Passió segons Sant Joan. 18,1-19,42
Nota: La lectura de la Passió està pensada per fer-la entre tres
persones:
+ = Jesús
C. = "Cronista"
S. = Altres personatges.
C. En
aquell temps, Jesús sortí amb els seus deixebles cap a l’altra banda del
torrent Cedró. Allà hi havia un hort, i Jesús hi entrà amb els seus deixebles.
Judes, el qui el traïa, coneixia bé aquell indret,
perquè Jesús s’hi havia reunit sovint amb els seus deixebles.
Per això Judes prengué un destacament de soldats
romans i alguns homes de la guàrdia del temple, que li havien proporcionat els
grans sacerdots i els fariseus, i se n’hi anà.
Venien amb llanternes i torxes i tots armats.
Jesús, que sabia prou tot el que li venia al damunt,
s’avançà i els preguntà:
+. «¿Qui
busqueu?»
C. Li
respongueren:
S. «Jesús de Natzaret.»
C. Els
diu:
+. «Sóc
jo.»
C. També
hi havia amb ells Judes, el qui el traïa.
Així que Jesús els digué: «Sóc jo», retrocediren i
caigueren per terra. Jesús tornà a preguntar-los:
+. «Qui
busqueu?»
C. Li
digueren:
S. «Jesús de Natzaret.»
C. Ell els
respongué:
+. «Ja us
he dit que sóc jo.
Però si és a mi que busqueu, deixeu que aquests se’n
vagin lliurement.»
C. S’havia
de complir el que havia dit Jesús: «No n’he perdut ni un dels que vós m’heu
donat.»
Simó Pere es tragué una espasa que portava, atacà el
criat del gran sacerdot i li tallà l’orella dreta. Aquell criat es deia Malcus.
Jesús digué a Pere:
+.
«Guarda’t l’espasa a la beina.
¿No he de beure el calze que el Pare m’ha donat?»
(Dugueren Jesús a la casa d’Anàs)
C. Llavors
el destacament de soldats, amb el tribú que el comandava i amb la guàrdia dels
jueus, agafaren Jesús, l’encadenaren i el dugueren a la casa d’Anàs, que era
sogre de Caifàs, el gran sacerdot d’aquell any. Caifàs era el qui havia donat
als jueus aquest consell: «Més val que un sol home mori pel poble.»
Simó Pere i un altre deixeble seguien Jesús. Aquell
deixeble, que era conegut del gran sacerdot, entrà amb Jesús al pati del palau
del gran sacerdot, mentre Pere es quedava fora, a l’entrada. Per això l’altre
deixeble, conegut del gran sacerdot, sortí a fora, parlà amb la criada que
guardava la porta i féu entrar Pere.
La criada digué llavors a Pere:
S. «¿Vols dir que tu no ets també deixeble d’aquest home?»
C. Ell li
diu:
S. «No, no ho sóc pas.»
C. Com que
feia fred, els criats i la guàrdia del temple havien encès un caliu de brasa i
s’estaven allà drets, escalfant-se. Pere també s’escalfava amb ells.
Mentrestant el gran sacerdot interrogà Jesús sobre
els seus deixebles i sobre la doctrina que ensenyava.
Jesús li contestà:
+. «Jo he
parlat a tot el món obertament.
Sempre ensenyava a les sinagogues o en el temple, on
es reuneixen tots els jueus, i no he parlat mai d’amagat. ¿Per què em pregunteu
a mi? Interrogueu els qui m’han escoltat; ells saben quines coses he dit.»
C. Així
que Jesús hagué dit això, un dels guardes que tenia al costat li donà una
bufetada i l’escridassà dient-li:
S. «¿És aquesta la manera de contestar al gran sacerdot?»
C. Jesús
li respongué:
+. «Si he
parlat malament, digues en què; però si he parlat com cal, ¿per què em pegues?
»
C. Llavors
Anàs l’envia encadenat a Caifàs, el gran sacerdot.
(Negacions de Pere)
Mentrestant Simó s’estava dret escalfant-se. Li
digueren:
S. «¿Vols dir que tu no ets també deixeble d’ell?»
C. Ell ho
negà:
S. «No, no ho sóc.»
C. Un dels
criats del gran sacerdot, parent d’aquell a qui Pere havia tallat l’orella,
insistí:
S. «Però si jo t’he vist a l’hort amb ell.»
C. Pere
tornà a negar-ho, i en aquell moment el gall cantà.
(La meva reialesa no és cosa d’aquest món)
C. Llavors
dugueren Jesús des del palau de Caifàs al pretori. Era la matinada. Ells no
entraren a l’edifici pagà del pretori, perquè, si es contaminaven, aquell
vespre no haurien pogut menjar l’anyell pasqual. Per això sortí Pilat a
trobar-los fora del pretori i els preguntà:
S. «¿Quina acusació porteu contra aquest home?»
C. Ells li
contestaren:
S. «Si aquest home no fes res de mal, ja no l’entregaríem.»
C. Pilat
els digué:
S. «Emporteu-vos-el i judiqueu-lo vosaltres mateixos d’acord amb la vostra
Llei.»
C. Els
jueus li respongueren:
S. «Nosaltres no estem autoritzats per a executar ningú.»
C. S’havia
de complir el que havia dit Jesús, indicant com havia de morir. Pilat se’n
tornà a l’interior del pretori, féu cridar Jesús i li digué:
S. «¿Ets tu el rei dels jueus?»
C. Jesús
contestà:
+. «¿Surt
de vós, això que em pregunteu, o són d’altres els qui us ho han dit de mi?»
C.
Respongué Pilat:
S. «Jo, no sóc pas jueu. És el teu poble i els mateixos grans sacerdots,
els qui t’han entregat a les meves mans. He de saber què has fet.»
C. Jesús
respongué:
+. «La
meva reialesa no és cosa d’aquest món. Si fos d’aquest món, els meus homes
haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. I és que la meva reialesa
no és d’aquí.»
C. Pilat
li digué:
S. «Per tant, vols dir que ets rei.»
C. Jesús
contestà:
+. «Teniu
raó: jo sóc rei. La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per
això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat
escolten la meva veu.»
C. Li diu
Pilat:
S. «I la veritat, ¿què és?»
C. I
després de fer aquesta pregunta, Pilat se n’anà altra vegada a fora, a trobar
els jueus per dir-los:
S. «Jo no li trobo res per poder-lo inculpar. Però ja que és costum
d’indultar-vos algú en ocasió de la Pasqua, si voleu, us indultaré el rei dels
jueus.»
C. Ells
tornaren a cridar:
S. «Aquest no: volem Bar-Abàs.»
C. Bar-Abàs
era un bandoler.
(Salve, rei dels jueus)
C. Llavors
Pilat féu assotar Jesús. Els soldats li posaren al front una corona d’espines
que havien teixit i el cobriren amb un mantell de porpra, anaven passant davant
d’ell i li deien:
S. «Salve, rei dels jueus.»
C. I li
donaven bufetades. Pilat tornà a sortir i els digué:
S. «Ara us el trauré a fora i veureu que no li trobo res per poder-lo
inculpar.»
C. Llavors
sortí Jesús portant la corona d’espines i el mantell de porpra. Pilat els diu:
S. «Aquí teniu l’home.»
C. Quan
els grans sacerdots i la guàrdia del temple el veieren, cridaren:
S. «Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo.»
C. Pilat
els diu:
S. «Emporteu-vos-el i crucifiqueu-lo vosaltres: jo no li trobo res per
poder-lo inculpar.»
C. Els
jueus li contestaren:
S. «Nosaltres tenim una Llei, i segons aquesta Llei mereix pena de mort,
perquè s’ha volgut fer Fill de Déu.»
C. Quan
Pilat sentí això agafà encara més por. Se’n tornà dins el pretori i digué a
Jesús:
S. «¿D’on ets tu?»
C. Però
Jesús no li tornà contesta. Li diu Pilat:
S. «¿A mi no em parles? ¿No saps que tinc autoritat per deixar-te lliure o
per crucificar-te?»
C. Jesús
respongué:
+. «No
tindríeu cap mena d’autoritat sobre mi si no us l’haguessin concedida de més
amunt. Per això el qui m’ha entregat a les vostres mans és més culpable.»
(Fora, fora, crucifiqueu-lo)
C. A
partir d’aquell moment, Pilat intentà de deixar-lo lliure.
Però els jueus cridaren:
S. «Si deixeu lliure aquest home és que no aneu a favor del Cèsar, perquè
tothom qui vol fer-se rei va en contra del Cèsar.»
C. Quan
Pilat sentí aquestes paraules féu sortir a fora Jesús, l’assegué en una estrada
al lloc conegut amb el nom d’Empedrat, en hebreu Gàbata. Era el
divendres, vigília de la Pasqua, cap al migdia.
Llavors diu als jueus:
S. «Aquí
teniu el vostre rei.»
C. Ells
cridaren:
S. «Fora, fora, crucifiqueu-lo.»
C. Pilat
els diu:
S. «¿Jo haig de crucificar el vostre rei?»
C. Els
grans sacerdots respongueren:
S. «No tenim cap rei fora del Cèsar.»
C. Llavors
Pilat els l’entregà per a crucificar-lo.
(El crucificaren i amb ell en crucificaren dos més)
C.
Prengueren Jesús, i sortí, portant-se ell mateix la creu, cap a l’indret
conegut amb el nom de lloc de la Calavera, en hebreu Gólgota. Allà el
crucificaren.
Juntament amb ell en crucificaren dos més, posats a
banda i banda amb Jesús al mig.
Pilat féu escriure un rètol i el féu posar a la
creu.
Duia escrit: «Jesús, el Natzarè, el rei dels jueus.»
Molts dels jueus el llegiren, perquè l’indret on
havia estat crucificat Jesús queia vora mateix de la ciutat, i el rètol era
escrit en hebreu, en llatí i en grec.
Els grans sacerdots digueren a Pilat:
S. «No hi poseu: “El rei dels jueus”, sinó: “Aquest deia que era el rei
dels jueus”.»
C. Pilat
contestà:
S. «Això que he escrit, ja està escrit.»
(Es reparteixen entre ells els meus vestits)
C. Els
soldats, quan hagueren crucificat Jesús, recolliren el seu mantell i en feren
quatre parts, una per a cada soldat. Quedava la túnica, que era sense costura,
teixida d’una peça de dalt a baix. I es digueren entre ells:
S. «No l’esquincem; sortegem-la a veure a qui toca.»
C. S’havia
de complir allò que diu l’Escriptura: «Es reparteixen entre ells els meus
vestits, es juguen als daus la meva roba.» I els soldats ho feren així.
(Aquí tens el teu fill. Aquí tens la teva mare)
C. Vora la
creu de Jesús hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, la
dona de Cleofàs, i Maria Magdalena.
Jesús veié la seva mare i, al costat d’ella, el
deixeble que ell estimava,
i digué a la mare:
+. «Mare,
aquí tens el teu fill.»
C. Després
digué al deixeble:
+. «Aquí
tens la teva mare.»
C. I
d’aleshores ençà el deixeble l’acollí a casa seva.
(Tot s’ha complert)
C. Després
d’això, Jesús, conscient que ja s’havia realitzat tot el que calia, perquè
s’acabés de complir el que anunciava l’Escriptura digué:
+. «Tinc
set.»
C. Hi
havia allà un gerro ple de vinagre. Llavors cobriren la punta d’un manat
d’hisop amb una esponja xopa de vinagre i la hi acostaren als llavis. Jesús,
després de prendre el vinagre, digué:
+. «Tot
s’ha complert.»
C. Llavors
inclinà el cap i expirà.
(A l’instant en sortí sang i aigua)
C. Era
divendres,
i els jueus no volien que els cossos quedessin a les
creus durant el repòs del dissabte,
tant més que aquell dissabte era una diada
solemníssima.
Per això demanaren a Pilat que trenquessin les cames
dels crucificats i traguessin els cossos. Els soldats hi anaren i trencaren les
cames del primer, i després, de l’altre que havia estat crucificat amb Jesús.
Però quan arribaren a Jesús i s’adonaren que ja era mort,
no li trencaren les cames,
sinó que un dels soldats li donà una llançada al
costat
i a l’instant en sortí sang i aigua.
En dóna testimoni el qui ho veié.
La seva paraula és digna de fe,
i Déu sap que això que diu és veritat,
perquè també vosaltres cregueu.
Efectivament: tot això succeí perquè s’havia de
complir allò que diu l’Escriptura: «No li han de trencar cap os.»
I un altre lloc de l’Escriptura diu: «Miraran aquell
que han traspassat.» Amortallaren el cos de Jesús amb un llençol de lli i les
espècies aromàtiques.
Després d’això, Josep d’Arimatea, que era dels
seguidors de Jesús,
però d’amagat per por dels jueus,
demanà a Pilat l’autorització per endur-se’n el cos.
Pilat ho permeté.
Josep hi anà i tragué el cos de la creu.
També hi anà Nicodem, aquell que temps enrere havia
visitat Jesús de nit,
i portà unes cent lliures d’espècies, barreja de
mirra i àloes.
Tots dos prengueren el cos de Jesús
i l’amortallaren amb un llençol de lli i les
espècies aromàtiques, com és costum entre els jueus d’enterrar els difunts.
En un hort vora l’indret on havien crucificat Jesús,
hi havia un sepulcre nou, on encara no havia estat enterrat ningú. Com que el
sepulcre era a prop, van posar-hi Jesús, ja que al capvespre del divendres
començava el repòs entre els jueus.
“Nuesa”.
Aquí l’Evangeli de Joan
suggereix un nou simbolisme. Sense la túnica, Jesús queda nu. Aquesta nuesa
és molt significativa.
En tot el relat de la Passió, el quart Evangeli ha anat assenyalant referències
explícites al mite d’Adam i Eva al Jardí Terrenal als inicis de la Humanitat. El relat vol presentar Jesús com el Nou Adam, amb
una nova Eva, recuperant el Jardí (Hort) perdut.
Al començament del relat de la
Passió, es parla de l’hort (jardí)
de Getsemaní. Tot comença amb els soldats que van a buscar el Natzarè (rebrot)
a “l’hort” (Joan 18:14). I acaba amb Josep d’Arimatea i Nicodem que enterraran
aquest rebrot en un hort que hi havia on van crucificar Jesús (Joan 19:38-41).
Com Adam al Jardí terrenal
(Gènesi 2:18-20), Jesús està sol enlairat a la Creu. A Adam, Déu el va adormir
per treure-li una costella i fer-ne la dona (llenguatge carregat de gran
simbolisme). “Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn!”,
exclama Adam. Jesús mort (adormit)
a la Creu, un soldat fa sortir del seu costat sang i aigua
(símbol de l’Església, la Nova Humanitat). Quan es desperti es trobarà, a
l’hort, amb Maria Magdalena, que personifica la nova Eva (Joan 20:14-17).
(> Maria).
Al Jardí dels inicis,
Adam i Eva van pecar, i el pecat va fer-los “descobrir” que anaven nus,
i es van avergonyir. Jesús, a la Creu, recupera la situació d’Adam abans del
pecat. La trobada amorosa del nou Adam amb la nova Eva no és un Final
sinó la correcció d’un Inici viciat. “Jesús li diu (a Maria Magdalena):
«Deixa'm anar, que encara no he pujat al Pare. Vés a trobar els meus germans i
digues-los: "Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare; al meu Déu, que és
el vostre Déu” (Joan 20:17).
Jesús, el nou Adam, no anul·la
el primer Adam sinó que el completa, com l’adultesa no anul·la la infantesa
sinó que la supera.
Tot humà comença nu, però perd la seva innocència per la necessitat d’afirmar-se enfront dels altres, i es
“vesteix” amb una identitat prestada. Però està cridat a recuperar la seva identitat
més pròpia (“nuesa”), canviant la Confrontació amb els altres per la Comunió
amb tothom.
