(Diumenge 31 B) Tots Sants. "Feliços".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Mateu 5:1-12).

En aquell temps,

en veure Jesús les multituds,

pujà a la muntanya, s’assegué

i els deixebles se li acostaren. 

Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:

«Feliços els pobres en l’esperit:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços els qui estan de dol:

vindrà el dia que seran consolats.

Feliços els humils: 

són ells els qui posseiran el país.

Feliços els qui tenen fam i set de ser justos:

vindrà el dia que seran saciats.

Feliços els compassius:

Déu els compadirà.

Feliços els nets de cor: 

són ells els qui veuran Déu.

Feliços els perseguits pel fet de ser justos:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços vosaltres quan, per causa meva,

us ofendran, us perseguiran 

i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies:

alegreu-vos-en i feu festa,

perquè la vostra recompensa és gran en el cel».

64. Feliços. (... Feliços els perseguits pel fet de ser justos...).

Els Evangelis fan servir la paraula “feliços” sobretot en dos relats: aquest d’avui, festa de Tots Sants, de l’Evangeli de Mateu 5,1-12, i el relat paral·lel de Lluc 6:20.

En altres ocasions en què es fa servir la paraula feliç o feliços, el seu significat resulta força evident. En canvi, en aquests dos relats, anomenats també “Les Benaurances”, l’ús d’aquesta paraula és tan sorprenent que pot provocar, fins i tot, una reacció adversa. Perquè anomenar “feliços” als pobres, als que estan de dol, als perseguits...  pot semblar una broma de mal gust.

Per entendre el relat de les Benaurances cal tenir en compte la finalitat dels Evangelis. Els Evangelis no són un tractat sobre sentiments humans (com la felicitat), ni un manual d’autoajuda (tan freqüents avui). Els Evangelis ens presenten una Experiència d’humanitat a partir d’un home real i concret: Jesús de Natzaret. És una experiència d’humanitat oferta a tothom que accepti ser humà i fer Humanitat com un do de Déu (Joan 19:35 i 21:24). Els Evangelis no fan teoria sobre les condicions per ser feliços, sinó que ens presenten la realitat concreta de la convivència humana des de la qual cadascú decideix quin sentit dóna a la seva existència.

Experimentem cada dia i de múltiples maneres que la realitat humana està marcada per una profunda divisió entre poderosos i oprimits, entre enriquits i empobrits, entre perseguidors i perseguits, entre tips i famolencs, entre burletes i burlats,... Aquesta és la situació concreta en què es troba cadascú. I és des d’aquesta situació concreta que cadascú és invitat a “dissenyar” la seva pròpia vida.

Les Benaurances són un ensenyament, però són també una sentència. No és indiferent estar en un o altre dels dos grups. Només els qui es troben en el grup dels oprimits se situen en el projecte d’amor que Déu té sobre tots els Humans, i que és presentat com un projecte alliberador. Per això se’ls anomena “feliços”, en el sentit d’estar ben situats.
Els pobres no són feliços per ser pobres, sinó perquè formen part dels estimats per Déu. Els perseguits no són feliços per ser perseguits, sinó perquè estan en l'àmbit dels qui accepten ser estimats per Déu.

Us he dit tot això perquè tingueu l’alegria que jo tinc,

una alegria ben plena. (Joan 15,9).

El relat de les Benaurances forma una gran inclusió amb l’escena paral·lela del Judici final (Mateu 25:31). Seria bo llegir les dues escenes juntes.

Així, doncs, “feliços”, en el relat de la Benaurances, no es refereix a una experiència subjectiva de felicitat, de plaer o de benestar, sinó a la situació objectiva en què es troba cada ésser humà davant Déu. “Tenia gana, i em vau donar menjar”. O bé: “Tenia gana i no em vau donar menjar”.
Tots preguntaran: Quan va ser, això?
I la resposta és la mateixa per a tothom: “Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi” (o deixàveu de fer-m’ho).

 

Diumenge 30. B. "Bar-Timeu".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Marc 10,46-52).

En aquell temps,

Jesús sortí de Jericó

amb els seus deixebles i amb molta gent.

Vora el camí hi havia assegut, demanant caritat,

un cec que es deia Bar-Timeu.

Quan sentí dir que passava Jesús de Natzaret,

començà a cridar:

«Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi.»

Tothom el renyava per fer-lo callar,

però ell cridava encara més fort:

«Fill de David, compadiu-vos de mi.»

Jesús s’aturà i digué: «Crideu-lo.»

Ells criden el cec i li diuen:

«Anima’t i vine, que et crida.»

El cec llançà la capa, s’aixecà d’una revolada

i anà cap a Jesús.

Jesús li preguntà: «Què vols que et faci?

Ell respon: «Rabuni, feu que hi vegi.»

Jesús li diu: «Vés, la teva fe t’ha salvat.»

A l’instant hi veié, i el seguia camí enllà.

63. Bar-Timeu. (...un cec que es deia Bar-Timeu).

De Bar-Timeu només en parla l’evangeli de Marc, i en aquest relat. L’evangelista repeteix el nom dues vegades per indicar-nos que li dóna un sentit especial i important. La versió que ofereix el Missal no permet adonar-nos d’aquest detall significatiu. El text original grec diu: “...el fill de Timeu, Bar-Timeu, cec i captaire, s'estava assegut vora el camí.”.
Què significa, en l’Evangeli de Marc, Bar-Timeu? Literalment, significa fill de Timeu. I, què significa Timeu? Timeu no és un nom de persona sinó un adjectiu que, en hebreu, significa impur. Per tant, Bar-Timeu vindria a significar “fill impur o fill d’impuresa”, que expressa la manera com eren vistos els pagans, per contrast amb “fills de Déu” que corresponia als membres del Poble elegit.

Nota. Hi ha comentaristes que fan derivar "Timeu" del grec.  En aquest cas, el seu significat seria "de gran valor" o "noble". És evident que, en aquest supòsit, la interpretació del relat canvia del tot.
 
El relat de Marc vol evocar, més en concret, l’episodi de la Conquesta de Jericó per Josué (Josué 6). Ara, el nou “Josué” (Jesús = Josué en hebreu), corregeix la situació creada en la terrible i cruel conquesta de Jericó, en la qual es va exterminar tota forma de vida dintre la ciutat de Jericó, a excepció de la prostituta que havia acollit els espies dels conqueridors (Josué 2,8ss). Els conqueridors van respectar la vida de la prostituta i dels seus fills, però deixant-los al marge del camí ("Fora del campament". Josué 6,22).

Ara Jesús (el nou Josué) “crida” Bar-Timeu. Més encara: fa que sigui la mateixa multitud qui el cridi. Aquesta “crida” es repeteix tres vegades seguides: Jesús s’aturà i digué: «Crideu-lo.» Ells criden el cec i li diuen: «Anima’t i vine, que et crida.» (Marc 10,49)

Què vols que et faci?, li pregunta Jesús. I la resposta de Bar-Timeu és: Rabuni, feu que hi vegi. Literalment: Senyor meu, feu que recobri la vista.

La pregunta que Jesús fa a Bar-Timeu és la mateixa que fa als deixebles Jaume i Joan, just en l’escena anterior: Què voleu que faci per vosaltres? (Marc 10,36). Però als dos deixebles Jesús va respondre: No sabeu què demaneu. En canvi a Bar-Timeu li respon: Vés, la teva fe t’ha salvat. I és aquest “fill de prostitució” l’únic de qui el relat diu: A l’instant hi veié, i el seguia camí enllà (Marc 10,52).

La multitud i els deixebles acompanyen Jesús fins a Jerusalem per a proclamar-lo rei, però sense acceptar ni entendre la manera com Jesús serà “rei”. Per això després, davant Pilat, ells preferiran Barrabàs a Jesús (Marc 15:6ss).

Amb aquest relat, tan curt com expressiu, l’evangelista Marc insisteix en un punt molt central en els Evangelis: Els pecadors i les dones de mala vida són els primers a entendre Jesús i a seguir-lo (Mateu 21:31). En canvi, als qui es tenen per justos i privilegiats els costa creure en Jesús. Aquí Jesús posa en relleu la fe d’aquest fill de prostitució, com abans havia posat en relleu la fe d’una dona pagana (Marc 7:29  Veure també: Mateu 15:28).

Els Evangelis volen evitar que els seguidors de Jesús caiguin en el mateix defecte en què havien caigut molts membres del Poble elegit. Aquests pensaven: si nosaltres som el poble elegit, la resta dels humans no són elegits; per tant, són impurs.
Però això és exactament el contrari del que diu la Bíblia: El poble elegit és “elegit” perquè a través d’ell es mostri l’amor de Déu a tota la Humanitat.

Jesús no ha vingut a jutjar ningú (Joan 3:17). El missatge de Jesús no es pot fer servir per jutjar qui és pur o impur. Jesús, com a fill de l’home, ens mostra el camí per ajudar-nos mútuament a ser més humans. En canvi, constituir-nos en jutges els uns dels altres ens deshumanitza. 

 

29è. Diumenge B. "Rescat".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Marc 10,35-45).

(Nota. En blau allò que s’hi afegeix en la versió llarga)

En aquell temps

Jaume i Joan, els dos fills del Zebedeu,

anaren a trobar Jesús i li digueren:

«Mestre, voldríem que ens concedíssiu

un favor que us demanarem.»

Jesús els preguntà:

«Què voleu que faci?»

Ells li digueren:

«Concediu-nos que, el dia que sereu glorificat,

puguem seure,

l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra.»

Jesús els respongué:

«No sabeu què demaneu.

¿Podeu veure el calze que jo veuré

i ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?»

Ells li digueren: «Sí que podem.»

Jesús els respongué:

«És cert, vosaltres beureu el calze que jo veuré

i sereu batejats amb el baptisme

amb què jo seré batejat,

però seure a la meva dreta i a la meva esquerra

no sóc jo qui ho ha de concedir;

és per a aquells a qui Déu ho ha reservat.»

Quan els altres deu ho sentiren,

s’indignaren contra Jaume i Joan.

Jesús cridà els deixebles i els digué:

«Ja sabeu que, en totes les nacions,

els qui figuren com a governants

disposen dels seus súbdits com si en fossin amos,

i els grans personatges

mantenen els altres sota el seu poder.

Entre vosaltres no ha de ser pas així:

qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor,

i qui vulgui ser el primer, ha de ser l’esclau de tots,

com el Fill de l’home,

que no ha vingut a fer-se servir,

sinó a servir els altres,

i a donar la seva vida

com a preu de rescat per tots els homes.»

62. Rescat. (... donar la vida com a preu de rescat per tots els homes).

¿La vida humana, ha de ser rescatada?
Hi ha tota una colla de paraules religioses que suggereixen que la vida humana començaria en una situació negativa. Paraules com rescat, pecat original, redempció, salvació, conversió...

Existeix una crítica a la Religió que s’expressa així: “Els predicadors, primer intenteu convèncer tothom de que estem perduts; després us presenteu com els únics que podeu oferir la salvació. Sou com els mercaders.”

És possible que hi hagi predicadors que actuïn com a “mercaders de salvació”, però el missatge de la Bíblia és ben diferent.
Ja en la 1ª pàgina de la Bíblia, la Creació de l’Home (home i dona) és narrada amb aquestes paraules: Déu digué: Fem l’home a imatge nostra i semblança nostra. I afegeix després: Déu veié que tot el que havia fet era molt bo (Gènesi 1:31).

Com és, doncs, que Jesús parla de rescat?
Per entendre aquesta i semblants paraules cal tenir en compte que la Humanitat i cada ésser humà tenim forma d’història. Un nen petit és una autèntica meravella, però li cal créixer. Un infant de dos anys, per exemple, pot ser una criatura encantadora, però tots ens preocuparíem si als dotze anys continués com quan en tenia dos. Ha de créixer. El creixement, l’evolució, la història... formen part de la naturalesa de la vida.

I el creixement dels humans no és només com el dels animals, que es fa seguint un programa genètic. L’Home és cridat a ser “a imatge i semblança de Déu”. Això comporta fer-se apte per a una vida de comunió creixent, en Llibertat creadora i en Generositat.

La Llibertat creadora i la Generositat constitueixen un salt qualitatiu en el creixement humà. Comporten un trencament en les estructures de domini-esclavitud creades pels mateixos Humans abans d’arribar a la Llibertat generosa.

Els Evangelis són tremendament realistes. Tenen en compte que, tot i estar cridats a la Llibertat, els humans sempre comencem “sota la llei”. Tot i ser capaços de gaudir de la Generositat, tots passem per l’estadi de l’egoisme. Tot i ser cridats a viure la Germanor, tots experimentem, d’una manera o altra, el “gust agradable” del domini sobre els altres.

És aquí on apareix la necessitat de rescat.
És la descoberta de la Llibertat allò que ens fa sentir l’esclavitud com un mal a superar. És la crida a ser fills allò que ens fa descobrir que restar en la servitud ens faria infidels.

Com ens rescata, Jesús?
No és un rescat per substitució sinó per superació.
Tots coneixem o hem sentit a parlar de persones lliures que han ofert la seva llibertat, o la seva vida, com a rescat de la llibertat o de la vida d’una altra persona (sempre que “l’amo de la situació” s’hi avingui). Seria un rescat per substitució.

 
No és el cas de Jesús.
Davant la Llei i els Poderosos, Jesús forma part dels empresonats i condemnats a mort. A la Creu, Jesús no substitueix els companys de condemna (Mateu 27:15). (En el cas de Barrabàs, els quatre evangelis deixen ben clar que no és substituït per Jesús sinó que se li aplica un costum de la Pasqua. Joan 18,39).

El rescat de Jesús consisteix en anul·lar les sentències dels Poderosos i desactivar les seves amenaces. “No tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l'ànima” (Mateu 10:28).
 
La mort de Jesús posa en evidència (per a qui ho vulgui veure) que ni les sentències ni les morts dictades pels Poderosos no són la última paraula. En l’home-Jesús tots els humans podem “veure” que la vida donada no és una vida perduda sinó una vida ressuscitada.
Jesús no mor com un heroi sinó com un condemnat a mort. I és precisament per això que la seva mort resurrecciosa desvirtua totes les sentències contra l’Home i els humans.
És un rescat per superació. “Ara el príncep d'aquest món serà llançat a fora” (Joan 12:31).
“Oh mort, on és la teva victòria? On és ara, oh mort, el teu fibló? El fibló de la mort és el pecat, i la força del pecat ve de la Llei” (1Corintis 15:55). 
La vida de Jesús rescata els humans mostrant l’autèntica naturalesa de la vida humana a tothom qui ho vulgui veure. La veritat us farà lliures (Joan 8:32).

 

Diumenge 28 B. "Mirar amb afecte"

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Marc 10,17-30).

(Nota. En blau allò que s’hi afegeix en la versió llarga)

Un dia que Jesús sortia de camí

un home corregué, s’agenollà als seus peus

i li preguntava:

«Bon mestre,

què haig de fer per posseir la vida eterna?»

Jesús li digué: Per què em tractes de bo?

De bo només ho és Déu.

Ja saps què diuen els manaments:

«No matis,

no cometis adulteri,

no robis,

no declaris en fals contra un altre,

no facis cap frau,

honra el pare i la mare.»

Ell li respongué:

«Mestre, tot això ja ho he complert des de jove.»

Jesús se’l mirà amb afecte i li digué:

«Encara et falta una cosa:

vés a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres,

i tindràs un tresor guardat en el cel.

Després torna i vine amb mi.»

Aquesta resposta de Jesús el contrarià

i se n’anà tot trist, perquè era molt ric.

Llavors Jesús mirà al seu voltant

i digué als deixebles:

«Per als qui són rics,

que n’és, de difícil, d’entrar al regne de Déu!»

Els deixebles, en sentir aquestes paraules,

quedaren sorpresos.

Però Jesús els tornà a dir:

«Fills meus,

que n’és de difícil, d’entrar al regne de Déu!

És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla

que no pas que un ric entri al regne de Déu.»

Ells quedaren encara més sorpresos

i deien entre ells: «I qui es podrà salvar?»

Jesús se’ls mirà i els digué:

«Als homes els és impossible,

però a Déu no, perquè Déu ho pot tot.»

Llavors Pere es posà a dir-li:

«Mireu, nosaltres ho hem deixat tot per venir amb vós.»

Jesús respongué:

«Us ho dic amb tota veritat:

Ningú dels qui per mi i per anunciar l’evangeli

han deixat la casa, germans i germanes,

pare, mare, fills o camps,

no deixarà de rebre, ja en el temps present,

el cent per u de cases, germans i germanes,

mare, fills i camps,

i també persecucions,

i, en el món futur, tindrà la vida eterna.»

61. Mirar amb afecte. (...Jesús se’l mirà amb afecte i li digué...)

“Jesús se’l mirà amb afecte”. Com és la mirada de Jesús?
Aquesta pregunta resulta inútil si pretenem trobar la resposta en els ulls del Jesús de fa dos mil anys. Aquell Jesús va donar la seva vida als Humans, i ara ens mira amb els ulls de cada ésser humà. I ens mira amb afecte.

És cert: entre tantes mirades, poden haver-n’hi d’indiferents o, fins i tot, d’odi. Aquestes no són mirades de Jesús, perquè Jesús només mira amb mirades humanes i humanitzadores. Quan rebem mirades indiferents o d’odi, vol dir que ens toca a nosaltres d’humanitzar-les −en la mesura que nosaltres mateixos ja siguem humans (Mateu 5:44).

En el sorprenent relat que hem llegit, Jesús mira un home que ha complert des de jove tot allò que mana la Llei. En aquell temps sovint es pensava que la riquesa erasigne de la benedicció de Déu per als qui complien fidelment els seus Manaments. La riquesa era com la “paga” de Déu en aquesta vida. Però, què passa en l’altra vida?
El nostre home ho vol assegurar tot. Per això fa la pregunta a qui considera el millor mestre: «Bon mestre, què haig de fer per posseir la vida eterna?»

La resposta de Jesús li resulta decebedora. El nostre home pretenia tenir-ho tot: riqueses en aquesta vida i vida eterna en l’altra.
Jesús el mira amb afecte i li proposa fer un pas endavant en la manera d’entendre la vida: «Encara et falta una cosa: vés a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor guardat en el cel. Després torna i vine amb mi.»

No hi ha dues vides: la d’ara i la de després. Només hi ha una única vida, que comença posada a les nostres mans, i que es va transformant a mesura que en fem comunió. Per això les riqueses d’ara poden esdevenir un tresor al cel si són donades. La donació de les riqueses té un doble efecte: fa comunió amb els pobres i ens deixa lliures per seguir el camí de Jesús.

La mirada amb afecte és una invitació a un nou nivell d’humanitat, més enllà del compliment de la Llei. Una invitació a la comunió.
El nivell de la Llei correspon als servents; el nivell de la Comunió correspon als amics (fills) (Joan 15:15).

En el mateix relat que hem llegit també es diu que Jesús va mirar els seus deixebles; els mirà amb afecte, ja que els anomena fills meus. Ells, que no han entès res de res del que Jesús havia dit sobre les riqueses, de cop i volta s’adonen que, diferentment de l’home ric, ells ho han deixat tot per anar amb Jesús. Segurament els deixebles eren molt menys complidors que l’home ric; i al Calvari tots van abandonar Jesús. Però, ho havien deixat tot per ell; i això els feia lliures per poder tornar. L’evangeli de Lluc expressa amb tendresa la conversió de Pere: “Llavors el Senyor va girar-se i mirà Pere; i Pere es recordà de les paraules que el Senyor li havia dit: Abans que avui canti el gall, m'hauràs negat tres vegades” (Lluc 22:61).

La mirada amorosa de Jesús invita a passar del compliment de la Llei a la comunió. Comunió amb Jesús; comunió amb l’home. “Vine amb mi”. Deixar-se mirar pels ulls humans, sobretot pels ulls d’aquells que la societat “no veu”, ens fa humans i humanitzadors.

L’home ric, perfecte complidor de la Llei, va preferir les riqueses a l’oferta amorosa que ens arriba en tota mirada humana.

Aquest relat és un avís als seguidors de Jesús perquè no caiguem en el perill d’entendre l’Evangeli com una Llei que només demana de ser “complida”. Un seguiment que no ens porti a l’Home, a l’home concret que ens trobem pels camins de la vida, no seria autèntic. El camí de Jesús és fer-se home fent humanitat. El “tresor del cel” es guanya mirant els homes aquí a la terra, i acollint la seva mirada.