Corpus B. "Muntanya".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Marc 14,12-16.22-26).

El primer dia dels Àzims,

quan la gent immolava l’anyell pasqual,

els deixebles digueren a Jesús:

«On voleu que anem a preparar-vos el lloc

perquè puguem menjar l’anyell pasqual?»

Ell envià dos dels seus deixebles amb aquesta consigna:

«Aneu a la ciutat

i us trobareu amb un home que duu una gerra d’aigua.

Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa:

El mestre pregunta on l’allotjareu

per poder menjar l’anyell pasqual amb els seus deixebles.

Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran,

arreglada amb estores i coixins.

Prepareu-nos allà el sopar.»

Els deixebles se n’anaren.

Arribant a la ciutat,

ho trobaren tot com Jesús els ho havia dit

i prepararen el sopar pasqual.

I mentre menjaven, Jesús prengué el pa,

digué la benedicció, el partí, els el donà i digué:

«Preneu-lo: això és el meu cos.»

Després prengué el calze,

digué l’acció de gràcies,

els el donà i en begueren tots.

I els digué:

«Això és la meva sang, la sang de l’aliança,

vessada per tots els homes.

Us ho dic amb tota veritat:

Ja no beuré més d’aquest fruit de la vinya

fins el dia que en beuré de novell en el regne de Déu.»

Després de cantar l’himne,

sortiren cap a la muntanya de les Oliveres.

42. “Muntanya”. (...sortiren cap a la muntanya de les Oliveres).

Com en la majoria de Cultures antigues, també a la Bíblia les muntanyes prenen un significat profund com a lloc on es troben Cel i Terra, l’àmbit dels déus i l’àmbit dels humans. A vegades aquest significat profund es concreta en una muntanya determinada. En el cas de la Bíblia es podria parlar de el Sinaí, el mont Oreb, el Garitzim, el Carmel, el Tabor, la Muntanya de les Benaurances, ...

Els Evangelis introdueixen una novetat important: la muntanya, com a lloc on Jesús es troba amb el Pare, deixa de ser un lloc reservat als “homes de Déu” i esdevé “obert” als deixebles i a tothom (Mateu 5,1; 28:16. Joan 6:3).

Els Evangelis parlen sobretot de la muntanya de les Oliveres. El significat especial d’aquesta muntanya segurament ve de la seva situació geogràfica i del seu nom.

Situació.
Per la situació, la muntanya de les Oliveres es contraposa a la muntanya de Sió. Pel fet d’estar una enfront de l’altra, separades pel torrent Cedró, hi tenen significats contraposats.

A la muntanya de Sió hi havia el Temple de Jerusalem. Els seus summes sacerdots i mestres de la Llei se n’havien apoderat convertint-lo en una cova de lladres (Mateu 21:13). Van ser els promotors de la condemna  de Jesús i de la seva mort.
Els Evangelis prendran aquest fet com a “explicació” de la seva ruïna: “No hi quedarà pedra sobre pedra” (Mateu 24,2. Lluc 13:34. També Lluc 20:14). La muntanya de Sió representa la Religió pervertida per estructures de Poder. Caldrà “sortir-ne” (Èxode) per a retrobar la Llibertat.

Enfront hi ha la muntanya de les Oliveres. Al capdamunt hi ha Betània la “ciutat” dels germans: Marta, Maria i Llàtzer. “Germans” era el nom amb què s’anomenaven els deixebles de Jesús. Ell s’hi troba "com a casa".

Els Evangelis estableixen un paral·lelisme entre el primer Èxode dels Israelites i el nou Èxode dels Deixebles. Així com Moisès, després d'alimentar-se menjant l’anyell pasqual, va guiar els Israelites fent-los sortir del país on eren esclaus cap a la Terra Promesa, també Jesús, després de menjar l’anyell pasqual (que prefigura a Ell mateix), fa sortir els seus deixebles del lloc d’esclavitud (Muntanya de Sió) cap a la nova Terra Promesa (Muntanya de les Oliveres). (Marc 14:22-26).

Nom.
En el significat de la Muntanya de les Oliveres segurament també hi va influir el seu mateix nom. “Oliveres” fa pensar en oli, i oli fa pensar en ungit, que en arameu es diu “messies” i en grec es diu “crist”. També, al peu de la muntanya de les Oliveres hi havia “Getsemaní”, que significa trull d’oli. És a Betània on Jesús serà “ungit” per Maria, que representa la Nova Humanitat. (Marc 14:3 ó Joan 12:3). Vegeu també “Maria”.

Els Evangelis, contraposant les dues muntanyes, inviten a passar (=Pasqua) d’una Religió dogmàtica i jerarquitzada a la Convivència fraternal (Comunitat d’iguals). Dit amb paraules de St. Pau, som invitats a passar d’una fe infantil basada en la Llei (qualsevol classe de llei) a una fe adulta basada en la Llibertat, i en la Fraternitat que la llibertat fa possible (Carta als Gàlates 4,1ss).

Segons l'Evangeli de Mateu, el Ressuscitat convoca els Onze a la muntanya (Mateu 28,16). No és cap muntanya de Judea (presidida per la muntanya rebel del Temple) sinó de Galilea ("Galilea dels pagans). La muntanya és el lloc de la manifestació de Déu. Jesús s'hi fa present revestit de l'autoritat de Déu mateix. Els deixebles hi han anat com Moisès havia anat al Sinaí per rebre les Taules de la Llei (Èxode 19,1ss). En aquesta ocasió es fa notar que els deixebles pugen també a la muntanya i Jesús se'ls acosta. La "missió" que reben és per a tota la Humanitat. Tothom està cridat a "batejar-se" (submergir-se) en la comunió del Pare, Fill i Esperit Sant.
La muntanya de Galilea simbolitza el trobament definitiu de Déu i la Humanitat en Jesús (l'Home). 

SS. Trinitat. B. "Convertir".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Mateu 28,16-20).

En aquell temps,

els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea,

a la muntanya que Jesús els havia indicat.

En veure’l es prosternaren.

Alguns, però, dubtaren.

Jesús s’hi acostà i els digué:

«Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra.

Aneu a convertir tots els pobles,

bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant,

i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat.

Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»

41. “Convertir”. (Aneu a convertir tots els pobles...).

Als Evangelis el verb “convertir” s’hi troba en forma transitiva i intransitiva: convertir i convertir-se.
Convertir-se, bàsicament, significa acceptar l’Evangeli; és a dir: creure en l’Home com a ésser creat i estimat per Déu.
Convertir, bàsicament, significa fer saber a algú que els humans, creats i estimats per Déu, som cridats a ser fills seus i germans entre nosaltres. És una “bona notícia” que genera en qui l’escolta el desig de convertir-se o fer-se més humà.

Però, després que el Missatge evangèlic prengués la forma d’una nova Religió, la paraula “convertir” s’ha tornat perillosa, perquè pot ser entesa en sentit proselitista.
El proselitisme és directament contrari a la encarnació, que és el “camí” que els Evangelis proposen per a la conversió. “Convertir algú”, en sentit evangèlic, no és intentar que abandoni la seva religió per a fer-se de la nostra sinó ajudar-lo a entendre que Déu l’estima, i l’estima tal com és.

El mateix apòstol Pere ho va descobrir: “Llavors Pere prengué la paraula i digué: «Ara veig de veritat que Déu no fa distinció de persones, sinó que es complau en els qui creuen en ell i obren amb rectitud, de qualsevol nació que siguin (Actes10:35).
Les Religions, en si mateixes, no són ni bones ni dolentes; ni vertaderes ni falses. Són llenguatge. Pretendre que algú renunciï a la seva religió per fer-se de la nostra, és colonialisme religiós. Si això es fa des d’una posició de Poder, constitueix també una perversitat. En aquest sentit cal ser conscients que, quan l’any 381 l’emperador Teodosi I va declarar el Cristianisme religió oficial de l’Imperi, també va posar el missatge dels Evangelis en greu perill de corrupció. Dissortadament la història posterior mostra les massa freqüents caigudes en aquest perill.

Ha sigut sobretot gràcies a la progressiva pèrdua de Poder que l’Església ha anat retrobant el missatge evangèlic. En aquest procés destaca el moment i la figura de Joan XXIII. En la seva convocatòria del Concili Vaticà II, el papa Joan va voler que la finalitat del Concili no fos convertir sinó convertir-se. L’Església Catòlica que, des de temps immemorial, pretenia convertir els altres, ara descobria la urgent necessitat de convertir-se ella mateixa.

La Reforma proposada pel Vaticà II es va fent. Però queda un escull que, de moment, sembla quasi insalvable: la permanència d'un Poder Sagrat, unit a una idea del "sacerdoci" marcada d'un fort caràcter màgic.
Encara avui, molts pensen que la força de l’Església no li arriba exclusivament per la seva encarnació en el món, sinó que depèn de ritus sagrats que connecten algunes persones directament amb un Déu que pertany a un Món superior.

El Concili, en la seva Constitució dogmàtica sobre l’Església, no va superar del tot aquest ritualisme, si bé en la Constitució Pastoral, recuperava molt del missatge de l’encarnació: “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els qui sofreixen, són també les joies i esperances, les tristeses i angoixes dels deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors” (Començament). 
El problema d’aquestes paraules és que hagi estat necessari dir-les!

Entre les dues Constitucions hi ha una incongruència de fons que sembla difícil de superar. És la mateixa incongruència que apareix en els Evangelis entre Jesús i els Dotze. Aquests no es convertiran fins que no hagin passat per l’experiència de la mort del seu Líder i que l’Esperit Sant els faci entendre la realitat de l’home Jesús (Lluc 24:25ss).

Actualment la progressiva conversió de l’Església es juga en la manera com cadascú va passant d’un “sacerdoci” ritual i jeràrquic a l’Encarnació o Comunió fraternal. Sortosament, la “trampa” d’una comunió basada en l’obediència a la jerarquia sembla cada dia menys viable.

 

Pentecosta. Any B.

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Joan 15,26-27; 16,12-15).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Quan vindrà el Defensor

que jo us enviaré quan seré amb el Pare,

l’Esperit de la veritat que prové del Pare

donarà testimoni de mi.

I vosaltres, que sou amb mi des del principi,

també en donareu testimoni.

Encara tinc moltes coses per dir-vos,

però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada.

Quan vindrà el Defensor, l’Esperit de veritat,

us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera,

perquè ell no parlarà pel seu compte:

dirà tot el que sentirà dir i us anunciarà l’esdevenidor.

Ell em donarà glòria,

perquè tot allò que anunciarà ho haurà rebut d’allò que és meu.

Tot el que és del Pare és meu;

per això dic que tot allò que us anunciarà,

ho rep d’allò que és meu.»

40. “Esperit”. (...l’Esperit de veritat que prové del Pare...).

A la Bíblia, la paraula “esperit” és rica en significats, variables segons la situació concreta de cada persona o col·lectiu que experimenta els seus efectes. Així, segons el cas, “esperit” pot significar força, alè, paraula, consol, defensor, impuls, desig, energia, ventada, oreig, foc,...

Tot ésser humà, en la mesura que va esdevenint conscient de la seva pròpia realitat, s’adona de que ell no és la causa de si mateix. Té vida, però no és la font de la seva vida. Existeix, però no és la causa de la seva existència. És, però podria no ser. Vol, pensa i desitja, però podria caure en l’abúlia més absoluta. Sentim en la pròpia carn la nostra radical contingència.

És una experiència de doble cara: per un cantó notem que existim i que ens aguantem en l’existència; per l'altre, donat que no ens aguantem per nosaltres mateixos, sentim que algú ens aguanta.

De l’experiència de “ser aguantats” neix el sentiment religiós que, a través de la Història, ha anat prenent una infinitat de formes. Formes més o menys correctes, perquè s’hi solen barrejar altres sentiments, bons o dolents, com la generositat o l’orgull.

Els Evangelis ens presenten Jesús de Natzaret com l’home ple de l’Esperit de Déu o Esperit Sant. Sobretot en Lluc, l’Esperit Sant és el gran artífex d’allò que podríem dir-ne: procés d’humanització, fet  visible en l’home Jesús.

-Jesús és concebut per obra de l’Esperit Sant (Lluc 1,35)
-En el Baptisme rep la plenitud de l’Esperit que el conduirà durant tota la vida (3,22ss).
-Aquesta plenitud de Jesús esclata en un devessall d’Esperit que va transformant radicalment tota la Humanitat (Pentecosta. Fets 2,1ss).

Els Evangelis també parlen d’esperits malignes o "dimonis".
Convé no caure en l’error de donar “realitat objectiva” a aquests esperits. No són éssers sinó carències. És com quan parlem de "calor" i de "fred": la calor "existeix"; la fred és només "carència" de calor.

Algú podria dir: la fred és tan real que fins i tot pot matar una persona. És veritat. Però això passa perquè els vivents necessitem un mínim de calor. Quan ens falta aquest mínim, la nostra vida es col·lapsa. Qui mor de fred, en realitat mor per carència de la calor necessària. La fred no és cap realitat en si mateixa ni es pot fabricar. Els frigorífics no “fan” fred; simplement treuen la calor d’un lloc portant-la a un altre. Quan s’ha tret tota la calor d’un lloc, ja no es pot refredar més. Els Físics parlen del (teòric) zero absolut, situat a -273 graus de l’escala Celsius.

Semblantment, els esperits malignes no "existeixen". Però una persona o col·lectiu pot refusar l’Esperit Sant fins a situar-se sota mínims d’humanitat. Aquest refús d’Esperit Sant fa que aquella persona o col·lectiu aparegui com a “posseïda” d’un esperit maligne.
L’Esperit Sant ens humanitza. Refusar-lo, resistir-lo, oposar-s’hi,... ens deshumanitza. Es pot dir que quan una persona o un col·lectiu desfà humanitat apareix com a "posseïda" d’un esperit maligne.

També pot donar-se el cas de persones “posseïdes” no tant perquè conscientment refusin l’Esperit Sant sinó a causa de l’entorn en què es troben i que els “posseeix” o esclavitza. Davant d’aquestes situacions, la vocació de qualsevol humà és humanitzar; és a dir: ajudar a canviar l'entorn o "treure" els esperits malignes. Aquesta va ser la principal missió de l’home Jesús, i la missió que va encomanar directament a tots els seus deixebles (promotors d’humanitat) (Mateu 28,18).

 

Ascensió. Any B.

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Marc 16:15-20).

En aquell temps,

Jesús s’aparegué als onze i els digué:

«Aneu per tot el món

i prediqueu a tothom la Bona Nova de l’Evangeli.

Els qui creuran i es faran batejar, se salvaran;

els qui no creuran, seran condemnats.

Els qui hauran cregut faran miracles com aquests:

expulsaran dimonis pel poder del meu nom,

parlaran llenguatges nous;

si agafen serps amb les mans o beuen metzines

no els faran cap mal,

els malalts a qui hauran imposat les mans,

es posaran bons.»

Jesús, el Senyor, després de parlar-los,

fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu.

Ells se n’anaren a predicar per tot arreu,

i el Senyor hi cooperava

confirmant la predicació de la paraula

amb els miracles que la seguien.

“Ascensió”. (Jesús... fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu).

En aquest temps de satèl·lits i coets, el llenguatge de l’Ascensió al cel resulta molt estrany. I si la Terra, amb la resta del sistema solar i les galàxies, dóna voltes contínuament, ¿com imaginem l’Ascensió de Jesús?

Però ja sabem que, en el llenguatge religiós, les coses, des dels astres més grans fins als insectes més petits, poden servir-nos de símbol per a comunicar experiències humanes profundes, difícils d’expressar amb llenguatge directe.

¿Què ens vol dir Sant Lluc amb l’expressió fou endut al cel?

 

Nota:
Encara que l’evangeli d’avui és de Marc, la gran majoria d’especialistes estan d’acord en que les paraules que hem llegit no pertanyen a l’Evangeli original de Marc sinó que hi van ser afegides més tard. L’Evangeli de Marc acaba d’una manera que molts pensaven que s’havia perdut el final. Per això van acomodar-hi un "nou" final, tret sobretot de Lluc i de Mateu. 

   

“Fou endut al cel”. Lluc és un molt bon escriptor i aconsegueix amb aquestes simples paraules dir moltes coses i profundes.
Intentaré resumir-ho en tres punts:

 

A. Què ens diu sobre Jesús?
“Fou endut al cel”. Amb aquesta simple frase, l’evangelista deixa clar que Jesús, sentenciat a mort per tots els Poders, ha estat acollit per Déu, que així ha anul·lat la sentència condemnatòria i els seus efectes. El “crucificat” és innocent i vivent. Més encara: ha estat constituït Cap de la nova Humanitat.

 

B. Què ens diu sobre els apòstols i deixebles?
Ells es queden sense la presència física de Jesús. Jesús ja els havia dit: Us convé que jo me'n vagi, perquè, si no me'n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres; en canvi, si me'n vaig, us l'enviaré. (Joan 16:7). Això vol dir que Jesús els ha estimat amb la seva presència física, però ara necessiten ser estimats amb la seva absència física.
Ells han de madurar, i no ho farien si Jesús continuava físicament present.
L’amor de Jesús per als deixebles és humanitzador. Perquè ells puguin esdevenir plenament humans, Jesús es "retira" com provocant davant d’ells un “buit” perquè ells puguin “omplir-lo”, i així fer-se plenament humans.
Quan naixem no som plenament humans. Ens "humanitzem" fent humanitat. Amb la seva absència Jesús “estira” la capacitat humanitzadora dels seus deixebles, com, en una extracció de sang, la xeringa “estira” la sang fent-hi el “buit”.

 

C. Què ens diu sobre els humans?
Donat que Jesús és l’Home, allò que es diu de Jesús cal entendre-ho dels Humans. Quan Lluc diu que Jesús “va ser endut al cel” ens vol indicar que la última paraula no la tenim els Humans sinó Déu.
Sovint els Humans ens empenyem en jutjar, condemnar i matar. Doncs bé: l’acció, la condemna i el judici humans no són l’última paraula. L’última paraula només la té Déu; i aquesta és una paraula de Vida, que corregeix totes les paraules inhumanes que puguem dir els Humans (quan obrem inhumanament). 

Que Jesús (l’Home) hagi estat endut al cel és el fonament de la nostra esperança. “A vosaltres, amics meus, us dic que no tingueu por dels qui maten el cos i després ja no poden fer res més” (Lluc 12:4). 

¿Si la paraula dels Poderosos (governants, summes sacerdots o mestres de la Llei) no és la última (com sovint pretenen), per què la diuen?
Aquesta pregunta cal que ens la fem tots quan sentim la temptació de dir la última paraula sobre algú altre. L’equivocació (i crim), anul·lada per Déu, pot ajudar-nos a no caure en el mateix mal. I fer com aquell centurió que va presidir l’execució de Jesús: Quan el centurió veié el que havia passat, donava glòria a Déu i deia: «Realment, aquest home era innocent.» (Lluc 23:47).

 

6è. diumenge de Pasqua. B.

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Joan 15:9-17).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Jo us estimo tal com el Pare m’estima.

Manteniu-vos en l’amor que us tinc.

Si observeu els meus manaments,

us mantindreu en l’amor que us tinc,

com jo també observo els manaments del meu Pare

i em mantinc en l’amor que em té.

Us he dit tot això perquè tingueu l’alegria que jo tinc,

una alegria ben plena.

El meu manament és que us estimeu els uns als altres

tal com jo us he estimat.

Ningú no té un amor més gran

que el qui dóna la vida pels seus amics.

Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano.

Ja no us dic servents,

perquè el servent no sap què fa el seu amo.

A vosaltres us he dit amics,

perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare.

No sou vosaltres, els qui m’heu escollit.

Sóc jo qui us he escollit

per confiar-vos la missió d’anar pertot arreu

i donar fruit, un fruit que durarà per sempre.

I el Pare us concedirà tot allò que demanareu en nom meu.

Això us mano: que us estimeu els uns als altres.»

38. “Amics”.  (A vosaltres us he dit amics,

perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare.)

En l’Evangeli de Joan, la relació de Jesús amb els seus deixebles s’expressa amb paraules que manifesten diferents graus d’intimitat. Avui s’hi contraposen dues paraules: “servents” i “amics”. Ja no us dic servents... A vosaltres us he dit amics...

D’entrada, els deixebles anomenen Jesús mestre, cabdill, líder, senyor... Totes aquestes paraules expressen alguna classe de dependència. Però la missió de Jesús no és fer súbdits. En el projecte de Déu, els humans, tot i ser creatures, estem invitats a participar en la vida divina, no pas com a "súbdits" sinó com a "amics i col·laboradors". Ja no us dic servents... A vosaltres us he dit amics.

Entre les moltes diferències que hi pot haver entre servents i amics s’hi destaca el coneixement de les “intencions” de Déu, el Pare. Aquest fet és important perquè comporta també la col·laboració. Significa que el projecte Home no és només un projecte de Déu sinó també dels mateixos homes-deixeble. Som invitats a participar en el disseny i en la realització de la nostra pròpia realitat. No som un simple “producte” sinó que estem cridats a ser “persones”.

No obstant, la paraula “amics” encara no marca el cimal de la relació entre Jesús i els deixebles. Encara és possible un grau més. Quan Jesús ressuscitat es troba amb Maria Magdalena, la paraula amb què designa els deixebles és “germans”. Jesús li diu: Vés a trobar els meus germans i digues-los: "Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu."» (Joan 20,17).

En la primera trobada de Jesús ressuscitat amb els deixebles s’hi destaca la figura de Tomàs, i es fa notar que aquest nom significa “bessó”. L’expressió està construïda de tal manera que “Tomàs” es pot entendre tant com a bessó de Jesús o com a bessó de cada un dels futurs deixebles que creuran en Jesús sense haver-lo vist (Joan 20:24). Aquesta ambivalència segurament és intencionada; i serveix per expressar la germanor (bessons) del Ressuscitat amb el deixebles i dels deixebles entre si.
Per als deixebles, Jesús, abans de ressuscitar, ha estat el “mestre i senyor” (Joan 13:13). Un cop ressuscitat, és el Primogènit de la Nova Humanitat (Lluc 2:7).

Tot això posa en evidència que allò que identifica els deixebles de Jesús és la germanor lliurement acceptada i practicada: germans del Primogènit, germans entre nosaltres. Tota altra relació que no inclogui la germanor, no realitzaria en plenitud el projecte de Déu en relació a l’Home.

La "servitud" pot ser un punt de partida. L’amistat és un vincle important. Però és la fraternitat allò que caracteritza els deixebles de Jesús; i evoca, a la vegada, la font i el fonament d’aquesta relació: Déu com a Pare de tots.