19è. Diumenge. C. "Tresor".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Lluc 12,32-48).

Nota:

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«No tingueu por, petit ramat:

el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne.

Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten.

Feu-vos bosses que no s’envelleixin,

aplegueu-vos al cel un tresor que no s’esgotarà;

allà els lladres no s’hi acosten

ni les arnes no fan malbé res.

On teniu el vostre tresor hi tindreu el vostre cor.

»Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos.

Feu com els criats,

que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces

per poder obrir la porta tan bon punt trucarà.

Feliços els criats

que l’amo trobarà vetllant al moment de la seva arribada.

Amb tota veritat us dic que se cenyirà,

els farà seure a taula,

i ell mateix passarà a servir-los d’un a un.

Feliços si els trobava sempre vetllant,

ni que vingués a mitjanit o a la matinada.

Estigueu-ne segurs:

si el cap de casa hagués previst l’hora que el lladre vindria,

no hauria permès que li entressin a casa.

Estigueu a punt també vosaltres,

que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.»

Pere li preguntà:

«Senyor, aquesta paràbola,

la dieu només per a nosaltres o per a tothom?»

El Senyor li respongué:

«Qui és l’administrador fidel i prudent,

a qui l’amo confia el personal de servei

perquè els doni a temps l’aliment que els pertoca?

Feliç aquell servent si l’amo, quan arriba, troba que ho fa així:

us asseguro que li confiarà tots els seus béns.

Però si aquell servidor pensava:

«El meu amo triga a venir»,

i començava a pegar els criats i les criades,

a menjar, a beure i a embriagar-se,

el seu amo tornarà el dia que ell no sospita

i a una hora que ell no sap,

i el condemnarà a la pena dels traïdors.

L’esclau que, coneixent la voluntat del seu amo,

no ha preparat o no ha executat allò que l’amo volia,

rebrà de valent.

Però el qui, sense saber què volia l’amo,

ha fet coses que mereixien assots,

rebrà més poc.

Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt,

tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més.»

109. Tresor. (On teniu el vostre tresor hi tindreu el vostre cor.).

Un Tresor és el conjunt de béns en què l’ésser humà diposita la seva seguretat, present o futura.
Hi ha moltes classes d’éssers humans, i això fa que siguin moltes les coses que poden ser convertides en tresor.

Hi ha humans per als quals el seu tresor són els diners. Per a altres, és la fama o ser socialment coneguts. En canvi per a altres, el seu tresor pot consistir en passar desapercebuts; o la seva la seva solitud. Per a altres pot ser tenir molts amics,...

La Bíblia ens diu que un bon amic és un tresor (Siràcida 6:14); també ho és una esposa forta (Proverbis 31:11). Per suposat, segons la Bíblia, el millor tresor són els preceptes del Senyor (Proverbis 7:1), o la saviesa (Siràcida 51:28).

En el relat que hem llegit, Jesús ens invita a distingir entre tresors insegurs que es fan malbé o poden ser robats, i tresors segurs "al cel", on ni s’arnen ni poden ser robats; a més de ser inesgotables.

¿Com s’aplega un tresor al cel? ¿Es refereix a tresors espirituals com podrien ser els mèrits davant Déu, o les indulgències que concedeix l’Església? ¿Serien els sofriments viscuts amb paciència, o les obres de misericòrdia fetes per l’amor de Déu? ¿Seria mantenir la fe, el millor tresor?

La sentència de Jesús és un toc d’alerta. El “tresor al cel” és una manera de dir-nos que no hem d’estar lligats a cap tresor, d’una manera semblant a com “creure en Déu” significa no creure en cap dels ídols o imatges de Déu que contínuament ens anem construint (Èxode 20:4).
Fer-se un tresor al cel significa alliberar-se de tots els “tresors”, inclosos els considerats espirituals.

Si, com a fidels de la religió cristiana, mirem la nostra l’Església, potser descobrirem que l’hem anat convertint en una gran col·lecció de tresors. N’hi ha per a tots els gustos i per a cada moment i situació. Sovint hem convertit en tresor la seva història, o els seus personatges, o els seus dogmes, la seva doctrina, els seus arguments, les seves catedrals, la seva música, els seus mèrits, els seus miracles, els seus màrtirs, els seus sants, la seva estructura, les seves obres socials,...
Tresors i més tresors en què la gent d’Església sovint “hem posat el cor”. I aquest posar-hi el cor ens ha impedit o ens impedeix d’estar a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos, per esperar l’Amo quan tornarà de la festa de noces; ens ha impedit i ens impedeix esperar el Fill de l’home que vindrà a l’hora menys pensada (Lluc 12,40).

L’arribada del Fill Home; és a dir, la arribada de l’Home: heus aquí l’únic autèntic tresor, que anem construint al cel, on els lladres no s’hi acosten ni les arnes no fan malbé res.
L’arribada de l’Home no es refereix pas, com alguna vegada s’ha dit, al moment de la mort. Tampoc no es refereix a la segona vinguda de Jesucrist entesa d’una manera puntual.
L’Home, l’anem construint ara i aquí. I és un tresor al cel perquè participem en un projecte que és de Déu.

L’Home van "arribant" cada vegada que algú és fa més humà fent humanitat. És el nostre tresor segur, perquè el nostre "futur" està en la mateixa HUMANITAT que, en comunió, entre TOTS anem construint.

 

18è diumenge. C. "Herència".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Lluc 12,13-21).

En aquell temps,

un de la gent digué a Jesús:

«Mestre, convenceu el meu germà

que es parteixi amb mi l’herència.»

Jesús li contestà:

«Bon home, qui m’ha encomanat a mi

que fes de jutge o de mediador entre vosaltres?»

Llavors digué a tothom:

«Vigileu!

Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses,

perquè ni que algú tingués diners de sobres,

els seus béns no li podrien assegurar la vida.»
I els ho explicà amb una paràbola:

«Un home ric va treure de les seves terres

unes collites tan abundants que no tenia on guardar-les.

Tot rumiant es va dir:

ja sé què faré: tiraré a terra els meus graners,

en construiré de més grans,

hi guardaré tot el meu gra i les altres mercaderies meves

i em diré a mi mateix:

“Tens reserves per a molts anys:

reposa, menja, beu, diverteix-te.”

Però Déu li digué:

“Vas errat!

Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida

i tot això que volies guardar-te, de qui serà?

Així passa amb tothom qui reuneix tresors per a ell mateix

i no es fa ric als ulls de Déu”.»

108. Herència. (Mestre, convenceu el meu germà

que es parteixi amb mi l’herència).

Per entendre aquest relat és convenient fer atenció a la paraula “germà” i tenir en compte que el missatge de Jesús es viu formant  comunitats de germans. Aquí es parla d’un germà que reclama participar en una herència.

En les comunitats de germans és essencial (hauria de ser essencial) la comunicació de béns (Actes 2:44. També 4:32). Però això pot moure algú a participar en una comunitat només per reclamar part de “l’herència”. Si Lluc ens ofereix aquest relat, deu ser perquè existien problemes ja en les primeres comunitats cristianes (Actes 6:1).
Però, en tot cas, avui i en els nostres àmbits, aquest relat té una gran i dramàtica actualitat, encara que de forma diferent.

Mestre, convenceu el meu germà que es parteixi amb mi l’herència. Avui aquestes paraules són dirigides a l’Església. Les diuen els econòmicament pobres; les diuen els pobres de professió; i les diran sobretot els poderosos de torn, que sempre busquen la manera de controlar els béns dels altres.
Venim d’una situació de cristiandat en què l’Església, com a organització paral·lela a la civil, participava directament en la vida de la societat. Una de les feines que, de fet, li eren delegades era l’atenció als pobres. En la gran majoria de pobles existia (i existeix encara) Càritas, i altres formes eclesials de beneficència més o menys organitzada.
Però avui ens trobem en una nova situació. La societat disposa dels seus propis Serveis Socials. A més, la majoria vivim en una societat urbana. Això comporta un cert desconeixement de la situació real de les persones concretes i de les seves possibles necessitats. A l’hora d’ajudar, poden ser convenients certs mecanismes de control, que l’Església no ha d’exercir ni tenir.

Què fer? En els països d’antiga Cristiandat, l’Església es troba amb una immensa herència patrimonial històrica. ¿És aquesta “l’herència” a compartir?
Donada la nova situació ¿no caldria qüestionar uns serveis per als quals, cada vegada més, les comunitats cristianes no tindran ni mitjans eficaços ni legitimitat?

La permanència de residus de cristiandat provoca un creixent refús social. I amb raó: perquè el paral·lelisme d’estructures civils i religioses no és viable en una societat laica, ni tampoc és coherent amb el missatge evangèlic.
Progressivament l’Economia de l’Església anirà esdevenint “escandalosa” en una societat que funciona amb altres criteris (a menys que es convertís en una empresa com totes les altres empreses, la qual cosa la faria escandalosa evangèlicament).

En aquests moments en què l’Església rep crítiques i rebuig de tots cantons, existeix la temptació d’arrapar-nos a Càritas per convèncer-nos i mostrar a tothom que encara som útils i necessaris.
Però ¿estem segurs que el servei de Càritas (fet certament amb la major bona voluntat de tants Voluntaris) ajuda realment als pobres?
Els pobres venen a les parròquies a demanar diners. I mentre l’Església sigui rica, ni que sigui amb béns patrimonials, cal compartir. “Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten” (Lluc 12:33).

Però l’Església hauria de ser de tal manera que pogués repetir amb veritat aquelles paraules de Pere a l’invàlid que li demanava caritat: De plata i d’or no en tinc, però el que tinc, t’ho dono: en el nom de Jesucrist, el Natzarè, aixeca’t i camina! (Actes 3:6).

Heus aquí la única herència vàlida que l’Església pot tenir, i ha de compartir amb tothom qui vulgui participar-hi.

 

 

17è. Diumenge C. "Pregar".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Lluc 11,1-13).

Un dia Jesús pregava en un indret.

Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà:

«Senyor, ensenyeu-nos una pregària

com la que Joan ensenyà als seus deixebles».

Jesús els digué:

«Quan pregueu digueu:

Pare, que sigui honorat el vostre nom,

que vingui el vostre Regne,

doneu-nos cada dia el nostre pa,

i perdoneu-nos els pecats,

que nosaltres mateixos també perdonem

tots els qui ens han ofès,

i no permeteu que caiguem en la temptació».

Després els deia:

«Si algú té un amic,

i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu:

Amic, deixa’m tres pans,

que acaba d’arribar de viatge un amic meu

i no tinc res per donar-li.

¿Qui de vosaltres li respondria de dins estant:

No m’amoïnis;

la porta ja és tancada i jo i els meus fills ja som al llit;

no em puc aixecar a donar-te’ls?

Us asseguro que,

si no us aixecàveu per fer un favor a l’amic,

la mateixa impertinència us obligaria a aixecar-vos

per donar-li tots els pans que necessita.

I jo us dic: demaneu, i Déu us donarà,

cerqueu, i trobareu,

truqueu, i Déu us obrirà,

perquè tothom qui demana obté,

tothom qui cerca troba,

a tothom qui truca, li obren.

Si un fill demana un peix al seu pare,

¿qui de vosaltres li donaria una serp en lloc del peix?

O bé, si li demana un ou,

¿qui de vosaltres li donaria un escorpí?

Penseu, doncs, que si vosaltres que sou dolents

sabeu donar coses bones als vostres fills,

molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen.»

107. Pregar. (Un dia Jesús pregava en un indret.).

Als Evangelis trobem dues classes de pregària.
Una seria la pregària contínua. El creient viu sentint-se sustentat per una Presència benèvola i amorosa. No necessita expressar-se amb fórmules apreses ni amb paraules explícites. És un sentiment.

L’altra seria la pregària ocasional. Són moments en què la persona es fa explícitament conscient de la presencia de Déu, i busca la connexió amb Ell parlant-li i, sobretot, escoltant-lo. En aquest cas poden ser útils fórmules i oracions apreses, especialment les que ens han deixat els mestres de pregària (que en realitat són mestres en humanitat). En les pregàries apreses parlem i escoltem a la vegada.

Els Evangelis ens ofereixen moments explícits de Jesús pregant. Solen indicar situacions intenses en la seva missió.

El relat llegit fa notar que els deixebles, veient Jesús pregar, quan hagué acabat, li demanen que els ensenyi una pregària.
Jesús els ensenya el Parenostre.
El Parenostre ens ha arribat en una doble versió: la de l’Evangeli de Mateu (Mateu 6:9) i la de Lluc, que tenim aquí.

Quan pregueu digueu: Pare,...
Aquesta introducció resulta fonamental per entendre les moltes coses que els Evangelis ensenyen sobre la pregària.
Pot sorprendre allò que diuen sobre la seva eficàcia: Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà...(Lluc 11,9). L’Evangeli de Marc encara és més incisiu: Per això jo us dic: tot allò que demaneu en la pregària, creieu que ja ho teniu concedit, i ho rebreu. (Marc 11:24). Vegeu també Joan 15,7.

Els psicoanalistes parlen de la força de l’autosuggestió, que a vegades funciona. Però Jesús no ens proposa cap exercici d’autosuggestió sinó de confiança filial.
La seva pregària a Getsemaní n’és el paradigma: “...s’agenollà i pregava dient: Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva”. (Lluc 22:41).
No és que hi hagi dues voluntats: la de Jesús i la del Pare. Hi ha només la voluntat del Pare que Jesús fa seva perquè confia que és la millor per a ell, sigui la que sigui; encara que sigui la seva passió i mort. Això no significa que la passió i mort siguin voluntat del Pare. Al contrari: la seva confiança filial porta Jesús a creure que la voluntat del Pare és el millor do que pot rebre: la plenitud de comunió amb Ell.

La passió i mort no són voluntat de Déu sinó mala voluntat d’aquells que han optat pel Poder i no per la Comunió. Però la passió i mort de Jesús (i de tot home just) es converteix en una nova i definitiva crida a la conversió. És aquesta, la voluntat del Pare. De fet, el centurió que va dirigir la passió i mort de Jesús, va respondre a aquesta la crida (Lluc 23:47); també el Bon Lladre (Lluc 23:42). D’altres, potser, no hi responguin. Depèn de cadascú.
L’acceptació, per part de Jesús, de la seva passió i mort significa la seva plena comunió amb el Pare (Resurrecció).

Tothom qui demana, rep.
Aquestes paraules que l’experiència sembla negar tan clarament, són acceptades com a vertaderes des d’una confiança filial en el Pare. Pregar no significa creure en la força de formules màgiques per canviar la successió dels fets. Tampoc no és invocar influències dels sants més sants perquè posin les coses a favor nostre. Tampoc no es tracta d’una manera d’aconseguir que Déu faci la nostra voluntat.
Pregar és anar acreixent la confiança en l’amor del Pare que crida tots els homes a participar de la seva Vida-Comunió. Fins arribar a la plenitud de Jesús: Pare: a les teves mans confio el meu esperit (Lluc 23:46).

 

16è. Diumenge.C. "Marta i Maria".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Lluc 10,38-42).

En aquell temps,

Jesús entrà en un poblet, i l’acollí una dona que es deia Marta.

Una germana d’ella que es deia Maria,

asseguda als peus del Senyor, escoltava la seva paraula,

mentre Marta estava molt atrafegada per obsequiar-lo.

Marta, doncs, vingué i digué:

«Senyor, no us fa res que la meva germana

m’hagi deixat sola a servir?

Digueu-li, si us plau, que m’ajudi.»

El Senyor li respongué:

«Marta, Marta,

estàs preocupada i neguitosa per moltes coses,

quan només n’hi ha una de necessària.

La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa.»

106. Marta i Maria. (...l’acollí una dona que es deia Marta. Una germana d’ella que es deia Maria...).

El nom “Marta” només apareix, en la Bíblia, en aquest episodi de Lluc i en dos episodis de Joan (11:1  i  12:2). Sempre acompanyada de “Maria”, aquestes dues germanes tenen un significat una mica diferent en els dos Evangelis. En l’Evangeli de Lluc es contraposen; en canvi en l’Evangeli de Joan, juntament amb el germà difunt ressuscitat Llàtzer, es complementen.
Aquí em refereixo només al significat de les dues germanes en aquest episodi de Lluc. És a dir: contraposades.

La trobada de Jesús amb Marta i Maria expressa vivències de la comunitat cristiana, entesa com a comunitat de germans. En aquest punt coincideixen els dos Evangelis.
En el relat de Lluc s’hi escenifica un problema que segurament, en un moment o altre, experimenten tots aquells que intenten donar forma comunitària a la vivència de l’Evangeli.

És difícil determinar si Marta i Maria eren dues persones individuals reals. El fet que tinguin nom propi ho suggereix. Però també és possible que allò que es vol ressaltar amb el nom propi sigui, per una part, el significat dels mateixos noms, i per una altra, evocar situacions reals i concretes en el procés de fer comunitat.
 

Marta significa “senyora” en arameu; Maria té un significat que, tot i no poder-lo assenyalar com una etimologia científica, popularment s’entén com a companya femenina de l’home. En aquest sentit pot ser aplicat a l’esposa, a una amiga, a una germana,... Per això és tan freqüent en la Bíblia (>Maria).

En l’episodi que hem llegit, Marta pretén fer realment de senyora, tant en relació a la casa on és acollit Jesús, com en relació a la seva germana Maria, com, fins i tot, en relació a Jesús. En canvi Maria fa de companya, tant en relació a la seva germana com, sobretot, en relació a Jesús.

Reals o només figuratives, les dues germanes representen dos moments de l’experiència comunitària.
En un primer moment, s’intenta fer comunitat sobretot amb serveis concrets, activitats programades, coses que “s’han de fer”... descuidant força la vivència directa de la comunió.
Serà en un segon moment, potser després de constatar les limitacions i defectes del primer moment, que s’intentarà fer "comunitat" fent comunió. Des de la vivència de la comunió es veurà millor quines són les activitats, serveis i renúncies que permetran créixer en comunió i en vida comunitària.

Marta, en el relat d’avui, visualitza el primer moment, i Jesús l’adverteix del perill que comporta no superar-lo. Maria visualitza el segon moment: aquell en què la comunitat és viscuda com a espai de comunió, de gaudi i de festa. Maria i Jesús “festegen”. Aquest és l’aspecte primordial que expressarà l’Evangeli de Joan, posant la resurrecció de Jesús en un hort-jardí, evocació explícita del Jardí terrenal “perdut” pels primers pares. (Joan 20:11ss).

 

15è. Diumenge. C. "Pròxim".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Lluc 10,25-37).

En aquell temps,

un mestre de la Llei, per provar Jesús s’alçà

i li va fer aquesta pregunta:

«Mestre, què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?»

Jesús li digué: «Què hi ha escrit a la Llei? Què hi llegeixes?»

Ell contestà:

«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,

amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament,

i estima els altres com a tu mateix.»

Jesús li diu: «Has respost bé: fes-ho així i viuràs.»

Ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús:

«I per a mi, qui són aquests altres?»

Jesús prosseguí:

«Un home baixava de Jerusalem a Jericó

i caigué en mans de lladres, que el despullaren,

l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort.

Casualment baixava pel mateix camí un sacerdot que el veié,

però passà de llarg per l’altra banda.

Igualment un levita, quan arribà al lloc,

passà de llarg per l’altra banda.

Però un samarità que viatjava per aquell indret,

quan arribà i el veié se’n compadí, s’hi acostà,

li embenà les ferides, després d’amorosir-les amb oli i vi,

el pujà a la seva pròpia cavalcadura,

el dugué a l’hostal i se n’ocupà.

L’endemà, quan se n’anava,

donà dues monedes de plata a l’hostaler dient-li:

Ocupa’t d’ell i, quan jo torni,

et pagaré les despeses que hagis fet de més.

Quin d’aquests tres

et sembla que va veure l’altre que hem d’estimar,

en l’home que havia caigut en mans de lladres?»

Ell respongué: «El qui es va compadir d’ell.»

Jesús li digué: «Doncs tu fes igual.»

105. Els altres  (→Pròxim). («I per a mi, qui són aquests altres?»).

El Missal tradueix la paraula original grega “plesion” per “els altres”. Encara que la traducció resulta correcta, queda "trencada" l’estructura lògica de la pregunta del mestre de la Llei.
No té gaire sentit preguntar qui són “els altres”. En canvi, sí que té sentit preguntar quin és el “pròxim" que he d’estimar, perquè tots tenim diferents proximitats en relació a les persones del nostre entorn: família, familiars, conciutadans, paisans, germans d’una mateixa religió, d’un mateix partit, immigrants,... De fet, aquest era el punt discutit entre els mestres de la Llei.
La pregunta feta a Jesús era sobre una qüestió realment discutida.

Ben entesa la pregunta, es veu més clarament la novetat que aporta la paràbola, que servirà perquè el mateix mestre de la Llei es doni a si mateix la resposta que demana a Jesús. La paràbola no pretén “solucionar” el punt discutit sinó que invita a entendre diferentment la pregunta .

Cal fixar-se en la singularitat dels quatre protagonistes de la paràbola: un home mig-mort, un sacerdot, un levita i un samarità.
El camí del "sacerdot" el porta directament a l’home mig-mort. Com que la "puresa" dels sacerdots els exigia no tocar cap cadàver, el sacerdot evita contaminar-se passant per l’altra banda (Levític 21:1.11. També Nombres 5:2).

Una cosa semblant succeeix amb el "levita" que, al Temple, ajudava els sacerdots. Però aquí la paràbola introdueix un detall significatiu: del levita no es diu que "passi per aquell camí" sinó que, "quan arribà al lloc", passà per l’altra banda. Possiblement aquí la paraula “lloc” vulgui evocar el Temple. En el parlar habitual dels jueus, hom es referia al Temple com “el Lloc”. Així s’insinuaria que el levita no compleix el seu deure de servir el Lloc, perquè, en aquest cas, "el Lloc" era precisament l’home mig-mort.

El relat vol posar de relleu el "contrast" entre els servidors del Temple o "del Lloc", i el samarità.
Els samaritans eren tinguts per pecadors i incrèduls. El samarità fa aquell camí no pas per anar al Temple sinó als seus negocis. El sacerdot i el levita han vist el mig-mort i s’han apartat per no contaminar-se. En canvi el samarità no té problemes “religiosos” que l’impedeixin “tocar” un mig-mort. Diferents verbs descriuen la seva acció progressivament humana i humanitzadora: el veié, se’n compadí, s’hi acostà, li embenà les ferides, el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal, se’n ocupà, pagà l’hostaler, i (quan torna) acabarà de pagar el que hi hagi de més. Evidentment, la paràbola vol ser una crítica directa a una religió que serveix d’excusa davant la urgència humanitzadora.

La paràbola és d’una claredat que no permet dubtes. I també la conseqüència és clara: Doncs tu fes igual.
El  tingut per "pecador" és presentat com a “model” per al mestre de la Llei. No es tracta de veure fins a quin nivell de proximitat obliga la Llei sinó de “fer-nos llei” de la necessitat i del bé de l’home concret amb qui ens trobem, sigui qui sigui.
Estimar el pròxim no significa estimar qui està a la vora, sinó acostar-se a qui et trobes pel camí i et necessita.

Escric aquestes paraules quan a les fronteres dels legalistes Estats Europeus s’amunteguen milers i milers de refugiats i immigrants, refusats amb tota mena de mètodes humans i inhumans, i el Mare Nostrum s'està convertint en un fossar per a milers d’éssers humans. No sé fer-hi cap comentari. Només un crit: Europeus, tornem en si!!! Per dignitat! Per amor al Pròxim!