diumenge, 26 de febrer del 2017

1er. diumenge de Quaresma.A. "Fam".



Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Mateu 4,1-11).
En aquell temps,
l’Esperit conduí Jesús al desert
perquè el diable el temptés.
Feia quaranta dies i quaranta nits que dejunava,
i quedà extenuat de fam.
El temptador se li acostà i li digué:
«Si ets Fill de Déu,
digues que aquestes pedres es tornin pans.»
Jesús li respongué:
«Diu l’Escriptura:
“L’home no viu només de pa;
viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”.»

Llavors el diable se l’enduu a la ciutat santa,
el deixa dalt la cornisa del temple i li diu:
«Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix;
l’Escriptura diu: “Ha donat ordre als seus àngels
que et duguin a les palmes de les mans,
perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres”.»
Jesús li contesta:
«També diu l’Escriptura:
“No temptis el Senyor, el teu Déu”.»

Després el diable se l’enduu dalt una muntanya altíssima,
li fa veure tots els reialmes del món
i la seva glòria i li diu:
«Tot això t’ho donaré si et prosternes i m’adores.»
Llavors li diu Jesús:
«Vés-te’n d’aquí, Satanàs!
L’Escriptura diu:
“Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol”.»

Llavors el diable el deixà estar,
i vingueren uns àngels per proveir-lo.


142. Fam. (Feia quaranta dies i quaranta nits que dejunava, i quedà extenuat de fam).
És possible que la traducció que fa el Missal de la paraula original grega “epeinasen” (estar famolenc; tenir gana) no ajudi a entendre allò que aquí es vol dir. “Epeinasen”, de per si, no inclou la idea d’estar extenuat. I fins i tot hi ha formes de gana que són dinàmiques. Possiblement és el cas del relat que hem llegit.
És cert que el Temptador aprofita la gana de Jesús per proposar-li que solucioni el “seu problema” fent ús de les seves “capacitats divines” sense esperar que Déu l’ajudi. Si ets fill de Déu... Però la resposta de Jesús ja indica que la seva gana no és una gana que es satisfaci només amb pa, perquè “l’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu” (Deuteronomi 8,3).

Precisament Jesús s’ha passat quaranta dies sadollant-se de la paraula de Déu, que ressona al desert amb especial claredat. Així Jesús, cent per cent israelita, aconsegueix el que no havia aconseguit el seu Poble amb quaranta anys de desert. El relat vol mostrar que Jesús ha superat la temptació que l’antic Israel no va superar (Èxode 16:3ss).
Ara Jesús, enfortit plenament per la paraula de Déu, escoltada al Baptisme i assimilada durant quaranta dies, pot entrar a la Terra Promesa i inaugurar-hi el Regne de Déu. Aquesta és la “fam” que experimenta Jesús i que el mou: una fam activa, inspiradora d’Humanitat (Lluc 12:49).
Però, si l’home no viu només de pa sinó també de la paraula de Déu, com és que tantíssimes persones morin de fam? De Jesús es diu que, superades les temptacions, “vingueren uns àngels per proveir-lo”. Això val només per a Jesús? Què passa amb els altres?
L’Evangeli de Mateu coneix la tragèdia de la fam i la tracta amb severitat. Al final de l’activitat de Jesús, abans del relat de Passió, Mateu posa l’escena del Judici Final presidida pel Fill de l’Home: ...Després dirà als de la seva esquerra: Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure;... (Mateu 25:41).

La sentència ve dictada pel Fill de l’Home (és a dir: per Home), i comporta que el condemnat quedi exclòs de la Humanitat, únic àmbit de realització per als humans. Cada persona famolenca; cada persona que no pot satisfer les seves necessitats vitals per manca d’ajut dels qui conviuen amb ella, esdevé un jutge que repeteix la sentència: Lluny de mi, maleïts.
I no obstant, la finalitat dels Evangelis no és fer un judici (encara que tampoc el silencien). Directament intenten fer-nos conèixer aquella “paraula de Déu” que pot alimentar de debò les nostres vides, perquè tota la vida humana, també les vides que es col·lapsen per manca d’aliment, està invitada a fer-se aliment per als altres; i és precisament aquest “fer-se aliment per als altres” allò que sosté realment la vida humana (Joan 4:31ss), més enllà del col·lapse biològic.
 
Tota vida individual acaba col·lapsant-se perquè l'aliment material (pa) ens serveix sobretot per aprendre a compartir. L’autèntica VIDA per a tot ésser humà és la vida compartida (Comunió). És una VIDA en forma de "xarxa", a imatge i semblança de la Vida de Déu. (Gènesi 1,26). I també: “Feliços els qui ara passeu fam, perquè sereu saciats” (Lluc 6:21).
 
 

dilluns, 20 de febrer del 2017

Diumenge 8. Any A. "Cos".



8è. Diumenge. Any A.
Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.



EVANGELI. (Mateu 6,24-34).
En aquell temps,
Jesús digué als seus deixebles:
«Ningú no pot servir dos amos:
Si estima l’un, no estimarà l’altre,
si fa cas de l’un, no en farà de l’altre.
No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses.
Per això us dic:
No us neguitegeu per la vostra vida,
pensant què menjareu o què beureu,
ni pel vostre cos, pensant com us vestireu.
¿No val més la vida que el menjar,
i el cos, més que el vestit?
Mireu els ocells que volen lliures pels aires:
no sembren, ni seguen, ni guarden res als graners,
però els alimenta el vostre Pare celestial.
¿I no valeu més vosaltres que ells?
¿Qui de vosaltres, per més que es neguitegi,
és capaç d’allargar, ni un minut,
el temps de la seva vida?

I pel que fa al vestit, ¿per què us neguitegeu?
Mireu com creixen els lliris dels prats:
no treballen ni filen,
però us asseguro que ni Salomó,
amb tota la seva magnificència,
no es vestia com cap d’aquests.
I si Déu vesteix així l’herba dels prats,
que hi és avui i demà ja la tiren al foc,
com no ho farà encara més amb vosaltres,
gent de poca fe?
Per tant,
no us neguitegeu pensant què menjareu,
o què beureu,
o com us vestireu.
Anar darrere de tot això és propi dels pagans.
El vostre Pare celestial
sap molt bé la necessitat que en teniu.
Busqueu per damunt de tot
el regne de Déu i ser justos.
No us neguitegeu, doncs, pensant en demà.
El demà ja tindrà les seves preocupacions.
Cada dia en té prou amb els seus maldecaps.»


141. Cos. (... no us neguitegeu ... ni pel vostre cos, pensant com us vestireu...).
L’espiritualitat occidental s’ha anat bastint amb el Cristianisme. Però, en la manera d’entendre el cos, el Cristianisme no és tant hereu del Missatge de Crist com del Neoplatonisme.
Encara que els Evangelis van ser escrits en grec, les seves categories mentals són jueves. Però la difusió del Missatge demanava la inculturació en el món grecoromà. Bona part dels pensadors cristians dels primers segles va trobar en la filosofia neoplatònica del moment elements que permetien inculturar-hi el “missatge” cristià.
Un element important pres del Neoplatonisme va ser un cert dualisme. Sense caure en una mentalitat estrictament dual (la Realitat com a provinent de dos Principis contraposats: Bé i Mal, o Déu i Satanàs), sí que es va assumir la idea que l’ésser humà està constituït per dues realitats: cos i ànima.
El cos, material i corruptible, era entès fàcilment com inspirador de passions i comportaments negatius. En canvi l’ànima, espiritual i immortal, permetia la “espiritualització” per esdevenir semblants a Déu.
Aquest dualisme de baixa intensitat permetia aparentment “racionalitzar” l’etern problema de l’existència del Mal, i oferir una visió més suau del drama de la Mort. També oferia, aparentment, una “explicació” al misteri de la resurrecció: tema central del Missatge cristià.

D’aquesta manera va anar desenvolupant-se una visió dualista de l’ésser humà, molt aliena al Missatge evangèlic.
En els Evangelis, l’ésser humà constitueix una realitat única. I aquesta realitat única és corporal. No “tenim” cos sinó que "som" cos.
Però el cos humà no és com el d’una pedra. El cos humà és vivent. Això comporta que l’ésser humà neix, creix i forma part de la gran xarxa de la Vida. Cap vida comença de zero. Tota vida neix d’una altra vida o vides precedents. Així, el fet de viure ens obre a les categories de Temps i Espai, ja que la vida de cada vivent està marcada i definida per l’entorn on es troba i pel moment en què viu.
Vida comporta evolució; i amb l’evolució van apareixent progressivament sensibilitats, que capaciten el cos per establir relacions amb el seu entorn: relacions d’anada i tornada. Els vivents, en realitat, no “vivim” sinó que "convivim".
La convivència marca fortament l’evolució de la Vida provocant-hi canvis que a vegades són qualitatius. Ens pot ajudar a entendre això el que passa amb l’aigua: sense deixar de ser un compost d’oxigen i hidrogen, té característiques qualitativament diferents si té forma sòlida, líquida o gasosa, la qual cosa depèn de l’entorn.

Semblantment, i en més mesura, els Humans. La convivència ens ha anat capacitant per a comportaments qualitativament diferents. Els comportaments morals ja ens obren a les categories de i de Mal.
Com el Temps i l’Espai, el i el Mal no són realitats en si mateixos. Són relacions; formes de convivència.
En l’evangeli que hem llegit, Jesús diu: No us neguitegeu pel cos. D’entrada, sembla un consell molt estrany, ja que som cos. Però, enteses com cal, aquestes paraules de Jesús expressen un gran realisme: amb les preocupacions pel nostre cos no aconseguim pas sobreposar-nos a seves limitacions. Però, quan entenem i assumim que el nostre cos és "l'eina" de la convivència, aleshores també comprenem allò que demanen els evangelis: Busqueu per damunt de tot el regne de Déu i ser justos.

Fent bé (fent convivència o, en llenguatge clàssic, fent comunió), sí que superem les limitacions que venien d’un cos que ens tancava en nosaltres mateixos. Cada cos individual és fruit d’una sèrie de circumstàncies coincidents en un temps i un espai. És precisament la comunió allò que porta el nostre cos més enllà d’un espai i temps concrets. Gràcies a la comunió, el cos va més enllà d'ell mateix fent-se xarxarelació.
Retornant a l’exemple de l’aigua, diríem que, amb la comunió, el cos es “vaporitza” o “s’espiritualitza”, passant de existircoexistir. “Busqueu per damunt de tot el regne de Déu (comunió), i la resta hi serà afegida (Lluc12:31).
St. Pau, en la 1ª Carta als Corintis ho explica fent servir expressions com “cos gloriós” o “cos espiritual” (1Co15,44ss).
La resurrecció de Jesús és corporal, amb un cos ja no limitat per un espai i un temps. Ell ha esdevingut aliment. És a dir: vida que es dóna fent-se xarxa, relació, comunió. Els deixebles el busquen “corporalment individualitzat”, però no el reconeixen (Lluc24:31). Només el “veuen” quan, a taula, comparteixen amb aquell desconegut "que parteix el pa".
La corporalitat implica que la resurrecció no ha de ser entesa com una situació purament individual. En Jesús, és la vida de tota la Humanitat que ressuscita. Més encara: tot l’Univers entra en l’horitzó de la Resurrecció. El món “nou” no és un “altre” món sinó el nostre únic Món creat per l’Amor de Déu que va renovant-se (Romans 8:22). En l’Home, per l’Home i amb l’Home és tot l’Univers que ressuscita.
Cos i Esperit no són dues realitats, i menys dues realitats oposades; com no són dues realitats les vibracions de l’aire i la música que generen. Una música que pot commoure profundament el nostre esperit.

diumenge, 12 de febrer del 2017

7è. Diumenge. Any A. "Bons".



Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Mateu 5,38-48).
En aquell temps,
Jesús digué als seus deixebles:
«Ja sabeu que, als antics, els van dir:
“Ull per ull, dent per dent.”
Doncs jo us dic:
No us hi torneu, contra els qui us fan mal.
Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra.
»Si algú et vol posar un plet per quedar-se el teu vestit,
dóna-li també el mantell.
Si algú t’obliga a portar una càrrega
un quart d’hora de camí,
porta-li mitja hora.
Dóna a tothom qui et demani,
no et desentenguis del qui et vol manllevar.

»Ja sabeu que van dir:
“Estima els altres”, però no els enemics.
Doncs jo us dic:
Estimeu els enemics,
pregueu per aquells que us persegueixen.
Així sereu fills del vostre Pare del cel:
ell fa sortir el sol sobre bons i dolents,
i fa ploure sobre justos i injustos.
Perquè si estimeu només els qui us estimen,
quina recompensa mereixeu?
Els publicans, no fan també el mateix?
I si només saludeu els germans,
què feu d’extraordinari?
Els pagans, no fan també el mateix?
Sigueu bons del tot,
com ho és el vostre Pare celestial.»


140. Bo. (Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial.).
La traducció catalana del Missal fa servir l’expressió “bons del tot” per traduir la paraula original grega “teleioi” (plural de teleiós) que l’evangelista Mateu posa en boca del mateix Jesús. Cal dir que, en llengua grega, la bondat ve indicada per la paraula “agathós” (que també es troba en aquest relat quan Jesús parla de Déu que fa sortir el sol sobre bons i dolents).
Literalment l’evangeli diu: Sigueu teleioi com el vostre Pare celestial és teleiós. La repetició de la paraula és una invitació a fer-hi una especial atenció.
Què significa teleiós? És de la mateixa rel que paraules tan conegudes com “telèfon” o “televisió”, provinents també del grec. El prefix “tele” expressa una realitat que, després d’un procés o d’un camí, arriba al seu objectiu. Així, en el cas del tele-fon o de la tele-visio, indica que uns sons o unes imatges arriben fins a nosaltres després de recórrer una distància o un camí. Sentim o veiem quelcom que, venint de lluny, arriba fins a nosaltres.
Què vol dir-nos Mateu quan posa en boca de Jesús “Sigueu teleioi com el vostre Pare celestial és teleiós”?
La majoria de les llengües derivades del llatí (i també l’anglès) solen traduir teleioi per “perfectes”. La frase seria: Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte.
La paraula “perfecte” incorpora la idea d’una cosa que arriba a quedar feta del tot. “Perfecte” ve del verb “fer” (del llatí facere) i indica que una cosa ha estat acabada, feta del tot. Per exemple: un estudiant, quan acaba la carrera, la seva carrera és perfecta. O quan un pintor dóna a un quadre la última pinzellada, és que el dóna per fet o acabat.
L’evangeli de Joan posa també en boca de Jesús la paraula “tetelestai” (perfecte d’indicatiu, passiva del verb teleo): “tot s’ha acomplert” (Joan 19:30). És l’última paraula que pronuncia Jesús, i té un significat profundíssim. L’Home, creat per Déu a imatge i semblança seva (Gènesi1:27) no esdevé fet del tot fins que Jesús no dóna del tot la seva vida. Déu és vida que es dóna (per això li diem Pare), i Jesús, donant del tot la seva vida, esdevé imatge perfecta de Déu, el Pare. Per això, a la Creu, Jesús pot dir: tot s’ha acomplert, parlant de si mateix i com a primogènit de la Humanitat. La Creació de l’Home, en Jesús, se’ns mostra acabada o perfecta. Jesús és l’home mostra en qui es poden fixar tots els qui vulguin “humanitzar-se” d’acord amb el projecte de Déu.
Així, doncs: quan Jesús, en l’Evangeli de Mateu, diu als seus seguidors: Sigueu teleioi com el vostre Pare celestial és teleiós, vol dir: en el procés humanitzador avanceu fins a fer real tot el projecte del Pare, com també el Pare manté tot el seu projecte.
Els Evangelis ens presenten el Projecte Home plenament revelat en Jesús de Natzaret. I cada un dels humans és invitat a completar en si mateix el projecte que ja veiem iniciat i realitzat en Jesús.
No es tracta només de ser bones persones sinó més concretament de col·laborar a que el Projecte Home esdevingui acomplert del tot. Ens humanitzem fent Humanitat.
 

diumenge, 5 de febrer del 2017

6è. Diumenge. Any A. "Llei".



Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Mateu 5,17-37).
En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,
Jesús digué als seus deixebles:
«No us penseu que jo vinc a desautoritzar
els llibres de la Llei i dels Profetes.
No vinc a desautoritzar-los sinó a completar-los.
Us ho dic amb tota veritat:
Mentre durin el cel i la terra,
no passarà per alt ni la lletra més menuda,
ni el tret més insignificant dels llibres de la Llei.
Tot es complirà.
Per tant,
aquell que deixi de complir
un dels manaments més petits,
i ensenyi els altres a fer el mateix,
serà tingut pel més petit en el Regne del cel;
però aquell que els compleixi
i ensenyi a fer-ho,
serà tingut per gran en el Regne del cel.

Jo us dic que si no sou més justos
del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus,
no entrareu pas al Regne del cel.

»Ja sabeu que als antics els van manar:
“No matis”,
i tothom que mati, serà reu davant el tribunal.
Doncs jo us dic:
El qui s’enfadi amb el seu germà,
serà reu davant el tribunal.
El qui digui al seu germà una paraula de menyspreu,
serà reu davant el Sanedrí,
i el qui l’insulti, acabarà al foc de l’infern.
Per això, ni que et trobis ja a l’altar,
a punt de presentar l’ofrena,
si allà et recordes
que un teu germà té alguna cosa contra tu,
deixa allà mateix la teva ofrena,
i vés primer a fer les paus amb ell.
Ja tornaràs després, a presentar la teva ofrena.
Si algú et portar al jutjat,
mentre hi aneu, enteneu-vos de seguida,
abans no et posi en mans del jutge,
i el jutge en mans dels guardes,
i et tanquin a la presó.
T’ho dic amb tota veritat:
Un cop allà, no en sortiries
que no haguessis pagat fins l’últim cèntim.

»Ja sabeu que està manat: “No cometis adulteri.”
Doncs jo us dic:
Tothom que mira una dona amb mal desig,
en el fons del cor ja ha comès adulteri.
Per això,
si el teu ull dret et fa caure en pecat,
arrenca-te’l i llença’l;
val més que es perdi un dels teus membres,
i que no sigui llençat a l’infern tot el teu cos.
I si la teva mà dreta et fa caure en pecat,
talla-te-la i llença-la;
val més que es perdi un dels teus membres,
i que no sigui llençat a l’infern tot el teu cos.

»També està manat:
“Si algú es divorcia de la seva dona,
que li doni un document on consti el divorci.”
Doncs jo us dic:
Tothom qui es divorcia de la seva dona,
fora del cas d’una unió il·legal,
en fa una adúltera,
i el qui es casa amb una repudiada, comet adulteri.

»També sabeu que als antics els van manar:
“No trenquis els juraments.”
I també:
“Compleix tot allò que has jurat en nom del Senyor.”
Doncs jo et dic: No juris mai:
ni pel cel, que és el tron de Déu,
ni per la terra, que és l’escambell dels seus peus,
ni per Jerusalem, que és la ciutat del gran Rei,
ni pel teu cap,
ja que tu no pots ni fer tornar blanc o negre un sol cabell.
Digueu senzillament sí quan és sí,
i no quan és no.
Tot allò que dieu de més, ve del Maligne.»



139. Llei.  (... no vinc a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes. No vinc a desautoritzar-los sinó a completar-los.).
Déu mira els oprimits i fa aliança amb ells. Els dóna una Llei que els pot convertir en Poble. La Llei esdevé l’expressió i la garantia de la identitat del Poble.
Els descendents de Jacob vivien a Egipte com a forasters. No hi eren com un Poble sinó com un conjunt de tribus progressivament esclavitzades (Èxode 1:8). Davant l’opressió, Déu hi intervingué. “Jo sóc el que hi sóc” (Èxode 3:14). Déu digué a Moisès: He vist l’opressió del meu poble i he sentit com clama per culpa dels seus  explotadors (Èxode 3:7).
L’opressió que sofreix l’ha convertit en un Poble Elegit per part de Déu.
Tots els oprimits esdevenen “elegits”. La mateixa opressió els situa davant per davant de la injustícia que pateixen i desperta en ells el sentiment de Justícia. Saben que la Justícia (Déu) està a favor d'ells.
Quan les tribus són fidels a la Llei, subsisteixen com a Poble i prosperen. Quan abandonen la Llei, desapareixen com a Poble, i retorna la servitud. Així ho "ensenya" la història d'Israel.
La Llei queda resumida en els famosos 10 Manaments. Naturalment, el primer de tots és la prohibició absoluta de tenir altres déus; és a dir: de tenir altres senyors (Èxode 20:3), ja que la finalitat de la Llei és la Llibertat. Per això la seva primera exigència és excloure qualsevol forma de servitud.
Els déus egipcis no eren “alliberadors” per a Israel. Per esdevenir Poble lliure caldrà sortir de la terra d'esclavitd i anar cap a la Terra Promesa (
Èxode, des del Glossari).
No solament no poden fer-se servents d’altres déus sinó que tampoc no poden fer-se imatges del seu Déu. Els Poderosos (els de fora i els de dintre) s’imposen presentant-se com a representants (imatges) de Déu, o enviats seus, o encarnacions divines. “No prendràs el nom de Déu en va”; és a dir: no utilitzaràs el nom de Déu ni per imposar-te ni per ser servent. La Llei “imposa” optar per la Llibertat (Segon manament. Èxode 20:4ss).
El 3er. manament obliga a una vivència directa de la Llibertat prohibint treballar o fer treballar en dia de repòs. El “repòs” ha de ser viscut com a temps de llibertat. Encara que es consideri consagrat a Déu, en realitat és un dia consagrat a ser lliure (Èxode 20:8ss).
Els altres Manaments regulen la convivència com a Poble:
-Respectar els pares en la seva ancianitat
-No robar, abans que tot, el preuat bé de la vida (No matar).
-No robar l’esposa (o l'espòs) d’altri (No adulterar).
-No robar els béns que pertanyen a un altre.
-No robar la bona fama (no calumniar o testificar en fals).
-Els dos últims manaments (en la nostra manera de comptar-los) prohibeixen desitjar allò que està prohibit (Èxode 20:17).
En l’evangeli d’avui Jesús declara: No he vingut a abolir la Llei sinó a completar-la.
La Llei és bona, però cal completar-la.
La Llei no és un fi; és un mitjà. L’objectiu és la Llibertat. Cap Llei no és vàlida si no apunta a la Llibertat.
El gran “problema” de la Llei és que queda exterior a nosaltres. Mana la Llibertat però no ens pot fer lliures, ja que s’imposa per via de submissió. En canvi la Llibertat només pot néixer de la Llibertat. Per això la Llei ha de ser completada apuntant més enllà d’ella mateixa.
No és l’home per a la Llei sinó la Llei per a l’home” (Marc 2,27). Aquest és el complement que introdueix Jesús. Sense aquest complement, la Llei, útil en un primer moment, es perverteix progressivament.
És la gran temptació que sovint no superen els qui fan les lleis o les interpreten.

Quan “l’home és per a la Llei” es pot caure en els crims més grans. Per exemple, quan Pilat presenta Jesús a la multitud i diu “Aquí teniu l’home”, la resposta provocada pels Poderosos és: Crucifica’l; crucifica’l! (
Joan 19:5), i afegeixen: Nosaltres tenim una Llei, i segons aquesta Llei aquest home ha de morir.
La Llei és per a l’home; per a la seva Llibertat. En la mesura que s’arriba a la Llibertat va desapareixent la funció de la Llei.
St. Pau, que en un primer moment va caure en la idolatria de la Llei (Fets dels apòstols Fets 8:3; 26:9), un cop convertit, compara la Llei amb allò que passa quan el fill-hereu és petit: tot i ser amo de tot, està sotmès a tutors i educadors que l’imposen lleis per ajudar-lo a ser adult. (Gàlates 4.1). La Llei fa de tutor durant la infantesa. Tota la seva acció ha d’estar orientada a preparar per a la Llibertat.