Nota.
Sobre la festa del
Ram en general i els diferents relats de la passió podeu llegir els APUNTS
corresponents a l’ANY B.
A.
LECTURES.
Evangeli de la
Processó-benedicció dels Rams.
(Lluc 19,28-40).
En aquell
temps,
Jesús
anava al davant pujant a Jerusalem.
Quan era
a prop de Bet-Fagué i de Bet-Hània,
a la
muntanya de les Oliveres,
envià dos
dels seus deixebles amb aquest encàrrec:
«Aneu al
poble d’aquí al davant
i,
entrant, hi trobareu un pollí fermat,
que ningú
no ha muntat mai.
Deslligueu-lo
i porteu-lo.
Si algú
us preguntava per què el deslligueu,
respondreu
que el Senyor l’ha de menester.»
Els dos
que Jesús enviava se n’anaren
i ho
trobaren tot tal com Jesús els ho havia dit.
Mentre
deslligaven el pollí, els amos els digueren:
«Per què
el deslligueu?»
Ells
respongueren: «El Senyor l’ha de menester.»
Portaren
el pollí a Jesús,
el
guarniren tirant-li els mantells a sobre
i hi
feren pujar Jesús.
A mesura que Jesús avançava
estenien
els mantells pel camí.
Quan
s’acostava a la baixada de la muntanya de les Oliveres,
tota la
multitud dels seus addictes, plena d’alegria,
començà
de lloar Déu a grans crits
per tots
els prodigis que havien vist, i deien:
«Beneït
sigui el rei, el qui ve en nom del Senyor.
Pau al
cel, i glòria allà dalt.»
Alguns fariseus que anaven amb la multitud li digueren:
«Mestre,
renya els teus seguidors.»
Ell
respongué:
«Us
asseguro que si aquests callessin, cridarien les pedres.»
= = = = = = = = = =
MISSA.
1ª LECTURA. (Isaïes 50,4-7).
El Senyor
Déu m’ha donat una llengua de mestre
perquè,
amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats.
Un matí i
un altre em desvetlla l’orella
perquè
escolti com un deixeble.
El Senyor
Déu m’ha parlat a cau d’orella
i jo no
m’he resistit ni m’he fet enrere:
he parat
l’esquena als qui m’assotaven
i les
galtes als qui m’arrancaven la barba;
no he
amagat la cara davant d’ofenses i escopinades.
El Senyor
Déu m’ajuda:
per això
no em dono per vençut;
per això
paro com una roca la cara
i sé que
no quedaré avergonyit.
2ª LECTURA (Filipencs
2,6-11).
Jesucrist,
que era
de condició divina,
no es
volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu,
sinó que
es va fer no-res,
fins a
prendre la condició d’esclau.
Havent-se
fet semblant als homes
i
començant de captenir-se com un home qualsevol,
s’abaixà
i es féu obedient fins a acceptar la mort,
i una
mort de creu.
Per això
Déu l’ha exalçat
i li ha
concedit aquell nom
que està
per damunt de tot altre nom,
perquè
tothom, al cel, a la terra i sota la terra,
doblegui
el genoll al nom de Jesús,
i tots
els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor,
a glòria
de Déu Pare.
EVANGELI.
L’evangeli propi de la missa d’avui és
la Passió segons St. LluC. És un
relat molt llarg. Per això en comentaré només alguns aspectes.
Passió de Jesús de Natzaret.
(Lluc 22,14-23.56)
Notes.
- En blau, la part corresponent a la versió llarga.
- Per a facilitar la lectura en
públic, el Missal suggereix de fer-ho entre tres lectors.
+ = Jesús
C. = "Cronista"
S. = Altres
personatges.
C. Arribada l’hora, Jesús es posà a taula, i els apòstols s’hi posaren amb
ell. Jesús els digué:
+ «Com desitjava menjar amb vosaltres aquest sopar pasqual abans de la meva
passió! Perquè us asseguro que ja no el menjaré més fins que la Pasqua s’haurà
complert en el Regne de Déu.»
C. Després prengué
un calze, pronuncià l’acció de gràcies i digué:
+ «Preneu això i repartiu-vos-ho, perquè us asseguro que des d’ara ja no
beuré més d’aquest fruit de la vinya fins que haurà arribat el Regne de Déu.»
C. Llavors prengué
el pa, digué l’acció de gràcies, el partí i els el donà tot dient:
+ «Això és el meu cos, entregat per vosaltres. Feu això que és el meu
memorial.»
C. I féu igualment
amb el calze, havent sopat, tot dient:
+ «Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang, vessada per
vosaltres. Però mireu, la mà del qui em traeix és aquí, juntament amb la meva,
sobre aquesta taula, perquè el fill de l’home fa el seu camí, com havia estat
decidit per endavant. Però ai de l’home que el traeix.»
C. Ells començaren
a discutir quin d’ells seria capaç de fer una cosa com aquesta. Després hi
hagué una disputa entre ells sobre quin havia de ser considerat el més
important. Jesús els digué:
+ «Els reis de totes les nacions disposen com a amos dels seus súbdits, i
els qui tenen autoritat es donen el títol de “benefactors”. Entre vosaltres no
ha de ser pas així: el més important d’entre vosaltres s’ha de comportar com si
fos el més jove, i el qui mana s’ha de comportar com el criat que serveix. ¿Qui
és més important, el qui seu a taula o el criat que el serveix? ¿Oi que ho és
el qui seu a taula? Doncs jo em comporto entre vosaltres com el qui serveix.
Vosaltres sou els qui heu perseverat amb mi en els moments de prova, i jo us
dono la investidura reial que el meu Pare m’ha donat a mi: vosaltres menjareu i
beureu a taula amb mi en el meu Regne, i us asseureu en trons per governar les
dotze tribus d’Israel.
+ Simó, Simó, Satanàs us ha reclamat a tots per garbellar-vos com el blat,
però jo he pregat per tu perquè no defalleixi la teva fidelitat. I tu, quan
sigui fora, conforta els teus germans.»
C. Pere li digué:
S. «Senyor, estic
disposat a anar amb vós a la presó i a la mort.»
C. Jesús li respon:
+ «T’ho asseguro, Pere: Avui, abans no canti el gall, hauràs negat tres
vegades que em coneixes.»
C. I els digué:
+ Quan us vaig enviar sense bossa, ni sarró ni calçat, ¿us va faltar mai
res?»
C. Li respongueren:
S. «No ens va
faltar res.»
C. Ell els digué:
+ «Doncs ara, si teniu bossa emporteu-vos-la, amb el sarró i tot, i si no
teniu espasa, veneu-vos el mantell per comprar-vos-la; perquè allò que diu
l’Escriptura: “El van comptar entre els delinqüents”, us asseguro que s’ha de
complir en mi; tot el que es refereix a mi s’està complint.»
C. Ells li
digueren:
S. «Senyor, aquí
hi ha dues espases.»
C. Els respongué:
+ «N’hi ha de sobres.»
C. Llavors sortí i
se n’anà com de costum, a la muntanya de les Oliveres. El seguiren també els
seus deixebles. Arribat al lloc els digué:
+ «Pregueu Déu que no us deixi caure en la temptació.»
C. Ell s’allunyà a
una distància com la d’un tir de pedra, s’agenollà i pregava amb aquestes paraules:
+ «Pare, si vós ho voleu, allunyeu de mi aquest calze; però que no es faci
la meva voluntat sinó la vostra.»
C. Se li aparegué
un àngel del cel que el confortava. En ple combat interior, pregava més
intensament, i la seva suor semblava com gotes de sang que queien fins a terra.
Quan s’aixecà de la pregària, se n’anà cap als deixebles i els trobà adormits
de tristor; i els digué:
S. «¿Per què
dormiu? Aixequeu-vos i pregueu, que no caigueu en la temptació.»
C. Encara parlava
Jesús quan arribà gent; el qui es deia Judes, un dels dotze, els anava al
davant i s’acostà a Jesús per besar-lo. Jesús li digué:
+ «Judes, amb un bes traeixes el Fill de l’home?»
C. Els qui anaven
amb Jesús quan veieren el que passava digueren:
S. «Senyor,
¿ataquem amb l’espasa?»
C. I un d’ells
donà un cop d’espasa al criat del gran sacerdot i li tallà l’orella dreta. Però
Jesús digué:
+ «Deixeu-los estar.»
C. I li tocà
l’orella i el curà. Llavors Jesús digué als grans sacerdots, als oficials de la
guàrdia del temple i als notables que havien vingut allà per detenir-lo:
+ «Heu vingut armats amb espases i garrots, com si jo fos un bandoler.
Mentre estava amb vosaltres al temple cada dia, no em vau tocar mai. Però ara
és la vostra hora, ara les tenebres tenen el poder.»
C. Ells se
l’endugueren pres i el portaren al palau del gran sacerdot. Pere el seguia de
lluny. Encengueren foc al mig del pati, s’assegueren al voltant i Pere
s’assegué amb ells. Una criada que el veié assegut vora el foc, se’l mirà i
digué:
S. Aquest home
també anava amb ell.»
C. Ell ho negà:
S. «No, dona; no
el conec de res.»
C. Poc després un
altre que el veié li deia:
S. «Tu també ets
ells.»
C. Pere li
contestà:
S. «No, home; no
ho sóc pas.»
C. Cosa d’una hora
més tard, un altre s’hi entossudí:
S. «Segur que
aquest era d’ells: fins se li coneix que és galileu.»
C. Pere respongué:
S. «No, home; no
sé de què em parles.»
C. En aquell
moment, mentre el gall cantava, el Senyor es girà i mirà Pere; Pere es recordà
de les paraules que el Senyor li havia dit: «Avui, abans no canti el gall,
m’hauràs negat tres vegades.» I així que va ser fora, va plorar amargament.
C. Els homes que
guardaven Jesús, per burlar-se’n, li tapaven la cara, li pegaven i li deien:
S. «Prova de
profetitzar: endevina qui t’ha pegat.»
C. I deien moltes
més coses per injuriar-lo.
Quan es va fer de dia es van reunir tots els notables del
poble, els grans sacerdots i els mestres de la Llei i portaren Jesús al
sanedrí. Allà li demanaven:
S. «Si ets tu el
Messies, digue’ns-ho.»
C. Ell els contestà:
+ «Si us dic que sí, no em creureu. Si us faig preguntes, no em respondreu.
Però des d’ara el Fill de l’home estarà assegut a la dreta del Poder de Déu.»
C. Tots li
digueren:
S. «Per tant, ¿ets
el Fill de Déu?»
C. Ell els
respongué:
+ «Sí que ho sóc, teniu raó.»
C. Ells digueren:
S. «¿Quina falta
ens fan els testimonis? Nosaltres mateixos ho hem sentit dels seus propis
llavis.»]
C. Llavors (els
notables del poble, els grans sacerdots i els mestres de la Llei) s’alçaren
tots i el dugueren a Pilat. I començaren així la seva acusació:
S. «Hem trobat
aquest home que revolta el nostre poble, prohibeix de pagar tribut al Cèsar i
pretén que és el Messies, el rei.»
C. Pilat
l’interrogà:
S. «¿Ets tu el
rei dels jueus?»
C. Ell li
respongué:
+ «Sí, teniu raó.»
C. Pilat digué
als grans sacerdots i a la gent:
S. «No trobo res
en aquest home per a poder-lo inculpar.»
C. Ells
insistien:
S. «Somou el
poble, escampant les seves doctrines per tot el país dels jueus. Havia començat
a Galilea i no ha parat fins aquí.»
C. Quan Pilat
sentí això, preguntà si aquell home era galileu. En saber que pertanyia a la
jurisdicció d’Herodes, l’hi envià. Precisament aquells dies Herodes es trobava
a Jerusalem.
Herodes s’alegrà molt de veure
Jesús: feia temps que ho desitjava, perquè en sentia parlar i confiava veure-li
fer algun miracle. Li feia moltes preguntes, però Jesús no li contestà res. Els
grans sacerdots i els mestres de la Llei hi eren presents i l’acusaven amb
força. Però Herodes amb seva tropa, el menyspreà i, per riure’s d'ell, li posà
un vestit sumptuós i l’envià altre cop a Pilat. Aquell dia Herodes i Pilat, que
havien estat enemistats, es reconciliaren.
Pilat cridà els grans sacerdots,
les autoritats i la gent, i els digué:
S. «M’heu portat
aquest home com si revoltés el poble, però jo, que l’he interrogat davant
vostre, no trobo que hagi comès cap dels delictes de què l’acuseu. Ni tampoc
Herodes, que ens l’ha tornat a enviar. Ningú no ha trobat res que mereixi la
pena de mort. Per tant, li donaré un càstig per escarmentar-lo, i el deixaré
anar.»
C. Però tota la
multitud cridà:
S. «Mateu-lo,
aquest; indulteu-nos Bar-Abàs.»
C. Bar-Abàs havia
estat empresonat amb motiu d’una revolta i d’un assassinat que hi havia hagut a
la ciutat. Pilat tornà a parlar-los amb el desig de deixar lliure Jesús. Però
ells cridaren:
S.
«Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo.»
C. Pilat
respongué per tercera vegada:
S. «¿Per què?
¿Quin mal ha fet? Jo no trobo que hagi comès res que pugui merèixer pena de
mort; li donaré un càstig per escarmentar-lo i el deixaré anar.»
C. Però ells
insistien demanant amb grans crits que el crucifiquessin. I s’imposaven a força
de cridar. Llavors Pilat es decidí a concedir-los allò que demanaven: indultà
aquell que era a la presó per revolta i assassinat, i entregà Jesús a la pena
que ells volien.
Quan se l’enduien, agafaren un
tal Simó de Cirena, que venia del camp, i li carregaren la creu perquè la
portés darrere Jesús. El seguia una gran gentada del poble, i també moltes
dones endolades, que el planyien. Jesús es girà cap a elles i els digué:
+ «Dones de Jerusalem, no ploreu per mi: ploreu per vosaltres i pels vostres
fills. Perquè vindran dies que la gent dirà: “Felices les que no tenen fills,
les entranyes que no han posat ningú al món i els pits que no han criat.”
Llavors diran a les muntanyes: “Caieu damunt nostre”, i als turons:
“Cobriu-nos.” Perquè si a un arbre verd fan això, ¿què serà de l’arbre sec?»
C. En portaven
dos més: uns criminals que havien de ser executats amb ell. Quan arribaren a
l’indret anomenat Gólgota, el crucificaren juntament amb els criminals, un a la
dreta i un altre a l’esquerra. Jesús deia:
+ «Pare, perdoneu-los, que no saben el que fan.»
C. Es repartiren
els seus vestits i se’ls jugaren als daus. La gent s’ho estava mirant. Les autoritats
deien, rient-se’n:
S. «Ell, que en
salvava d’altres, que se salvi ell mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit.»
C. Els soldats
també se’n burlaven: tot oferint-li vinagre, li deien:
S. «Si ets el rei
dels jueus, salva’t tu mateix.»
C. Sobre d’ell hi
havia un rètol que deia: «El rei dels jueus.»
Un dels criminals penjats a la
creu, també li deia insultant-lo:
S. «¿No ets el
Messies? Salva’t a tu mateix i a nosaltres.»
C. Però l’altre,
renyant-lo, li respongué:
S. «¿Tu que estàs
sofrint la mateixa pena, tampoc no tens temor de Déu? I nosaltres ens ho
mereixíem, perquè estem sofrint el càstig que ens correspon pel que hem fet,
però aquest no ha fet res de mal.»
C. I deia:
S. «Jesús,
recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne.»
C. Jesús li respongué:
+ «T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís.»
C. Ja era cap al
migdia quan s’estengué per tota la terra una foscor fins a mitja tarda: el sol
s’havia eclipsat. La cortina que tancava el santuari, s’esquinçà per la meitat,
i Jesús cridà amb tota la força: + «Pare, confio el meu alè a les vostres
mans.»
C. I havent dit
això, expirà.
Aquí tothom s’agenolla, i fa una
pausa.
C. El centurió,
després de veure el que havia passat, en donava glòria a Déu i deia:
S. «És veritat:
aquest home era innocent.»
C. I tota la gent
que era present en aquell espectacle, després de contemplar tot el que havia
passat se’n tornava donant-se cops al pit. Tots els seus coneguts i les dones
que l’havien seguit des de Galilea es mantenien a distància mirant-s’ho.
Hi havia un home que es deia
Josep, membre del sanedrí, home noble i bo, natural d’Arimatea, població dels
jueus, que esperava el regne de Déu i no estava d’acord amb tot allò que el
sanedrí havia decidit i havia fet. Aquest home anà a trobar Pilat per
demanar-li el cos de Jesús, el desclavà, l’amortallà amb un llençol i el posà
en un sepulcre tallat a la roca, on encara no havia estat posat ningú. Era el
divendres, quan ja començava el capvespre del dissabte. Les dones que havien
vingut amb Jesús des de Galilea seguiren fins allà, veieren el sepulcre i com
havia estat enterrat el seu cos, i se n’anaren a comprar perfums i ungüents. I
durant el dissabte guardaren el repòs que la llei prescrivia.
B.
LLENGUATGE.
1. El relat de la passió segons st. lluc segueix molt de prop el de l’Evangeli de Marc. No obstant, hi trobem
tota una colla de pinzellades pròpies
i plenes de significat.
2.
D’entrada, cal destacar la forta presència del Poble en tot el camí de
Jesús, fins a Jerusalem
primer, i fins al Calvari després. La
presència del Poble vol posar de
relleu Jesús com a guia d’un nou èxode.
No obstant, hi ha un gran punt d’inflexió: fins a Pilat, el Poble acompanya Jesús i, fins i
tot el “protegeix” dels poderosos que
ja han decidit matar-lo. En vàries ocasions s’afirma que els grans sacerdots i notables no s’apoderen
de Jesús per por a la reacció del Poble
que l’escoltava amb gust (Lluc
19,48).
Sorprenentment,
quan els grans sacerdots i notables del
Poble, de nit i amb traïdoria, ja s’han apoderat de Jesús, l’han condemnat,
i l’han portat al Poder romà per
fer-lo executar, també el Poble demana la seva mort. I, a pesar de la
sorprenent insistència de Pilat en declarar-lo innocent, el Poble crida: “Mata'l, aquest! Deixa'ns lliure Barrabàs!”
(Lluc
23,18). A partir d’aquí, el Poble
continua acompanyant Jesús, però ara
per portar-lo al Calvari, a la mort.
3.
Aquesta sorprenent proclama del Poble té un gran significat.
Israel és el Poble elegit per
mantenir en la Humanitat el desig i l’esperança de la llibertat. Aquest projecte
de Llibertat fa “diferent” Israel entre els altres Pobles. En fa un “Poble
únic”.
Però molts israelites confonien allò que era una missió amb un privilegi.
Per això, la proclama solemne davant Pilat de no voler el Messies com
a rei, “provoca” que l’elecció, fins ara centrada en Israel, s’universalitzi.
4. Déu ha
estat fidel a les promeses fetes a
Israel d’enviar-los el llibertador
vertader i definitiu. Però el Poble l’ha negat “com a rei propi” i l’ha lliurat als pagans,
és a dir: a tothom.
A la Creu,
Jesús mor com a “rei dels jueus” i comença a regnar com a
“primogènit de la Nova Humanitat”. A la Creu, Jesús és humiliat com a “messies
sense Poder” i és exaltat com a “Home-mostra”,
“Home-vida-que-es-dóna”, “Home-fill de Déu”.
5. El relat de la Passió de Lluc exposa amb
força la contradicció entre Poder que
mata i Amor que vivifica. Ja des
del començament, l’acció d’Amor que fa Jesús envers els seus deixebles
és corresposta per aquests amb una discussió sobre quin d’ells seria el més
important o poderós. Ells
continuen veient Jesús com el seu capitost
amb Poder. Ara que diu que serà traït, es pregunten qui d’entre ells vol i
pot “substituir-lo” en el Poder. No
hi surt el nom de “Judes” perquè, de fet, és cosa de tots.
En el relat de Lluc hi ha com un “joc de
paraules” entre l’home que es lliura
per Amor (Jesús), i l’home que el lliura
per Poder (el traïdor). Per això Lluc
trasllada aquí l’ensenyament de Jesús sobre “els qui dominen les nacions, i que es fan anomenar benefactors...”,
i diu clarament als seus deixebles: “Entre
vosaltres no ha pas de ser així”.
6. És ben
comprensible que Lluc, com passa també en l’Evangeli
de Joan, ens presenti l’esdeveniment del Calvari com un gran “espectacle”
que tothom contempla. És l’espectacle
de l’home nou que emergeix com a
superació del Poder d’una manera
semblant a com la llum, en la
Creació inicial, va emergir de les
Tenebres. Aquest és el simbolisme de
la foscor que s’estén per tota la
terra. “Cap al migdia s’estengué
per tota la terra una foscor fins a mitja tarda: el sol s’havia eclipsat” (Lluc
23,44ss). Aquesta “foscor” evoca les tenebres
inicials, quan encara la paraula
de Déu no havia dit “Que existeixi la
Llum” (Gènesi
1,1). Ara, el gran crit de Jesús
és la paraula que “crida” i manifesta
l’home nou. “Jesús cridà amb tota la força: «Pare, confio el meu alè a les
vostres mans.»”. En Lluc, diferentment que en Marc, aquest “gran crit” de
Jesús són unes paraules que corregeixen la gran equivocació d’Adam i Eva (és a dir, de la Humanitat)
que van pretendre ser com déus, en
competència amb Déu malentès com a Poder.
(Gènesi
3,22).
7. Però,
al Calvari, les tenebres prenen un
nou significat. Les Tenebres inicials
eren per manca de llum, la qual
encara no havia estat creada. En canvi, les tenebres del Calvari són la conseqüència del refús dels Humans a la
Vida-que-es-dóna.
Però, com s’afirma explícitament en l’Evangeli
de Joan, així com “les Tenebres no
han pogut ofegar la Llum” (Joan
1,5), de manera semblant l’home-Poder
no ha pogut ofegar l’home-Amor.
Serà precisament en plena “hora de les
tenebres” que apareixerà l’espectacle
de l’Home-Amor.
8. Al
Calvari, amb Jesús, rei dels jueus,
Israel acompleix la seva missió de
fer brotar la Llibertat en el Món. Ara l’elecció
d’israel esdevé elecció universal.
La cortina del Temple propi i
exclusiu d’Israel, s’esquinça pel mig. L’accés a Déu queda obert a
tothom qui segueixi el camí de la vida-que-es
dóna.
9. En l’espectacle del calvari, uns es burlen de
l’Home sense Poder. D’altres l’increpen perquè no fa ús del seu “Poder” per salvar-se ell mateix i salvar
la resta dels crucificats. Però
d’altres entenen la Nova Creació, i l’acullen. La petició del Bon Lladre i la resposta que rep de
Jesús posa de manifest el gran dilema davant el qual cadascú s’haurà de
decidir.
L’espectacle del Calvari escenifica
els infinits “calvaris” de tots els
temps arreu de la humanitat. S’hi exhibeix la força homicida del Poder i la força humanitzadora de l’Amor (Vida-que-es-dóna). Tothom el veu, i tothom ha
d’escollir.
El Bon Lladre i el Centurió ja han escollit. Els altres, de moment, s’ho miren... (Lluc
23,42.47.49).
10. La
decisió que prengui cadascú no és pas neutra. En el camí de Jerusalem al
Calvari, hi ha una escena solemne i tràgica a la vegada. “Seguia una gran gentada del poble, i també moltes dones endolades, que
el planyien. Jesús es girà cap a elles i els digué: «Dones de Jerusalem, no
ploreu per mi: ploreu per vosaltres i pels vostres fills. Perquè vindran dies
que la gent dirà: “Felices les que no tenen fills, les entranyes que no han
posat ningú al món i els pits que no han criat.” Llavors diran a les muntanyes:
“Caieu damunt nostre”, i als turons: “Cobriu-nos.” Perquè si a un arbre verd
fan això, ¿què serà de l’arbre sec?»(Lluc
23,27).
Les dones són aquella part de la Humanitat
més directament activa en la gènesi i creixement de la Vida. Són les
“servidores de Vida” per excel·lència. Per contrast, els homes, amb la nostra dèria de buscar el Poder, massa sovint hem sigut “servidors de Mort”.
11. Camí
del Calvari, Jesús es para i es gira cap a les dones per dir-los: «No ploreu per mi: ploreu per vosaltres i
pels vostres fills. ... Perquè si a un arbre verd fan això, ¿què serà de
l’arbre sec?».
Aquesta
sentència possiblement fa referència a allò que passa amb el foc: les branques
verdes no cremen; en canvi les branques seques cremen ràpidament i acreixen el
foc. Jesús, és l’arbre verd
(literalment la branca verda). El seu
pas pel foc (la mort) no comportarà la seva destrucció. Jerusalem és l’arbre vell (soca vella) que “rebatran per
terra, a tu i als teus fills, i no hi deixaran pedra sobre pedra, perquè no has
sabut reconèixer el moment en què Déu et visitava” (Lluc
19,44).
12. Trist
destí el de les dones que donen al
Poble fills destinats, de fet, a
matar i a ser morts! St. Lluc evoca aquí amb llenguatge profètic la tragèdia de Jerusalem i de tot
Palestina l’any 70, quan va ser arrasada per les tropes romanes. Jerusalem evoca els horrors i la
destrucció de tantíssimes ciutats del món enter i de tots els temps. És el
“fruit natural” de l’opció per “Barrabàs,
un homicida”.
C. MISSATGE.
13. Tot
el relat de la Passió respira “pas” (pasqua) des d’una Humanitat
vella presidida pel Poder que
jutja, condemna, humilia i mata, a una Humanitat
nova presidida per l’Amor que
vivifica, exalta i “entronitza”. “T’ho
dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís” (Lluc
23,43).
L’espectacle del Calvari, dels
innumerables calvaris d’arreu del
món, es fa davant tothom, i mou tothom, sigui del Poble o de la Religió
que sigui, a convertir-se. “Tota
la gent que era present en aquell espectacle, després de contemplar tot
el que havia passat, se’n tornava donant-se cops al pit”. Donar-se cops
al pit no és encara la conversió, però ja manifesta penediment.
D:
RESPOSTA.
14. Comencem
la setmana santa. Fa un temps,
quan estàvem en situació de cristiandat,
tot ens invitava a “celebrar-la”. Ara vivim una situació socialment laica, i allò que queda de la “Setmana Santa”
sol tenir un significat sobretot folklòric.
Però tot ens va recordant que sempre tenim un pas a fer, una conversió
a realitzar, sigui o no “Setmana Santa”.
És
possible dedicar la Setmana Santa a fer vacances. Convivim amb altres persones
i no cal ser impertinents a causa de les nostres
pràctiques religioses. La resposta
que se’ns demana és per anar-la fent realitat cada dia i en cada situació:
passar d’una “vida-mantinguda” (fruit
fal·laç del Poder) a una “vida-que-es-dóna” (Amor), i experimentar
així, en la pròpia carn, la resurrecció ja inaugurada en Jesús
de Natzaret.
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1. Estem
en un món en el qual som a la vegada espectadors
i actors. Hi ha “Sants Sopars” (actors) i hi ha “Calvaris”
(espectadors). Com ens hi situem?
2. Poder i Amor són totalment contraris, però tenen en comú una cosa: es poden
exercir de cent mil formes diferents. Això fa que els puguem confondre.
¿Examineu de tant en tant els vostres comportaments per veure si són d’Amor o
de Poder?
VOCABULARI.
(Del Vocabulari de la Bíblia
Catalana Interconfessional: Jerusalem.
