Diumenge 14. B. "Poble"

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Marc 6,1-6).

En aquell temps,

Jesús anà a Natzaret, el seu poble,

acompanyat dels seus deixebles.

El dissabte començà a ensenyar a la sinagoga.

Tothom, en sentir-lo, se n’estranyava i deia:

«D’on li ve tot això?

Què és aquest do de saviesa

i aquests miracles que es realitzen per les seves mans?

No és el fuster, el fill de Maria,

parent de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó?

I les seves parentes, no viuen aquí entre nosaltres?»

I se n’escandalitzaven.

Jesús els digué:

«Els profetes només són mal rebuts en el seu poble,

en la seva parentela i entre els de casa seva.»

I no hi pogué fer cap miracle;

només va imposar les mans a uns quants malalts,

que es van posar bé.

I el sorprenia que no volguessin creure.

Després recorria les viles i els pobles i ensenyava.

46. “Poble”. (Els profetes només són mal rebuts en el seu poble...).

En la Bíblia, “poble” és una paraula extraordinàriament present, i amb significats variats. També en els Evangelis. Aquí voldria posar en relleu el seu, podríem dir-ne, significat dinàmic.

El relat que hem llegit (Marc 6,1-6) resulta molt sorprenent: després de dir-nos que Jesús va al seu poble, explica com els seus conciutadans s’escandalitzen d’ell i el refusen precisament perquè, com que el coneixien massa bé, no poden acceptar-lo com a profeta. La frase final de Jesús resulta tan certa com trasbalsadora: «Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva.»
Els diaris van plens d’ídols aclamats per grans multituds quan arriben al seu poble. En canvi els profetes provoquen escàndol, i són refusats. Per què?

Tots som poble. Naixem en un poble, i del poble rebem la nostra primera i més forta identitat. Del poble on naixem i creixem en rebem la llengua, la cultura, els companys, les vivències que afaiçonaran el nostre caràcter, la manera de relacionar-nos,... Tots comencem essent poble i membres d’un poble.
Però això no és suficient per esdevenir humans. Allò que ens humanitza neix de la llibertat i de la generositat creativa.
Som fills d’un poble que no acaba en nosaltres sinó que es continua en nosaltres i amb nosaltres. Pel simple fet d’haver nascut en un poble, hem rebut un testimoni que també traspassarem als qui ens seguiran.

Aclamem els “nostres” ídols per un mecanisme d’identificació que ens permet sentir com a pròpies les seves gestes. Un mecanisme que no ens compromet a res. En canvi, res no ens impulsa a identificar-nos amb els “nostres” profetes.
Els profetes, “llegint” el present, ens mostren horitzons de futur. I això ens compromet, perquè els horitzons de futur són una crida a construir-lo. Els profetes, quan són “nostres”, mai no ens deixen “tranquils” perquè, des del nostre propi poble, ens mouen a fer poble, que és la manera de fer Humanitat en un lloc i moment determinats.

Tenim, doncs, que el “poble” està a l’origen de la nostra realitat, i també és un horitzó a construir.  

Pot passar que un poble no accepti els seus profetes perquè ja està satisfet de si mateix. És possible que hi hagi pobles tan satisfets i identificats amb els seus grans ídols, que això els serveixi d’excusa per no col·laborar en la construcció dels nous horitzons. O pitjor encara: pot passar que hi hagi pobles que “idolatrin” els conqueridors, colonitzadors o dominadors sortits del seu poble, i compensar així el seu tancament als horitzons humanitzadors que els ofereixen els profetes.
Els imperialismes (tan de moda avui!) són la perversió més cruel i destructiva del valor “poble”, i exclouen la llibertat i la generositat indispensables per esdevenir progressivament humans. 

 

Diumenge 13 B. "Jaire".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Marc 5,21-43).

(Nota. En blau, allò que correspon a la versió llarga)

En aquell temps,

Jesús arribà en barca de l’altra riba del llac,

molta gent es reuní al seu voltant,

i es quedà vora l’aigua.

Mentrestant, arriba un dels caps de sinagoga,

que es deia Jaire,

i, així que el veu, se li llença als peus i,

suplicant-lo amb tota l’ànima, li diu:

«La meva filleta s’està morint.

Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé i no es mori.»

Jesús se n’anà amb ell, i el seguia molta gent.

Hi havia una dona que patia pèrdues de sang

des de feia dotze anys.

Havia consultat molts metges,

que l’havien fet sofrir molt,

i s’hi havia gastat tot el que tenia.

No va millorar gens, sinó que anava de mal en pitjor.

Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús,

se li acostà per darrere enmig de la gent

i li tocà el mantell, perquè pensava:

«Encara que li toqui només la roba que porta,

ja em posaré bona.»

A l’instant se li estroncà l’hemorràgia

i sentí que el mal havia desaparegut.

Jesús, que sabia prou bé el poder que havia sortit d’ell,

es girà a l’instant i preguntava a la gent:

«Qui m’ha tocat la roba?»

Els deixebles li deien:

«La gent us empeny pertot arreu,

i pregunteu qui us ha tocat?»

Però Jesús anava mirant, per veure qui ho havia fet.

Llavors aquella dona,

que sabia prou què havia passat,

s’acostà tremolant de por,

es prosternà davant d’ell i li digué tota la veritat.

Jesús li respongué:

«Filla, la teva fe t’ha salvat.

Queda lliure de la teva malaltia

i vés-te’n en pau».

Encara parlava,

que arriben uns de casa del cap de sinagoga i li diuen:

«La teva filla és morta.

Què en trauràs d’amoïnar el mestre?».

Però Jesús, sense fer cas del que acabava de sentir,

diu al cap de sinagoga:

«Tingues fe i no tinguis por.»

I només va permetre que l’acompanyessin

Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume.

Quan arriben a la casa del cap de sinagoga,

veu l’aldarull de la gent,

que plorava i cridava fins a eixordar.

Ell entra a casa i els diu:

«Què són aquest aldarull i aquests plors?

La criatura no és morta, sinó que dorm.»

Ells se’n reien,

però Jesús els fa sortir tots,

pren només el pare i la mare de la nena

amb els qui l’acompanyaven,

entra a l’habitació,

li dóna la mà i li diu:

«Talita, cum», que vol dir: ‘Noia, aixeca’t.’

A l’instant la noia, que ja tenia dotze anys,

s’aixecà i es posà a caminar.

Ells no se’n sabien avenir.

Jesús els prohibí, de tota manera,

que fessin saber què havia passat.

I els digué que donessin menjar a la noia.

45. “Jaire”. (...arriba un dels caps de sinagoga, que es deia Jaire).

“Jaire” és, possiblement, un personatge representatiu dels problemes d’alguns Caps de sinagoga, sobretot després de la destrucció del Temple de Jerusalem. El seu nom (que només surt en aquest relat de Marc i en el seu paral·lel de Lluc 8,41) segurament té relació amb l’acció de Jesús de “despertar” (jair en hebreu) la filleta del Cap de sinagoga. Altres comentaristes el relacionen amb al verb yair, resplendir. En aquest cas podria indicar que l’acció de Jesús va ser com una llambregada, capaç d’il·luminar la Sinagoga en un moment de gran foscor per ella.

Per als Jueus, i sobretot per als seus responsables religiosos, la destrucció del Temple de Jerusalem, als anys 70, va ser un cop molt fort. Els va obligar a replantejar-se la seva manera d’entendre la Religió. Jerusalem, amb el seu Temple, era el signe més visible i comprovable de la presència protectora de Déu (Aliança). Que Déu hagués estat infidel al seu poble, deixant-lo sense protecció, era inconcebible. Era blasfem només de pensar-ho. Però la realitat s’imposava: els exèrcits romans havien destruït totalment el Temple, i tota Jerusalem, la Ciutat de Déu.

Aquesta trista situació havia de tenir algun significat. ¿Seria veritat que aquell Jesús de Natzaret que les autoritats havien fet crucificar, era realment el Messies? I el Regne de Déu que ell predicava, tan diferent de com se l’imaginaven ells, ¿seria realment el nou “Regne” que Déu volia? Davant les ruïnes de Jerusalem, aquestes preguntes eren inevitables, sobretot per als responsables religiosos.

El relat de Jaire vol ser la resposta que els Evangelis donen a aquestes preguntes. Ho fan amb una escenificació d’un gran dramatisme.

La situació de Jaire es presenta desesperada: la seva filleta s’està morint. En canvi Jesús els diu que només dorm. Per la "recepta" que els dóna, s’entén que la noia "dorm" perquè li manca l’aliment necessari per mantenir-se en actiu. De fet, quan Jesús li dóna la mà, ella s’aixeca i camina. “I els digué que donessin menjar a la noia”.

En el llenguatge religiós de les sinagogues, l’ensenyament de la Torà (la Llei de Déu) és l’aliment que manté la fe dels Israelites. Per això sovint la Llei de Moisès és anomenada “pa del cel” (Joan 6,31).
També es fa notar que la noia tenia dotze anys. “Dotze” és la xifra que identifica Israel com a Poble elegit. Per altra part, i d’acord amb la Llei de Moisès, una nena esdevé dona (capaç d’engendrar nova vida) als dotze anys.

Tot això indica el sentit exacte (i revolucionari!) del relat d’avui: aquesta noia (“filleta” pel Cap de sinagoga) ha viscut durant la seva infantesa gràcies al “pa de vida” (la “Llei”) que Moisès va donar als Israelites. Però aquest “pa” ja no té capacitat per continuar alimentant-la quan ella esdevé adulta.

Aquesta nena representa, doncs, el Poble elegit. Fins ara, li ha estat suficient l’aliment de la Llei. Però, arribat el moment d’esdevenir adult, necessita un nou aliment: el que donarà Jesús.

Encara que amb un llenguatge diferent, aquest relat ens diu el mateix que l’evangeli de Joan en el seu capítol 6è (que llegirem a la missa d’aquí a quatre diumenges): “Llavors Jesús els respongué: Us ho ben asseguro: no és Moisès qui us ha donat el pa del cel; és el meu Pare qui us dóna l'autèntic pa del cel. El pa de Déu és el que baixa del cel i dóna vida al món.” (Joan 6,32). 

La figura de Jaire és de gran actualitat. Quants Caps de comunitats (bisbes, mossens...) veuen que les seves “filletes” (comunitats) estan "morint"! En canvi Jesús diu que cal alimentar-les.
Però abans havia dit a Jaire: «Tingues fe i no tinguis por.» Ara, potser ens falta fe. Sembla que el que hi ha en molts Caps de comunitat és por. Molta por! ¿No serà "por" a que la filleta es faci adulta, i camini pel seu propi compte?

 

 

diumenge 12. "Dormir".

                    12è. diumenge de durant l’any B.

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

 

EVANGELI. (Marc 4,35-41).

Un dia, cap al tard, Jesús diu als deixebles:

«Passem a l’altra riba.»

Deixaren, doncs, la gent,

i se l’endugueren en la mateixa barca on es trobava.

Vora d’ells seguien també altres barques.

Mentrestant s’aixecà un temporal de vent tan fort

que les onades queien sobre la barca

i s’anava omplint.

Jesús era a popa,

dormint amb el cap reclinat en un coixí.

Ells el criden i li diuen:

«Mestre, no veieu que ens enfonsem?»

Jesús es desvetllà,

renyà el vent i digué a l’aigua:

«Calla i estigues quieta.»

El vent amainà i seguí una gran bonança.

Després els digué:

«Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?»

Ells, plens de gran respecte, es preguntaven l’un a l’altre:

«Qui deu ser aquest,

que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?»

44. “Dormir”. (Jesús... dormint amb el cap reclinat en el coixí).

En el llenguatge que els evangelistes posen en boca de Jesús, el verb “dormir” sovint substitueix el verb “morir”. És una manera d’expressar que, per a Jesús, la mort és una situació temporal. Només quan algú no accepta la vida que Déu ofereix a tothom, la mort seria definitiva. “Deixa que els morts enterrin els seus morts”, respon Jesús a un possible deixeble (Mateu 8:22). Segons Jesús, l’horitzó, per als Humans, no és la Mort sinó la Vida. “Déu vol que tothom visqui” (Joan 5:24ss. També Saviesa 1,13s).
Així doncs, per als qui accepten el do la vida, la mort no existeix. O millor: morir és adormir-se. Dormint, la vida descansa; i es desperta renovada després del descans. (Joan: 11:11ss).

El sorprenent relat que hem llegit avui ens presenta Jesús dormint amb el cap reclinat en un coixí (Marc 4:35ss). La menció del coixí és per donar més força a l’acció de posar-se a dormir. No és que Jesús s’adormi perquè el venç la son o perquè està cansat, sinó que es posa a dormir com una acció volguda i conscient que servirà d’advertiment als deixebles. Aquests, que tenien Jesús a la seva barca, se l’han endut (és a dir: l’han segrestat) perquè no estan disposats a complir l‘encàrrec de passar a l’altra riba. La dormició (mort) de Jesús provocarà en els deixebles segrestadors el trauma de sentir-se “del tot perduts”. Experimentaran la necessitat de despertar-lo reconeixent-lo com a “mestre”. Un cop despert, torna la calma, però també el temor: ¿Qui és aquest que fins el vent i l’aigua l’obeeixen (i que ells no han obeït sinó que pretenien apoderar-se’n)?

El relat d’avui s’inspira en el Relat de Jonàs. El Relat de Jonàs ens presenta un profeta imaginari que fuig per no complir l’encàrrec d’anar a predicar a Nínive, la capital pagana de l’Imperi Assiri, clàssic enemic d’Israel. Com Jonàs, algunes de les primeres comunitats juevo-cristianes es resistien a evangelitzar els pagans. Molts consideraven que, si els pagans volien convertir-se, primer havien de renunciar a la seva vida pagana, fer-se jueus i complir la Llei de Moisès.
“Passar a l’altra riba” té exactament el sentit contrari. Evangelitzar vol dir encarnar-se en la vida, en la cultura, en la realitat de l’altre, perquè l’altre és un germà estimat per Déu igual que nosaltres, i capaç de ser bo com nosaltres; i que estima la seva identitat com nosaltres la nostra. De fet, en el Relat de Jonàs, els ciutadans de Nínive es converteixen sense deixar de ser “pagans”.
Evangelitzar és el contrari de colonitzar. Evangelitzar és posar OBERTURA on hi ha tancament, començant pel propi evangelitzador. 

Aquí s’imposa una aplicació a la situació actual.
Passar a l’altra riba fa referència a l’Èxode d’Israel: el pas des del País on eren esclaus cap a la Terra Promesa travessant el Mar.
L’Èxode que proposa Jesús és el pas des de l’àmbit d’una Religió concreta i particular cap a l’altra riba: la Humanitat. La Humanitat com a única Terra Promesa definitiva. És l’únic lloc on és possible construir la vertadera Llibertat (El Regne de Déu, en el nostre llenguatge religiós).
Avui, en el marc d’una globalització creixent, l’altra riba és tenir la Humanitat com horitzó, superant les limitacions de cada Religió particular. No obeir la proposta de Jesús de passar a l’altra riba, comporta (també per als deixebles actuals) trobar-se amb tempestats mortals i amb Jesús (l’Home) dormint.
Arribat el temps de la Globalització, o ens salvem construint Humanitat, o ens perdem engolits per les grans onades dels fonamentalismes religiosos, dels nacionalismes estatals, dels imperialismes econòmics, dels colonialismes culturals... Qualsevol religió o espiritualitat no oberta a la Humanitat real es converteix en un nou espai d’esclavitud. 
L’opció per la Humanitat pot fer-se des de la pròpia religió, cultura o espiritualitat, però introduint-hi necessàriament l’obertura a la Humanitat real, anterior als Dogmes, Constitucions, Lleis,... o Pre-judicis de cadascú.

Diumenge 11 B. "Regne de Déu".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Marc 4,26-34).

En aquell temps, Jesús deia a la gent:

«Amb el regne de Déu passa

com quan un home sembra el gra a la terra.

De nit i de dia,

mentre ell dorm o està llevat,

la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com.

La terra, tota sola, produeix primer els brins,

després les espigues

i finalment el blat granat dintre les espigues.

Llavors, quan el gra ja és a punt,

se’n va a segar-lo,

perquè ja ha arribat el temps de la sega.»

Deia també:

«A què podem comparar el regne de Déu?

Quina paràbola li escauria?

És com un gra de mostassa,

la més petita de les llavors, però un cop sembrada,

es posa a créixer

i acaba més gran que totes les hortalisses,

amb unes branques tan grosses

que els ocells es poden ajocar a la seva ombra.»
Jesús anunciava el regne de Déu

amb moltes paràboles semblants,

perquè la gent l’entengués

segons les seves disposicions;

no els deia res sense paràboles,

però en privat ho explicava tot als deixebles.

43. “Regne de Déu”. (A què podem comparar el Regne de Déu?).

En els Evangelis Sinòptics el nucli de la predicació de Jesús és el Regne de Déu (o Regne del cel, més freqüent en l'Evangeli de Mateu). Amb nombroses paràboles van explicant en què consisteix, i van corregint la idea equivocada que en tenien els Dotze, els quals representen la mentalitat de la majoria del "Poble de les Dotze tribus", que se sent "Poble Elegit".
L’equivocació dels Dotze neix de la facilitat amb què una persona o un poble o un col·lectiu que se sap "elegit" es creu superior, millor o privilegiat en relació als altres.

Però quan Israel (o qualsevol altre poble) és “elegit per Déu”, no és un privilegi sinó una missió.
El Projecte amorós de Déu mira tota la Humanitat. Dintre d'aquest Projecte, cada ésser humà i cada poble hi té la seva missió. Missió que va descobrint i decidint a partir de vivències, esperances, frustracions, èxits, derrotes,...

“Els Israelites” havien estat sempre un Poble petit, sovint dominat i esclavitzat, sovint en perill imminent de ser engolit per Pobles més poderosos. Aquesta experiència l'ha portat a descobrir sobretot dues coses sobre si mateix:

a) Si s’ha pogut mantenir, no ha estat només per la seva pròpia vitalitat sinó sobretot per “l’acció mantenidora” de Déu.

b) Això li ha permès anar descobrint la seva “missió” (compartida amb tots els Pobles oprimits): mantenir en la Humanitat l’anhel de llibertat sembrat en el cor de cada home i de cada Poble.

És des de la pròpia experiència que Israel pot proclamar: Ha derrocat del soli els Poderosos i exaltat els Humils (Lluc 1:52).
És des de la seva pròpia experiència que pot anunciar: Feliços els Pobres: perquè és vostre és el Regne de Déu (Lluc 6:20).  

El missatge de Jesús és extremadament realista: predica el Regne de Déu sabent que en el món ja hi ha un altre “regne”: el Regne del Poder, que és l'antihome.

Tots comencem subjectes al regne del Poder i rebem d'ell la tendència cap al Poder. El mateix Jesús experimenta la temptació del Poder significada en les paraules de Satanàs: “Et donaré tota l'autoritat i la glòria d'aquests reialmes: me l'han confiada a mi, i jo la dono a qui vull. Adora'm i tot serà teu” (Lluc 4:7).

El Poder és mentider per naturalesa i, als inicis, aconsegueix enganyar gairebé tothom.

Jesús supera la temptació. Però el Regne de Déu que ell predica i fa visible trobarà l’oposició violenta i permanent dels "prínceps d’aquest món" (Joan 14:30). 

La missió de Jesús (del Poble Elegit) no és derrotar els prínceps d’aquest món. Com a éssers humans que són, els poderosos també entren en el Projecte amorós de Déu sobre la Humanitat. El Regne de Jesús no és una superestructura que s’imposa, sinó una llavor minúscula que acaba fent-se un arbre acollidor per a tothom (Marc 4,30). És llevat que, desapareixent en la massa, la va transformant i humanitzant (Mateu 13,33).

El Regne de Déu és diferent dels regnes d’aquest món. Aquests intenten imposar-se dominant. El Regne de Déu es fa servint des de la llibertat i amor (Mateu 20:25ss).

El Regne de Déu està en el cor mateix de cada persona i de cada poble com una crida a ser i a fer Humanitat des de la generositat.
Ens fem humans fent Humanitat. En canvi: deshumanitzem i ens deshumanitzem sempre que cedim a la temptació del Domini en qualsevol de les seves formes. “Si ets fill de Déu...” (Mateu 4,4-6).

La conseqüència de ser fills de Déu no és el domini sobre algú altre sinó la germanor de tots amb tots.
Així és el Regne de Déu.