23è diumenge. Any C. "Creu".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Lluc 14,25-33).

En aquell temps, Jesús anava amb molta gent.

Ell es girà i els digué:

«Si algú vol venir amb mi

i no m’estima més que el pare i la mare,

que l’esposa i els fills,

que els germans i les germanes,

i fins i tot que la pròpia vida,

no pot ser deixeble meu.

Qui no porta la seva creu per venir amb mi,

no pot ser deixeble meu.

»Suposem que algú de vosaltres vol construir una torre.

¿No us asseureu primer a calcular-ne les despeses

per veure si teniu recursos per acabar-la?

Perquè, si després de posar els fonaments,

no podíeu acabar l’obra,

tots els qui ho veurien començarien a burlar-se’n i dirien:

“Aquest home havia començat a construir,

però no pot acabar.”

Si un rei vol anar a combatre amb un altre,

¿no s’asseurà primer a deliberar si amb deu mil homes

podrà fer front al qui ve contra ell amb vint mil?

I si veia que no pot,

quan l’altre encara és lluny

li enviarà delegats a negociar la pau.

Així també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu

si no renuncia a tot el que té.»

114. Creu. (Qui no porta la seva creu per venir amb mi,

no pot ser deixeble meu).

Sembla clar que les paraules que els evangelistes posen en boca de Jesús sobre “portar la creu” no podien ser dites directament per ell mateix. No va ser fins després de l’experiència de la resurrecció per les comunitats cristianes que la creu va adquirir un nou significat.
Les comunitats cristianes se senten a si mateixes com a “cos visible del Ressuscitat”. Per això no tenen cap inconvenient a posar en boca del Jesús històric aquelles paraules que els ajuden a expressar i celebrar la seva fe. (Podeu veure a Glossari →Paraules de Jesús).

Per a ser deixeble de Jesús cal portar la pròpia creu. Aquestes paraules no han de ser enteses com una opció per al sofriment sinó com una opció per a la vida que es dóna.
La fe en la resurrecció de Jesús ens posa davant els ulls la dimensió resurreccional de la mort, quan "morir" significa "donar" la pròpia vida pels altres.
Sense resurrecció, la mort faria absurda la vida humana. Viure per morir no té cap sentit. Però donar la vida sí que té sentit, sobretot quan podem experimentar que algú “acull” la nostra vida donada.

A imatge de Déu, els humans estem cridats a viure donant vida, d’una manera semblant a com una font "viu" donant aigua.
A la creu, Jesús és vida totalment donada.
La resurrecció ens permet “veure” la vida en forma de plenament donada.

Quan pensem en la creu de Jesús, hem d’evitar entendre-la d’una manera purament individual. La crucifixió era una pràctica real; terriblement real. Pretenia exhibir tota la capacitat aniquiladora i deshumanitzadora del Poder enfront de qualsevol oponent, real o suposat. És pràcticament segur que Jesús va ser crucificat; però entendríem malament el missatge que els Evangelis ens volen transmetre si ens quedàvem en els horrors de la crucifixió de Jesús sense estendre-la a tots els crucificats; és a dir: a tots els "condemnats" a la deshumanització.

Aquesta dimensió expandida de la crucifixió de Jesús (de l’Home), els Evangelis l’expliciten presentant-nos Jesús entre dos altres crucificats (Mateu 27:38. Marc 15:27. Lluc 23:33. Joan 19:18). Es fa notar que aquests altres crucificats eren malfactors i que també ells es burlen de Jesús. Una manera d’assenyalar amb cruesa com n’és de profunda la deshumanització que pot provocar el Poder.
Lluc "humanitza" el relat de la crucifixió amb el sorprenent diàleg entre els dos lladres, i el del bon lladre amb Jesús. Els malfactors associats a Jesús en la deshumanització provocada pel Poder, mantenen la capacitat d’apuntar-se a la humanització que ofereix el regne de Déu: Avui estaràs amb mi al Paradís (Lluc 23:43).

L’Evangeli de Joan suggereix el significat profund dels crucificats a través de la presència, al peu de la creu, de Maria, la mare de Jesús, que representa la Humanitat anterior, i de Maria Magdalena amb el deixeble que Jesús estimava que anticipen la nova Humanitat (Joan 19:25).(Mireu la interpretació d’aquesta escena a “Maria”).

En els Evangelis, la Creu representa l’instrument pervers amb què els Poderosos volen exhibir la seva capacitat d’aniquilar una vida. A la vegada, com afirma el cartell posat al capdamunt de la Creu, representa la mort del Poder, el “rei” (Joan 19:19). El Poder mata, i és matat per altres Poders.

Amb la seva mort resurreccional Jesús “atura” l’espiral de la mort. Jesús converteix la seva mort en el punt àlgid de la humanització. “Tot s’ha acomplert” (Joan 19:30).
Davant els diferents crucificats, cada ésser humà ha de decidir a quina banda es posa. No hi ha terme mig. No hi ha zona neutra. Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu (Lluc 14:27)

22è diumenge.C. "Festa".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Lluc 14,1a.7-14).

Un dissabte,

Jesús entrà a menjar a casa d’un dels principals fariseus.

Ells l’estaven observant.

Jesús notà que els convidats escollien els primers llocs

i els proposà aquesta paràbola:

«Quan algú et convida a un dinar de casament,

no et posis al primer lloc:

si hi hagués un altre convidat més honorable que tu,

vindria el qui us ha convidat a tots dos i et diria:

“Cedeix-li el lloc”,

i tu hauries d’ocupar el lloc darrer, tot avergonyit.

Més aviat quan et conviden vés a ocupar el lloc darrer,

i quan entrarà el qui t’ha convidat et dirà:

“Amic, puja més amunt.”

Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula,

perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat,

però el qui s’humilia serà enaltit.»

Després digué al qui l’havia convidat:

«Quan facis un dinar o un sopar,

no hi cridis els teus amics, ni els teus germans,

ni altres parents teus, ni veïns rics.

Potser ells també et convidarien,

i ja tindries la recompensa.

Més aviat, quan facis una festa,

convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs.

Feliç de tu, llavors:

ells no tenen res per recompensar-t’ho,

i Déu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos.»

113. Festa. (...quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs ).

En les religions més o menys connectades amb la Bíblia, les festes són un element important de la seva estructura.
Els Evangelis introdueixen un canvi en el significat i en la funció de les festes religioses. Simplificant molt, podríem dir que el missatge evangèlic canvia altars per taules, temples per esglésies (comunitats), sacerdots per germans, sacrificis a la divinitat per béns compartits.

Normalment, les festes venen marcades per temps, llocs o persones sagrades a través de les quals connectar amb la divinitat i demanar favors o expiar culpes. La novetat del missatge cristià parteix de la convicció que Déu se’ns fa present en cada ésser humà. Cada humà és vist com imatge de Déu: l’única imatge vàlida, donada per Déu mateix. (Compareu Gènesi 1:26 amb Èxode 20:4)

En les festes cristianes, l’experiència de Déu es fa a través de la vivència de la germanor. Per això prenen forma d’àpat de família al voltant d’una taula.
A la taula cristiana no s’hi mengen víctimes prèviament sacrificades a Déu, sinó que s’hi comparteix la pròpia vida en forma de servei mutu de germanor.

A la festa cristiana hi són presents especialment tots aquells la vida dels quals ja ha pres forma de plenament donada. No és tracta simplement d’un record. La seva vida donada, sentida com a "aliment" de la vida que es comparteix, és present i visible en la comunió real i efectiva dels participants. Cada participant hi és amb tota la seva història; és a dir: amb tots aquells amb els quals s’ha anat teixint la seva vida (Joan 12:2). L’àpat de família és el model de tota festa cristiana.

El relat que hem llegit pot resultar sorprenent pel que Jesús diu: Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni altres parents teus, ni veïns rics. Són paraules sorprenents, perquè els familiars i amics són part essencial de tota festa. ¿És possible una festa amb desconeguts?

Les paraules de Jesús volen fer-nos arribar al fons del seu missatge. La festa que proposa Jesús no és mai amb desconeguts, precisament perquè la festa ens fa coneguts, i ens agermana els uns amb els altres. Com en les festes de noces.
Per a Jesús, no hi ha "festes" (en plural) sinó una única i gran Festa, que el Pare va preparant per a tots. Les festes que neixen de la nostra iniciativa, si són autèntiques, són com un eco i un avenç de la única gran Festa de tota la Família Humana ja iniciada.

En l’Evangeli de Joan, Jesús comença la seva obra assistint a una festa de noces (Joan 2,1-11). Aquella festa tenia encara un problema: “no tenien vi”. Només tenien aigua per a les purificacions rituals. Jesús canvia l’aigua de les purificacions en vi per a la festa, pre-anunciant així la Festa definitiva. No és un “miracle”. És un anunci. Arribada la seva "hora" (Joan 13:1), Jesús prendrà l’aigua de les purificacions i canvia el seu significat: ara és signe de l’amor total (vi), que es fa servei i vida donada. No acceptar aquest canvi significaria excloure’s de la Festa (Joan 13:8).

A l’hort-jardí, el Nou Adam es trobarà amb la Nova Eva (la Humanitat "primitiva" arribada ja a la maduresa) per a celebrar la nova i definitiva FESTA DE NOCES entre Déu humanitzat i la Humanitat divinitzada (Joan 20:1ss).
  

21è. Diumenge. C. "Salvar-se".

21è diumenge. Any C.

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Lluc 13,22-30).

En aquell temps,

Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem,

passava per viles i pobles i ensenyava.

Algú li preguntà:

«Senyor, són pocs els qui se salven?»

Ell contestà:

«Correu,

mireu d’entrar per la porta estreta,

perquè us asseguro que molts voldran entrar-hi

i no podran.
Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta,

de fora estant començareu a trucar i direu:

“Senyor obriu-nos.”

Ell us respondrà: “No sé d’on sou.”

Llavors començareu a dir-li:

“Menjàvem i bevíem amb vós

i ensenyàveu pels nostres carrers.”

Ell us respondrà: “No sé d’on sou.

Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal.”

»Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents

quan veureu Abraham, Isahac i Jacob

amb tots els profetes en el regne de Déu,

mentre que a vosaltres us hauran tret fora.

I vindrà gent d’orient i d’occident,

del nord i del sud

i s’asseuran a taula en el regne de Déu.

Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers,

i són primers els qui llavors seran darrers.»

112. Salvar-se. (Senyor, són pocs els qui se salven?).

Salvar-se significa sortir d’una situació dolenta o de perill.
En la doctrina cristiana clàssica és freqüent dir que tots necessitem ser salvats perquè naixem afectats pel pecat original.
Però l’expressió “pecat original” sembla contradictòria en si mateixa ja que, en origen, no pot haver-hi encara la responsabilitat personal indispensable perquè hi hagi cap forma de culpa o pecat. També contradiu directament la Bíblia que, en el Relat de la Creació, diu: “Déu veié que tot el que havia fet era molt bo” (Gènesi 1:31), inclòs l’Home, creat a imatge i semblança seva.

Si tots necessitéssim ser salvats, això significaria que Déu ens ha creat “perduts”. I Ell seria el “responsable”.

Possiblement la paraula “salvació” no sigui actualment la més adequada per expressar la situació dels Humans. Potser resultarien més suggeridores, i més justes, paraules com reeixir, triomfar, arribar a la fita, plenitud,...

La vida de cada ésser humà té forma d’història. Som engendrats petits, dèbils i dependents, i ens anem fent adults, lliures i responsables. Un infant acabat de néixer és l’expressió màxima de debilitat. Però no podem pas acusar els pares d’haver posat al món un ésser tan indefens. Ell ha rebut el mínim necessari i indispensable perquè la vida que ha rebut sigui progressivament la seva vida. La dignitat de l’ésser humà consisteix precisament en això: que no som un simple producte; som persones.

Com a productes, hem rebut el mínim indispensable per començar a créixer. Com a persones, a partir d’aquest mínim, podem anar esdevenint autors de nosaltres mateixos.
Si els pares haguessin engendrat un fill gran i amb les capacitats ja desenvolupades, no seria una persona sinó un robot.

Per als humans, “salvar-se” significa reeixir en el procés de fer-se a si mateixos. Fer-se persona entre persones.
És cert: no vivim com a persones des del primer moment. Comencem essent no gaire res més que un tub digestiu. Però un tub digestiu capaç de créixer, fer-se conscient de si mateix, adquirir la capacitat de dirigir la pròpia vida, sentir la crida de la llibertat i decidir com serà la nostra resposta davant els altres: ser generós o gasiu, humà o inhumà, germà o dominador. Cadascú esdevé el protagonista de la seva història dintre la gran Història.

Amb tot, no decidim des d’una situació neutra. La total pobresa inicial ens mou a ser gasius. Però podem anar canviant la gasivitat per la generositat.
La total inseguretat i dependència dels inicis ens mou a buscar formes de domini sobre tot allò que ens envolta, incloses les altres persones. Però podem canviar domini per germanor en la mesura que anem descobrint la injustícia dels comportaments de domini.

Les limitacions de la infantesa no s’han de veure com un mal sinó com la condició que fa possible esdevenir persones. El mal està en l’opció per al Poder, que és l’intent de ser més que els altres. 

En aquest sentit l’exercici del Poder posa de manifest que, en els dominants, no ha estat superat el seu infantilisme inicial. Però, a la vegada, és difícil la seva exculpació, perquè la mateixa convivència ens fa experimentar cada dia, per activa i per passiva, la inhumanitat de totes les formes de domini sobre els altres. És aquí on apareix la “temptació” i l’ocasió de pecat.

Però l’espectacle de la deshumanització provocada pel Poder és una crida inapel·lable a la conversió. Tota la gent que s’havia aplegat per a aquell espectacle, després de veure el que havia passat, se’n tornaven donant-se cops al pit. (Lluc 23:48).

 

Assumció de Maria. C. "Petitesa".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Lluc 1,39-56).

Per aquells dies,

Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà.

Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet.

Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria,

el nen saltà dins les seves entranyes,

i Elisabet, plena de l’Esperit Sant,

cridà amb totes les seves forces:

«Ets beneïda entre totes les dones

i és beneït el fruit de les teves entranyes.

Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?

Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació,

el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes.

Feliç tu que has cregut!

Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.»

Maria digué:

«La meva ànima magnifica el Senyor,

el meu esperit celebra Déu que em salva,

perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.

Des d’ara totes les generacions em diran benaurada,

perquè el Totpoderós obra en mi meravelles.

El seu nom és sant,

i l’amor que té als qui creuen en ell

s’estén de generació en generació.

Les obres del seu braç són potents:

dispersa els homes de cor altiu,

derroca els poderosos del soli

i exalça els humils.

Omple de béns els pobres,

i els rics se’n tornen sense res.

Ha protegit Israel, el seu servent,

com ho havia promès als nostres pares;

s’ha recordat del seu amor a Abraham

i a la seva descendència per sempre.»

Maria es quedà tres mesos amb ella,

i després se’n tornà a casa seva.

111. Petitesa. (...perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.).

Maria és celebrada en el món catòlic com la persona més important de la Història de la Humanitat, després de Jesús. En canvi ella proclama la seva petitesa. Per als Evangelis, aquestes dues apreciacions no són incompatibles sinó que estan íntimament relacionades. Déu ha mirat la petitesa de Maria, i ha decidit fer-hi meravelles.

Quan valorem algú considerant-lo petit o gran, seria un error descuidar l’acció de Déu. Segons els Evangelis, Déu actua en els petits; només en ells pot fer-hi meravelles. Per això, des de la perspectiva de Déu, “els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers”. (Mateu 20,16).

En canvi, per al qui es considera més gran que els altres, ningú no pot fer-hi res; ni Déu mateix. La seva grandesa el torna rígid. Només la petitesa ens manté dúctils perquè les mans humanitzadores de Déu ens puguin anar modelant. “Llavors el Senyor-Déu va modelar l'home amb pols de la terra. Li va infondre l'alè de vida, i l'home es convertí en un ésser viu” (Gènesi 2:7).

Els Evangelis narren una escena sorprenent i trista que posa de manifest què hi ha en el cor de l’home: quan els deixebles entenen que Jesús, el “seu” líder natural, ja no continuarà amb ells, comencen de seguida a discutir sobre quin d’ells havia de ser tingut per més important. (Lluc 22:24).

Tots som importants. El problema està en voler ser més important que els altres.
Maria és conscient de la seva petitesa i la vol. La petitesa és la situació real de tota vida individual. Naixem petits, i creixem per anar-nos integrant al gran Cos que tots plegats formem, i en el qual ens realitzem també cada un de nosaltres. En relació a la totalitat del Cos, tots som petits. En relació a la vida del Cos, tots som importants i necessaris.

St. Pau, en la seva 1ª carta als Corintis, fa servir explícitament aquesta imatge del cos humà com expressió de la vida de la Humanitat. El Crist (L’Home) és com el cos humà (1Corintis 12:12ss). L’evangeli de St. Joan diu el mateix fent servir la imatge del cep i les sarments (Joan 15:1ss).

Sembla com si el nostre món actual hagués optat, encara més, per la grandesa; una grandesa cada dia més dura i perversa. El virus del Poder s’està convertint en una epidèmia. A tots nivells.

El prototipus del Poder són els Estats, que van envaint totes les àrees de la vida humana. La lluita pel Poder està a l’ordre del dia: en nom de l’Estat, contra l’Estat i entre Estats.
La denúncia de Jesús continua essent del tot actual: Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així (Mateu 20,25ss). 

A pesar del manament explícit de Jesús, la nostra Església s’ha anat fent a imatge i semblança dels Estats, caient a vegades en autèntiques aberracions.
També la nostra Europa. La fraternal Europa que volíem construir com a reacció a les terribles guerres fratricides, ha acabat essent una Europa dels Estats. Mentre sigui així, la buscada fraternitat serà inviable.
Avui la complexitat del món i les noves tecnologies fan que els Estats vagin esdevenint incapaços de mantenir el seu monopoli de la violència. Sense aquest monopoli, els Estats entren en una situació de col·lapse. Cal que en siguem conscients.

La situació actual comporta un perill extrem, però també una grandíssima oportunitat. Ens posa davant la urgència de buscar noves formes de convivència no fonamentades en el Poder. Als Evangelis, Maria és figura d’una Humanitat generadora d’Humanitat. Cal retrobar la seva petitesa. A la millor, encara som a temps a que "s’hi puguin fer meravelles".

20è. diumenge C. "Divisió".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Lluc 12, 49-53).

En aquell temps Jesús deia als seus deixebles:

«He vingut a calar foc a la terra.

Com voldria ja veure-la cremar!

He de passar la prova d’un baptisme.

Com em sent el cor oprimit fins que no l’hauré passada!

¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra?

Us asseguro que no.

És la divisió, el que he vingut a portar.

Des d’ara dins una mateixa casa n’hi haurà cinc de dividits:

Tres contra dos, i dos contra tres.

El pare renyirà amb el fill i el fill amb el pare;

la mare renyirà amb la filla i la filla amb la mare;

la sogra renyirà amb la nora i la nora amb la sogra.»

Deia també a la gent:

«Quan veieu sortir un núvol a ponent,

dieu tot seguit: “ja ve la pluja”.

I efectivament, la pluja arriba.

I quan el vent bufa del sud, dieu: “Farà calor”. I en fa.

Hipòcrites!

Vosaltres sabeu endevinar el temps

per l’aspecte de la terra i el cel,

¿i ara no endevineu quins moments esteu vivint?

¿Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?»

110. Divisió. (És la divisió, el que he vingut a portar.).

Si busquéssim una paraula que resumís tot el missatge de Jesús, segurament trobaríem “comunió”. Jesús ens invita a viure en comunió, i així fer-nos capaços de participar en la VIDA DE DÉU que és COMUNIÓ.
¿Com és, doncs, que aquí Jesús diu que ha vingut a portar divisió?
A més: ¿Podríem acceptar un Jesús que pretengués posar divisió en la família, que és com el santuari de la comunió entre nosaltres?
I no obstant, les paraules de Jesús són clares, i es troben també en l’evangeli de Mateu (Mateu 10:34ss. Veure també comentari).

Estem en un món profundament unit i organitzat. Però “unit i organitzat” no pas amb vincles de Comunió sinó amb estructures de Domini-Servitud.
Certament Jesús ens proposa la comunió. Però per entrar en la comunió primer és necessari sentir la crida de la Llibertat i seguir-la. És impossible la comunió si no neix de la llibertat; d’una llibertat creativa perquè comunió és creació.

La unitat que el Poder imposa és perversa. El Poder crea la seva pròpia ideologia segons la qual l’obediència esdevindria “font d’Unitat”. Fins i tot, segons el Poder, l’obediència seria necessària per a “fer Humanitat”: una ”Humanitat” projectada des del mateix Poder, deshumanitzada i deshumanitzadora. El Poder no fa homes; fa súbdits.

En la seva proposta de Regne de Déu, Jesús no es troba amb un terreny neutre. Es troba amb un món ja ocupat per un altre “Regne”. Un Regne que ho domina tot i ho reglamenta tot. Jesús troba l’oposició directa del Regne d’aquest món, format no solament pels dominants-dominats sinó també per tot un sistema de valors massa assumits.
Per això la proposta de Jesús inclou necessàriament trencar els vincles que subjecten les persones les unes a les altres i al Sistema.

Aquesta és la divisió que Jesús ve a provocar.
Avui tots els humans estem inclosos en algun Estat; i els Estats sempre són obra d’uns vencedors. Són l’expressió màxima de les estructures de Poder. S’hi parla d’Unitat, de Llibertat, de Democràcia,... enteses des del Poder, que sempre les corromp.

Els vincles del sistema no es trenquen creant un contrapoder més fort. No és venç el Poder amb més Poder. No es treu la violència amb més violència. No es supera l’esclavitud convertint en nous esclaus els antics dominadors. No es tracta de dividir per vèncer, com passa amb els regnes d’aquest món.

La divisió que Jesús provoca consisteix en desfer-nos de les nanses que els diversos Poders han creat i continuen creant en nosaltres, sovint amb l’excusa d’ajudar-nos. La divisió que Jesús provoca vol alliberar-nos dels punts de presa que permeten als Poderosos dominar les nostres vides. No s’agafa una pilota grossa amb una sola mà; però si li poseu una nansa, la podeu dominar amb un sol dit. Les necessitats (les reals i les provocades) i els interessos són allò que els Poders converteixen en nanses per poder-nos agafar. No és possible la comunió sense, simultàniament, alliberar-se de les nanses.

Mirant la nostra Església, és convenient adonar-se que ha arribat fins a nosaltres contaminada de Poder. Amb el temps ha anat incorporant molts dels mals dels quals ens hauria d’ajudar a alliberar-nos. Fins i tot ha caigut en la divisió dels poderosos (jerarquia i laics). No és aquesta la divisió alliberadora que Jesús genera.

L’Església necessita convertir-se. Fa un temps, va ser la Reforma Protestant; més recentment, ha estat el Concili Vaticà II: han buscat i promogut la conversió. Hi ha hagut molts resultats, però queda moltíssima conversió a fer. I és que la conversió és una tasca permanent que cada ésser humà ha d’anar actualitzant en si mateix quan opta per al Regne de Déu. És a dir: quan opta per humanitzar-se fent Humanitat, trencant amb el Regne del Poder.