27è diumenge. Any C. "Fe".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,

EVANGELI. (Lluc 17,5-10).

NOTA.

Copio en blau les paraules de Jesús que, en el text evangèlic, precedeixen immediatament la Lectura d’avui, i que el Missal no ens ofereix. Penso que poden ajudar a entendre millor la “petició” dels apòstols i la resposta de Jesús.

Jesús digué als seus deixebles:

-Sempre hi haurà algú que en faci caure d’altres en pecat,

però ai del qui els fa caure!

Més li valdria que li lliguessin al coll una roda de molí

i el llancessin al mar,

abans que fes caure un d’aquests petits.

Estigueu alerta!

»Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo,

i si se’n penedeix, perdona’l.

I si t’ofèn set vegades al dia

i set vegades torna per dir-te: "Me’n penedeixo",

tu l’has de perdonar.

Llavors

(En aquell temps,)

els apòstols digueren al Senyor:

«Doneu-nos més fe.»

El Senyor els contestà:

«Només que tinguéssiu una fe menuda

com un gra de mostassa,

si dèieu a aquesta morera:

“Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar”,

us obeiria.

»Suposem que algú de vosaltres té un esclau

llaurant o pasturant el ramat.

Quan ell torna del camp,

li dieu mai que entri de seguida i segui a taula?

No li dieu, més aviat, que prepari el sopar,

que estigui a punt de servir-vos mentre mengeu i beveu,

i que ell menjarà i beurà després?

I quan l’esclau ha complert aquestes ordres,

qui ho agraeix?

Igualment vosaltres,

quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu:

“Som servents sense cap mèrit:

no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”.»

118. Fe. (Només que tinguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa,...).

La resposta que Jesús dóna a la petició que li fan els apòstols és realment sorprenent. Però també és sorprenent la petició: “Doneu-nos més fe”. Què és, en realitat, aquesta fe que demanen?
¿És com una energia que els capaciti per fer una cosa difícil? ¿És com l’electricitat que, per encendre una bombeta o per moure un ventilador, ha de tenir un determinat nivell d’intensitat? ¿O com el vent, que ha de bufar amb una certa força per obrir finestres?

Els deixebles demanen "més" fe per afrontar les exigències d’allò que Jesús els proposa. Però Jesús els respon que, en realitat, encara no en tenen de fe. Només que en tinguessin com un gra de mostassa, farien coses increïbles.
Amb aquesta resposta, sembla que Jesús corrobora que la fe és una força. No obstant, treu la petició de l’àmbit d’allò que se’n té més o menys, i la situa en l’àmbit d’allò que se’n té o no se’n té.

Què és, la fe?
La teologia diu que és un do de Déu. Això és només mitja resposta. Si un noi es troba amb una noia que l’enamora, certament veurà aquella noia com un do. Però és ell qui s’enamora. Sense el seu enamorament, la noia deixaria de semblar-li un do.
El mateix passa amb la fe: Déu pot ser-hi sentit com a do; però només si acollim aquest do.

Com en l’enamorament, en la fe hi distingim dos elements: presència de Déu que es dóna i acolliment d’aquest do.

Però les coses no són tan senzilles, perquè “a Déu, ningú no l’ha vist mai” (Joan 1:18).

Aquí ens trobem amb la originalitat dels Evangelis. Ningú no ha vist mai Déu, però tenim ulls per veure el món; sobretot per veure els altres. I és quan ens trobem davant els altres, i especialment davant persones necessitades, que se’ns ofereix la possibilitat d’una actitud d’acolliment. Els relats evangèlics algunes vegades fan que l'acolliment vagi dirigit directament a Jesús (Lluc 17,19). Però més sovint l'acolliment (resposta de fe) que se'ns demana va dirigit als altres. En els Evangelis, Jesús sempre personifica l'home, "l'altre que es fa present", sobretot si té forma de "pobre" o de "necessitat" (Mateu 25,37ss).

Situats davant l’altre, tenim dues possibilitats: “objectivar-lo”, "etiquetar-lo", jutjar-lo, no veure’l, passar de llarg..., o bé: veure’l, considerant-lo un do o un valor en si mateix, que demana respecte incondicional i acolliment. És aquí que apareix la fe, com a resposta a una presencia real i concreta, que evoca en nosaltres la Presència de l’Absolut.

Jesús diu als seus apòstols que encara no tenen fe. Ells “creuen” en Jesús com el seu líder o messies. Però això no és fe sinó tancament en les seves pròpies idees. Han “objectivat” Jesús.

La fe no té ni objecte ni objectiu. No és creure un dogma o acceptar un messies o confiar en la força d’un ritus o en l’eficàcia sobrenatural d’unes paraules. No és tampoc creure en l’existència de "Déu”, que sempre seria el "déu" que nosaltres imaginem o objectivem.

La fe comença amb la presència de l’altre com a do, i s’activa acollint-lo amb respecte i generositat.

Però, compte!
Acollir l’altre no significa sempre acollir-lo tal com ell espera ser acollit. Sovint hi ha persones que pretenen ser acollides amb l’objectivació que d’elles mateixes s'han fet o han assumit. Per exemple: no és possible acollir com a cec aquell que vol “continuar en la seva ceguesa”. Un cec només pot ser acollit realment ajudant-lo a sortir de la seva ceguesa (Joan 9:40. També Joan 3:19).

La fe es pot entendre com una energia que es genera en el més profund de nosaltres mateixos. Però és una energia que se’ns escapa tan bon punt intentem “agafar-la”. Ningú no pot “comprovar” amb seguretat que té fe o que no en té. Per això hi haurà moments en què sentirem la necessitat de demanar-la, com fan els deixebles.

La fe és informulable. Però, d’acord amb el llenguatge de cadascú, ens poden ajudar formulacions aproximades, amb paraules i símbols més o menys suggeridors, constantment corregits i readaptats.

Déu no l’ha vist mai ningú. Però, a través de les presències acollides, pot arribar a “captivar-nos”, com el noi és captivat per la noia que estima.

 

26è diumenge. C. "Llàtzer".

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Lluc 16,19-31).

En aquell temps, Jesús digué als fariseus:

«Hi havia un home ric

que anava vestit de porpra i de lli finíssim,

i cada dia celebrava festes esplèndides.

Un pobre que es deia Llàtzer

s’estava estirat vora el seu portal

amb tot el cos nafrat,

esperant satisfer la seva fam

amb les engrunes que queien de la taula del ric.

Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres.

El pobre morí,

i els àngels el portaren a la falda d’Abraham.

El ric també morí

i el van sepultar.

»Arribat al país dels morts

i estant en un lloc de turments,

alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda,

el cridà i li digué:

“Abraham, pare meu, apiada’t de mi

i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit

i em refresqui la llengua,

perquè sofreixo molt enmig d’aquestes flames.”

Abraham li respongué:

“Fill meu, recorda’t que en vida

et van tocar béns de tota mena,

i a Llàtzer mals,

però ara ell ha trobat consol

i tu, sofriments.

Pensa també que entre nosaltres i vosaltres

hi ha una fossa immensa,

tant que si algú volgués passar

del lloc on sóc jo cap on sou vosaltres, no podria,

ni tampoc del vostre lloc al nostre.”
»El ric digué:

“Llavors, pare, et prego que l’enviïs a casa meva.

Hi tinc encara cinc germans.

Que Llàtzer els adverteixi,

perquè no acabin també en aquest lloc de turments.”

Abraham li respongué:

“Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin.”

El ric contestà:

“No, pare meu Abraham, no els escoltaran.

Però si anava a trobar-los

algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran.”

Li diu Abraham:

“Si no fan cas de Moisès i dels profetes,

ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer”.»

117. Llàtzer. (Un pobre que es deia Llàtzer s’estava estirat vora el portal...).

En la Bíblia, el nom “Llàtzer” apareix només en aquest episodi de l’Evangeli de Lluc i en l’Evangeli de Joan com a germà de Marta i Maria (Joan 11:1ss i Joan 12:1ss).

“Llàtzer” és la forma grega (latzaros) del nom hebreu “Eleazar” que significa “Deu ha ajudat”. La insistència en el nom (l’Evangeli de Lluc, 4 vegades, i el de Joan, 12) és perquè ens fixem en el seu significat. Per altra part, l’ús de la forma grega per comptes de l’hebrea, que era habitual, indica que cal anar més enllà del significat habitual que es donava a aquest nom.

Segons la manera habitual d’entendre les coses, en la paràbola de Lluc, aquell a qui realment “Déu ha ajudat” seria el ric. El pobre seria més aviat un “abandonat de Déu”. Però Lluc, donant el nom de Llàtzer precisament al pobre, inverteix la nostra manera habitual de valorar les persones. Amb la figura de Llàtzer se’ns invita a anar més enllà d’allò que "apareix" en la vida present.

En els Evangelis de Lluc i Joan (els únics que fan servir aquest nom, i d’una manera insistent) Llàtzer personifica l’experiència de la resurrecció en el si de la Comunitat.

La referència a la Comunitat és explícita en l’Evangeli de Joan: Llàtzer és germà de les germanes Marta i Maria (Joan 11:1ss). En ell, la Comunitat fa l’experiència de la mort; però és invitada a descobrir-hi la continuació de la vida més enllà de la mort (resurrecció). “Ho creus, això?” pregunta Jesús a Marta. “Jo sóc la resurrecció i la vida”. La resurrecció no és una cosa d’un futur llunyà sinó una forma de vida ja present.

En el relat de Lluc, cal notar que Jesús es dirigeix als Fariseus (Lluc 16:14). Els Fariseus creien en la resurrecció; i feien bandera d’aquesta creença enfront dels Saduceus que feien bandera de no creure-hi. Jesús es dirigeix al Fariseus amb el mateix llenguatge amb què ells “explicaven” la seva creença en la resurrecció, però inverteix els termes. Per als Fariseus (rics), el si d’Abraham era un lloc de vida reservat als complidors de la Llei (que eren ells); la resta d’humans anava a l’Hades, lloc dels morts. Jesús ho diu al revés.

Aquí, la referència a la Comunitat es fa evocant els germans del ric, i es converteix en un advertiment sever als membres (germans) de les comunitats cristianes. Els cinc germans, a pesar de ser “germans”, han establert una separació total entre ells i Llàtzer. A pesar de la proximitat física, el ric ha generat una fossa immensa entre ell i el pobre (Lluc 16,26) .

Els Evangelis “aprofiten” aquesta idea popular de dos mons totalment separats, però en canvien els termes. No són el món dels vius i el món dels morts sinó el món dels humans i el món dels inhumans o insolidaris.
La gran fossa que ha creat el ric i els seus germans “subsisteix” després de la mort. “Us ho asseguro: tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel” (Mateu 18:18).

  

L’escena del ric preocupat pels seus germans que continuen banquetejant sense convidar-hi el pobre Llàtzer ajagut al seu portal, suggereix un paral·lelisme amb els pobres que sovint estan als portals de les nostres esglésies.
Què significa que els pobres estiguin a la porta, i no a dintre? És una pregunta que ens hem de fer, i que suggereix dues altres preguntes:
- És autèntica la germanor que celebrem dintre?
- Hi ha “pobres” que no volen germanor sinó només diners?

En tot cas, la paràbola de Lluc ens assegura que fora de la germanor solidària, no hi ha resurrecció. Per molt “germans” que siguem, si no hi ha solidaritat no hi ha vida. “El ric també morí, i el van sepultar”.

Segons l’Evangeli de Joan, la llosa sepulcral que posem entre el món dels vius i el món dels morts és una equivocació. No és la llosa allò que “separa” de debò dos mons. “Traieu la llosa”, diu Jesús. (Joan 11:39).

Els relats de Lluc i de Joan són totalment independents. Però, en els dos, la figura de Llàtzer representa la vida dels qui han mort; “viuen” perquè “Déu ha ajudat”. En l’Evangeli de Joan, el difunt Llàtzer participa en el sopar de la comunitat dels germans (Joan 12:2). En l’Evangeli de Lluc, el difunt Llàtzer és portat al si d’Abraham: una manera gràfica d’indicar que gaudeix de la vida del Poble elegit o Comunitat viva. “Déu no és un Déu de morts sinó de vius” (Lluc 20:37s).

 

25è diumenge. C. "Riqueses"

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Lluc 16,1-13).

Nota.

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles:

«A un home ric li van denunciar

que el seu administrador malversava els seus béns.

Ell el cridà i li digué:

“Què és això que sento dir de tu?

Dóna’m comptes de la teva administració:

d’ara endavant ja no podràs administrar els meus béns.”

L’administrador va pensar:

“Què podré fer,

ara que el meu amo em despatxa de l’administració?

Per cavar, no tinc prou força;

anar a captar em fa vergonya.

Ja sé què he de fer per trobar qui em vulgui a casa seva

quan perdré l’administració.”
»I cridà un per un els qui tenien deutes amb el seu amo.

Al primer li digué:

“Quant deus al meu amo?”

Ell li contestà: “Cent bidons d’oli.”

Li digué: “Aquí tens el teu rebut.

Seu de pressa i escriu-ne un que digui cinquanta.”

A un altre li digué: “I tu, quant deus?”

Li contestà: “Cent sacs de blat.”

Li diu: “Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta”.»

I aquest administrador de riquesa enganyosa,

el Senyor el lloà així:

«Ha estat prudent,

perquè, en el tracte amb els homes de la seva mena,

els homes del món són més prudents que els fills de la llum.
»I jo us dic:

Guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa,

perquè quan desaparegui,

trobeu qui us rebi eternament a casa seva.

»L’home que és fidel en els béns que valen poc

també ho serà en els de més valor,

i l’home infidel en els béns que valen poc,

també ho serà en els de més valor.

Per això,

si no fóssiu fidels en l’administració de les riqueses enganyoses,

qui us confiaria les riqueses veritables?

Si no fóssiu fidels en les riqueses que són d’un altre,

qui us confiaria les que de dret us corresponen?

Ningú no pot servir dos amos:

si estima l’un, no estimarà l’altre,

si fa cas de l’un, no en farà de l’altre.

No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses.»

116. Riqueses. (No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses).

Sobre les Riqueses, a la Bíblia hi trobem una certa evolució. Simplificant molt –i, per tant, amb poca exactitud- podríem dir que l’Antic Testament veu les riqueses preferentment com un do de Déu.

L’horitzó dels escrits que formen l’Antic Testament és Israel com a Poble elegit. Ell es veu a si mateix com a Poble de Déu. La riquesa, com la pau o la victòria en temps de guerra, són per a ell signes de la presència protectora del seu Déu. Semblantment, la derrota, la guerra o la misèria -i sobretot la deportació- són interpretades com conseqüències de la infidelitat envers el seu Déu, que així els crida a la conversió.

Amb Jesús, l’horitzó s’eixampla. L’elecció d’Israel pre-anunciava l’elecció de tota la Humanitat. En Jesús (el Fill de l’Home) tots els Humans hi poden veure el Primogènit de la Nova Humanitat, o de la Humanitat adulta o del Regne de Déu (Lluc 2,7.  Colossencs 1,18. Hebreus 1,6. Apocalipsi 1,5).

Però la Nova Humanitat no apareix en el marc d'una situació neutra sinó que s’ha d’obrir pas en un món ja ocupat pel Príncep d’aquest món (Mateu 11:12). En aquesta perspectiva, les Riqueses esdevenen riqueses enganyoses perquè ofereixen una seguretat falsa: falsa en si mateixa, i falsa perquè no és per a tothom sinó només per als qui s’aprofiten de la pobresa dels altres. En el nostre món de cada dia, les relacions de domini, les riqueses, les lleis, fins i tot el temple, han esdevingut les columnes que aguanten i sostenen els regnes d’aquest món, rivals del Regne de Déu.

Jesús denuncia aquesta situació, i la corregeix.
L’Evangeli de Mateu centra el missatge de Jesús en les Benaurances, que són com la Constitució del Regne de Déu. Benaurats els pobres: no pas perquè es convertiran en rics, sinó perquè “d’ells és el Regne de Déu” (Mateu 5:1ss).

L’Evangeli de Lluc, en aquest punt, resulta encara més radical. A les Benaurances hi afegeix les Lamentacions: Ai de vosaltres, els rics, perquè ja heu rebut el vostre consol! (Lluc 6:24ss)
Ja des del seu començament, l’Evangeli de Lluc posa en boca de Maria unes paraules clarificadores de la nova situació: (Déu) derroca els poderosos del soli i exalta els humils; omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res (Lluc 1:52ss).
Pobresa i riquesa, vistes des de la perspectiva de Déu, queden simplement invertides. Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. No es tracta d’una inversió social en què els pobres passen a ser rics, i els rics es tornen pobres, sinó d’una inversió de valoració: la riquesa dels rics és no-res; en canvi la pobresa dels pobres permet que Déu hi faci meravelles (Lluc 1:49).

L’evangeli que hem llegit contraposa explícitament Riqueses i Déu. El llenguatge resulta sorprenent: No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses. ¿“Servidors” de les riqueses? Semblaria que més aviat seria al revés: els rics són els qui poden “servir-se” de les riqueses. Però la realitat, com podem experimentar cada dia, és una altra: les riqueses dominen la vida dels seus posseïdors i, a través d’ells, la vida de tots.

Aquest domini, avui i entre nosaltres, està arribant al seu paroxisme. En la nostra economia de consum, les “riqueses” no es destinen a satisfer les necessitats humanes sinó a crear-ne constantment de noves. Fins a on?
Hi ha dos límits inqüestionables: els recursos del Planeta i l’índex de deshumanització socialment i psicològicament sostenible. Estem pròxims als dos límits.

L’alternativa és “servir Déu”.
Què significa això?
Donat que el projecte de Déu és la Humanitat, només podem servir Déu fent Humanitat. Fent Humanitat ens realitzem també personalment com a humans. Només així les riqueses deixen de ser enganyoses.  

24è diumenge. Any C. "Pare".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Lluc 15,1-32).

NOTA.

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,

veient que tots els cobradors d’impostos

i els altres pecadors

s’acostaven a Jesús per escoltar-lo,

els fariseus i els mestres de la Llei

murmuraven entre ells i deien:

«Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.»

Jesús els proposà aquesta paràbola:

«¿Qui de vosaltres, si tenia cent ovelles i en perdia una,

no deixaria en el desert les noranta-nou

i aniria a buscar la perduda fins que la trobés?

I quan l’hagués trobada,

¿oi que se la posaria tot content a les espatlles

i, arribant a casa, convidaria els amics i els veïns dient-los:

“Veniu a celebrar-ho: he trobat l’ovella que havia perdut”?

Us asseguro que al cel hi haurà també

més alegria per un sol pecador convertit

que no pas per noranta-nou justos

que no necessiten convertir-se.

»I si una dona tenia deu monedes de plata i en perdia una,

¿no encendria el llum i escombraria la casa

i la buscaria amb tot l’interès fins que la trobés?

I quan l’hagués trobada,

oi que convidaria les amigues i les veïnes dient-los:

“Veniu a celebrar-ho: he trobat la moneda que havia perdut”?

Us asseguro que hi ha una alegria semblant

entre els àngels de Déu

per un sol pecador convertit.»

I també els digué:

«Un home tenia dos fills.

Un dia el més jove digué al pare:

“Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.”

Ell els repartí els seus béns.

Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia,

se n’anà cap a un país llunyà

i, un cop allà, dilapidà els seus béns

portant una vida dissoluta.

Quan ho hagué malgastat tot

vingué una gran fam en aquell país

i començà a passar necessitat.

Llavors es llogà a un propietari d’aquell país,

que l’envià als seus camps a pasturar porcs.

Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs,

però ningú no li’n donava.

Llavors reflexionà dintre seu:

“Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres,

i aquí jo m’estic morint de fam!

Aniré a trobar el meu pare i li diré:

Pare, he pecat contra el cel i contra tu;

ja no mereixo que em diguin fill teu;

pren-me entre els teus treballadors.”

I se n’anà a trobar el seu pare.

»Encara era lluny,

que el seu pare el veié i es commogué,

corregué a tirar-se-li al coll i el besà.

El seu fill li digué:

“Pare, he pecat contra el cel i contra tu;

ja no mereixo que em diguin fill teu.”

Però el pare digué als criats:

“Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo,

poseu-li un anell i calçat,

porteu el vedell gras per celebrar-ho,

mateu-lo i mengem,

perquè aquest fill meu, que ja donava per mort,

ha tornat viu;

ja el donava per perdut i l’hem retrobat.”

I es posaren a celebrar-ho.

»Mentrestant el fill gran tornà del camp.

Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls

i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò.

Ell li digué:

“Ha tornat el teu germà.

El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut,

ha fet matar el vedell gras.”

El germà gran s’indignà i no volia entrar.

Llavors sortí el pare i el pregava.

Però ell li respongué:

“He passat tants anys al teu servei,

sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments,

i no m’has donat mai un cabrit

per fer festa amb els meus amics;

i ara que torna aquest fill teu

després de consumir els teus béns amb dones públiques,

fas matar el vedell gras?”

El pare li contestà:

“Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu.

Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa,

perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort,

ha tornat viu;

ja el donàvem per perdut

i l’hem retrobat”.»

115. Pare. (Pare, he pecat contra el cel i contra tu;

ja no mereixo que em diguin fill teu).

Nota. Per simplificar, aquí parlo de “paternitat” entenent pare i mare, i de "filiació" entenent fill o filla.

No hi ha pare si no hi ha fill. Igualment, no hi ha fill sense pare. Pare i Fill són els dos termes d’una relació. Algú no és pare en si mateix, ni és fill en si mateix. Només s’és pare per relació al fill, i només s’és fill per relació als pares.

La relació pare-fill és profunda i única. Hi ha tantes classes de paternitat i de filiació com pares i fills.

Quan l’Evangeli de Mateu diu que ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar (Mateu 11:27), expressa aquesta profunditat i exclusivitat de la relació pare-fill i fill-pare. No hi ha dues paternitats iguals, com tampoc no hi ha dues filiacions iguals.

La relació pare-fill comença com una relació de dependència total del fill envers els pares. No obstant, la vida que els pares generen en el fill porta inclosa la independència total del fill o filla. La filiació "s’acompleix" en l’acolliment que el fill fa lliurement de la vida per a la independència que rep dels pares. Sense la independència del fill, assumida com un do dels pares, no hi hauria plena filiació. Només des de la seva independència efectiva el fill, ja adult, pot mostrar al pare una "dependència" afectiva i d’agraïment. “El meu Pare ho ha posat tot a les meves mans” (Mateu 11:27).

La paràbola que hem llegit ens presenta un pare amb dos fills. Aquí apareix una nova relació: germà-germà. 

L'Evangeli vol que ens fixem en aquesta nova relació.
I quan el "pare" és El Pare (Déu invisible), aquesta relació de germà-germà condiciona radicalment la relació amb El Pare.

L’explicació és ben senzilla: sentim la nostra pròpia vida com una vida rebuda (fills), però no "experimentem" directament aquesta situació; no experimentem objectivament El Pare. En canvi, sí que experimentem objectivament la proximitat dels germans.

En la nostra relació amb Déu, la filiació s’alimenta de dos sentiments potents:
- la pròpia contingència (Vida rebuda: Som, però podríem no ser)
- i la presència directa de la resta d’Humans (i de vivents) com a coparticipants d'aquesta Vida rebuda (germanor).

Només amb la contingència, no arribaríem a la filiació.
Sense la germanor, la realitat humana podria ser sentida, fins i tot, com a absurda.
L’autoconsciència, característica dels Humans, podria condemnar-nos a la desagradable experiència de l'absurditat de la vida "quan no hi ha relacions de germanor".

Només la presència dels altres, acceptats com a posseïdors d’una independència com la nostra, ens permet “sentir” que hi ha alguna cosa més. La presència dels altres fa de “pantalla” on s'hi fa "real" el nostre JO, "rebut" i "compartit".
No hi ha JO sense TU. No co-existim els uns davant els altres sinó amb els altres. Convivim. Totes les "vides" estan imbricades entre si per formar "la VIDA".

En la Cultura Occidental actual hi ha un esclat de cientisme que fa difícil l’experiència de la germanor. Se’ns ofereix un coneixement de la VIDA tan detallat que podem caure en la trampa de pensar que tot queda explicat per partícules subatòmiques o per impulsos quàntics o per secrecions hormonals... Ens podria passar com a aquells que, analitzant profundament els pigments d’una pintura, perden de vista l’obra d’art que tenen entre mans.

El "pare" d'aquesta paràbola representa Déu-Pare.
El Fill petit, quan està lluny, "l'enyora" per reacció als altres humans que abusen d’ell.
El Fill gran encara no l’ha descobert; i censura el seu comportament "paternal" envers “aquest fill teu” que havia marxat de casa.
El Pare l’invita a fixar-se en el germà recobrat, i l’invita a entrar a la festa de la "germanor".

La paràbola no diu si el germà gran va entrar o no, a la festa. No té importància perquè es tracta només d’una paràbola. Però és una paràbola dita per a cada un dels Humans: només la germanor ens porta al Pare. Només la filiació ens fa germans amb tots els Humans (i amb tots els vivents).
Només podem "gaudir" de la paternitat del Pare del cel vivint la germanor a la terra (Mateu 6,9s).