18è diumenge. C. "Herència".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Lluc 12,13-21).

En aquell temps,

un de la gent digué a Jesús:

«Mestre, convenceu el meu germà

que es parteixi amb mi l’herència.»

Jesús li contestà:

«Bon home, qui m’ha encomanat a mi

que fes de jutge o de mediador entre vosaltres?»

Llavors digué a tothom:

«Vigileu!

Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses,

perquè ni que algú tingués diners de sobres,

els seus béns no li podrien assegurar la vida.»
I els ho explicà amb una paràbola:

«Un home ric va treure de les seves terres

unes collites tan abundants que no tenia on guardar-les.

Tot rumiant es va dir:

ja sé què faré: tiraré a terra els meus graners,

en construiré de més grans,

hi guardaré tot el meu gra i les altres mercaderies meves

i em diré a mi mateix:

“Tens reserves per a molts anys:

reposa, menja, beu, diverteix-te.”

Però Déu li digué:

“Vas errat!

Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida

i tot això que volies guardar-te, de qui serà?

Així passa amb tothom qui reuneix tresors per a ell mateix

i no es fa ric als ulls de Déu”.»

108. Herència. (Mestre, convenceu el meu germà

que es parteixi amb mi l’herència).

Per entendre aquest relat és convenient fer atenció a la paraula “germà” i tenir en compte que el missatge de Jesús es viu formant  comunitats de germans. Aquí es parla d’un germà que reclama participar en una herència.

En les comunitats de germans és essencial (hauria de ser essencial) la comunicació de béns (Actes 2:44. També 4:32). Però això pot moure algú a participar en una comunitat només per reclamar part de “l’herència”. Si Lluc ens ofereix aquest relat, deu ser perquè existien problemes ja en les primeres comunitats cristianes (Actes 6:1).
Però, en tot cas, avui i en els nostres àmbits, aquest relat té una gran i dramàtica actualitat, encara que de forma diferent.

Mestre, convenceu el meu germà que es parteixi amb mi l’herència. Avui aquestes paraules són dirigides a l’Església. Les diuen els econòmicament pobres; les diuen els pobres de professió; i les diran sobretot els poderosos de torn, que sempre busquen la manera de controlar els béns dels altres.
Venim d’una situació de cristiandat en què l’Església, com a organització paral·lela a la civil, participava directament en la vida de la societat. Una de les feines que, de fet, li eren delegades era l’atenció als pobres. En la gran majoria de pobles existia (i existeix encara) Càritas, i altres formes eclesials de beneficència més o menys organitzada.
Però avui ens trobem en una nova situació. La societat disposa dels seus propis Serveis Socials. A més, la majoria vivim en una societat urbana. Això comporta un cert desconeixement de la situació real de les persones concretes i de les seves possibles necessitats. A l’hora d’ajudar, poden ser convenients certs mecanismes de control, que l’Església no ha d’exercir ni tenir.

Què fer? En els països d’antiga Cristiandat, l’Església es troba amb una immensa herència patrimonial històrica. ¿És aquesta “l’herència” a compartir?
Donada la nova situació ¿no caldria qüestionar uns serveis per als quals, cada vegada més, les comunitats cristianes no tindran ni mitjans eficaços ni legitimitat?

La permanència de residus de cristiandat provoca un creixent refús social. I amb raó: perquè el paral·lelisme d’estructures civils i religioses no és viable en una societat laica, ni tampoc és coherent amb el missatge evangèlic.
Progressivament l’Economia de l’Església anirà esdevenint “escandalosa” en una societat que funciona amb altres criteris (a menys que es convertís en una empresa com totes les altres empreses, la qual cosa la faria escandalosa evangèlicament).

En aquests moments en què l’Església rep crítiques i rebuig de tots cantons, existeix la temptació d’arrapar-nos a Càritas per convèncer-nos i mostrar a tothom que encara som útils i necessaris.
Però ¿estem segurs que el servei de Càritas (fet certament amb la major bona voluntat de tants Voluntaris) ajuda realment als pobres?
Els pobres venen a les parròquies a demanar diners. I mentre l’Església sigui rica, ni que sigui amb béns patrimonials, cal compartir. “Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten” (Lluc 12:33).

Però l’Església hauria de ser de tal manera que pogués repetir amb veritat aquelles paraules de Pere a l’invàlid que li demanava caritat: De plata i d’or no en tinc, però el que tinc, t’ho dono: en el nom de Jesucrist, el Natzarè, aixeca’t i camina! (Actes 3:6).

Heus aquí la única herència vàlida que l’Església pot tenir, i ha de compartir amb tothom qui vulgui participar-hi.