Dijous Sant. Sacerdots?

 Sacerdots?

EVANGELI. (Joan 13, 1-15).

Eren ja les vigílies de la festa de la Pasqua.

Jesús sabia que havia arribat la seva hora,

la de passar d’aquest món al Pare.

Ell que sempre havia estimat els seus en el món,

ara els demostrà fins a quin punt els estimava.

Durant el sopar,

quan el diable ja havia posat en el cor de Judes,

fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo,

Jesús,

conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses,

conscient que venia de Déu i a Déu tornava,

s’aixecà de taula,

es tragué el mantell i se cenyí una tovallola;

després tirà aigua en un gibrell

i es posà a rentar els peus als deixebles

i a eixugar-los-els amb la tovallola que duia a la cintura.

Quan anava a rentar Simó Pere, aquest li diu:

«Senyor, ¿vós voleu rentar-me els peus a mi?»

Jesús li respon:

«Ara no entens això que faig; ho entendràs després.»

Pere li diu: «Mai de la vida! Vós no em rentareu els peus.»

Jesús li contestà:

«Si no et rento, tu no ets dels meus.»

Li diu Simó Pere: «Si és així, Senyor,

no em renteu només els peus:

renteu-me també les mans i el cap.»

Jesús li respon:

«Qui s’ha banyat només necessita rentar-se els peus;

ja està net tot ell.

I vosaltres ja esteu nets, encara que no tots.»

Jesús sabia qui l’havia de trair;

per això deia que no tots estaven nets.

Després de rentar-los els peus,

quan s’hagué posat el mantell i assegut a taula,

els digué:

«¿Enteneu això que us acabo de fer?

Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”,

i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc.

Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor,

us he rentat els peus,

també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres.

Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu

tal com jo us ho he fet.»

 

Sacerdots? (2018)

En l’Evangeli de Joan, l’únic "ritual" que es fa durant el Sopar de Comiat és el "rentament de peus" (que no era cap "ritu religiós" sinó una necessitat domèstica i social).
És possible que aquesta “desritualització” sigui intencionada. Quan es va escriure l’Evangeli de Joan, en algunes comunitats la ritualització de la Cena del Senyor era ja prou excessiva com perquè es mantingués el “ritu” sense viure’n el significat (1ªCorintis 11,17ss).

Aquest és el gran perill dels ritus. Segurament per això l’Evangeli de Joan no conté el Sopar-pasqual-ritual. Només s’hi referirà en el context d’una gran discussió al final de la qual Jesús fa als seus deixebles una pregunta inquietant: “També vosaltres em voleu abandonar?” (Joan 6,67). De fet, tots l’abandonaren, excepte el “deixeble que Jesús estimava”, el qual prefigurava la futura comunitat cristiana.

M’atreviria a pensar que també actualment una ritualització excessiva de la missa provoca que s’assembli ben poc al Sopar del Senyor. Crec que ha influït molt a aquesta excessiva ritualització el fet d’haver entès aquest sopar com un “sacrifici”. La “taula” s’ha convertit en “altar”; els “germans” s’han convertit en “fidels” més o menys espectadors de l’acció sagrada d’un “sacerdot”; “l’església” ha esdevingut “temple”. El “prevere servidor”, cobert de vestidures sagrades, ha passat a ser un “ministre del Sagrat”, ben diferenciat de la Comunitat.

Tot això ha portat molta gent a pensar que la missa és "cosa de capellans". “Si no hi ha capellà, no hi ha missa”, se sent dir a vegades.
La comunitat hi posa només una presència passiva; activament passiva, ja que ha de fer allò que li diuen que faci: aixequeu-vos; asseieu-vos; saludeu-vos; responeu; canteu... Una mateixa celebració de la Comunitat, si el capellà no és "sacerdot", no val.
"No val". Algú ha pensat mai què pot voler dir, això?

Però Jesús no va fer “sacerdots” sinó “apòstols” (“enviats”). La paraula “sacerdot” (sacer donans) suggereix la idea d’algú encarregat de “donar les coses sagrades”. Seria com un “intermediari” entre dos mons: el "món de Déu" (de les "coses sagrades") i el "món dels humans" (profà). Seria com un “pont” (pontífex) entre aquests dos mons.

I aquí està el perill de la idea d’un "sacerdoci": pot enfosquir el fet central del missatge cristià: La "encarnació".

Jesús és “Déu amb nosaltres” (Mateu 1,22). La "Paraula de Déu" “s’ha fet carn de la nostra carn”. “El Cel s’ha esquinçat i l’Esperit Sant ha baixat com un colom” (Marc 1,9). El colom és un ocell del cel però que fa niu a casa nostra. Cel i terra estan units. A partir de Jesús ja no hi ha "lloc" per a “sacerdots" o "intermediaris” entre "dos" suposats mons. Hi ha un sol món!

Va ser per mimetisme amb altres religions, i sobretot amb el Judaisme, que es va introduir la idea d’un sacerdoci sacrificial. Possiblement sigui testimoni d’això la Carta als Hebreus, dirigida a aquells que encara necessitaven "temples", "sacerdots" i "sacrificis"...

La Carta ve a dir-los: donat que encara “necessiteu” sacerdots, considereu-hi Jesús. Ell és el “sacerdot ideal” perquè, essent cent per cent home, ara està assegut "a la dreta mateixa de Déu". Si voleu imaginar-lo com a "sacerdot", cal que el considereu un "sacerdot" perfecte i etern. Ja no són necessaris altres sacerdots que el substitueixin, el continuïn o hagin de compensar-ne possibles deficiències.

La Carta als hebreus pren un to seriós, quasi amenaçador, quan considera que mantenir la “necessitat” de temples, ritus i sacerdots està en contradicció amb el "fet Jesús", i la "fe en Ell" com a única cosa necessària.
Per això adverteix: "N’hi ha que un dia van rebre la llum, van tastar el do celestial, van participar en l’efusió de l’Esperit Sant i van assaborir la bona paraula de Déu i els prodigis del món renovat, però després han caigut i abandonen la fe. És impossible que aquests es renovin amb una segona conversió, ja que tornen a crucificar el Fill de Déu i l’exposen a la ignomínia (Hebreus 6,4ss).

Jesús hi és anomenat “sacerdot a la manera de Melquisedec” (Hebreus 7,1ss). És una manera de dir que el seu “sacerdoci” no té res a veure amb la manera com se sol entendre el “ministeri sacerdotal” en les diferents Religions (Hebreus 8,4). "Melquisedec" apareix un instant en la Bíblia, i desapareix. Apareix íntimament connectat a la Natura, mostrant la realitat humana com un horitzó obert. La Transcendència no és "un altre Món". Hi ha un únic Món que s'està transformant contínuament gràcies a l'Esperit "instal·lat" en el cor de la Creació.

= = = = = = =  

La institució sacerdotal, tal com és present en la nostra Església, té encara un altre defecte que ja toca el camp de la injustícia:
-posar una diferència de qualitat entre “sacerdots” i “laics”, i
-sobretot entre homes i dones.

Com que es tracta d’una qüestió de justícia, no es pot esperar a canviar aquests comportaments incorrectes a què ho disposi l’autoritat competent. La "obediència deguda" no deslliura ningú de l’obligació de tractar tothom amb justícia.

No defenso que s’ordenin "sacerdotesses”. En aquest punt, la igualtat entre homes i dones no hauria de ser que les dones siguin com els homes sinó que els homes siguem com les dones.

Seria bo aprofitar l'absència (providencial?) de "vocacions sacerdotals" per redescobrir la realitat de la comunitat cristiana, formada i fonamentada en la pràctica i el gaudi de la germanor.

Se sol dir que "no hi ha vocacions".

Siguem lúcids, i reconeguem més aviat que no hi ha "aquelles vocacions” que "necessitem" per donar continuïtat a una Església que, ja fa temps, s'ha tornat clerical. 

I si resultés que la "Església" que "necessita" el nostre Món és precisament una Església no-clerical?

Però sembla que una Església així, de moment, no som capaços ni d'imaginar-la...

 

Triduum pasqual

Dijous, Divendres i Dissabte Sants.

  

INTRODUCCIÓ.

1. Els tres dies del Tríduum Pasqual estan pensats, litúrgicament, com una única celebració. Per això es dóna la benvinguda als membres de la comunitat al començament de la celebració del Dijous, i no són acomiadats fins al final de la celebració del Dissabte. Entremig, no hi ha ni salutacions al començament de les trobades, ni comiats al final.

Considerar els Tres Dies (Tríduum) com una sola celebració té un significat important: els tres moments constitueixen una única acció de Jesús.

2. La celebració del Dijous interpreta i posa de manifest el significat profund del Crucificat: “Ningú no em pren la Vida; sóc jo qui la dono lliurement” (Joan 10,18). A la taula del Sant Sopar, la vida donada de Jesús es fa aliment (pa i vi) ofert a qui vulgui alimentar-se’n. El Sant Sopar expressa en forma ritual allò que constitueix l’essència mateixa de la vida: viure donant-se com aliment (Joan 6,55).

No és que el pa i el vi es converteixin en el Cos de Jesús sinó que és Jesús que es fa “pa i vi” per donar-se com aliment. No és cap acció miraculosa, ni exclusiva de Jesús; al contrari: és el camí de tota vida que vulgui esdevenir autènticament humana: “Feu això que és el meu memorial” (Lluc 22,19. 1ªCorintis 11,24). Ho saben molt bé els pares (i tots els qui estimen de debò): tots ells, quan estan a taula amb els seus fills, també podrien prendre el pa i, ensenyant-lo als fills, dir-los: “Això és la nostra vida que anem gastant per vosaltres”.

3. Al Divendres, allò que s’ha celebrat ritualment, és viscut d’una manera real, i tràgica, a la Creu. “Sense saber el que es feien” (Lluc 23,34), els qui han crucificat Jesús i l’han mort, han fet visible per a tothom la realitat de la vida donada. En l’espectacle del Calvari, Jesús no hi està sol sinó acompanyat de milers i milers de “crucificats” que, potser amb sorpresa, es trobaran que també la seva mort no significa una vida perduda sinó una vida donada, acollida per les mans de Déu. Aquest és el nucli de la fe cristiana.

4. Al Dissabte, celebrem explícitament aquesta nostra fe. La vida donada no és una vida perduda, sinó una vida que ha estat “endollada” a la Vida mateixa de Déu. La Vetlla Pasqual és rica en símbols de la vida-que-viu-donant-se: la Llum, l’Aigua, el Pa i el Vi. Però allò més significatiu és la comunitat.

La vida donada no cau en el buit. És cert que alguns l’han presa per “vendre-la” (Mateu 26,15.  Lluc 22,3ss) o per  “matar-la”, però són multitud aquells que l’han rebuda com aliment de la seva pròpia vida que, a la vegada, es fa també aliment per als altres. Així neix la nova comunitat, que esdevé el cos que fa visible la vida donada de Jesús. Així esdevé el “cap del cos” (Efesis 5,23.  Colossencs 1,18).

Tres dies, però una única celebració: la vida que viu donant-se, i així entra en la dimensió divina.

 

El Ram. Any B. Espectacle. (Resurrecció)

186. (2018) Espectacle. (Tota la gent que era present en aquell espectacle...).

Els quatre Evangelis presenten la crucifixió de Jesús en format de gran espectacle. L’Evangeli de Lluc fa servir directament aquesta paraula (Lluc 23,48). Els altres tres no fan servir la paraula, però posen trets espectaculars en el relat de la mort de Jesús (Mateu 27,31ss.  Marc 15,20.  Joan 19,16ss).

Fan notar que, a l’espectacle, hi és tothom: Autoritats i Poble (Lluc 23,35). També hi són les Dones, habitualment poc admeses en espectacles d’aquesta classe (Lluc 23,48). Fins i tot els Transeünts. Per això el rètol de la Creu que indicava el motiu de la condemna estava escrit en hebreu, llatí i grec (Joan 19,20), perquè tothom qui passava el pogués llegir.

Presentant la Crucifixió com un espectacle, els Evangelis volen evocar una de les situacions més tràgiques i pertorbadores de la convivència humana:

jutjar - ser jutjat.

Condemnar - ser condemnat.

 

Els Humans vivim convivint. Ens hem donat unes lleis destinades a fer més justa i creativa la nostra convivència.
Però moltes vegades això és pura teoria. En la pràctica, la convivència ve pertorbada per Poderosos de tota mena. Aquests, sovint pretenen imposar-se als altres tergiversant les lleis del Poble i fent condemnar “legalment” els qui s’oposen al seu domini.

Per als Poderosos, els crucificats del Calvari van ser-ho "legalment". “Nosaltres tenim una Llei i, segons aquesta Llei, aquest home ha de morir perquè s’ha fet Fill de Déu” (Joan 19,7).

Els Evangelis, convertint la Crucifixió en Espectacle, ens fan mirar més enllà dels fets concrets del Calvari.

Amb els crucificats del Calvari, els Evangelis evoquen tots els "crucificats" de tots els temps i de tots els llocs. Evoquen els innumerables éssers humans deshumanitzats a través de les nostres lleis, o de la "Llei de Déu" perversament interpretada.
L’escena del Calvari evoca les infinites formes de deshumanització que els Humans hem practicat i continuem practicant.

 

“La deshumanització d’éssers humans”. Heus aquí l’espectacle que els Evangelis volen evocar. Un espectacle que tothom contempla, i davant el qual ningú pot restar indiferent. Davant cada crucificat; davant cada condemnat per les (nostres) lleis, sorgeix sempre el dilema: ¿L’Home o la Llei? ¿El condemnat o la llei que serveix d'excusa per condemnar-lo?
¿És l’home per a la Llei, o és la Llei per a l’Home? (Marc 2,27).

La resposta a aquest dilema situa cada un dels Humans davant per davant de la seva pròpia humanització. El cruel relat del Calvari no és una concessió literària al nostre “morbo” sinó una interpel·lació directa a la nostra consciència:
- Si preferim l’Home, ens humanitzem i fem Humanitat.
- Si preferim la Llei, ens deshumanitzem i desfem Humanitat. Aleshores esdevenim culpables i desgraciats, en paraules del mateix Jesús: “El Fill de l’home se’n va, tal com l’Escriptura ha dit d’ell, però ai de l’home que el traeix! A aquest home, més li valdria no haver nascut” (Mateu 26,24).

Deshumanitzant-nos, ens situem fora del projecte de Déu (Mateu 25,31ss.  Mateu 22,13). I fora d’aquest Projecte hi ha el buit més absolut (Joan 1,1ss).

Els Evangelis no acaben en la Crucifixió. Al Calvari només acaba  "l’espectacle". Però no és cap "final".

Segons l’Evangeli de Joan, és precisament al Calvari on el procés de creació de l’Home arriba a la seva plenitud: l’Home adult, imatge de Déu (Joan 19,30).
Amb l'Home adult comença una nova setmana en què ell, l’Home, ja posseïdor d’Esperit creador, esdevé coprotagonista del procés d'humanització, que continua (Joan 20,1ss. 20,22).

Els Evangelis han estat escrits precisament per descobrir-nos aquesta capacitat també autocreadora de l’Home (Resurrecció).

Diferentment de la Crucifixió, la Resurrecció no té res "d’espectacle". Ningú no la veu (Actes 10,41). Només podran "trobar-se amb el Ressuscitat" aquells que en el dilema Home - Poder, han optat decididament per l’Home. Per a tot Home. Només ells poden "veure" el "Ressuscitat" en cada "crucificat".

 
El Ressuscitat només se’ns fa "reconegut" a través de les mans i els peus foradats (Lluc 24,39. Joan 20,20-29). La Resurrecció neix de la solidaritat amb tots els Humans, inclosos abans de tots, els crucificats. La Nova Humanitat és "obra de Déu" i "obra nostra".

Per això, en nosaltres, la Resurrecció pren forma de conversió. Conversió a l’home concret que ens trobem en el nostre camí de cada dia (Lluc 10,29.  24,13ss. Mateu 25,31ss).

Sorprèn la primera "conversió-model" que els Evangelis Sinòptics ens mostren: “El centurió, que estava enfront d’ell (de Jesús), quan veié la manera com havia expirat, digué: És veritat: aquest home era Fill de Déu.” (Marc 15,39).

Diumenge 3 de Quaresma. B. "Miracles de Jesús".

EVANGELI. (Joan 2, 13-25).

Quan s’acostava la Pasqua dels jueus,

Jesús pujà a Jerusalem,

i trobà al temple els venedors de vedells,

moltons i coloms i els canvistes asseguts.

Llavors es va fer un fuet de cordes,

i els tragué tots, moltons i vedells, fora del temple,

escampà la moneda dels canvistes

i els bolcà les taules,

i digué als venedors de coloms:

«Traieu això d’aquí;

no convertiu en mercat la casa del meu Pare».

Els deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura:

«El zel del vostre temple em consumia».

Llavors els jueus el van interrogar:

«¿Quin senyal ens dónes que t’autoritzi a fer això?»

Jesús els contestà:

«Destruïu aquest santuari

i jo el reconstruiré en tres dies».

Els jueus respongueren:

«Fa quaranta-sis anys que treballen en la seva construcció,

¿i tu el vols reconstruir en tres dies?»

Però ell es referia al santuari del seu cos.

Quan Jesús ressuscità d’entre els morts,

els deixebles recordaren que ell deia això,

i cregueren en l’escriptura

i en aquesta paraula de Jesús.

Durant la seva estada a Jerusalem

en ocasió de la peregrinació de Pasqua,

molts, veient els miracles que feia,

cregueren en el seu nom.

Però Jesús no hi confiava,

perquè els coneixia tots;

no tenia cap necessitat que li revelessin

el que són els homes;
ell sabia prou què hi ha a l’interior de cada home.

2018. Diumenge 3er. de Quaresma. B.

185. “Miracles” de Jesús. (Molts, veient els miracles que feia,...).

D’entrada s’ha de dir que als Evangelis no hi ha “miracles”, si els entenem segons la definició del Diccionari de la Llengua (“fet extraordinari que no es pot explicar per causes naturals i és atribuït a causes preternaturals o a Déu mateix”).

Les narracions miraculoses no són cròniques de fets objectius extraordinaris sinó relats per expressar, celebrar i connectar amb la realitat més profunda i amagada del “Regne de Déu” que es va fent present.
La fe no consisteix en creure en els miracles sinó en el Regne de Déu (en "l’Home" com a obra de Déu). Els "miracles" serien com la petita part visible dels icebergs que assenyala la presència de la gran massa amagada.

Els miracles, com a llenguatge, formen part de l’estructura dels Evangelis, perquè aquests no són només la bona notícia del Regne de Déu, sinó, sobretot, la manifestació dels seus fruits: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova (Mateu 11,5).

Algú preguntarà: si els miracles no són cròniques de fets objectius, per què ens els expliquen com si fossin "fets reals"? Per què, per exemple, ens diuen que Jesús donava la vista als cecs, si els cecs reals continuaven essent realment cecs?
La pregunta és important.

En una cultura científica la Natura és entesa com una realitat autònoma que funciona d’acord amb les seves pròpies lleis naturals. En canvi en la mentalitat mítica, que era la normal abans de la generalització de la Ciència, passa exactament al revés: la natura és vista com l’espai on es manifesta l’acció de Déu. Per tant, en una mentalitat mítica, la natura és sobretot llenguatge de "l'acció" de Déu. I és evident que, donat que avui vivim immersos en una mentalitat científica, quan parlem de la Natura com a llenguatge, cal advertir-ho explícitament per evitar malentesos.

Si s’afirma, per exemple, que “els cecs hi veuen”, ha de quedar clar que és una invitació a entrar en les profunditats de la vida humana, i descobrir-hi la curació de “cegueses”, profundes però autèntiques, que poden generar més limitacions que la ceguesa física.

Cal dir que la Ciència ens ajuda molt a construir i entendre el llenguatge de les coses. Convertir les “coses” en llenguatge és una de les grans i meravelloses capacitats de la ment humana. Quant millor coneguem les coses, més aptes per ser convertides en llenguatge.

La ignorància és sempre una nosa. Saber, per exemple, que un llamp és una simple descàrrega elèctrica i no una manifestació de la ira dels déus, ens ajuda a conèixer la Natura. Però això no vol dir que si un llamp mata el nostre company de ruta, aquest fet natural no pugui convertir-se per a algú en un "llenguatge" que el porti a repensar el sentit de la Vida humana, i de la nostra pròpia vida dintre el Conjunt.

Saber que un tsunami neix de la simple coincidència de diferents energies naturals ens ajuda a entendre el món. Però quan un tsunami fa 30.000 morts, ja no és legítim mirar-s’ho com a simples estudiosos de la natura. Allò que ha passat, ha passat en un món que és el nostre món, i les vides perdudes són una part de la nostra mateixa Vida. Per això, un fet així es converteix en "llenguatge" per a nosaltres, i ens demana una resposta humana.

I al revés: poden haver-hi situacions en què una gran quantitat de persones visquin drames interiors tant forts que sigui ben "real" dir que estan patint un autèntic tsunami.

El llenguatge científic serveix per a conèixer i dominar les coses, però no pot obrir horitzons a la nostra vida. Potser per això un home tan científic com Einstein va dir: La Ciència sense Religió és coixa. La Religió sense Ciència és cega (Discurs pronunciat al 1939). Les dues frases són importants. Encara que avui potser convé que comencem a fer molta atenció precisament a la segona…

 

3er. Diumenge de Quaresma. B "Miracles".

Diumenge 3er. de Quaresma. B. (2018.)

EVANGELI. (Joan 2, 13-25).

Quan s’acostava la Pasqua dels jueus,

Jesús pujà a Jerusalem,

i trobà al temple els venedors de vedells,

moltons i coloms i els canvistes asseguts.

Llavors es va fer un fuet de cordes,

i els tragué tots, moltons i vedells, fora del temple,

escampà la moneda dels canvistes

i els bolcà les taules,

i digué als venedors de coloms:

«Traieu això d’aquí;

no convertiu en mercat la casa del meu Pare».

Els deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura:

«El zel del vostre temple em consumia».

Llavors els jueus el van interrogar:

«¿Quin senyal ens dónes que t’autoritzi a fer això?»

Jesús els contestà:

«Destruïu aquest santuari

i jo el reconstruiré en tres dies».

Els jueus respongueren:

«Fa quaranta-sis anys que treballen en la seva construcció,

¿i tu el vols reconstruir en tres dies?»

Però ell es referia al santuari del seu cos.

Quan Jesús ressuscità d’entre els morts,

els deixebles recordaren que ell deia això,

i cregueren en l’escriptura

i en aquesta paraula de Jesús.

Durant la seva estada a Jerusalem

en ocasió de la peregrinació de Pasqua,

molts, veient els miracles que feia,

cregueren en el seu nom.

Però Jesús no hi confiava,

perquè els coneixia tots;

no tenia cap necessitat que li revelessin

el que són els homes;
ell sabia prou què hi ha a l’interior de cada home.

184. “Miracles”. (molts, veient els miracles que feia,...).

Força gent parla dels miracles: uns, per dir que hi creuen; d’altres, per dir que no hi creuen.
Els que hi creuen, segurament no n’han vist mai cap; els que no hi creuen, segurament se’ls imaginen de tal manera que, els que hi creuen, no en dirien “miracles”.

Segons el Diccionari de la Llengua, “miracle” és un “fet extraordinari que no es pot explicar per causes naturals i és atribuït a causes preternaturals o a Déu mateix”.
Però si consultem un Diccionari Etimològic, veurem que “miracle” ve del llatí “miraculum”, que significa “fet o cosa admirable”.

La diferència és important:
Miraculum = "Fet admirable". Podria ser un fet absolutament normal, però que resulta “admirable” per a algú, com la mirada d’una noia per a qui n’està enamorat, o una posta de sol o un gol del Barça per als seus seguidors...

Miracle = Fet extraordinari en si mateix perquè "no pot ser explicat per causes naturals”.
En aquest cas, el coneixement progressiu de les causes naturals aniria reduint l’àmbit dels possibles “miracles”.

Però no és aquest el “problema”. Cal anar una mica més a fons.
A partir del segle XVI, ha anat imposant-se això que en diem Ciència. La mentalitat científica s’ha anat estenent, sobretot a partir de l’escolarització general i obligatòria i amb l’entrada de la ràdio i la tele a les nostres llars. Avui tots pensem amb mentalitat científica, encara que no siguem científics.

Però els Escrits que fonamenten les Religions (també la nostra), són tots anteriors a la Ciència. Corresponen a allò que avui en diem una mentalitat mítica.

El problema apareix quan llegim amb "mentalitat científica" allò que va ser escrit amb "mentalitat mítica". Molta gent és portada a pensar que la Ciència invalida el Mite, com si fossin coses que s’exclouen mútuament.

(També cal dir que aquest “problema” no és pas aliè a aquella tendència humana de voler ser més importants que els altres… i que ha generat autèntiques lluites de Poder. Alguns, des de la Religió, s’han considerat posseïdors de “Veritats Eternes”, intentant imposar-les amb arguments d’autoritat. Altres, des de la Ciència, han considerat “ignorants” tots aquells que “encara creuen en mites”.
Avui ens adonem de com en són d’equivocades, injustes i empobridores aquestes actituds).

Ciència i Mite no es contradiuen en absolut. Són dues maneres diferents, bones i complementàries, d’acostar-nos a la Realitat.

Encara que sigui simplificant-ho un xic, podríem dir que la Ciència ens acosta a la Realitat amb la pregunta: Què és, això? En canvi el Mite ens acosta a la Realitat amb la pregunta: Què significa això per a la meva vida o per la vida del meu poble o per a la humanitat?”

Mite i Ciència no “xoquen” entre ells, perquè són com dos trens que passen pel mateix lloc però a diferent nivell.
La Ciència mira les coses i els fenòmens en si mateixos (“què són”). El Mite mira les coses i els fenòmens com a llenguatge (“què em diuen?”).

La diferència entre Ciència i Mite és semblant a la diferència entre una fotografia i una pintura. Davant una fotografia diem: on és això o qui és aquest. Davant una pintura diem: què ens vol dir el seu autor. Una foto pot ser “verdadera” o “falsa” (sobretot actualment que es poden manipular amb tanta facilitat). Però ningú dirà que una pintura sigui "verdadera" o "falsa" (en relació al seu contingut); simplement veurem si ens diu alguna cosa o no.

La Ciència estudia les coses com des de fora (objectivant-les). En el Mite sentim les coses com formant part d’un conjunt que ens inclou (subjectivant-les).

La Ciència ens deixa sols. Els Mite ens connecta. Però, compte! Aquesta “connexió” serà positiva si ens permet entrar en una comunió alliberadora amb la Realitat; en canvi serà negativa si es converteix en una “cadena” que esclavitza la nostra ment.

Les afirmacions científiques poden ser "vertaderes" o "falses".
En canvi el llenguatge mític (religiós, simbòlic) no és ni "verdader" ni  "fals", sinó alliberador o esclavitzant. 

Siguem-ne conscients!

 

3er. Diumenge de durant l’any B. "Pescadors d'homes".

"Pescadors d'homes".

EVANGELI. (Marc 1,14-20).

Després d’haver estat empresonat Joan,

Jesús es presentà a Galilea

predicant la bona nova de Déu;

deia: «Ha arribat l’hora

i el regne de Déu és a prop.

Convertiu-vos i creieu en la bona nova.»

Tot passant vora el llac de Galilea,

veié Simó i el seu germà Andreu.

Estaven tirant el filat a l’aigua,

perquè eren pescadors.

Jesús els digué:

«Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes.»

Immediatament abandonaren les xarxes

i se n’anaren amb ell.

Poc més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu,

i el seu germà Joan.

Eren a la barca repassant les xarxes.

Els cridà immediatament,

i ells deixaren el seu pare Zebedeu

amb els jornalers a la barca,
i se n’anaren amb Jesús.

2018.

183. Pescadors d’homes. («Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes.»).

Avui tenim el perill d’interpretar inadequadament les paraules de Jesús als seus dos primers deixebles: “...us faré pescadors d’homes”.
En els nostres àmbits, “pescar algú” significa convertir-lo en client, adepte, inscrit, registrat,... Les paraules de Jesús només poden ser ben interpretades si s’entenen en el marc d’una dimensió alliberadora. Per als humans, segons els Evangelis, “ser pescat” vol dir ser alliberat (de la Mar).

Sobretot en l’antiguitat, la ￫Mar era vista com un gran monstre adormit que, al moment menys pensat, es desperta engolint-ho tot.
Per això, en els Evangelis, la ￫barca també és salvadora, ja que permet als humans passar pel mar sense ser-hi engolits.

És cert: la mar i els llacs ens ofereixen peix abundant per alimentar-nos. Però s’ho cobren amb vides humanes. Per això, sobretot en els pobles costaners, hi ha llegendes de monstres marins que, a la vegada, representen el monstre dels monstres: la ￫Mort.
D’aquí que, quan en l’últim llibre de la Bíblia es descriu simbòlicament la salvació definitiva dels humans, es diu que aleshores de Mar ja no n’hi haurà (Apocalipsi 21,1).

Els Evangelis ens presenten Jesús com l’home que, dominant el Mar (la Mort) pot salvar els Humans (Mateu 8,26. Marc 4,39). Més encara: en el Judici universal descrit en l’Apocalipsi, el Mar és obligat a retornar els Humans que havia engolit (Apocalipsi 20,13).

Segons els Evangelis de Mateu i de Marc, les paraules de Jesús “us faré pescadors d’homes” van dirigides a Pere i a Andreu, quan són invitats a seguir-lo. En l’Evangeli de Lluc, en un context una mica diferent, van dirigides només a Pere, destarotat davant la pesca miraculosa. “No tinguis por: d’ara endavant seràs pescador d’homes”. (Lluc 5,10).

En tot cas, ser “pescadors d’homes” expressa la missió que Jesús confia a tots els seus deixebles. Són cridats a col·laborar per a alliberar tothom del perill de ser engolit per la Mar. Aquesta dimensió ve expressada en les escenes de Jesús predicant a la multitud apilada arran d’aigua (Lluc 5,1ss. Mateu 8,18.  13,1.  14,13. Marc 3,7.  4,1).
Tots els deixebles de Jesús són, a la vegada, “pescats” i “pescadors”, com vol significar la simpàtica escena de Pere “pescat” per Jesús (Mateu 14,29).      

L’Evangeli de Joan no parla de pescadors sinó que fa servir la figura del pastor que dóna la vida per les ovelles. Amb tot, l’últim capítol comença amb una escena de pesca miraculosa amb 153 peixos grossos (Joan 21,6ss). Evidentment, es tracta d’un símbol de les comunitats cristianes “pescades” pels deixebles quan escolten el “Desconegut” que els diu on han de “tirar les xarxes”. Però precisament aquesta pesca extraordinària permetrà al deixeble que Jesús estimava adonar-se de que el “Desconegut” és El Senyor.
Això provocarà que el pescador de peixos per excel·lència (Pere) finalment es deixi “pescar” per Jesús i esdevingui “pescador d’homes”. “Segueix-me”, li diu Jesús, indicant-li com serà la seva vida donada (mort) (Joan 21,19).

Les paraules de Jesús expressen un cert contrast entre pescar peixos i pescar homes, perquè els peixos moren quan són pescats; en canvi els humans som alliberats de la Mort definitiva. Però el contrast no és total perquè l’alliberament dels humans es realitza precisament convertint la pròpia mort en la donació de la vida (resurrecció = vida donada).

També hi podem veure un cert paral·lelisme: Els peixos pescats  se  "humanitzen" al fer-se aliment de la vida humana. 
Els Humans, donant la vida, som "divinitzats" entrant en la "vida compartida" amb Déu i els Germans. 

Aquestes escenes de peixos i pescadors segurament estan relacionades, com a causa o com a efecte, en el fet que les lletres de la paraula grega “ikzys” (peix), coincideixen amb les inicials de l’expressió Jesús Crist, de Déu Fill, Salvador (Iesus Kristos, Zeou Uios, Soter). Per això el peix va esdevenir una icona freqüent i popular dels seguidors de Jesús.  

Nadal (Missa de la Nit). B. "Cens".

Cens.

EVANGELI. (Lluc 2,1-14).

Per aquells dies,

sortí un edicte de Cèsar August

ordenant que es fes el cens de tot el món romà. 

Era el primer cens de l’imperi,

abans del que es va fer

quan Quirini era governador de Síria.

Tothom anava a inscriure’s 

a la població d’on cadascú descendia.

També Josep,

que era de la casa i la família de David,

va pujar des de Natzaret de Galilea a Judea, 

al poble de David, anomenat  Bet-Lèhem, 

per inscriure’s amb Maria, la seva esposa, 

que esperava un fill. 

Mentre eren allà

es van complir els dies

i va néixer el seu fill, el primogènit.

Ella l’embolcallà i el posà en una menjadora,

perquè no havien trobat lloc a l’hostal.

A la mateixa contrada, vivint al ras,

hi havia uns pastors que vetllaven,

guardant de nit el seu ramat.

Els aparegué un àngel del Senyor;  

la glòria del Senyor els envoltà de llum,

i es van esglaiar.

Però l’àngel els va dir:

«No tingueu por:

us anuncio una nova

que portarà a tot el poble una gran alegria:

Avui, a la ciutat de David,

us ha nascut un salvador,

que és el Messies, el Senyor.

Les seves senyes són aquestes:

trobareu un nen en bolquers,

posat en una menjadora».

I una multitud dels exèrcits celestials

s’uní llavors mateix a l’àngel,

lloant Déu i cantant:

«Glòria a Déu a dalt del cel,

i a la terra

pau als homes que estima el Senyor».

182. Cens. (... sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot el món).

El cens és un mecanisme de Poder. A través del cens, el Poder controla la seves "propietats".
El cens servia sobretot per cobrar els impostos que permetien al Poder afrontar les despeses del seu domini. A través del cens, els súbdits havien de pagar el "cost" de la seva pròpia subjecció.

En els Estats actuals el cens s’ha convertit en una forta, complicada i anònima burocràcia al marge de la qual és impossible subsistir. És allò que popularment se’n diu Tenir papers. Sense papers no hi ha drets; només queden obligacions. I la primera obligació és precisament tenir papers; uns papers que només la mateixa burocràcia pot donar...

Només els evangelistes Mateu i Lluc ens ofereixen Relats d’Infància en relació a Jesús. Els dos, per explicar el significat del naixement de Jesús (l’Home Nou), el situen en el marc dels regnes d’aquest món. Mateu fa al·lusió a Herodes i a la seva relació amb els “Mags d’Orient” i amb els Innocents (Mateu 2,1ss). Lluc parla de Cèsar August (Lluc 1,5 i 2,1).
Amb aquesta referència als regnes d’aquest món, els Evangelistes ens adverteixen que Jesús no neix en un món neutre. Ell, que predicarà i inaugurarà el Regne de Déu, es troba en un món ja ocupat per altres regnes. En principi el regne de Déu i els regnes d’aquest món semblen contraris entre si, però els evangelistes volen deixar clar que el regne de Déu és una altra forma de regne (Joan18,36) que no lluita contra els regnes d’aquest món sinó que els supera transformant els "súbdits del Poder" en persones lliures. Cosa intolerable per als Poderosos!

Per això Jesús serà condemnat a mort. Però no hi haurà lluita entre les dues formes de "regne". El regne de Déu no té forma de Poder. S’implanta directament al cor dels qui l’accepten, i els fa lliures per dintre.
El Poder creurà haver triomfat sobre Jesús. Però, per a Jesús i els seus seguidors, la mort esdevindrà l’expressió màxima d’una vida que es dóna. I la vida que es dóna és l’única forma de Vida autèntica i permanent.  

El relat del naixement de Jesús “dins l’imperi de Cèsar August” ens diu també una altra cosa molt esperançadora: tot i que el “Poder” és l’antihome, Déu fa que l’acció antihumana dels Poderosos serveixi al naixement de l’Home. El “Projecte Home” acabarà triomfant, a pesar de l’activitat deshumanitzadora dels Poderosos (Joan 1,5ss). El cens que imposa el Poder (Cèsar August) tindrà com a resultat que Jesús neixi “a la ciutat de David”, i així sigui hereu del Projecte Humanitzador de Déu.

(La traducció del Missal parlant d’un cens de “tot el món romà” fa una interpretació equivocada del text original. El text original parla d’un cens de tot el món. L’evangelista no pretén donar-nos una dada cronològica sinó mostrar-nos una característica del Poder de tots els temps i de tots els llocs, personalitzats aquí en “Cèsar August” i els seus agents (Quirini). El “cens” no era per fer estadístiques sinó per expressar el domini i control sobre els súbdits.

(Alguns comentaristes intenten descobrir a quin dels censos històrics es pot referir l’evangelista. No cal. Tots els “amos” fan el cens de les seves “propietats”. És una característica del Poder que, de tant en tant, es tradueix en fet històric).