2on. de Quaresma. Any B

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

 Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Marc 9, 2-10).

En aquell temps,

Jesús prengué Pere, Jaume i Joan,

els dugué tots sols dalt d’una muntanya alta

i es transfigurà davant d’ells:

els seus vestits es tornaren fulgurants,

i eren tan blancs que cap tintorer del món

no hauria pogut blanquejar-los així.

Se’ls aparegué Elies amb Moisès,

i conversaven amb Jesús.

Llavors Pere diu a Jesús:

«Rabí, que n’estem de bé aquí dalt!

Hi farem tres cabanes,

una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies».

No sabia pas què dir, d’esglaiats que estaven.

Llavors es formà un núvol que els cobria,

i del núvol estant va sortir una veu:

«Aquest és el meu Fill, el meu estimat;

escolteu-lo».

Immediatament, mirant al seu voltant,

ja no veieren ningú més,

sinó Jesús tot sol amb ells.

Mentre baixaven de la muntanya,

Jesús els manà que no referissin a ningú

allò que havien vist,

fins després que el Fill de l’home

hagués ressuscitat d’entre els morts.

Ells retingueren aquestes paraules

i discutien entre ells què volia dir

això de «ressuscitar d’entre els morts».

25. “Dir”. (Pere... no sabia pas què dir, d’esglaiats que estaven).

El verb “dir” és extraordinàriament present en la Bíblia.

“Dir”, en boca de Déu, manifesta el seu designi creador i humanitzador. És una acció eficaç. Déu diu, i queda fet allò que diu. “Déu digué: «Que existeixi la llum.» I la llum va existir” (Gènesi 1:3). O bé: Déu digué: «Que hi hagi un firmament enmig de les aigües, per a separar unes aigües de les altres». I va ser així. (Gènesi 1:6).

El quart Evangeli ens presenta Deu com a Paraula. I afirma: “Per ella tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense ella” (Joan 1:1).
Déu no solament és Paraula sinó que també ha fet l’Home com a fruit i continuador de la Paraula. “Déu digué: «Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres” (Gènesi 1:26). El quart Evangeli explicita aquest punt: “La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu” (Joan 1:1). Per tant: hi ha la Paraula que diu, i la Paraula dita. Expressat d’una altra manera: hi ha la Paraula engendradora (Déu-Pare) i la Paraula engendrada (Home-Fill). Però la Paraula engendrada no queda feta pel sol fet de ser dita; cal que accepti lliurement d'haver estat  engendrada i esdevenir, ella també, engendradora.

“Dir”, en boca de Jesús, posa de manifest la seva vinculació amb l’obra de Déu. Per això la paraula de Jesús també és eficaç: allò que diu, es fa. “Un leprós el vingué a trobar i, agenollat, li suplicava: «Si vols, em pots purificar.» Jesús digué: «Ho vull, queda pur.» I a l'instant li desaparegué la lepra i quedà pur” (Marc 1:40). També ho expressa el centurió romà que demanava la curació del seu criat: “Digues-ho només de paraula i el meu criat es posarà bo” (Mateu 8:8).

Com a Paraula engendrada, Jesús escolta el Pare, i ha de ser escoltat per tots aquells que assumeixin el designi humanitzador de Déu. “Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo” (Marc 9:7).

La Temptació.
L’Home, com a "paraula" fill de la Paraula, experimentarà la temptació de voler parlar pel seu compte, amb independència de la Paraula Inicial. “Si ets fill de Déu... digues que aquestes pedres es tornin pans” (Mateu 4:3). És a dir: Si ets paraula eficaç, fes servir aquesta força per fer la teva pròpia obra. Si tens la capacitat de dir, digues que ets déu i seràs “déu”, decidint sobre el bé i el mal (Gènesi 3:5).

Els Evangelis, d’alguna manera, són el relat d’aquesta temptació i de la seva superació. Exposen els entrebancs que Jesús, Paraula fidel a la Paraula (“està escrit”), troba en una Societat posseïda per l’Antihome (el Poder).

“Dir”, en boca de Pere (que, en els Evangelis, és el portaveu dels Dotze) expressa la paraula humana equivocada, que Jesús haurà d’anar corregint pacientment. “No sabia pas què dir (no sabia el que es deia), d’esglaiats que estaven”, hem llegit en el relat de la Transfiguració (Marc 9,6).

En els Evangelis, els Dotze fan de "pantalla de contrast" perquè sigui més visible la resposta fidel de Jesús (de l’Home). Pere diu, i Jesús ha de corregir. És una manera molt directa d’advertir-nos del perill de tergiversar la persona de Jesús i el seu missatge. És un toc d’atenció a fi de no caure en la temptació (com hi caigueren els Dotze).

 
En els Evangelis, Pere és el deixeble més "sòlid" de Jesús (“Ni que tots fallin, jo no”. Marc 14:29); i no obstant, serà precisament qui negarà Jesús de manera total: tres vegades seguides! “Jo no conec aquest home”. És a dir: jo no conec l’Home (Marc 14:66ss).

El gran perill dels deixebles de Jesús és negar l’Home, tot pretenent seguir Jesús com a “mestre”, “líder, “rei”, “fundador d’una religió”, “fill de Déu”, “messies”, “salvador”...
Jesús és l’Home, present en cada un dels humans. Només se’l pot seguir fent humanitat, sobretot amb els més deshumanitzats pel nostre món.    

“Dir”, en boca de l’Antihome (del Poder), expressa mentida, i és una paraula deshumanitzadora (homicida. Joan 8:44).
Amb tot, els Evangelis exposen una cosa molt interessant sobre la paraula dels Poderosos: per deshumanitzadora que sigui, queda “absorbida” en el Projecte més ampli de Déu. Déu escriu recte també amb les ratlles tortes dels Poderosos.
Els Evangelis ho fan notar amb expressions com Així es va complir el que estava escrit, o anunciat pels profetes,...
Alguns exemples entre moltíssims d’altres possibles:

-  Davant el decret d’Herodes de matar Jesús, Josep es llevà, prengué de nit el nen i la seva mare, se'n va anar cap a Egipte... Així es va complir allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: D'Egipte he cridat el meu fill (Mateu 2:15).

- Heu sortit a agafar-me armats amb espases i garrots...  Però tot això ha passat perquè es complís el que hi ha escrit en els llibres dels Profetes (Mateu 26:57).

- Perquè us asseguro que s'ha de complir en mi allò que està escrit: Ha estat comptat entre els malfactors Lluc 22:37).

- S'havien de complir les paraules escrites en els llibres de la seva Llei: M'odien sense motiu (Joan 15:25).

- Un cas especialment significatiu és el diàleg amb Pilat sobre el rètol de la Creu: ...Els grans sacerdots digueren a Pilat: «No hi escriguis: "El rei dels jueus". Posa-hi: "Aquest va dir: Jo sóc el rei dels jueus". Pilat contestà: «El que he escrit, ja està escrit.» (Joan 19:22). En aquest cas, la paraula de l’autoritat imperial coincideix amb allò que “ja està escrit”. A partir d’aquest moment el Crucificat esdevé Escriptura per a tothom ("escrita en hebreu, llatí, i grec").

- En el cas de Caifàs, és diu que va “profetitzar” quan va dir: ¿No us adoneu que val més que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi tot el poble? (Joan 15:50).

La eficàcia deshumanitzadora de la paraula dita pels Poderosos queda corregida en el Projecte global de Déu que, més enllà de la mort física, porta a la Vida Plena (Resurrecció). “A vosaltres, amics meus, us dic que no tingueu por dels qui maten el cos i després ja no poden fer res més” (Lluc 12:4).

1er. de Quaresma. B

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Marc 1:12-15).

En aquell temps,

l’Esperit empenyé Jesús cap al desert,

on passà quaranta dies, temptat per Satanàs.

Vivia entre els animals feréstecs

i l’alimentaven els àngels.

Després d’haver estat empresonat Joan,

Jesús es presentà a Galilea

predicant la Bona Nova de Déu;

deia:

«Ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop.
Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova.»

24. “Satanàs”.  (... passà quaranta dies temptat per Satanàs).

¿D’on surt, aquesta figura?

Si els humans no tinguéssim ulls, per a nosaltres no existiria la llum. Tampoc hauríem de patir per la foscor. Però, com que de fet tenim ulls, podem veure les coses il·luminades, i, per contrast, percebem també la foscor. Parlant amb propietat, la foscor no té realitat pròpia; és només la manera com nosaltres percebem la manca de claror. I, com que hem construït la nostra vida en funció de la llum, pot passar que patim molt intensament la "foscor", que és només una mancança.

Satanàs és una figura freqüent en la literatura oriental; i també en la Bíblia. Des de la Bíblia ha passat a l’imaginari de la cultura occidental.
La paraula “satanàs” en si mateixa significa “acusador”. D’aquí que pugui significar també adversari, enemic o fiscal. És la traducció grega de l’hebreu Satàn. La traducció grega de la Bíblia hebrea sol traduir Satàn també per Diable (Diàbolos, amb el mateix significat). 

En els Evangelis representa l’Antihome, en contrast amb l’Home. Els tres Evangelis Sinòptics manifesten aquest contrast entre Satanàs i l’Home després de l'escena del Baptisme de Jesús. Jesús, ple de l’Esperit Sant, és portat al desert per a confrontar-se amb l’esperit maligne (Satanàs) (Marc 1,13).

L’Evangeli de Marc no explica (com fan Mateu i Lluc) aquesta confrontació. O millor: no construeix cap escena especial per representar-la, sinó que serà durant tot el relat evangèlic que escenificarà aquesta confrontació de l’Home i l’Antihome.
El desenllaç, al final de l’Evangeli, és sorprenent: la victòria de l’Home no comporta la derrota de l’Antihome. És que l’Antihome no és ningú; és només la personificació de l’experiència de sentir la pròpia vida com una lluita. La lluita contra les pròpies limitacions.
No naixem plenament humans. Ens humanitzem progressivament reconeixent i acceptant el do de la vida, i col·laborant activament en la seva eclosió.

Aquesta “lluita” contra les limitacions originals ha creat la figura literària de “l’enemic” (“satan” en hebreu; “satanas” o “diable” en grec). És la "personificació ideològica" de tot allò que impedeix la plenitud humana, o s’hi oposa. I, com que aquesta Plenitud és també do de Déu, l’Enemic dels humans ho és igualment del pla de Déu.

En el llenguatge actual la figura de Satanàs potser es podria assemblar una mica amb la “Thanatos” ("Impuls de mort") de què parla el Psicoanàlisi.
Sigmund Freud va “deduir” la existència de Thanatos per a explicar determinats comportaments humans que no podia explicar a partir només de “Eros” ("Impuls de vida").

En la Psicologia actual no s’ha aconseguit encara un coneixement clar de la relació entre aquests dos impulsos, i de l’entitat de cadascun.
Per contra, el missatge bíblic afirma ben clarament que tot allò que existeix és bo i fruit d’un designi bondadós de Déu. “Déu veié que tot el que havia fet era molt bo” (Gènesi 1:31).

L’Evangeli de Joan torna a fer explícita aquesta afirmació: “Per ell (pel designi de Déu) tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense ell” (Joan 1:3).

Per a la Bíblia, ni Satanàs ni la Mort tenen realitat en si mateixos. Només expressen l’encara no de la Vida que continua creixent.

Els Evangelis ens presenten Satanàs com l’Amo (Lluc 4:6) o el Príncep o Sobirà d’aquest món (Joan 12:31). És molt convenient que la figura mitològica de “Satanàs” no ens distregui d’identificar correctament les forces deshumanitzadores de cada moment, nascudes de la manca d’humanitat i que prenen la forma de domini o de possessió d'uns sobre els altres. L’Evangeli de Joan ens ho adverteix d’una manera quasi tràgica: Després que Jesús (l’Home) es dóna a Judes en forma de pa (aliment), comenta: “En aquell moment, darrere el tros de pa, Satanàs va entrar dintre d'ell” (Joan 13:27). Seguidament, Judes sortí per anar a vendre l’Home per trenta monedes de plata.

També l'apòstol Pere és titllat per Jesús de "Satanàs" quan pretén apartar-lo de la Creu. Tot i que Pere acabava d'expressar la "identitat" de Jesús (Mateu 16,16), encara no havia entès quin camí porta a l'autèntica HUMANITZACIÓ (Mateu16,23). 

6è diumenge de durant l'any B

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Marc 1,40-45).

En aquell temps,

es presentà a Jesús un leprós,

s’agenollà i li digué, suplicant-lo:

«Si voleu, em podeu purificar.»

Jesús, compadit, el tocà amb la mà i digué:

«Sí que ho vull: queda pur.»

A l’instant la lepra desaparegué i quedà pur.

Tot seguit Jesús el va fer marxar,

després de recomanar-li seriosament

de no dir-ho a ningú,

sinó d’anar a fer-se examinar pel sacerdot,

oferir per la seva purificació

el que Moisès havia ordenat

i certificar que ja era pur.

Però ell, així que se n’anà,

començà de proclamar-ho davant la gent

i de fer-ho conèixer pertot arreu,

tant, que Jesús ja no podia

entrar manifestament als pobles

i havia de quedar-se a fora,

en llocs despoblats.

Però la gent venia a trobar-lo de tot arreu.

23. “Tocar”. (Jesús, compadit, el tocà amb la mà...).

El tacte és el sentit de la comunicació personal més directa. El contacte entre persones posa, d’alguna manera en comú les seves vides. Si hi ha bondat, el contacte comunica bondat. Si hi ha malícia, el contacte comunica malícia.
Amb el tacte transmetem l’amor o l’odi, la valoració de l’altre o el menyspreu per a ell. Amb el tacte estimem o violem.

En la Llei jueva, si hi ha contacte amb una persona legalment impura, l’altra persona queda també contagiada. La impuresa guanya. Les lleis sobre la impuresa trencaven la convivència. Només els sacerdots podien alliberar de la impuresa legal. Mentre una persona era legalment impura, se la considerava subjecta a l’esperit impur.

Els Evangelis ens presenten una gran i alliberadora novetat: l’home Jesús, no sacerdot, és ple d’Esperit Sant. L’Esperit Sant és més fort que l’esperit impur. Quan Jesús “toca” un impur, “guanya” l’Esperit Sant. Només cal una cosa: creure. Creure que l’Home ha rebut l’Esperit Sant, la plenitud del qual veiem manifestada en l’home Jesús. La impuresa del leprós no contagia Jesús sinó que “guanya” la força salvadora de Jesús i passa al leprós, que es posa immediatament bo.

La Llei sobre la impuresa és fruit de manca de fe. “Déu veié que tot el que havia creat era bo” es diu ja en el primer capítol de la Bíblia (Gènesi 1:31). La impuresa, feta Llei, neix de la por als altres, d’un pervers sentiment de superioritat, de voler decidir per als altres què està bé i què està malament.

Tocant el leprós amb la mà, Jesús el torna a connectar amb la Humanitat. L’humanitza.
L’Home ha nascut de l’alè de vida de Déu mateix. Després de ser modelat amb pols de la terra, “li va infondre l'alè de vida, i l'home es convertí en un ésser viu” (Gènesi 2:7). Això no s’ha d’entendre com un llenguatge científic, sinó com un relat literari per expressar l’experiència humana des de la fe. 
I des de la justícia: perquè tots els homes tenim la mateixa dignitat. La divisió entre purs i impurs és una injustícia feta des de situacions de privilegi.

En la cultura occidental el sentit del tacte sovint és vist amb malfiança. Als inicis del Cristianisme, el missatge de Jesús va prendre, com a llenguatge, la Cultura del moment, marcada pel Neoplatonisme. El Neoplatonisme té una arrel dualista: contraposa “esperit” i “matèria”. L’esperit seria bo i noble; la matèria seria corruptible i innoble. I la vocació de cadascú seria dominar la matèria per alliberar l’esperit.
Aquesta mentalitat dualista, encara que mai acceptada oficialment, es va infiltrar fortament en l’espiritualitat occidental vehiculada pel Cristianisme. El Tacte hi era considerat massa lligat a la matèria. No ha tingut la sort de la Vista i de l’Oïda, més “espirituals” per la seva capacitat de captar la bellesa.

En canvi en els Evangelis, el sentit del Tacte és fonamental. “Li van portar tots els malalts i li demanaven que els deixés tocar ni que fos tan sols la borla del seu mantell. I tots els qui el van tocar quedaren curats” (Mateu 14:36.  Marc 3:10; 6:56.  Lluc 6:19. Fins i tot els difunts, tocats per Jesús, recobren la vida (Lluc 7:14).

Un gest especialment significatiu és imposar les mans per transmetre a una altra persona la pròpia “força”. Jesús imposa les mans als nens i als malalts (Mateu 19:13; Marc 6:5; Lluc 4:40). Un gest màgic? No. És llenguatge de comunió.

A través del tacte s’expressa l’amor humanitzador, però també l’odi deshumanitzador. Jesús rep el petó de Judes, tràgica al·legoria de tota la traïdoria de què és capaç l’ésser humà. “¿Amb un bes traeixes el Fill de l'home?”
En Jesús, els Evangelis ens presenten l’Home escopit, bufetejat, assotat, torturat fins a la aniquilació, si fos possible. Però l’esperit maligne, nascut d’una perversió de l’esperit que Déu ha alenat en l’Home, de cap manera pot acabar vencent. “Sí que ho vull: queda pur. A l’instant la lepra desaparegué i quedà pur”.

Diumenge 5. Any B

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Marc 1,29-39).

En aquell temps,

Jesús, sortint de la sinagoga,

se n’anà amb Jaume i Joan a casa de Simó i Andreu.

La sogra de Simó era al llit amb febre,

i llavors mateix ho digueren a Jesús.

Ell li va donar la mà i la va fer llevar,

la febre li desaparegué

i ella mateixa els serví a taula.

Al vespre, quan el sol s’havia post,

li portaren tots els malalts i els endimoniats.

Tota la ciutat s’havia aplegat davant la porta

i ell va curar molts malalts de diverses malalties;

va treure molts dimonis,

i no els deixava parlar, perquè sabien qui era.

De bon matí, quan encara era fosc,

es llevà, se n’anà a un lloc solitari

i s’hi quedà pregant.

Simó, amb els seus companys, sortí a buscar-lo.

Quan el trobaren li digueren:

«Tothom us està buscant.»

Ell els digué:

«Anem a d’altres llocs, als pobles veïns,

i també hi predicaré,

que aquesta és la meva missió.»

I anà per tot Galilea,

predicant a les sinagogues de cada lloc

i traient els dimonis.

22. "Sortir".  (Jesús, sortint de la sinagoga...)

El verb “sortir”, en les seves diferents formes, té una gran presència en els Evangelis. En moltíssims casos vol ser com un eco de l’Èxode (Sortida). El relat que es llegeix aquest diumenge comença amb la “sortida” de la Sinagoga. Sorprenentment, els manuscrits antics divergeixen en la forma que hi té el verb sortir: uns el posen en singular (Qui surt és Jesús, amb els deixebles), altres el posen en plural (Qui surten són els deixebles, seguint Jesús). Jo no puc tenir opinió pròpia sobre aquest punt perquè em falten els coneixements necessaris. No obstant −tot i la diferència de significat segons sigui en singular o plural− penso que, tenint en compte tot l’Evangeli de Marc, el missatge que es vol donar és clar: la Sinagoga, com institució, ha estat convertida pels seus responsables (Grans Sacerdots i Mestres de la Llei) en un àmbit d’esclavitud; és a dir: en una institució “possessiva” de la qual convé sortir-ne per assolir la Llibertat. Aquest és el manament explícit que Jesús dóna a l’esperit maligne: “Calla, i surt d’aquest home” (Lluc 4,35 i Marc 1,25). Que, gramaticalment, el manament no vagi dirigit a l’home posseït sinó a l’esperit maligne, és per simple coherència conceptual. La “sortida” té per destí la Llibertat; però no es pot “manar” a algú de ser lliure, perquè la Llibertat neix només de la llibertat. No s’és lliure “per obediència”! Així, doncs, el manament és donat directament a l’esperit maligne, però és per indicar al “posseït” que, per “des-posseir-se”, ha de sortir de l’àmbit possessiu en què ha acceptat d’estar.
Quan l’evangeli diu “sortint de la sinagoga” es refereix a que, amb Jesús com un nou Moisès, els deixebles, inclòs el nou “desposseït”, surten de la Sinagoga per anar a casa dels "germans" Simó i Andreu.

Aquesta “casa” dels germans Simó i Andreu és ben singular. Tot i ser “de Simó i Andreu”, en els Evangelis representa la casa de la Comunitat de Jesús on l’activitat normal és el servei mutu, i on Jesús es troba “a casa”. Serà una casa oberta per a tothom: “Tota la ciutat s’havia aplegat davant la porta...”. El nou Moisès va congregant-hi la multitud per al nou Èxode, que ja no consistirà en sortir d’un país sinó en alliberar-se de les servituds ("ser posseït" i malalties) de cadascú, començant per la febre que impedia a la sogra de Simó servir a la Comunitat.

Però la Comunitat alternativa a la Sinagoga no és pas encara del tot lliure. A part de la febre, encara no ha superat del tot la inclinació a ser “possessiva”: “Tothom us està buscant...”. Però Jesús replica: Anem a d’altres llocs, als pobles veïns, i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió.

Segons els Evangelis, es podria dir que viure és sortir. Tota vida comença dintre, posseïda; i "créixer" consistirà en sortir, desposseir-se, avançar cap a la llibertat. Després, des de la llibertat, la vida ens porta altra vegada cap als altres per ser-hi fent comunitat.
El recorregut és clar; fer-lo, ja és més complicat. Perquè l’experiència ensenya que també la Comunitat té tendència a tornar-se possessiva. Quan això passa, cal rectificar, o recobrar l’actitud d’èxode.

Tot èxode, vist des d’una mentalitat possessiva, serà jutjat com una infidelitat. Però no ho és en absolut, perquè tota Comunitat autèntica ha de tenir com horitzó la Comunitat universal en la qual no hi quedi ni rastre de “sentiment possessiu”.

El gran Èxode que avui està experimentant l’Església en els països de tradició cristiana potser sigui una reacció a l’actitud possessiva que s’hi havia instal·lat. Molts, segons diuen ells mateixos, han sortit de l’Església per a ser més lliures. Enhorabona, si ho han aconseguit. Amb el seu èxode ajuden a la resta a retrobar el missatge de l’Evangeli. Les Esglésies cristianes, o som llavor de llibertat, o fem nosa en el nostre món, ja prou complicat en si mateix.