Diumenge 18è. A. "Partir".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Mateu 14,13-21).

En aquell temps,

quan Jesús rebé la nova de la mort de Joan Baptista,

se n’anà amb una barca cap un lloc despoblat.

així que la gent ho va saber,

el van seguir a peu des dels pobles.

Quan desembarcà veié una gran gentada;

se’n compadí i curava els seus malalts.

Els deixebles, veient que es feia tard,

anaren a dir-li:

“Som en un indret despoblat

i ja s’ha fet tard.

Acomiadeu la gent. Que se’n vagin

als pobles a comprar-se menjar”.

Jesús els respongué:

“No cal que hi vagin.

Doneu-los menjar vosaltres mateixos”.

Ells li diuen:

“Aquí només tenim cinc pans i dos peixos”.

Jesús respongué: “Porteu-me’ls”.

Llavors ordenà que la gent s’assegués a l’herba;

prengué els cinc pans i els dos peixos,

alçà els ulls al cel, digué la benedicció,

els partí i donava els pans als deixebles

i ells els donaven a la gent.

Tothom en menjà tant com volgué

i recolliren dotze coves plens de les sobres.

Els qui n’havien menjat eren tots plegats

uns cinc mil homes, sense comptar-hi

les dones i la mainada.

164. Partir. (...prengué els cinc pans... els partí i donava...).

Partir i compartir.
Moltes edicions escrites d’aquest relat hi posen el títol de “La multiplicació dels pans”. És un títol equívoc perquè, en la nostra mentalitat cientifitzada, “multiplicar” predisposa a entendre aquest relat com un “miracle”, i els miracles són cosa de Déu o d’algú amb poders divins. (Això passa també en moltes altres accions de Jesús. Però ara centrem-nos en aquest relat).

No es tracta de cap miracle per posar de manifest els poders divins de Jesús. En tot cas, el “miracle” caldria situar-lo en la capacitat humanitzadora del partir i compartir.

Davant la multitud necessitada, els apòstols suggereixen a Jesús que se’ls tregui de sobre perquè s’espavilin anant a comprar-se els queviures que necessiten. La resposta de Jesús és sorprenent: No cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos.
Els deixebles repliquen que ells només tenen cinc pans i dos peixos. És tot el que tenen, i resulta absolutament insuficient.

No obstant, Jesús els demana de posar-ho en comú; i aleshores els deixebles comproven que això poc que tenen, partit i compartit, arriba a tothom, i de sobres.

Abans de partir-ho, Jesús alçà els ulls al cel i digué la benedicció. Aquestes expressions evoquen les trobades eucarístiques (eucaristia significa acció de gràcies) en què les primeres Comunitats cristianes "partien i compartien el pa" (Actes 4:34).

En el relat, els cinc pans i dos peixos representen tot el que tenen per menjar (5+2=7. El número set indica totalitat). En realitat aquí els pans i els peixos volen significar la pròpia vida.
Allò important que mostra aquest relat és que la vida humana es viu compartint-la. Compartint la pròpia vida, aquesta no disminueix sinó que creix i s’expandeix. Podem trobar un exemple visual d’això en el Ciri pasqual en la celebració de la Resurrecció, el Dissabte Sant. La seva flama ni es trenca ni disminueix quan s’hi encenen altres ciris; tants com es vulgui.

En la versió d’aquest relat que trobem en l’Evangeli de Joan, s’hi estableix un nexe directe amb la vida del mateix Jesús: La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda (Joan 6:55). Aquestes paraules no s’han d’entendre com una peculiaritat exclusiva de Jesús sinó que expressen la característica més pròpia de la vida humana. Jesús personifica l’Home. Per als Humans: viure és rebre i donar vida. Partir i compartir.
Se’n pot dir “miracle” en el sentit més original d’aquesta paraula. Aquesta paraula ve del llatí miraculum, que significa admirable.

 

Diumenge 17è. A. "Xarxa".

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Mateu 13,44-52).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

En aquell temps, Jesús digué a la gent:

“Amb el Regne del cel passa

com amb un tresor amagat en un camp.

L’home que el troba, el deixa amagat i,

content de la troballa,

se’n va a vendre tot el que té

i compra aquell camp.

També passa amb el Regne del cel

com amb un comerciant que buscava perles fines.

El dia que en trobà una de molt preu,

anà a vendre tot el que tenia

i la comprà.

També passa amb el Regne del cel

com amb aquelles grans xarxes que,

tirades a l’aigua,

arrepleguen de tot.

Quan són plenes, les treuen a la platja,

s’asseuen i recullen en coves tot allò que és bo,

i llencen allò que és dolent.

Igualment passarà a la fi del món:

sortiran els àngels,

destriaran els dolents d’entre els justos

i els llençaran al forn encès:

allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

¿Ho heu entès tot això?

Li responen: sí que ho hem entès.

Ell els digué: Mireu, doncs:

els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne del cel

són com aquells caps de casa que treuen del seu cofre

joies modernes i antigues.

163. Xarxa. (...passa amb el Regne del cel com amb aquelles grans xarxes...).

“Xarxa” (o “xarxes”), en els Evangelis, té sobretot dos significats simbòlics importants.  

Un primer significat el trobem en els Sinòptics, quan fan començar la vida pública de Jesús a la vora del mar de Tiberíades. Aquí Jesús connecta amb dues parelles de germans pescadors que estan tirant, recollint  o arreglant les xarxes (Mateu 4:18; Marc 1:16; Lluc 5:9. Vegeu també Joan 21:6).

Els relats de Mateu i Marc distingeixen entre la primera parella i la segona. Sobre la primera diuen que Jesús els crida precisament quan tiraven les xarxes, i els comunica que des d’ara seran pescadors d’homes. I com que per a pescar homes no faran servir “aquelles” xarxes, s’hi diu explícitament que les abandonen. En canvi, en relació a la segona parella, Jesús només els diu que el segueixin; i ells ho deixaren tot (sense explicitar que deixessin també les xarxes) i el seguiren.

Possiblement aquesta duplicitat de llenguatge sigui intencionada perquè faci de “coixí” a la ambigua i sorprenent expressió “pescadors d’homes”.
Aquesta expressió només és intel·ligible si es té en compte el significat del mar per a la seva gent. Encara que sigui per a ells la principal font de sosteniment, el mar (o el llac) sempre porta inclòs el perill. Segurament a Galilea hi hauria poques famílies que no tinguessin víctimes de la mar entre els seus. És evident que el mar els ajuda a guanyar-se la vida, però a vegades cobra una factura molt alta. Literàriament, el mar és el lloc dels “grans monstres” marins, devoradors d’humans. El mar, i sobretot alguns llacs com el de Tiberíades, són traïdors: passen fàcilment de la calma més plàcida a la torbonada que tot ho engoleix.
És per això que “pescar homes” pot significar també “salvar-los”. Pot semblar una mica forçat, però respon a experiències directes i tràgiques de la gent de mar.

El relat corresponent de Lluc és més extens i elaborat que el de Mateu i Marc. Les xarxes hi són importants, però també s’hi fa notar que “s’esquincen” per la gran abundància de peix que recullen quan els germans segueixen les indicacions de Jesús. L’abundància obliga a demanar ajuda a l’altra barca dels altres dos germans.
En l’Evangeli de Lluc l’expressió “pescador d’homes” és dita només a Pere, ja que es vol posar en relleu que la seva barca, central en tot el relat, és insuficient per recollir tota la pesca.

Un segon significat de “xarxa” el trobem en l’Evangeli de Mateu, en la paràbola que hem llegit avui. Aquí es fa referència al fet que una xarxa arreplega tot el que troba, bo o dolent. (Mateu 13:47). Després vindrà la feina de triar el que s’ha recollit.
Però, com en la ￫paràbola del jull, aquesta feina està reservada als àngels, que són els que saben com fer-la. No l’hem de fer els humans, que segurament "triaríem" malament.

No obstant, al final, en el capítol d’abans de la Passió-resurrecció (Mateu 25:31), l’Evangeli concreta més sobre qui farà la tria, i com serà aquesta. Si, en un primer moment, al Regne de Déu s’hi recull de tot, al final serà el “Rei” (“l’Home”) qui farà la tria.
Amb l’afirmació que la tria la farà el Fill de l’Home s’indica clarament quin és el criteri de selecció:
- A aquells que han fet humanitat, els dirà: “Veniu, beneïts...”.
- A aquells que han desfet humanitat, els dirà: “Lluny de mi...” .
I també queda clar què significa fer o desfer humanitat: “...tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir;...”.

Diumenge 16è. A. "Jull".

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Mateu 13,24-43).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

En aquell temps,

Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola:

“Amb el Regne del cel passa com amb un home

que havia sembrat bona llavor al seu camp,

però a la nit, mentre tothom dormia,

vingué el seu enemic,

sembrà jull enmig del blat, i se n’anà.

Quan el sembrat hagué crescut i s’espigà,

aparegué també el jull.

Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren:

¿No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp?

¿Com és, doncs, que hi ha jull?

Ell els respongué:

Això ho ha fet algú que em vol mal.

Els mossos li digueren:

¿Voleu que anem a collir-lo?

Ell els diu: no ho feu pas:

si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat.

Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega,

i llavors diré als segadors:

colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo;

després colliu el blat i porteu-lo al meu graner”.

Els proposà encara una altra paràbola:

“Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa

que un home va sembrar al seu camp:

és la més petita de totes les llavors,

però, a mesura que creix,

es fa més gran que totes les hortalisses

i arriba a ser com un arbre,

tant que els ocells hi vam

per ajocar-se a les seves branques”.

Els digué també una altra paràbola:

“Amb el Regne del cel passa com amb el llevat

que una dona amaga dintre la pasta

de mig sac de farina,

i espera, fins que tota ha fermentat”.

Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles,

i no els deia res sense paràboles.

així es complia allò que havia anunciat el profeta:

“Els meus llavis parlaran en paràboles;

exposaré coses que han estat secretes

des de la creació del món”.

Llavors, deixà la gent i se n’anà a casa.

Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués

la paràbola del jull sembrat en el camp.

Ell els digué:

“El que sembra la bona llavor és el Fill de l’home.

El camp és el món.

La bona llavor són els del Regne.

El jull són els del Maligne.

l’enemic que els ha sembrat és el diable.

La sega és la fi del món;

i els segadors són els àngels.

Així com cullen el jull i el cremen,

passarà igual a la fi del món:

el Fill de l’home enviarà els seus àngels,

recolliran del seu Regne tots els escandalosos

i els qui obren el mal,

i els llençaran al forn encès:

allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

Llavors, els justos en el Regne del seu Pare

resplendiran com el sol.

Qui tingui orelles, que ho senti”.

Jull. (Com és, doncs, que hi ha jull?).

El jull és una planta com tantes altres, i enriqueix la flora del nostre Planeta. El seu “problema” ve quan algú la utilitza per a fer mal.

La paràbola explicada per Jesús no significa que el jull (o zitzània, o cugula) sigui una mala herba. Allò que és dolent és l’acció humana que, sembrant jull en un camp de blat, fa inservible el blat si abans no es destria del jull. Sembrar jull en un camp de blat és per fer mal.

Els treballadors del camp donen per suposat que la llavor que havien sembrat era bona. I es pregunten: D’on ha vingut el jull?
La resposta la dóna el propietari del camp: Això ho ha fet algú que em vol mal. 

Aquesta és la traducció que ens ofereix el Missal. L’original grec és més suggeridor quan fa servir l’expressió: Això ho ha fet l’enemic home (Echthros anthropos).

L’expressió “l’enemic home” és sorprenent si es té en compte que, segons l’explicació posterior de la paràbola, el camp és el món. Un món en què el Fill de l’home (és a dir: la Humanitat) hi sembra una bona llavor que produeix “fills del Regne”; però l’enemic home hi sembra una llavor que produeix, literalment, “fills del Maligne”.

És molt convenient no entendre malament l’expressió “fills del Maligne”. Seria un gravíssim error imaginar el Maligne com una realitat exterior a la Humanitat, productora de Mal. La traducció del Missal, escrivint Maligne amb majúscula inicial, potser ho suggereixi; però de cap manera s’ha d’entendre així. La Bíblia exclou tota idea de dualisme per a explicar el Mal.

El Dualisme és l’intent d’explicar la presència del Mal en el món imaginant l’existència de dues causalitats:
- Una causalitat bona (Déu) per a les coses bones, i
- Una causalitat dolenta (Maligne, Satanàs, Diable, Matèria...) per a les dolentes.

Segons la Bíblia, ja des del primer capítol, tot ha estat creat per Déu. I tot és molt bo. (Gènesi 1:31).

L’expressió “fills del Maligne” significa simplement “mals fills”, per oposició als “bons fills” o “fills del Regne”.
En un llenguatge més directe, i entenent que el Regne significa la Humanitat que entre tots anem construint, podríem dir simplement: la bona llavor són els humans que fan Humanitat, i el jull són els humans que desfan Humanitat (per imposar la seva).

No existeix el Mal com una entitat exterior a l’Home. Fer o desfer Humanitat és una resposta que neix exclusivament de la llibertat humana, i es converteix en el criteri de Bé i de Mal. El mal apareix quan algú interpreta i aplica aquest criteri només des de si mateix.

La Història de la Humanitat, en aquest sentit, és molt tràgica. Els més perversos Dictadors normalment s’han imposat amb l’excusa de “fer Humanitat”. Però s’ha tractat sempre de la “seva” Humanitat. Per imposar la “seva” Humanitat no han dubtar de cometre les més grans destrosses humanes.

La Humanitat (el Regne) ha de ser obra de tots els humans. No està “pre-dissenyada”. Si us deien: “És al desert”, no hi aneu; i si us deien: “És en un lloc amagat”, no us ho cregueu. Perquè, igual com el llampec surt de llevant i es veu fins a ponent, així serà la vinguda del Fill de l’home. On hi ha carronya, s’hi apleguen els voltors (Mateu 24:26).

La Humanitat es va realitzant a partir de la resposta generosa i activa de cada un dels humans; des de cada lloc i en cada temps. No es pot dissenyar ni imposar-la des del Poder (Lluc 4,6ss), ni és fruit de savis i entesos (Mateu 11,25). L’anem construint entre tots, des de la germanor viscuda, i impulsats per l’esperit de servei mutu.
Jesús és l’Home mostra com a camí, no pas com a pre-realització. Cada humà està invitat a anar completant la Humanitat a través del servei mutu fraternal, el qual ens porta també a descobrir la Paternitat de Déu, inici i font de Tot (Colossencs1:24).

 

Diumenge 15. Any A. "Paràboles".

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Mateu 13,1-23).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

Aquell dia, Jesús sortí de casa

i s’assegué vora el llac.

Era tanta la gent que es reuní entorn d’ell,

que pujà a una barca i s’hi assegué.

Tota la gent es quedà vora l’aigua

i ell els parlà llargament en paràboles.

Digué:

“El sembrador va sortir a sembrar.

Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí;

vingueren els ocells i se la menjaren.

Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra;

de seguida va néixer,

ja que la terra era poc fonda,

però, com que no tenia arrels,

quan sortí el sol, amb la calor s’assecà.

Una part caigué entre els cards;

però els cards van créixer i l’ofegaren.

Una part caigué a la terra bona, i donà fruit:

o cent, o seixanta o trenta.

Qui tingui orelles, que ho senti”.

Els deixebles s’acostaren i li preguntaren:

¿Per què els parleu en paràboles?

Ell respongué:

“Déu us fa a vosaltres el do

de conèixer els secrets del Regne,

però a ells, no.

Als qui tenen,

Déu els donarà encara més i en tindran a vessar;

però als qui no tenen,

els prendrà fins allò que els queda.

Jo els parlo en paràboles perquè,

tot hi veure-hi, no veuen res;

tot i sentir-hi, no senten ni entenen res.

En el cas d’ells es compleix aquella profecia d’Isaïes que deia:

Per més que escolteu, no entendreu res;

per més que mireu no veureu res.

El cor d’aquest poble s’ha fet insensible;

s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls,

no fos cas que,

si els seus ulls hi veien,

les seves orelles hi sentien

i els seu cor arribava a entendre,

es convertissin, i jo els retornés la salut.

Però els vostres ulls i les vostres orelles

si que són feliços de poder veure i poder sentir.

Us ho dic amb tota veritat:

molts profetes i justos

desitjaven veure el que vosaltres veieu,

però no ho veieren;

desitjaven sentir el que vosaltres sentiu,

però no ho sentiren.

Escolteu, doncs, vosaltres

què vol dir la paràbola del sembrador.

La llavor sembrada arran del camí

vol dir que,

a tots aquells que escolten la predicació del Regne

però no l’entenen,

el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors.

La llavor sembrada en un terreny rocós

vol dir aquells que reben amb alegria

la predicació del Regne així que la senten,

però només per un moment.

No arrela dintre d’ells,

i tan bon punt es troben amb dificultats

o amb persecucions per la paraula que havien rebut,

sucumbeixen de seguida.

La llavor sembrada en mig dels cards

vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne,

però les preocupacions del món present

i la seducció de les riqueses

l’ofeguen i no dóna fruit.

La llavor sembrada en terra bona

vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne

i l’han entesa;

i per això dóna fruit: o cent, o seixanta, o trenta”.

161. Paràboles. (...i ell els parlà llargament en paràboles).

En la Bíblia, “paràbola” té un sentit ampli. Consisteix en portar al coneixement o experimentació d’una realitat encara desconeguda, a partir d’una realitat ja coneguda.
En els tres Evangelis Sinòptics, les diferents i variades paràboles de Jesús estan orientades a descriure el regne de Déu. A partir d’escenes o experiències de la vida de cada dia, Jesús descriu amb detall el regne que proclama i inaugura, i al qual tothom és invitat.

Però la gent, i els mateixos deixebles, tenim una important dificultat per entendre la novetat del regne que Jesús proclama. Aquesta dificultat ve del fet que, immersos en els regnes d’aquest món, tendim a entendre el regne de Déu com a semblant als regnes d’aquest món, encara que més fort perquè seria de Déu.

I per als Jueus hi ha una altra dificultat afegida. Com a Poble elegit, són com una anticipació del regne. Per això a molts d’ells els costarà d'entendre i acceptar que la universalització del regne vagi més enllà de la seva “Llei de Moisès”, entesa com a Llei de Déu.

Les Paràboles són presents sobretot en els Sinòptics. Però la Carta als Hebreus també en parla en dues ocasions, si bé amb un significat un xic diferent. I aquest significat de la Carta als Hebreus resulta molt suggeridor perquè es refereix a la relació de l’antic Poble d’Israel amb el Nou Poble (o Regne) al que és cridada tota la Humanitat. “El primer tabernacle és, doncs, un símbol (“paràbola” diu l’original grec) referit al temps present...”. (Hebreus 9:9 . Veure també 11:19).

Això ens ajuda a interpretar l’Evangeli de Joan.
L’Evangeli de Joan no presenta Jesús explicant “paràboles” sobre el regne de Déu. Però, sense fer servir la paraula, ens presenta la persona mateixa de Jesús com la gran paràbola de la futura humanitat adulta. I això en dos sentits:

- Jesús és per als Humans paràbola perfecta del Pare. Déu no l’ha vist mai ningú. Però, qui veu Jesús veu el Pare (Joan 14:9).

- Jesús és també paràbola perfecta de l’Home adult. Qui veu Jesús veu la totalitat del Projecte-Home. No pas com a "ja realitzat" sinó com a "el camí que hi porta".
Cada un dels Humans anem construint la nostra vida amb encerts i errades. En Jesús se’ns ofereix l’Home-mostra que va inspirant el nostre procés d’humanització (Joan 3:13. Vegeu també Joan 1:16 Veure també Efesis 1:23).

Amb tot, l’Evangeli de Joan no anomena mai Jesús “paràbola del Pare” o “paràbola de l’Home”. Això és perquè, tot i ser la realitat coneguda que ens porta al coneixement del Pare invisible i de l’Home adult encara futur, no està separat de les nostres vides.

Jesús ens és paràbola del Pare i de l’Home només si nosaltres acceptem associar-nos a la seva filiació envers Déu i a la seva germanor envers els Humans. Quan Jesús diu “Jo sóc el bon Pastor” (Joan 10,14), no expressa una paràbola sinó una realitat directa. Quan diu “la meva carn és un veritable menjar” (Joan 6,35) no és una paràbola sinó la seva identitat més pròpia i la identitat de l’Home. Frases com “Jo sóc la llum del món” (Joan 8,12) o “Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida” (Joan 14,6), no són paràboles sinó que defineixen la seva realitat més profunda i la realitat de tot ésser humà que accepta esdevenir plenament humà.
No es tracta d’evocar el record del Jesús de fa dos mil anys. Jesús és l’Home, i se’ns fa present en cada ésser humà (“foraster”. Joan 21,4 i 12) que trobem en el nostre camí de la vida. En cada Nicodem (Joan 3,1) que busca llum; en cada Samaritana (Joan 4,7) que busca aigua; en cada cec (Joan 9,1) que accepta de veure-hi; en cada component de la multitud afamada (Joan 6,5); en cada crucificat “elevat” davant nostre (Joan 19,18) ; en cada "Llàtzer" tancat a la tomba (Joan 11,43); en cada Marta i Maria que ploren el germà "tancat al país dels morts" (Joan 12,1ss); ...

Sense aquesta sintonia, ni les paràboles de Jesús, ni l’elecció prèvia del Poble d’Israel, ni Jesús mateix ens serien paràbola de res. No solament no ens ajudarien a entendre el regne de Déu sinó que fins i tot podrien convertir-se en un entrebanc (Joan 13:21 i 38).

La iniciativa és de Déu. Però, si no hi segueix la nostra resposta generosa, significaria que hi hem reaccionat tancant els ulls per a no veure-hi i les oïdes per no sentir-hi. (Joan 9,40. També Mateu 13:13).
Així doncs, les paràboles ens ajuden a entendre, si acceptem d’entendre. Però també permeten tancar el nostre cor. (Mateu 13,9).
És el misteri de la nostra llibertat!

Diumenge 14è. Any A. "Jou".

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Mateu 11,25-30).

En aquell temps Jesús digué:

“Us enalteixo, Pare, senyor del cel i de la terra,

perquè heu revelat als senzills

tot això que heu amagat als savis i entesos.

Sí, Pare: així us ha plagut a vós.

El Pare ho ha posat tot a les meves mans:

fora del Pare,

ningú no coneix veritablement el Fill;

igualment,

ningú no coneix veritablement el Pare

fora del Fill,

i d’aquells a qui el Fill el vol revelar.

Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats;

jo us faré reposar.

Accepteu el meu jou,

feu-vos deixebles meus,

que jo sóc benèvol i humil de cor,

i trobareu el repòs que tant desitjàveu,

perquè el meu jou és suau,

i la meva càrrega, lleugera.

160. Jou. (Accepteu el meu jou ... perquè el meu jou és suau...).

El jou és una peça que serveix per obligar una parella de bous a caminar junts estirant una arada o una carreta. Podríem dir que és un instrument per a treballs forçats. Per això poden resultar sorprenents i escandaloses les paraules que l’Evangeli de Mateu posa en boca del mateix Jesús invitant als seus deixebles a acceptar el seu jou.
I no serveix d’excusa dir que es tracta d’un jou suau i d’una càrrega lleugera. No hi ha jous suaus ni càrregues lleugeres quan es tracta de treballs forçats.
Jou i càrrega semblen, doncs, paraules inadequades per expressar el projecte humanitzador de Déu en nosaltres.

Cal reconèixer que el simbolisme del jou és freqüent en la Bíblia, sobretot quan es tracta de l’educació dels fills. Per als pares, mai no ha estat fàcil educar. Una bona educació comporta imposar normes i comportaments que, en el seu conjunt, poden ser sentits com un jou pesant per als fills. Se suposa que espontàniament un nen no creix seguint el camí recte. Per això, una bona educació comporta obligar-lo a anar pel bon camí, com fa el jou amb els bous. En bé del propi nen i de la comunitat que l’acollirà.

En la Bíblia, corregir i castigar no manifesten pas manca d’amor envers els fills sinó tot el contrari: 

“Qui plany el bastó no estima el seu fill; qui l’estima, de bona hora el corregeix” (Proverbis 13:24). 

Si corregeixes el teu fill, tu viuràs tranquil i ell t’omplirà de satisfaccions (Proverbis 29:17). 

“Quin pare hi ha que no corregeixi el seu fill?” (Hebreus 12:7). 

Per això quan Israel pateix algun mal, els profetes interpreten que Déu actua com a Pare que el corregeix per al seu bé (Deuteronomi 8:5).

Però, amb el simbolisme del jou, els Evangelis no estan pas parlant simplement d’educació o de correcció. Sabem que els Evangelis tenen sempre dos nivells de llenguatge: des d'un nivell superficial volen portar-nos a un nivell profund, que constitueix el seu vertader missatge.

L’evangeli d’avui, abans de parlar-nos del jou de Jesús, parla de tots els qui esteu cansats i afeixugats... Jesús no parla a unes persones que estan en una situació neutra. Al contrari: la gran majoria dels seus oients viuen oprimits sota un jou que els esclavitza de debò.
Jesús inaugura el regne de Déu (regne del cel, en Mateu) en un món que viu sotmès al Príncep d’aquest món.
És el príncep d’aquest món qui imposa a les multituds un jou opressor. Ho fa a través d’infinites formés de domini: domini religiós, militar, polític, econòmic, social,... És un jou pesadíssim, de tots els temps i de tots els llocs.
El jou de Jesús no és pas un “jou alternatiu”, més suau, ofert a uns deixebles privilegiats perquè puguin substituir el jou pesadíssim per un de suau.

 
Fer-se deixeble de Jesús no comporta pas ser alliberat del jou opressor i mortífer del príncep d’aquest món. Jesús mateix va haver-lo de suportar (Joan 19:7). Però, amb la seva mort, Jesús posa en evidència la malícia i la caducitat del jou opressor. Així el deslegitima i el corregeix. Amb la seva mort resurrecciosa, Jesús posa de manifest la mentida del Poder. “No tingueu por dels qui només poden matar el cos...” (Mateu 10:28).

El jou suau de Jesús és, en realitat, un suavitzant i un corrector de la duresa i de l’eficàcia del jou opressor que la gran majoria dels humans hem de suportar, i que, a la vegada, som obligats a mantenir.

Quan Jesús declara benaurats els pobres (Mateu 5,33), aquests no deixen pas de ser pobres. I quan diu benaurats els perseguits, aquests no deixen pas de ser perseguits. Però, per Jesús, poden saber i començar a experimentar que la seva pobresa imposada i la mort que els pugui venir de la persecució no són l’última paraula; i són benaurats perquè l’última paraula està només en Déu que ha decidit vivificar-los i enriquir-los.

La proposta de Jesús no és un canvi de jou sinó un canvi en la manera de sentir-se humans. No és el mateix viure els mals pensant que ens ha tocat la “mala sort”, o saber que formem una Humanitat encara molt inhumana, però cridada a fer-se progressivament a imatge i semblança de Déu (Gènesi 1:26).