2on. de Pasqua C. "Diumenge".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Joan 20,19-31).

El vespre d’aquell mateix diumenge,

els deixebles eren a casa amb les portes tancades

per por dels jueus.

Jesús entrà, es posà al mig i els digué:

«Pau a vosaltres.»

Després els ensenyà les mans i el costat.

Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor.

Ell els tornà a dir:

«Pau a vosaltres.

Com el Pare m’ha enviat a mi,

també jo us envio a vosaltres.»

Llavors alenà damunt d’ells i els digué:

«Rebeu l’Esperit Sant.

A tots aquells a qui perdonareu els pecats,

els quedaran perdonats,

però mentre no els perdonareu,

quedaran sense perdó.»

Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze,

no era allà amb els altres.

Ells li digueren: «Hem vist el Senyor.»

Ell els contestà:

«Si no li veig a les mans la marca dels claus,

si no li fico el dit dins la ferida dels claus,

i la mà dins el costat,

no m’ho creuré pas.»

Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada,

i Tomàs també hi era.

Estant tancades les portes,

Jesús entrà, es posà al mig i els digué:

«Pau a vosaltres.»

Després digué a Tomàs:

«Porta el dit aquí i mira’m les mans;

porta la mà i posa-me-la dins el costat.»

No siguis tan incrèdul.

Sigues creient.»

Tomàs li respongué:

«Senyor meu i Déu meu!»

Jesús li diu:

«Perquè m’has vist has cregut?

Feliços els qui creuran sense haver vist.»

Jesús va fer en presència dels deixebles

molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre.

Els que heu llegit aquí han estat escrits

perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu,

i, havent cregut,

tingueu vida en el seu nom.

91. Diumenge. (El vespre d’aquell mateix diumenge...).

Si aneu a Natzaret, segurament us trobareu amb un fet sorprenent: la gent majoritàriament són Musulmans i fan festa els divendres. Però els Jueus hi observen el sàbat (dissabte); i els Cristians, el diumenge. Us adonareu que la Religió fàcilment pot convertir-se en signe d’una divisió profunda.

Convindria tenir en compte aquelles paraules lapidàries de Jesús de Natzaret: El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte (Marc 2:27). Que també es podria dir: El diumenge ha estat fet per a l'home, i no l'home per al diumenge.

En una societat religiosament tan plural, i amb el perill evident de convertir la Religió en excusa per a la divisió, els creients en Jesús hauríem de fer ús de tota la llibertat que el seu Missatge genera, i trobar la manera d’ajudar a la bona convivència i a una creixent comunió entre tots. Les diferències són una riquesa, però cal evitar fer-ne bandera en contra d'altres.

Els Evangelis no fan Història ni Cronologia. Normalment, els dies, mesos i anys hi són com a llenguatge per expressar un missatge, no pas com a mesures temporals. Per exemple: quan parlen de la resurrecció de Jesús al tercer dia, no volen significar que Jesús ressuscités puntualment el diumenge (la qual cosa no passaria de ser un detall anecdòtic de determinats calendaris). El que volen significar els Evangelis amb aquesta expressió són sobretot dues coses:

- 1ª. Que la mort de Jesús va ser real, ja que va durar fins al tercer dia, que era el temps necessari perquè una persona fos considerada totalment morta.
Abans s’havia indicat la mort de Jesús al dia sisè (el nostre divendres). Tampoc aquí cal veure-hi una dada  cronològica sinó el llenguatge d’un missatge. El dia sisè és el “dia” de la Creació de l’Home en el relat del Gènesi (Gènesi 1:27.31).

- 2ª. Que aquesta mort real assenyala un Final i un Inici:

Com a Final, la mort de Jesús clou la creació de l’Home. “«Tot s'ha complert.» Llavors inclinà el cap i va lliurar l'esperit” (Joan 19:30). L’esperit, actor primari de la creació-filiació de l’Home, ha acabat la primera fase de la seva feina.

Com a Inici, la mort resurrecciosa de Jesús assenyala el començament de la segona fase de la creació-filiació de l’Home: Jesús traspassa a tots els Humans el seu Esperit creador. Els qui l’acullin podran realitzar en ells allò que ja poden contemplar en l’home mostra, Jesús. “...hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat” (Joan 1:14).

Per què "dues" fases en la creació-filiació humana? Perquè l’home lliure no pot ser només creatura. D’alguna manera ha de ser també creador de si mateix (persona). Com en els nens: primer desenvolupen allò que han rebut; després, ja adults, decideixen què en fan de la seva vida.

Quan la traducció del Missal posa tot això en “diumenge”, cau en un cert anacronisme que dificulta la comprensió profunda d’allò que ens vol dir el text evangèlic. Literalment, el text diu: Al capvespre del dia primer (des) del dissabte aquell,... L’expressió  “el dissabte aquell” posa de relleu el “repòs de Déu” en la seva activitat creadora. Feta la feina, arriba el descans (sàbat).

L’expressió “el dia primer” assenyala l’inici d’una nova setmana en què la humanització queda més directament en mans dels mateixos Humans, que ja tenen, en Jesús, al primogènit de la Nova Humanitat”.
Traduint per “diumenge”, el Missal enfoca excessivament un “dia concret”, que fa pensar més en la cronologia uns fets que no pas en el missatge que se’ns vol comunicar.

És cert que, en les llengües derivades del llatí, del “dia primer després del dissabte” en diem diumenge (domingo, dimenge, dimanche, domenica,...). És una paraula que ve de l’expressió llatina “Dies dominica” (Dia del Senyor). Però, en aquest cas, el text original suggereix més coses de les que suggereix la traducció que ens ofereix el Missal. 

 

Pasqua. C "Sepulcre".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Joan 20,1-9).

Nota:

La visita de Pere i de l’altre deixeble al sepulcre forma part d’un relat més llarg centrat en la figura de Maria Magdalena, i és molt difícil entendre el seu significat si es separa d’aquest relat més ampli. Per això aquí hi afegeixo en vermell el tros del relat que no està recollit en el Missal.

El diumenge Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí,

quan encara era fosc,

i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre.

Ella se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble,

aquell que Jesús estimava tant, i els diu:

«S’han endut el Senyor fora del sepulcre

i no sabem on l’han posat.»

Llavors, Pere, amb l’altre deixeble, sortí cap al sepulcre.

Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà

i arribà primer al sepulcre,

s’ajupí per mirar dintre

i veié aplanat el llençol d’amortallar,

però no hi entrà.

Darrera d’ell arribà Simó Pere,

entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d’amortallar,

però el mocador que li havien posat al cap

no estava aplanat com el llençol,

sinó lligat encara al mateix lloc.

Llavors entrà també l’altre deixeble

que havia arribat primer al sepulcre,

ho veié i cregué.

Fins aquell moment encara no havien entès que,

segons les Escriptures,

Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.

I els dos deixebles se'n tornaren a casa.

Maria es va quedar plorant a fora, a la vora del sepulcre.

Mentre plorava, s'ajupí per mirar dins el sepulcre

i veié dos àngels vestits de blanc,

asseguts al lloc on havia estat posat el cos de Jesús,

l'un al cap i l'altre als peus.

Ells li diuen:

-Dona, per què plores?

Ella els respon:

-S'han endut el meu Senyor i no sé on l'han posat.

Així que acabà de dir aquestes paraules,

es girà enrere i veié Jesús allà dret,

però no s'adonava que fos ell.

Jesús li diu:

-Dona, per què plores? Qui busques?

Ella, pensant-se que era l'hortolà, li respon:

-Si te l'has emportat tu, digues-me on l'has posat,

i jo mateixa me l'enduré.

Li diu Jesús:

-Maria!

Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus:

-Rabuni -que vol dir «mestre».

Jesús li diu:

-Deixa'm anar, que encara no he pujat al Pare.

Vés a trobar els meus germans i digues-los:

"Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare,

al meu Déu, que és el vostre Déu."

Maria Magdalena anà a trobar els deixebles

i els anunciava: «He vist el Senyor.»

També els va contar el que ell li havia dit.

90. Sepulcre. (...i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre.).

En el relat de la resurrecció de Jesús, en poques línies, surt fins a 9 vegades la paraula sepulcre. En textos destinats a ser escoltats, això sol indicar que es tracta d’una paraula a la que es vol donar un significat central. Per això cal preguntar-se: què ens vol dir l’Evangeli de Joan repetint amb tanta insistència la paraula sepulcre?

Fixem-nos en allò que acompanya aquesta paraula central:

A) La primera cosa que s’ha de tenir en compte és que aquest sepulcre està en un hort. Ho fa notar l’evangelista immediatament després de la mort de Jesús: Hi havia un hort a l'indret on havien crucificat Jesús, i dintre l'hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú. Com que per als jueus era el dia de la preparació, i el sepulcre es trobava a prop, van dipositar-hi Jesús (Joan 19:41). Ben mirat, un hort és un sepulcre on s’enterren les llavors perquè hi germinin.
A més es fa notar que era el dia de la preparació. A l’hort s’hi prepara el planter abans de trasplantar-lo al lloc definitiu.

B) La pedra de l’entrada estava treta. Tothom sabia que un sepulcre és una cova amb un forat d’entrada però no de sortida. La pedra tanca el sepulcre, i marca la divisió entre el món dels vius i el món dels morts. Però aquí, la pedra està treta. El cadàver n’ha sortit? Tots interpreten que l‘han robat, perquè els cadàvers no es mouen.

C) Al sepulcre, els cadàvers estan amortallats amb un llençol. Però aquí, els qui han entrat al sepulcre veuen que el llençol està “aplanat” de tal manera que el conjunt suggereix una cambra nupcial amb el llit preparat per la trobada de l’espòs amb l’esposa.

D) Davant al sepulcre hi ha Maria Magdalena que busca el seu Senyor, i el reclama a l’Hortolà, que el podria haver tret del sepulcre.

Tenint en compte tot això, sembla clar el que ens vol dir l’evangelista amb aquest relat carregat d’un simbolisme tan realista que quasi ens escandalitza.
L’evangelista, amb aquest sepulcre-hort evoca el jardí-hort on Déu va “sembrar” Adam i Eva. Però Adam i Eva van “pecar” cedint a la temptació de posseir aquella saviesa que els faria “com déus”, (coneixedors (amos) del bé i del mal. Gènesi 3:5).

Ara el Nou Adam ha corregit el pecat del primer Adam fent de la seva vida una vida donada.
Per completar la Nova Parella només falta la “conversió” de la Nova Eva. Maria Magdalena haurà d’aprendre dues coses fonamentals:
- El seu Senyor no és un cadàver. Per això no l’ha de buscar en un sepulcre. El “sepulcre” davant el qual plora, en realitat no és un sepulcre sinó la cambra nupcial que han preparat els amics de l’espòs. L’espòs l’espera a la porta. Maria se n’adona quan Jesús diu el seu nom: “Maria”.

- Però Maria ha d’aprendre encara una altra cosa. Tot el relat ens presenta Maria com l’esposa que busca el "seu" espòs. L’amor de Maria es manifesta encara possessiu. Però el vertader amor és alliberador i creatiu. Deixa’m anar, que encara no he pujat al meu Pare.
“Deixa’m anar”. Encara no és l’hora de l’abraçada definitiva.
Jesús és el primogènit de la Humanitat adulta que encara no està feta del tot. Encara no s’ha acomplert del tot el “projecte del Pare”. La nova Humanitat que Maria personifica ha d’incloure tots els germans que hi vulguin ser. Abans de l’abraçada plena, Maria ha d’anar a trobar tots els germans. “Germans”, paraula amb què Jesús parla dels Humans. No hi ha “abraçada plena” abans de la “plena germanor”.

Resumint. Amb aquest relat l’evangelista ens dibuixa el nucli mateix de la VIDA que el nou Adam inaugura. Quan la vida és vida rebuda i donada, el sepulcre esdevé cambra nupcial a punt per a la gran “abraçada” amb el Pare i amb tots els Humans, que així esdevenen imatge i semblança de Déu.

Divendres Sant. C. "Hort".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

Evangeli (Joan 18:1-19:42).
L’evangeli d’avui és el relat de la Passió segons St. Joan). No el poso aquí per la seva extensió. Podeu trobar-lo en els dos enllaços que he posat.  

89. Hort.

- (Allà hi havia un hort, i Jesús hi entrà amb els seus deixebles. Joan 18:1).
- (Hi havia un hort a l’indret on havien crucificat Jesús... Joan 19:41).

 En l’Evangeli de Joan, el relat de la Passió, mort i resurrecció de Jesús està posat dintre una gran inclusió formada per la paraula hort. Comença amb la detenció a l’Hort de Getsemaní i acaba amb la resurrecció a l’Hort del Calvari.

A l’hort de Getsemaní, abans de deixar-se detenir, Jesús pregunta: Qui busqueu? La pregunta es fa dues vegades provocant una resposta repetida: Jesús, el Natzarè. Pregunta i resposta són repetides per posar de relleu el seu significat. “Natzarè” sona igual que la paraula que en hebreu significa “rebrot”. En els Evangelis, la idea de Jesús-rebrot (natzarè o de Natzaret) sovinteja (Mateu 2:23). Ve ja de l’Antic Testament. Rebrot de Jessé, pare del rei David (Isaïes 11:1).
Ajuntant hort i rebrot, tenim els significat que l’Evangeli de Joan vol suggerir: el rebrot de David és arrancat de l’hort de Getsemaní per ser trasplantat a l’hort del Calvari.
A l’hort de Getsemaní Jesús és el rebrot de Jessé (és a dir: pertany al Poble d’Israel). A l’hort del Calvari, fora ciutat, Jesús és per a tota la Humanitat. Per això es parla d’un indret concorregut per gent diferent i assenyalat amb un cartell escrit en hebreu, llatí i grec (Joan 19:20).
“Aquí teniu l’home” havia dit el representant de l’autoritat imperial (mundial) (Joan 19:5). A l’hort del Calvari, Jesús és “exhibit” com a primogènit de la (nova) Humanitat. El Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna. (Joan 3,14).

La presència de Maria Magdalena a l’hort del Calvari evoca els inicis de la Humanitat amb Adam i Eva al mític Jardí (Hort) terrenal.
Segons el segon Relat de la Creació (Gènesi 2:7ss), Adam (l’Home) es troba sol, i per això Déu, provocant-li un son profund, li treu una costella per fer-ne la Dona, companya sortida del seu costat mateix. (Alguns feministes consideren aquest llenguatge poc correcte perquè hi veuen una dependència d’Eva en relació a Adam. Potser sí. Però més aviat sembla que s’hi vol expressar la radical identitat entre home i dona, i la seva profundíssima comunió. “Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn!”. Gènesi 2:23).

També a l’hort de Getsemaní el nou Adam viu una terrible soledat, accentuada per la “presència” de companys que no l’entenen, l’abandonen o el traeixen. La seva mort correspon al son profund després del qual, “en despertar-se”, es trobarà amb la nova Eva, personificada en Maria Magdalena, que busca adelerada “el seu Senyor”.
Quan Maria Magdalena veu Jesús, el pren per l’hortolà. No s’equivoca: Jesús és el nou hortolà que, juntament amb ella, rep de Déu l’Hort-Jardí on podran fer créixer la Nova Humanitat, formada des de la Germanor, i no pas des del Poder, com culpablement es pretén fer en la Vella Humanitat. En la Nova, queda exclosa tota relació de domini o de possessió (Joan 20:17).

De l’hort de Getsemaní a l’hort del Calvari. Jesús passa de ser cent per cent jueu (rebrot de David) a ser també cent per cent universal (fill de l’Home) per la seva vida donada (feta llavor) per a tothom. Així ho escenificaran els mateixos soldats repartint el seu mantell reial en quatre parts (Als quatre punts cardinals) (Joan 19:23).
A l’hort del Calvari Jesús mor com a rei dels Jueus i hi germina com a rei Universal, lliurat a la Humanitat pels mateixos Jueus.

Jesús no és propietat privada de ningú: ni de Jueus, ni de Cristians (entesos com el grup particular dels seus seguidors). Jesús és l’Home.  Fill de la Humanitat i primogènit de la Nova Humanitat.
L’hort de Getsemaní i el del Calvari representen una sola i única Humanitat. Tots hi naixem com a rebrots; tots hi som enterrats com a llavors de nova vida, si ho acceptem lliurement i amb generositat.

 

Dijous sant. "Rentar".

Dijous Sant. Any C.

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Joan 13, 1-15).

Eren ja les vigílies de la festa de la Pasqua.

Jesús sabia que havia arribat la seva hora,

la de passar d’aquest món al Pare.

Ell que sempre havia estimat els seus en el món,

ara els demostrà fins a quin punt els estimava.

Durant el sopar,

quan el diable ja havia posat en el cor de Judes,

fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo,

Jesús,

conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses,

conscient que venia de Déu i a Déu tornava,

s’aixecà de taula,

es tragué el mantell i se cenyí una tovallola;

després tirà aigua en un gibrell

i es posà a rentar els peus als deixebles

i a eixugar-los-els amb la tovallola que duia a la cintura.

Quan anava a rentar Simó Pere, aquest li diu:

«Senyor, ¿vós voleu rentar-me els peus a mi?»

Jesús li respon:

«Ara no entens això que faig; ho entendràs després.»

Pere li diu: «Mai de la vida! Vós no em rentareu els peus.»

Jesús li contestà:

«Si no et rento, tu no ets dels meus.»

Li diu Simó Pere: «Si és així, Senyor,

no em renteu només els peus:

renteu-me també les mans i el cap.»

Jesús li respon:

«Qui s’ha banyat només necessita rentar-se els peus;

ja està net tot ell.

I vosaltres ja esteu nets, encara que no tots.»

Jesús sabia qui l’havia de trair;

per això deia que no tots estaven nets.

Després de rentar-los els peus,

quan s’hagué posat el mantell i assegut a taula,

els digué:

«¿Enteneu això que us acabo de fer?

Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”,

i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc.

Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor,

us he rentat els peus,

també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres.

Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu

tal com jo us ho he fet.»

88. Rentar  (...i es posà a rentar els peus als deixebles...).

En aquest relat, en molt poc espai, el verb "rentar" hi surt 10 vegades. És una manera d’indicar, sobretot en textos destinats a ser escoltats, que aquesta acció és molt significativa aquí. Per això podem preguntar-nos: què ens vol dir l’Evangeli de Joan repetint tant aquesta acció de Jesús, juntament amb la reacció de Pere? 

D’entrada sorprèn que Jesús consideri “nets” uns deixebles que aquella mateixa nit li seran infidels (Marc 14,50).
(Només l’Evangeli de Joan parla d'un (nou i fidel) deixeble que apareix sobtadament quan Judes ja té decidit de trair Jesús. Es tracta de “el deixeble que Jesús estimava”. És un deixeble que no té nom, i que sembla introduït per compensar la total desfeta del grup dels Dotze. De fet representa la presència, literàriament anticipada, de la Comunitat cristiana. El seu paper serà ajudar a descobrir el significat de la mort resurrecciosa de Jesús).

Jesús diu: Qui s’ha banyat només necessita rentar-se els peus; ja està net tot ell. Això ho diu a Pere, el qual està a punt de negar-lo del tot. “T'ho ben asseguro: no cantarà el gall que no m'hagis negat tres vegades” (Joan 13:38). A més, els quatre Evangelis fan notar repetidament que Judes era “un dels Dotze”, incloent així, d’alguna manera, tot el grup en la seva traïció (Mateu 26:47; Joan 6:71).

¿Com és que Jesús diu als deixebles que ja estan nets i que només els ha de rentar el peus?

S'explica en el mateix relat: “Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat” (Joan 15:3). El missatge de Jesús els ha purificat.

És cert que, de moment, aquest missatge està "hivernant" dintre d’ells. Mentalment, no l’entenen; i el seu cor està encara massa endurit perquè el missatge hi sigui actiu (Pere = pedra). Per això Pere negarà rotundament conèixer aquell home” (Joan 18:17).
Però el contacte amb Jesús, el seu exemple, les seves paraules, el seu comportament,... els ha captivat, i el seu missatge està en ells com una llavor que germinarà al seu temps.

De moment Pere és incapaç d’acceptar que el seu líder es faci el seu servidor. Pensa que l’abaixament del seu Mestre i Senyor l’enfonsaria també a ell. “Mai de la vida! Vós no em rentareu els peus”. Com si li digués: Si m’he de rentar els peus, ja me’ls rentaré jo; però no vós, perquè sou el (meu) Senyor!

No obstant, davant la resposta radical de Jesús “Si no et rento, tu no ets dels meus”, la reacció de Pere posa de manifest la seva total opció per Jesús: Si és així, Senyor... renteu-me també les mans i el cap.

Pere i els altres, excepte Judes, han optat per Jesús definitivament; però de moment no el saben seguir.
Jesús els ha de rentar els peus. L’important no està en el rentament sinó en el seu significat, que ells hauran d’aprendre: ser Mestre i Senyor també significa servir.

Aquest servei ha d’arribar fins a l’absència. “Us convé que me'n vagi, perquè, si no me'n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres” (Joan 16:7). El missatge de Jesús sembrat en el cor dels deixebles, i que ells han acollit, no s’activarà mentre Jesús estigui físicament amb ells. Mentre ell hi sigui, el consideraran el seu únic Mestre i Senyor.
Haurà de marxar; haurà de morir com a Mestre i Senyor perquè ells el descobreixin com a Esperit, com a Força que els transforma també a ells en mestres i senyors. I que els permeti veure cada ésser humà com a mestre i senyor.

Que el seu Mestre i Senyor els renti els peus (es faci servidor) no l’abaixa ni a ell ni als rentats. Al contrari: el Mestre i Senyor ens fa mestres i senyors quan ens deixem servir, fent-nos també servidors.
La comunitat de Jesús és una comunitat de persones adultes; de mestres i senyors; de persones lliures que, servint els altres des de la llibertat, fan aflorar la llibertat i la dignitat dels servits.

Potser s’entén més bé aquesta comunitat de Jesús si la contrastem amb la “comunitat” que genera el Poder, la qual es fonamenta en el domini i dependència.
La comunió mai no engendra súbdits sinó germans.

Diumenge del Ram. C. "Jerusalem".

El Ram. Any C.

Paraules i Parauletes.

EVANGELI. (Lluc 19,28-40).

Nota.

En la celebració d’avui poden haver-hi dues Lectures de l’Evangeli: una per a la Processó i l’altra per a la Missa. Aquí m’he fixat en el relat de la Processó.

En aquell temps,

Jesús anava al davant pujant a Jerusalem.

Quan era a prop de Bet-Fagué i de Bet-Hània,

a la muntanya de les Oliveres,

envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec:

«Aneu al poble d’aquí al davant

i, entrant, hi trobareu un pollí fermat,

que ningú no ha muntat mai.

Deslligueu-lo i porteu-lo.

Si algú us preguntava per què el deslligueu,

respondreu que el Senyor l’ha de menester.»

Els dos que Jesús enviava se n’anaren

i ho trobaren tot tal com Jesús els ho havia dit.

Mentre deslligaven el pollí, els amos els digueren:

«Per què el deslligueu?»

Ells respongueren: «El Senyor l’ha de menester.»

Portaren el pollí a Jesús,

el guarniren tirant-li els mantells a sobre

i hi feren pujar Jesús.
A mesura que Jesús avançava

estenien els mantells pel camí.

Quan s’acostava a la baixada de la muntanya de les Oliveres,

tota la multitud dels seus addictes, plena d’alegria,

començà de lloar Déu a grans crits

per tots els prodigis que havien vist, i deien:

«Beneït sigui el rei, el qui ve en nom del Senyor.

Pau al cel, i glòria allà dalt.»

Alguns fariseus que anaven amb la multitud li digueren:

«Mestre, renya els teus seguidors.»

Ell respongué:

«Us asseguro que si aquests callessin, cridarien les pedres.»

87. Jerusalem. (Jesús anava al davant pujant a Jerusalem).

En els escrits del Nou Testament Jerusalem pot tenir bàsicament tres significats.

1. Significat directe.
Jerusalem és una ciutat, amb una llarguíssima i convulsa història. Estimada i odiada. Repetidament destruïda i reconstruïda, ha esdevingut Ciutat Santa per a Jueus, Cristians i Musulmans, però discutida entre ells (Els Musulmans, en àrab, en diuen El Quds). Les seves peculiaritats es poden consultar per Internet o en qualsevol enciclopèdia.

2. Significat afegit.
En els Evangelis, Jerusalem també significa l’oposició a l’obra de Jesús. És la seu del Poder, deshumanitzador. Convertida en capital religiosa dels Jueus, els Poderosos es van apropiar d’ella i del seu Temple, convertint-lo en una cova de lladres (Mateu 21:13). Des del Temple i la seva ideologia religiosa, els Grans Sacerdots i els Doctors de la Llei “posseïen” el Poble i l’esclavitzaven.

En el relat d’avui Jesús "puja a Jerusalem".
Com a Messies, complint el que havien anunciat els Profetes, puja a Jerusalem a “purificar” el Temple. L’acompanya molta gent que “l’aclama”. Però els seus seguidors s’equivoquen en una cosa: en la manera com Jesús “purificarà” el Temple.

Al Temple s’hi han instal·lat els Poderosos. Se sol suposar que els Poderosos només poden ser vençuts per un Poder més gran.
Poder contra Poder?

No. Aquest no és el camí. Poder contra Poder només alimenta l’espiral de la violència. I sempre amb la mateixa víctima: el Poble humil.

Jesús inaugura un nou camí. Un nou camí que, de moment, haurà de fer tot sol perquè els seus seguidors no l’entenen ni l’accepten. Tots l’abandonen. Més encara: ells mateixos l’entreguen als Poderosos a través de Judes, "un dels Dotze" (Joan 6,71).

I aquest és precisament el camí de Jesús.
Sense saber-ho, els qui han entregat Jesús han provocat que el seu camí porti més enllà del Poder deshumanitzador. La seva mort no és el final.
La seva mort és resurrecciosa. Qui dóna la seva vida, la troba (Lluc 9:24). Entregada als Homes (Mateu 17:23), entregada als Pagans (Lluc 18:33), la vida donada de Jesús esdevé vida rebuda per a tots els qui segueixin el seu camí, més enllà dels Poderosos. “No tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l'ànima” (Mateu 10:28).

Només es venç el Mal amb el Bé (Lluc 6:29). És el nou Camí de Jesús.

Però, si els Evangelis ens descriuen els fets de Jerusalem és perquè hi veuen una paràbola de la Humanitat i de la seva Història.
Jesús personifica l’Home. Jerusalem, amb les seves autoritats religioses, civils i militars, personifica les “ciutats-capital” que pretenen convertir el seu Poder en Imperi. Imperis militars, econòmics, culturals, religiosos,... “Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així” (Mateu 20,25). 

 

3. Significat transcendent.
Les repetides destruccions de Jerusalem han permès aplicar-hi un llenguatge d’esperança anhelant la Nova Jerusalem o la Jerusalem celestial, "indestructible": Ciutat de la Pau (d’acord amb l’etimologia popular del seu nom).
En aquest sentit destaca la meravellosa “visió” de l’últim llibre de la Bíblia: Llavors vaig veure baixar del cel, venint de Déu, la ciutat santa, la nova Jerusalem, abillada com una núvia que s'engalana per al seu espòs. I vaig sentir una veu forta que proclamava des del tron: «Aquest és el tabernacle on Déu habitarà amb els homes. Ells seran el seu poble i el seu Déu serà "Déu que és amb ells" (Apocalipsi 21,2).

 

 

5è. de Quaresma C. "Adulteri".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Joan 8,1-11).

En aquell temps,

Jesús se n’anà a la muntanya de les Oliveres

i l’endemà de bon matí es presentà de nou al temple.

Tothom acudia al seu entorn, i ell, assegut, els ensenyava.

Els mestres de la Llei i els fariseus

li portaren una dona que havia estat sorpresa cometent adulteri.

La posaren al mig i li digueren:

«Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa

en el moment de cometre adulteri.

Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar-les, aquestes dones.

I vós, què hi dieu?»

Li feien aquesta pregunta insidiosament,

buscant un pretext per acusar-lo.

Però Jesús s’ajupí

i s’entretenia dibuixant a terra amb el dit.

Ells continuaren insistint amb la seva pregunta.

Llavors Jesús alçà el cap i els digué:

«Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat

que comenci a tirar pedres.»

Després s’ajupí i continuà dibuixant a terra.

Ells, quan van sentir això,

s’anaren retirant l’un darrere l’altre,

començant pels més vells.

Jesús es quedà sol, i la dona era allà al mig.

Jesús alçà el cap i digué a la dona:

«On són?

Ningú no t’ha condemnat?»

Ella contestà: «Ningú, Senyor.»

Jesús digué: «Tampoc jo et condemno.

Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més.»

86. Adulteri. (...li portaren una dona que havia estat sorpresa cometent adulteri.).

La paraula adulteri, en la Bíblia, té dos significats ben diferents, encara que relacionats: un significat normal i un significat aplicat.

El significat normal fa referència al comportament irregular d’un home o dona casats, amb una altra persona. Aquí cal reconèixer que el clima social de la Bíblia no superava la mentalitat masclista del seu entorn.
Dintre el masclisme, la dona és vista com a propietat privada del marit. En realitat, en el masclisme, la dona no veu mai reconeguda la seva personalitat. Comença essent propietat del pare, fins que aquest l’ofereix al seu nou propietari, el marit, sovint “cobrant” alguna classe d’indemnització. Les formes poden ser variades, però el fons sempre és el mateix.
Això fa que la condemna per adulteri s’hagi aplicat sobretot a les dones. Quan s’aplica a un home és perquè no ha respectat els “drets” del propietari de la dona corresponent (el marit o el pare).

Dintre la mentalitat masclista, quan un home elegeix una dona per esposa, d’alguna manera la salva, ja que li fa possible realitzar el seu “destí”: ser esposa i mare dels fills del marit.

Significat aplicat.
Aquesta relació Home-Dona pròpia del masclisme és la que va permetre d’entendre la relació Déu–Poble d’Israel com una aliança matrimonial, en la qual Israel, com a Poble elegit, és salvat de la seva servitud (Èxode 3:7). Per la seva elecció, Déu es converteix en “propietari d’Israel”, i Israel es converteix en “possessió de Déu”.
Per això, quan els Israelites, com a col·lectiu, venerin o ofereixin sacrificis a altres déus, seran acusats d’adúlters, pels Profetes.

Aquí cal notar la gran diferència entre quan s’escrivia la Bíblia i els temps actuals. En aquells temps tothom era "religiós i creient". El problema estava en saber quin Déu era el favorable; a quin Déu calia oferir sacrificis per obtenir la seva protecció o per aplacar la seva ira; perquè cada Poble tenia els seus déus o les seves imatges divines. I els déus eren considerats gelosos entre ells.
En canvi avui dia, religiosament parlant, el problema no és en quin Déu creiem sinó si creiem o no en Déu. Es tracta en bona part d’un problema intel·lectual sobre l’existència o no de Déu.

Això no vol dir que s’hagi simplificat el discurs religiós. No s’ha simplificat, però és del tot diferent de com era abans. I aquesta és una nova cara de la qüestió: el llenguatge.

Avui sovint, en el marc religiós, mantenim i fem servir conceptes, símbols, expressions, imatges, dogmes,... d’abans, totalment inadequats per expressar, entendre i trobar sortida a les necessitats i anhels de l’home actual. El llenguatge religiós resulta significatiu només en el seu propi marc. Pot expressar coses extraordinàriament importants, però no arriba a la persona; i, si hi arriba, sol ser mal comprès.

És per això que actualment alguns, més que parlar d’adulteri, parlen de divorci: divorci entre Creences i Vida, entre Religió i Societat, entre Fe i Cultura;...
Amb tot, en la nova societat que hem creat a Occident, divorci és també una paraula que va quedant obsoleta. Potser s’hauria de començar a parlar ja de orfandat.

Mancat de tota referència transcendent, l’home occidental d’avui, alliberat de condicionaments religiosos, absolutitza la seva pròpia existència, cargolant-se de tal manera sobre si mateix que s’hi està ofegant. Quantes més “llibertats”, menys lliures, i més esclaus de les pròpies creacions. Quant més “autònoms”, més sotmesos a les pròpies lleis. Sovint ens ofeguen els mateixos nombrosos mecanismes de seguretat que ens hem creat. Això pot generar un sentiment d’orfandat tan viu que, en certs moments, porti a odiar la vida: la pròpia i la dels altres.

Solució? Segurament no cal restaurar antics llenguatges religiosos. Podem anar assumint els nous llenguatges, però esponjant-los amb horitzons oberts que descargolin i oxigenin la vida humana.