4rt. Diumenge C. "Compliment".

Paraules i Parauletes.

EVANGELI. (Lluc 4,21-30).

En aquell temps,

Jesús, a la sinagoga de Natzaret,

començà així la seva explicació:

«Això que avui sentiu contar de mi

és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.»

Tothom ho comentava

estranyant-se que sortissin dels seus llavis

aquelles paraules de gràcia.

Deien: «No és el fill de Josep, aquest?»

Jesús els digué:

«De segur que em retraureu aquesta dita:

“Metge, cura’t tu mateix”:

hem sentit dir el que has fet a Cafar-naüm;

fes-ho també aquí, al poble dels teus pares.»
Però ell afegí:

«Us ho dic amb tota veritat:

no hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal.

En temps d’Elies, quan el cel,

durant tres anys i sis mesos, no s’obrí per donar pluja,

i una gran fam s’apoderà de tot el país,

ben segur que hi havia moltes viudes a Israel,

però Elies no va ser enviat a cap d’elles,

sinó a una viuda de Sarepta de Sidó.

I en temps del profeta Eliseu

també hi havia molts leprosos a Israel,

però cap d’ells no va ser purificat del seu mal,

sinó Naaman, un leprós de Síria.»

En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga,

indignats, es posaren a peu dret,

el tragueren del poble

i el dugueren cap a un cingle de la muntanya

on hi havia el poble per estimbar-lo.

Però ell se n’anà passant entremig d’ells.

80. Compliment. («Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.»).

Tota vida comença petita; i la seva primera activitat és créixer.
La vida humana comença també absolutament dependent de les persones que en tenen cura; sense l’ajuda exterior seria del tot inviable.

L’ajuda que rebem els humans des que naixem, si és correcta, va orientada a fer-nos créixer fins esdevenir capaços de decidir i dirigir la nostra pròpia vida. Som cridats a ser persones. La filosofia clàssica definia la “persona” com l’ésser que és autor de si mateix. Ser "persona" inclou ser independent i lliure per fer i dirigir la pròpia vida.

Les persones de qui inicialment depèn una altra vida humana no poden tenir envers ella els seus propis projectes. No han de "formar" (donar forma) sinó educar (fer sortir el que, en germen, ja hi ha dintre). La feina de l’educador és ajudar l’educand a desenvolupar les seves pròpies capacitats de manera que arribi a poder decidir, ell mateix, els seus propis horitzons i la manera d’aconseguir-los.

Per això la vida humana té forma de projecte; i, l’educació té forma de promesa. Projecte i promesa troben el seu compliment en la maduresa. Aquesta comporta haver desenvolupat suficientment les pròpies capacitats i haver superat les limitacions inherents als inicis.

Això que passa amb les persones, d’alguna manera també passa amb els pobles. Un Poble no és un simple conglomerat d’individus. Un Poble està format per persones que, normalment a través d'anys de convivència, han anat creant un estil de vida propi amb horitzons compartits.

En el relat d’avui Jesús torna al seu poble de Natzaret. Aquí, Natzaret representa tot el Poble d’Israel. Israel va ser sempre un Poble petit, sovint dominat pels Pobles veïns, més poderosos. Com a Poble, els Profetes (Educadors) l’havien fet conscient de les seves capacitats i de la seva missió en la Història de la Humanitat. Jesús llegeix amb solemnitat les promeses dels Profetes, i després diu: «Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.» Per això els Evangelis parlen sovint de Jesús com "el Natzarè" (Mateu 2,23)

Els Evangelis ens presenten Jesús com aquell en qui es compleixen les Promeses. “Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop”, dirà Mateu (4:17). “S’ha complert el temps”, dirà Marc (1:15). “Se li van complir els dies”, dirà Lluc de Elisabet (1,57), i també de Maria, mare del Primogènit de la Humanitat (Lluc 2:6). “Tot s’ha acomplert”, Joan posarà en boca de Jesús mateix (Joan 19:30).
Jesús, a la creu, com a "vida donada", visualitza "l'acompliment" de la maduresa en Humanitat.

La Història humana està feta de projecte i realització; de promesa i acompliment; de infantesa i maduresa.
En la persona concreta de Jesús, els Evangelis ens ofereixen una radiografia del "Procés d'Humanització": creixement i maduresa.

Pot sorprendre que els conciutadans de Jesús s’escandalitzin d’ell. Però és normal:
la Maduresa no és comprensible des de la Infantesa;
la Llibertat no és comprensible des de l’Esclavitud;
l’Amor no és comprensible des de l’Egoisme;
la Comunió no és comprensible ni acceptable des del Poder.
Les Promeses es van entenent només en la mesura que es van acomplint.

En Jesús, podem veure acomplertes les esperances de la Humanitat; però només en la mesura que anem avançant (creixent) i seguint el seu camí. La vida adulta no arriba per un simple coneixement teòric; cal fer-ne l’experiència. Per això cada promesa demana un acompliment, i cada acompliment genera una nova (esperança de la) promesa, fins a l’acompliment total, que, de moment, no podem ni imaginar fins a on ens portarà. “... que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu” (Efesis 3:19).

Els Evangelis Sinòptics ofereixen un relat sorprenent: un home ric, acostumat a posseir, vol també assegurar-se la vida eterna, i pregunta a Jesús què ha de fer per a posseir-la.
Jesús el decep perquè li diu que la vida eterna (la vida vertadera ) no es posseeix sinó que es viu donant-la. L’home ric ha "complert" des de jove tots els "Manaments". Però, de fet, ell mateix ja intueix que encara li falta alguna cosa. Jesús li confirma que, efectivament, “encara et falta una cosa: vés a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor guardat en el cel. Després torna i vine amb mi.” (Marc 10,21).  

Complir la Llei marca una etapa només inicial. La Comunió, amb Déu i els germans, és la "Plenitud" a què el Pare ens crida.