5è. de Quaresma C. "Adulteri".

Paraules i Parauletes.

EVANGELI. (Joan 8,1-11).

En aquell temps,

Jesús se n’anà a la muntanya de les Oliveres

i l’endemà de bon matí es presentà de nou al temple.

Tothom acudia al seu entorn, i ell, assegut, els ensenyava.

Els mestres de la Llei i els fariseus

li portaren una dona que havia estat sorpresa cometent adulteri.

La posaren al mig i li digueren:

«Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa

en el moment de cometre adulteri.

Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar-les, aquestes dones.

I vós, què hi dieu?»

Li feien aquesta pregunta insidiosament,

buscant un pretext per acusar-lo.

Però Jesús s’ajupí

i s’entretenia dibuixant a terra amb el dit.

Ells continuaren insistint amb la seva pregunta.

Llavors Jesús alçà el cap i els digué:

«Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat

que comenci a tirar pedres.»

Després s’ajupí i continuà dibuixant a terra.

Ells, quan van sentir això,

s’anaren retirant l’un darrere l’altre,

començant pels més vells.

Jesús es quedà sol, i la dona era allà al mig.

Jesús alçà el cap i digué a la dona:

«On són?

Ningú no t’ha condemnat?»

Ella contestà: «Ningú, Senyor.»

Jesús digué: «Tampoc jo et condemno.

Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més.»

86. Adulteri. (...li portaren una dona que havia estat sorpresa cometent adulteri.).

La paraula adulteri, en la Bíblia, té dos significats ben diferents, encara que relacionats: un significat normal i un significat aplicat.

El significat normal fa referència al comportament irregular d’un home o dona casats, amb una altra persona. Aquí cal reconèixer que el clima social de la Bíblia no superava la mentalitat masclista del seu entorn.
Dintre el masclisme, la dona és vista com a propietat privada del marit. En realitat, en el masclisme, la dona no veu mai reconeguda la seva personalitat. Comença essent propietat del pare, fins que aquest l’ofereix al seu nou "propietari", el marit, sovint “cobrant” alguna classe d’indemnització. Les formes poden ser variades, però el fons sempre és el mateix.
Això fa que la condemna per adulteri s’hagi aplicat sobretot a les dones. Quan s’aplica a un home és perquè no ha respectat els “drets” del propietari de la dona corresponent (el marit o el pare).

Dintre la mentalitat masclista, quan un home elegeix una dona per esposa, d’alguna manera la salva, ja que li fa possible realitzar el seu “destí”: ser esposa i mare dels fills del marit.

Significat aplicat.
Aquesta relació Home-Dona pròpia del masclisme és la que va permetre d’entendre la relació Déu–Poble d’Israel com una aliança matrimonial, en la qual Israel, com a Poble elegit, és salvat de la seva servitud (Èxode 3:7). Per la seva elecció, Déu es converteix en “propietari d’Israel”, i Israel es converteix en “possessió de Déu”.
Per això, quan els Israelites, com a col·lectiu, venerin o ofereixin sacrificis a "altres déus", seran acusats d’adúlters, pels Profetes.

Aquí cal notar la gran diferència entre quan s’escrivia la Bíblia i els temps actuals. En aquells temps tothom era "religiós i creient". El problema estava en saber quin Déu era el favorable; a quin Déu calia oferir sacrificis per obtenir la seva "protecció" o per "aplacar" la seva ira. Perquè cada Poble tenia els seus déus o les seves imatges divines. I els déus eren considerats "gelosos" entre ells.
En canvi avui dia, religiosament parlant, el problema no és en quin Déu creiem sinó si creiem o no en Déu. Es tracta en bona part d’un problema intel·lectual sobre l’existència o no de Déu.

Això no vol dir que s’hagi simplificat el discurs religiós. No s’ha simplificat, però és del tot diferent de com era abans. I aquesta és una nova cara de la qüestió: el llenguatge.

Avui sovint, en el marc religiós, mantenim i fem servir conceptes, símbols, expressions, imatges, dogmes,... d’abans, totalment inadequats per expressar, entendre i trobar sortida a les necessitats i anhels de l’home actual. El llenguatge religiós resulta significatiu només en el seu propi marc. Fora del seu "marc", pot expressar coses extraordinàriament importants, però no arriba a la persona; i, si hi arriba, és mal comprès.

És per això que actualment alguns, més que parlar d’adulteri, parlen de divorci: divorci entre Creences i Vida; divorci entre Religió i Societat; divorci entre Fe i Cultura;...
Amb tot, en la nova societat que hem creat a Occident, divorci és també una paraula que va quedant obsoleta. Potser s’hauria de començar a parlar ja de orfandat.

Mancat de tota referència transcendent, l’home occidental d’avui, alliberat de condicionaments religiosos, absolutitza la seva pròpia existència, cargolant-se sobre si mateix de tal manera que s’hi està "ofegant".
Quantes més “llibertats”, menys lliures, i més esclaus de les pròpies creacions.
Quant més “autònoms”, més sotmesos a les pròpies lleis.
Sovint ens ofeguen els mateixos diversos mecanismes de seguretat que ens hem creat. Això pot generar un sentiment d’orfandat tan viu que, en certs moments, porti a odiar la vida: la pròpia i la dels altres.

Solució? No cal "restaurar" antics llenguatges religiosos. Podem anar creant i assumint nous llenguatges, però esponjant-los amb horitzons oberts que "descargolin" la vida humana i la "oxigenin".