la "Mare de Jesús" i la "germana” de la seva Mare, anomenades respectivament: "Maria de Cleofàs" i "Maria Magdalena". (￫“Maria”). Però de seguida s’hi diu també que Jesús veié al costat de la seva Mare “el deixeble que Ell estimava”.
D’on surt, aquest deixeble? La resposta més lògica ens portaria a identificar-lo, ara i aquí, amb Maria Magdalena.

-En l’Evangeli de Joan, Maria Magdalena apareix com a companya de Jesús i continuadora de la “missió” de la Mare de Jesús. La identitat de noms i la seva “germanor” ajuden a entendre aquesta continuïtat. Maria, la Mare de Jesús, representa la força generadora de la Humanitat que, a través del Poble Elegit (Israel) i amb la força de l’Esperit Sant, fa néixer Jesús, l’Home adult.
Maria Magdalena, deixebla plenament alliberada per Jesús (Lluc 8,2), representa la nova força generadora de la nova Humanitat Adulta, de la qual Jesús n’és el Primogènit (Lluc 2,7. Joan 1,16ss).

-Tot això ens porta a pensar que, en l’Evangeli de Joan, el deixeble que Jesús estimava representa en format masculí la presència anticipada de la futura Comunitat Cristiana, paral·lelament amb Maria Magdalena, que la representa en format femení. Ells “acompanyen i guien” els altres i successius "deixebles" en el pas des la primera Humanitat, encara "infantil" a la Nova Humanitat, ja "adulta". 


Aquesta "presència anticipada" de la futura Comunitat ja ve preparada en el relat anterior de la Mort de Llàtzer, "germà" de les "germanes" Marta i Maria, on es fa notar que "Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer" (Joan 11,5. Veure també Joan 12,1ss).
És significativa la manera com les "germanes" comuniquen a Jesús la situació del germà: "Senyor, aquell que estimes està malalt" (Joan 11,3).
 
La condemna i mort de Jesús (de l’Home) havia trencat tots els esquemes mentals i totes les esperances dels "deixebles". Amb la anticipada presència del deixeble que Jesús estimava (la futura Comunitat) es suavitza el relat d’aquest fracàs total.

En l’Evangeli de Lluc, aquesta suavització vindrà expressada per la presència del "bon" Lladre (Lluc 23,40).
En els Evangelis de Mateu i Marc, el relat del "fracàs total" serà suavitzat posant-lo en boca del propi Jesús: “Déu meu, Déu meu: per què m’heu abandonat” (Mateu 27,46.  Marc 15,34).

-D’aquí podem treure’n una altra conclusió: Els relats de la captura, condemna i crucifixió de Jesús (de l’Home) s’entenen millor des de dintre la Comunitat. O, més exactament, des de la comunió amb la Humanitat sofrent.
El deixeble que Jesús estimava ens situa a cada un de nosaltres (a cada un dels lectors) dintre el drama de Jesús; o millor: dintre el drama de cada ésser humà sofrent, i ens ajuda a solidaritzar-nos amb ell.

-La captura, judici i mort de l’Home, en els Evangelis, són presentats en forma d’un gran espectacle. Són l’exhibició que en fa el Poder. En canvi la Resurrecció no és visible per ningú. Només és possible "veure el Ressuscitat" en els que ens mostren les seves mans (foradades) i el seu costat (obert).

Aquest és també el missatge de l’absència-presència de Tomàs, "el (nostre) bessó".
Tomàs, quan no és a la Comunitat, no "veu el Ressuscitat", ni pot creure-hi. Quan està en la Comunitat, el veu i hi creu (Joan 20,28).

-Això ens ajuda a entendre l’estrany final de l’Evangeli de Joan. Pere, tot i estar sol amb Jesús, després de ser advertit de com seria la seva mort i rebre de Jesús la invitació a seguir-lo, veu que “darrere seu” el segueix el deixeble que Jesús estimava. Per això pregunta:
«Senyor, i d'aquest, què en serà?»
La "resposta" de Jesús és molt sorprenent: «Si vull que es quedi fins que jo vingui, què hi tens a dir? Tu segueix-me.» (Joan 21, 21).

“Si vull que es quedi fins que jo vingui...”. Aquesta és la “missió” del deixeble estimat; és a dir: de la Comunitat de Jesús. La missió de la "Comunitat" ("Església") és acompanyar els deixebles en el seu camí cap a la plena comunió amb la HUMANITAT.

En l’Evangeli de Lluc, aquesta “feina” la comença el mateix Ressuscitat (Lluc 24,15), i el seu Esperit la porta a terme per a tothom (Actes 2,1).

QUARESMA (Introducció).

QUARESMA. (Introducció).

1. Quaresma ve de “quaranta”.

“Quaranta anys” correspon a la durada d’una generació. D’aquí que el número “quaranta” en si mateix també serveixi per expressar la idea d’una “acció completa” o d'una “l’obra de tota una vida”.

2. La Quaresma fa referència als quaranta dies que, segons els relats dels tres Evangelis Sinòptics, Jesús va passar al desert, superant les temptacions de Satanàs (que significa “enemic”, “temptador”, “acusador”, fiscal...).
Aquests "quaranta dies de desert", viscuts en plena fidelitat a Déu, “corregien” la infidelitat dels Israelites per culpa de la qual cap dels que van "sortir" del País d’Esclavitud no va poder "entrar" a la Terra Promesa de la Llibertat (Nombres32,13). Per això es diu que el seu Èxode va durar “quaranta anys”; és a dir: tota una generació.

Jesús, ciutadà del Poble Elegit, realitza amb èxit aquest pas pel desert. Això li permet “entrar realment” a la Terra Promesa i inaugurar-hi el “Regne de Déu” com a Regne de Llibertat.

3. Així els Evangelis ens presenten Jesús com la personificació de l’Israel Fidel. La fidelitat de Jesús permet que es compleixin les Promeses de Déu fetes a la Humanitat a través del Poble Elegit. Per això Jesús pot ser anomenat “el Messies” ("l'Ungit" per significar  l’Elegit).

Nota.

“Messies” pròpiament vol dir “ungit”. La “unció” amb oli perfumat era el ritus pel qual una persona, elegida per Déu per portar a terme una missió important, era presentada al Poble. S’ungien especialment els Grans Sacerdots i els Reis.

4. En l’Església, la Quaresma són quaranta dies de conversió com a preparació de la gran festa de la Pasqua. Va des del 1er. diumenge de Quaresma a l'inici del Tridu Pasqual (Dijous, Divendres i Dissabte sants).

Incoherentment, durant un temps, es va confondre “conversió” amb “penitència”. I com que, en l'Església, tots els diumenges són "festius", es van treure del còmput dels quaranta avançant el començament de la Quaresma al dimecres anterior, que va convertir-se en el Dimecres de Cendra.

El Concili Vaticà II va recuperar l’autèntic significat de la conversió quaresmal i es va entendre que els "diumenges" eren precisament els millors dies per a la conversió, perquè, evangèlicament parlant, "convertir-se" sempre inclou la idea de trobar la pròpia llibertat en la comunió amb els altres, que és allò que se celebra els diumenges. Amb tot, per raons de "gran tradició" en alguns països, es va mantenir el Dimecres de Cendra.

5. Dintre el calendari, el temps de quaresma varia degut a la seva vinculació amb la Pasqua. La Pasqua és una festa mòbil ja que no depèn només del Sol (calendari solar) sinó també de la Lluna (calendari lunar).

No totes les Esglésies celebren la Pasqua als mateixos dies. Depèn de la tradició de cadascuna. A l’Església Catòlica d’Occident se celebra el primer diumenge després de la primera lluna plena de primavera (en l’hemisferi nord). Per tant, hi ha un marge de variació d’unes cinc setmanes, podent anar des del 21 de març al 27 d’abril.

A partir del moment en què el Cristianisme es va estendre a països de l’hemisferi sud, seria convenient repensar tot això del Calendari litúrgic ja que, a l’hemisferi sud comença la tardor precisament quan al nord comença la primavera.

 

Diumenge 8 C. 2019. "Deixebles".

Evangeli (Lluc 6,39-45).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles aquest proverbi: 

«¿Un cec seria capaç de guiar un altre cec?

¿No caurien tots dos dins un clot?

No hi ha cap deixeble més instruït que el mestre;

només un cop formats,

els deixebles arriben a ser com el seu mestre.

»¿Per què, doncs, veus l’estella dintre l’ull del teu germà,

i no t’adones de la biga que tens dintre el teu ull?

¿Com li pots dir:

“Germà, deixa’m, que et trauré aquesta estella de l’ull”,

si tu no veus la biga en el teu?

Hipòcrita, treu-te primer la biga del teu ull,

i llavors t’hi veuràs per poder treure l’estella de l’ull del teu germà.

»No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents,

ni cap arbre dolent que doni fruits bons.

Cada arbre es coneix pels seus fruits:

ningú no cull figues dels cards

ni raïms de les bardisses.

L’home bo, del tresor de bondat que guarda en el cor,

en treu a fora la bondat;

però l’home dolent, del seu tresor de maldat,

en treu el mal.

Perquè la seva boca parla d’allò que es desborda del seu cor.»

Deixebles (Jesús digué als seus deixebles...).

En els Evangelis, la paraula deixeble o deixebles té un significat molt variat.
Pot referir-se simplement a persones que accepten el mestratge d’una altra. Així s’hi parla vàries vegades dels deixebles de Joan Baptista (Mateu 9,14).

Però la gran majoria de vegades es refereix als deixebles de Jesús. I, dintre els deixebles de Jesús, moltíssimes vegades vol significar concretament “els Dotze”.

Els Evangelis Sinòptics (Mateu, Marc i Lluc) donen la llista completa amb els seus noms (Mateu 10,2.  Marc 3,16.  Lluc 6,14). Hi ha alguna diferència entre les tres llistes, però bàsicament coincideixen, i totes comencen per Simó, anomenat Pere, que va negar "l'Home", i acaben amb Judes Iscariot, que el va "entregar".

En la "llista" de Lluc hi ha "dos" Simó i dos  Judes. Són els dos únics noms  que es corresponen amb noms dels "dotze fills" de Jacob (Gènesi 35,23). Expressen una especial referència a les "Dotze Tribus"; expressió que, en els Evangelis, vol indicar la "missió del Messies" de "reconstituir" el Regne d'Israel.
Repetint aquests "noms", quan "fallen" el "Simó" que nega Jesús o el "Judes" Iscariot que l'entrega, queden els dos "homònims" com a representants "fidels" del Poble Jueu (Fets dels Apòstols 1,13).

Aquests "començament" i aquest "final" també són significatius en si mateixos perquè, entre els dos extrems, s’hi inclou, d’alguna manera, tota la resta.

A més dels noms, és també molt significatiu (sobretot quan es diu explícitament) el número “dotze”, que serveix per relacionar directament el Grup dels Dotze Deixebles amb el Poble de les Dotze Tribus (Israel).
Convocant Els Dotze, Jesús connecta amb tota la Història d’Israel com a Poble elegit. Jesús no institueix un altre "Poble elegit", sinó que porta a terme allò que, ja des del principi, estava inclòs en l’elecció d’Israel: l’obertura a tots els humans.

Jesús, presentat en els Evangelis com “hereu” de les promeses de Déu a Israel, torna a congregar el Poble elegit per fer visible el pas a la universalització, feta per i en ell mateix. Quan els deixebles deixin de ser "Els Dotze" voldrà dir que l’objectiu ja s’ha acomplert. I "l'Israel" de la Primera Aliança quedarà "incorporat" a la Nova Aliança, universal i definitiva (Joan 19,27).

De fet, després de la Pasqua de Jesús, els “Dotze” passaran a ser “￫Els Onze” (Mateu 28,16) per la mort de  ￫Judes Iscariot (Mateu 27,5); o  “els Set”, segons la "nova llista" de Joan 21,2.
 

Nota.
Que els deixebles pretenguin “recuperar” el número “dotze” (Fets 1,26), mostra com els era de difícil assumir la novetat de la universalització. De fet, el recurs a la "sort", en l’elecció de Maties com a “apòstol substitut” (a pesar de la pregària a Déu), ja posa de manifest que, en aquest punt, no estan en "sintonia" amb el Pla de Déu.
   

Seria un error si, quan els Evangelis parlen dels (dotze) Deixebles de Jesús, no anéssim més enllà. Els “deixebles”, igual com passa amb tots els personatges dels Evangelis, tenen sobretot un significat representatiu. A través dels Dotze, se’ns presenta l’evolució de tot deixeble en la seva "conversió" a Jesús (o "conversió" a l'Home).
La conversió o la fe dels deixebles es va construint entre dubtes, fidelitats i desercions. Comença com una fe molt imperfecta en el "Déu d’Israel" que, a poc a poc, anirà madurant cap una fe en el "Pare" del Crucificat i Ressuscitat.

 
La fe va madurant entre avenços i retrocessos. Sovint els Evangelis fan notar que els deixebles, en un moment donat, “creuen en Jesús” (Joan 2,11;  6,66ss), però després l’abandonen (Marc 14,50), el venen per trenta monedes (Mateu 26,15) o el neguen rotundament (Mateu 26,69ss). A l’hora de la veritat, al Calvari, no n'hi havia cap dels Dotze.
Només l’Evangeli de Joan, quan Judes, "un dels Dotze", ja havia decidit entregar Jesús, “s’inventa” un "deixeble", identificat com “aquell que Jesús estimava”, que acompanyarà Maria al peu de la Creu (Joan 19,26). Prefigura les futures comunitats cristianes.

Amb la "presència" d'aquest deixeble estimat, l'Evangeli de Joan vol expressar el caràcter "permanent" de la "mort resurrecciosa" de Jesús. "Jesús" ("l'Home Adult") continua essent "crucificat" en cada ésser humà deshumanitzat pels "Poderosos", i hi  continua també "ressuscitant" en cada persona que "es deixa estimat" per Ell. 
_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ 

 

A través dels Dotze, i també a través d’altres “creients o no-creients”, els Evangelis descriuen el “procés” de tot ésser humà en la recerca de la pròpia humanització dintre el PROCÉS de tota la Humanitat.

Les situacions concretes dels diferents deixebles serveixen de paradigma per a la resta dels Humans.
Per això, la pregunta que s’ha de fer tot aquell qui vulgui “entendre” els Evangelis, no és “què diuen” sinó “què em diuen a mi, ara i aquí”.

I com que la nostra realitat canvia contínuament, també allò que els Evangelis ens diguin en un moment donat, podria ser "nou" en un altre moment. La situació personal i concreta de cadascú "forma part" del missatge que els Evangelis transmeten.

En aquest sentit, els Evangelis destaquen el significat essencial de "Simó", anomenat "Pere" ("pedra" = Cap dur).
"Pere" en tot moment apareix com el "primer dels deixebles". No obstant això, ell és qui negarà "Jesús" (el "fill de l'Home") del tot ("tres vegades") (Mateu 26,69-74)

El significat de "Pere" en els Evangelis posa en relleu el caràcter continuat i permanent de tota "conversió". 

"Pere" personifica el "procés" del "deixeble convertit", en contrast amb "Judes", que (de moment...) no es "converteix".

En l'Evangeli de Mateu això es mostra clarament donant un nou significat a la paraula "pedra" ("Pere"), entenent-la com "roca - fonament" de la Comunitat Cristiana organitzada ("Església") (Mateu 16,18). 

En un mateix relat, "Pere" hi és declarat "Fonament de l'Església" i també "Satanàs".

Jesús, amb severitat, li haurà de dir: "posa't al darrere". És a dir: fes-te "deixeble" i no "mestre" meu.
 
En la figura del deixeble "Pere", els Evangelis ens adverteixen que la "conversió" és l'actitud constitutiva i permanent de tot "deixeble".

Tot deixeble comença el seu "seguiment de Jesús" fent-se'n una idea "no del tot correcta". Només si continua "fidel" al mestre, gradualment anirà descobrint la plena  "realitat" de Jesús (de l'Home).

"Pere" es pensava ser el millor seguidor de Jesús ("Encara que tots t'abandonin, jo no". Mateu 26,33ss;   Marc 14,29;   Lluc 22,31ss;   Joan 13,36ss).
Però, de fet, no el "coneixia" perquè se n'havia fet una idea equivocada (com va dir i repetir ell mateix "No conec aquest home". Mateu 26,74).

Tot "deixeble de Jesús" ha d'anar "corregint" la seva "idea actual"  del "Mestre" fins arribar a identificar-lo amb "l'home concret" que ens trobem en el nostre viure de cada dia  (Mateu 25,34-40).

Com ens mostra Lluc en Fets dels Apòstols parlant de la "conversió" de St. Pau, tot aquell que desitgi "ser fidel" s'ha de fer contínuament la pregunta essencial: "Qui sou, Senyor?" (Fets 26,15).

En els quatre Evangelis es parla també d'un grup de "dones que acompanyen Jesús i el mantenen amb els seus bens" (Lluc 8,2ss).

Mai no són anomenades directament "deixebles", perquè hi tenen un significat molt més profund. Elles hi "apareixen" quan desapareixen els deixebles masculins. És perquè, en la nostra societat masclista, les dones ja hi són bàsicament "enteses" com "personificació" d'una actitud de servei des de l'amor.
D'aquí podríem deduir que, si pretenem superar l'absoluta injustícia del masclisme, no ens hauríem de preocupar de que les dones siguin com els homes, sinó de que els homes aprenguem i imitem els exemples realment "humanitzadors" de les dones. 
En la Història de la Humanitat, elles representen l'actitud i el comportament més humà.
Per això, en els quatre Evangelis, elles són els "primers testimonis" de la Resurrecció.
L'Evangeli de Joan "personifica" en "la Magdalena" (que significa "la torre" o "el far") el "servei de les dones a la Humanitat". Per això és presentada com la "Apòstol dels Apòstols" (Joan 20,15ss).

  

El Ram. Any B. "Abandonat".

Diumenge del Ram. Lectura de la Passió de N.S. Jesucrist. 
(Marc 14,1 - 15,47)

193. Abandonat. (Déu meu, Déu meu, per què m’haveu abandonat?).

En el Relat de la Passió, els Evangelis de Mateu i de Marc posen en boca de Jesús una expressió realment sorprenent: Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat. (Mateu 27,46 i Marc 15,34).
La frase original de Jesús és en arameu; però els mateixos Mateu i Marc ens ofereixen la traducció en grec.

Aquí ens fixarem només en la traducció grega ja que és a través d’ella que Mateu i Marc ens diuen el que ens volen dir.

La paraula “problemàtica” és “egkatelipes”, que sol ser traduïda per “abandonat”. La frase completa és, en Marc, — Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani? —que traduït vol dir: « Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?».

Donada la situació vital de Jesús a la creu, aquesta traducció sembla la més "normal". Però els Evangelis, globalment, ens fan arribar un missatge que no té res de “normal”. 

Com diuen molts comentaristes, cada Evangeli és un Relat de la Passió de Jesús amb una llarga Introducció.

Aquest Relat es podria resumir així:

La mort de Jesús és una mort resurrecciosa.

I, com que Jesús, en els Evangelis, personifica l’Home, la seva mort resurrecciosa prefigura la mort resurrecciosa de tot home que “mori” com Jesús va morir.

És, evidentment, un missatge difícil d’entendre i, sobretot, d’acceptar perquè sembla que contradigui la nostra experiència de cada dia. Per això el mateix Relat vol confirmar-lo a través de la reacció del Centurió romà que havia presidit la crucifixió: Veient la manera com Jesús havia expirat, digué: És veritat: aquest home era Fill de Déu (Mateu 27,54 i Marc 15,39).

En els Evangelis, la "mort de Jesús" és el cimal de tota la narració. Tot el que es diu abans i tot el que segueix després és per ajudar-nos a entendre aquesta “mort resurrecciosa”.

Evidentment, una mort resurrecciosa és una novetat absoluta. Jesús no hi té un paper passiu sinó extraordinàriament actiu. Per això, els Evangelis, referint-se a Jesús, no diuen mai que “morí” sinó que “expirà”. Expirar és l’acció de donar o comunicar la pròpia vida, el propi esperit, la pròpia força. Expirant sobre el món, Jesús continua i acaba aquella acció inicial de Déu quan va crear l’Home. "Llavors el Senyor-Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de vida, i l’home es convertí en un ésser viu" (Gènesi 2,7).

Als Inicis, en la creació d’Adam, l’alenada de Déu sobre un ninot de fang va convertir-lo en un ésser vivent.
Arribat el temps de plenitud, la "expiració" de Jesús sobre els presents ("inclinant el cap". Joan 19,30), converteix l’Home en “imatge perfecta” del Pare (Gènesi 1, 26ss); en “Fill estimat” Marc 1,11).

Si el Pare és Vida que es dóna, el Fill es fa com el Pare "expirant", "donant el seu esperit". Aquí esperit significa vida. En el Crucificat descobrim que la vida no es perd quan passem de "vida-tinguda" a "vida-que-es-dona".     

La paraula grega que fan servir els Evangelis de Mateu i Marc, “egkatelipes”, significa pròpiament “deixar estar”.
Aquesta paraula té un doble significat: negatiu o positiu, segons la situació de què es tracti.

Si un pare “deixa estar” un fill petit, és que l’ha abandonat. Però si un pare “deixa estar” el seu primogènit adult, vol dir que li ha confiat del tot la seva herència.

"Deixar estar" l’hereu adult no significa pas "abandonar-lo" sinó fer-lo continuador en tot de l'herència.

En l’expressió de Jesús a la Creu, cal mantenir aquest doble significat:

- Significat negatiu.
Jesús assumeix en si mateix l’experiència d’abandó de tots els justos acusats i condemnats injustament. És una experiència terrible que Jesús, cent per cent solidari amb els Humans, ha assumit plenament.
Per això els Evangelis posen la seva mort sempre enmig d’altres "condemnats" (Marc 15,27).
Per això, també, s'hi parla del “vinagre” que li ofereixen, burlant-se'n, els presents (Marc 15,36). És el "vi" (bo) que s'ha "corromput". És l'amargor de l'amor corromput, que ha esdevingut odi i incomprensió.

- Significat positiu.
Sobre aquesta experiència d’abandó, Jesús sent i ens fa descobrir la presència del Pare que "proclama el Fill" hereu absolut. És el que vol significar la “veu forta” ("Jesús llançà un gran crit i va expirar" Marc 15,37). Per això les paraules de Jesús es podrien traduir més o menys així: “Déu meu, Déu meu, per què m’hi deixes sol?”.

És el crit-pregunta que ve de la sorpresa i admiració de qui, estant a punt de donar del tot la seva vida, pren consciència de ser Fill i Hereu de tota l’Obra del Pare.
Una altra manera de expressar això mateix és quan Jesús diu que el veuran assegut a la dreta del Pare (Mateu 26,64.  Marc 14,62).

El "gran crit" coincideix amb la seva “expiració”. Aquesta expiració continua l’alenada de Déu sobre Adam (l’Home) que el va convertir en ésser vivent, i que ara, en Jesús, esdevé alenada del "Primogènit", ja adult, sobre les resta de la Humanitat.

El gran crit és l'alè de Déu, plenament rebut per Jesús com a Fill, i plenament donat com a Primogènit de la Humanitat. En Jesús, cada ésser "humà que ho accepti " esdevé fill de la Humanitat, i generador d'Humanitat.

Aquest és el "projecte" de Déu sobre els Humans (Gènesi 1,26). No quedem en "simples creatures" d'un Creador, sinó que se'ns ofereix, si ho acceptem, de ser "fills" del Pare.
Fills en el FILL, i cohereus amb, en i per Ell.

Entre el primer i segon gran crit de Jesús, hi ha la sorprenent referència al popular profeta "Elies" segons la "interpretació" que en fan els presents. És una manera ben original de suggerir la “successió” del Pare en el Fill, a través d'un episodi ben conegut. Així com el potent esperit d’Elies va passar al seu “fill” Eliseu (2on.Llibre dels Reis 2,9ss), així també l'alè creador del Pare, passa a Jesús, el qual, expirant, l'ofereix a tota la Humanitat que, en l'home Jesús, va esdevenint Humanitat ADULTA (Joan 1,16).

 

Festa de la Santíssima Trinitat. B. "Galilea".

EVANGELI. (Mateu 28,16-20).      "Galilea".

En aquell temps,

els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea,

a la muntanya que Jesús els havia indicat.

En veure’l es prosternaren.

Alguns, però, dubtaren.

Jesús s’hi acostà i els digué:

«Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra.

Aneu a convertir tots els pobles,

bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant,

i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat.

Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»

192. Galilea. (2018) (...els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea).

Els Evangelis parlen de Jesús, però no són ni volen ser cap Biografia seva. Els Evangelis parlen de Jesús per parlar-nos de l’Home.

Podríem dir que, en la persona de Jesús, els Evangelis ens ofereixen una radiografia de l’Home i del seu procés d’Humanització. Per això, les diferents afirmacions sobre Jesús, o les seves mateixes paraules, sempre han de ser llegides tot preguntant-nos què ens volen dir sobre l’Home (i, per tant, també sobre nosaltres mateixos).

Els Humans estem marcats pel temps i l’espai. Quan els Evangelis parlen de dies i festes, no volen fer “Història” (en sentit científic) sinó “Humanitat”. Igualment quan parlen de pobles i llocs, no fan “Geografia” sinó “Humanitat”.

Per això, en els Evangelis, “Galilea” sol tenir un significat afegit. L’Evangeli de Mateu, citant Isaïes, l’anomena directament “Galilea dels pagans” (Mateu 4,15). La seva situació geogràfica, lluny de la capital Jerusalem, li permetia tenir una identitat pròpia dintre la comunitat jueva. Centrada en el llac de Galilea (sovint anomenat “mar” per evocar el Mar Roig que els antics Israelites havien travessat per "sortir" ("Èxode") del País on eren esclaus), era habitada per gent molt diversa.
Limitant al Nord i Est amb Pobles no jueus, representava un espai obert al món. Un món de Cultures i Religions diverses entre si.

Per això, en els Evangelis, Galilea serveix de contrapunt en relació a Judea (i sobretot en relació a ↦Jerusalem) que, centrada en el seu Temple, representava una societat monolítica, amb el monopoli del Poder religiós i social.

Per això es creia que el futur Messies havia de ser de "Judea" (concretament de Betlem, la ciutat de David), i no de Galilea (Joan 7:41 i 52). Mateu i Lluc, responen a aquesta "exigència", "posen" el naixement de Jesús a Betlem de Judea (Mateu 2,1 i Lluc 2.4).

Però, a pesar del "naixement", Jesús mai no és anomenat “betlemita” sinó “galileu” (Mateu 21,11; 26,69. Lluc 23,6.  ) o “natzarè” (Natzaret de Galilea) (Mateu 2,23; 26,71. Marc 1,24; 16,6).

 
Galileus eren els seus pares (Lluc 1,26; 2,4 i 2,39).
Galileus eren els Dotze apòstols.
De Galilea era la "Magdalena" (↦Maria de Magdala, ciutat de la riba occidental del Llac de Galilea) (Mateu 27,55).

La ↦Muntanya sovint significa el lloc on Déu se’ns fa present. Si el temple de Jerusalem estava a la muntanya de Sió, els Evangelis parlaran també de la muntanya de Galilea, on Jesús "puja" per pregar, elegir els deixebles o atendre la multitud (Joan 6,15. Lluc 6,12ss.  Mateu 5,1ss.  15,29).

En l’Evangeli de Mateu, el Ressuscitat es troba amb els Onze només a la muntanya de Galilea, amb una missió per a tot el món (Mateu 28,7.16 i 19). És una manera d’indicar que han de restar "lluny" de tota forma de "Poder religiós".

Lluc, a Fets dels Apòstols (la 2ª part del seu Evangeli), tot i posar l’Ascensió de Jesús a Betània (Judea) i la Pentecosta a Jerusalem, anomena “galileus” als "protagonistes" d’aquests relats. És realment molt difícil pensar que tots ells fossin “de Galilea”; més aviat se sol pensar que, en algun moment, els deixebles de Jesús van ser anomenats “galileus” (seguidors de "El Galileu"), fossin o no de Galilea (Fets 1,11 i 2,7).

És possible que el mateix relleu físic fos utilitzat com a llenguatge per expressar aquest contrapunt entre Judea i Galilea. Judea fa pensar en una piràmide de Poder, coronada per la muntanya de Sió i el seu Temple. En canvi Galilea està centrada en un llac que, de fet, està a 212m. sota el nivell del mar. És com una gran plaça quasi rodona (“Galilea”, significa cercle), cruïlla de molts camins; i fa pensar en una societat variada, cosmopolita, horitzontal.

També és veritat que aquesta “Galilea dels pagans” era el lloc on més fàcilment apareixien, per reacció al seu propi "pluralisme", moviments identitaris extremistes. És possible que, per a alguna gent de Judea, “ser galileu” fos quasi sinònim de terrorista o zelota (Lluc 13,1).

Així, doncs, en els Evangelis Sinòptics (diferentment de l’Evangeli de Joan), l’àmbit d’acció habitual de Jesús és Galilea (el Món obert); però inclou un “viatge a Jerusalem" per denunciar el Poder que esclavitza el Poble en nom de Déu (Mateu 16,21). Aquí serà condemnat i crucificat pels Poderosos. Però la seva resurrecció desautoritza els Poderosos, el Temple dels quals acabarà "destruït" (Mateu 24,2).

En el relat de Mateu, el Ressuscitat retorna a Galilea (al Món) per acompanyar els qui continuen la seva missió (Mateu 28,16).

 

Festa de la SS. Trinitat. B. "Autoritat" (de Jesús).

"Autoritat de Jesús".

EVANGELI. (Mateu 28,16-20).

En aquell temps,

els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea,

a la muntanya que Jesús els havia indicat.

En veure’l es prosternaren.

Alguns, però, dubtaren.

Jesús s’hi acostà i els digué:

«Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra.

Aneu a convertir tots els pobles,

bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant,

i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat.

Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»

191. Autoritat (de Jesús). (2018). (“Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra...”).

Sorprenents, aquestes paraules de Jesús que Mateu posa el final del seu Evangeli. Els Evangelis relaten la mort de Jesús com la mort més inhumana i humiliant que pot sofrir un ésser humà: despullat, clavat de mans i peus en una creu i envoltat de burles i menyspreus (Mateu 27,28 i 40). ¿Com és possible que es digui d’un “crucificat” que ha rebut plena autoritat al cel i a la terra?!

Evidentment, en el cas de Jesús, hi ha la resurrecció. Amb tot, la resurrecció de Jesús no és un fet experimentable per a tothom. Per altra part, Jesús no es va aparèixer mai als qui l’havien crucificat per fer-los avinent la seva resurrecció i denunciar la injustícia que havien comès. De fet, només els seus seguidors “veuen” el Ressuscitat, i encara amb dificultats.
¿Quina autoritat se’n pot seguir d’això?

En la nostra manera habitual de pensar, associem “autoritat” amb la capacitat per imposar-la. Però, seguint els Relats evangèlics, sembla clar que Jesús no pretén imposar la seva autoritat. L’afirma i prou.

¿Quina mena d’autoritat és la de Jesús?
D’entrada, Jesús exclou explícitament el domini sobre els altres. Al moment de ser detingut, replica a Pere disposat a fer servir l’espasa: “Torna l’espasa a la beina. ¿Et penses que no puc demanar ajut al meu Pare? Ara mateix m'enviaria més de dotze legions d'àngels” (Mateu 26,53).

També, als inicis de la seva vida pública, refusa qualsevol “pacte” amb l’Amo d’aquest món, que li oferia Poder (Lluc 4,5).

Quan les autoritats del temple li pregunten amb quina autoritat havia tret del temple els mercaders, Jesús no vol donar-los cap resposta (resposta que no haurien ni entès ni acceptat) (Mateu 21,23ss).

També nosaltres podem preguntar-nos: Quina és i d’on li ve, a Jesús, la plena autoritat al cel i a la terra? (Mateu 28,18).

Evidentment, si el “Crucificat” és vivent; si parla als seus deixebles en una ↦Muntanya; si la seva autoritat és plena al cel i a la terra,... tot això vol dir que la seva autoritat ve de Déu. Així ho interpreta explícitament la traducció que ens ofereix el Missal, tot i que el text original només diu “m’ha estat donada tota autoritat al cel i a la terra”.
   
És cert: aquestes paraules volen significar que és la mateixa autoritat de Déu la que es fa explícita en el Crucificat-ressuscitat; volen dir que la mort resurrecciosa de Jesús esdevé la visualització perfecta de la Vida humana, que sempre és vida rebuda i vida donada.
Aquesta és l’autoritat de Jesús.

Jesús, amb la seva vida donada, que inclou la mort resurrecciosa, manifesta el Projecte de Déu plenament realitzat.
Jesús és l’home-mostra en qui tots els Humans podem anar descobrint l’autèntic camí de la nostra plena humanització. Per a tots els Humans, seguir el camí de Jesús significa humanitzar-se; no seguir-lo significa refusar la crida a ser plenament Humans. Jesús és el “Criteri d’Humanització” (Joan 14,6).

Però no ens podem quedar en el Jesús de fa dos mil anys. Jesús personifica l’Home. Ell fa presents i visibles tots i cada un dels “crucificats” (empresonats, torturats, perseguits, ningunejats,...) de tots els temps. L’autoritat de Jesús no comença en la Resurrecció sinó a la Creu. És l’autoritat de tot crucificat, de tot empresonat, de tot marginat, de tot afamat,... davant de qui “hi pot fer alguna cosa” (Mateu 25,31ss). Perquè la "autoritat" dels "necessitats" ve de "l'obligació" que té tot humà d'ajudar-los. 

Només els crucificats i els qui es solidaritzen amb ells poden veure el Ressuscitat i ser alliberats per la seva plena autoritat. I saber que, davant Déu, queden anul·lades les sentències condemnatòries dictades per (pervertides) autoritats d’aquest món (Mateu 10,28.  Joan 16,8ss).