diumenge, 29 de gener del 2017

Diumenge 5è. A. "Sal".



Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Mateu 5,13-16).
En aquell temps,
Jesús digué als seus deixebles:
«Vosaltres sou la sal de la terra.
Si la sal ha perdut el gust,
amb què la tornarien salada?
No serà bona per a res.
La llençaran al carrer i que la gent la trepitgi.
»Vosaltres sou la llum del món.
Un poble dalt d’una muntanya no es pot amagar.
Tampoc, quan algú encén un llum,
no el posa sota una mesura, sinó en un lloc alt,
i fa llum a tots els qui són a casa.
Igualment ha de resplendir la vostra llum
davant la gent.
Llavors, en veure el bé que heu obrat,
glorificaran el vostre Pare del cel.»


138. Sal. (Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal ha perdut el gust, amb què la tornarien salada?).
La sal és una cosa tan casolana i freqüent que es presta a un llenguatge simbòlic fàcil d’entendre. “Vosaltres sou la sal de la terra” tothom entén què vol dir. Tothom sap com és un menjar sense sal, i que per a conservar segons quins aliments primer cal “salar-los”.
També tothom sap que, en això de la sal, cal el punt just. Una menja sense sal o amb poca és insípida; però amb massa sal és incomestible. Igualment, la sal conserva allò que es pot salar bé i al seu punt; però salar segons què ho malmena.
Al Pròxim Orient tothom coneix la Mar de la Sal, anomenada també Mar Morta, precisament perquè l’excés de sal hi fa impossible la vida.

Vosaltres sou la sal de la terra”, diu Jesús. Aquestes paraules van dirigides “a les multituds”, és a dir, a tothom (Mateu 5:1).
Però, què passa si la sal no sala? És a dir: què passa si no som sal?
Les paraules de Jesús, que d’entrada semblen boniques, es tornen un advertiment extremadament sever. Perquè, si la sal no sala, no serveix per a res, i cal llençar-la perquè ho faria malbé tot.

No vivim sinó que convivim. Conviure és una sort, però també és un repte. La convivència només és gustosa i constructiva si ens fem sal els uns per als altres.
Cadascú té les seves qualitats que pot posar al servei d’una bona convivència. Però tenim també els nostres defectes que, si els portem a la convivència, la poden fer malbé. Seríem sal que no sala.
Hi ha defectes molt perillosos per a la convivència. Potser el més perillós és la prepotència. La vida de cada dia ensenya que hi ha persones que es consideren a si mateixes norma i criteri de convivència, i apliquen als altres uns suggeriments de Jesús que ell dona perquè cadascú se’ls apliqui només a si mateix.
Les indicacions de Jesús no serveixen per a jutjar els altres (Mateu 7:1). Són perquè cadascú s’examini a si mateix i vegi si és “sal” que fa gustosa la convivència, o si és “àcid” que neutralitza la sal que hi poden posar els altres
Cal reconèixer que aquest defecte de la prepotència ha estat freqüent en l’Església, sobretot quan les jerarquies han anat de bracet amb el Poder. La pretensió de dirigir la vida dels altres!!!

Però avui, en la nostra Societat nord-occidental, ara que la Religió comença a ser entesa d’una manera menys dogmàtica, la prepotència reapareix sobretot en el camp de la Política. És conseqüència d’entendre la Política com a Poder i no com a Servei. I la grandíssima capacitat de Poder que s’arroga avui la Política l’està convertint en la principal causa de destrucció de la convivència, com tristament posen en evidència les notícies de cada dia.
Massa polítics s’han tornat dogmàtics, i pretenen decidir sobre la “sal” dels altres. És cert que la sal que no sala no serveix per a res, però ningú no pot dictaminar sobre la “sal” dels altres; sobre si serveix o no serveix.
Vosaltres sou la sal de la terra”. Jesús diu aquestes paraules a les multituds, formades sobretot per aquelles persones que la societat benestant considerava inútils o que no servien per a res (Mateu 4:24). Doncs bé: són precisament aquestes les persones a qui es diu: “Vosaltres sou la sal de terra”. I també: “Vosaltres sou la llum del món".
 

diumenge, 22 de gener del 2017

Diumenge 4 A. "Multitud".



4rt. Diumenge. Any A.
Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Mateu 5,1-12).
En aquell temps,
en veure Jesús les multituds,
pujà a la muntanya,
s’assegué
i els deixebles se li acostaren.
Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:
«Feliços els pobres en l’esperit:
el Regne del cel és per a ells.
Feliços els qui estan de dol:
vindrà el dia que seran consolats.
Feliços els humils:
són ells els qui posseiran el país.
Feliços els qui tenen fam i set de ser justos:
vindrà el dia que seran saciats.
Feliços els compassius:
Déu els compadirà.
Feliços els nets de cor:
són ells els qui veuran Déu.
Feliços els qui posen pau:
Déu els reconeixerà com a fills.
Feliços els perseguits pel fet de ser justos:
el Regne del cel és per a ells.
Feliços vosaltres
quan, per causa meva, us ofendran,
us perseguiran
i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies:
alegreu-vos-en i feu festa,
perquè la vostra recompensa és gran en el cel



137. Multitud. (... en veure Jesús les multituds...).
La multitud (multituds, gent, gentada,...) està molt present en els Relats evangèlics. Sol tenir-hi un significat, sobretot quan tradueix la paraula grega “ochlos”, de molta gent més o menys necessitada. (Els Evangelis fan servir també la paraula “plethos”, que significa també multitud, sense connotacions migrades).
La multitud (ochlos en singular o en plural) és l’horitzó vers on es projecta l’acció de Jesús:
- En veure les multituds, se'n compadí, perquè estaven malmenades i abatudes, com ovelles sense pastor (Mateu 9,36). 
- Quan desembarcà, veié una gran gentada, se'n compadí i va curar els seus malalts (Mateu 14,14). 
- "Sento una gran compassió per aquesta gent (ochlos), perquè ja fa tres dies que no es mouen d'aquí amb mi i no tenen res per a menjar". (Marc 8,2). ...
Els Evangelis ens presenten Jesús davant per davant les multituds, “solucionant” la seva situació precària (Lluc 6,18s).
La multitud, tan poderosa pel número, però tan manipulable per les "necessitats" que li provoquen els "dirigents"...
La multitud envolta Jesús amb una presència aclaparadora (Mateu 13:1 Marc 3:9) perquè busca líders o “pastors” que l’organitzin, la guiïn i solucionin els seus problemes. Però Jesús afirma: tots els qui han vingut abans de mi eren lladres i bandolers (Joan 10,8).
Jesús no accepta ser líder d’una multitud (Joan 6:15) sinó que la seva missió consisteix en fer que la multitud esdevingui comunitat o poble. Poble lliure, creatiu, unit per vincles de germanor, sense poderosos que l’explotin, sense esclaus que el sostinguin,… Ell s’anomena “pastor” no pas per dirigir el ramat com un líder sinó perquè dóna la vida per les ovelles (Joan 10,11).
Però, davant Pilat, quedarà clar que Jesús “fracassa” en l’intent de convertir la multitud en poble. Quan Pilat proposa a la multitud l’alternativa: Qui voleu: Jesús o Barrabàs?, la multitud escull Barrabàs, i demana que Jesús sigui crucificat (Mateu 27:17ss).
Sembla impossible, però va així. I, sovint continua essent així. La gran tragèdia de la multitud és que confia en el Poder. Esclava de Poderosos, busca el seu alliberament a través de nous poderosos més poderosos que els primers. I així perpetua l’espiral d'una violència de la qual n’és la primera víctima.
En canvi Jesús no ha cedit a la temptació del Poder (Mateu 4:8). Amb tots els qui moren a la Creu, Jesús mostra a tothom a on porta “creure en el Poder” (Joan 19:5).
Serà al Calvari, on es fan "visibles" els resultats de les estructures de Poder, quan molts de la multitud reaccionaran i s’adonaran del seu error (Lluc 23:48)
En el relat de la Festa de la Pentecosta, l'evangelista Lluc ens descriu anticipadament i de manera simbòlica què passa quan persones provinents de totes les nacions del món fan l’experiència de l’Esperit de Jesús. Diu: Residien a Jerusalem homes piadosos provinents de totes les nacions que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquella remor, la gent (plethos, multitud) s'aplegà i van quedar desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Sorpresos i meravellats, deien: «¿No són galileus, tots aquests que parlen?  Doncs com és que cada un de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna?... Tots els sentim proclamar en les nostres pròpies llengües les grandeses de Déu.» (Actes 2,5ss).
Davant Pilat (davant el Poder), la multitud renuncia a ser Poble lliure (Lluc 23,13ss). Al Calvari, davant el Crucificat (icona avançada del Ressuscitat), cada ésser humà sent la invitació a convertir-se, i a passar de ser multitud a ser COMUNITAT. A ser Poble i a fer Poble amb tots els germans que s’hi ajuntin (Lluc 23,47s).

La conversió ha de ser de cadascú.
El resultat, és la progressiva construcció d’una Humanitat Nova, en la qual també cadascú troba el seu àmbit vital (Resurrecció).

diumenge, 15 de gener del 2017

3er. Diumenge A. "Guarir".



Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Mateu 4,12-23).
(En blau allò que correspon a la Versió Llarga)

Quan Jesús sentí a dir que Joan havia estat empresonat,
se’n tornà a Galilea,
però no anà a viure a Natzaret, sinó a Cafar-Naüm,
vora el llac, a la regió de Zabuló i de Neftalí,
perquè s’havia de complir
allò que anunciava el profeta Isaïes:
«País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar,
l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans:
El poble que vivia a les fosques
ha vist una gran llum,
una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós.»

Des d’aquell temps Jesús començà a predicar així:
«Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop.»

Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans,
Simó, l’anomenat Pere, i Andreu.
Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors,
i els digué:
«Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes.»
Immediatament abandonaren les xarxes
i se n’anaren amb ell.
Més enllà veié altres dos germans,
Jaume i Joan, fills de Zebedeu.
Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes,
i Jesús els cridà.
Ells abandonaren immediatament la barca i el pare,
i se n’anaren amb ell.
I anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues,
predicant la bona nova del Regne
i guarint entre la gent tota malaltia.



136. Guarir. (... guarint entre la gent tota malaltia.).
Si hi ha una acció que identifiqui Jesús és guarir. Com llegim avui (en la versió llarga), els Evangelis diuen i repeteixen de vàries maneres que Jesús guaria tota malaltia.
És que Jesús era metge? Ben cert que no.
Avui tenim un coneixement científic de les malalties; en coneixem les causes, i això permet evitar-les o aplicar-hi, si els tenim, els correctius pertinents. Aquesta és la feina dels metges.
Però Jesús no era metge. Com guaria, doncs?
En temps de Jesús, en la mentalitat de la gran majoria, les malalties sempre eren provocades per “algú”. Podien ser un càstig o una prova de Déu, o podien ser directament obra d’algun esperit maligne. Per això el tractament dels malalts solia ser cosa més de sacerdots que de metges (a qui sovint s’atribuïen també trets sacerdotals o màgics).
Però Jesús no era sacerdot.

És cert que els Evangelis també ajunten sovint les curacions amb l’expulsió d’esperits malignes o amb el perdó dels pecats. És un punt que avui descuidem massa. La medicina actual mira sobretot les causes immediates i directes d’una malaltia. Però molts mals venen de més enllà. Venen "d’esperits malignes" que ens posseeixen. Parlo de la Societat que entre tots estem creant, fortament marcada per la por, la inseguretat, la manca objectius engrescadors, amb relacions de domini i de servitud, amb “valors” alienants...: autèntics esperits malignes que generen en les persones individuals malalties de tota classe que els metges no poden curar. Com alliberar-nos de tanta possessió maligna i de tant pecat estructural!?
Per altra banda, Jesús és el Crucificat. Els quatre Evangelis coincideixen en posar de relleu les burles de molts, amb les autoritats i soldats, que deien: Va salvar-ne d’altres però no es pot salvar a si mateix! Que baixi de la creu, i creurem en ell (Mateu 27,41).
També cal tenir en compte que els Evangelis són uns Escrits de creients per a creients. Per als creients, Jesús va “salvar-se” precisament morint a la creu i no pas baixant-ne. Els Evangelis ens presenten la Crucifixió com un espectacle grandíssim i contradictori: els qui no creien en Jesús hi van veure el seu fracàs total. En canvi els qui creien en Ell (començant pel centurió que va dirigir l’execució i, progressivament, més gent) hi van veure el seu triomf total i definitiu (Resurrecció) (Mateu 27:54).
Tenint en compte tot això, es pot dir que la guarició que ofereix Jesús és una qüestió de fe. Jesús mateix lliga les (seves) curacions a la fe del malalt o de qui el presenta. “La teva fe t’ha salvat”, diu sovint (Mateu 9:2215:28Marc 10:52Lluc 7:5017:19).

Nota. Salvar té un significat més totalitzant que guarir. Es guareixen les malalties; en canvi es salven les persones.

Jesús guareix per la fe. Quan es parla de fe cal no pensar en cap mecanisme d’autosuggestió (com es fa sovint) sinó creure en l’essència del missatge de Jesús: la vida es realitza donant-la.
Com salva, Jesús?
Responeu-ho amb un exemple que els mateixos Evangelis suggereixen en la figura de Pere (Mateu 14:28).
Imaginem un pescador que no sap nedar. Pel seu ofici, l’aigua del mar és el seu medi de subsistència, però també el seu perill més gran. La barca el protegeix del perill de l’aigua, però a vegades aquesta protecció resulta molt insegura. Si cau a l’aigua, haurà de ser rescatat o pot negar-s’hi.

Imaginem, però, que el nostre pescador aprèn a nedar. Aleshores la seva situació ha canviat del tot: l’aigua enemiga passa a ser amiga, refrescant, acollidora, salvadora. L’aigua és la mateixa, però ha canviat la relació que hi té el pescador.

La mort i les malalties són el que són i ens afecten com ens afecten... Però el seu significat és del tot diferent segons es tracti d’una persona que “sap nedar” o que “encara no en sap”.

L’autoritat de Jesús és que “sap nedar” i ensenya a nedar. La fe en Jesús és fe en l’home. I la fe en l’home porta a saber que la vida es realitza donant-la.
Mentre volem mantenir i assegurar (i potser imposar) la pròpia vida, la malaltia és un greu contratemps; i la mort, el fracàs final. Però si el nostre objectiu és viure la vida donant-la, la malaltia deixa de ser un perill, i la mort significa assolir el nostre objectiu.
No es tracta de “miracles”. Es tracta d’humanització.
 

diumenge, 8 de gener del 2017

2on. diumenge A. "Anyell de Déu".



Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Joan 1,29-34).
En aquell temps,
Joan veié que Jesús venia i digué:
«Mireu l’anyell de Déu,
que pren damunt seu el pecat del món.
És aquell de qui jo deia:
Després de mi ve un home que m’ha passat davant,
perquè, abans que jo, ell ja existia.
Jo no sabia qui era,
però vaig venir a batejar amb aigua
perquè ell es manifestés a Israel.»

Després Joan testificà:
«He vist que l’Esperit baixava del cel com un colom
i es posava damunt d’ell.
Jo no sabia qui era,
però el qui m’envià a batejar amb aigua em digué:
«Aquell sobre el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa
és el qui bateja amb l’Esperit Sant.»
Jo ho he vist,
i dono testimoniatge que aquest és el Fill de Déu.»


135. Anyell de Déu. (Mireu l’anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món).
Per diverses raons, i sobretot quan una persona o un col·lectiu fan l’experiència del mal i del dolor, pot aparèixer un sentiment de culpa, i la necessitat de fer alguna cosa per expiar-la.
Els sacrificis d’expiació van ser freqüents en altres temps i, encara que de maneres diferents (sovint no religioses), també avui.
L’expiació pot ser directa o projectada, segons que la culpa sigui assumida directament o s’intenti projectar-la sobre altres persones o animals. En diverses Religions fins i tot existeixen figures com el boc expiatori, o semblants que, ritualment, són “carregades” amb els pecats d’una persona o d’un col·lectiu, i són sacrificatsenviats al desert,... (Levític 16:7ss).
Dintre el Cristianisme no ha estat pas infreqüent entendre la mort de Jesús com un sacrifici expiatori. Jesús hauria carregat amb els pecats del món i els hauria expiat en lloc dels pecadors humans.
Aquesta manera d’entendre la mort de Jesús, no solament contradiu directament el missatge dels Evangelis sinó que manté aquella pervertida imatge de Déu que Jesús va voler corregir.
Darrere aquest sentiment d’expiació hi roman la idea d’un Déu justicier i sever que exigeix “revenja” per les "ofenses" rebudes.
 
En canvi Jesús parla de Déu com a Pare (Mateu 9:13), font de tot allò de bo que ja hi ha en nosaltres i que contínuament envia el seu Esperit perquè puguem assolir allò que encara ens falta per a ser a imatge seva o fills (Gènesi 1:27).
Déu perdona el pecat del món no pas fent-lo expiar sinó amb més abundància del seu Esperit creador i santificador.

Una de les expressions que solen ser més utilitzades per a aquella falsa idea de Déu és la que es llegeix en l’evangeli d’avui posada en boca del Baptista: “Mireu l’anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món”.

Certament, la traducció del Missal “que pren damunt seu el pecat del món” és molt ambigua, donant al verb grec original “airon” (“treure”) un significat forçat, degut segurament al "prejudici" descrit abans.
Jesús es “carrega” les nostres culpes no pas per un mecanisme de projecció nostre sinó perquè es fa del tot solidari amb els Humans. Ell és cent per cent humà, i sent com a propi allò que hi ha en els Humans, el pecat inclòs.

El nostre pecat és la insolidaritat. Amb la seva solidaritat total, Jesús trenca el regne de la insolidaritat humana. Per això treu el pecat del món.
Aquesta solidaritat total la mostra fent-se aliment per als altres. L’expressió “Anyell de Déu evoca l’anyell pasqual. La mort de l’anyell pasqual no era expiatòria. L’anyell pasqual es convertia en aliment del Poble per al seu llarg èxode cap a la Llibertat.
L’anyell pasqual serveix per a explicar la mort de Jesús. De diverses maneres els Evangelis presenten Jesús com l’autèntic i definiu anyell pasqual perquè dóna la vida per al Poble.
Donar la vida pels altres” és l’essència mateixa de la vida humana. Vivim en la mesura que donem la vida pels altres. Per això Jesús es converteix en model d’Humanitat. Per això ell esdevé primogènit de la (nova) Humanitat adulta. Per això amb ell es treu el pecat d’aquest nostre món tan marcat per estructures de domini i d’afirmació enfront dels altres. En Jesús viure és estimar. Només l’amor treu el pecat del món; no els sacrificis d’expiació. (Marc 12:33. Hebreus 10:5).
Jesús ens salva. Posem un exemple: un hortolà planta un plançó d’olivera al seu jardí. El primer any no fa res. El segon any tampoc no produeix fruit; només algunes fulles. Al tercer, encara no hi ha cap oliva; només uns minúsculs secalls desaprofitables. L’hortolà comença a tenir dubtes raonables sobre si el plançó que ha plantat no serà una olivera borda.
Però heus aquí que un bon dia l’olivera produeix olives: poques, però magnífiques. Aquelles olives “salven” l’olivera perquè posen en evidència que l’arbre és de molt bona qualitat.
Jesús és la prova de la bona qualitat de la Humanitat. En ell, humà al cent per cent, es realitza plenament el projecte de Déu: fem l’Home a imatge i semblança nostra (Gènesi 1:26).
Jesús treu el pecat del món perquè, com a home, ens permet creure en la Humanitat. Com a vida que es dóna, Jesús redimeix la Humanitat introduint-hi l’Amor total com a forma normal de vida.
Com a anyell pasqual ens mostra que la vida esdevé plenament humana quan ens fem aliment els uns per als altres. La seva resurrecció ens assegura que la vida donada no és una vida perduda, sinó l’autèntica Vida (Mateu 10:39. Lluc 17:33).
 

diumenge, 1 de gener del 2017

Baptisme de Jesús A. "Colom".



Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Mateu 3,13-17).

En aquell temps,
Jesús, que venia de Galilea,
es presentà a Joan, vora el Jordà, perquè el bategés.
Joan no el volia admetre al baptisme. Li deia:
«Sóc jo el qui necessito que tu em bategis.
Com és que tu véns a mi?»
Jesús li respongué:
«Accedeix per ara a batejar-me.
Convé que complim d’aquesta manera
tot el que és bo de fer.»
Llavors hi accedí.
Un cop batejat, Jesús sortí de l’aigua a l’instant.
Llavors el cel s’obrí
i veié que l’Esperit de Déu baixava com un colom
i venia cap a ell,
i una veu deia des del cel:
«Aquest és el meu Fill, el meu estimat,
en qui m’he complagut.»


134. Colom. (... i veié que l’Esperit de Déu baixava com un colom i venia cap a ell).
Sens dubte, de tots els ocells que volen pel cel, aquell que està més connectat amb la vida dels homes és el colom. En moltes cases, abans i també avui, hi havia colomars.
Si a això adjuntem la bellesa d’aquestes aus, el seu parrupar, la seva manera de festejar la parella, la seva manera de volar,... no ens estranyarà gens ni mica que tinguin un simbolisme important que en la Literatura, sobretot la religiosa. Llegiu, per exemple, el Càntic dels càntics 1:5;    2:14...
Els Evangelis corroboren aquest simbolisme quan parlen de la vinguda, sobre Jesús, de l’Esperit Sant en forma de colom.
Com a ocell, el colom pertany al cel, però estableix el seu domicili entre els terrícoles.
L’evangeli que hem llegit és ben suggerent ajuntant dues expressions fortes:
- El cel s’obrí, i
- l’Esperit de Déu baixava com un colom i venia cap a ell.
En el nostre imaginari habitual, el cel és el lloc propi de Déu, i el terra és el lloc propi dels humans. Cel i terra són com dos mons que els humans tendim a separar però que Déu torna a unir.
I això és el que es visualitza en el baptisme de Jesús. Presentant-se al baptisme d’agua, Jesús manifesta la seva solidaritat amb els pecadors; i aquesta solidaritat provoca que el cel s’obri i que el mateix Déu declari anul·lada la distància entre terra i cel.
La solidaritat de l’home-Jesús posa de manifest que la “distància” entre terra i cel era només una distorsió visual produïda per la insolidaritat entre nosaltres. El baptisme d’aigua (solidaritat amb els pecadors) visualitza l’autèntic baptisme de Jesús que, ja des del naixement (concebut per obra de l’Esperit Sant), fa visible la seva solidaritat perfecta amb TOTS els Humans.
Com el colom, l’Esperit habita en la Humanitat (Tu ets el meu Fill) encara que no sigui visible quan manca la solidaritat.
Joan Baptista no vol batejar Jesús perquè encara “separa” Cel i Terra. Jesús el corregeix. Aquesta “correcció” serà la tasca més important de Jesús fins a la seva solidaritat plenament visualitzada: la seva mort. Amb la seva mort (vida del tot donada) desapareix l’última resta de separació entre Cel i Terra: la cortina del temple que separava l’espai de Déu de l’espai dels homes s’esquinça de dalt a baix (Mateu 27:51).
L’esquinçament de la cortina del temple canvia el significat dels temples: ja no han de ser vistos com un espai SAGRAT, reservat a Déu sinó com un lloc de trobada on viure la solidaritat de tots amb tots.  L’Esperit de Déu (la seva força creadora-humanitzadora) “conviu” amb els Humans que li donen acollida. I esdevenen fills. Fills en el Fill i germans en el Germà.
Sovint, en moltes places de les nostres ciutats, es pot experimentar la bona convivència d’humans i coloms. Dissortadament, la convivència entre humans sembla a vegades més difícil. Però és l’únic vertader baptisme que dóna sentit (salva) les nostres vides. Vides en la Vida.