diumenge, 29 de maig del 2016

10è. diumenge de durant l'anyC. "Naïm"

Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


Evangeli (Lluc 7,11-17)
En aquell temps
Jesús se n'anà a un poblet anomenat Naïm.
L'acompanyaven els deixebles i molta gent.
Quan s'acostaven a l'entrada del poble
es trobà que duien a enterrar un mort,
fill únic d'una mare viuda.
Molta gent del poble acompanyava la mare.
Així que el Senyor la veié, se'n compadí i li digué:
«No ploris».
El Senyor s'acostà al fèretre i li posà la mà al damunt.
Els qui el portaven s'aturaren,
i ell digué: «Jove, aixeca't».
El mort es posà assegut i començà a parlar.
I el Senyor el donà a la seva mare.
Tots quedaren esglaiats i glorificaven Déu.
La gent deia:
«Ha aparegut entre nosaltres un gran profeta».
Deien també: «Déu ha visitat el seu poble».
Per tot el país dels jueus i per tota la rodalia
s'escampà aquesta anomenada de Jesús.


100. Naïm. (Jesús se n'anà a un poblet anomenat Naïm.).
A part de “Jesús”, “Naïm” és l’únic nom propi que surt en l’evangeli d’avui. Naïm significa amable; és a dir: capaç de ser estimat. Jesús s’hi acosta. L’escena amb què es troba reclama la seva amabilitat. A l’entrada del poble (literalment a la porta del poble) es troba amb molta gent que acompanyen una dona viuda que duu a enterrar el seu fill únic. Aquesta dona sense nom, visualitza la situa en què es troba aquell poble, que aquí representa tants i tants pobles on es podria veure una escena semblant.
Naïm, a pesar del seu nom, viu sotmès a Poderosos (la “porta” significa que es tracta d’una població “controlada”). Com a poble, pot engendrar, però no pot portar 
els seus fills a la maduresa. Una dona viuda, en les societats masclistes, és la imatge viva de la impotència i de la vulnerabilitat. La dona plora la mort del seu únic fill, que era també la seva única esperança. Molta gent l’acompanya. El seu plor és el plor del poble; i d’una infinitat de pobles.
Jesús la veu, se’n compadeix i li diu: no ploris.
¡Com pot dir, Jesús, a una pobre dona viuda que acaba de perdre el seu únic fill, que no plori!
Si la dona representa la impotència i la vulnerabilitat de tants “Naïm” (pobles capaços de ser estimats), Jesús representa l’Home. La trobada de Jesús i la dona és la trobada de l’Home i la Humanitat que plora. I aquesta trobada fa canviar radicalment el desenllaç de l’escena. “Jove, aixeca’t”. Literalment: Noi: a tu t’ho dic: aixeca’t.
La tendència a veure Jesús com un miracler, ens fa perdre el significat de la presència del Fill de l’home. Lluc ja l’havia destacat en un relat anterior. “Ara sabreu que el Fill de l'home té poder aquí a la terra de perdonar els pecats”. (Lluc 5:24). No es tracta d’un poder personal i exclusiu d’un Jesús miracler, sinó de la capacitat de l’Home per fer Humanitat. Per això, és quan hom surt de l’àmbit dels Poderosos (“porta”) que pot dir i escoltar: Aixeca’t.
Tota la gent intentava tocar Jesús perquè sortia d’ell una força que guaria tothom” (Lluc 6:19). No es tracta de miracles deguts als poders especials d’una persona extra, sinó de l’acció de “tocar”, com expressió de la solidaritat humana. Jesús toca el fèretre, i els portadors a enterrar es paren. És a dir: el camí deshumanitzador s’interromp.
Per altra part, tocar un mort (en aquest cas tocar el fèretre) comportava quedar legalment impur. Amb aquesta acció, Jesús es posa (es manté) fora la Llei. Cal saber prescindir de la Llei per poder fer Humanitat ( Tocar).
Naïm encarna la situació de tants i tants pobles del món amb capacitat d’engendrar però no de créixer, com a poble, fins a la maduresa (Llibertat), ofegats per la “muralla” o “frontera” que els Poderosos de torn els han imposat, sovint amb l’excusa de “protegir el poble”. Les portes els serveixen per sortir a enterrar, no pas per sortir a la Llibertat (Èxode).
No obstant, tot ésser humà, en el seu procés de fer-se adult, en un moment o altre sent el crit de l’Home: Aixeca’t!

El relat que hem llegit acaba mostrant l’ambivalència de la reacció de la gent:
- uns hi veuen (només) l’acció personal d’un gran profeta;
- altres hi descobreixen la presència de Déu, que crida a la Vida.
 

diumenge, 22 de maig del 2016

Corpus. C. "Números".

Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Lluc 9,11b-17).
Un dia Jesús parlava del regne de Déu a la gent
i curava els qui en tenien necessitat.
Veient que començava a fer-se tard,
els dotze anaren a dir-li:
«Acomiadeu la gent.
Que vagin a passar la nit als pobles o a les masies del voltant,
i puguin trobar-hi queviures;
aquí és un lloc despoblat.»
Jesús els digué:
«Doneu-los menjar vosaltres mateixos.»
Ells respongueren:
«Només tenim cinc pans i dos peixos.
¿Hem d’anar nosaltres mateixos a comprar menjar
per tota aquesta gentada?»
Tots plegats eren uns cinc mil homes.
Ell digué als deixebles:
«Feu-los seure en grups de cinquanta.»
Els deixebles ho feren i tothom s’assegué.
Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos,
alçà els ulls al cel,
els beneí,
els partí
i els donava als deixebles perquè els servissin a la gent.
Tothom en menjà tant com volgué
i recolliren dotze coves de les sobres.



99.  Números. (Només tenim cinc pans i dos peixos).  


Números.
Per la seva relació amb la realitat més pròxima, determinats números adquireixen un significat diferent i més ampli al seu valor matemàtic.

El número “2”, com a alternativa a la unitat, a vegades pot significar diversos. I també una determinada comunitat
El “4” pot indicar universalitat, per allò dels quatre punts cardinals o els quatre vents (Mateu24,31. Apocalipsi7,1), o els quatre rius (Gènesi2,10ss).
El “5”, per correspondre als dits que formen la mà, que és la part més activa i operant del cos, pot significar la capacitat creativa. Segurament per això mateix, en els Evangelis, pot significar l'Esperit Sant; és a dir, la força creativa de Déu, sobretot quan es multiplica per 10, 100 o 1000.
Els cinc dits formen la mà, el més més "creatiu" del cos humà, sobretot la mà dreta, i, per analogia, de Déu mateix. La Bíblia parla sovint de la "dreta de Déu". Amb ell Deu "crea". Jesús està assegut a la "dreta de Déu", continuant la seva "obra".
També dona significat als “10” dits, útils per a recordar o repetir llistes curtes, com els famosos 10 Manaments.
A la Bíblia, el “12” serveix per identificar l'antic Poble d'Israel, el Poble de les Dotze Tribus. També indica l'edat que, en Israel, un noi assumia ja les obligacions dels adults (Lluc 2,42) o una noia esdevenia dona (Marc 5,42).
El "40" també està carregat de significat.
Quaranta anys” correspon a la durada d’una generació. D’aquí que el número “quaranta” serveixi per expressar la idea d’una “acció acomplerta” o de “tota una vida”. Un regnat de quaranta anys, com el del rei David (2Samuel5,4), significa que ha tingut temps de fer tot el que calia fer.

L'Èxode va durar 40 anys, indicant així que passar de l'esclavitud a la llibertat dura tota una vida. 
Jesús es prepara per presentar el Regne de Déu passant 40 dies al desert i superant totes les temptacions del Príncep d’aquest món (Satanàs) (Marc1,12). Igualment completa la formació dels seus deixebles per a rebre l’Esperit Sant amb 40 dies de “classes particulars” (Actes 1,3).

Els números alts poden significar una multitud o un gran quantitat d’objectes o persones, com el número “12000” resultant de multiplicar 12 x 1000 (Apocalipsi 7:4).
En l’evangeli d’avui, els números hi tenen una presència destacada. En poques ratlles trobem “5” i “2”, “5000”, “50”, i “12”. També hi destaca, no explícitament però sí repetit, el “7”. Sumant els 5 pans i els 2 peixos tenim el “7”, número que significa plenitud, per allò dels 7 dies de la setmana o dels 7 planetes amb el Sol.

Els “5 pans” són una al·lusió directa als 5 llibres de la Torà o de la Llei de Déu anomenats Pentateuc (Penta significa 5). En l’espiritualitat del Poble Elegit és freqüent parlar de la Torà com a pa o aliment (Siràcida15:1ss. També Deuteronomi8:3)). Jesús s’hi refereix en la discussió amb el Diable quan aquest li proposa, per a satisfer la fam, convertir les pedres en pans. (Mateu4:4). D’aquí el significat dels 5 pans: quan no són “posseïts” sinó “compartits” i entesos com a do de Déu, alimenten 5000 comensals (tota la multitud) formant de “50”.

El simbolisme de “50” és doble: per un cantó és un múltiple de “5”, amb tot allò que aquest número simbolitza. Per l’altre, segueix a la plenitud del “49” (7 x 7). D’aquí que “50” pugui significar un nou començament des de la plenitud. Els grups de “50” representen, doncs, la multitud quan ha esdevingut comunitat per l’acció de compartir tot el que tenien (5+2=7).
També els 12 coves de les sobres tenen un significat important. En un primer moment, les 12 Tribus no participen, com a Poble, en el nou àpat. Però l’aliment compartit és abundant i n’hi ha per a tothom; també per a aquells que, de fet, havien estat els primers invitats, però que de moment refusen la invitació.
De fet, els Evangelis de Mateu i de Marc repeteixen l’escena del Pa compartit, però canviant els números. En la segona narració, el pa sobrant no són “12” coves sinó “7”. Pels números sabem que el primer àpat representa els membres del Poble elegit que han acceptat la invitació, i les sobres són per als que hi puguin respondre més tard. Els números del segon àpat ja assenyalen una invitació universal (Mateu: primer relat: 14,17; segon relat: 15:37. Marc: primer relat: 6,38; segon relat: 8:8).
A vegades els números adquireixen un altre significat pel fet que s’escrivien amb lletres. Això permetia suggerir crípticament noms de persona o de ciutat que no es podien dir obertament. Per exemple: Aquí cal la saviesa! Qui sigui intel·ligent, que calculi la xifra de la bèstia, que és una xifra referida a una persona: 666 (Apocalipsi13:18).

Cal reconèixer que en aquests casos la interpretació és difícil perquè la sèrie dels números que poden donar un resultat concret és molt variada. En el cas de “666”, alguns proposen llegir “Lateinos” (Els Llatins = Imperi Romà)  (30 + 1 + 300 + 5 + 10 + 50 + 70 + 200), mentre altres proposen llegir el nom hebreu de l’emperador Neró Cèsar (50 + 200 + 6 + 50 + 100 + 60 + 200).
Abans de l’arribada del llenguatge científic, era habitual “jugar” amb determinats números de significat simbòlic, no sempre fàcil d’interpretar dos mil anys després.

diumenge, 15 de maig del 2016

La SS. Trinitat. C. "Veritat"

Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Joan 16,12-15).
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:
«Encara tinc moltes coses per dir-vos,
però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada.
Quan vindrà el Defensor, l’Esperit de veritat,
us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera,
perquè ell no parlarà pel seu compte:
dirà tot el que sentirà dir
i us anunciarà l’esdevenidor.
Ell em donarà glòria,
perquè tot allò que anunciarà
ho haurà rebut d’allò que és meu.
Tot el que és del Pare és meu;
per això dic que tot allò que us anunciarà,
ho rep d’allò que és meu.»

98. Veritat. (...us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera...).
La paraula veritat té molts i diversos significats, segons el registre en què és utilitzada. Per exemple:
a) Si dic “un gat està creuant el carrer”, dic veritat si realment hi ha un gat que creui el carrer. Si no és així, estic mentint.
Però també podria passar que jo no tingués bona vista i em confongués pensant que és un gat quan realment és un gosset. En aquest cas no mentiria sinó que simplement m’equivocaria.
El contrari de la veritat, doncs, pot ser tant l’error com la mentida.
Un gat creuant el carrer és una situació objectiva. És o no és. Però, quan jo en parlo, hi aporto la meva subjectivitat. I això ja és tota una altra cosa.
b) Si dic a una companya “t’estimo”, dic veritat si realment l’estimo. Però també pot passar que jo consideri amor un sentiment que sigui una barreja de sentiments diferents de l’amor, o contraris. L’amor és una realitat subjectiva i és difícil definir-lo. Per això és possible que la companya a qui he dit “t’estimo” no hi vegi amor en les meves paraules sinó un simple intent de ficar-me en la seva vida.
c) Si un mestre d’obres construeix un edifici dissenyat per un arquitecte, serà veritat si respecta els plànols, tot i que el constructor haurà hagut d’interpretar-los, i això comporta cert marge de variació. Per al constructor, els plànols són la veritat; per a la resta, la veritat és la fidelitat del constructor als plànols rebuts.
d) En la Bíblia, sobretot en el Vell Testament, la veritat és viure d’acord amb els “plànols” de Déu sobre la Humanitat. Aquests plànols han estat “suggerits” al Poble Elegit en forma de Llei. Així, doncs, per al Poble Elegit, la veritat és la Llei donada per Moisès. Ser fidels a la Llei rebuda significa “viure en la veritat”.
e) Continuant amb la Bíblia, el pla de Déu sobre la Humanitat inclou que els humans esdevinguem persones, a imatge i semblança de Déu (Gènesi 1:27). Això comporta que l’Home es vagi fent lliure i generós, i, per tant, que vagi més enllà de la Llei. Encara que sembli sorprenent, tenim que, segons la mateixa Llei, per complir bé la Llei, cal anar més enllà de la Llei.
En aquesta situació, què és la veritat?
El pla de Déu sobre l’Home no consisteix en un disseny fet i definit prèviament sinó en un horitzó obert que els mateixos humans anem concretant, decidint i realitzant des d’una resposta lliure, generosa i creativa. En la mesura que l’Home esdevé adult (Jesús), la veritat continua estant en la Llei, però interpretada des d’una llibertat creadora i generosa.

És una situació semblant a la dels pares amb els fills. El “projecte” dels pares quan han decidit tenir un fill no inclou un disseny sobre el futur del fill, sinó oferir-li un horitzó obert que li permeti anar dissenyant el seu propi futur a partir de les capacitats (i limitacions) que ha rebut dels pares, infantant-lo, i de la societat, educant-lo.
El fill, a mesura que creix, es va fent conscient que la seva vida ha començat com a vida rebuda. Tot el que és i pot, ho ha rebut. En realitat, la seva vida és la mateixa vida dels pares i de la societat que es continua en ell a través de la seva llibertat creadora.
Si és generós, s’adonarà que és just i lloable respondre-hi amb agraïment, i desenvolupar al màxim les capacitats rebudes. Aquesta és la seva veritat més radical.

Per als Evangelis, i sobretot per a l’Evangeli de Joan, la veritat és el pla de Déu sobre els Humans, invitats a esdevenir fills en el Fill. Aquesta veritat es va realitzant amb una resposta progressiva, lliure i generosa de cada ésser humà.

diumenge, 8 de maig del 2016

Pentecosta. C. "Defensor".

Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Joan 14,15-16.23b-26).
En aquell temps Jesús digué als seus deixebles:
«Si m’estimeu, guardareu els meus manaments;
jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor,
l’Esperit de la veritat,
perquè es quedi amb vosaltres per sempre.
»Qui m’estima farà cas del que jo dic;
el meu Pare l’estimarà
i vindrem a viure amb ell.
Els qui no m’estimen no fan cas de les meves paraules,
que no són meves, sinó del Pare que m’ha enviat.
Us he dit tot això mentre era amb vosaltres,
però el Defensor,
l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu,
us farà recordar tot el que us he dit
i us ho farà entendre.»




97. Defensor (Jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor).
“Defensor”, en el Missal, tradueix la paraula grega “paracletos”. La paraula grega té un significat més ampli que defensor. Literalment significa “cridat a fer costat a algú”. És el mateix significat etimològic de la paraula llatina “advocatus”.
De totes maneres la traducció del Missal és ben correcta sobretot si es té en compte tot el que implica.
¿A qui “defensa” aquest Advocat?
− A Jesús. Ens convenç de la seva innocència. Per més que hagi estat condemnat pel Sanedrí i tots els Poders, el Defensor ens fa entendre que és innocent. 

Però recordem: Jesús és l’Home. Per això l'Esperit també defensa

 a tots aquells que són "acusats" de ser humans i de fer humanitat. Aquesta defensa no la senten com venint de fora sinó sorgint de dintre d’ells mateixos.

El Poder, per a exercir el seu domini, ha de condemnar. Per això fa les lleis. Les lleis són la seva "legitimació".
Seria massa lleig manar per manar. Seria massa impresentable voler imposar-se perquè ets més fort o perquè et sents superior.
Amb les lleis es pretén convertir el pecat de la prepotència en "virtut".
En una societat religiosa, les lleis s’imposen, en últim terme, “en nom de Déu”. Aquí hi ha hagut el gravíssim pecat de les religions dogmàtiques i jerarquitzades; com la Catòlica durant molt temps. Cal reconèixer-ho i, sobretot, corregir-ho.

En una societat democràtica les lleis s’imposen, en últim terme, “en nom del Poble”. Aquí es troba el gran pecat de la majoria de Democràcies existents. Caldria reconèixer-ho i, sobretot, corregir-ho. (Evidentment, parlo de les lleis polítiques; no pas de les normes per a la convivència, com, per exemple, les normes de circulació).

És cert: qui es considera superior també diu que vol fer Humanitat; però imposant el
seu projecte d’Humanitat.
Els Poderosos pequen de massa savis. Per a ells, l'única Humanitat legítima o legal és la que ells han dissenyat. Això els porta a condemnar les diferents, múltiples i variades formes d’Humanitat (de País, de Poble, de Nació,...) que van naixent de la creativitat i de la generositat de cada un dels humans.
És injust i empobridor prendre el monopoli de la Humanització. I això s'ha de dir de qualsevol forma de Poder: polític, militar, religiós, cultural, econòmic, familiar, acadèmic,...
Jesús: l’home condemnat per tots els Poders, però ressuscitat per Déu, ens mostra i demostra l’error de les condemnes. La seva vida de ressuscitat esdevé així força i certesa per a tot ésser humà que vol ser humà i fer Humanitat. És l’Esperit de Veritat; el Defensor enfront de tota condemna. Ell ens convenç que ser humà i fer Humanitat no és il·legal sinó la Veritat.

Qui m’estima compleix els meus manaments. Qui estima els Humans és qui fa Humanitat en comunió amb tothom. I experimenta que està en la Veritat; que està sintonitzant amb un Projecte que ni el Pare s’ha reservat en exclusiva. La Humanitat ha de ser obra de tots els humans. I els condemnats pel Poder esdevenen, per contrast, el primer criteri de Veritat


diumenge, 1 de maig del 2016

L'Ascensió. C. "Cel".

Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Lluc 24,46-53).
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:
«Així ho diuen les Escriptures:
El Messies havia de patir i de ressuscitar el tercer dia,
i calia predicar en nom d’ell a tots els pobles,
començant per Jerusalem,
la conversió i el perdó dels pecats.
Vosaltres en sou testimonis.

Ara, jo us enviaré el do que el Pare ha promès,
i vindrà sobre vosaltres;
no us mogueu de la ciutat
fins que haureu estat revestits del poder que us vindrà de dalt.»
Després se’ls endugué fora, fins a prop de Bet-Hània,
alçà les mans i els beneí.
Mentre els beneïa, s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel;
ells es prosternaren adorant-lo.

Després, plens d’una alegria immensa,
se’n tornaren a Jerusalem.
I contínuament eren al temple donant gràcies a Déu.



96. Cel. (...s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel.).
La paraula “cel” és riquíssima en significats que li donen una gran capacitat simbòlica. Designa una realitat plurivalent, connectada a múltiples experiències humanes que ens arriben a través de tots cinc sentits. En certa manera el cel el veiem, l’escoltem i el toquem; fins i tot es pot dir que l’olorem i el gustem. A vegades tan pròxim i a vegades tan llunyà; tan lluminós i tan fosc; tan transparent i tan opac; tan manyac i tan amenaçador; tan buit i tan ple; tan nostre i tan inassequible. A vegades càlid, a vegades gèlid. A vegades amic, a vegades hostil. A vegades pacificador, a vegades terrorífic. Totes les religions, d’una manera o altra, el consideren l’espai propi dels déus; font de benediccions i de malediccions.

En els Evangelis sinòptics, el cel "s'esquinça" (Marc 1,9) o
"s'obre" (Mateu 3,16. Lluc 3,21) per anular la distància que els humans tendim a posar entre el Món de Déu i el Món dels Humans.
Però avui el cel ha perdut molta de la seva capacitat simbòlica. En la nostra Cultura tan científitzada, el cel ha esdevingut sobretot un espai en expansió, que es va omplint de forats negres, de galàxies que es col·lapsen o de matèria fosca que uns savis molt savis intenten estudiar, mentre a la resta dels humans no ens queda altra cosa que admirar-nos de la seva ciència i de la nostra absoluta ignorància. Però sense gaire lloc per al simbolisme. Amb el coneixement científic el cel s’ha “allunyat” tant, que se’ns torna no-significatiu.
Avui, expressions abans tan humanes i suggerents com “Jesús s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel” no susciten cap forma de sintonia ni comuniquen cap classe de missatge.

Fins fa poc, la natura, i en concret el cel, es prestaven al llenguatge simbòlic. Ara ens toca trobar nous símbols. Els humans necessitem poder construir llenguatges simbòlics per a entendre aquelles vivències més profundament humanes que no es poden expressar amb el llenguatge directe o científic.
“Jesús portat amunt cap al cel”. Quina quantitat de suggeriments no podia despertar aquesta expressió! Però, per a la majoria de persones d’avui, aquestes paraules no diuen absolutament res, suposant que no provoquin hilaritat o menyspreu.
¿Com es podria dir, amb símbols actuals, tot allò que SUGGERIEN les antigues paraules?
Si el cel era l’espai dels déus, potser es podria dir “Jesús portat amb Déu”. Significaria el mateix, però resultaria encara menys suggerent, perquè “a Déu no l’ha vist mai ningú” (Joan 1:18), ni tampoc podem imaginar-lo convenientment (Èxode 20:4).
Potser podríem dir: “Jesús ha arribat a la plenitud humana”. La “Plenitud”, la podríem entendre sobretot per contrast amb les limitacions que experimentem per tots cantons.
Són moltes les paraules que, a partir d’una determinada experiència compartida, podrien convertir-se en llenguatge simbòlic. Paraules com Comunió, Pau, Felicitat, Harmonia, Culminació,... L’actual pluralisme cultural ens és ben útil en aquests moments.
Necessitem nous símbols. Però essent conscients de les característiques del llenguatge simbòlic. El llenguatge simbòlic només “funciona” si l’interlocutor ha fet també una certa experiència d’allò que se li vol comunicar. El llenguatge simbòlic no diu sinó que suggereix; i ho fa a partir d’una experiència compartida. Qui escolta, ha de "completar", des de la pròpia experiència, allò que l’altre li diu. Així es genera un diàleg que pot arribar a ser extraordinàriament creatiu i enriquidor; però no és mai exacte, com es reclama en Ciència.
Jesús portat amunt cap al cel. El missatge que es vol transmetre és important. És com si se’ns digués: La Humanitat reeixirà.
Per això val la pena apuntar-s’hi.