Diumenge 26 A. "Publicans i dones de mala vida".

"Publicans i dones de mala vida".

EVANGELI. (Mateu 21,28-32).

En aquell temps,

Jesús digué als grans sacerdots i notables del poble:

“¿Què us en sembla?

Un home que tenia dos fills,

va dir al primer:

Fill meu, ves a treballar a la vinya, avui.

Ell respongué: No hi vull anar.

Però després, se’n penedí i hi anà.

El pare digué això mateix al segon

i aquest li respongué:

Hi vaig de seguida, pare. Però no hi anà.

¿Quin d’aquests dos va fer el que el pare volia?”

Li responen: “El primer”.

Jesús els diu:

“Us dic amb tota veritat

que els publicans i les dones de mala vida

us passen al davant cap el regne de Déu,

perquè ha vingut Joan

amb la missió d’ensenyar-vos el bon camí,

però vosaltres no l’heu cregut,

mentre que els publicans i les dones de mala vida

sí que l’han cregut.

I vosaltres, ni després de veure això,

encara no us en penediu ni voleu creure’l.

172. Publicans i dones de mala vida.
("Els publicans i les dones de mala vida (els "pecadors") us passen al davant cap el regne de Déu").

Nota.
El Missal tradueix per “dones de mala vida” la paraula grega “porné”, que significa prostituta. Aquesta "traducció", que sembla més “ben sonant”, dificulta la comprensió del pensament de Jesús. La relació de Déu amb el Poble Elegit s’expressa en termes d’aliança matrimonial. “Porné” pren el seu significat dintre el marc d'aquesta Aliança. L’expressió “dones de mala vida” se situa en un altre marc.

La sentència de Jesús és dura i radical, i va dirigida als grans sacerdots i notables del poble.
Al regne de Déu no hi ha primers ni darrers (￫Primers). Però, en el camí que hi porta, es pot estar més lluny o més a prop.

Les paraules de Jesús són realment sorprenents perquè tot faria pensar que els grans sacerdots i notables del poble eren precisament els qui, fent de guies, anaven al davant. Però, no: resulta que els verdaders “guies” són uns/unes altres.

Per veure tot l’abast d’aquesta sentència de Jesús, cal tenir en compte, una vegada més, que el regne de Déu no s’improvisa. Per entrar-hi, cal recórrer un camí, sovint llarg: una "conversió" permanent. Cal abandonar una manera de fer per assumir-ne una de nova.

Pel simple fet de néixer, tots formem part dels regnes d’aquest món. Són regnes basats en estructures de Poder que tots "patim" i, alhora, entre tots i totes "mantenim".
En som víctimes i suport.

Però també a tots és oferta la possibilitat d’iniciar un èxode. Només en la mesura que sortim de la manera de fer dels regnes d’aquest món ens acostem al regne de Déu.

Els grans sacerdots i notables del poble, per més que es creguin i diguin que pertanyen al poble Elegit, formen part estructural dels regnes d’aquest món, directament oposats al regne de Déu. Per això ells són els realment “prostituïts”.
En canvi, les persones menyspreades en els regnes d’aquest món són les més disposades a escoltar i entendre la crida del regne de Déu (Mateu 21,31).

Jesús parla de publicans i de prostitutes. L’única cosa que tenen en comú és que són persones socialment "menyspreades". I és precisament aquest menyspreu rebut allò que les posa en avantatge en el "camí" cap al regne de Déu. De fet, com diu el mateix l’Evangeli, ells i elles són els qui van "creure" l’anunci del "Regne" que ja els havia fet Joan, el Precursor (Mateu 21,32).

Cal notar aquí que els publicans i prostitutes no eren pas, com a grup, gent "pobre". Directament no estan pas inclosos en el “feliços” de les Benaurances (Mateu 5:1ss).

Els publicans eren "cobradors d'impostos" per als dominadors romans, i podien ser rics, molt rics. Però eren menyspreats, declarats impurs pel tracte que tenien amb els pagans i pel diner impur que manejaven. I eren pecadors perquè sovint també abusaven del seu ofici.

Semblantment les prostitutes.
Probablement ajuntaven a la "riquesa" d’un bon cos, uns ingressos econòmics considerables, sobretot en l’àmbit de la prostitució sagrada de Canaan.
Però eren menyspreades com a impures i pecadores.

Contraposant els grans sacerdots i notables als publicans i a les prostitutes, Jesús canvia la vinculació entre Regne de Déu i Poble Elegit. Ara el camí vers el Regne està obert a tothom, sigui del Poble que sigui. Només cal convertir-se.

Amb l’ampliació dels "Elegits", també canvia el criteri de proximitat i de pertinença al Regne: ja no depèn de la Raça o de la Religió, sinó de la resposta generosa a la oferta de Déu.

La possibilitat d’un èxode és oferta a tothom. Però, a la vegada, sense èxode no hi ha camí cap al Regne.

Això val també per a l’Església. Com a entitat particular i concreta, no s’identifica del tot amb el Regne de Déu, i sovint imita aspectes dels regnes d’aquest món. Per això li cal posar-se contínuament en situació d’èxode, més lluny o més a prop del Regne segons siguin les seves semblances i vinculacions amb els regnes d’aquest món que hagi anat superant.

 

Diumenge 25. A. "Primers/Darrers"

EVANGELI. (Mateu 20,1-16).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles aquesta paràbola:

“Amb el Regne del cel passa

com amb un propietari que sortí de bon matí

a llogar treballadors per a la seva vinya:

va fer tractes per un jornal,

i els envià a la seva tasca.

Sortí altra vegada a mig matí,

en trobà d’altres a la plaça sense feina i els digué:

Aneu també vosaltres a la meva vinya;

us pagaré el que sigui just.

I ells hi van anar.

Pels vols de migdia i a mitja tarda,

tornà a sortir i va fer el mateix.

Una hora abans de pondre’s el sol

encara en trobà d’altres, i els digué:

¿Què feu aquí tot el dia desvagats?

Ells li contesten:

És que ningú no ens ha llogat!

Els diu: aneu també vosaltres a la meva vinya.

Al capvespre, l’amo de la vinya digué a l’encarregat:

Crida els treballadors i paga’ls el jornal.

Comença pels que han vingut més tard,

i acaba pels primers.

Vingueren, per tant, els qui feia una hora que treballaven,

i cobraren el jornal sencer.

Quan tocava als primers, es pensaren que cobrarien més,

però van cobrar el mateix jornal.

En veure això rondinaven i deien al propietari:

Aquests darrers han treballat només una hora

i els pagues igual que a nosaltres,

que hem hagut de suportar

tot el pes de la jornada i la calor.

Ell va respondre a un d’aquests:

Company, ¿quin mal t’he fet?

¿No havíem fet tractes per un jornal?

Doncs, pren el que et toca i ves-te’n.

A aquest darrer jo li vull donar igual que a tu.

¿Que no puc fer el que vull a casa meva?

¿Tens enveja perquè jo sóc generós?

Així els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers.

171. Primers, darrers. (Així els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers).

El binomi primers/darrers, freqüent en els Evangelis, pot tenir diferents significats.
En la paràbola que hem llegit és evident que hi té un significat temporal: hi ha uns treballadors que van ser els primers contractats i uns altres que van ser-ho més tard. També té un significat temporal quan s’indica que es pagui primer als darrers, i després als primers.

Però és evident que la murmuració dels primers no respon a una simple qüestió temporal sinó que afecta la justícia. Els primers són els qui han treballat més hores, i, per tant, tenen "dret" a cobrar més que els qui han treballat menys. És una qüestió de justícia perquè no solament vivim sinó que convivim; i la convivència genera normes de justícia, que superen del tot la dimensió purament temporal.

Entre nosaltres, ser primer dóna "drets"; ser darrer comporta "obligacions". Per això normalment les lleis més importants d’un país o d’una associació (les anomenades Constitucions o Estatuts) són sobretot l’intent dels Primers per assegurar que els Darrers continuaran la seva obra. D’aquí el (suposat) caràcter permanent d’algunes lleis.

És important adonar-se que la paràbola que hem llegit vol mostrar el “funcionament” del regne de Déu. I la primera cosa que ens diu és que el regne de Déu funciona diferentment als regnes que ens muntem entre nosaltres.

Com ja havia succeït amb ￫Pere, a qui Jesús va censurar que no pensés com Déu sinó com els homes (Mateu 16:23), també aquesta paràbola vol mostrar que “els Primers” pensen com a homes enfront del Propietari que actua com Déu.
La paràbola ensenya que, per a esdevenir ciutadà del regne de Déu, cal deixar de pensar com els homes, i sintonitzar amb la manera de pensar i d’actuar de Déu.

L’expressió repetida al començament i al final de la paràbola “Els darrers seran primers, i els primers, darrers”, no s’ha d’entendre en sentit revolucionari, com si es tractés simplement de girar la truita. Això seria un mai acabar perquè la sentència s’hauria d’anar aplicant també als “nous primers” quan substituïssin als “vells primers” que passarien a ser “nous darrers”.
Aquesta expressió vol dir sobretot dues coses:

Primera.
En la valoració del “treball humà”, els considerats “darrers” entre nosaltres, són els més capacitats (els primers) per a descobrir l’excel·lència del regne de Déu que té per fonament la generositat.
Aquest punt és recurrent en els Evangelis. Els primers del nostre món (els rics, els poderosos, els triomfadors,...) molt difícilment entendran els valors del regne de Déu (Mateu 19:23). Si ho aconsegueixen (“perquè Déu ho pot tot”. Mateu 19:26), normalment serà "tard". Seran els darrers.

Segona.
Dintre el regne de Déu ja no hi té lloc això de primers i darrers.
És cert que hi ha uns primers cridats i uns que responen més tard (Joan 4:22. Veure també Hebreus 1:1)
El procés d’Humanització té forma d’Història. És temporal. Però això no comporta cap classe de privilegi ni de primacia en la valoració. Cadascú té el seu temps, com en una cursa de relleus.

I la Història va prenent forma de Comunió. I la comunió és circular: tots els punts són equidistants d’un centre generador. Aquest centre és la Vida mateixa de Déu, que Ell ha volgut compartir amb nosaltres.
La comunió és com en el cos humà (1ªCorintis 12:12). En la comunió no hi ha primers ni darrers. O dit d’altra manera: tothom hi és primer i darrer a la vegada; tothom és servidor i servit. Ho diu explícitament el mateix Jesús en el llibre de l’Apocalipsi: Jo sóc l’alfa i l’omega, el primer i el darrer, el principi i la fi. (22:13. Veure també Joan 13:13).

Diumenge 24 A. "Perdonar".

EVANGELI. (Mateu 18,21-35).

En aquell temps,

Pere preguntà a Jesús:

“Senyor, ¿quantes vegades hauré de perdonar

al meu germà el mal que m’haurà fet?

¿Set vegades?”

Jesús li respon: “No et dic set vegades,

sinó setanta vegades set”.

Per això passa amb el Regne del cel

com amb un rei que va voler demanar comptes

als qui ocupaven els llocs de govern.

Tot just començava,

ja li van presentar un dels seus ministres

que li devia deu mil milions.

Com que no tenia res per pagar,

el rei va manar que venguessin tots els seus béns,

i a ell mateix, amb la seva dona i els seus fills,

els venguessin com esclaus,

per poder pagar el deute.

Però ell se li llançà als peus i li deia:

Tingueu paciència i us ho pagaré tot.

Llavors el rei se’n compadí,

el deixà lliure i li perdonà el deute.

Quan sortia, trobà un dels seus col·legues

que li devia uns quants diners.

L’agafà i l’escanyava dient-li:

Paga’m tot el que em deus.

L’altre se li llança als peus i li suplicava:

Tingues paciència i ja t’ho pagaré.

Ell no en va fer cas, i el va tancar a la presó

fins que li pagués el deute.

El altres col·legues, en veure-ho,

se n’entristiren molt

i anaren a informar el rei de tot el que havia passat.

El rei el cridà i li digué:

Que n’ets de mal home!

Quan tu em vas suplicar,

et vaig perdonar tot aquell deute.

¿No t’havies de compadir del teu col·lega,

com jo m’havia compadit de tu?

Llavors el rei el posà en mans dels botxins

perquè el torturessin fins que pagués tot el deute.

Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial

si cadascú no perdona de tot cor el seu germà”.

170. Perdonar.  (... Quan tu em vas suplicar, et vaig perdonar tot aquell deute).

Quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet, pregunta Pere a Jesús; i ell mateix ja suggereix una resposta generosa: Set vegades? Com sabem, en el llenguatge bíblic, el “set” indica totalitat. Així doncs, suggerint de perdonar set vegades, està suposant que caldrà perdonar sempre.

Però aquí sorprèn la resposta de Jesús. Hom esperaria que Jesús digués a Pere: -“Exactament com dius: sempre”. Però, no. Jesús, ampliant una resposta que ja no podia ser més "generosa", invita Pere (i tots els deixebles) a situar-se en un altre nivell. És com si Jesús li digués: “Pere, estem parlant de germans, i entre germans les coses han de funcionar d’una altra manera”.

Com ha de funcionar una relació fraternal?
La paràbola amb què Jesús respon a Pere no parla de germans sinó de col·legues; però allò que hi resulta més significatiu és el “gran deute” en relació al Rei, i el comportament d’aquest perdonant-lo totalment. Això fa que els possibles “deutes” entre nosaltres, vistos des de l’experiència del perdó rebut, deixin de ser significatius. Ni arriben a “deutes”. Per això, "no cal ni parlar-ne".

L’acció de perdonar, sempre comporta una certa "superioritat" de qui perdona envers el perdonat. Però, entre germans o col·legues, l’única superioritat és la del Rei (de Déu-Pare). I si el Rei perdona als seus ministres (servidors) el “gran deute”, això comporta que també entre nosaltres no ens reclamem cap "deute"; perquè entre nosaltres qualsevol deute resulta "insignificant" comparat amb el deute impagable de què hem estat perdonats.

Algú pot pensar: reclamar els deutes forma part de la justícia.
Ben cert. Però aquí estem parlant de germans, i, entre germans, la simple "justícia" no és suficient. La germanor no usa el llenguatge del “teu i meu”, sinó del "nostre". En la pràctica, això significa que, entre germans, allò més propi no és tant el "perdonar sempre" com el "no ofendre’s mai".

En la pregària del Parenostre diem: perdoneu les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem els qui ens han ofès (Mateu 6:12). Pot semblar sorprenent demanar a Déu que faci com nosaltres: que ens perdoni com nosaltres perdonem. Però aquestes paraules no volen significar que Déu prengui exemple de nosaltres (!!!) sinó que no pot arribar-nos el perdó de Déu si nosaltres mantenim alguna ofensa entre nosaltres. La raó és senzilla: tota ofensa a Déu és conseqüència d’una ofensa al germà. Si no traiem la causa (ofensa al germà), també queda l’efecte (ofensa a Déu). Per això el "ministre" de la paràbola perd el perdó rebut quan ell no perdona el seu col·lega.

Podríem dir que els germans són "l’espai" de la nostra trobada amb Déu.
Si vivim la germanor, Déu hi és com a Pare. 
Si vivim enfadats, Déu només pot ser-hi com a (Jutge) ofès.
I aleshores ens reclama el gran deute.
“Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu” (1ªcarta de Joan 4:20).

En realitat, el que ve a dir-nos l’Evangeli és: Entre germans no hi ha "deutes".
Simplement: hem rebut dons diferents perquè aprenguem a compartir compartint-los. 

 

 

 

Diumenge 23. A. "Pecar".

EVANGELI. (Mateu 18,15-20).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

“Si el teu germà peca,

vés a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols.

Si te’n fa cas, t’hauràs guanyat el germà.

Si no te’n fa cas, crida’n un altre o dos més,

perquè la causa sigui judicada

per la paraula de dos o tres testimonis.

Si tampoc no feia cas d’ells,

parla’n a la comunitat reunida.

Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas,

considera’l com un pagà o un publicà.

Us ho dic amb tota veritat:

Tot allò que lligareu a la terra,

quedarà lligat al cel;

i tot allò que deslligareu a la terra,

quedarà deslligat al cel.

Us asseguro també que si dos de vosaltres

aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa,

el meu Pare del cel els la concedirà,

perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom,

jo estic enmig d’ells”.

169. Pecar. (Si el teu germà peca, vés a trobar-lo...).

La frase “si el teu germà peca” està redactada d’una manera que vol ser molt suggerent. Per tot el seu context, és evident que es refereix a quan un germà (un membre de la comunitat) ofèn un altre o altres germans. Però el verb “pecar” servia per indicar sobretot un comportament negatiu envers Déu. És a dir: no es "peca" contra els germans sinó contra Déu.

En canvi, l’Evangelista, posant en boca de Jesús la paraula “pecar” per referir-se a un comportament envers els germans, indica un canvi significatiu.

Nota.
De fet, en els Manuscrits més antics trobem dues versions d’aquestes paraules de Jesús. Alguns codis diuen simplement “Si el teu germà peca...”; en canvi d’altres diuen “Si el teu germà peca contra tu...”. No és possible saber (almenys de moment) quina seria la versió original. També és possible que, ja des dels inicis, aquest relat aparegués en dues versions. L’afegit “contra tu” seria una "legitimació" per fer servir “pecar” per referir-se al germà. Per això hi ha traduccions, com la BCI, que tradueixen no usant el verb “pecar” (“hamartano”, en grec) sinó “ofendre” (Mateu 18:15).

“Pecar” pertany al llenguatge religiós. Totes les religions estableixen normes, ritus, gestos, oracions, prohibicions,... en la relació dels humans amb la divinitat. Concretament en el Judaisme, hi ha tota una llarga llista d’animals i situacions anomenades “impures” que directament no tenen res a veure amb ofenses al germà sinó que fan l’home “impur” davant Déu i l’exclouen del culte a la divinitat.
“Impur” hi equival a “pecador”. I la necessària “purificació” hi és "gestionada" exclusivament pels sacerdots.

Fent servir la paraula “pecar” per referir-se a ofenses entre germans, l’Evangelista vol suggerir dues coses que manifesten la novetat del Missatge de Jesús:

Primera:
Tota ofensa al germà ha de ser considerada també com una ofensa a Déu mateix 
Encara que sigui absolutament impossible que un mortal pugui ofendre Déu  (“Qui escup al Cel només s’escup a si mateix”), Jesús indica que ofendre el germà vicia la nostra relació amb Déu.
Més encara: el culte només és acceptat per Déu si va acompanyat de l’amor i el respecte al germà. Per això, si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena. (Mateu 5:23).

Segona:
Només allò que ofèn un germà (i tothom és germà), és “pecat” o ofèn Déu.
Aquest segon punt resultava revolucionari en l’àmbit religiós de Jesús, on hi tenia tantíssima importància tot allò referent a la “puresa ritual” i altres "ritus".

Per Jesús, res no és impur per si mateix. “¿No compreneu que tot allò que entra a la boca passa al ventre i és tret fora del cos? En canvi, allò que surt de la boca ve del cor, i això sí que fa impur l’home. Perquè del cor de l’home surten les intencions dolentes que el porten a assassinats, adulteris, relacions il·legítimes, robatoris, falsos testimonis, injúries. Això és el que fa impur l’home, però menjar sense haver-se rentat les mans no el fa pas impur” (Mateu 15:1-20. Vegeu també Marc 7:19).

El seguidor de Jesús té, de fet, un únic manament: Estimar els altres com a si mateix. O millor: Estimar com Jesús ha estimat. A vegades "estimar els altres" és anomenat “segon” manament; però resulta ser l’única manera de complir el “primer”: Estimar Déu sobre totes les coses (Mateu 22:36).

En conseqüència, i donat que el món de les Religions està marcat per una gran quantitat de preceptes rituals, creences, dogmes, prohibicions,... podria semblar que la “moral cristiana” constitueix una simplificació excessiva, i que ens deixa "massa lliures".

Que la moral cristiana allibera, és ben cert. Amb tot, quan algú es pren seriosament aquest “segon” manament, de seguida s’adona que la moral cristiana és extraordinàriament exigent.
És suficient de llegir les Benaurances. Perquè, si hi ha pobres, és una ofensa contra ells "ser ric". Si hi ha qui plora, és una ofensa contra ell "no consolar-lo" (Mateu 5:1-12)...
 
Resumint: L’amor al germà és l’únic manament. Però l’amor al germà, a mesura que es fa real, ens fa adonar de les ofenses que hauríem comès abans que aquest "amor" ens fes ser-ne conscients. Això ens descobreix que tots som "pecadors".
Però sense perdre la pau i la confiança.
L'amor real es va "aprenent"; i, amb la vida, ens és oferta la possibilitat de fer-ho.

Diumenge 22. A. "Pensar".

"Pensar".

EVANGELI. (Mateu 16,21-27).

En aquell temps...

Jesús començà a deixar entendre als deixebles

que havia d’anar a Jerusalem,

que havia de patir molt de part dels notables,

els grans sacerdots i els mestres de la Llei,

i que havia de ser mort

i de ressuscitar el tercer dia.

Pere, pensant fer-li un favor,

es posà a renyar-lo:

“De cap manera, Senyor:

a vós això no us pot passar!”

Però Jesús es girà i li digué:

“Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure,

perquè no penses com Déu, sinó com els homes.

Llavors Jesús digué als deixebles:

“Si algú vol venir amb mi,

que es negui ell mateix,

que prengui la seva creu i m’acompanyi

Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà,

però el qui la perdi per mi, la retrobarà.

¿Què en trauria l’home

de guanyar tot el món si perdia la vida?

¿Què podria pagar l’home

per rescatar la seva vida?

Perquè el Fill de l’home ha de venir

en la glòria del seu Pare,

voltat dels seus àngels,

i ell pagarà cadascú segons les seves obres”.

168. Pensar. (...perquè no penses com Déu, sinó com els homes.)

Després que Jesús proclamés que Pere era benaurat perquè el Pare del cel li havia revelat la seva identitat (“Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”. Mateu 16:17), tot seguit el refusa dient-li: “Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes”.

Aquesta sobtada reacció de Jesús envers Pere (i la resta dels deixebles) és molt sorprenent, i provoca molts interrogants.
¿No és el més normal que els humans pensem com els homes?
Si Déu ha creat els Humans, per què pensar humanament és contrari a pensar segons Déu?
Si Jesús, segons els Evangelis, és el Fill de l’home (és a dir: l’Home per antonomàsia), com pot ser que refusi algú perquè pensa com els homes?

Pere ha conegut la identitat de Jesús gràcies a una revelació del Pare del cel (Mateu16:17). ¿Comporta, aquesta revelació, que Pere ja no pugui quedar-se en pensar com els humans sinó que ja li cal pensar només com Déu?

Totes aquestes preguntes semblen ben lògiques, però descuiden una dada important: que la vida humana té forma d’història.

Imaginem un infant que acaba de néixer. La seva sensació més directa i primària és la seva total dependència. Per això, l’instint de supervivència el portarà a voler assegurar la possessió d’aquelles persones de les quals depèn absolutament.

Però experimenta la seva dependència com una debilitat. Sent que les persones de qui depèn són més fortes que ell. Per això, des del primer moment, el seu instint vital el portarà a voler assegurar-se la presència de les persones que necessita. 
Però això comporta “posseir-les” d’alguna manera. És a dir: fer-les “seves”; “dominar-les des de la dependència”.

Per aconseguir-ho, provarà totes les estratègies que li donin “resultat”: plorar, està malat, somriure, certs moviments, determinats crits,... Experimentarà que determinats comportaments mouen els altres cap a ell: uns, per estimar-lo; altres, per renyar-lo... Però "estaran per ell".

Des del primer moment, tot ésser humà experimenta en la seva pròpia pell que la vida comporta domini. Hi ha qui domina, i qui és dominat. I res no fa sentir-se tan independent com tenir persones (o animals) sota el propi domini.
El nen, a mesura que es vagi fent gran, experimentarà directament que aquest món on ha estat ficat, de fet, s’expressa sobretot en tres paraules: Poder, Poder i Poder.

És cert que també experimenta l’Amor que rep. Però, en la seva total dependència, l’amor és experimentat com formant part del Poder. Ell se sent estimat, però en la seva debilitat. Els qui més l’estimen són també els qui dominen totalment la seva vida.
I potser tardarà molt temps a descobrir la radical diferència entre "Amor" i "Poder".
Això és el que significa “pensar com els homes”.

En el món dels humans hi ha alguns que són (o apareixen com a) poderosos poderosos. També hi ha poderosos menys poderosos que depenen d’altres poderosos. Hi ha dependents que tenen Poder sobre altres més dependents que ells. També hi ha dependents que "s’identifiquen mentalment" amb el poderosos per tenir la sensació de participar del seu Poder. Fins i tot hi ha dependents que converteixen la seva servitud en “virtut”, i això els permet sentir-se, d'alguna manera, "superiors" als poderosos. Tampoc falten els qui han aconseguit convertir la seva dependència en una "eina de domini".

El món del Poder és plurivalent i anguilejant. Tot és possible en l’àmbit del Poder, perquè, de fet, el Poder és basa en una mentida compartida.

En canvi, "pensar com Déu" significa fer un pas vers la veritat de l’Home; vers la vertadera humanització.
La mentida del Poder ens deshumanitza. No obstant això, les víctimes del Poder també revelen horitzons d’humanitat.
La primera víctima del Poder la reconeixem en nosaltres mateixos. I, a partir de la nostra pròpia experiència, ressona dins nostre una pregunta impertinent: “On és el teu germà?” (Gènesi 4:9).

És una pregunta que no ens podem treure de sobre. I és aquí on ens juguem la nostra pròpia humanització. No hi valen ni ideologies, ni religions, ni filosofies, ni humanismes,... Davant cada "víctima" només hi ha una resposta “humana”: acostar-s’hi.
Tota altra resposta és inhumana. I ho sabem. (￫Paràbola del Samarità. Lluc 10:30).

Pensar com Déu (es cregui en "Déu", o no) significa veure les víctimes i fer-se’n solidari.
Així, i només així, ens humanitzem i fem Humanitat.

 

 

Diumenge 21è. A. "Claus".

Claus.

EVANGELI. (Mateu 16,13-20).

En aquell temps...

Jesús anà a la regió de Cesarea de Felip,

i un cop allà, preguntava als seus deixebles:

“Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és?”

Ells li respongueren:

“Uns diuen que és Joan Baptista,

altres, que és Elies,

altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes”.

Ell els diu: “I vosaltres, ¿qui dieu que soc?”

Simó Pere li contestà:

“Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”.

Jesús li va respondre:

“Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs:

això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang,

sinó el meu Pare del cel.

I ara, també jo et dic que tu ets Pere.

Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església,

i les portes del Reialme de la Mort no li podran resistir.

Et donaré les claus del Regne del cel,

i tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel,

i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel”.

Després prohibí severament als deixebles

de dir a ningú que ell era el Messies.

167. Claus. (Et donaré les claus del Regne del cel...).

Ser posseïdor de les claus d’un espai tancat significa tenir la potestat de deixar entrar i sortir; també la possibilitat de convertir un espai en un lloc privat o en una presó.

Jesús diu a Pere que li donarà les claus del Regne del cel. Però el Regne del cel no és pas un espai tancat; ni privat, ni presó. També sabem que el Regne de Déu no és com els regnes d’aquest món (Joan18:36) i que els deixebles s’hi han de comportar diferentment de com els governants es comporten en els regnes d’aquest món (Mateu 20,25).

Per això ens podem preguntar: Què volen dir, en concret, aquestes paraules de Jesús? Qui és Pere, i què representa? (￫Pere).

En el conjunt dels quatre Evangelis, Pere hi té clarament un paper únic i destacat. Hi és descrit com el primer i el més "incondicional" dels deixebles de Jesús, i, a la vegada, com el deixeble més oposat a l’obra de Jesús, juntament amb Judes. 

Sobretot en l’Evangeli de Joan, Pere i Judes quasi sempre es troben "associats": quan es parla d’un, també sol parlar-se de l’altre. De fet, en les llistes de "els Dotze", són ells els qui obren i tanquen la llista, com englobant tota la resta.

La gran diferència entre Pere i Judes és que Pere, al final, es converteix, i Judes, no. 
Els quatre Evangelis destaquen com Pere arriba a la negació total de Jesús (de l’Home). També destaquen la seva conversió. Les escenes són molt gràfiques: Pere “fa colla” amb la guàrdia del gran sacerdot, i nega rotundament tota relació amb aquell home que estan jutjant. Després, el gall canta... i Pere se n'aparta i arrenca a plorar amargament (Mateu 26:69. Veure també Marc 14:66; Lluc 22:56; i Joan 18:15).

En l’Evangeli de Joan, la conversió de Pere es retarda fins a l’últim moment, i s’hi dedica tot un capítol. Tres preguntes del Ressuscitat (del “Desconegut”) que corresponen a les tres negacions: M’estimes més que aquests? Només després de les tres respostes afirmatives de Pere, Jesús li dirà: Segueix-me (Joan 21:15).

En els Evangelis, Pere personifica el “primer convertit”, "model" de conversió. Aquesta qualitat de primer convertit també és directament explicitada en l’Evangeli de Lluc: Simó, Simó, mira que Satanàs us ha reclamat per sacsejar-vos com es garbella el blat, però jo he pregat per tu, perquè no defalleixi la teva fe. I tu, quan t'hauràs penedit, enforteix els teus germans (Lluc 22:31).

En la frase “Et donaré les claus del Regne del cel”, les claus no indiquen pas "poder" o "domini" per obrir i tancar el "Regne", ja que es tracta d'un "regne" que estarà sempre obert, i ofert a tots els humans.

Però, aquests humans als quals és ofert el Regne de Déu no es troben pas en una situació neutra, sinó que ja es troben "subjectes" a un altre "Regne".
Tots els humans comencem la nostra història individual "tancats" en algun dels regnes d’aquest món, amb fortes portes: portes que signifiquen esclavitud i mort. Doncs bé: a tots ells és ofert l’exemple de Pere, "model" de conversió.

 
Pere, que pel "nom" significa "pedra dura", per la conversió esdevé "roca" que fonamenta i uneix els qui responen a la oferta del Nou Regne.
Pere, que en tot l’Evangeli es relaciona amb Jesús com a cap dur (pedra), al final plora amargament i accepta allò que és l’essència mateixa del missatge de Jesús: viure donant la vida per amor als humans. La "conversió" li permet superar la duresa (Joan 21:18).
= = = = = = = = =

Mil set-cents anys de Història de l’Església associada al "Poder" han convertit les “claus de Pere” i el significat de la “roca” en una excusa per a una concepció "jerarquitzada" de l’Església, amb un mimetisme tràgic amb els regnes d’aquest món.
Sobretot en el món catòlic, estem tan acostumats a aquesta "Església–Poder" que quasi no sabem ni imaginar-la d’una altra manera.

El concili Vaticà II va constituir, per voluntat expressa del papa Joan XXIII, una gran ocasió per a la conversió, i precisament sota la “poderosa” cúpula de Pere.
Però la "conversió" no es fa per decisió d’un papa o d'un concili. Cal que cadascú es converteixi, perquè el punt de partida de cadascú és la pedra dura.
Les claus donades a Pere no ho són pas per obrir o tancar la "porta del Regne", que se'ns ofereix sempre oberta, sinó per lligar o deslligar. És una "missió" que mira l'alliberament per a la conversió.