dimarts, 20 de març del 2018

Dijous Sant. Sacerdots?


 

EVANGELI. (Joan 13, 1-15).

Eren ja les vigílies de la festa de la Pasqua.
Jesús sabia que havia arribat la seva hora,
la de passar d’aquest món al Pare.
Ell que sempre havia estimat els seus en el món,
ara els demostrà fins a quin punt els estimava.

Durant el sopar,
quan el diable ja havia posat en el cor de Judes,
fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo,
Jesús,
conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses,
conscient que venia de Déu i a Déu tornava,
s’aixecà de taula,
es tragué el mantell i se cenyí una tovallola;
després tirà aigua en un gibrell
i es posà a rentar els peus als deixebles
i a eixugar-los-els amb la tovallola que duia a la cintura.

Quan anava a rentar Simó Pere, aquest li diu:
«Senyor, ¿vós voleu rentar-me els peus a mi?»
Jesús li respon:
«Ara no entens això que faig; ho entendràs després.»
Pere li diu: «Mai de la vida! Vós no em rentareu els peus.»
Jesús li contestà:
«Si no et rento, tu no ets dels meus.»
Li diu Simó Pere: «Si és així, Senyor,
no em renteu només els peus:
renteu-me també les mans i el cap.»
Jesús li respon:
«Qui s’ha banyat només necessita rentar-se els peus;
ja està net tot ell.
I vosaltres ja esteu nets, encara que no tots.»
Jesús sabia qui l’havia de trair;
per això deia que no tots estaven nets.

Després de rentar-los els peus,
quan s’hagué posat el mantell i assegut a taula,
els digué:
«¿Enteneu això que us acabo de fer?
Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”,
i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc.
Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor,
us he rentat els peus,
també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres.
Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu
tal com jo us ho he fet.»


 

188. (2018)  Sacerdots?

En l’evangeli de Joan, l’únic ritual que es fa durant el Sopar és el rentament de peus. És possible que aquesta “desritualització” de tota la resta sigui intencionada. Quan es va escriure l’Evangeli de Joan, en algunes comunitats la ritualització de la Cena del Senyor era prou excessiva com perquè es mantingués el “ritu” sense viure’n el significat (1ªCorintis 11,17ss).

Aquest és el gran perill dels ritus. Segurament per això l’Evangeli de Joan no conté el Sopar-pasqual-ritual. Només s’hi referirà en el context d’una gran discussió al final de la qual Jesús fa als seus deixebles una pregunta inquietant: “També vosaltres em voleu abandonar?” (Joan 6,67). De fet, tots l’abandonaren, excepte el “deixeble que Jesús estimava” que prefigurava la futura comunitat cristiana provinent del Judaisme.

M’atreviria a pensar que també actualment una ritualització excessiva de la missa provoca que s’assembli ben poc al Sopar del Senyor. Crec que ha influït molt a aquesta excessiva ritualització el fet d’haver entès aquest sopar com un “sacrifici”. La “taula” s’ha convertit en “altar”; els “germans” s’han convertit en “fidels” més o menys espectadors de l’acció sagrada d’un “sacerdot”; “l’església” ha esdevingut “temple”. El “prevere servidor”, cobert de vestidures sagrades, ha passat a ser “ministre del Sagrat”, ben diferenciat de la comunitat.
Tot això ha ajudat a que molta gent pensés que la missa és cosa de capellans. “Si no hi ha capellà, no hi ha missa”, se sent dir a algú. La comunitat hi posa només una presència passiva; activament passiva, ja que ha de fer allò que li diuen que faci: aixequeu-vos; asseieu-vos; saludeu-vos; responeu; canteu...

Però Jesús no va fer “sacerdots” sinó “apòstols” (“enviats”). La paraula “sacerdot” (sacer donans) suggereix la idea d’algú encarregat de “donar les coses sagrades”. Seria com un “intermediari” entre dos móns: el món de Déu (i de les coses sagrades) i el món dels humans. Seria com un “pont” (pontífex) entre aquests dos móns.

I aquí està el perill de la idea d’un sacerdoci: pot enfosquir el fet central del missatge cristià: l’encarnació.
Jesús és “Déu amb nosaltres” (Mateu 1,22). La Paraula de Déu “s’ha fet carn de la nostra carn”. “El Cel s’ha esquinçat i l’Esperit Sant ha baixat com un colom” (Marc 1,9). El colom és un ocell que vola pel cel però fa niu a casa nostra. Cel i terra estan units. A partir de Jesús ja no són necessaris “sacerdots intermediaris”.

Va ser per mimetisme amb altres religions, i sobretot amb el Judaisme, que es va introduir la idea d’un sacerdoci sacrificial. Possiblement sigui testimoni d’això la Carta als hebreus, dirigida a aquells que encara necessiten temples, sacerdots i sacrificis.
La Carta ve a dir-los: donat que encara “necessiteu” sacerdots, considereu-hi Jesús. Ell és el “sacerdot ideal” perquè, essent cent per cent home, ara està assegut a la dreta mateixa de Déu. I donat que és un sacerdot perfecte i etern, ja no són necessaris altres sacerdots que el substitueixin, el continuïn o hagin de compensar-ne possibles deficiències.

La Carta als hebreus pren un to seriós, quasi amenaçador, ja que considera que la “necessitat” de temples, ritus i sacerdots està en contradicció amb la única cosa necessària: la fe en Jesús.
Jesús hi és anomenat “sacerdot a la manera de Melquisedec” (Hebreus 7,1ss). És una manera de dir que el seu “sacerdoci” no té res a veure amb la manera com se sol entendre el “ministeri sacerdotal” en les diferents Religions (Hebreus 8,4).

La institució sacerdotal en l’Església ha tingut, i té encara, un altre efecte que entra ja en el camp de la injustícia:
-posar una diferència de qualitat entre “sacerdots” i “laics”, i
-sobretot, posar una diferència de qualitat entre homesdones, que, si en la societat són el cinquanta per cent, en l’Església són una majoria absolutíssima. Com que es tracta d’una qüestió de justícia, ningú pot esperar a canviar aquests comportaments incorrectes a què ho disposi l’autoritat competent. L’obediència deguda no deslliura ningú de l’obligació de tractar tothom amb justícia.

No defenso que s’ordenin “sacerdotesses”. En aquest punt, la igualtat entre homes i dones no hauria de ser que les dones siguin com els homes sinó que els homes siguem com les dones.
Jesús no va fer ni sacerdots ni sacerdotesses. Ara bé: mentre es mantingui la diferència de qualitat entre “sacerdots” i “laics”, cal també practicar una igualtat total i absoluta entre homes i dones. No fer-ho és simplement injust.


Seria bo aprofitar la manca (providencial?) de vocacions al sacerdoci per redescobrir la realitat de la comunitat cristiana, fonamentada no pas en el culte sacerdotal sinó en la pràctica i en el gaudi de la germanor.
No és cert que no hi hagi vocacions. No hi ha les “vocacions” que nosaltres estem disposats a reconèixer. Segurament ens passa com a aquell que es queixava de que la primavera no feia flors perquè l’arboç (que floreix a la tardor) no està florit...
 

Triduum pasqual

Dijous, Divendres i Dissabte Sants.

  
INTRODUCCIÓ.

1. Els tres dies del Tríduum Pasqual estan pensats, litúrgicament, com una única celebració. Per això es dóna la benvinguda als membres de la comunitat al començament de la celebració del Dijous, i no són acomiadats fins al final de la celebració del Dissabte. Entremig, no hi ha ni salutacions al començament de les trobades, ni comiats al final.
Considerar els Tres Dies (Tríduum) com una sola celebració té un significat important: els tres moments constitueixen una única acció de Jesús.

2. La celebració del Dijous interpreta i posa de manifest el significat profund del Crucificat: “Ningú no em pren la Vida; sóc jo qui la dono lliurement” (Joan 10,18). A la taula del Sant Sopar, la vida donada de Jesús es fa aliment (pa i vi) ofert a qui vulgui alimentar-se’n. El Sant Sopar expressa en forma ritual allò que constitueix l’essència mateixa de la vida: viure donant-se com aliment (Joan 6,55).
No és que el pa i el vi es converteixin en el Cos de Jesús sinó que és Jesús que es fa “pa i vi” per donar-se com aliment. No és cap acció miraculosa, ni exclusiva de Jesús; al contrari: és el camí de tota vida que vulgui esdevenir autènticament humana: “Feu això que és el meu memorial” (Lluc 22,19. 1ªCorintis 11,24). Ho saben molt bé els pares (i tots els qui estimen de debò): tots ells, quan estan a taula amb els seus fills, també podrien prendre el pa i, ensenyant-lo als fills, dir-los: “Això és la nostra vida que anem gastant per vosaltres”.

3. Al Divendres, allò que s’ha celebrat ritualment, és viscut d’una manera real, i tràgica, a la Creu. “Sense saber el que es feien” (Lluc 23,34), els qui han crucificat Jesús i l’han mort, han fet visible per a tothom la realitat de la vida donada. En l’espectacle del Calvari, Jesús no hi està sol sinó acompanyat de milers i milers de “crucificats” que, potser amb sorpresa, es trobaran que també la seva mort no significa una vida perduda sinó una vida donada, acollida per les mans de Déu. Aquest és el nucli de la fe cristiana.

4. Al Dissabte, celebrem explícitament aquesta nostra fe. La vida donada no és una vida perduda, sinó una vida que ha estat “endollada” a la Vida mateixa de Déu. La Vetlla Pasqual és rica en símbols de la vida-que-viu-donant-se: la Llum, l’Aigua, el Pa i el Vi. Però allò més significatiu és la comunitat.

La vida donada no cau en el buit. És cert que alguns l’han presa per “vendre-la” (Mateu 26,15.  Lluc 22,3ss) o per  “matar-la”, però són multitud aquells que l’han rebuda com aliment de la seva pròpia vida que, a la vegada, es fa també aliment per als altres. Així neix la nova comunitat, que esdevé el cos que fa visible la vida donada de Jesús. Així esdevé el “cap del cos (Efesis 5,23.  Colossencs 1,18).

Tres dies, però una única celebració: la vida que viu donant-se, i així entra en la dimensió divina.
 

diumenge, 18 de març del 2018

El Ram. Any B. Espectacle. (Resurrecció)





186. (2018) Espectacle. (Tota la gent que era present en aquell espectacle...).
Els quatre Evangelis presenten la crucifixió de Jesús en format de gran espectacle. L’Evangeli de Lluc fa servir directament aquesta paraula (Lluc 23,48); els altres tres no fan servir la paraula, però posen trets espectaculars en les escenes del Calvari (Mateu 27,31ss.  Marc 15,20.  Joan 19,16ss).

Fan notar que, a l’espectacle, hi és tothom: Autoritats i Poble (Lluc 23,35). També hi són les Dones, habitualment poc admeses en espectacles d’aquesta classe (Lluc 23,48). Fins i tot els Transeünts. Per això el rètol de la Creu que indicava el motiu de la condemna estava escrit en hebreu, llatí i grec (Joan 19,20), perquè tothom qui passava el pogués llegir.
Presentant la Crucifixió com un espectacle, els Evangelis volen evocar una de les situacions més tràgiques i pertorbadores de la convivència humana:

jutjar - ser jutjat.

Condemnar - ser condemnat.
 
Els Humans vivim convivint. Ens hem donat unes lleis destinades a fer més justa i creativa la nostra convivència.
Però moltes vegades això és pura teoria. En la pràctica, la convivència ve pertorbada per Poderosos de tota mena. Aquests, sovint pretenen imposar-se als altres tergiversant les lleis del Poble i fent condemnar “legalment” els qui s’oposen al seu domini.

Segons els Poderosos, els crucificats del Calvari van ser-ho legalment. “Nosaltres tenim una Llei i, segons aquesta Llei, aquest home ha de morir perquè s’ha fet Fill de Déu” (Joan 19,7).
Els Evangelis, convertint la Crucifixió en Espectacle, ens fan mirar més enllà dels fets concrets del Calvari.
Amb els crucificats del Calvari, els Evangelis evoquen tots els "crucificats" de tots els temps i de tots els llocs. Evoquen els innumerables éssers humans deshumanitzats a través de les nostres lleis, o de la "Llei de Déu" perversament interpretada.
L’escena del Calvari evoca les infinites formes de deshumanització que els Humans hem practicat i continuem practicant.
 
La deshumanització d’éssers humans”. Heus aquí l’espectacle que els Evangelis volen evocar. Un espectacle que tothom contempla, i davant el qual ningú pot restar indiferent. Davant cada crucificat; davant cada condemnat per les (nostres) lleis, sorgeix sempre el dilema: ¿L’Home o la Llei? ¿El condemnat o la llei que serveix d'excusa per condemnar-lo?
¿És l’home per a la Llei, o és la Llei per a l’Home? (Marc 2,27).
La resposta a aquest dilema situa cada un dels humans davant per davant de la seva pròpia humanització. El cruel relat del Calvari no és una concessió literària al nostre “morbo” sinó una interpel·lació directa a la nostra consciència: Si preferim l’Home, ens humanitzem i fem Humanitat. Si preferim la Llei, ens deshumanitzem i desfem Humanitat. Aleshores esdevenim culpables i desgraciats, en paraules del mateix Jesús: “El Fill de l’home se’n va, tal com l’Escriptura ha dit d’ell, però ai de l’home que el traeix! A aquest home, més li valdria no haver nascut” (Mateu 26,24).

Deshumanitzant-nos, ens situem fora del projecte de Déu (Mateu 25,31ss.  Mateu 22,13). I fora d’aquest Projecte hi ha el buit més absolut (Joan 1,1ss).
Els Evangelis no acaben en la Crucifixió. Al Calvari només acaba  "l’espectacle". Però no és el final.

Segons l’Evangeli de Joan, és precisament al Calvari on el procés de creació de l’Home arriba a la seva plenitud: l’Home adult, imatge de Déu (Joan 19,30).
Amb l'Home adult comença una nova setmana en què ell (l’Home), ja posseïdor de l’Esperit creador, esdevé coprotagonista d'una Creació que continua (Joan 20,1ss. 20,22).

Els Evangelis han estat escrits precisament per descobrir-nos aquesta capacitat autocreadora de l’Home (Resurrecció).
Diferentment de la Crucifixió, la Resurrecció no té res "d’espectacle". Ningú no la veu (Actes 10,41). Només podran trobar-se amb el Ressuscitat aquells que en el dilema Home - Poder, han optat decididament per l’Home. Per a tot Home.
 
El Ressuscitat només se’ns fa visible a través de les mans i els peus foradats (Lluc 24,39. Joan 20,20-29). La Resurrecció neix de la solidaritat amb tots els humans, inclosos els crucificats. La Nova Humanitat és obra de Déu i obra nostra.
Per això, en nosaltres, la Resurrecció pren forma de conversió. Conversió a l’home concret que ens trobem en el nostre camí de cada dia (Lluc 10,29.  24,13ss. Mateu 25,31ss).

Sorprèn la primera conversió-model que els Evangelis Sinòptics ens mostren: “El centurió, que estava enfront d’ell (de Jesús), quan veié la manera com havia expirat, digué: És veritat: aquest home era Fill de Déu.” (Marc 15,39).