Diumenge 4rt. B

EVANGELI. (Marc 1,21-28).

A Cafar-Naüm

Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava.

La gent s’estranyava de la seva manera d’ensenyar,

perquè no ho feia com els mestres de la llei,

sinó amb autoritat.

En aquella sinagoga hi havia

un home posseït d’un esperit maligne

que es posà a cridar:

«Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret?

Has vingut a destruir-nos?

Ja sé prou qui ets: ets el Sant de Déu.»

Però Jesús el reprengué i li digué:

«Calla i surt d’aquest home.»

Llavors l’esperit maligne sacsejà violentament el posseït,

llançà un gran xiscle i en va sortir.

Tots quedaren intrigats

i es preguntaven entre ells:

Què vol dir això?

Ensenya amb autoritat una doctrina nova,

fins i tot mana els esperits malignes,

i l’obeeixen.»

I aviat la seva anomenada s’estengué per tota la regió de Galilea.

21. Posseït. (...hi havia un home posseït d’un esperit maligne...)

Com Moisès, rebuda la missió d’alliberar el seu Poble, va presentar-se al poderós faraó per comunicar-li el projecte alliberador de Déu, també Jesús es presenta a la Sinagoga de Cafarnaüm, la més poderosa de la regió. I, així com Moisès va topar amb la reacció contrària del faraó, també Jesús topa amb la reacció contrària de la Sinagoga, que replica per boca de l’home posseït d’un esperit maligne: “Has vingut a destruir-nos?” (Marc 1,24). El xoc és directe. Però, com ja havia anunciat Joan Baptista, Jesús és el més fort (Marc 1,7), com també ho era Moisès en relació al faraó. El Poble d’Israel, gràcies a la “força” de Moisès (la Paraula de Déu), va sortir efectivament del País on era esclau; i l'home posseït és alliberat per Jesús.

¿Què significa “estar posseït d’un esperit maligne”?
No hem d’imaginar com si pul·lulessin per l’espai esperits o fantasmes que es poden ficar dintre nostre quan respirem o obrim la boca... Es tracta de l’escenificació d’una situació en què la persona no és ben bé ella mateixa, sinó que està dominada per una força interioritzada que no sap controlar, o per alguna debilitat acceptada que no sap superar.
Ho explicaré amb un exemple (que és només aproximat):
Amb motiu de la concessió de la pilota d’or a un jugador del Barça, un company em va comentar: Això és molt perillós, perquè pot enfonsar un jugador. I em va confiar una vivència seva. Em digué: Jo de petit, al pati de l’escola, jugava molt a futbol. Els equips es feien indicant als dos més bons que estriessin alternativament els jugadors que volien. Així sortien dos equips força equilibrats. Un dia em van dir que estriés jo, perquè era el millor. Ho vaig fer, és clar. Però aquell dia no vaig fer cap gol. Al pati de l’escola, amb pilota petita de goma, podia fer 3 ó 4 gols!... Doncs aquell dia no en vaig fer cap. Recordo la meva incomoditat: era com si no fos jo que jugava... Quan tenia la pilota la passava de seguida perquè no estava segur de jugar-la “com el millor”. Vaig perdre l’espontaneïtat del joc. Es veu que no tinc fusta de líder... No suportava el “pes” que m’havien posat a sobre.
Per això trobo perillós això de donar pilotes d’or, sobretot si es tracta de jugadors joves.

L’esperit possessiu és una cosa semblant a això que li va passar al meu amic. Els seus companys, sense voler i sense ser-ne conscients, havien activat en ell unes limitacions que “dormien” dintre seu: inseguretat; por a decebre; timidesa...

¿En el relat que hem llegit, què és allò que “posseeix” a l’home de la Sinagoga?
La contraposició entre la manera d’ensenyar dels mestres de la Llei i la de Jesús, suggereix que es tracta de la Llei. Una Llei que havia de ser humanitzadora, però que havia esdevingut possessiva, activant la por i la inseguretat dels fidels. Per això el Posseït no suporta l’acció alliberadora de Jesús (de l’Home).

La solució que “imposa” Jesús és ben simple: Surt!
Aquesta paraula va dirigida al posseïdor, però és per a l’home posseït. És a ell que es diu: Surt! Surt de l’àmbit de la Llei.

Com n’és d’actual, aquest relat! Quanta Llei posseïdora! Quant d’esperit maligne generat en nosaltres per assumir tanta Llei o tantes lleis de tota classe: religioses, polítiques, econòmiques, culturals, identitàries, ideològiques,...! Quanta “possessió” està sofrint la Humanitat, aquí, allà i més enllà!
En la Història humana, la nostra progressiva Humanització està essent retardada per excessives obediències i per massa poques desobediències.

 

Diumenge 3er. B.

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Marc 1,14-20).

Després d’haver estat empresonat Joan,

Jesús es presentà a Galilea

predicant la bona nova de Déu;

deia: «Ha arribat l’hora

i el regne de Déu és a prop.

Convertiu-vos i creieu en la bona nova.»

Tot passant vora el llac de Galilea,

veié Simó i el seu germà Andreu.

Estaven tirant el filat a l’aigua,

perquè eren pescadors.

Jesús els digué:

«Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes.»

Immediatament abandonaren les xarxes

i se n’anaren amb ell.

Poc més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu,

i el seu germà Joan.

Eren a la barca repassant les xarxes.

Els cridà immediatament,

i ells deixaren el seu pare Zebedeu

amb els jornalers a la barca,
i se n’anaren amb Jesús.

 “Mar”

20. Mar.  (Tot passant vora el llac (mar) de Galilea...)

Quan els evangelistes Mateu, Marc i Joan parlen del llac de Galilea (o de Tiberíades o de Genesaret), fan servir la paraula “mar”, tot i que es tracta d’un estany força petit. Des de qualsevol de les seves ribes es pot veure l’altre costat.

El Missal, i també la BCI −Bíblia Catalana Interconfessional− fan bé de traduir l’original grec “thalassa” (mar) per “llac” perquè, en aquest cas, es tracta realment d’un llac. Però diria que tradueixen massa bé. Si els evangelistes escriuen “thalassa” (mar) per comptes de “limne” (llac) no és perquè s’equivoquin o no usin correctament les paraules, sinó perquè volen dir alguna cosa amb això. Recordem que els Evangelis, que no fan geografia, utilitzen (també) la geografia com a llenguatge per parlar de la vida humana.

“Mar” és una paraula que forma part de la mitologia dels orígens del Poble d’Israel. Aquí entenc per mitologia dels orígens aquell conjunt d’imatges i relats amb els quals un Poble expressa, comunica i celebra els seus Inicis com a Poble, amb personalitat pròpia i diferenciada d’altres Pobles.

Quan els Evangelis presenten Jesús passant per la riba del mar de Galilea volen connectar amb l’experiència fundant d’Israel: l’Èxode. Israel, com a Poble, es va organitzar a partir de l’experiència de l’Èxode, amb Moisès reunint la multitud a les ribes del "Mar" Roig (Èxode 14,2ss) Tampoc el lloc per on els Israelites van passar (“pasqua”) el Mar Roig era realment “mar”. En aquell temps el Mar Roig no connectava amb la Mediterrània com actualment gràcies al canal de Suez construït a finals del s. XIX. En temps de Moisès hi havia aiguamolls. Molts fugitius se’n servien per escapar-se. Calia conèixer les passeres o disposar d’algun guia experimentat.
El “Pas del Mar Roig” va quedar en l’imaginari del Poble com un relat èpic protagonitzat per Moisès. En aquest sentit, el “mar” ofereix camins per a la Llibertat.

Sobretot els Evangelis de Mateu i Marc, presenten Jesús com el nou i definitiu Moisès. I és que, a pesar d’haver sortit del País on eren esclaus, els Israelites no van trobar la Llibertat plena. Per això cal un nou èxode. Ara ja no es tracta de sortir d’un país; la Llibertat ha de néixer en el propi cor. Els Israelites van sortir del País on eren esclaus, però van continuar esclaus de si mateixos a través del seu Temple, la seva Llei, els seus Grans Sacerdots, els seus Governants, els seus Poderosos... Com passa a tots els Pobles de la Terra.

L’activitat de Jesús a Galilea, en els Evangelis Sinòptics, està centrada en el mar de Galilea. Aquí reunirà els deixebles i les multituds per invitar-les a un nou èxode: sortir del propi tancament. Per això, en els Evangelis, el “mar” té un simbolisme important.

Els primers deixebles que reuneix Jesús són “pescadors”. Jesús els crida per fer-ne “pescadors d’homes” perquè el mar representa també les dificultats de la vida. És el gran monstre que pot engolir-nos; és perill, amenaça, tempesta, naufragi, mort,... Quantes esclavituds en el “mar de la vida”!

Tots hem experimentat que la vida humana, deixada a les seves soles possibilitats, pot naufragar. És difícil superar tots els esculls. Els Evangelis ens presenten Jesús com el timoner expert que ens acompanya per passar a l’altra riba. Més encara: ens ofereix el coneixement i la valentia per convertir-nos en navegants experts. El secret és ben simple: acceptar de ser “pescadors d’homes”. Dit amb llenguatge d’avui: viure dedicant-se a fer Humanitat.
El coneixement, l’impuls, l’encert per arribar a l’altra riba és la solidaritat total amb la Humanitat. Ens fem humans fent Humanitat. Així de senzill.

Això comporta fer un èxode de nosaltres mateixos. Sortir del nostre món tancat ( el nostre “País d’esclavitud”) seguint els infinits camins que el mar obert ens suggereix.

L’evangelista Lluc, a diferència dels altres evangelistes, no anomena “mar” al llac de Galilea. Reserva aquesta paraula per a la segona part del seu Llibre: Els Fets dels Apòstols. Aquí sí que parlarà de “mar” presentant-nos l’apòstol Pau i els seus viatges per tota la Mediterrània.

 

Diumenge 2on. Any B.

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

 

EVANGELI. (Joan 1,35-42).

En aquell temps

Joan estava amb dos dels seus deixebles i,

fixant-se en Jesús que passava, digué:

«Mireu l’anyell de Déu.»

Quan els dos deixebles van sentir

que Joan deia això, van seguir Jesús.

Ell es girà i, en veure que el seguien,

els preguntà: «Què voleu?»

Ells li digueren: «Rabí», que vol dir ‘mestre’,

«on us allotgeu?»

Jesús els respon:

«Veniu i ho veureu.»

Ells hi anaren, veieren on s’allotjava

i es quedaren amb ell aquell dia.

Eren vora les quatre de la tarda.

Un dels dos que havien sentit

el que deia Joan i havia seguit Jesús,

era Andreu, el germà de Simó Pere.

El primer amb qui Andreu es trobà

fou el seu germà Simó, i li digué:

«Hem trobat el Messies», que vol dir “l’Ungit”.

I l’acompanyà on era Jesús.

Jesús se’l mirà i li digué:

«Tu ets Simó, fill de Joan.

Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra.»

“Joan”. 

19. Joan  (Joan estava amb dos dels seus deixebles).

Hi ha persones que es fan un embolic a l’hora d’identificar, dintre els Evangelis, el nom de Joan. Això és degut a que hi ha dues persones principals amb aquest mateix nom. I també es degut a una suposició desafortunada, que acaba de complicar la cosa.

El nom Joan és molt habitual a la Bíblia. Pot traduir-se per “Déu ha donat”, o “Déu és propici”, o “Déu ha escoltat” o “Déu s’ha compadit”,... 

Als Evangelis hi surten sobretot dues persones amb el nom de Joan" (a més d'un altre "Joan" irreal, fruit d'una mala interpretació força clàssica, del Quart Evangeli). 

A pesar de ser un nom molt habitual, quan els Evangelis insisteixen en el nom, és perquè volen fer atenció a allò que significa.

1) Aquest és el cas de Joan Baptista.
Tant l’Evangeli de Lluc com el Quart Evangeli insisteixen en el seu nom. En Lluc, s’insisteix que el fill de Zacaries i Elisabet “s’ha de dir Joan” (Lluc 1:13 i 1:59). El Quart Evangeli el fa intervenir directament en el projecte de Déu sobre la Humanitat. “Déu envià un home que es deia Joan...” (Joan 1:6).

Joan Baptista és la primera persona important de nom "Joan" de què parlen els Evangelis. Se l’anomena Baptista perquè batejava, i sobretot perquè va batejar Jesús. També se l’anomena el Precursor, ja que la seva missió era precedir Jesús (el Messies) i assenyalar la seva arribada.

D’ell diu Jesús: ...d'entre els nascuts de dona no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell (Mateu 11:11).

En els Evangelis Sinòptics, Joan Baptista personifica tots els profetes d’Israel que havien anunciat l’obra del futur Messies. En el Quart Evangeli, Joan Baptista encarna l’esforç de tota la Humanitat per trobar el sentit de la Vida, abans de Jesús. Dient que va ser enviat per Déu (Joan 1,6), reconeix i dóna valor a l’esforç de totes les religions, filosofies o humanismes que han buscat comprendre l’Home, i la crida-missió que rep de Déu. Tota aquesta recerca humana forma part del Projecte de Déu, perquè “Déu és propici” (“Joan”).

Com a precursor de Jesús, encarna, en el procés cap a la Plenitud, un estadi a superar. Cal passar de Joan per arribar a Jesús; cal superar l'adolescència per arribar a la maduresa; cal anar més enllà de la Religió-Llei per assolir la plenitud de la COMUNIÓ (Marc 1,7). 

"Ell (Jesús) ha de créixer, i jo he de minvar", diu Joan (Joan 3,30).

2) "Joan Apòstol" o "Joan Evangelista".
Un altre "Joan" és un dels Dotze Apòstols cridats per Jesús. No he trobat cap comentarista que el relacioni, pel fet de tenir el mateix nom, amb Joan Baptista. És cert que el nom Joan era molt comú. Amb tot, donat que els relats evangèlics no fan biografia sinó que amb cada detall volen suggerir alguna cosa significativa, no és difícil d’imaginar que, amb la coincidència de noms, es volgués insinuar alguna "coincidència". Per exemple, una coincidència d’actituds.

De fet, els Evangelis narren de manera ben clara la dificultat dels Dotze per entendre i acceptar el missatge de Jesús. I això podria ser degut al fet de restar ancorats en la mentalitat representada per Joan Baptista.
En el Quart Evangeli (on no apareix mai el nom de "Joan" referint-se a l'Apòstol), aquest ancoratge s’insinua sobretot en la figura de l'apòstol Simó, anomenat Pere (pedra), i anomenat també "fill de Joan" (Joan 1,42). 
El Quart Evangeli, que no fa servir mai el nom de "Joan" per referir-se a aquest apòstol, es refereix a ell juntament amb el seu germà (Jaume, que tampoc no hi és mai anomenat), anomenant-los: els "fills del Zebedeu" (Joan 21,2).
Dintre els Dotze, aquests dos germans sembla que representin una actitud de "duresa", en la línia de la predicació de Joan Baptista (Marc 3,17: "fills del tro", o 10,35: volen ser "els primers", o Lluc 9,54: fer baixar "foc del cel").
 

I és referent a aquest "Joan apòstol" que, suposicions sense cap fonament bíblic, han complicat molt la seva identitat.
Per entendre-ho, cal diferenciar els tres Evangelis Sinòptics (Mateu, Marc i Lluc) del Quart Evangeli. És aquí on s'ha creat la confusió.

El Quart Evangeli, anomenat habitualment Evangeli de Joan, en cap moment no dóna la llista completa dels Dotze Apòstols. Parla de "els Dotze", però només cita el nom de set: Andreu, Simó (Pere) Felip, Natanael, Tomàs i els dos Judes: el no-traïdor i el traïdor. No parla mai de Joan fent servir aquest nom. Com ja s'ha dit, en parla fent servir l’expressió “els fills de Zebedeo” (que, segons els Evangelis Sinòptics, eren "Jaume i el seu germà Joan". Mateu 4,21).

Com que resulta sorprenent que un Evangeli no parli directament d'un "apòstol" com Joan, es va suposar que era perquè ell mateix n'era l’autor, i que, per modèstia, no hi posava el seu nom. Així, ja des de molt antic, el Quart Evangeli sol ser anomenat "Evangeli de Joan".

Aquesta suposició avui és considerada equivocada, ja que el Quart Evangeli és un text molt elaborat que demana un procés de formació més llarg que la vida dels Apòstols. Amb tot, com ja he dit, des dels inicis de la Església, el Quart Evangeli és conegut com a Evangeli de Joan. Per això, Joan Apòstol és conegut també com a Joan Evangelista.
Per tant, "Joan Apòstol" i "Joan Evangelista" són la mateixa persona.

3) Però hi ha més "complicació"...
En el Quart Evangeli (o Evangeli de Joan) apareix un deixeble molt especial, sense nom propi, identificat com “el deixeble que Jesús estimava”, el qual sí que afirma que ell és qui ha escrit allò que el lector està llegint (el Quart Evangeli). Fins i tot diu per a què l'ha escrit. (Joan 19,35): El qui ho veié en dona testimoni, i el seu testimoni és digne de fe. Ell mateix sap que diu la veritat, perquè també vosaltres cregueu.

I insisteix (Joan 20,30s): Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom. 

Aquest "deixeble que Jesús estimava" apareix per primera vegada quan Judes se separa dels Dotze (Joan 13,23). Coincideixen un moment en l’Últim Sopar quan Jesús li confia la identitat del traïdor. Serà l’únic deixeble que acompanyarà Jesús al Calvari, i el primer a “creure” en Ell (Joan 20,8).

Com que aquest deixeble confessa que és "ell" qui ha escrit allò que trobem en el Quart Evangeli, i que ho ha fet per donar testimoni del que ha vist (Joan 19:35), s’ha identificat, equivocadament, aquest "deixeble que Jesús estimava" amb Joan Apòstol.
 
En realitat, aquest "deixeble que Jesús estimava", sense nom, prefigura la futura "Comunitat cristiana", i és el que s'hauria d'identificar com a "evangelista", per comptes del Joan "Apòstol". Però el pes de la tradició és massa fort per poder-ho canviar després de 2000 anys...

============== 

Algú dirà: ¿Hi ha cap problema amb aquesta equivocada 
identificació?

Normalment es creu que no.
Però amb aquesta identificació incorrecta és possible que ens puguem perdre el missatge que l’autor real del Quart Evangeli vol donar quan introdueix la figura sorprenent de “el deixeble que Jesús estimava” (Joan 20,2). Perquè, si aquest deixeble fos l’apòstol Joan, ja no cal buscar-hi més significats; però és molt possible que, introduint aquest "nou deixeble” anomenat explícitament "l'altre deixeble" en relació a Pere, es vulgui dir alguna cosa important sobre el mateix lector (com passa amb la resta de personatges que apareixen en els Evangelis).

¿Què es vol dir al lector, al final de la vida visible de Jesús, amb la presència sobtada de “el deixeble que Jesús estimava”?
Possiblement se li vulguin dir moltes coses. Ara i aquí voldria suggerir-ne dues:

- 1ª. La presència de el deixeble que Jesús estimava humanitza extraordinàriament la tragèdia de la traïció de Judes ("un dels Dotze") i de la Passió i Mort de Jesús (de l’Home). Al Calvari, encara que no hi havia cap dels seus deixebles (Marc 14,50) hi era, de fet, tota la Humanitat anterior, representada per Maria, la seva mare, i tota la Humanitat actual, representada per "el deixeble que Jesús estimava", amb Maria Magdalena.
Per això la segona cosa que suggereixo:

- 2ª. Suggeriment per a tu mateix que ara llegeixes aquest comentari. 
Llegeix el final de la "vida" de Jesús en el Quart Evangeli (pots començar en l’Últim Sopar, al capítol 13) imaginant que tu ets “el deixeble que Jesús estimava”.

Prova-ho, i observa quins sentiments afloren en tu.

I és que les escenes de la Passió, Mort i Resurrecció de Jesús (de l’Home), sempre "actuals", només es poden “entendre” des de dintre, situant-nos com a personatges que formen part del relat.
Llegeix-lo sentint-te “el deixeble que Jesús estimava”.

Baptisme del Senyor. B

EVANGELI. (Marc 1,7-11).

En aquell temps, Joan predicava així:

«Després de mi ve

el qui és més poderós que jo,

tan poderós que no sóc digne

ni d’ajupir-me a deslligar-li la corretja del calçat.

Jo us he batejat només amb aigua;

ell us batejarà amb l’Esperit Sant.»

Per aquells dies Jesús vingué des de Natzaret de Galilea,

i Joan el batejà en el Jordà.

A l’instant, quan sortia de l’aigua,

veié que el cel s’esquinçava

i que l’Esperit, com un colom,

baixava cap a ell,

i es va sentir una veu des del cel:

«Ets el meu Fill, el meu estimat,

en tu m’he complagut.»

“Batejar” (Baptisme).

18.  Batejar.  (Jo us he batejat només amb aigua).

“Batejar” és la traducció d’una paraula grega que significa submergir. Normalment submergir en l’aigua. D’aquí que també signifiqui banyar o banyar-se.
Quan ens banyem al mar, al riu o a la piscina, quedem colgats per l’aigua. Per això el simbolisme del baptisme inclou la idea de “ser absorbits o sepultats” per l’aigua, i sortir-ne nous, “ressuscitats”. Submergint-nos en l’aigua “morim” a una manera de ser, i sortim (“ressuscitem”) a una nova manera de "viure".

El baptisme de Joan expressava la moguda de molta gent que, no contenta de com anaven les coses, volien un canvi de vida i de societat. Denunciaven una societat que produïa servitud, i no llibertat. Es feien batejar al Jordà en contra de les fonts i piscines sagrades que hi havia al Temple, destinades a purificacions legals gestionades pels sacerdots, i que mai no acabaven de purificar del tot. Al contrari: es feien servir per mantenir unes lleis que feien que la gent es sentís cada dia més impura, i més esclava.

El moviment baptismal de Joan deuria ser una cosa semblant al moviment dels Indignats del 2011. Els Indignats d’aquells temps van veure en Joan un possible líder que els donés cohesió i força.
Però Joan, com a bon profeta, veu més enllà. És conscient de tota l’energia emergent que amaga aquell moviment de protesta. També és conscient de la seva incapacitat per donar-hi sortida. Ell veu que no es tracta de trobar un líder sinó de que cada indignat maduri personalment i ajudi a crear una societat nova, sense necessitat de líders, cabdills o herois que, després, podrien esdevenir nous dominadors. El problema no se soluciona amb líders, sinó amb persones lliures que visquin activament la solidaritat. Una solidaritat oberta a tothom.

 
Per això Joan fa una cosa estranya: bateja, però simultàniament diu a tothom que aquell bateig serveix de ben poca cosa. Jo us batejo només amb aigua, però entre vosaltres ja està aquell “que batejarà amb Esperit Sant”. Només el qui bateja amb Esperit Sant és l’autènticament capaç (prou "poderós") per donar sortida als anhels humans.
No es tracta de cap líder. Joan parla de Jesús, el “poder” del qual no s’imposa sinó que es comunica. És ofert a tothom qui accepti sentir-se fill de Déu i germà de tots els humans. “Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut” (Marc 1,11). Res tan alliberador ni tan humanitzant.

El baptisme amb aigua és només un ritu: entres al riu per tornar-ne a sortir. Neteja i refresca només per fora; per dintre, res no canvia. En canvi el baptisme amb Esperit significa que l’Esperit fa niu dintre nostre, com els coloms fan niu dintre les cases. Entra per quedar-s’hi i transformar-nos.

El baptisme amb Esperit és la crida i l'oferta de Déu a una actitud de solidaritat total amb la Humanitat. Joan "bateja" Jesús; però el vertader baptisme de Jesús és l'Esperit que davalla cap a ell per fer-hi estada. Aquest baptisme de Jesús és la conseqüència d'haver-se barrejat amb la gent, fent-se seus, per solidaritat, l’esclavitud i el pecat de tots. Aquesta solidaritat total fa que el cel s’esquinci. El cel, entès com un sostre que separava el món de Déu i món dels homes, s’esquinça per a aquells que es fan solidaris de la Humanitat. Aquesta solidaritat és la condició indispensable per rebre el bateig de l'Esperit (Marc 10,38).
La solidaritat humana posa de manifest la solidaritat del cel que "s'esquinça" perquè l'Esperit de Déu davalli sobre la terra (Marc 1,10). "Esquinçar-se" és més que "obrir-se" (com diu Mateu 3,16), perquè comporta que no es pot "tornar a tancar".