Paraules i Parauletes. "Germà gran".
EVANGELI. (Lluc 15,1-3.11-32)
En aquell temps,
veient que tots els cobradors d’impostos i els
altres pecadors
s’acostaven a Jesús per escoltar-lo,
els fariseus i els mestres de la Llei
murmuraven entre ells i deien:
«Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.»
Jesús els proposà aquesta paràbola:
«Un home tenia dos fills.
Un dia, el més jove digué al pare:
“Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.”
Ell els repartí els seus béns.
Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que
tenia,
se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà,
dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta.
Quan ho hagué malgastat tot
vingué una gran fam en aquell país
i començà a passar necessitat.
Llavors es llogà a un propietari d’aquell país,
que l’envià als seus camps a pasturar porcs.
Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que
menjaven els porcs,
però ningú no li’n donava.
Llavors reflexionà dintre seu:
“Quants treballadors del meu pare tenen pa de
sobres,
i aquí jo m’estic morint de fam!
Aniré a trobar el meu pare i li diré:
Pare, he pecat contra el cel i contra tu;
ja no mereixo que em diguin fill teu;
pren-me entre els teus treballadors.”
I se n’anà a trobar el seu pare.
»Encara era lluny que el seu pare el veié i es commogué,
corregué a tirar-se-li al coll i el besà.
El seu fill li digué:
“Pare, he pecat contra el cel i contra tu;
ja no mereixo que em diguin fill teu.”
Però el pare digué als criats:
“Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo,
poseu-li un anell i calçat,
porteu el vedell gras per celebrar-ho,
mateu-lo i mengem,
perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha
tornat viu;
ja el donava per perdut i l’hem retrobat.”
I es posaren a celebrar-ho.
»Mentrestant el fill gran tornà del camp.
Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls
i cridà un dels criats per preguntar-li què era
allò.
Ell li digué: “Ha tornat el teu germà.
El teu pare,
content d’haver-lo recobrat amb bona salut,
ha fet matar el vedell gras.”
El germà gran s’indignà i no volia entrar.
Llavors sortí el pare i el pregava.
Però ell li respongué:
“He passat tants anys al teu servei,
sense haver desobeït mai
ni un sol dels teus manaments,
i no m’has donat mai un cabrit
per fer festa amb els meus amics,
i ara que torna aquest fill teu
després de consumir els teus béns amb dones
públiques,
fas matar el vedell gras?”
El pare li contestà:
“Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc
és teu.
Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa,
perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort,
ha tornat viu; ja el donàvem per perdut
i l’hem retrobat.”»
85. “Germà gran”. (El germà gran s’indignà i
no volia entrar.).
Aquesta paràbola, exclusiva de l’evangeli
de Lluc, sol ser anomenada Paràbola del Fill pròdig. Amb tot, entre els
comentaristes, cada vegada més es prefereix dir-ne la Paràbola del Pare
misericordiós.
És cert que el protagonista del
relat és el fill que marxa de casa i hi torna penedit. També és indubtable que
la figura central és el pare, que mostra clarament el seu cor
misericordiós envers els dos fills. No obstant, si mirem la intenció de la
paràbola, sembla evident que el personatge de referència és precisament
el germà gran. Recordem que, segons el mateix relat, Jesús explica
aquesta paràbola per respondre a la murmuració dels escribes i fariseus que
l’acusen de “acollir els pecadors i menjar amb ells” (Lluc 15,2).
La característica de tota comunitat
cristiana és la germanor. I la primera característica d’una vertadera
germanor és la igualtat entre els diferents germans. No vull dir
que els germans siguin iguals en si mateixos sinó que la germanor
els situa “al mateix nivell” entre ells i en la seva relació amb els pares. La vertadera
germanor sempre és horitzontal.
Parlar de germanor és bonic; en
canvi practicar la igualtat és més complicat. I aquest deuria ser el problema
en les diverses comunitats cristianes, quan Lluc va posar aquest relat al seu Evangeli.
Quan es reuneixen fraternalment diferents persones, és difícil no caure en la temptació de sentir-se superior als altres amb l’excusa que sigui: ser el més gran, tenir més diners, més coneixements, habilitats, santedat, serveis prestats,...). En una comunitat cadascú té ocasió de mostrar la seves qualitats. ¿Però, com evitar de convertir-les en mèrits davant els altres? I, com que ens hem de considerar germans, apareix la síndrome del “germà gran” que permet trencar, de fet, la teòrica igualtat.
En tota comunitat de germans, sempre s’acaba considerant que algú és “més germà” que altres.
Quan es reuneixen fraternalment diferents persones, és difícil no caure en la temptació de sentir-se superior als altres amb l’excusa que sigui: ser el més gran, tenir més diners, més coneixements, habilitats, santedat, serveis prestats,...). En una comunitat cadascú té ocasió de mostrar la seves qualitats. ¿Però, com evitar de convertir-les en mèrits davant els altres? I, com que ens hem de considerar germans, apareix la síndrome del “germà gran” que permet trencar, de fet, la teòrica igualtat.
En tota comunitat de germans, sempre s’acaba considerant que algú és “més germà” que altres.
En l’Evangeli de Lluc, aquesta situació
ve representada molt gràficament pels dos germans de la paràbola que hem
llegit. També, en versió femenina, en el relat de Marta i Maria (Lluc 10:41).
El germà gran es queixa del pare perquè acull amb una "festa" l’altre germà, que havia marxat de casa. Ni tan sols l’anomena “germà” sinó aquest fill teu. Aquesta queixa posa en evidència que tampoc ell no és tan bon fill com pensa, precisament perquè no reconeix el seu germà.
La síndrome del germà gran,
sobretot en el marc de l’Església Catòlica, ha acabat malbaratant la igualtat
de la germanor d’una manera escandalosa. S’hi ha arribat fins i tot a anomenar
“pare” a alguns germans, tot i estar explícitament prohibit pel mateix
Jesús. Però vosaltres no us feu dir "rabí", perquè de mestre només
en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de
"pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el
del cel; ni us feu dir "guies", perquè de guia només en teniu un, que
és el Crist. (Mateu 23:8).
El clericalisme comporta el trencament de la igualtat volguda i demanada per Jesús. Capellans i bisbes, en el si de comunitats de germans, hi som vistos sovint com a “germans grans”. Això ha arribat fins al punt de donar a les comunitats cristianes una estructura jerarquitzada. Així s’ha desvirtuat el canvi que Jesús va fer en la manera d’entendre i viure la Religió.
Per mantenir una Religió jerarquitzada, ja servia la que es va trobar Jesús...
El clericalisme comporta el trencament de la igualtat volguda i demanada per Jesús. Capellans i bisbes, en el si de comunitats de germans, hi som vistos sovint com a “germans grans”. Això ha arribat fins al punt de donar a les comunitats cristianes una estructura jerarquitzada. Així s’ha desvirtuat el canvi que Jesús va fer en la manera d’entendre i viure la Religió.
Per mantenir una Religió jerarquitzada, ja servia la que es va trobar Jesús...
