Festa de la SS. Trinitat. B. "Autoritat" (de Jesús).

"Autoritat de Jesús".

EVANGELI. (Mateu 28,16-20).

En aquell temps,

els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea,

a la muntanya que Jesús els havia indicat.

En veure’l es prosternaren.

Alguns, però, dubtaren.

Jesús s’hi acostà i els digué:

«Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra.

Aneu a convertir tots els pobles,

bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant,

i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat.

Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»

191. Autoritat (de Jesús). (2018). (“Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra...”).

Sorprenents, aquestes paraules de Jesús que Mateu posa el final del seu Evangeli. Els Evangelis relaten la mort de Jesús com la mort més inhumana i humiliant que pot sofrir un ésser humà: despullat, clavat de mans i peus en una creu i envoltat de burles i menyspreus (Mateu 27,28 i 40). ¿Com és possible que es digui d’un “crucificat” que ha rebut plena autoritat al cel i a la terra?!

Evidentment, en el cas de Jesús, hi ha la resurrecció. Amb tot, la resurrecció de Jesús no és un fet experimentable per a tothom. Per altra part, Jesús no es va aparèixer mai als qui l’havien crucificat per fer-los avinent la seva resurrecció i denunciar la injustícia que havien comès. De fet, només els seus seguidors “veuen” el Ressuscitat, i encara amb dificultats.
¿Quina autoritat se’n pot seguir d’això?

En la nostra manera habitual de pensar, associem “autoritat” amb la capacitat per imposar-la. Però, seguint els Relats evangèlics, sembla clar que Jesús no pretén imposar la seva autoritat. L’afirma i prou.

¿Quina mena d’autoritat és la de Jesús?
D’entrada, Jesús exclou explícitament el domini sobre els altres. Al moment de ser detingut, replica a Pere disposat a fer servir l’espasa: “Torna l’espasa a la beina. ¿Et penses que no puc demanar ajut al meu Pare? Ara mateix m'enviaria més de dotze legions d'àngels” (Mateu 26,53).

També, als inicis de la seva vida pública, refusa qualsevol “pacte” amb l’Amo d’aquest món, que li oferia Poder (Lluc 4,5).

Quan les autoritats del temple li pregunten amb quina autoritat havia tret del temple els mercaders, Jesús no vol donar-los cap resposta (resposta que no haurien ni entès ni acceptat) (Mateu 21,23ss).

També nosaltres podem preguntar-nos: Quina és i d’on li ve, a Jesús, la plena autoritat al cel i a la terra? (Mateu 28,18).

Evidentment, si el “Crucificat” és vivent; si parla als seus deixebles en una ↦Muntanya; si la seva autoritat és plena al cel i a la terra,... tot això vol dir que la seva autoritat ve de Déu. Així ho interpreta explícitament la traducció que ens ofereix el Missal, tot i que el text original només diu “m’ha estat donada tota autoritat al cel i a la terra”.
   
És cert: aquestes paraules volen significar que és la mateixa autoritat de Déu la que es fa explícita en el Crucificat-ressuscitat; volen dir que la mort resurrecciosa de Jesús esdevé la visualització perfecta de la Vida humana, que sempre és vida rebuda i vida donada.
Aquesta és l’autoritat de Jesús.

Jesús, amb la seva vida donada, que inclou la mort resurrecciosa, manifesta el Projecte de Déu plenament realitzat.
Jesús és l’home-mostra en qui tots els Humans podem anar descobrint l’autèntic camí de la nostra plena humanització. Per a tots els Humans, seguir el camí de Jesús significa humanitzar-se; no seguir-lo significa refusar la crida a ser plenament Humans. Jesús és el “Criteri d’Humanització” (Joan 14,6).

Però no ens podem quedar en el Jesús de fa dos mil anys. Jesús personifica l’Home. Ell fa presents i visibles tots i cada un dels “crucificats” (empresonats, torturats, perseguits, ningunejats,...) de tots els temps. L’autoritat de Jesús no comença en la Resurrecció sinó a la Creu. És l’autoritat de tot crucificat, de tot empresonat, de tot marginat, de tot afamat,... davant de qui “hi pot fer alguna cosa” (Mateu 25,31ss). Perquè la "autoritat" dels "necessitats" ve de "l'obligació" que té tot humà d'ajudar-los. 

Només els crucificats i els qui es solidaritzen amb ells poden veure el Ressuscitat i ser alliberats per la seva plena autoritat. I saber que, davant Déu, queden anul·lades les sentències condemnatòries dictades per (pervertides) autoritats d’aquest món (Mateu 10,28.  Joan 16,8ss).

 

Pentecosta.B. "Tots".

Pentecosta.  Any B.    "Tots".

1ª LECTURA.  (Fets dels Apòstols 2,1-11).

Durant la celebració de la diada de la Pentecosta,

es trobaven tots junts en un mateix lloc

quan, de sobte, se sentí venir del cel un so

com si es girés una ventada violenta,

i omplí tota la casa on es trobaven asseguts.

Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc,

que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells.

Tots quedaren plens de l’Esperit Sant

i començaren a expressar-se en diversos llenguatges,

tal com l’Esperit els concedia de parlar.

Residien a Jerusalem jueus piadosos

provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel.

Quan se sentí aquell so,

la gent hi anà i quedaren desconcertats,

perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua.

Estranyats i fora de si, deien:

«No són galileus, tots aquests que parlen?

Doncs, com és que cadascun de nosaltres

els sentim en la nostra llengua materna?

Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites,

hi ha residents a Mesopotàmia,

al país dels jueus i a Capadòcia, al Pont i a l’Àsia,

a Frígia i a Pamfília,

a Egipte i a les regions de Líbia, tocant a Cirena,

hi ha forasters de Roma,

hi ha jueus i prosèlits,

hi ha cretencs i àrabs,

però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu

en les nostres pròpies llengües.»

Tots.    (Tots quedaren plens de l’Esperit Sant...).

Sant Lluc, en el relat de la Vinguda de l’Esperit Sant el dia de la Pentecosta (Fets 2,1-12), fa servir diverses vegades la paraula “tots”. Ho fa en una doble direcció:

a). Primer parla dels deixebles de Jesús. Diu que, després de la seva Ascensió, s’entornen a Jerusalem i estaven tots junts i reunits. I que una remor com d’un vent violent va omplir tota la casa on estaven asseguts, i unes llengües com de foc es van posar sobre cada un dels reunits, i tots van quedar plens de l’Esperit Sant.

b). Després parla dels qui residien a Jerusalem aquella diada: jueus (o homes) piadosos provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel. Aquests, concentrats per veure què passava, tots estaven meravellats i sorpresos perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua.

En aquest segon cas, l’ús de “tots” posa en relleu la dimensió universal del relat de la Pentecosta. Aquesta universalitat sol ser acceptada sense cap problema. En canvi el “tots” del primer punt resulta més conflictiu i, en la pràctica, no es té gaire en compte.

Qui són aquests “tots” que estaven reunits quan van ser omplerts d’Esperit Sant i es van posar a parlar?

Els text parla dels “deixebles de Jesús”. Aquí aquesta expressió inclou els onze apòstols (restants), juntament amb algunes dones, amb Maria, la mare de Jesús, i amb els germans d’ell (Fets 1,14). En total: “unes 120 persones” (Fets 1,15).

Encara que aquest número sigui per expressar el propòsit dels reunits de “restaurar” el Poble de les 12 Tribus (120 = 12 x 10), també queda clar que els qui van quedar plens de l’Esperit Sant i van començar a parlar “tal com l’Esperit els concedia d’expressar-se”, no van ser només els Onze, sinó tots (Fets 2,4).

Tots quedaren plens de l’Esperit Sant i parlaven. Però Pere s’aixecà per parlar només ell, i que tothom l’escolti a ell (Fets 2,14).

En la Bíblia, l’Esperit Sant realitza el projecte creador i humanitzador de Déu. L’Home no hi és només com a “producte” de l’acció creadora de Déu sinó que està cridat a esdevenir a imatge i semblança seves (Gènesi 1,27).

En el llenguatge del Nou Testament, l’Home està cridat a ser “fill”. Com a fill, ja no és només "creatura" de Déu sinó que ha d’anar desenvolupant la “vida” (l’Esperit) que va rebent de Déu.

Que “tots” quedin plens de l’Esperit Sant significa que, en el procés d’humanització, tots hi tenen veu i vot. Tots són cridats a participar-hi segons el que l’Esperit suggereix a cadascú.

Aquesta és la gran revolució que expressa la Pentecosta!
Normalment, per a la tasca de fer Humanitat, només comptava la “gent important”. Important perquè es consideraven representants de Déu, o perquè eren tinguts per grans savis, o grans polítics, o grans cabdills, o grans sants,... Es deixava per a ells la responsabilitat d’anar dissenyant la Humanitat i el Futur. La resta hi col·laborava simplement obeint...

Però les llengües de foc es posen sobre tots i cada un dels reunits. Això comporta una responsabilitat "compartida per tots" (Lluc 10,21).
   

Si tots som constructors d’Humanitat, ningú està legitimat a atribuir-se el monopoli de la iniciativa humanitzadora. Ningú no pot fer projectes d’Humanització prescindit dels altres. Fins i tot, pensant en la iniciativa dels que vindran, caldrà excloure les formes de "permanència".

La gran injustícia dels Poderosos està en imposar els seus propis projectes d’Humanitat (de Poble, de País...). Ni que fossin bons o molt bons, els "projectes d’Humanitat" han de ser fruit de la "creativitat" de tots.

Des de “tots” (o des de la majoria) es pot pactar un servei d’autoritat. Aquest no comporta cap mena superioritat. (Joan 13,13). El servei d’autoritat ha d'assegurar que tothom tingui veu i vot en la generació continuada d’Humanitat.

Avui tenim interrogants profunds sobre el futur de les Esglésies i la seva missió. Però cada dia sembla més clar que la missió de les Esglésies no serà tant “fer Religió” o “fer Església” com col·laborar a fer Humanitat, amb tothom i per a tothom.

 
Centrant-nos en l’Església Catòlica, potser els nous temps ens demanen, sobretot als "investits" d’alguna classe de "missió de servei", ajudar a superar la "no-evangèlica" estructura piramidal i recuperar el “tots”.
 

“Tots i totes”, i a tots els nivells!
-S’alçaran les fondalades, s’abaixaran les muntanyes i els turons (Lluc 3,5).

-Vosaltres no us feu dir "mestre", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans (Mateu 23,8ss).

 

Diumenge 5è. de Pasqua.B. "Jo sóc".

Paraules i Parauletes.       "Jo sóc".

EVANGELI. (Joan 15:1-8).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Jo sóc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater.

La sarment que no dóna fruit en mi, el Pare la talla,

i la que dóna fruit, l’esporga i la neteja

perquè encara en doni més.

Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat.

Estigueu en mi i jo en vosaltres.

Així com la sarment, si no està en el cep,

no pot donar fruit,

tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi.

Jo sóc el cep i vosaltres les sarments.

Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit,

perquè sense mi, no podríeu fer res.

Si algú se separa de mi, és llançat fora,

com ho fan amb les sarments,

i s’asseca.

Les sarments, un cop seques,

les recullen, les tiren al foc i cremen.

Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres,

podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu.

La glòria del meu Pare és

que vosaltres doneu molt de fruit

i sigueu deixebles meus»

 

Jo sóc. (Jo sóc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater....).

1. En la Bíblia, el nom més freqüent de Déu és “Jahvè”, que significa “Jo sóc” (Èxode 3,14). En català potser seria millor traduir-lo per “Jo hi sóc”, perquè amb aquest nom es vol indicar més la presència de Déu en la vida del Poble que no pas la essència (que sempre queda més enllà de la nostra capacitat de comprensió).

2. En l’Evangeli de Joan, Jesús s’aplica a si mateix aquest nom. Ho fa de dues maneres:

a) Amb el nom tot sol: Joan 4:26.  6:20.  18:5,6,8 (aquí tres vegades seguides).
Aplicant-se a si mateix el nom de Déu, Jesús indica que, en ell, s’acompleix la plena realització del projecte diví: Déu digué: fem l’Home a imatge i semblança nostra (Gènesi 1,26).

b) Afegint-hi diferents atributs:
“Jo sóc el pa de vida” (Joan 6,35).
“Jo sóc la llum del món” (8,12).
“Jo sóc d’allà dalt” (8,23).
“Jo sóc la porta de les ovelles” (10,7).
“Jo sóc el bon pastor” (10,11).
“Jo sóc la resurrecció i la vida (11,25).
"Jo sóc el camí, la veritat i la vida” (14,6).
“Jo sóc el cep veritable” (15,1).
“Jo sóc rei” (18,37).

Si preguntéssim Qui és Jesús?, amb l’Evangeli de Joan podríem respondre: Jesús és “tot allò que "necessitem" per ser humans”.

3. Jesús és l’home per als altres. També es pot dir al revés: els qui viuen “per als altres” estan “personificats” en Jesús. Per això no és possible de fer una “Biografia” del Jesús individual a partir dels Evangelis. Aquests parlen de Jesús per parlar-nos dels Humans.

4. Què som els humans?
Ser “humà” és tot un procés.
Ens fem “humans” en la mesura que anem incorporant els atributs de Jesús (de l’Home) en la nostra convivència amb els altres.

En el Vell Testament, “Jo sóc” expressa la presència humanitzadora de Déu. És aquesta presència allò que determina què és humà i què és inhumà.
És una presència que pren forma de Llei i Judici. “He vist l’opressió del meu poble i he sentit com clama per culpa dels seus explotadors. Conec els seus sofriments; per això he baixat a alliberar-lo” (Èxode 3,7).

El Nou Testament dona un pas més i és Jesús qui encarna la presència de “Jo Sóc”.
Jesús és “Déu amb nosaltres” (Mateu 1,23).
Ell és l’Home, i criteri d’humanitat (Joan 19,5.  Mateu 25,40).
És senyera que posa de manifest els sentiments humans més amagats (Lluc 2,34).
Qui segueix Jesús, s’humanitza. Qui s’aparta d’Ell, es deshumanitza. Qui contradiu el seu camí, resta no-humà, “cau per terra” (Joan 18,6.  Mateu 25,41ss.  Lluc 6,24ss).

5. A Jesús, el seu camí el porta a la “taula” per fer-se aliment (Lluc 22,19).
A causa de l’acció perversa dels Poderosos, també el portarà al Calvari, per “recuperar”, en l’arbre de la Creu, el mític Arbre de la Vida perdut en el pecat d’Adam i Eva quan van optar pel Poder (Ser com déus. Gènesi 3,22).

6. Els Poderosos també s’apliquen a si mateixos el nom de “Jo sóc”, però d’una manera pervertida, ja que el seu “Jo sóc” inclou, per als seus dominats, un “Tu no ets”, o un “El que tu ets, ho decideixo jo”.

És l’actitud directament contrària a la presència de Déu que ens humanitza donant-nos la capacitat de humanitzar-nos nosaltres mateixos.

Els qui opten pel Poder afirmen la seva identitat per oposició a la identitat dels altres. És el pecat d’Adam i Eva, quan decideixen menjar del fruit de l’Arbre que determina el Bé i el Mal, i ser “com déus” (Gènesi 3,5).

És també el pecat de Judes, quan converteix Jesús (l’Home) en mercaderia que "ven per trenta monedes".

És el pecat dels summes sacerdots i principals del poble quan diuen a Pilat que, en relació a Jesús, no escrigui “El Rei dels Jueus” sinó “Ell deia que és el rei dels Jueus” (Joan 19,21).

És el pecat dels falsos profetes (Lluc 21,8).

És el pecat de la Multitud quan Pilat els presenta Jesús i els diu “Aquí teniu l’Home” i “Aquí teniu el vostre rei”, i responen: “Fora, fora; crucifica’l” (Joan 19,5 i 15).

És el pecat de Pere quan, abans de la seva conversió, preguntat sobre Jesús, respon per tres vegades: "Jo no conec aquest home". (Mateu 26,69ss).

Segons els Evangelis, Jesús és l'Home plenament realitzat. L'home adult. O també: el primogènit de la Humanitat adulta.

En llenguatge més actual, podríem dir que Jesús és l'Home mostra.
Model d'humanització per a cada un dels que accepten humanitzar-se.
Això no significa que hàgim d'imitar la seva manera concreta de viure (suposant que algú s'ho pogués imaginar) sinó, com ell, fer-nos "resposta", des de la pròpia generositat, llibertat i creativitat, a la presència de cada persona.

Per als Humans (amb la resta dels Vivents) "viure" és "conviure".
En Jesús aprenem que ens fem adults fent-nos "resposta" i "presència" els uns dels altres.

 

Dijous Sant. Sacerdots?

 Sacerdots?

EVANGELI. (Joan 13, 1-15).

Eren ja les vigílies de la festa de la Pasqua.

Jesús sabia que havia arribat la seva hora,

la de passar d’aquest món al Pare.

Ell que sempre havia estimat els seus en el món,

ara els demostrà fins a quin punt els estimava.

Durant el sopar,

quan el diable ja havia posat en el cor de Judes,

fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo,

Jesús,

conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses,

conscient que venia de Déu i a Déu tornava,

s’aixecà de taula,

es tragué el mantell i se cenyí una tovallola;

després tirà aigua en un gibrell

i es posà a rentar els peus als deixebles

i a eixugar-los-els amb la tovallola que duia a la cintura.

Quan anava a rentar Simó Pere, aquest li diu:

«Senyor, ¿vós voleu rentar-me els peus a mi?»

Jesús li respon:

«Ara no entens això que faig; ho entendràs després.»

Pere li diu: «Mai de la vida! Vós no em rentareu els peus.»

Jesús li contestà:

«Si no et rento, tu no ets dels meus.»

Li diu Simó Pere: «Si és així, Senyor,

no em renteu només els peus:

renteu-me també les mans i el cap.»

Jesús li respon:

«Qui s’ha banyat només necessita rentar-se els peus;

ja està net tot ell.

I vosaltres ja esteu nets, encara que no tots.»

Jesús sabia qui l’havia de trair;

per això deia que no tots estaven nets.

Després de rentar-los els peus,

quan s’hagué posat el mantell i assegut a taula,

els digué:

«¿Enteneu això que us acabo de fer?

Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”,

i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc.

Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor,

us he rentat els peus,

també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres.

Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu

tal com jo us ho he fet.»

 

Sacerdots? (2018)

En l’Evangeli de Joan, l’únic "ritual" que es fa durant el Sopar de Comiat és el "rentament de peus" (que no era cap "ritu religiós" sinó una necessitat domèstica i social).
És possible que aquesta “desritualització” sigui intencionada. Quan es va escriure l’Evangeli de Joan, en algunes comunitats la ritualització de la Cena del Senyor era ja prou excessiva com perquè es mantingués el “ritu” sense viure’n el significat (1ªCorintis 11,17ss).

Aquest és el gran perill dels ritus. Segurament per això l’Evangeli de Joan no conté el Sopar-pasqual-ritual. Només s’hi referirà en el context d’una gran discussió al final de la qual Jesús fa als seus deixebles una pregunta inquietant: “També vosaltres em voleu abandonar?” (Joan 6,67). De fet, tots l’abandonaren, excepte el “deixeble que Jesús estimava”, el qual prefigurava la futura comunitat cristiana.

M’atreviria a pensar que també actualment una ritualització excessiva de la missa provoca que s’assembli ben poc al Sopar del Senyor. Crec que ha influït molt a aquesta excessiva ritualització el fet d’haver entès aquest sopar com un “sacrifici”. La “taula” s’ha convertit en “altar”; els “germans” s’han convertit en “fidels” més o menys espectadors de l’acció sagrada d’un “sacerdot”; “l’església” ha esdevingut “temple”. El “prevere servidor”, cobert de vestidures sagrades, ha passat a ser un “ministre del Sagrat”, ben diferenciat de la Comunitat.

Tot això ha portat molta gent a pensar que la missa és "cosa de capellans". “Si no hi ha capellà, no hi ha missa”, se sent dir a vegades.
La comunitat hi posa només una presència passiva; activament passiva, ja que ha de fer allò que li diuen que faci: aixequeu-vos; asseieu-vos; saludeu-vos; responeu; canteu... Una mateixa celebració de la Comunitat, si el capellà no és "sacerdot", no val.
"No val". Algú ha pensat mai què pot voler dir, això?

Però Jesús no va fer “sacerdots” sinó “apòstols” (“enviats”). La paraula “sacerdot” (sacer donans) suggereix la idea d’algú encarregat de “donar les coses sagrades”. Seria com un “intermediari” entre dos mons: el "món de Déu" (de les "coses sagrades") i el "món dels humans" (profà). Seria com un “pont” (pontífex) entre aquests dos mons.

I aquí està el perill de la idea d’un "sacerdoci": pot enfosquir el fet central del missatge cristià: La "encarnació".

Jesús és “Déu amb nosaltres” (Mateu 1,22). La "Paraula de Déu" “s’ha fet carn de la nostra carn”. “El Cel s’ha esquinçat i l’Esperit Sant ha baixat com un colom” (Marc 1,9). El colom és un ocell del cel però que fa niu a casa nostra. Cel i terra estan units. A partir de Jesús ja no hi ha "lloc" per a “sacerdots" o "intermediaris” entre "dos" suposats mons. Hi ha un sol món!

Va ser per mimetisme amb altres religions, i sobretot amb el Judaisme, que es va introduir la idea d’un sacerdoci sacrificial. Possiblement sigui testimoni d’això la Carta als Hebreus, dirigida a aquells que encara necessitaven "temples", "sacerdots" i "sacrificis"...

La Carta ve a dir-los: donat que encara “necessiteu” sacerdots, considereu-hi Jesús. Ell és el “sacerdot ideal” perquè, essent cent per cent home, ara està assegut "a la dreta mateixa de Déu". Si voleu imaginar-lo com a "sacerdot", cal que el considereu un "sacerdot" perfecte i etern. Ja no són necessaris altres sacerdots que el substitueixin, el continuïn o hagin de compensar-ne possibles deficiències.

La Carta als hebreus pren un to seriós, quasi amenaçador, quan considera que mantenir la “necessitat” de temples, ritus i sacerdots està en contradicció amb el "fet Jesús", i la "fe en Ell" com a única cosa necessària.
Per això adverteix: "N’hi ha que un dia van rebre la llum, van tastar el do celestial, van participar en l’efusió de l’Esperit Sant i van assaborir la bona paraula de Déu i els prodigis del món renovat, però després han caigut i abandonen la fe. És impossible que aquests es renovin amb una segona conversió, ja que tornen a crucificar el Fill de Déu i l’exposen a la ignomínia (Hebreus 6,4ss).

Jesús hi és anomenat “sacerdot a la manera de Melquisedec” (Hebreus 7,1ss). És una manera de dir que el seu “sacerdoci” no té res a veure amb la manera com se sol entendre el “ministeri sacerdotal” en les diferents Religions (Hebreus 8,4). "Melquisedec" apareix un instant en la Bíblia, i desapareix. Apareix íntimament connectat a la Natura, mostrant la realitat humana com un horitzó obert. La Transcendència no és "un altre Món". Hi ha un únic Món que s'està transformant contínuament gràcies a l'Esperit "instal·lat" en el cor de la Creació.

= = = = = = =  

La institució sacerdotal, tal com és present en la nostra Església, té encara un altre defecte que ja toca el camp de la injustícia:
-posar una diferència de qualitat entre “sacerdots” i “laics”, i
-sobretot entre homes i dones.

Com que es tracta d’una qüestió de justícia, no es pot esperar a canviar aquests comportaments incorrectes a què ho disposi l’autoritat competent. La "obediència deguda" no deslliura ningú de l’obligació de tractar tothom amb justícia.

No defenso que s’ordenin "sacerdotesses”. En aquest punt, la igualtat entre homes i dones no hauria de ser que les dones siguin com els homes sinó que els homes siguem com les dones.

Seria bo aprofitar l'absència (providencial?) de "vocacions sacerdotals" per redescobrir la realitat de la comunitat cristiana, formada i fonamentada en la pràctica i el gaudi de la germanor.

Se sol dir que "no hi ha vocacions".

Siguem lúcids, i reconeguem més aviat que no hi ha "aquelles vocacions” que "necessitem" per donar continuïtat a una Església que, ja fa temps, s'ha tornat clerical. 

I si resultés que la "Església" que "necessita" el nostre Món és precisament una Església no-clerical?

Però sembla que una Església així, de moment, no som capaços ni d'imaginar-la...

 

Triduum pasqual

Dijous, Divendres i Dissabte Sants.

  

INTRODUCCIÓ.

1. Els tres dies del Tríduum Pasqual estan pensats, litúrgicament, com una única celebració. Per això es dóna la benvinguda als membres de la comunitat al començament de la celebració del Dijous, i no són acomiadats fins al final de la celebració del Dissabte. Entremig, no hi ha ni salutacions al començament de les trobades, ni comiats al final.

Considerar els Tres Dies (Tríduum) com una sola celebració té un significat important: els tres moments constitueixen una única acció de Jesús.

2. La celebració del Dijous interpreta i posa de manifest el significat profund del Crucificat: “Ningú no em pren la Vida; sóc jo qui la dono lliurement” (Joan 10,18). A la taula del Sant Sopar, la vida donada de Jesús es fa aliment (pa i vi) ofert a qui vulgui alimentar-se’n. El Sant Sopar expressa en forma ritual allò que constitueix l’essència mateixa de la vida: viure donant-se com aliment (Joan 6,55).

No és que el pa i el vi es converteixin en el Cos de Jesús sinó que és Jesús que es fa “pa i vi” per donar-se com aliment. No és cap acció miraculosa, ni exclusiva de Jesús; al contrari: és el camí de tota vida que vulgui esdevenir autènticament humana: “Feu això que és el meu memorial” (Lluc 22,19. 1ªCorintis 11,24). Ho saben molt bé els pares (i tots els qui estimen de debò): tots ells, quan estan a taula amb els seus fills, també podrien prendre el pa i, ensenyant-lo als fills, dir-los: “Això és la nostra vida que anem gastant per vosaltres”.

3. Al Divendres, allò que s’ha celebrat ritualment, és viscut d’una manera real, i tràgica, a la Creu. “Sense saber el que es feien” (Lluc 23,34), els qui han crucificat Jesús i l’han mort, han fet visible per a tothom la realitat de la vida donada. En l’espectacle del Calvari, Jesús no hi està sol sinó acompanyat de milers i milers de “crucificats” que, potser amb sorpresa, es trobaran que també la seva mort no significa una vida perduda sinó una vida donada, acollida per les mans de Déu. Aquest és el nucli de la fe cristiana.

4. Al Dissabte, celebrem explícitament aquesta nostra fe. La vida donada no és una vida perduda, sinó una vida que ha estat “endollada” a la Vida mateixa de Déu. La Vetlla Pasqual és rica en símbols de la vida-que-viu-donant-se: la Llum, l’Aigua, el Pa i el Vi. Però allò més significatiu és la comunitat.

La vida donada no cau en el buit. És cert que alguns l’han presa per “vendre-la” (Mateu 26,15.  Lluc 22,3ss) o per  “matar-la”, però són multitud aquells que l’han rebuda com aliment de la seva pròpia vida que, a la vegada, es fa també aliment per als altres. Així neix la nova comunitat, que esdevé el cos que fa visible la vida donada de Jesús. Així esdevé el “cap del cos” (Efesis 5,23.  Colossencs 1,18).

Tres dies, però una única celebració: la vida que viu donant-se, i així entra en la dimensió divina.

 

El Ram. Any B. Espectacle. (Resurrecció)

186. (2018) Espectacle. (Tota la gent que era present en aquell espectacle...).

Els quatre Evangelis presenten la crucifixió de Jesús en format de gran espectacle. L’Evangeli de Lluc fa servir directament aquesta paraula (Lluc 23,48). Els altres tres no fan servir la paraula, però posen trets espectaculars en el relat de la mort de Jesús (Mateu 27,31ss.  Marc 15,20.  Joan 19,16ss).

Fan notar que, a l’espectacle, hi és tothom: Autoritats i Poble (Lluc 23,35). També hi són les Dones, habitualment poc admeses en espectacles d’aquesta classe (Lluc 23,48). Fins i tot els Transeünts. Per això el rètol de la Creu que indicava el motiu de la condemna estava escrit en hebreu, llatí i grec (Joan 19,20), perquè tothom qui passava el pogués llegir.

Presentant la Crucifixió com un espectacle, els Evangelis volen evocar una de les situacions més tràgiques i pertorbadores de la convivència humana:

jutjar - ser jutjat.

Condemnar - ser condemnat.

 

Els Humans vivim convivint. Ens hem donat unes lleis destinades a fer més justa i creativa la nostra convivència.
Però moltes vegades això és pura teoria. En la pràctica, la convivència ve pertorbada per Poderosos de tota mena. Aquests, sovint pretenen imposar-se als altres tergiversant les lleis del Poble i fent condemnar “legalment” els qui s’oposen al seu domini.

Per als Poderosos, els crucificats del Calvari van ser-ho "legalment". “Nosaltres tenim una Llei i, segons aquesta Llei, aquest home ha de morir perquè s’ha fet Fill de Déu” (Joan 19,7).

Els Evangelis, convertint la Crucifixió en Espectacle, ens fan mirar més enllà dels fets concrets del Calvari.

Amb els crucificats del Calvari, els Evangelis evoquen tots els "crucificats" de tots els temps i de tots els llocs. Evoquen els innumerables éssers humans deshumanitzats a través de les nostres lleis, o de la "Llei de Déu" perversament interpretada.
L’escena del Calvari evoca les infinites formes de deshumanització que els Humans hem practicat i continuem practicant.

 

“La deshumanització d’éssers humans”. Heus aquí l’espectacle que els Evangelis volen evocar. Un espectacle que tothom contempla, i davant el qual ningú pot restar indiferent. Davant cada crucificat; davant cada condemnat per les (nostres) lleis, sorgeix sempre el dilema: ¿L’Home o la Llei? ¿El condemnat o la llei que serveix d'excusa per condemnar-lo?
¿És l’home per a la Llei, o és la Llei per a l’Home? (Marc 2,27).

La resposta a aquest dilema situa cada un dels Humans davant per davant de la seva pròpia humanització. El cruel relat del Calvari no és una concessió literària al nostre “morbo” sinó una interpel·lació directa a la nostra consciència:
- Si preferim l’Home, ens humanitzem i fem Humanitat.
- Si preferim la Llei, ens deshumanitzem i desfem Humanitat. Aleshores esdevenim culpables i desgraciats, en paraules del mateix Jesús: “El Fill de l’home se’n va, tal com l’Escriptura ha dit d’ell, però ai de l’home que el traeix! A aquest home, més li valdria no haver nascut” (Mateu 26,24).

Deshumanitzant-nos, ens situem fora del projecte de Déu (Mateu 25,31ss.  Mateu 22,13). I fora d’aquest Projecte hi ha el buit més absolut (Joan 1,1ss).

Els Evangelis no acaben en la Crucifixió. Al Calvari només acaba  "l’espectacle". Però no és cap "final".

Segons l’Evangeli de Joan, és precisament al Calvari on el procés de creació de l’Home arriba a la seva plenitud: l’Home adult, imatge de Déu (Joan 19,30).
Amb l'Home adult comença una nova setmana en què ell, l’Home, ja posseïdor d’Esperit creador, esdevé coprotagonista del procés d'humanització, que continua (Joan 20,1ss. 20,22).

Els Evangelis han estat escrits precisament per descobrir-nos aquesta capacitat també autocreadora de l’Home (Resurrecció).

Diferentment de la Crucifixió, la Resurrecció no té res "d’espectacle". Ningú no la veu (Actes 10,41). Només podran "trobar-se amb el Ressuscitat" aquells que en el dilema Home - Poder, han optat decididament per l’Home. Per a tot Home. Només ells poden "veure" el "Ressuscitat" en cada "crucificat".

 
El Ressuscitat només se’ns fa "reconegut" a través de les mans i els peus foradats (Lluc 24,39. Joan 20,20-29). La Resurrecció neix de la solidaritat amb tots els Humans, inclosos abans de tots, els crucificats. La Nova Humanitat és "obra de Déu" i "obra nostra".

Per això, en nosaltres, la Resurrecció pren forma de conversió. Conversió a l’home concret que ens trobem en el nostre camí de cada dia (Lluc 10,29.  24,13ss. Mateu 25,31ss).

Sorprèn la primera "conversió-model" que els Evangelis Sinòptics ens mostren: “El centurió, que estava enfront d’ell (de Jesús), quan veié la manera com havia expirat, digué: És veritat: aquest home era Fill de Déu.” (Marc 15,39).