Paraules i Parauletes. Pa.
En aquell
temps,
quan la
gent s'adonà que Jesús no era allà,
ni tampoc
els seus deixebles,
s'embarcaren
i anaren a Cafar-Nahüm a buscar Jesús.
Quan el
trobaren a l'altra banda del llac, li preguntaren:
«Rabí,
¿quan heu vingut?»
Jesús els
respongué:
«Us ho
dic amb tota veritat:
Vosaltres
no em busqueu
pel que
signifiquen els prodigis que heu vist,
sinó
perquè heu menjat pa i heu quedat satisfets.
No us
afanyeu tant per aquest aliment que es consumeix,
sinó pel
que dura sempre i dóna la vida eterna,
per
l'aliment que el Fill de l'home us proporciona.
Penseu
que és Déu, el Pare, qui l'acredita.
Ells li
pregunten:
«¿Què hem
de fer per complir el que Déu vol?»
Jesús els
respon:
«El que
Déu vol és que cregueu en aquell que ell ha enviat.»
Li
contestaren:
«¿Quin
senyal prodigiós ens doneu
perquè
nosaltres us creguem? ¿Què podeu fer?
Els
nostres pares, estant en el desert,
menjaren
el mannà, tal com diu l'Escriptura:
"Els
donà l'aliment del seu blat celestial".»
Jesús els
respongué:
«Us ho
dic amb tota veritat:
El pa que
us va donar Moisès
no era de
debò el pa del cel,
però el
meu Pare sí que us dóna l'autèntic pa del cel.
El pa de
Déu és el que baixa del cel
per donar
la vida al món.»
Li diuen:
«Senyor, doneu-nos sempre pa d'aquest.»
Els diu
Jesús: «Jo sóc el pa que dóna la vida:
els qui
vénen a mi no passaran fam,
els qui
creuen en mi no tindran mai set.»
50. “Pa”. (Jo sóc el pa que dóna la vida).
Sembla clar que, en tota la Mediterrània,
el pa és important. Pel fet de ser un aliment
bàsic, concentra gran quantitat de simbolismes. Això es pot constatar també en
la literatura bíblica.
Aquests simbolismes en relació
al pa tenen també el seu ressò en el Nou Testament. No obstant, en el Nou
Testament aquests simbolismes apunten quasi sempre a l’Eucaristia. Donat que
l’Eucaristia, com reconeix el concili Vaticà II, és la font i el cimal de la
vida cristiana, serà sobretot en aquest camp on es desenvoluparà el simbolisme
del pa. Però també s’hi desenvoluparan les seves deformacions.
Cal reconèixer que, després que
el missatge dels Evangelis prengués forma de "doctrina", el
simbolisme del pa (acompanyat del simbolisme complementari del vi) va empobrir-se de tal
manera que sovint ja no expressa allò que els Evangelis volen expressar. Diríem
que la "doctrina" s’ha menjat el "missatge".
Segurament, aquest fet
lamentable va ser conseqüència de dues desviacions prèvies, encara no del tot superades:
- Una desviació venia del camp
del Judaisme, i va consistir en entendre la mort de Jesús en un sentit
“sacrificial”. La idea de “sacrifici” comportava la introducció de la figura
d'un “sacerdot”. Una figura aliena al missatge dels Evangelis.
És cert que els Evangelis
apliquen a Jesús la figura de l’Anyell pasqual, però no en un sentit sacrificial
(expiatori) sinó en un sentit molt més profund: Jesús no és la víctima que un "sacerdot" ofereix per
aplacar la suposada "indignació" d'un Déu ofès pels nostres pecats, sinó que és el do que Déu ofereix als Humans, "visualitzant" en ell la seva mateixa presència paternal.
En els Evangelis, Jesús és l’home-mostra per a tothom qui vulgui seguir el seu mateix camí (humanitzar-se humanitzant).
En els Evangelis, Jesús és l’home-mostra per a tothom qui vulgui seguir el seu mateix camí (humanitzar-se humanitzant).
- L’altra desviació venia del
camp de la Filosofia en què es va "inculturar" el missatge evangèlic:
el Neoplatonisme.
És cert que aquesta Filosofia va permetre que el missatge pogués presentar-se com una "doctrina" (més o menys) "coherent i racional". Però també amb els "inconvenients" propis d’aquesta Filosofia que conté un substrat gnòstic i dualista.
És cert que aquesta Filosofia va permetre que el missatge pogués presentar-se com una "doctrina" (més o menys) "coherent i racional". Però també amb els "inconvenients" propis d’aquesta Filosofia que conté un substrat gnòstic i dualista.
Per al Dualisme existirien dos principis de la Realitat: el Bé i el Mal.
En l’Home, el Bé diria relació amb la seva part més “espiritual”: coneixement (gnos), intel·ligència, ànima,...
El Mal tindria relació amb la seva part més “material”: cos, sexualitat, sentits,...
Esperit i matèria; cos i ànima, "enfrontats". En aquest cas, el "bon cristià" seria el qui aconsegueix alliberar "l'Esperit" de la seva "presó corporal".
Aquestes desviacions
influiran també en la manera d’entendre l’Eucaristia. D’alguna manera, s’hi inverteix l’esquema mental que ens ofereixen els Evangelis: per comptes de veure que Jesús es fa "pa", es pensarà que és el "pa" que és
transformat en el "cos de
Jesús" per obra del "poder sagrat" dels "sacerdots".
Així, allò que és el símbol més normal
i casolà de la vida humana, es converteix en un “sagrament” depenent del poder sagrat d'uns pocs. Una vivència "familiar i comunitària" queda convertida en un simple (i buit) "ritus sagrat".
Viure "fent-se aliment els uns dels altres” és l’experiència més bàsica de qualsevol vertadera família.
Viure "fent-se aliment els uns dels altres” és l’experiència més bàsica de qualsevol vertadera família.
En els Evangelis, el pa, o l'aliment, és el símbol d’una "vida" que és rebuda, donada i compartida. És la base d'una vida de comunió, que
porta els seus participants a fer comunitats vives i concretes, en el marc d'una única
Comunitat: la HUMANITAT.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada