27è diumenge. Any C. "Fe".

Paraules i Parauletes.    "Fe".

EVANGELI. (Lluc 17,5-10).

NOTA.

Copio en blau les paraules de Jesús que, en el text evangèlic, precedeixen immediatament la Lectura d’avui, i que el Missal no ens ofereix. Penso que poden ajudar a entendre millor la “petició” dels apòstols i la resposta de Jesús.

Jesús digué als seus deixebles:

-Sempre hi haurà algú que en faci caure d’altres en pecat,

però ai del qui els fa caure!

Més li valdria que li lliguessin al coll una roda de molí

i el llancessin al mar,

abans que fes caure un d’aquests petits.

Estigueu alerta!

»Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo,

i si se’n penedeix, perdona’l.

I si t’ofèn set vegades al dia

i set vegades torna per dir-te: "Me’n penedeixo",

tu l’has de perdonar.

Llavors

(En aquell temps,)

els apòstols digueren al Senyor:

«Doneu-nos més fe.»

El Senyor els contestà:

«Només que tinguéssiu una fe menuda

com un gra de mostassa,

si dèieu a aquesta morera:

“Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar”,

us obeiria.

»Suposem que algú de vosaltres té un esclau

llaurant o pasturant el ramat.

Quan ell torna del camp,

li dieu mai que entri de seguida i segui a taula?

No li dieu, més aviat, que prepari el sopar,

que estigui a punt de servir-vos mentre mengeu i beveu,

i que ell menjarà i beurà després?

I quan l’esclau ha complert aquestes ordres,

qui ho agraeix?

Igualment vosaltres,

quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu:

“Som servents sense cap mèrit:

no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”.»

118. Fe. (Només que tinguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa,...).

La resposta que Jesús dóna a la petició dels apòstols és realment sorprenent. Però també és sorprenent la mateixa petició: “Doneu-nos més fe”.
Què és, en realitat, aquesta "fe" que demanen?

¿És com una energia que els capaciti per fer una cosa difícil?
¿És com l’electricitat que, per encendre una bombeta o per moure un ventilador, ha de tenir un determinat nivell de potència?
¿O és com el vent, que ha de bufar amb una certa força per obrir finestres?

Els deixebles demanen més fe per afrontar les "exigències" d’allò que Jesús els proposa.
Però Jesús els respon que, en realitat, encara no en tenen de fe. Només que en tinguessin "com un gra de mostassa", farien coses increïbles.

Amb aquesta resposta, sembla que Jesús corrobori que la "fe" és com una "força".
No obstant, ell treu la petició de l’àmbit d’allò que se’n té més o menys, i la situa en l’àmbit d’allò que se’n té o no se'n té.

Què és, la fe?
La teologia clàssica diu que és un do de Déu.
Això és només "mitja resposta".
Si un noi es troba amb una noia que "l’enamora", certament veurà aquella noia com un do. Però és ell qui "s'ha enamorat". Sense el seu "enamorament", aquella noia deixaria de semblar-li "un do".
Una cosa semblant passa amb la fe: Déu pot ser-hi sentit com a do; però només si acollim aquest do.

Com en l’enamorament, també en la fe hi ha una relació doble :

- la presència de Déu com un do, i
- el nostre acolliment d’aquest do.

Però les coses no són tan simples, perquè “a Déu, ningú no l’ha vist mai” (Joan 1:18).

I aquí ens trobem amb la originalitat dels Evangelis...
Ningú no ha vist mai Déu, però tenim ulls per veure el món; sobretot per veure els altres. I és quan ens trobem davant els altres que ens és oferta la possibilitat d’una actitud d’acolliment.

En els Relats Evangèlics "l'acolliment de Jesús" algunes vegades va dirigit directament a ell (Lluc 17,19); però, més sovint, va dirigit als altres.
En els Evangelis, Jesús sempre ens "arriba" personificat en l'home que se'ns fa "present" (Mateu 25,37ss).

L'Evangeli de Joan ens presenta un cec de naixement" que pregunta a Jesús: "Qui és el fill de l'home, per poder-hi creure"?
I Jesús li respon: "Aquell que parla amb tu" (Joan 9,37).

Situats davant una persona, tenim dues possibilitats:
- o “objectivar-la”, "jutjar-la", "no veure-la", "passar de llarg"...,

- o "veure-la", considerant-la un do per a nosaltres, o un valor que mereix respecte incondicional i acolliment.

És aquí que apareix la fe, com a resposta a una presencia real i concreta, que evoca en nosaltres la presència de "l'Absolut".

Jesús diu als seus apòstols que encara no tenen fe.
Ells “creuen” en Jesús com a líder o messies. Però això no és fe sinó "fixació" en les "seves" pròpies idees. Han “objectivat” Jesús.

La fe no té ni objecte ni objectiu. No és creure un "dogma" o seguir un "messies" o confiar en la força d’un "ritus" o creure en l’eficàcia sobrenatural d’unes "paraules màgiques".
No és tampoc creure en l’existència de Déu, ja que sempre resultarà un "déu" vist com  nosaltres l'imaginem o l'objectivem. Un "ídol".

La fe "se'ns fa possible" amb la presència de l’altre, i s'activa acollint-lo com un do, amb respecte i generositat.


Però, compte!
"Acollir l’altre" no significa pas sempre acollir-lo tal com ell es "presenta".
Sovint hi ha "presències" que pretenen ser acollides amb la "objectivació" que d’elles mateixes s'han fet o han assumit. Per exemple: no podem acollir com a "cec" a algú que vol ser acollit com a "cec" perquè "vol ser cec".
A un "cec per opció", només se'l pot acollir per ajudar-lo a sortir de la seva "ceguesa volguda" (Joan 9:40. També Joan 3:19).

Resumint:
La fe es pot entendre com una energia que es genera en el més profund de nosaltres mateixos. Però és una energia que se’ns escapa tan bon punt intentem “agafar-la”.
Per això ningú pot “comprovar” amb seguretat si té fe o no en té.
Per això hi haurà moments en què sentirem la "necessitat" de demanar "més fe", com els apòstols en aquest relat.

La fe és informulable.
D’acord amb el llenguatge de cadascú, ens poden "ajudar" formulacions "aproximades", paraules i símbols més o menys suggeridors, constantment corregits i readaptats.

Déu no l’ha vist mai ningú. Però, a través de les presències acollides, Ell pot arribar a “captivar-nos”, com el noi és "captivat" per la noia que l'ha enamorat.