diumenge, 23 de novembre del 2014

Diumenge 1er. Advent. B





1er. Diumenge d'advent. Any B.

Paraules i Parauletes.



EVANGELI. (Marc 13,33-37).
En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles:
«Estigueu atents, vetlleu.
No sabeu quan vindrà el temps decisiu.
L’home que se’n va a terres llunyanes,
sortint de casa deixa els seus criats responsables
de les tasques que confia a cadascun,
i al porter li recomana que vetlli.
Igual heu de vetllar vosaltres,
perquè no sabeu quan tornarà l’amo de casa;
no sabeu si vindrà al vespre,
a mitjanit, al cant del gall, a la matinada.
El tindreu aquí a l’hora menys pensada:
mireu que no us trobi dormint.
I això que us dic a vosaltres, ho dic a tothom:
Vetlleu.»



“Temps”. “Tornada”.
1. Temps. ("No sabeu quan vindrà el temps decisiu")
No estem en el temps com dintre d’una capseta amb cronòmetre incorporat. Creem el temps tot existint.
La realitat flueix. Com el doll d’una font, la nostra vida flueix. Aquest fluir pressuposa un punt de sortida i un horitzó que es va obrint. El calendari és “l’eina” que ens hem creat per mesurar els canvis en la Realitat fluent.
¿En aquest fluir, hi ha un inici on tot ha començat i un terme on tot arriba?
La resposta a aquesta pregunta té un gran interès perquè indica si la nostra existència té alguna classe de sentit o és absurda del tot.
Més enllà de les possibles respostes que puguin donar la Filosofia o les Ciències, la Bíblia ens ofereix una resposta molt suggeridora. És una resposta que neix de l’experiència viscuda.

Vivim convivint. En la convivència humana veiem, per activa i per passiva, que moltíssims comportaments humans són fruit de la
generositat.

Sí: de moltíssimes accions i coses de la nostra vida no hi trobem cap altra causa ni cap altra explicació 
que la generositat d'algú.
En la mesura que som generosos, ens adonem que la generositat, la donada i la rebuda, és un dels grans
motors de la vida humana. La mateixa existència dels humans (la gran majoria?) es deu a una decisió generosa dels seus progenitors.
Això suggereix una pregunta transcendental: ¿No serà que tot allò que existeix, existeix gràcies a una generositat inicial?
Aquesta pregunta no és cap conclusió científica ni filosòfica. És una conclusió vital. En la mesura que un sigui generós no podrà evitar-la; fins a esdevenir, per a ell, una convicció. Això sí: en a mesura que ell mateix experimenti la generositat.
Si tot té inici en la Generositat, ha de tenir també un horitzó de Plenitud.
En el missatge bíblic, el
temps és el flux d’allò que neix de la Generositat i flueix vers la Plenitud.
Hi ha dues escales de temps especialment significatives per als Humans: el temps de la Humanitat i el temps de cada persona singular.
Per a cada un de nosaltres, el nostre temps neix de la generositat de la Humanitat i ens porta a la plenitud en la Humanitat. De la Humanitat a la Humanitat.
Però no és un temps
tancat, perquè sortim de la Humanitat com a producte biològic i rebem de possibilitat de retornar-hi com a persones lliures i generoses.
En el missatge bíblic, el temps implica la idea de tornada.

2. Tornada. (...no sabeu quan tornarà l’amo de casa.)
El flux de l’aigua neix de la generositat del mar, i va fluint fins que hi torna. Però el flux de l’aigua no és un bon exemple per entendre la vida humana, perquè l’aigua que surt del mar, quan hi torna, continua essent simplement aigua.
En canvi, la vida de cada ésser humà "surt" de la Humanitat com a "producte", però hi torna, si decideix tornar-hi, com a "do", com a "resposta" lliuregenerosa.

Per entendre aquest flux de la vida humana fixem-nos en el desenvolupament d’un infant. Comença en profundíssima comunió amb la mare, però ell no n’és conscient. Ha rebut la pròpia vida com un do de la mare, però ell no n’és conscient. I va separant-se de la mare, construint i afirmant el seu propi Jo, fins a superar tota dependència biològica i efectiva. Iniciat com un “membre” de la mare, se n’ha separat del tot. Ell és un altre.

Però quan l’infant ja és biològicament independent i capaç de viure sense lligams vitals amb la mare, i ha esdevingut adult i lliure, si ho vol i ho decideix, pot prendre consciència del que ha estat i és aquella dona (la seva mare) per a ell. I pot generar envers ella un vincle d’amor, d’agraïment incondicional, de comunió plena lliurement decidida. S’adonarà que la seva mare ha estat sempre allà amb ell, però ara la "redescobreix" des de la seva pròpia decisió de reconèixer-la i estimar-la.
D’una manera molt més profunda i viscuda, la mare ha tornat a ell i ell ha tornat a la mare.

En el flux vital de cada un de nosaltres, naixem de la Humanitat com a criatures; i, creixent i madurant, hi retornem, si ho decidim, com a persones lliures i creadores de més Humanitat