22è diumenge.C. "Festa".

Paraules i Parauletes.      "Festa".

EVANGELI. (Lluc 14,1a.7-14).

Un dissabte,

Jesús entrà a menjar a casa d’un dels principals fariseus.

Ells l’estaven observant.

Jesús notà que els convidats escollien els primers llocs

i els proposà aquesta paràbola:

«Quan algú et convida a un dinar de casament,

no et posis al primer lloc:

si hi hagués un altre convidat més honorable que tu,

vindria el qui us ha convidat a tots dos i et diria:

“Cedeix-li el lloc”,

i tu hauries d’ocupar el lloc darrer, tot avergonyit.

Més aviat quan et conviden vés a ocupar el lloc darrer,

i quan entrarà el qui t’ha convidat et dirà:

“Amic, puja més amunt.”

Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula,

perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat,

però el qui s’humilia serà enaltit.»

Després digué al qui l’havia convidat:

«Quan facis un dinar o un sopar,

no hi cridis els teus amics, ni els teus germans,

ni altres parents teus, ni veïns rics.

Potser ells també et convidarien,

i ja tindries la recompensa.

Més aviat, quan facis una festa,

convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs.

Feliç de tu, llavors:

ells no tenen res per recompensar-t’ho,

i Déu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos.»

113. Festa. (...quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs ).

En les religions més o menys connectades amb la Bíblia, les festes són un element important de la seva estructura.
Els Evangelis introdueixen un canvi en el significat i en la funció de les festes religioses. Simplificant molt, podríem dir que el missatge evangèlic canvia "altars" per taules, "temples" per esglésies (comunitats), "sacerdots" per germans, "sacrificis a la divinitat" per vida compartida.

Normalment, les festes venien marcades per temps, llocs o persones sagrades a través de les quals connectar amb la "divinitat", i demanar favors o expiar culpes.
La novetat del missatge cristià parteix de la convicció de que Déu se’ns fa present en cada ésser humà. Cada humà és vist com imatge de Déu: l’única imatge vàlida, donada per Déu mateix. (Compareu Gènesi 1:26 amb Èxode 20:4)

En les festes cristianes, l’experiència de Déu es fa a través de la vivència de la germanor. Per això prenen forma de "àpat de família" al voltant d’una taula. (No hi ha "altars").

A la taula cristiana no s’hi mengen "víctimes" prèviament sacrificades a Déu, sinó que s’hi "comparteix" la pròpia vida en forma de "servei mutu" (fer-se "aliment mutu") de germanor.

A la festa cristiana hi són presents especialment tots aquells la vida dels quals ja ha pres forma de plenament donada. No és tracta simplement d’un record. La seva vida donada, sentida com a "aliment" que es comparteix, es fa present i visible en la comunió real i efectiva dels participants.
Cada participant hi és amb tota la seva història; és a dir: amb tots aquells amb els quals s’ha anat teixint la seva vida (Joan 12:2).
L’àpat familiar és el model de tota festa cristiana.

El relat que hem llegit pot resultar sorprenent pel que Jesús diu: Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni altres parents teus, ni veïns rics. Són paraules sorprenents, perquè els familiars i amics són part essencial de tota festa. ¿És possible una festa amb desconeguts?

Les paraules de Jesús volen fer-nos arribar al fons del seu missatge. La festa que proposa Jesús no és mai amb desconeguts, precisament perquè la festa ens fa "coneguts", i ens agermana els uns amb els altres. Com en les festes de noces (Lluc 14,15ss).

Per a Jesús, no hi ha "festes" (en plural) sinó una única i gran Festa, que el Pare va preparant per a tots. Les festes que neixen de la nostra iniciativa, si són autèntiques, són com un eco i un avenç de la única gran Festa de tota la Família Humana. Festa ja iniciada per i en Jesús, primogènit de la Humanitat adulta.

En l’Evangeli de Joan, Jesús comença la seva obra assistint a una festa de noces (Joan 2,1-11).
Aquella festa tenia encara un problema: “no tenien vi”. Només tenien aigua per a les purificacions rituals.
Jesús canvia l’aigua de les purificacions en vi per a la festa, prefigurant així la Festa definitiva.

No és un “miracle”. És un anunci. Arribada la seva "hora" (Joan 13:1), Jesús pren l’aigua de les purificacions i canvia el seu significat: ara és signe de l’amor total (vi), que es fa servei i vida donada.
Quan, arribada la seva hora, Jesús "rentarà els peus als seus deixebles" ja no serà el "ritual de purificació" manat per la Llei,  sinó el "servei d'amor" entre germans; i que Jesús mateix haurà d'explicar perquè no sigui mal entès, com suggeria Pere (Joan 13,7).
No acceptar aquest canvi significaria excloure’s de la Festa (Joan 13:8).

A l’hort-jardí, el Nou Adam es trobarà amb la Nova Eva (la Humanitat "primitiva" arribada ja a la maduresa) per a celebrar la nova i definitiva FESTA DE NOCES entre Déu humanitzat i la Humanitat divinitzada (Joan 20:1ss).