Epifania (Reis)

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

EVANGELI. ( Mateu 2,1-12).

Quan va néixer Jesús a Bet-Lèhem de Judea,

en temps del rei Herodes,

vingueren d’Orient uns mags i,

en arribar a Jerusalem, preguntaven:

«On és el rei dels jueus que acaba de néixer?

Hem vist com s’aixecava la seva estrella

i venim a presentar-li el nostre homenatge.»

El rei Herodes i tota la ciutat de Jerusalem

s’inquietaren en sentir aquestes noves.

Herodes convocà tots els grans sacerdots

amb els lletrats del poble

i els preguntava on havia de néixer el Messies.

Ells respongueren:

«A Bet-Lèhem de Judea.

Així ho escriu el profeta:

“Bet-Lèhem, terra de Judà,

no ets de cap manera la més petita

entre les famílies de Judà,

perquè de tu sortirà un príncep

que pasturarà Israel, el meu poble”.»

Llavors Herodes cridà secretament els mags

i s’informà ben bé del moment

en què s’havia aparegut l’estrella.

Després els encaminà a Bet-Lèhem

amb aquesta recomanació:

«Aneu, busqueu-lo ben bé, aquest nen,

i quan l’haureu trobat,

feu-m’ho saber,

que jo també vull presentar-li el meu homenatge.»

Sortint de l’audiència del rei,

es posaren en camí.
Llavors s’adonaren

que l’estrella que havien vist aixecar-se

anava davant d’ells

fins que s’aturà sobre el lloc on hi havia el nen.

La seva alegria en veure allà l’estrella va ser immensa.

Entraren tot seguit a la casa,

veieren el nen amb Maria, la seva mare i,

prostrats a terra,

li prestaren el seu homenatge.

Van obrir llavors les seves arquetes

per oferir-li presents: or, encens i mirra.

Després, advertits en un somni

que no anessin pas a veure Herodes,

se’n tornaren al seu país
per un altre camí.

“Estrella”.

17. Estrella. (Hem vist com s’aixecava la seva estrella...)

Només els evangelistes Mateu i Lluc construeixen relats de naixement en relació a Jesús. Encara que són dos relats amb personatges totalment diferents, ens comuniquen un missatge semblant. En Lluc, els receptors del missatge són uns Pastors que vetllaven el ramat. No s’hi parla de cap “estrella” sinó d’un àngel i de la glòria del Senyor que els envoltà de llum (Lluc 2,8). En canvi en Mateu, els receptors són uns Mags que han vist una estrella. Només Mateu ens parla d’una estrella (Mateu 2,1).

Com els pastors, també els mags eren gent menyspreada per les elits religioses d’Israel (no tant per la gent senzilla). Els mags, que eren astròlegs, eren considerats idòlatres per la seva dedicació als astres, tinguts per divinitats pels no jueus.

Com Lluc, també Mateu posa el naixement de Jesús enmig de dues categories humanes contraposades. Lluc contraposa l’orgull dels Poderosos (Emperador i governador romans) a la simplicitat dels Pastors; Mateu contraposa el “coneixement” d’Herodes i els seus Savis a la “falsa religió” dels Mags. Però la veritat és que Herodes i els Mestres de la Llei, a pesar de disposar de les Profecies, no “veuen res de res”. Només els Mags, perquè saben llegir les estrelles, s’assabenten del naixement de Jesús i el seu significat.

Mateu es val de una creença popular segons la qual cada persona té la seva estrella. És una manera poètica i ben gràfica d’expressar el sentiment que ens envaeix quan contemplem de nit la immensitat de l’Univers. Un sentiment contradictori: de petitesa i de grandesa. De petitesa perquè som realment molt petits sota un cel estrellat. De grandesa perquè som part de la Immensitat contemplada. Les nostres vides no pul·lulen en el buit, sinó que acompanyen i són acompanyades per tota la varietat, misteri, ordre, claror, bellesa, imprevisió, sorpresa,... de l’Univers. Qui sap contemplar l’embolcall d’una nit estrellada, queda envaït d’un sentiment de pertinença còsmica.  

Cada persona i cada Poble tenen la seva estrella. Però no som una estrella perduda en el mar de les estrelles. Hi ha una Estrella-Guia: l’estrella de la Humanitat. Seguir-la, permet ser actors en el gran teatre del nostre Univers.
L’Estrella de Betlem és una estrella que desapareix quan ens acostem a la Capital, als savis i poderosos que pretenen dirigir les nostres vides. Però reapareix quan busquem amb insistència l’Infant que ha nascut (i que va naixent) per fer-li obsequi dels nostres “tresors” (les nostres capacitats). Als habitants de la Capital els intriga l’estrella de Betlem, perquè han decidit que només la Capital ha de ser l’estrella. Herodes s’inquieta en escoltar els Mags, perquè ell vol ser l’única estrella!
Però els Mags no tornen a Jerusalem un cop trobat l’Infant amb Maria, la seva mare.  
No cal tornar als savis i poderosos un cop trobat el lloc on neix i creix la nova Humanitat, i els qui la van engendrant

 

2on. Diumenge de Nadal. B.

EVANGELI. (Joan 1:18).

(NOTA: En blau, allò que correspon a la versió llarga).

Al principi ja existia el qui és la Paraula.

La Paraula era amb Déu

i la Paraula era Déu.

Era, doncs, amb Déu al principi.

Per ell tot ha vingut a l’existència,

i res del que ha vingut a existir

no hi ha vingut sense ell.

Tenia en ell la Vida,

i la Vida era la Llum dels homes.

La Llum resplendeix en la foscor,

però la foscor no ha pogut ofegar-la.

Déu envià un home que es deia Joan.

Era un testimoni;

vingué a donar testimoni de la Llum,

perquè per ell tothom arribés a la fe.

Ell mateix no era la Llum;

venia només a donar-ne testimoni.

Existia el qui és la Llum veritable,

la que, en venir al món,

il·lumina tots els homes.

Era present al món,

al món que li deu l’existència,

però el món no l’ha reconegut.

Ha vingut a casa seva,

i els seus no l’han acollit.

Però a tots els qui l’han rebut,

als qui creuen en el seu nom,

els concedeix poder de ser fills de Déu.

No són nascuts per descendència de sang,

ni per voler d’un pare

o pel voler humà,

sinó de Déu mateix.

El qui és la Paraula es va fer home

i plantà entre nosaltres el seu tabernacle,

i hem contemplat la seva glòria,

que li pertoca com a Fill únic del Pare,

ple de gràcia i de veritat.

Donant testimoni d’ell, Joan cridava:

«És aquell de qui jo deia:

El qui ve després de mi

m’ha passat davant,

perquè, abans que jo, ell ja existia.»

De l’abundància de la seva plenitud

tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia.

Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès,

però la gràcia i la veritat

ens ha vingut per Jesucrist.

Déu, ningú no l’ha vist mai;

Déu Fill únic,

que està en el si del Pare,

és qui l’ha revelat.

“Déu”.  “Paraula”.

 

“Déu”. (La Paraula era amb Déu, i la Paraula era Déu).

Quan fem servir la paraula “Déu” no parlem “de Déu” sinó “de nosaltres”. Els humans, al mateix temps que ens sentim existents, sentim també que no som la font de la nostra existència. Experimentem que som, però que podríem no ser. Dit d’una manera gràfica: la nostra realitat està feta també de buit. I el concepte Déu és d’alguna manera el contrapunt d’aquest nostre buit existencial. (El “Déu tapaforats” és una creació nostra, però això no vol dir que el “forat” no sigui autèntic).

Com que cada un de nosaltres experimenta diferentment el seu buit, també la paraula “Déu” té un significat diferent en cada persona que la fa servir. Més encara: experimentem el nostre buit diferentment segons les circumstàncies de la vida. Això fa que, per a cada persona concreta, la paraula “Déu” tingui significats molts diferents segons el moment en què viu.
No ens ha d’estranyar, doncs, que unes vegades sentim “Déu” com el gran present i d’altres com el gran absent; unes vegades com l’amic, i d’altres com l’enemic. Unes vegades és resposta i d’altres és pregunta. A vegades és problema i d’altres és solució...

Els qui afirmen que “creuen en Déu” poden voler dir que experimenten la "vida" com una realitat oberta, no absoluta en si mateixa. Els qui afirmen que “no creuen en Déu”, segurament no volen dir que entenguin la vida com una realitat tancada. El més probable és que simplement refusin les “concrecions” dels qui afirmen que hi creuen. Hi ha ateus amb una fe tan profunda i autèntica com pugui ser la fe dels creients, com segurament manifesta el magnífic Cant Espiritual, de Josep Palau i Fabre.
Allò que diferencia les persones no és el seu llenguatge “sobre Déu” (si existeix o no) sinó la seva actitud oberta o tancada davant la Realitat.
Per a cada un de nosaltres, aquesta obertura o tancament s’actuen quan ens trobem davant d’una altra PERSONA, sigui gran o petita, important o insignificant. Si davant d’una altra persona deixo de ser un absolut i em sento relatiu a ella; si no la sotmeto a la meva realitat sinó que li respecto la seva; si no la jutjo sinó que l’acullo tal com és, aleshores manifesto una actitud oberta.

La Bíblia ens ofereix diferents paraules per parlar “de Déu”, segons l’experiència que, en cada moment, Israel tenia de si mateix com a Poble.
Jesús de Natzaret, que en els Evangelis encarna la plenitud de la vocació d’Israel i de la Humanitat, experimenta “Déu” com a Pare. Abans de Jesús, Déu era sobretot “Jahvé” (“el qui hi és”). També a vegades és anomenat “Elohim”, que significa, més o menys “Les forces primigènies que es fan presents” o les “Energies originàries experimentables”. Un concepte que avui torna, possiblement com a reacció a l’excessiva “objectivació” en què han caigut sovint les grans Religions teistes.

L’objectivació de Déu és el gran perill dels creients. En aquest punt, cal admirar la saviesa dels tres primers famosos 10 Manaments (Èxode 20:1ss i Deuteronomi 5:5ss)  El primer i el segon prohibeixen estrictament considerar “Déu” cap cosa objectiva, observable, definible o imaginable, sigui llunyana com els astres, o pròxima com la fecunditat de la Vida. Cap cosa és “Déu”. I, en relació al concepte “Déu” que els humans necessàriament ens fem, es prohibeix fer-se’n cap imatge, o "utilitzar-lo" en les nostres relacions amb els altres.
 
Per això, en una societat marcada per relacions de domini i servitud, ningú pot considerar-se o ser considerat “diví”, representant de Déu o encarnació de Déu; ni fer-se respectar, obeir, témer o venerar com a tal.
Com a concreció pràctica d’això, el Tercer manament mana que almenys un dia a la setmana sigui de descans per a tothom (sàbat). En "dissabte" cap amo ha de fer treballar els esclaus (ni els seus bous ni els seus ases!); ni cap criat ha de servir els (seus?) amos.
Almenys un dia a la setmana s’ha de viure la llibertat, perquè el “Déu únic”, invisible i inefable, només pot ser servit en la llibertat.

 

“Paraula”. (Al principi ja existia el qui és la Paraula).

Però el Déu invisible s’ha fet Paraula. “Paraula” tradueix l’original grec “Logos”.  Logos té un significat més ric que paraula. Per traduir-ho bé s’hi hauria d’afegir la idea de “projecte”. Logos significaria un “projecte dit” o un “projecte fet paraula”. És a dir: un projecte pronunciat, decidit o iniciat. (Joan 1,1ss).

El començament del Quart Evangeli es podrien traduir així: A l’inici de tot hi ha el Projecte que està en marxa. També es podria dir al revés: Tot allò que existeix ve d’un Projecte iniciat.

Els humans experimentem la nostra vida com un fluir. Si fóssim riu, diríem: A l’inici de tot hi ha la Font que raja.

Però això és només la meitat del que diu l’expressió solemne i sorprenent amb què comença el Quart Evangeli. L’altra meitat resulta quasi escandalosa: la Paraula era Déu. És a dir: el Projecte pronunciat era Déu. Ajuntant les dues parts tindríem: Tot comença amb un Projecte de Déu, i Déu era el Projecte. Tot comença en Déu (Pare) que "projecta" Déu engendrat (Fill).

Al principi existia el qui és la Paraula.
La Paraula era amb Déu
i la Paraula era Déu.

Tornant al simbolisme del riu, podríem dir:

A l’inici de tot existia la Font.
Fluïm de la Font,
i som cridats a fer-nos Font.

Així s’expressa la gran meravella de la Vida humana; i també el seu perill més gran. Som fruit de la Paraula i estem cridats a fer-nos paraula. Però cada un de nosaltres haurà de vèncer la temptació de dir la paraula inicial per als altres. És a dir: cal vèncer la temptació de substituir el Projecte de Déu pel nostre projecte sobre persones que, d’alguna manera, puguin dependre de nosaltres.

Com ens adverteix el llibre del Gènesi, experimentem la temptació de voler ser “com déus” per als altres. Caiem en aquesta temptació cada vegada que mengem del fruit de l’Arbre de la ciència del Be i del Mal (Gènesi 2:17ss); és a dir: cada vegada que pretenem ser la norma (la paraula) que decideix per als altres què està bé i què està malament. I l’advertiment és seriós: “El dia que mengis del fruit d’aquest "arbre", moriràs”.

 
La Història de la Humanitat corrobora tràgicament la realitat d’aquest advertiment! Quan un home es fa paraula que s’imposa, de seguida apareix l’esclavitud i la mort. Quanta mort no han generat les paraules (sentències) humanes! Quanta mort no ha generat l’obediència a paraules (lleis) humanes!

Som paraula. Però som paraula per fer comunió.
La comunió fa Humanitat. Una Humanitat “projectada” per a ser Déu engendrat.

 

 

Solemnitat de la Mare de Déu

Festa de la Mare de Déu (1 de gener).

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

EVANGELI. (Lluc 2, 16-21).

En aquell temps,

els pastors anaren a Betlem

i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora.

Havent-ho vist amb els propis ulls,

van contar el que els havien dit d’aquell infant,

i tothom qui ho sentia

es meravellava del que deien els pastors.

Maria conservava aquests records en el seu cor

i els meditava.

Després els pastors se’n tornaren,

glorificant Déu

i lloant-lo pel que havien vist i sentit;

tot van trobar-ho com els ho havien anunciat.

Passats vuit dies,

quan hagueren de circumcidar-lo,

li posaren el nom de Jesús;

era el nom que havia indicat l’àngel

abans que el concebés la seva mare.

“Pastors”. “De nit”.  “Circumcisió”.

12. Pastors. (...els pastors anaren a Betlem).

En la cultura cristiana els Pastors de Nadal han esdevingut uns personatges simpàtics, amables, romàntics, una mica primitius però molt humans. Posats al pessebre o protagonistes de Els Pastorets, són el contrapunt dels dimonis, els quals sempre acaben vençuts. Aquesta visió idíl·lica dels Pastors de Betlem podria aigualir el missatge revolucionari que ens vol transmetre el relat evangèlic.

Segons els estudiosos, en temps de Jesús els pastors de Palestina, com a grup social, eren gent menyspreada perquè se la considerava menyspreable. Es donava per suposat que el seu contacte permanent amb xais i cabres els feia més pròxims als animals que als humans. No eren propietaris del ramat sinó llogats per conviure amb els xais i cabres, conduir-les i vigilar-les. Gentalla ruda, ignorant, sovint lladres. Cossos a sol i serena, com els anomena poèticament Sagarra en el Poema de Nadal. No tenien nivell ni per ser considerats pecadors, com passava amb els Publicans, gent instruïda, pecadors públics pel seu tracte amb pagans.

El relat del Naixement de Jesús comença parlant dels Poderosos, però acaba parlant dels Pastors.
Comença amb uns decrets de l’Emperador Romà i del governador Quirini, ordenant un “cens de tot el món” (!). El cens era una exhibició de poder. Era comptar les persones com a propietari privada o com a "ramat" propi.
Però aquesta exhibició de poder farà que el Messies neixi a Betlem, com havien anunciat els profetes. Així, sense saber-ho, el poderós Emperador servia als projectes de Déu en relació a la Humanitat.

Els Pastors, en aquest relat, són el contrapunt de l’Emperador i el seu món. Només ells rebran l’anunci; només ells sabran explicar el significat d’aquell naixement. Ells, els ignorants, passen a ser mestres en humanitat. “Tothom qui ho sentia es meravellava del que deien els pastors”. Fins i tot la mare de Jesús: “Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava”.
¿Per què només els pastors van rebre l’anunci de l’àngel? La resposta sembla clara: perquè “vetllaven de nit”. Tots els altres dormien. I també per la seva humilitat: guardaven ovelles, mentre els poderosos "comptaven" persones com a xais.

13. Nit.  ( ...de nit vetllaven el ramat).

En els Evangelis “nit” té un significat profund. Significa foscor. Enlloc es diu que Jesús nasqués de nit, però quan es parla dels Pastors és diu que vetllaven de nit. És la nit de la Humanitat.

A la nit són possibles tres actituds:
- acomodar-se a la foscor, i posar-se a dormir.
- aprofitar la foscor per cometre malifetes (“les obres de la nit”).
- vetllar, vora el foc, buscant de veure-hi, tot esperant l’alba.

Judes aprofitarà la nit per entregar Jesús (Joan 13:30). Els soldats aprofitaran la nit per apoderar-se de Jesús (Hi anaren amb llanternes i torxes, Joan 18:3.  És l'hora del poder de les tenebres, Lluc 22:53).
En canvi els Pastors vetllen de nit guardant el ramat (com també el Mags d’Orient observant les estrelles. Mateu 2:2).

La crucifixió de Jesús (de l’Home) provocarà una experiència de nit total en ple migdia (Mateu 27:45). La condemna de l’Home deixa la Humanitat en la foscor total.

Jesús representa la llum. “La glòria del Senyor els envoltà amb la seva llum”. Per a la Humanitat, només l’Home és la llum (Joan 1,4s). Sentir-se home i fer humanitat és caminar en la llum i fer les obres de la llum (Joan 12:35ss). Tot altre “absolut” al qual siguin sotmesos els humans, ens retorna a les tenebres. Déu, Pàtria, Nació, Progrés, Democràcia, Llei, Constitució, Ordre, Llibertat, Justícia,... si no són il·luminats des de l’Home, ens deixen en les tenebres.

 

14. Circumcisió (quan hagueren de circumcidar-lo, li posaren el nom de Jesús).

La circumcisió era el ritu pel qual un home baró entrava a formar part del poble d’Israel. Un ritu força masclista perquè les dones no el poden rebre. I és que la ciutadania de la dona depenia de la del marit. Al revés de com seria raonable!

Però s’ha de remarcar la significació important d’aquest ritu en el cas de Jesús. Per la circumcisió Jesús és constituït cent per cent jueu. Com a tal, és hereu de les Promeses fetes per Déu a Israel. Així, els Evangelis podran posar en Jesús la “plenitud d’Israel”. I no solament d’Israel. Ens descriuran la seva passió i mort com una “entrega” que Israel fa als Pagans (que som la resta de la Humanitat). El “rebuig” que Israel farà del seu “Messies” serà ocasió de que sigui “entregat” a tota la Humanitat, representada en el Procurador Romà (Mateu 27:1; Marc 15:1; Joan 18:30). És com a ciutadà d’Israel que Jesús hereta les Promeses de Déu, i les universalitza. A la Creu, “hissada fora de Jerusalem”, la “reialesa de Jesús” és oferta a tothom. El cartell ("Jesús Natzarè, rei dels Jueus") era escrit en hebreu, en llatí i en grec (Joan 19:20), perquè estava destinat a tothom. Negat pels primers destinataris, el Rei dels Jueus eixampla la seva reialesa alliberadora a tots els Humans (que acceptin de ser humans) (Mateu 22:3ss, ó Lluc 14:18ss).

L’Evangeli de Lluc ens parla també de la circumcisió de Joan (Lluc 1,59). El significat del ritu és el de sempre: incorporació al Poble Escollit. Però, en el cas de Joan, allò que es destaca no és el ritu sinó la qüestió del nom.  D’alguna manera, en la cultura de l’antic Israel, el nom fa la cosa. Es donava per suposat que un fill havia de continuar la missió del pare; i, per tant, el normal era que portés el seu mateix nom. Però en el cas de Joan cal anar més enllà d’aquesta continuïtat, ja que el pare (Zacaries) representa un final d’etapa. Per això es diu d’ell que era ancià i sense capacitat d’engendrar (Lluc 1,7). La missió de Joan, a pesar de ser fill de Zacaries, serà anunciar ja la nova i definitiva etapa en el procés d’Humanització. La imposició d’un nom nou dóna una nova significació a la seva circumcisió: posa en relleu que la missió del Poble Elegit no queda tancada en la realitat del Poble sinó que està orientada a tota la Humanitat (Lluc 1,67ss).  

 

Festa Sagrada Família. B. Senyera. 84 anys

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

EVANGELI. (Lluc 2,22-40).

Passats els dies que manava la Llei de Moisès

referent a la purificació,

els pares de Jesús el portaren a Jerusalem

per presentar-lo al Senyor,

complint el que prescriu la Llei,

que tot noi fill primer sigui consagrat al Senyor.

També havien d’oferir en sacrifici

«un parell de tórtores o dos colomins»,

com diu la Llei del Senyor.

Hi havia llavors a Jerusalem

un home que es deia Simeó.

Era un home just i pietós,

que esperava l’hora en què Israel seria consolat,

i tenia en ell l’Esperit Sant.

En una revelació,

l’Esperit Sant li havia promès

que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor.

Anà, doncs, al temple, guiat per l’Esperit Sant,

i quan els pares entraven amb el nen Jesús,

per complir en ell el que era costum segons la Llei,

Simeó el prengué en braços

i beneí Déu dient:

«Ara, Senyor,

deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau,

com li havíeu promès.

Els meus ulls han vist el Salvador

que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles;

llum que es reveli a les nacions,

glòria d’Israel, el vostre poble.»

El seu pare i la seva mare estaven meravellats

d’això que es deia d’ell.
Simeó va beneir-los

i digué a Maria, la seva mare:

«Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel

i molts d’altres s’alcin;

serà una senyera combatuda,

i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima;

així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts.»

Hi havia també una profetessa,

Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser.

Era d’edat molt avançada:

havia viscut set anys amb el seu marit,

però havia quedat vídua fins aleshores,

als vuitanta-quatre anys.

Mai no es movia del temple,

dedicada nit i dia al culte de Déu

amb dejunis i oracions.

Ella, doncs, que es trobava allà a la mateixa hora,

donava gràcies a Déu

i parlava del nen a tots els qui esperaven

el temps en què Jerusalem seria redimida.

I quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor,

se’n tornaren a Galilea,

al seu poble de Natzaret.

El noi creixia i es feia fort,

era entenimentat

i Déu li havia donat el seu favor.

“Senyera”.  “84 anys”.

10. Senyera. (Aquest noi... serà una senyera combatuda).

Senyera ve de senya, i significa el signe d’un Poble o d’una manera de ser. Sovint s’aixeca enlaire perquè sigui ben visible per a tothom. Quant més enlaire estigui una senyera, més combatuda serà per aquells que no accepten allò que representa.

De diferents maneres els Evangelis ens presenten Jesús com la senyera de la plenitud humana. Serà una senyera aixecada enlaire al moment de la seva crucifixió, i amb un rètol clar: “Jesús Natzarè, rei dels Jueus” (Joan 19:20). L’evangeli de Lluc (23:35) recalca que, al moment de la crucifixió, el Poble era allà, mirant-s’ho. L’evangeli de Joan 3,14 posa en boca del mateix Jesús aquestes paraules: Així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna.

En el relat que hem llegit avui, Simeó anuncia, interpretant-la, la crucifixió de Jesús. Jesús, enlairat a la Creu, és per a uns senyera que els mostra la realitat profunda de l’Home. Però, per als representants del Poder (el Poder és el contra-Home) és una senyera combatuda. Home i Poder visualitzen dues maneres contràries de ser: a la Creu, Jesús “exhibeix” que l’Home arriba a ser plenament humà donant la vida; en canvi per als Poderosos, la Creu és el resultat d’una sentència. Ho fan dir al Poble: “Nosaltres tenim una Llei, i segons aquesta Llei (aquest home) ha de morir, perquè s'ha volgut fer Fill de Déu” (Joan 19,7).

La Creu, sobre el Calvari, és la senyera que permet a tothom saber de quina part està: amb l’Home o contra l’Home. Estem contra l’Home sempre que intentem sotmetre algú a les nostres senyeres: el Poder, el Diner, la Llei, la Nació, l’Ordre, ...

11. 84 anys. (... havia quedat vídua fins aleshores, als 84 anys).

Tots sabem que, sobretot en les cultures antigues (quan eren poques les ocasions en què s’havia de fer ús de l’exactitud), els números eren utilitzats per expressar situacions de la vida personal o col·lectiva. Per exemple: el número “7” s’usava per indicar una plenitud no definitiva, perquè feia pensar en la “setmana”, que era un període de temps força apte per fer i acabar una obra (com en el Relat de la Creació. Gènesi 1,1-31).
Entre els israelites, també el número “12” estava carregat de simbolisme, per allò de les 12 Tribus que formaven el Poble d’Israel.

El relat d’avui parla de la profetessa Anna, i fa notar que, després de viure 7 anys casada, s’havia quedat viuda fins aleshores, als 84 anys.
84 vol dir 7 vegades 12. Aquest resultat indica també ancianitat, perquè 84 anys, sobretot en aquell temps, eren molts anys! Recalcant aquesta ancianitat amb el número 84, el relat converteix aquesta profetessa en una personificació de la situació d’Israel quan va néixer Jesús. No es diu que Anna (Israel) tingués fills, a pesar d’haver estat casada 7 anys, però s’insisteix que estava dedicada nit i dia al culte de Déu, no pas amb sacrificis com els sacerdots, sinó amb dejunis i pregàries. Apareix com a experta en esperança. Davant Jesús, com si fos el seu fill, donava gràcies a Déu i parlava del nen a tots els qui esperaven el temps en què Jerusalem seria redimida.

¿De què havia de ser redimida, Jerusalem? Els 7 anys de matrimoni són una al·lusió directa a l’Aliança de Déu amb Israel. Una aliança que s’havia trencat. Durant molt temps, la comunitat d’Israel havia com "enviudat", a pesar de “disposar” del Temple, els representants del qual no apareixen aquí per res perquè per comptes de ser servidors del Temple, se n’havien fet amos. Però ara, per als fidels a l’esperança d’Israel, l’Infant que tenen davant és el senyal (la senyera) que l’Aliança està a punt de ser renovada. Amb la renovació, Israel acompleix el seu temps (7 x 12) i la nova aliança queda oberta a tots els homes. “Llum que es reveli a les nacions”. 

Amb els dos ancians del relat d’avui, Israel acompleix la seva missió en la Humanitat. Amb ells, acaba el temps d’Israel i comença el temps de la Humanitat (que inclou Israel). “Glòria d’Israel el vostre Poble”.

Dit amb paraules d’avui:
Cada Poble, d’una manera o altra, se sent elegit per Déu, i va prenent consciència de la seva identitat fins que arriba un moment en què aquesta identitat és entesa com la seva aportació específica a la Humanitat.
En la Humanitat i fent Humanitat, cada Poble troba i descobreix la plenitud de si mateix.

Nadal

EVANGELI. (Lluc 2,1-14). (Missa del Gall)

Per aquells dies,

sortí un edicte de Cèsar August

ordenant que es fes el cens de tot el món romà. 

Era el primer cens de l’imperi,

abans del que es va fer

quan Quirini era governador de Síria.

Tothom anava a inscriure’s 

a la població d’on cadascú descendia.

També Josep,

que era de la casa i la família de David,

va pujar des de Natzaret de Galilea a Judea, 

al poble de David, anomenat  Bet-Lèhem, 

per inscriure’s amb Maria, la seva esposa, 

que esperava un fill. 

Mentre eren allà

es van complir els dies

i va néixer el seu fill, el primogènit.

Ella l’embolcallà i el posà en una menjadora,

perquè no havien trobat lloc a l’hostal.

A la mateixa contrada, vivint al ras,

hi havia uns pastors que vetllaven,

guardant de nit el seu ramat.

Els aparegué un àngel del Senyor;  

la glòria del Senyor els envoltà de llum,

i es van esglaiar.

Però l’àngel els va dir:

«No tingueu por:

us anuncio una nova

que portarà a tot el poble una gran alegria:

Avui, a la ciutat de David,

us ha nascut un salvador,

que és el Messies, el Senyor.

Les seves senyes són aquestes:

trobareu un nen en bolquers,

posat en una menjadora».

I una multitud dels exèrcits celestials

s’uní llavors mateix a l’àngel,

lloant Déu i cantant:

«Glòria a Déu a dalt del cel,

i a la terra

pau als homes que estima el Senyor».

“Menjadora”.

9. Menjadora. (...l’embolcallà i el posà en una menjadora).

Segons el relat del Naixement de Jesús en l’Evangeli de Lluc, Maria va posar el Nen en una menjadora. I als Pastors se’ls diu: Això us servirà de senyal: trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora (Lluc 2,12). I s’insisteix: Hi anaren, doncs, de pressa i trobaren Maria i Josep, amb el nen posat a la menjadora.

Es fa notar que Maria posà el Nen en una menjadora “perquè no havien trobat lloc a l’hostal”. D’aquí s’ha deduït que la gent de Betlem era poc acollidora. Res de més fals!!!

Per entendre bé aquest relat cal anar més a fons. S’hauria de traduir així: Maria va posar el Nen en una menjadora perquè (de moment) l’hostal (katalyma, en l’original grec) no era un lloc per a ell.

 

Maria és plenament conscient de qui és el seu fill. Sap que aquell infant, quan decideixi sobre la seva vida, es farà aliment per als altres. Ho explica el mateix evangeli de Lluc: Jesús, “arribada l’hora”, encarrega a uns deixebles que preparin la sala-menjador (katalyma, en l’original grec) per celebrar-hi el Sopar pasqual. Sorprenentment, els deixebles preparen el lloc, i no pas l’Anyell pasqual, perquè l’anyell ja està “preparat”: és Jesús mateix. “Això és el meu cos, entregat per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial”. I havent sopat... “Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang, vessada per vosaltres” (Lluc 22:7ss).

 

Posant Jesús en una menjadora, Maria ens mostra, ja des del primer moment, que Jesús (l’Home) és aliment, i ella s’hi associa. Però compte!: de moment li posa “embolicat”, perquè encara no és la seva hora.

Que la vida humana és “aliment”, ho experimentem cada dia en les nostres famílies, on, sobretot els pares, és fan aliment per als fills. “Fer-se aliment” és la manifestació més clara d’un amor humanitzador nascut de la llibertat. “Fer-se aliment” no significa que ens puguem devorar els uns als altres. Només per amor i lliurement, convertim la nostra vida en aliment; i això ens humanitza.

 
En canvi, devorar els altres és el més contrari a la vida humana, i ens deshumanitza. Els humans hem inventat mil maneres de “devorar” la vida dels altres: esclavitud, servitud, domini, explotació,... “L’home és un llop per a l’home”, ja deien els antics. En els Evangelis aquesta tràgica realitat humana s’expressa fins i tot a través d’un “deixeble”: Judes. Judes, després de prendre el pa, se’n va a vendre’l per trenta monedes de plata (Joan 13:27ss).

 

Els relats evangèlics no pretenen oferir dades biogràfiques sobre Jesús sinó que intenten mostrar-nos, en la persona concreta de Jesús, allò que constitueix l’essència d’una vida veritablement humana. Som humans en la mesura que, des de la generositat, ens fem aliment els uns per als altres.
Potser també es vol recalcar aquesta idea quan es destaca que Jesús va néixer a Bet-Lèhem, que vol dir “Casa del pa” (Mateu 2,1.  Lluc 2,15).

 

4rt. Diumenge d'Advent. B.

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

EVANGELI. (Lluc 1,26-38).

En aquell temps,

Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de la Galilea anomenat Natzaret,

per dur un missatge a una noia,

promesa amb un descendent de David, que es deia Josep,

i el nom de la noia era Maria.

L’àngel entrà a casa d’ella i li digué:

«Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu.»

Ella es torbà en sentir aquestes paraules,

i pensava per què la saludava així.

Però l’àngel li digué:

«No tinguis por, Maria;

Déu t’ha concedit el seu favor.

Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús.

Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim.

El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare,

serà rei del poble d’Israel per sempre,

i el seu regnat no tindrà fi.»

Maria preguntà a l’àngel:

«Com pot ser, això, si jo no tinc marit?»

L’àngel li respongué:

«L’Esperit Sant vindrà sobre teu,

i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra;

per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu.

També la teva parenta, Elisabet,

ha concebut un fill a la seva edat;

ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes,

perquè a Déu res no li és impossible.»

Maria va respondre:

«Sóc l’esclava del Senyor:

que es compleixin en mi les teves paraules.»

I l’àngel es va retirar.

8. Àngel. (L’àngel entrà a casa d’ella i li digué).

¿Existeixen, els àngels?
Com diu un adagi: qui tot no sap, res no sap. Els humans no coneixem tot el que existeix; per tant no podem afirmar ni negar la possible existència d’altres éssers intel·ligents.

Parlem dels àngels perquè la Bíblia (i molts d'altres Llibres) en parla. Però també cal dir de seguida que la Bíblia podria parlar dels “àngels” com a recurs literari; com a llenguatge simbòlic o mític per expressar experiències humanes profundes.

La paraula “àngel” ve del grec, i significa missatger. Sovint es fa servir per indicar que una persona o comunitat ha rebut un missatge de Déu.

Déu no l’ha vist mai ningú. Per això, un perill dels humans quan volem parlar d’Ell és “humanitzar-lo” massa, perdent la seva transcendència. D’alguna manera, amb la “intervenció” dels àngels, s’harmonitza la transcendència de Déu i la seva humanització, inevitable per l’home, quan volem parlar d’experiències "divines" viscudes.

En la vida de les persones hi ha moments en què s’experimenta un sentiment profund de ser acompanyat, ajudat, il·luminat, cridat, empès,... per “algú” exterior a la nostra realitat. Deduir d’aquest sentiment que aquest “algú” és Déu, seria un atreviment excessiu. És més “honrat” imaginar un seu missatger (àngel).

Els àngels ens permeten “personalitzar” una experiència considerada sobrenatural sense ofendre la transcendència de Déu. En el llenguatge actual es podria dir que el recurs als àngels seria com un mecanisme de projecció que permet salvar la transcendència de Déu i, a la vegada, expressar-ne la "presència" que experimentem en certes situacions de la nostra vida.

En la Bíblia, aquest mecanisme de projecció té també altres diferents expressions, com poden ser somnis, oracles, certes casualitats, vidents,... I sobretot, Profetes.

En el marc del Nou Testament, i atenent al significat de la paraula, cal dir que “l’àngel” per antonomàsia és Jesús de Natzaret, en qui s’identifiquen missatge i missatger.

“Evangeli” ve de dues paraules gregues: “eu” (bo) i “aggelion” (missatge). Els Evangelis (“eu-aggelion”) ens presenten Jesús com a fill de l’Home, que és el millor bon Missatge que pot rebre la Humanitat. Seria semblant a quan uns esposos reben el millor bon missatge de que han esdevingut pares. Per a ells, el seu fill és a la vegada missatge i missatger.